Bon dia, gent!

Què tal tot? Esteu veient quins dies de sol que fa? Mireu per la finestra, no dóna gust? Doncs ja sabeu què heu de fer. Poseu-vos el bikini/banyador, agafeu tovallola, crema solar i les vostres ulleres de sol D&G o Carreras i cap a la platja hi falta gent! Això sí, assegureu-vos que no us surt cap tros de greix pel banyador (sí, S, va per tu) perquè jo també vaig a la platja de tant en tant i de vegades veig uns espectacles que fan venir ganes de vomitar. I, creieu-me, vomitar no té cap glamour. Però després de tot un any de treballar sense parar va bé una mica de descans.

A diferència de nosaltres, el sexe, les mentides i els escàndols no descansen. En comptes d'això, agafen el ferri més proper i se'n van de creuer per les illes. Alguns dirien que l'estiu és la temporada alta. Penseu en Park Avenue, però amb sabatilles blanques i ulleres de sol. Els jugadors canvien, l'escenari també, però el joc és el mateix de sempre.

Perquè ho dic? Doncs perquè resulta que Mr Playboy es va embolicar amb ni més ni menys que quatre noies en la mateixa nit i el mateix local. N'hi ha que van per feina. Què us penseu, noies, que Mr Playboy s'enamorarà perdudament de vosaltres i deixarà d'anar darrere les altres? Ni en broma. K, per desgràcia, només va tenir ulls per P. A veure si ho deixen d'una vegada no? Tant d'amor ja cansa.

Oh, també m'ha arribat des de Roma una fotografia molt interessant (l'adjunto al missatge) de la mare de C entrant en un hotel amb un tros d'home de vint anys que, per suposat, no és el seu marit. Què, C, ja ho sabies? No? Doncs ara ja ho saps. Tu i tota l'escola. No cal que em donis les gràcies; és la meva feina.

Passeu-vos-ho bé i sigueu bons (o sigui, "bons", ja m'enteneu ;) )

Sabeu que m'adoreu.

Xo xo

Pandora.

La Geena va anar a obrir la porta de casa seva.

—Hola! Porto ensaïmades! —va exclamar la noia més bonica de la ciutat, mostrant una bossa de paper marró.

Tenia els cabells llargs i castanys, els ulls blaus i brillants i un cos de portada de la Cosmopolitan. Si no hagués estat perquè era tan simpàtica, la Geena li hauria tancat la porta als nassos. En comptes d'això, li va fer un somriure.

—Ja trigaves —va dir—. Passa.

L'Elektra es va netejar les sabates a l'estora com una cinquantena de vegades abans d'entrar. Quan ho va fer es va posar a mirar la saleta amb ull crític i va anar equilibrant tots els quatres al mil·límetre un per un.

—Deixa-ho ja —va dir-li la Geena— i seu d'una vegada.

Va anar a la cuina a omplir dos gots de suc i a buscar dos plats per posar les ensaïmades. Quan va tornar l'Elektra encara estava de peu mirant bé al seu voltant. La Geena va fer un sospir.

—Què fas?

—Oh —va fer l'Elektra— estic mirant quin és el millor lloc per seure perquè... bé ja saps, que sigui còmode, que estigui ben disposat, que no tingui corrents d'aire...

—Seu ja —va dir la Geena entre dents i l'Elektra va seure on era a l'acte.

—Perdona —es va disculpar—. Ja saps que sóc una mica maniàtica amb... tot.

—Sí ja ho sé —va dir la Geena.

Era una cosa que no havia descobert fins aquell estiu. L'Elektra havia d'encendre i apagar tres cops les llums abans d'entrar en una habitació, a casa seva havia de menjar sempre asseguda a la seva cadira i tot havia d'estar al seu lloc. I el seu lloc no era per exemple "al prestatge". No, el seu lloc era "a tres centímetres de la vora esquerra dels prestatge i a cinc de la vora frontal, inclinat 43 graus en direcció oest".

—Tens preparada alguna cosa per fer avui? —va fer la Geena.

