MEGAN COLLINS - 3- Sempre hi ha gent a tot arreu
AvatarEscrit per Porcupintí-na
Enviat el dia 07/07/2009 a les 20:26:22
Última modificació 07/07/2009 a les 20:26:22
Tots els capítols de MEGAN COLLINS
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


3- Sempre hi ha gent a tot arreu

Holaaaaa!! Sé que he començat posant capítols molt seguits, però és que em fa molta il·lusió escriure i (de moment xdxd) tinc inspiració. Igualment us he de dir que no us hi acostumeu, perquè xdxd no sempre els podré fer tan ràpid. XDXD pobra de mi!

Bueno doncs vull donar les gràcies a la ivi_potter, marta_ginny i a nathalilupin per haver comentat i llegit el meu fanfic, i pels ànims :)

Per cert, com que no em vaig explicar bé, ara ho intentaré fer millor:

L'època, diguéssim, és entre 2000-2010, sense concretar, però no té res a veure amb el Harry ni amb ningú de la seva família. No segueixo pautes de cap dels llibres i vaig a la meva bola. El que vull dir és que és com si existís Hogwarts, però sense que existeixi el Harry ni hagi exixtit ni existeixi mai. Bueno, lia una mica, però espero que ho hagueu entés.
Si no, m'ho pregunteu i ho reintetaré, ok?

Aquí poso el capítol 3 :
3- Sempre hi ha gent a tot arreu

L'endemà al matí, a la sala de Ravenclaw s'hi respirava un ambient molt tranquil. Tot i que s'havien hagut de llevar molt d'hora, es notava que encara no havien començat les classes, perquè ningú feia cara d'estressat. Bé, ningú no. La Megan comprovava cada dos minuts si havia agafat la vareta, i s'havia respatllat tres cops com a mínim les dents. Quan van baixar a esmorzar, del Gran Saló en sortia una flaire molt dolça.

 

Es van dirigir a la seva taula, on hi havia l'Aaron esperant, perquè no havien parlat en tot el dia anterior.

 

-Meg!! Bon dia!- va dir ell conservant la cara radiant del dia anterior.—Saps quèee? A primera hora tinc pocions! És guai, oi?

 

La Megan se'l va mirar amb aquella cara de de-debò-creus-que-és-apassionant i ella i la Prudence es van asseure al seu costat.

 

-Mira, germanet, hi ha una cosa que no t'he explicat.—va dir amb to d'ironia—No totes les classes de màgia són intentar-ho i sortir-se'n. I menys si hi l'Snape per allà.—Es va mirar la Pru amb un somriure de complicitat.—Jo de tu no faria enfurismar el profe de pocions, d'acord?

 

I dit això es va servir i va començar a menjar. Una estona després, el professor Fitwick es va acostar a la zona on s'asseien els de tercer de Ravenclaw i va començar a repartir horaris levitant-los i depositant-los davant de cada alumne.

 

-Aquí tenen els seus, senyoretes. Senyoreta Collins, si té un moment a l'hora del pati l'hi agraïria que vingués al meu despatx.—I va continuar repartint horaris.

 

-Per què deu voler parlar amb tu, el professor Fitwick?—la Pru havia sentit la conversa.—Oh, no! A primera hora Història de la Màgia, i a sobre amb els Slytherin!

 

-Ah, però després hi ha recompensa—La Megan havia trobat l'excusa per donar-li al dia perquè es plantegés més bé del què es pensava.—Transfiguració, i amb Griffindor!

 

Van fer una ullada a la taula del costat i es van posar a riure com unes boges.Tant, que la  Mary Miller es va espantar i se les va mirar malament:

 

-Noies! Però-espot-saber-què-uspassa?—però en aquell moment va tenir una altra cosa en què pensar i es va girar per mirar cap al sostre.—Que bé! El primer correu del curs!

 

Tot de mussols de tots colors i de totes les mides van començar a sobrevolar el Gran Saló. La Megan va tenir un sobrassalt quan la Mitch se li va posar a sobre el cap i va deixar caure una carta a sobre les seves salsitxes. La gent del seu voltant va riure i ella va fer un posat no-em-toqueu-els-nassos que va fer que paréssin de riure. Va agafar la carta. Era dels seus pares, evidentment.

