El Torneig dels Quatre Bruixots - 30: Tant menjar i beure i ningú no em pot donar una mica de cafè?
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 24/04/2011 a les 23:59:46
Última modificació 27/04/2011 a les 09:47:41
Tots els capítols de El Torneig dels Quatre Bruixots
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


30: Tant menjar i beure i ningú no em pot donar una mica de cafè?

LA SEGONA PROVA

Ja sé que només fa una estona que us he escrit, però crec que l'ocasió es mereix un altra actualització. Pels que no hagueu estat del tot atents a les explicacions del Papi Sòcrates i per si hi ha algú castigat i no ha pogut assistir al Torneig (sí, Miss Simpatia, va per tu, de res) faré una explicació ràpida de què consisteix la Segona Prova:

Resulta que ningú ha encertat (a part dels Paladins, és clar) de què es tractava: ni la poma de la discòrdia, ni Adam i Eva: el tema és Alícia al País de les Meravelles, i es tracta d'un llibre muggle. Molts de vosaltres no n'haureu sentit mai a parlar però jo, per raons que no us penso explicar, sí que el conec. Us l'explicaria, però crec que resumit us costaria d'entendre. Si en voleu saber més, és a la biblioteca, el va escriure Lewis Carroll.

Bé, doncs la Segona Prova consisteix en superar una sèrie de reptes. Primer, com a la història, s'ha de seguir el conill blanc, que sempre fa tard, i trobar-los abans que sigui l'hora indicada. Després, se't permet obrir una capseta a l'interior de la qual hi ha un mapa amb indicacions per arribar a la següent prova: la cursa circular, que es farà dins l'aigua i s'haurà de superar en un límit de mitja hora. Després s'hauran de seguir les indicacions del Gat de Cheshire per arribar a casa del dels bessons: Tweedledee i Tweedledoo, que mai no es posen d'acord. Fins aquí és fins on han arribat ara per ara els nostres paladins, i quan vagin superant més proves, sabrem amb què més es van trobant.

Per saber per on van del recorregut, hem d'esperar que ingereixin el menjar o les begudes que s'aniran trobant durant el seu camí i que els ajudaran a anar passant les proves (tal i com li passa a Alícia, amb la diferencia que en comptes de fer créixer o encongir, els nostres aliments tenen efectes molt més interessants, com permetre respirar sota l'aigua o associar els funcionaris del Senat que fan de personatges amb persones que els paladins coneguin i que encaixin en aquell paper.

Bé, esperem que arribin més enllà de la prova dels bessons, perquè un ja n'ha vingut escaldat! Ànims, E! Visca l'Acadèmia!

Sabeu que m'adoreu.

Xo xo

Pandora

 

 

 


 

Igual que el Kreacher d'abans, que era de color violeta i tenia cua i orelles de gat, el Frank i l'Alice que tenia davant seu desentonaven una mica. Anaven vestits amb una mena d'uniformes en els que hi dominava el color vermell que haurien estat l'últim crit en moda entre els guàrdies de palau al segle setze. Malles blanques, pantalons bombats vermells a conjunt amb les casaques, sabates negres més grans del compte i un barret vermell amb un tocat de plomes que hauria estat l'enveja de la cort de Maria Antonieta.

—Mireu, no sé qui sou —va dir el James, mirant-se les dues figures que hi havia davant seu—, però sé que no sou el Frank i l'Alice. I ho sé perquè el Frank mai no es posaria aquestes malles.

Les dues imatges que hi havia davant seu no van dir res. S'estava començant a preguntar si és que era sol i estava al·lucinant un altre cop quan un pergamí es va desenrotllar davant seu.

 

Aquests són Tweedledee i Tweedledoo, els bessons. No estan mai d'acord. Això és perquè un sempre diu la veritat i l'altre sempre diu mentides. Veuràs que en aquesta sala hi ha dues portes: una condueix al bosc, on podràs seguir el teu viatge. L'altre condueix a un pou sense fons. Pots fer només una pregunta a un dels bessons i escollir una porta, que hauràs de travessar. Sort.

 

Quan el va haver acabat de llegit, el pergamí es va tornar a enroscar i va levitar fins el sostre. El James va observar la sala blanca, i les dues portes. Una cosa estava clara: allò del pou sense fons era molt poètic, però estava clar que el pou tenia fons, o el Gunnar no hagués tornat pas al terreny de joc amb les cames trencades. No sabia ni per què s'hi havia molestat: un pou amb fons feia molta més por que un sense fons. La gent sovint diu que té por de les altures quan del que realment tenen por són dels terres; les altures no són les que et maten.