—Xerrar, criticar, avorrir-nos i queixar-nos de la calor —va dir l'Elektra—. No ho sé, podríem anar a passejar pel centre, podríem agafar els patins, podem anar al cine, o a la platja... no, ja esta! —va exclamar tota emocionada—. Tinc a casa dos tiquets gratuïts per una perruqueria nova que han obert a l'àgora; és d'una amiga de la meva mare. Et ve de gust un canvi de look?

—Sí —va assentir la Geena—. Per què no? Me'l tallo ben curt?

—Mmm —va fer l'Elektra, imaginant-se si li quedaria bé—. No, crec que no. Ei, perquè no te l'estires? Se't veu molt llarg, ja, arrissat, però imagina't llis! Jo... potser me l'enfosqueixo una mica, tinc un color molt avorrit. I em faré serrell.

—Perfecte —va fer la Geena posant-li davant el plat amb l'ensaïmada—. Així està bé o ha d'anar un mil·límetre més a la dreta?

—Molt graciosa —va fer l'Elektra amargament—. No veus que ha d'anar a l'esquerra?

La Geena va fer un altre sospir.

—Per cert, i el Paris? —va voler saber l'Elektra.

—Treballant —va contestar la Geena, fent un glop de suc—. Des de la setmana passada. Li encanta, esta a la taquilla d'una galeria d'art. És que últimament li ha donat per dibuixar i pintar i fer fotos... en fi, que a la galeria li regalen passes gratuïts per les inauguracions i tal i diu que només per això ja li compensa.

—Que bé —va somriure l'Elektra—. Escolta, perquè no ens passem a saludar-lo quan sortim de la perruqueria? Li farà gràcia!

—Fet —va assentir la Geena i es disposava a fer una mossegada a l'ensaïmada quan va veure la cara de la seva amiga—. Què passa ara?

—Et fa res canviar-me l'ensaïmada? És que el sucre de la meva no està ben repartit, veus...?

*   *   *

—Cafè —va demanar el James.

—No estàs prenent molt cafè últimament? —li va preguntar el Harry mentre li passava la cafetera.

—Sí, però el necessito per aguantar el senyor Willikins tot el dia —va contestar—. L'odio, l'odio, l'odio...

—Dóna gràcies que almenys pots sortir de casa —va remugar la Lily, empastant una torrada amb mantega.

—Avui també ens donaràs l'esmorzar, Lils? —la va renyar la Ginny.

—Com està la Lizzbell? —va preguntar la nena tímidament.

—Feliç d'estar lluny de tu —va contestar el Harry, fullejant distretament el Periòdic Profètic—. I no cal que et queixis tant que avui sortiràs.

—De debò? —es va sorprendre la Lily.

—Sí, amb l'Albus —va contestar la Ginny, per sorpresa de l'Albus, que no n'estava informat—. Vindreu amb mi tots dos a Newcastle. A ajudar els tiets amb les mudances.

—Eh? —va fer l'Albus—. I jo què he fet?

—No és un càstig, Al —li va dir la Ginny—. Tu també ets de la família i ens ajudem. La Rose i l'Hugo seran allà i el Lorcan i el Lysander també; m'ha trucat abans la Luna que ella també hi anava. No tens ganes de veure'ls?

—Sí, assegut en un Starbucks mentre em prenc un te gelat amb llimona —va contestar l'Albus—. No mentre em destrosso l'esquena carregant armaris...!

El James es va ennuegar.

—Carregant armaris? —va repetir irònicament—. Au, va, Jessica, si no pots ni amb els coixins...

—Tampoc no cal passar-se... —es va defensar l'Albus.

—Què, James, som-hi? —va fer el Harry—. A la formiguera?

—Au, anem... —va accedir el James, posant-se de peu—. Avui al menys me'n vaig sabent que aquests dos també estaran fent feina. Tranquil·la, Jessica, quan vegis que no puguis amb alguna calaixera que pesi molt, li demanes ajuda a la Lily, eh?

L'Albus li va llançar un tros de bacó que no va arribar a tocar el James, perquè va agafar el braç del seu pare i un espetec els va engolir a tots dos.

*   *   *

Mitja hora més tard, la Ginny, l'Albus, la Lily, la Luna, el Lorcan i el Lysander eren davant la casa nova dels Weasley. Era gran, amb les parets blanques, d'estil victorià i un petit jardinet al davant amb una tanca de fusta, com totes les del carrer.