 

Estimadíssima Megan,

 

Gràcies per enviar-nos la carta. Que bé que tu i el teu germà aneu a la mateixa residència. Per aquí tot va molt bé, i he pogut escapar-me un moment de la feina per enviar-te la carta.

 

També he pensat que d'aquí poc serà el teu anivensari. Com que ja t'estàs fent gran, hem pensat que et deixavem demanar. Si vols res en especial, digue-ho, que per aquí no tenim idees!

 

Que vagi molt bé la primera setmana del curs!

 

Claire Collins (el pare no ha pogut escriure però t'envia un petó)

 

 

 

 

 

Era veritat! El seu aniversari era el 8 de novembre. Hauria de pensar alguna cosa. Però realment no li feia gaire falta res. Aviat a deixar de pensar en allò perquè en Mark Barker es va acostar sospitosament a la taula de Ravenclaw. Li va tocar l'espatlla, i quan ella es va girar li va fer un petó a la boca i se'n va anar. La Megan va envermellir a l'instant. La gent del voltant la mirava i mirava al Mark Barker a la taula de Griffindor movent el cap d'un lloc a l'altre mig rient.

 

Es veu que al Barker també li va semblar divertit, perquè no parava de mirar-se-la de reüll i comentar la jugada amb el Neil Johnson.

 

La Pru va agafar la mà de la Megan i se la va emportar lluny de tota aquella gent encuriosida.

 

-Nena! Però que havia passat algo o què??!—mirava la Megan rient.

 

La Megan encara no havia sortit de l'estat de xoc, però de sobte es va començar a petar de riure.

 

-Ho has vist?! M'ha fet un petó!—estava més al·lucinada que algú que veu una mandràgora callada.—Inútil!—però va riure i la Pru se la va mirar murri.

 

-Però a tu t'agrada?—semblava estar-se divertint amb aquella escena.Com que va veure que la Megan ja no estava allà amb ella, sinó en un altre país, o a la Lluna, la va agafar i se la va emportar a l'aula d'Història de la màgia.-Vinga, anem tirant que encara arribarem tard!

 

***

L'Aaron, per molt empanat que fos, es va adonar que n'havia pasat alguna perquè l'Eloise i el Louis van començar a córrer cap a ell quan el van veure esperant-se davant de l'aula de les masmorres.

 

-Tio! No t'has adonat de res, però ens hem quedat amb un pam de nas. Tu com que estaves aquí no ho has vist, però hem flipat en colors! No sabia que la teva germana sortia amb el Mark Barker.—en Louis estava esvalotat i havia cridat tant que el professor Snape el va mirar malament quan va obrir-los la porta i els va deixar passar cap a dins.

 

-QUÈ!!!!!!LA MEVA GERMANA!??—l'Aaron es va sorprendre del que va poder cridar. La gent que en aquell moment era a les masmorres se'l va quedar mirant. Les noies de Hufflepuff, que feien classe amb ells, deixaven anar rialletes.

 

-Louis, no calia cridar tant!—va renyar-lo l'Eloise.—Mira què has provocat! A part que m'has espantat l'Aaron, ara ens està mirant tothom!—i dit això els va empènyer a ells i a la Sue cap a uns pupitres del costat dret de la classe.—Aaron, no crec de debò que la teva germana hi surti, amb aquell noi de Griffindor. Ha semblat sorpresa que ell li fes aquell petó.

 

-Tu d'això en dius petó, en serio???—en Louis estava exaltat—Se l'ha morrejat!! Ja m'agradaria fer-li aquell petó, a la teva germana, noi...!

 

Però va callar perquè l'Aaron el va mirar malament.

 

La Sue, que era de normalitat calladeta, se'ls anava mirant a tots acompassadament. Ara a l'Eloise i a en Louis, ara a l'Aaron, ara a l'Eloise i en Louis, ara a l'Aaron...

 

Va sospirar i va deixar anar baixet una cosa com:

 

-Com una cabra...

