Albus Potter - XII- Paraules alades
AvatarEscrit per lunalovegood
Enviat el dia 23/10/2009 a les 12:54:27
Última modificació 23/10/2009 a les 14:58:13
Tots els capítols de Albus Potter
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


XII- Paraules alades

Perdó, perdó, perdó, perdó, perdó, perdó, perdó, perdó, perdó, perdó, perdó, perdó, perdó, perdó,perdó i mil vegades perdó per haver trigat tant a penjar el capítol. erspero que no hàgiu abandonat la ff, que em sabria molt de greu :(. No us podreu queixar, que l'he fet extrallarg per redimir-me. Vinga, us deixo amb el capítol! espero que us agradi!


XII

PARAULES ALADES


—Heu sentit això que diuen de l'Alyssa Black? —els va preguntar en James a l'hora de dinar de l'endemà, just quan començaven el segon plat— diuen que l'han apallissat. Es veu que li han trencat unes quantes dents i un braç, i va coixa. M'han dit que l'han trobat en un passadís per on ningú no passa mai, allà espatxurrada, per pura casualitat. Si no, a hores d'ara potser seria morta i tot, cosa que és, òbviament, el pla que tenia l'atacant o els atacants. Clarament, el tret els ha sortit per la culata. Em faria pena si no fos d'Slytherin.

—Ostres, pobra... —va murmurar en Julius. L'Echo se'l va mirar amb les celles arrufades; o feia molt bé la comèdia, o no s'havia estat enterant de res. Malauradament, es veia obligada a decantar-se per aquesta segona opció.

Pel que es veia, els rumors volaven, a l'escola. Sortosament, semblava que ningú s'havia adonat de l'entrevista que havien tingut la nit anterior amb el professor Longbottom i la professora McGonagall, quan els havien anat a explicar la topada que havien tingut amb l'alumna inconscient. L'únic que n'havien aconseguit, a part d'un bon cabàs de mirades severes i inquisitives, havia estat saltar-se el sopar (cosa que va posar de tan mal humor a l'Echo que aquesta els va arribar a prometre a l'Albus i a en Julius que no els parlaria en el que quedava de trimestre, amenaça que, òbviament, no va ser capaç ni de començar a dur a terme). Però del que tots tres s'alegraven de debò era que ningú els hagués relacionat amb els fets del vespre, sobretot després d'haver comprovat que tot l'alumnat (i bona part dels professors) parlaven del mateix tema.

—Ja —va dir l'Albus molt concentrat en posar la salsa de nabius de manera simètrica sobre el tall de pastís de ronyons que tenia al plat—, qui t'ho ha dit, això?

—Mmmm —va fer en James, pensatiu—. Em sembla que en Jason, que li havia dit la Mel, a qui li ho havia dit la seva germana, que ho havia sentit comentar a una de la vostra classe, crec.

—Ja. Una font molt fiable, no?

En James va assentir tot convençut.

—Sí. Al cent per cent.

—Ja ho veig —va riure nerviosament l'Albus.


A la sala comuna, però, van poder comprovar que la "font fiable" d'en James no era, ni de bon tros, la més equivocada. Alguns deien que l'Alyssa havia hagut de ser portada a Sant Mungo i s'estava a la UCI. Altres que s'havia tornat boja després d'haver estat torturada amb el malefici del suplici durant tota la nit. Fins i tot n'hi havia que ja l'havien enterrat. El que els va sorprendre amb una versió més desenraonada va ser l'Scott McGalloway, un noi pèl-roig i pigat que anava al seu curs.

—Ei, Albus, que véns a fer les maletes?

Tots tres se'l van mirar com si haguessin vist un extraterrestre.

—Que no te'n vas avui?

—Jo? A on?

—A Azkaban, òbviament. On vols que sigui?

L'Echo va riure.

—A Azkaban? Però què t'empatolles?

—Sí, no cal que dissimulis. Ja sé que has atacat l'Alyssa Black de Lioncourt aquesta nit.

—Jo?

—Sí. Heu quedat aquesta nit (almenys tens bon gust, és molt guapa) i com que ella no venia, doncs has anat a la sala comuna d'Slytherin, li has fet el malefici... sí, aquell que et fa fer el que l'altre vol...

—El malefici imperatiu?

—Sí, aquest.

—Gràcies, Echo, ajudes molt, tu —va murmurar-li l'Albus amb ironia.