—Que maca —va dir la Lily—. És un barri muggle?

—Això sembla —va assentir la Ginny—. Què, som-hi?

Va picar el timbre al costat de la tanca de fusta i segons després l'Hermione, vestida amb un mono blanc tot tacat de pintura verd poma va obrir la porta.

—Hola, Ginny, Luna, gràcies per venir —va dir l'Hermione, fent-los passar—. Veig que heu vingut amb reforços; hola, nois.

—Pensava que només s'havien de posar els mobles... —va fer la Ginny, mirant les taques de pintura a la cara de l'Hermione.

—Teòricament, sí, però la cuina estava feta una porqueria —va explicar l'Hermione.

—Hermione? —va fer la Luna amb la seva veu somiadora—. Jo de tu trauria la magnòlia del jardí. És un atraient de nictus. Per l'olor, saps?

—Nictus? —va repetir l'Hermione educadament—. Ho tindré en compte, gràcies Luna...

—Té una bona disposició, per això... —va assentir la noia—. Quan hi hagi lluna plena la casa es carregarà d'energia positiva.

—Farem una festa mensual, doncs —va dir l'Hermione amb un punt irònic que a la Luna se li va passar.

El Lorcan va fer un sospir.

—Com un llum, de veritat, cada dia pitjor... —va dir—. Au, va, entrem a dins i anem fent...

Van travessar el jardí i van arribar al llindar de la porta, que donava a una sala gran i espaiosa però no gaire ben il·luminada; només hi havia una bombeta penjant del sostre, i es veien motetes de pols per tot arreu.

—En tenim per dies... —va xiular l'Albus.

—Ala! —va exclamar el Lysander, que era una còpia en petit (i en masculí) de la seva mare—. Està ple a vessar de nirgals!

—De nir...? —va fer el Lorcan—. L'altre! Oh, per l'amor de Déu, no et creguis les bestieses que t'explica la mama!

—Però si els estic veient! —va insistir el Lysander—. Mira, allà!

—Allà no hi ha res! —es va exasperar el Lorcan.

—Això és perquè ells no volen que tu els vegis —el Lysander li va treure la llengua—. Capten la teva energia negativa.

—No el peguis, no el peguis, no el peguis... —anava repetint el Lorcan en veu baixa. L'Albus no va poder evitar riure.

—Mireu, el camió dels electrodomèstics! —va fer la Lily—. Va, que ja podrem començar a entrar coses...

Quan van arribar-hi l'Hermione s'estava discutint amb un paio de dos metres sobre el material que duia al camió.

—Li dic que vaig pagar una televisió de plasma! —li cridava l'Hermione.

—No, senyora! —li va contestar l'home—. El que vostè em va demanar és a l'albarà, vostè hi veu alguna televisió, aquí? No! Aquí hi veig una nevera, un congelador, un aparell d'aire condicionat, però no un televisor! I si té alguna queixa, vingui a la botiga a parlar amb el meu cap, jo només sóc el repartidor!

Un cop dit això, va deixar els aparells del camió al costat de la tanca, va pujar-hi i va marxar. L'Hermione va entrar a la casa com una exhalació i en va tornar a sortir en menys d'un minut.

—Ho sabia! —va fer l'Hermione—. Al rebut m'han cobrat la tele! Ara què?

—Escolta, Herms —la va tranquil·litzar la Ginny—, que vagin l'Albus i el Lorcan que ja són grans a per la tele mentre nosaltres comencem a entrar les coses, d'acord?

—Sí, serà el millor... —va assentir l'Hermione, pràctica—. A veure, Lily i Lysander, per què no aneu al pis de dalt? Ja hi ha la Rose i l'Hugo fent neteja. Vosaltres dos, siusplau —va dir-los mentre els estenia el rebut que tenia a les mans—, podeu anar a reclamar la televisió?

—És clar —va assentir l'Albus.

—La botiga d'electrodomèstics és tres carrers avall a mà dreta —els va indicar l'Hermione—, ja la veureu, és molt petita i crec que ara només hi haurà l'home aquest, o sigui que us reconeixerà.

—Molt bé, de seguida tornem amb la tele —va assentir l'Albus, content de poder anar a fer un passeig.