 

Però l'Aaron, que l'havia sentit, no va li poder replicar perquè el professor Snape va començar a parlar.

 

-Siusplau, els agraïria que no fessin safareig, a les meves classes.—va mirar a l'Eloise i a l'Aaron malament.—Pel què sembla, hi ha algú a qui no li agrada callar.

 

I va començar la classe.

 

***

 

Història de la Màgia va ser més pesat que mai. El professor Binns recitava cada una de les paraules com si s'hagués après el text de memòria. A part, totes les noies d'Slytherin no paraveen de dir coses com "Així que el Barker, eh?", o "No et mereixes el Mark Barker, sang de fang".

 

A ella mai li havia importat que li diguéssin Sang de Fang. Al contrari, es reia de tots el que ho deien. Pensava que devien ser molt tontos de dir-ho, o simplement covards. Si no acceptaven mai als seus diferents, mai no s'acceptarien a ells mateixos.

 

Però ja n'estava farta. Quan va acabar la classe se'n va anar plorant buscant desesperadament un lavabo on fer-ho tranquil·lament, però no va mirar en una cantonada, i resulta que va xocar amb algú i va caure a terra.

 

-Ai, perdona—i es va aixecar per anar-se'n corrents, però un braç la va aguantar.

 

-Perdona tu, Megan. No pensava que t'afectaria d'aquesta manera.—La Megan es va girar i es va trobar cara a cara amb el Mark Barker.

 

Era tan sols una mica més alt que ella, però en aquell moment el va veure protector i molt alt, i se'l va abraçar. A ell li va sobtar aquella reacció, però la va agafar fort i la va estrènyer contra ell. A poc a poc, es va anar acostant a la boca d'ella, i ella es va deixar fer, però quan les boques gairebé s'unien, la Megan se'n va separar i li va clavar una bufetada a la cara que es va sentir per tot el passadís.

 

Després d'allò, va anar-se'n caminant a pas ràpid fins el dormitori sense fer cas de la gent que se la mirava desconcertada.

 

El Mark, en canvi, es va quedar allà palplantat mirant a l'infinit. Els alumnes que havien presenciat l'escena se'l miraven rient per sota el nas.

 

***

 

Les classes de la primera setmana havien passat sense cap esdeveniment fora del normal. A Hogwarts, on les notícies s'escampaven ràpid, tothom s'abia assabentat del que havia passat entre la Megan Collins de Ravenclaw i en Mark Barker de Griffindor.

 

Ell, que encara estava desconcertat per l'actitud de la noia, es passejava pels passadissos amb el cap cot i aire ofès.

 

Ella, en canvi, havia causat una gran exaltació entre les noies del seu curs, i ara li demanaven consells. Sempre anava envoltada de moltes noies, i molts nois se la miraven de reüll i li somreien.

 

Però volia parlar amb el Barker, ja que allò el devia haver desorientat, i havia d'aclarir les coses amb ell.

 

***

 

 

Normalment, la Pru i la Megan es col·locaven a la taula d'un cantó de la seva sala comuna a fer els deures. Com que eren finals de setembre, en tenien una pila i tots feien aquella cara d'estressats que no es veia el primer dia.

 

La Megan estava escribint la redacció de Defensa Contra les forces del Mal sobre l'Impostorus i parlant amb la Pru.

 

-I què penses dir-li, quan el vegis?- la Pru anava repetint Riddiculus  mentre parlava.

 

-No ho sé. Suposo que li demanaré perdó, però ja ho veurem.

 

-Ja, però...

 

-Ja res! Hi he de parlar, em sento la culpable de que vagi tot moix pel castell.—va mirar la seva amiga arrufant les celles—A més, ara és a mi a qui la gent mira malament.

 

-Doncs em sembla que certa informació que tenim et podria servir—la Susan Chapman s'acabava d'afegir a la conversa. La Mary Miller feia un posat de sé-una-cosa-que-tu-no-saps que treia la Megan de polleguera.

 

Ella les va mirar.

 

-Ah, si?—es va limitar a dir.