—Doncs això, li has fet el malefici imperatiu i l'has duta fins al llac, on us heu barallat. Tu has cridat al calamar gegant perquè t'ajudés a vèncer-la, perquè ella, tot i ser d'Slytherin, lluitava com una lleona. Però l'Alyssa ha cridat les sirenes (sí, sap parlar sirenès des dels tres anys) i ha començat una batalla campal, que no s'ha acabat fins que els teus aliats, els centaures, han entrat en combat. Veient que la situació se te n'anava de les mans, has intentat matar-la, però el teu malefici ha rebotat amb el calamar gegant (a ell no li ha afectat perquè té la pell molt dura i gruixuda) i quan ha arribat a la noia ja no tenia tanta potència. Quan t'has adonat del que havies fet has fugit corrents, has robat una escombra i has volat fins a l'habitació, tot perquè la Senyora Norris no et veiés.

L'Scott va acabar el seu relat amb cara de satisfet.

—Què me'n dius?

—Per què l'hauria de voler matar si figura que l'estimo?

—Tots sabem que ets molt gelós, i pensaves que s'entenia amb aquell de Slytherin... sí el que es diu Warrington. Coses de l'amor.

—No t'enganyis, Albus —va riure l'Echo mentre el seu amic s'anava posant cada cop més vermell—. Ni tan sols sota el malefici imperatiu tindries èxit amb l'Alyssa Black.

—Calla, estúpida!

—Què dius? Però si l'Albus en realitat té 18 anys, però un bruixot dolent l'ha engabiat en aquest cos de nen.

—Aaaaaah! Ara m'ho aclareixes tot! Ja deia jo, que eres molt madur!

L'Albus va donar un cop de colze a les costelles de la seva amiga i després es va dirigir a l'Scott.

—I quina necessitat creus que tindria de lluitar a mort amb ella si li he fet un malefici imperatiu? Li podria manar que es donés cops a la paret fins a trencar-se el cap.

—Ostres! No hi havia pensat! —el noi es va girar per anar-se'n a comentar el tema amb la Deborah i l'Axelle però l'Echo el va aturar.

—Scott, de veritat creus que l'Albus és capaç de fer tots aquests sortilegis que dius? Però si no se'n surt ni amb el Wingardium Leviosa!

—Ui, i tant! En realitat, ha estat fingint tots aquests dies. Ell és, ni més ni menys, que la reencarnació de l'Albus Dumbledore, un dels bruixots més malignes de tots els temps. I ja de ben petit, el seu pare, el gran aliat de l'Innominable, li ha estat ensenyant les arts més obscures i la màgia més maligna.

—Uf, quina por, Albus, per què no ens ho havies dit? —va riure-se'n en Julius.

Amb el temps que van trigar a arribar al seu racó, l'Scott ja havia començar a escampar una altra versió modificada dels fets en què el Julius, que era un home llop, havia estat amenaçant l'Alyssa de mossegar tota la seva família si no li entregava una elevadíssima suma de diners i la valuosa relíquia familiar. Després d'un llarg i acarnissat duel a la sala de trofeus, havia abandonat el cos de la noia allà i havia fugit.


—Pensem-hi. Què creieu que ha passat? —va mormolar l'Albus als seus amics, mentre sentia que l'Scott cridava alguna cosa sobre un drac.

—No sé —va dir en Julius arronsant les espatlles.

—Ja, jo tampoc —va murmurar l'Echo com per si mateixa—. Però... és veritat que hi ha alguna cosa que no rutlla.

—No trobeu molt estrany que hi hagi hagut dues persones atacades en dues setmanes o així? I dos germans, a més a més?

—No hi ha cap prova de que fossin atacades —va concloure l'Echo.

—Ja, ara em diràs que és culpa dels caramels vomitadors de la botiga del meu tiet.

—Doncs segur que són perillosos. De bé no en deuen fer pas —va dir en Julius, mirant el foc que ballava a la llar d'allò més concentrat.

—Ara això és igual —va afanyar-se a tallar-lo l'Echo, nerviosa—. Creus que a l'Alyssa li ha passat el mateix que a l'Eugenos?

—Òbviament. Què sinó? —els ulls de l'Albus brillaven perillosament.

—I jo què sé? Només era una pregunta...

De cop, en Julius va semblar que es despertava d'un somni i, removent el cap va fixar la vista als seus dos amics.

—Doncs jo penso que tots dos han estat atacats per la mateixa persona —va sentenciar.