Quan van sortir al carrer, però, el Lorcan li feia males cares.

—Per què li has dit que sí? —es va queixar—. Ara ens haurem d'anar a discutir amb el paio aquell de dos metres...!

—Au, va —va fer l'Albus traient-li importància—. Ha dit que estaria sol. Entre els dos podrem amb ell.

El Lorcan va parar en sec i li va fer una mirada significativa.

—Al, entre els dos no podrem ni amb la tele.

*   *   *

Ja no faltava gaire per l'hora de dinar, però el James n'estava fins els collons. Va agafar el pot de sacarina del prestatge i en va tirar dos pastilles al got de plàstic que contenia cafè bullent. Decididament, allò no era el que s'esperava.

Quan el seu pare li havia dit que li havia aconseguit una feina d'estiu com a ajudant del Wizengamot li havia semblat que seria genial. O sigui, no només pel sou, sinó perquè podria estar present en els judicis, podria veure de prop com es treballava a les oficines... sabia que alguna cosa hauria de fer, però es pensava que seria més... interessant. Com passar a net les actes de les reunions o... prendre apunts del que es deia als judicis, o fins i tot ordenar fulls de denúncies als arxius o... o fer fotocòpies! Però no, pel que es veia fins i tot les fotocòpies estaven fora del seu abast.

Havia après molt, oh sí. Havia après a fer cafès. I tes. I les diferències bàsiques entre un cafè descafeïnat de sobre i el de màquina; o entre llet sencera, desnatada, semidesnatada i de soja, o entre sucre blanc, sucre morè, sacarina i edulcorant. Poca broma.

—Això és tot el que fas, noi? —  li va preguntar el conserge de la Conselleria, que se'l mirava amb llàstima.

—Oh, no, Phil, què va —va dir el James amargament—. De vegades també em deixen escombrar.

Va agafar els vuit cafès i tes especials que duia i els va posar en una safata. Va fer un sospir i va començar a caminar cap al despatx del senyor Willikins, on estaven reunits tots els advocats repartint-se les demandes de la setmana frívolament mentre es reien dels acusats. Colla de llangardaixos...

—Ànims, noi —li va dir la Sally, mentre fregava el passadís amb el seu uniforme blau.

—Gràcies, Sally.

Que les dones de fer feines et mirin amb llàstima és trist.

—Què, James —va cridar el tiet Ron quan se'l va creuar—. D'aquí a Conseller d'Afers Màgics, eh?

—Això, riu-te'n... —li va contestar el James—. Digues-li al meu pare que si caic en una depressió serà culpa seva i que m'haurà de pagar ell la teràpia.

—Fet —va riure el Ron donant-li uns copets d'ànim ma l'espatlla, cosa que va fer que se li vessés una mica de cafè a la camisa.

—Val, de conya... —va remugar el James, però va seguir caminant perquè sabia que en vint minuts era la seva hora lliure per dinar.

Quan va entrar al despatx del senyor Willikins, però, l'esperaven males notícies.

—Eh, noi, vingui un moment —va dir el senyor Willikins i el James va arrastrar els peus cap allà—. Demà tenim un judici important, de manera que no tinc temps per a res. Veu aquesta caixa amb el correu? —Sí, la veia. Hi devia haver uns deu quilos de paper com a mínim—. Les cartes de les dreta són per entregar a muggles, de manera que vagi a comprar segells i tiri-les a bústia muggle més propera. Després vagi a la Roda d'Allà a l'oficina de correus màgica i enviï la resta als destinataris que pertoca. I espavili's, que d'aquí un parell d'hores tanquen.

—Però... senyor... —va fer el James—, és la meva hora lliure per dinar...

—La teva què?! —va exclamar el senyor Willikins—. Mira, John...

—James —el va corregir el James.

—Què?

—Em dic James, no John.

—I a mi què collons m'importa?! —va exclamar el Willikins—. Mira, noi, deixa'm que et deixi les coses clares, eh? Resulta que aquí el teu cap sóc jo, i a sobre que et deixo estar aquí aprenent, em vens amb aquests aires de desagraït? Si et dic que facis una cosa, la fas i punt. I si no has de dinar, doncs no dines, entesos, Jim?

—James.

—I no em repliquis! —va cridar.