 

-Podem?—va dir la Susan senyalant dues cadires de la mateixa taula. La Pru va assentir i ella va prosseguir—Doncs es veu que el divendres, com cada tarda després de les classes, pujavem a la Sala Comuna. Vosaltres a aquella hora sou als jardins preparant-vos per les proves de Quidditch, per això no el vau veure. El Barker estava esperant davant el mànec de la Sala Comuna de Ravenclaw. Feia cara d'estar decidint-se per entrar, però quan ens va veure, se'n va anar. Doncs que des d'aquell dia, hi és sempre.

 

-Com?—Això va ser l'únic que la Meg va aconseguir dir. Ostres, doncs es veu que no va fer el petó per broma ni per cap tipus d'aposta.

 

Es va aixecar sense pensar en res més i, deixant-les a totes allà, va sorir per la porta i va començar a córrer cap al Gran Saló. Durant aquella hora de la tarda, alguns alumnes aprofitaven per fer-hi els deures amb els companys de les altres residències que no podien entrar a les Sales Comunes, o simplement per xerrar una estona. Quan la Megan va mirar per la porta, quatre o cinc alumnes més petits es van girar per mirar-la, però ella va veure que allà no hi havia ningú més gran de dotze anys a part d'un grupet de noies de cinquè d'Slytherin que se la van mirar malament.

 

Ella va començar a caminar cap al vestíbul. L'havia de trobar i dir-li tot el què pensava, però no sabia on era la sala de Grffindor. Llavors, una noia, Rellmey, li semblava que es deia de cognom, li va passar per davant. La tenia vista perquè també s'entrenava per a les proves de Quidditch, però per Griffindor.

 

Se li va acudir una idea. Es va aixecar i la va començar a seguir a una distància prudent pels passadissos. Van pujar unes escales i van girar per un passadís a la dreta. La noia es va parar davant d'un quadre on hi havia una senyora molt grossa.

 

-Contrassenya?—va dir la dona

 

-Incidència—va respondre la nena.

 

De sobte, el quadre es va obrir i la va deixar passar. Després, es va tancar i va tornar a l'aspecte de quadre.

 

La Megan va començar a pensar en si la senyora grassa s'adonaria que no era Griffindor, però es va encaminar cap allà.

 

-Contrassenya?

 

-Incidència

 

El quadre es va obrir, i de sobte, se li va dirigir un altre cop.

-Però a tu no et tinc vista. Ah, mira si portes l'uniforme blau! Ets Ravenclaw.

 

Però la Meg ja es trobava dins de la Sala Comuna de Griffindor. Era molt bonica, però no va tenir temps de mirar-la, perquè de sobte es va adonar que no havia pensat en el fet de que la sala estaria plena de gom a gom, i ara va resultar que uns trenta parells d'ulls la miraven estranyats.

 

-Emmmm... Estic buscant al Mark Barker.

 

Però ell ja baixava per les escales que ella va suposar que duien als dormitoris.

 

-Hola...-va fer ella intentant passar de tots els que estaven presenciant l'escena i se'ls miraven als dos amb cara de ja-hi-tornen-la-vergonya-de-lescola. Va saludar-lo amb la mà i ell, ja que va veure tothom allà mirant-lo se la va emportar fora de la sala.

 

Van anar-se'n corrents agafats de la mà (de fet ell l'arrossegava a ella), i els hi va agafar un atac de riure. Quan van arribar als jardins es van tirar a terra esbufegant del nerviosisme i de riure. I llavors va ser quan es van mirar i es van abraçar. Es van adonar que en realitat no havien tingut temps de coneixe's amb tots aquells maldecaps. Era el primer cop que estaven junts i sols, o almenys això es van pensar perquè quan es van separar i es van aixecar van veure tots els alumnes que en aquells moments estaven als jadins mirant-los, i de sobte, es van posar a aplaudir.

 

Ells van envermellir i se'n van anar junts darrere d'un arbre. Van passar tota la tarda allà, explicant-se coses, i rient com desesperats.



Bée espero que no us hagi sobtat quest capítol perquè gairebé només parla de la relació megan-barker.xdxd

Ahhh i què li haurà dit el Fitwick a la Megan. trrrrrr.

Ho sabreu més aviat!
:):)

Maria




Llegit 1089 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)