El Frank i l'Alice se'l miraven impassibles, amb una mena de somriure misteriós i malèvol que hauria fet les delícies de Van Gogh. Molt bé. Com podia esbrinar per quina porta passar? Si tingués dues preguntes seria molt fàcil: només hauria de preguntar a un dels dos de quin color era el cel, després preguntar-li per quina porta havia de passar i actuar depenent de la primera pregunta. Tirat. Però com podia saber-ho tot amb una sola pregunta?

Li sonava haver escoltat aquella endevinalla abans, feia temps. Segur que abans sabia la resposta. Però com la treia, ara? Va mirar d'esprémer-se el cervell, però entre els al·lucinògens, el cansament i la son que duia a sobre l'únic que va aconseguir va ser mal de cap. Sincerament, aquella prova era una mica psicòtica. Tenia la impressió que en qualsevol moment s'encendria una pantalla de televisió, sortiria un pallasso i diria "Vamos a jugar a un juego...".

El James va sacsejar el cap i es va prometre a sí mateix deixar de veure pel·lícules de por muggles. No podia pensar. Ja n'estava fart. Potser podia fer-hi una altra cosa. Bé que se n'havia sortit al fons de mar sense recordar l'encanteri que tocava, no? Potser hi havia una manera. Tot allò li recordava molt a les invocacions dels dimonis... tres preguntes, a les que només poden contestar "sí" o "no"... I llavors li va venir a la ment l'Oracle de Delfos: Tira-li oli bullent i veuràs com xerra.

Es va fregar els ulls i va prendre una decisió. El secret estava en què no el veiessin venir, en agafar-los per sorpresa. Els va considerar a tots dos: sabia que no eren ells, però era evident que un dels dos era més alt i musculós que l'altre. Així doncs, se'n va anar cap a l'Alice.

—Et faré la pregunta a tu —va dir posant-li una mà a l'espatlla.

I un, dos, tres, abans que cap dels dos poguessin reaccionar, ja tenia l'Alice immobilitzada davant seu amb la vareta al coll i li havia llançat un encanteri petrificador al Frank que l'havia deixat fora de joc.

—Porto molt mal dia, i tu personifiques a una persona que més d'una vegada he somiat en llançar a un pou sense fons —va dir el James, posant-se en el paper—. Però no vull que es digui que no he seguit les normes, de manera que faré la meva pregunta: Digue'm quina és la porta que condueix al bosc si no vols veure el color dels teus ronyons, i, per cert, la creuaré darrere teu, o sigui que si intentes guanyar el Premi a la Senyoreta Llesta, recorda't de qui passarà primer.

Va haver-hi un moment de silenci.

La funcionària atrapada als braços del James va considerar per un moment portar-se heroicament, però després va recordar el seu sou.

—Crec que no em paguen prou com per fer-me l'heroïna.

—Molt ben dit —va estar-hi d'acord el James, mentre l'Alice li obria una de les portes, rere de la qual s'hi veia el bosc—. Ah, no, no, ni parlar-ne. Tu també creues. Porto tot el dia tenint al·lucinacions, no tinc perquè creure que això no ho és.

—Oh?

—És que no crec que el meu company abans hagués caigut corrent en un pou si hagués vist que era un pou. Vull dir, que un abans de creuar una porta normalment veu què hi ha darrera. I tinc la sensació que el Gunnar realment ha vist un bosc. M'explico?

—Perfectament —va dir l'Alice, i va fer unes passes endavant, per mostrar-li que realment era la porta bona.

El James llavors la va creuar.

—Estic desqualificat o alguna cosa així?

—No. Ja ho veuràs.

L'Alice li va allargar una galeta que duia "Menja'm" escrit amb xocolata. O el que probablement era xocolata.

—Ho dius de veritat? 

—Jo sempre dic la veritat —va dir l'Alice amb un somriure, abans de tornar a la casa.

No va ser fins que no va tancar la porta que el James es va donar que en realitat allò ho hagués dit qualsevol dels dos, i que com l'Alice fos la mentidera, ja podia anar tancant la paradeta al Torneig. Però vaja, ara ja no podia tornar enrere, de manera que es va menjar la galeta tot preguntant-se què vindria a continuació.