El James va agafar la caixa com va poder perquè pesava un munt i va sortir del despatx. Mentre s'allunyava de nou pel passadís va seguir sentint la veu del Willikins que el criticava a ple pulmó.

—Coi de marrecs! Es creuen qui sap què! Els dónes feina i et venen amb uns aires...!

El James va entrar a l'ascensor sulfurat i de color escarlata.

—Segur que anaves a Slytherin, malparit... —va murmurar a sotaveu.

Quan va arribar al pis de dalt, va sortir de la Conselleria per la cabina telefònica, suant i panteixant i es va començar a dirigir cap a l'estació de metro més propera, que quedava al costat del riu Thames. I li pagaven el viatge en metro? Noooo, per què? Si gairebé era més car el tiquet del metro que el que cobrava a la setmana! Quins collons... Mai més, mai més...

Abans d'entrar a la boca del metro es va haver de parar perquè va xocar amb una dona i la caixa de les cartes gairebé li va anar a terra. Mare meva, com pesava! Va recolzar-la a la barana que donava al riu per posar-la bé. Es va mirar el riu, i després les cartes. Després es va tornar a mirar el riu un altre cop.

—A prendre pel cul —va dir, i va agafar la caixa, li va donar la volta i va deixar que totes les cartes caiguessin a les aigües del Thames—. Espero que siguin importants!

Va deixar la caixa buida al costat d'una paperera i es va tornar a recolzar a la barana, mirant com els papers molls s'enfonsaven al riu, i després va observar el Parlament, que li quedava just en front. A la Conselleria muggle també hi devia treballar gent com el Willikins? Segur que sí, de gentussa n'hi havia a tot arreu. Va pensar que aquell hagués estat el moment perfecte per encendre's un cigarret. Llàstima que no fumava.

En fi, ara tenia dues hores lliures. Ja que havia anat fins al metro, aniria a dinar a la Marmita Foradada per fer temps. Feia dies que no veia els Longbottom.

El trajecte fins a Oxford Street era de quinze minuts, però no se li va fer gens pesat, observant als muggles. Yupis de vint-i-un botó parlant per telèfons mòbils petitíssims que s'aguantaven sols a l'orella; nerds escoltant música amb els cascs dels seus i-pods teclejant sense parar els seus ordinadors portàtils, que segur que devien tenir més de tres-centes amistats al facebook de les quals no en coneixien cap; un grup de noies japoneses rialleres vestides amb roba extravagant però molt urbana, les típiques velletes estirades amb sabates de tacó i homes de cabell blanc llegint el The Times amb aire interessat.

Va agrair igualment sortir d'allà sota; l'ambient era sufocant, especialment a l'estiu. En el primer que es va fixar va ser en l'impressionant Harley Davidson negra que hi havia aparcada just en front de la Marmita Foradada; el Hagrid devia ser allà.

Va obrir la porta de la Marmita Foradada i va veure que estava de gom a gom. El Frank i l'Alice no havien exagerat gens quan li havien dit que anaven de cul. Va veure l'Alice passar atrafegada amb una safata plena de copes cap a una taula del fons. Ell se'n va anar a asseure a la barra on hi havia el Frank.

—James! —el va saludar Frank i van xocar de mans—. Què tal, tio? Com va la feina.

—Ni me'n parlis —va remugar el James, enfilant-se al tamboret—. Ho odio.

—A mi m'ho dius? —va fer l'Alice de mala lluna, deixant la safata buida sobre la barra, tot i que li va fer un petó un petó a la galta—. Frank, dos batuts de bescuit, una aigua de foc, un brandy amb gel i un aiguamel amb extra de sucre.

—Vaig.

—Nenaaa! —va cridar un bruixa del fons—. El compte!

—Va!

—Nenaaa! —va cridar un gòblin—. Em portes uns escuradents de menta?

—De seguida.

—Nena, els serveis? —li va preguntar un troll de dos metres amb veu greu.

—Al fons a la dreta —va sospirar l'Alice—. Odio ser cambrera, odio atendre, odio la gent, però per sobre de tot... odio que em diguin nena!

Se'n va anar de mala lluna amb un compte i un pot d'escuradents.