—Ja, és el que estàvem dient, Julius.

—Ah sí?

L'Echo va tocar l'ase.

—Sí —va remugar.

—Doncs jo opino com tu.

—I qui creieu que ha estat? —va preguntar l'Echo, fent cas omís d'en Julius.

—Això no cal ni preguntar-ho —el posat seriós de l'Albus demostrava com de convençut n'estava—. Ha estat en Niall.

—Home... que ataqués l'Eugenos, encara, però què li ha fet la pobra Alyssa?

—Bé, suposo que ser germà de l'altre, sembla que els té mania, als membres de la família Black —va comentar el noi.

—Encara esteu amb la tonteria de l'Aurelius? —la Rose estava dreta al seu costat, amb el Llibre d'Encanteris, nivell 1, als braços.

—Doncs sí. Ja se sap, els tontos només saben pensar en tonteries.

—Els tontos no en sabeu, de pensar.

—Vinga, tranquils —l'Echo ja desistia en posar pau entre els dos cosins, però tampoc estava d'humor per permetre una estúpida baralla—. Doncs sí, Rose, encara sospitem d'en Niall, si és això el que vols dir. Qui podria ser sinó?

—L'Aubrey.

—L'Aubrey?!? —va exclamar l'Echo sense acabar de creure-s'ho—. L'Aubrey Yorweth? El nostre Aubrey?

—Sí. Quants en coneixes, d'Aubreys?

—Ets odiosa.

—Al, si us plau... —va intervenir amb un murmuri l'Echo.

La Rose se'l va mirar amb una deix de superioritat.

—Deixa'l que digui el que vulgui, que jo m'hi tornaré.

—Ah, no, deixem que s'expliqui la senyora setciències. Que ens exposi la seva acusació.

—No em negaràs que és molt estrany. No parla gens.

—Si la bondat d'una persona es mesurés per la seva xerrameca, aquesta seria santa Echo.

—M'hi jugo el que vulguis que ningú et podria dir on era, ell, quan tots tornàvem del sopar —insistí la Rose.

—Però si era amb tu —li va espetar l'Albus—. Consolant-te. No sé si te'n recordes, però t'havies posat a plorar perquè ell havia pogut respondre una pregunta que tu no sabies. Quina tragèdia! —va afegir dramàticament.

—I què? Tu mateix vas dir que l'atac podia haver succeït un cop entrada la nit.

—Estàs insinuant que ell va ser l'atacant? —en Julius semblava que no s'havia enterat ni de la meitat de la conversa.

—Sí.

—Au va Rose! Aquesta acusació no té ni cap ni peus! —es va exclamar l'Echo—. Que tu odiïs l'Aubrey no el fa capaç d'atacar dues persones.

—No ets objectiva, no sé si m'entens —va dir l'Albus imitant la veu de la seva cosina.

La Rose no va replicar i, tot fent-se l'ofesa, va pujar cap als dormitoris de les noies.


Quan el gat d'en Julius va saltar-li a sobre, tots tres van fer un bot.

—Ostres, Tod, ens has espantat! —va fer l'amo agafant el gat per sota les potes del davant i aixecant-lo fins a mirar-lo als ulls—. Què has fet ara, gat dolentot? Eh?

L'Echo se'l mirava com si es trobés davant d'un científic boig i excèntric.

—Julius, que no t'entén. Ni tan sols jo parlo amb els animals..., —va dir, com si amb allò ho hagués dit tot—. Amb els maniquis sí, però no amb els animals —va confessar, abaixant la mirada.

—Que sí que m'entén! —va exclamar en Julius abraçant el gat—. Que és molt intel·ligent! Per què us penseu que li vaig posar Tod? És astut com una guineu —va acabar de dir amb un murmuri.

L'Echo i l'Albus, però, no massa convençuts, se'l miraven amb les celles arquejades.

—Que sí! Me'l va regalar la meva tieta àvia quan em va arribar la carta. L'havia criat ella i diu que és mig kneagle.

—És clar...

—De veritat! Mira, no veus quina mirada tan intel·ligent que té?

L'Albus es va mirar el gat. Certament, tenia una mirada intrigant, semblava que... semblava que se l'anés a menjar. Als ulls de l'animal es podia llegir la mateixa golafreria que es veia a la mirada de l'Echo cada vegada que seien a la taula del Gran Saló. A poc a poc el gat va treure la llengua i es va llepar els bigotis. L'Albus se'l mirava estupefacte. Mai havia vist un gat comportar-se d'aquella manera; realment se'l volia cruspir?