I a continuació tot es va fer gran, molt, molt gran, els arbres van créixer cap amunt i els arbusts també, i la casa va créixer un munt, i no va ser fins que la mateixa gespa als seus peus dels James va tenir la mateixa mida que ell que no es va adonar que en realitat era ell el qui s'havia encongit. Allò ja era molt més típic del llibre.

La veritat és que li feia por moure's. I si es posava a corretejar pel bosc i sortia el seu conill negre d'un arbust? Tindria unes dimensions descomunals. I deia conill per dir alguna cosa, perquè els conills són herbívors, però els gats, no, per exemple, o coses molt pitjors. De manera que va treure el mirallet.

—Frank?

El Frank va trigar una mica en contestar.

—Ei, hola. No et trobo, tio.

—Ni em trobaràs de moment, perquè faig com cinc centímetres.

—Poció disminuidora?

—Això sembla —va fer el James—. No diries mai amb qui m'he trobat fa res.

—Amb qui? —va preguntar el Frank.

—Només et diré que et queden molt bé les malles i les plomes —va riure el James.

—Ah... una personificació meva, eh?

—Ahà.

—I ara què fem?

—No ho sé, però veig fum que ve d'un bolet no gaire lluny i això em sona molt del llibre...

—Ah —va fer el Frank, que no sabia de què parlava—. Bolets. Ja. Bé, mira de no mesclar drogues, eh?

—Molt graciós —va dir el James—. Et deixo que he d'anar a parlar amb una eruga.

—Que bé. Avisa'm quan tornis a ser d'una mida visualitzable.

El James va desar el mirallet i va caminar cap a un bolet força gran (en aquells moments, molt gran) del qual en sortia fum de colors. Feia una olor força dolça i agradable, però no se'n va refiar i se'n va parlar abans que li passés res més. Després va recordar que mesurava cinc centímetres i que ja estava al·lucinant, o sigui que inhalar qualsevol cosa difícilment li faria mal.

—Hola...? —va dir-li a la figura asseguda fumant una pipa—. Que em pot dir per on he de seguir.

—Sí, però m'hauràs de contestar una pregunta.

Al James aquella veu d'il·luminat li sonava molt.

—Professor Dumbledore?

—Qui sap? És possible... —va dir la veu, i quan el James va apartar una mica el fum va veure que efectivament es tractava de l'Aberforth Dumbledore, amb el seu barret gris de punxa i la seva barba llarguíssima.

—Vaja, si hagués sabut que m'hauria de trobar amb vostè, hagués ficat la mà al foc que seria el Barreter Boig.

—No se sap mai qui ens podem trobar en aquesta vida.

—Ben mirat, quan es pren un extra de pastilles encaixa més amb l'Eruga —va reflexionar el James, perquè la xerrera filosòfica de l'Eruga et feia divagar massa si li prestaves atenció.

Es va enfilar al bolet i es va asseure al costat del vell, que era si fa no fa de la seva talla.

—Què passarà si responc malament a la seva pregunta?

—Dubto que la puguis respondre malament —va respondre el Dumbledore—. També dubto que la responguis bé. Només l'has de respondre amb una justificació. La qüestió és quant de temps trigaràs a contestar-la.

—Perquè això em farà perdre o guanyar avantatge —va deduir el James.

—Qui sap —va encongir-se d'espatlles el Dumbledore.

—Oh, cregui'm, jo ho sé.

—Doncs quan vulguis em pots donar la resposta.

—A què?

—A La Pregunta.

El James va parpellejar.

—A quina pregunta?

—La Pregunta —va respondre el Dumbledore.

—Però si no m'ha fet cap pregunta!

—Això no vol dir que no hi sigui... —va fer el vell.

—Què?

—No he de formular res! És La Pregunta! Tots sabem què és! Jo et demano una resposta.

El James es va quedar pensant una estona. De veritat, de veritat que tot allò seria més fàcil si hagués dormit.

—A veure, s'està referint a preguntes del tipus qui som, d'on venim, on anem, què fem aquí, i el perquè de tot, no?

—La pregunta de la vida, de l'univers i de tot plegat.

—Ja —va fer el James—. Un munt de filòsofs s'han fet la mateixa pregunta durant segles sense trobar la resposta i ara a mi m'ha de venir la resposta brillant?