—Vens a dinar, James? —va preguntar el Frank—. Acaben de sortir pies del forn. T'agraden més de salsitxa o de pernil dolç i formatge?

—Un de cada —va contestar el James—. I un suc de carbassa. Per cert, on és el Hagrid?

—No hi és pas—va contestar el Frank, que no entenia a què venia allò.

—Però si he vist la moto del Sirius aparcada a la porta...

—Ah... —va assentir el Frank amb un somriure—. El que passa és que ara es la moto del Frank.

—Què vols dir? —va preguntar el James.

—Que és meva —va aclarir—. Me la va regalar el Hagrid, perquè el meu pare el va ajudar amb no sé quines plantes que es volien menjar els seus hipogrifs.

—Collons amb les plantes... —va fer el James.

—Sí, li volia donar al meu pare, però ja saps com ñes no li agraden ni les escombres, de manera que el vaig convèncer perquè me la deixés tenir a mi. La veritat és que el vaig entabanar una mica, i quan li va explicar a la mare, ella va posar el crit al cel.... bé, textualment li va dir "sembla mentida que siguis professor i que et deixis enredar pels teus propis fills d'aquesta manera". Però jo ja havia anat a apuntar-me a l'autoescola i havia pagat la quota amb els meus propis diners, de manera que ja no hi van poder fer res.

—Sembla que t'ho hagis après de memòria i que li expliquis a tothom.

—Perquè és el que ha fet —va deixar anar l'Alice, que acabava de tornar a recollir el que havia demanat abans, que el Frank ja li havia preparat a la safata, i va tornar a marxar.

—Mira, l'Andrea! —va fer el Frank, quan l'Andrea O'Brien va entrar per la porta que donava a la Ronda d'Allà.

—Hola, James! —va exclamar la noia i es va asseure al seu costat—. Que no treballes avui?

—Sí —va assentir el James amb un somriure—. Ara mateix estic repartint el correu.

—És clar —va riure l'Andrea—. Jo acabo de sortir de Bromes dels Bruixots Bessons. Faig horari de matí, ajudo al senyor Weasley; a la tarda s'hi queda el Fred. Vinc a dinar cada dia aquí. Ara em vindrà a buscar l'Hermione, aniré a ajudar també amb les mudances. Que hi ha pies, Frank?

—Sip—va assentir el Frank i li va posar un plat igual que el del James.

—Així que ja som oficialment cosins, no? —va fer el James.

—Sí—va assentir l'Andrea—. El Ron i l'Hermione han estat molt amables d'adoptar-me... no hagués tingut on anar.

—Són molt bona gent —va assentir el James.

—Ai, Déu meu, ja hi torna! —va exclamar el Frank , tapant-se la cara amb les mans—. Ahir em va muntar el mateix número...!

El James i l'Andrea es van donar la volta per trobar-se que l'Alice, tota sulfurada, amb el seu vestidet d'uniforme, s'acabava d'enfilar en una taula al bell mig del pub i cridava a ple pulmó.

—Atenció, siusplau! —va bramar, i tot el pub va callar—. A veure! La majoria de vostès estan de vacances, oi? Doncs se'm relaxen tots però ja! Aquí jo només tinc dos braços i dues cames, o sigui que facin el favor de deixar de cridar-me el mateix cada cinc segons! Ja els sento, no sóc sorda! I veuen aquest lletreret que porto al pit on posa ALICE? Doncs és el meu nom, de manera que el proper que em torni a dir "nena" desitjarà no haver nascut! —Va callar, va mirar el seu voltant i va somriure—. Que vagi de gust, espero que estiguin passant unes bones vacances...

*   *   *

—Quina sort que t'haguem trobat, Charlie —va fer el Lorcan mentre ell, el Charlie i l'Albus tornaven cap a casa els Weasley carregant la televisió (bé, en realitat la carregava el Charlie) i una torradora (que també portava ell).

—Gràcies per intervenir... —li va agrair l'Albus.

—De res —va fer el Charlie—. Quin idiota, el paio aquell. Quin penques, de no voler-vos donar la tele quan l'havíeu pagada i teníeu el comprovant... Hagués preferit no haver de pegar-lo, per això. Espero no haver-li fet gaire mal...