—Ei, mireu això! —va murmurar l'Echo, trencant el contacte visual entre l'Albus i l'animal. El noi es va girar per veure què senyalava ella, i llavors va entendre la mirada del gat. Rere seu hi havia una òliba daurada imponent, però totalment indefensa: algú li havia tallat les urpes i li havien posat una espècie de morrió.

—Però què li han fet?, pobra bèstia!

Abans que en Julius es pogués aixecar per anar a ajudar la "pobra bèstia", un noi es va dirigir cap a l'animal.

—Ara Wimbledon, portes això a casa —van sentir que li ordenava amb un murmuri a l'ocell.

—Ui, gran campió de tunnis —va fer en James en veu baixa apropant-se a la finestra on l'Aurelius s'afanyava per lligar la carta a la pota de l'òliba—, no deies que no en volies saber res, del malèfic món dels mags?

—Deixa'm en pau.

—Ah, deu ser que no estic prou ben informat i ara els mussols són el mètode més normal d'enviar cartes... muggles —va concloure en veure el sobre de paper blanc que el noi havia lligat maldestrament a la pota de l'animal—. Saps, Niall? Tinc moltes ganes de saber què hi posa, a la teva carteta —va fer tot estirant la mà cap a l'òliba.

—No —va respondre secament l'altre, aturant-li el braç amb força. L'ocell va mirar-se'ls els dos, va remenar la cua per posar bé les plomes i es deixà caure al buit. Va recuperar l'alçada i, Al cap d'uns segons, ja era solament un puntet en l'horitzó.


—No ens diràs que no és sospitós —va murmurar en Julius. Estaven a la biblioteca, intentant explicar la conversa entre l'Aurelius i en James a la Rose, que des del càstig s'havia entestat en ser encara més bona alumna que abans.

—No ho sé, Julius —va xiuxiuejar ella apartant el braç del noi de sobre el seu llibre—, no sé què dir-vos.

—Com que no saps què dir-nos? —es va indignar l'Echo.

—Que no veus que en trama alguna?

—Això és perquè us cau malament. Des d'allò del teu gat que no el pots veure, Julius.

—Però Rose, que no tens ulls a la cara? —va exclamar l'Echo.

—Sí, i em servien per estudiar fins que heu vingut vosaltres.

—Seràs...

—Senyor Potter, això és una biblioteca, no un consulta psicològica. Si volen fer teràpia en grup, ja saben on és la porta.

—Moltes gràcies, eh?

—Vés-te'n a pastar fang.


—I ara què farem?

—Si no ens vol ajudar, que no ens ajudi.

—Ja, però és la més intel·ligent de tots.

Una suau brisa matinal els acariciava la cara. Era un dels últims caps de setmana que feia bo, i l'havien aprofitat, a diferència de la Rose, per sortir a prendre l'aire. Asseguts sota uns arbres, veien de lluny com l'equip de Ravenclaw s'entrenava al camp de Quidditch.

—Creieu que realment en Niall en porta alguna de cap?

L'Echo i en Julius van fer que sí efusivament.

—I creieu que ho hauríem d'investigar?

L'Echo va tornar a assentir amb energia, en Julius, però, no les tenia totes.

—I si és perillós?

—Juls, té la nostra edat —va dir l'Echo tranquil·litzant-lo—. Per molt alt i fort que sigui, nosaltres som més. I tenim la Rose (sí, Al, no facis cares rares, algun dia us haureu de reconciliar, no és mala persona). I et tenim a tu, el crack dels encanteris estabornidors!

Ell continuava sense estar massa convençut, sobretot sabent que tindria un paper important en el pla només per ser "el crack dels encanteris estabornidors". No suportava la responsabilitat.

—Però ell és campió de tennis... —va començar amb l'esperança que els seus amics es treiessin aquella idea esbojarrada del cap. Tan bé que s'estava a la sala comuna sense fer res...

—Jo això no m'ho crec fins que no el vegi batejant la pilota aquella.

—El tennis no es juga amb bats, Echo, són raquetes.

—Doncs fins que no vegi un trofeu. Jo no el veig fins que no vegi un trofeu de to... tennis al seu nom.

—No! Calla! —es va exclamar en Julius, fent un bot.