—Ja he dit que dubtava que fos la resposta correcta.

—Però l'important és participar, oi? —va ironitzar el James.

Es va quedar pensant una estona, mirant d'esbrinar com contestar a Aquella Pregunta en particular. Però alguna part d'ell mateix que el mantenia despert li va recordar que allà, a diferència de la prova anterior, el que comptava no era la resposta correcta, sinó la resposta ràpida. No perdis el temps.

—Només una resposta? —va demanar a l'Aberforth.

—Sí.

—Molt bé. Doncs quaranta-dos.

Ara va ser l'Aberforth qui es va quedar perplex.

—Què?

—Quaranta-dos —va repetir el James—. És la meva resposta: quaranta-dos.

—Quaranta-dos?

—És una resposta tan bona com qualsevol altra —va justificar el James—. Perquè el problema no està en la resposta, sinó en la pregunta. Fins que algú no sàpiga formular la pregunta exacta, no se li podrà donar una resposta. Fins aleshores, quaranta-dos. És la resposta més precisa que pot trobar. És més, li juro que és l'única resposta correcta. Vostè m'ha demanat la resposta, no la pregunta, i jo li dic que la resposta és quaranta-dos. I si no hi està d'acord, demostri que m'equivoco.

El Dumbledore se'l va quedar mirant de fit a fit durant uns segons. Va fer un parell de calades de la pipa d'aigua que fumava i en va deixar anar un fum multicolor d'olor dolça.

—He de reconèixer que m'agrada més aquesta resposta que no pas la de la noia.

—Què li ha contestat l'Elektra? —va preguntar-li el James, per curiositat.

—La veritat, m'ha sortit amb una teoria d'universos paral·lels, i m'ha dit que cada vegada que fem alguna elecció es crea un univers nou, i que fent una pregunta tan oberta s'han creat universos infinits i que a cadascun m'ha donat una resposta diferent i com que són infinits, en algun m'ha donat la resposta correcta, i que com que m'ha donat la resposta correcta, l'havia de deixar passar.

—Quin mal de cap... —va fer el James.

—Això he pensat jo —va assentir l'Aberforth—. Però ho he trobat prou satisfactori.

—I la meva resposta què li sembla?

—Lògica. Pots seguir.

El James va respirar amb tranquil·litat.

—Has de seguir tot recte en aquella direcció —va assenyalar-li l'Aberforth—. Però abans hauràs de fer una calada.

Li va passar la pipa de fusta. El James la va agafar i va veure era de fusta fosca i que hi duia tallada una inscripció: "Fuma'm".

—Aquesta al llibre no sortia... —va riure el James, però va fer una calada igualment.

No tenia res a veure amb el tabac. De fet, era força agradable.

—I ara què? —va preguntar al Dumbledore, tot tornant-li la pipa.

—Ara procura no trepitjar-me.

I el món es va començar a fer més i més petit, fins que tot va tornar a tenir les dimensions normals per a l'ésser humà comú. Va avisar el Frank que ja tornava a tenir dimensions normals. Després, va caminar durant una estona en la direcció que el Dumbledore li havia assenyalat i poc després es va trobar amb un tancat. Des d'allà podia veure-hi una taula ben parada i tres figures assegudes, tot i que no les distingia bé.

Quan s'hi va acostar, es va quedar meravellat del que li estava fent el cervell. Al cap de taula hi havia assegut ni més ni menys que el Sirius Black, amb un barret de copa negre i un monocle, que remenava una tasseta de te amb el dit petit alçat. Al seu costat, hi havia la seva germana Lily, molt esverada, amb dues orelles llarguíssimes de llebre que li sortien d'entre els cabells i un davantal blanc de punt, que anava servint tasses i més tasses de te. A sobre la taula hi va veure un Albus en miniatura i amb cua de ratolí, que fugia corrents dels esquitxos de te bullent i fumejant que la Lily deixava anar sense que li preocupés massa cremar viu l'Albus.

Asseguda a taula, també hi havia l'Elektra, però el James va saber que era la de debò i no una il·lusió, perquè el va saludar amb la mà mentre feia un glopet de te i va dir:

—Ja sabia que havia perdut massa temps amb l'Eruga; és clar que aquí no em va gaire millor.

—No has pogut robar-li les solucions a ningú? —va deixar anar el James amb mala baba.