—Naaa —va fer el Lorcan traient-li importància—. M'ha agradat molt quan ens ha suplicat que també agaféssim la torradora per les molèsties.

Van arribar al tancat i van entrar a la casa. L'Hermione ja havia acabat amb la cuina i era al rebedor.

—Ah, hola, nois, veig que ja teniu la tele. Que us ha posat gaires pegues?

—Nah —va fer el Lorcan, tot pompós—. El Charlie l'ha fet entrar en raó de seguida. Per cert, és aquest, és amic nostre de Hogwarts i viu molt a prop. Es queda a ajudar.

—Oh, gràcies, encantada de conèixer-te, Charlie —va fer l'Hermione.

—Igualment senyora Weasley —va contestar el Charlie educadament—. On l'hi deixo això?

L'Hermione els va fer entrar a la saleta, on la Luna saltava amunt i avall amb un caçapapallones.

—És ben bé ple a vessar de nirgals, eh? —va dir amb la seva veu aguda.

—Ja ens ho han dit —va remugar el Lorcan—. Mama, per què no fas alguna cosa de profit?

—Deixa-la, deixa-la! —li va dir de seguida l'Hermione fluixet—. Així al menys està distreta... que abans li he dit que col·loqués les copes a la cristalleria i mes les ha trencat totes una per una...!

El Lorcan va fer un sospir, però segons després va tornar a mirar alarmat les escales, per les quals baixaven corrent La Rose, l'Hugo i el Lysander, cridant com bojos.

—Mama, mama! —va fer el Lysander—. A les golfes hi ha un garrinot banyarrugat!

—No és cap garrinot banyarrugat! —va xisclar la Rose—. És una rata!

—I per què correu? —va preguntar la Ginny.

—Perquè la Lily l'ha agafat i ens la vol ficar per la samarreta! —va xisclar la Rose.

En aquell moment la Lily va parèixer per l'escala, agafant per la cua una rata enorme i asquerosa de color gris que estava viva.

—Mira, mama! —va cridar, feliç, ficant-li la rata a la cara—. A que mola?

*   *   *

La Geena i l'Elektra van sortir de la perruqueria més tard del que havien planejat. De manera que havien comprat menjar per emportar per a tres i ara anaven cap a la galeria d'art on treballava el Paris. La Geena s'havia allisat el cabell, que per la seva sorpresa, li arribava a la cintura. Pel que feia a l'Elektra...

—Portes exactament el mateix cabell que la meva millor amiga de l'escola! —va exclamar la Geena per enèsima vegada—. La veritat és que teniu un aire...

—Alice, es deia, oi? —va fer l'Elektra—. Espero conèixer-la aviat... per cert, com va allò d'invitar els teus amics a venir passar uns dies?

—Pesadeta, tu també; el Paris igual —va riure la Geena—. Ahir mateix els vaig escriure. D'aquí uns dies m'arribarà la resposta. Tot i que em sembla que el Frank i l'Alice... no sé, sempre treballen al pub de la seva mare, a l'estiu...

—Bé, si ells no poden venir no passa res... —va dir l'Elektra com aquell qui res.

—Ja, mentre vingui el James a tu ja et va bé, no? —va riure la Geena.

—Home... —va dissimular l'Elektra—. Bé, sí, a qui vull enganyar... Escolta, que ve que el paris hagi trobat feina, no? Jo volia treballar, però no m'han trucat d'enlloc...

—Amb lo bé que s'està de vacances... —va dir la Geena, però va callar perquè  s'acabava de fixar que l'Elektra caminava fent saltironets per aquell carrer—. Estàs caminant sense trepitjar les línies del terra, oi?

L'Elektra es va posar una mica vermella.

—Odio quan posen el terra de dos colors... —va dir—. Em veig a obligada a trepitjar-ne només un...

—Per què?

—Perquè... perquè... perquè només en puc trepitjar un, jo què sé! —va exclamar l'Elektra, que s'estava atabalant—. Escolta no necessitaran pas una altra treballadora a la galeria?

—Que jo sàpiga, no —va contestar la Geena—. Per què necessites treballar?

—Han tancat l'empresa de marmites on treballava la meva mare —va sospirar l'Elektra—. I ara mateix no té feina, i només estem nosaltres dues i... bé, no és que gastem molt, però jo estic estudiant i vulguis que no gasto, i mengem i ens vestim, i...