—Juls, la Rose no hi és... no hi ha cap raó per evitar la paraula "trofeu" si ella no ens sent —va fer l'Albus— És ella la que es deprimeix quan pensa en "el càstig i tota la mala reputació que ens ha comportat" —la seva imitació de la veu de la Rose era perfecta i els va fer riure a tots tres.

—Ho sento... ja m'havia acostumat al tabú...

—No, espera! No us recordeu de quan ens va castigar el professor Longbottom?

—Al, òbviament que ens en recordem.

—I doncs?

—I doncs, què?

—Que no recordeu que quan vam entrar en va sortir l'Aurelius?

—Mmmm, no —va fer en Julius.

—No t'ho prenguis malament, Juls, però la teva memòria no és d'allò que se'n diu brillant.

El noi es va arronsar d'espatlles.

—Tu no te'n recordes, Echo?

—És que no ho vaig poder veure.. Em vaig asseure i quan us vau apartar quasibé em caieu a sobre. Com pots comprendre no estava per saber qui era el que sortia.

—Doncs era l'Aurelius. I havia estat demanant alguna cosa al Longbottom, permís per a fer alguna cosa, jo diria. Una cosa que anava contra el reglament.

—Què creus que...

—Va dir com si..., va dir que era la seva vida o algo així...

—Ara no em direu que són imaginacions meves, doncs —va fer en Julius.

Van restar uns minuts sense dir res, pensant.

—Bé, suposo que l'haurem de vigilar.


Durant la setmana següent van estar vigilant l'Aurelius. A tots tres (la Rose feia bondat per evitar qualsevol altra taca en el seu expedient i, sobretot per part de l'Albus, no era massa ben vinguda de totes maneres) els va semblar una aventura d'allò més emocionant i fins i tot en Julius s'ho va passar bé (encara que per ell aventura era quasibé sinònim de tortura). Però tot semblava estar en ordre. L'Aurelius no tenia masses amics però a vegades parlava amb en Nils Mayer, un nen morè amb aspecte de ratolinet, que seia i dormia al seu costat. No feia els deures i es passava quasi totes les tardes a l'habitació, on llegia revistes de tennis, feia manteniment de la seva raqueta, i perdia el temps de diverses maneres, totes relacionades amb el seu esport preferit. A vegades, de bon matí, es llevava d'hora i baixava als jardins per practicar: jugava al frontón contra una de les parets del castell. Mantenia una correspondència força activa amb els seus pares i amb un amic muggle, encara que aquest solament li escrivia de tant en tant, i a vegades s'estirava al llit, just al costat d'una finestra, per mirar com entrenaven a Quidditch.

—Quin tio més avorrit —va remugar l'Echo el divendres al vespre, després d'una setmana d'investigacions, estirada al llit—. Realment, només viu pel tennis.

—Mira qui parla —va murmurar la Rose amb el cap dins el llibre d'Encanteris però estirant un braç per assenyalar la foto firmada de la Ginny, que ocupava un lloc d'honor entre centenars de pòsters, notícies, fotos, autògrafs, entrades de partits, banderes, escuts, una samarreta petita i gastada, un tros del recobriment de cuir d'una bomba, una bota firmada i fins i tot uns quants branquillons de bruc d'una escombra de competició.

—No comparis, Rose! El Quidditch és L'ESPORT, amb article i majúscules. El tennis és un joc de criatures.

—Ja... però heu trobat res sospitós? —va preguntar traient el cap de darrere el llibre, tot arquejant una cella.

—No.

—Ja us ho deia.


—No creieu que hi hauríem de fer alguna cosa? —va dir finalment l'Albus una tarda quan tots tres havien aconseguit un sofà per espatxurrar-se, rebentats. Feia quatre dies que no parava de ploure i era una delícia poder estar-se a la sala comuna a la vora del foc. La seva investigació, però, els ho havia imperdit.

—Guè fols dig? —va preguntar l'Echo, devorant amb golafreria una barreta de caramel. En Julius es va limitar a dirigir-li una mirada interrogativa, no tenia esma per a parlar.

—No sé... tots creiem que l'Aurelius amaga alguna cosa, oi? I l'amaga bé, perquè no l'hem pogut descobrir durant aquests dies... si realment ha estat ell el culpable d'aquests dos atacs... hauríem de fer alguna cosa per a descobrir-lo.

—É mol fàhil de dig pgò... —va empassar-se la bola de caramel que se li havia format dins la boca—. És que no sabem ni el mòbil! Ni l'arma ni res! No sabem què els ha passat! No sa...