Abans que la noia pogués contestar, el Sirius va alçar el cap.

—Oh, senyors, sembla que tenim un convidat més—va dir amb to pompós—. Distingit cavaller, seieu a taula amb nosaltres. Arribeu just a l'hora del te —va afegir consultant un rellotge de butxaca semblant al que hi havia dins la poma d'or.

—Però si encara no hem ni dinat! —va fer el James tot i que va asseure's en una cadira.

—És igual aquí sempre prenem te! —va xisclar la Lily—. El te és divertit! Sobretot quan li cau a sobre al ratolinet!

—Per curiositat... —li va preguntar la Lily a cau d'orella—. Tu a qui veus?

—Són al·lucinògens —va contestar el James tallant—. Veig a la meva germana, al meu germà en versió reduïda i... —es va quedar mirant el Sirius en la seva versió Black més pura i va afegir—: i un amic a qui li queda prou bé el paper.

—També veus la teva germana? —va riure l'Elektra—. Jo també la veig a ella. El barreter és l'Angelos... i el ratolí és el Panos, el professor d'Esport.

—Que bé —va afegir el James, sec—. Què fa aquest te? Et fa oblidar les traïcions?

—Perdona? —va fer l'Elektra estranyada.

—No m'has de dir res?

—Jo? —es va quedar un moment en silenci, mirant-se la tassa de te—. De què em parles?

—Ja parlarem després —va tallar-la el James—. Abans que no puguis fotre'm enlaire una altra prova —es va mirar al barreter, que semblava que era l'únic amb qui podia parlar seriosament i li va preguntar—: Què he de fer per seguir?

—Oh, estimat cavaller, a què ve tanta urgència? Tot just discutíem amb aquesta encantadora dama en què s'assemblen un escriptori i un corb.

—Jo ho sé, jo ho sé! —va exclamar la Lily, picant de mans i deixant anar la tetera, que es va fer miques contra el terra—. En què als dos se'ls pot calar foc! Hahaha!

Tot seguit es va treure una capsa de llumins de vés a saber on, en va encendre un i el va deixar anar pels aires. El James, que ja hi tenia pràctica, va agafar el llumí abans que caigués a les tovalles i el va apagar.

—T'he dit un munt de vegades que no...! —va començar a xisclar l'Albus, però la Lily el va agafar i el va tancar dins la sucrera.

—A tu qui t'ha demanat opinió?

—Aquesta és la prova? —va fer el James, mirant l'Elektra —. Hem de dir en què s'assemblen un corb i un escriptori?

—Ara vols la meva opinió? —va fer l'Elektra amb cara dolguda—. No sé què et penses que he fet, però t'equivoques.

—No em vinguis amb cara de cadellet —va dir el James—. Sé que m'has robat la brúixola!

L'Elektra se'l va mirar de fit a fit, arronsant les celles i després es va concentrar en la seva tassa de te, com si pensés. Els altres tres seguien a la seva bola, com si no fossin allà davant. De cop l'Elektra va remugar un "merda".

—Sí, ja ho pots ben dir —va assentir el James, ofès—. La brúixola que tens és la meva, oi?

—Sí, però jo no...

—Però tu no què? —va cridar ell, enfurismat—. Tu no volies, no? Au, va, vés a prendre-li el pèl a un altre!

L'Elektra es va quedar blanca.

—James, aquí davant no puc parlar, però després et juro que t'ho explico.

—No m'has d'explicar res —va dir el James, sec—. I ara deixa'm, que estic pensant.

L'Elektra va alçar les celles i se'l va quedar mirant, tota seriosa. El James va veure que s'eixugava els ulls amb la mà.

—Au, va, encantadora damisela—va dir el Sirius ràpidament servint-li un mocador blanc de lli—. No us prengueu els corbs tan seriosament, estimada! Voleu una altra tassa de te? —li va preguntar mentre ni passava una al James —ell la va olorar, feia olor a te verd normal i corrent.

—No cal, em sembla que ja ho tinc —va contestar l'Elektra de sobte, tornant-se seriosa i freda de cop.

El James va girar el cap; per un moment li va semblar que emanava com fred de la noia. La va mirar els ulls. Els tenia envermellits però també eren com... tallants.

—Ja ho sabeu? —va preguntar el Sirius.

—Si —va assentir ella amb una veu serena.

—I en què s'assemblen un corb i un escriptori? —va voler saber la Lily.