—Ja, ja, ja ho entenc —va assentir la Geena—. Escolta, si m'ho haguessis dit, podríem haver anat a dinar a casa, en comptes de comprar menjar...

—És igual, és igual —va somriure l'Elektra—. Si a tu et ve de gust menjar fora, mengem fora i ja està. Però m'aniria bé tenir una feina, la veritat. Al menys a l'estiu, perquè durant el curs no puc... Segurament la meva mare trobarà feina aviat, però no ens anirien malament uns diners extra per anar tirant...

Van entrar a la galeria (que, per sort, tenia el terra de marbre completament llis) i es van dirigir a la taquilla.

—Caram, que guapes! —va exclamar el Paris quan les va veure.

—Oi que sí? —va fer la Geena—. Portem sushi.

—Que bé! —va fer el Paris tot animat—. Jo també tinc una cosa per vosaltres!

Va treure del mostrador dos tiquets.

—Me'ls han regalat perquè vingui amb un parell d'amics —els va explicar—. Són per l'inauguració de l'exposició de fotografies d'uns fotògrafs francesos molt famosos; venen des de Nova York. L'exposició es diu Melics, però encara no sé si realment va d'això o és una metàfora... en fi, que es veu que vindran famosos i la premsa i tal.

—Que guai! —van exclamar les noies molt emocionades.

—Als meus amics això de l'art no els agrada gaire —va somriure el Paris amb els seus ullets brillants de color mel—, però he pensat que potser a vosaltres us agradaria venir...

—I tant! —va exclamar la Geena.

—Crec que és la setmana que ve —va dir el Paris—. Heu de venir ben vestides, per això, perquè crec que tots els invitats són una colla de pijos...

—És clar —va assentir la Geena—. Demà ens n'anem de compr... —va callar quan va veure la cara de l'Elektra—. No, mira, millor anem a casa meva, Elektra. Crec que la meva mare tenia vestits de festa dels cars.

—Sí, que en tenia —va assentir el Paris—. Una altra cosa no, però vestits de festa...

—Se'm dóna bé cosir —va dir l'Elektra—. Puc arreglar-los una mica si no ens van del tot bé.

—Perfecte, doncs ja està —va fer la Geena.

Van dinar alegrement i, després, van deixar el Paris a la galeria i van tornar cap a casa. Quan van passar per davant de casa l'Elektra es van acomiadar.

—Gràcies per... —va fer tímidament l'Elektra quan va obrir la porta—. Per això dels vestits. No me n'hauria pogut comprar cap d'etiqueta.

—Cap problema —va dir la Geena i en aquell moment es va sentir un sorollet electrònic.

L'Elektra va arrufar el front i va agafar una cosa de dins de casa que la Geena no va poder veure bé, però que li va semblar que era una caixeta.

—Oh, per favor, a l'estiu també...? —va sentir que murmurava la seva amiga.

—Què passa? —va inquirir la Geena.

—Res, G, és igual... —va fer l'Elektra posant els ulls en blanc—. Millor t'ho explico un altre dia perquè... em poso dels nervis. Quedem demà cap allà les deu per mirar això dels vestits?

—Molt bé —va assentir la Geena—. Fins demà, doncs.

—Fins demà —va fer l'Elektra amb veu cansada, i va tancar la porta.

VIST:

P i S a Bendels mirant sabates (i comprant, és clar). C davant de la Fontana di Trevi escridassant-se amb la seva mare. Sembla que ha decidit tirar-li en cara això del mosso de vint anys! Per cert, que mentre cridaven, s'ha mencionat el nom del germanet de C en veu alta: es diu H, perquè ho recordeu quan comenci a l'escola aquest any. K i MrPlayboy a la platja, per variar, tots dos bevent aigua a litres i amb ulleres de sol. Ressaca, nois? I E, passejant amb una noia nova de cara desconeguda xerrant de les seves coses. Adjunto fotografia. Qui és? On viu? És muggle? De què coneix la E? Hmmm... Si ho descobriu, ja sabeu on enviar-ho. I gràcies als que heu enviat alguna xafarderia!

Sabeu que m'adoreu.

Xo xo

Pandora