—Que sí, que sí... ja ho he entès. Però és que hi ha d'haver alguna manera!

—Això tu, que el teu pare és auror. Alguna cosa et deu haver ensenyat, no? No l'has vist mai en acció?

L'Albus es va limitar a arronsar les espatlles.

—Doncs si tu no ho saps... espera!

—Què?

—He tingut una idea —va mormolar, fent un gest amb la mà perquè els altres dos s'acostessin a ella.

—Digues! —va fer l'Albus impacient, quasi desesperat.

—Shiiiit! No cridis. Hi ha una manera de saber-ho.

—Quina?

—Ja hem dit que no en sabíem el mòbil, ni l'arma del crim, ni en teníem cap prova o testimoni. Però sí que hi ha una persona que ho sap.

—Qui? —va preguntar en Julius amb els ulls ben oberts—. Vols dir que el va veure algú?

—La víctima?

—No... —va fer amb veu misteriosa.

—Bé, quan ens ho vulguis dir ens avises, d'acord? —va rondinar l'Albus, irritat.

—Burro! Em refereixo a... a ell mateix.

—I com el vols fer confessar? No és pas tan fàcil!

—Sí si se sap com fer-ho.

—Com?

—Amb veritasèrum.

Els nois es van quedar una bona estona sense dir res, mirant-se-la com si s'hagués grillat.

—I d'on ho penses treure, això?

—Sempre en fan servir als partits oficials de Quidditch, per descobrir si els jugadors s'han pres alguna substància que...

—Ja ho sé això! Però que hi ha algun partit oficial de Quidditch per aquí a prop? No!

—Bé, aleshores hauríem de buscar-ne per l'escola.

—Sí, no et fot! Fem un accio veritasèrum i paf! Una galleda plena.

—Jo pensava que la professora Leale en tindria...

—Per què n'hauria de tenir? —va preguntar en Julius com caient del cel.

—Perquè és la professora de pocions, potser? —va fer l'Echo remenant el cap.

—A ella no li cal veritasèrum, no veus que ens té a tots acollonits? A més, si en necessita en pot fer... com que... No —va fer l'Albus exasperat en veure el somriure de la seva amiga—. No estaràs pensant de...

—Exactament.

—Però si la Rose no ens ajudaria mai! És una bogeria, sense ella no ho podríem fer, cap de nosaltres sap distingir una caputxa de monjo d'un matallops!

—Ni vosaltres ni ningú, així que no me'n preocuparia massa —va fer rient l'Aubrey, que se'ls havia acostat pel darrere— em sembla que són el mateix. Estàveu parlant de pocions? Em pensava que a vosaltres no us agradava "parlar de feina".

L'Albus va recordar, vermell com un tomàquet, la discussió que havia tingut amb la Rose dos dies abans enmig de la sala comuna i a ple pulmó. Li sonava haver dit aquelles paraules dins de la llarga llista de raons per les quals la seva cosina se li feia cada vegada més insuportable.

—Ja... és que... —va balbucejar apartant la mirada. Al seu costat, l'Echo somreia, trapella, i aquell somriure només volia dir una cosa.


—Així que voleu fer veritasèrum... —va murmurar per si mateix l'Aubrey. L'havien dut en una aula buida, lluny de mirades i oïdes indiscretes i li ho havien explicat tot, des de la discussió de l'Aurelius i en Julius pel gat fins a la conversa que havien tingut aquest matí, passant, òbviament, pels dos atacs.

—Veritasèrum? Penseu fer veritasèrum? Però que esteu bojos? No sabeu lo perillós que és? I si ens descobreixen i ens expulsen? I si surt malament i li fem mal, al Niall?

—Doncs...

—No pateixis. No ens descobriran pas i... si ho fem amb calma i cura, ens sortirà un veritasèrum perfecte.

—Però si és de nivell de sisè o setè! D'on penses treure'n la recepta i els ingredients?

—No sé... és molt probable que estigui a molts llibres de la biblioteca però ens tornaríem micos buscant-ho. Però hi ha un llibre, a la secció prohibida, que es diu Pocions Molte...

—No t'ho prenguis malament, Aubrey, però si és a la secció prohibida... és que està prohibit.

—Ja comences a semblar la Rose, Julius!

—Vull dir que no es pot agafar. Que està vigilat.

—Ja, però aquí entres tu —va somriure l'Aubrey senyalant-lo. En Julius va fer cara d'esglai.