—Edgar Allan Poe va escriure sobre tots dos.

Va haver-hi un silenci, que va interrompre el Sirius picant de mans.

—Excel·lent! Esplèndid! Superb! Magnífic!

Al James se li va quedar la boca oberta. Com redimonis se li havia acudit allò? Havia de reconèixer que era genial, però... aquesta tia d'on sortia? Ni en cent anys no se li hauria acudit a ell res semblant!

—T'ha vingut així de sobte? —li va preguntar.

—Deuen ser les ganes de fotre el camp d'aquí —li va deixar anar ella amb fredor.

El James va haver de reconèixer que estava preciosa quan s'enfadava, però en aquell moment li donava un mal rotllo a la vegada que feia por.

—Té una altra tassa de te! —va cridar la Lily a l'Elektra—. Insisteixo! Perquè aquesta vegada posa-li sucre!

La Lily li va tirar un terròs de sucre a la tasseta, i quan l'Elektra se la va endur als llavis i en va fer un glop, es va sentir un PLOF! I l'Elektra va desaparèixer enmig d'una fumarada.

—Així el truc és al sucre... —va fer el James—. No seria possible canviar el te per cafè, oi?

—Em temo que no, senyor meu —va dir el Sirius—. El cafè no és una beguda adient per a uns distingits senyors.

—Tot depèn del que consideris un "distingit senyor"... —va dir el James, mirant-se la Lily de dalt a baix, però no va insistir més.

Un escriptori i un corb. Ni el color, ni la forma, ni la mida, ni els moviments, ni la vida... no tenien res a veure! Com s'ho havia manegat l'Elektra? Amb els diferents significats de la paraula "sobre". Potser podia trobar alguna cosa més... a veure: paraules polisèmiques. Banc, cua, gat... no en trobava cap que servís. Au, va, alguna cosa hi havia d'haver...

Va veure que de lluny s'acostava una silueta blava: la Linette. Volia apressar-se perquè estava cansat i no volia que el distraguessin més. Ja n'havia tingut prou.

—Espera... —va fer el James lentament, i va fer un glop al te—. Tots els ocells canten, oi? Més bé o malament, però es pot considerar que canten...

—Elemental, senyor meu, m'atreviria a dir que sí...

—Així doncs es pot considerar que fan música.

—Una deducció notable, apreciat cavaller—va assentir el Sirius.

—Doncs ja tinc la resposta—va dir el James amb un somriure triomfant—. Els dos emeten notes.

El Sirius va aplaudir de nou, mentre la Lily li servia un terròs de sucre al te.

—Brillant! Ja ho crec!

Descansat, el James va fer un glop llarg al te, com si li anés la vida, perquè va pensar que almenys allò era teïna i li despertaria les neurones i tot just va veure que la Linette creava el tancat quan va sentir que tot ell feia PUF!

Va començar a tossir enmig d'una fumarada, i quan ja es preparava per posar-se dempeus i seguir caminant enmig del bosc per veure què es trobava després, una veu molt coneguda i va dir a pocs centímetres de la seva cara:

—Última prova, Potter.

Quan el fum va marxar i el James va observar que es trobava assegut davant d'una taula de pòquer amb una baralla de cartes a sobre i amb la Reina de Cors davant seu, no va poder evitar somriure.

—I és clar que sí.

—I és clar que sí, majestat —el va corregir la McGonagall.

—Sí, majestat —va dir ràpidament en James.

Alguna cosa va batre les altres en un arbre a prop seu, que quedava darrere la McGonagall. Era un falcó! Segurament el Frank devia haver trobat aquell lloc amb la reina de cors i havia decidit quedar-se allà a esperar-lo. Estava salvat! No hi havia ningú amb més asos a la màniga, amb més cares de pòquer i amb més trucs per jugar a les cartes que el Frank i l'Alice. I a més aquell li estava veient les cartes a la Reina de Cors.

Gràcies, va pensar mirant al cel. Si hi ha algú allà dalt, moltes, moltes gràcies.

—Espero que sàpigues jugar a pòquer, noiet.

El James va somriure amb maldat a la McGonagall amb la seva corona i el seu vestit blanc i vermell adornat amb cors per tot arreu.

—No gens. M'explica com funciona el joc... majestat?