Ara me n'he d'anar, ja us posaré un comentari més llarg una mica més tard. espero que us hagi agradat!

petons!
(i ja ho sabeu, que vull comentaris, que alegren la vida :)



Llegit 758 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarMarta Potter Weasley 272 comentaris23/10/2009 a les 14:45:14
#20529Tinc 3 fanfictions i un total de 23 capítols

Primeeeraaa!!! ara m'ho llegeixo

Petons de:
Marta Potter Weasley




AvatarMarta Potter Weasley 272 comentaris23/10/2009 a les 15:25:40
#20532Tinc 3 fanfictions i un total de 23 capítols

que guaaai! m'ha agradat molt el capítol, te l'has currat aquest, eh? Està tot super emocionant!

No triguis tant a penjar el pròxim capi sisplau, xD, està super bé.

Petons de:
Marta Potter Weasley




Avatarnathalilupin 181 comentaris23/10/2009 a les 15:39:47
#20533Tinc 3 fanfictions i un total de 27 capítols


Hola!!!

Així que volen fer veritaserum jeje

ja veurem si s'en surten i k li volen fer fe a en Julius...




AvatarTooru 240 comentaris23/10/2009 a les 16:17:24
#20538Encara no he escrit cap fanfiction

Holaa!!

Genial!

Pareix que ve de familia que els agrade fer pocions prohibides xD

No tardes molt amb el següent.

Fins aviat!




AvatarPorcupintí-na 235 comentaris23/10/2009 a les 16:22:56
#20539Tinc 1 fanfictions i un total de 16 capítols

Holaa!!!! M'ha encantat! I crec que ja sé qui ho ha fet, seguint les pautes del segon de harry potter... Podria ser que fos la Rose, o el Julius, que està raret últimament, el que hagi atacat als dos germans però com posseïts? mm.. voto més per la rose, que és amb qui no parlen gaire ara. Però el que és segur és que l'Aurelius no és el que ha fet això.

El personatge que em cau millor és l'Aubrey, per cert ;)

un petó!

Maria




Avatarlunalovegood 167 comentaris23/10/2009 a les 17:49:39
#20541Tinc 2 fanfictions i un total de 45 capítols

Hola! moltes gràcies a totes pels comentaris! us prometo que no trigaré tant a penjar el següent (en realitat ja el tinc mig escrit, que em va agafar un atac d'inspiració ahir, suposo que per culpa de la mala consciència XD.

no us suposeu com aconseguiran el llibre? i on faran la poció? com ja havia dit, la ff cada vegada s'assembla més al segon llibre, amb això de la poció i tot...
teniu més sospites sobre qui ha estat? (com que encara vull deixar-vos amb la intriga uns quants capítols més, ja em perdonareu que no us digui si ho heu encertat o no, que llavors la ff sencera no tindria gràcia per vosaltres! només si algú ho endevina molt potser sí que li diria amb un mp) un possible pla d'acció? idees? comentaris? crítiques? (us prometo que no m'enfadaré, sempre va bé alguna crítica constructiva per millorar :)

vinga, petons a totes! i a comentar! ;)




Avatarivi_potter 512 comentaris24/10/2009 a les 10:58:29
#20546Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

Holaaaaaa :)

m'ha agradat moltíssim, no m'ho curro que tinc moltisia feina :S

petons!




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris24/10/2009 a les 13:16:23
#20547Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Quina ràbiaaa q em fa la Rose! És que no es pot estalviar de ser insuportable per un cop a la seva vida? Aish, quina ràbia.

M'encanta, m'encanta, m'encanta l'Aubrey.

Continua aviat!

1 pto

Marta




Avatar_llunàtica 88 comentaris25/10/2009 a les 22:11:45
#20550Tinc 1 fanfictions i un total de 16 capítols

OH, que guai!
Sé que no té ni solta ni volta, però en Julius sembla que hagi damagar alguna cosa... XD per si de cas ho poso, peruqè després consti haha
puto Aubrey, no?, que llest!
Ara no tinc temps de comentar-te millor, qeu me n'he danar a soapr.. al pròxim!
I continua aviat, siusplau!




AvatarLaura*Malfoy 233 comentaris29/10/2009 a les 18:02:31
#20570Tinc 1 fanfictions i un total de 16 capítols

holaa!

m'ha agradaat molt el capitol! espero que descobreixin aviat qui ha causat els atacs!! ^^

adeeu! :)