 

*   *   *

 

Quinze minuts més tard, amb el Frank assentint amb el cap cada vegada que havia d'apostar alt i batent les ales quan havia de retirar-se, va mostrar el seu trio de reis a la Reina de Cors.

—Vaja! Amb això suposo que suposo que guanyo la seva doble parella, oi, majestat? —va fer el James, recreant-s'hi—. Ja deia jo que aquestes K tan boniques devien ser alguna cosa important...

—Que li tallin el cap! —va bramar la McGonagall.

—Au, majestat, no s'ho prengui així —el James s'ho estava passant bomba guanyant la McGonagall per una vegada a la vida, tot i que sabia que en realitat no era ella, però que li traguessin la bona estona—. Ui, miri, si sembla que ja no li queden fitxes per apostar, oi? Vaja, quina llàstima, sembla que ho haurem de deixar aquí a no ser que s'hi vulgui jugar el regne...

La McGonagall el va perforar amb la mirada, i el James es va haver d'enretirar una mica de pànic pur. Però la reina no va fer res, només li va allargar una ampolleta amb un contingut blanquinós ("beu-me", de nou) i el va posar sobre la taula.

—M'hi jugo això.

—Si guanyo això i m'ho bec... suposo que guanyo?

La McGonagall va assentir, i el James va posar deu fitxes sobre la taula, indicant que era el que valia l'ampolleta. Va agafar les seves cartes i, tot i que només tenia una parella de nous, no en va canviar ni una.

—Pujo l'aposta deu monedes més.

—Què? —va exclamar la Reina—. No! No ho pots fer! Jo no tinc res més!

—Doncs o em fa un xec o em sembla que es rendeix. I molt em temo que el xec haurà de ser de mil galions, perquè és el que m'estic jugant amb el Torneig.

La Reina es va aixecar i va llançar la taula pels aires.

Accio poció! —va cridar el James, i mentre la Reina començava a cridar de nou que li tallessin el cap, el James va destapar el flascó i va sentir un nou POF que el va engolir en el fum.

PLOF! PLOF!

Mentre el James parava de tossir, es va donar que tenia l'Elektra al seu costat i que absolutament tothom cridava. Va mirar al seu voltant. Tornava a ser a l'estadi.

—La E ha arribat abans!

—I una merda! El Potter s'ha begut la poció primer!

—Però la E ha aparegut aquí primer!

—I tu què saps si només s'ha vist fum, capullo?

—Que era ella, que jo ho vist!

—Sí, els collons d'en Bamba!

El James es va fregar els ulls. Ja no hi havia llumetes de colors enlloc, i els arbres tornaven a ser verd i robustos i de confiança.

—Vinga Potter, amunt! Que ha quedat primer!

—Ei, professora... —va saludar el James a la McGonagall—. No canti victòria tan aviat... que jo no les tinc totes... —va dir quan va veure que a la llotja amb el professor Sòcrates hi havia dues persones vestides sospitosament com la Tweedledee i el Tweedledoo.

La McGonagall li va clavar la mirada.

—Què ha fet, Potter?

—No em talli el cap, siusplau.

 

 


 

VIST!

La Segona Prova acabada! E i J arribant gairebé a la vegada a l'estadi. Això estarà renyit! Tot i que corren rumors que J ha fet trampes, i no m'estranyaria gens, perquè ha estat l'últim a deixar l'estadi. Això fa pudor de socarrim! L ha arribat uns deu minuts més tard, no està malament, però ja no és competència. Un munt de gent cridant-se entre ells. La Petita Psicòpata llançant amenaces a tort i a dret a qui gosés dir que E havia arribat abans que el seu germà. Aquesta no havia d'estar castigada també, per cert?

I el millor de tot: E i J donant-se l'esquena! Què ha passat, en aquesta prova? Si ahir estaven tan acaramel·lats! L'ambició és molt dolenta, nois. Quin greu, oi? Hahaha! Per cert, a tot això... on era el Motorista Cañón?

Sabeu que m'adoreu.

Xo xo

Pandora


Llegit 1101 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1179 comentaris25/04/2011 a les 00:17:10
#22516Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Noooo us queixareu! (No us hi acostumeu, tampoc, perquè ara era de vacances i no compta!) Però vaja, com que sé que últimament he penjat poquíssim, us he deixat una mostra de la meva bona fe. Sigueu bons i comenteu.

A veure, apartat de bibliografia, avui: anem per ordre:

- La pregunta dels dos guardians de les dues proves és una endevinalla típica, com ja deveu saber. La resposta correcta, pels qui no ho sapigueu o no la recordeu és : "Si li pregunto a ell (l'altre guardia) quina és la porta bona, quina em dirà?". Aleshores s'ha de marxar per l'altra porta. Si feu les comprovacions, ja veureu que és així. Tot i així, la resposta del James, també és força factible XD

- La resposta de "Quaranta-dos" és del llibre La vida, el universo y todo lo demás de la saga La guía del autoestopista galáctico de Douglas Adams. Recomano a tothom tant els llibres com la peli que es va fer després. Us deixo un link del fragment de "42": http://www.youtube.com/watch?v=9Y36JDAIyIA

- La pregunta de "en què s'assemblen un corb i unescriptori" tothom la coneix per la pel·lícula de Tim Burton que es va fer l'any passat, però en realitat també apareix al llibre original de Lewis. A una de les versions del llibre hi ha una nota a peu de pàgina amb algunes propostes que ha fa alguna gent, tot i que l'autor del llibre mateix va dir que ell no havia pensat en cap resposta clara.

- El personatge Sirius/Barreter Boig està basat en el meme "Feel like a Sir" de Cuantocabron, com potser ja haureu notat.

- La partida de pòquer en un principi havia de ser una partida de Blackjack, perquè volia que es descobrís que el Frank en relaitat juga tan bé a cartes perquè sap contar. Però aleshores hauria hagut d'explicar què era el Blackjack i com funciona, perquè no és un joc tan conegut com el pòquer i molta gent no el coneix. I com que ja m'estava allargant (com sempre, últimament, i això que la segona Prova estava pensada per anar en un sol capítol), doncs he pensat deixar-ho en pòquer i guardar-me el Blackjack per més endavant. De totes maneres, si en voleu saber més, us recomano la superpel·lícula "21 Blackjack" que m'encanta i trobo que tothom hauria de veure, perquè puja la moral cosa mala. És una mena de "Ocean's 11" però per universitaris, i el lema és "si ells poden fer-ho, perquè nosaltres no?".

En fi, que ja m'allargo. Com haureu notat el capítol no és molt original perquè he tret coses de tot arreu, però, sincerament, en part crec que en això consisteix escriure: llegir, visitar a lloc, veure coses, fer moltíssimes coses, experimentar i després agafar-ho tot, i fer-ho encaixar en una història pròpia.

En fi, us deixo que tinc un llibre gruixudíssim que m'he de llegir per dimecres.

Gràcies per seguir la fanfic tot i les demores! Ja sé que després no se segueix bé el fil, procuraré estar més al dia! Muaks!

Agatha Black.




AvatarBelitBlack 37 comentaris25/04/2011 a les 10:29:48
#22517Tinc 1 fanfictions i un total de 9 capítols

Per si no adorava prou el teu fic hi vas posar Alícia al país de les meravelles, aleshores poses una referència a Saw. I per si fos poc, també hi "poses" un meme de CC. De veritat, ets massa bona per escriure fanfics, amb les idees, l'estil d'escriure, la forma tan definida i característica dels personatges.. si mai escrius un llibre avisa, que segur que valdrà la pena

Ah, i això de la brúixola, jo crec que algú li va donar a l'Elektra i ella suposo que sospitava que era robada o alguna cosa, pero era una cosa molt bona per deixar-la escapar.I bueno, ara em queda el dubte de si han pillat en Frank, o li diuren això pel pou o el poker.

Espero que contiunuis aviat, merci per anar tan ràpid! ;)




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris25/04/2011 a les 11:28:17
#22518Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Uoooooh! M'ha agradat això de continuar tan aviat! :) Feel like a Sir. Genial, t'hi imagines el Sirius i encara millor xd Lo del 42, brillant. Buscaré el llibre o la peli, m'ha semblat una molt bona resposta. Lo de l'Elektra, dóna'm una resposta a la meva anada d'olla, que fins que no em diguis que no no em podré posar a pensar més. Ah, i fa cosa d'un o dos mesos em vaig rellegir la fic i, no em preguntis per què, però em va fer l'efecte que la Sofia també amaga algo xd Continua aviaaat!




sara potter 7 comentaris25/04/2011 a les 14:07:05
#22519Encara no he escrit cap fanfiction

es penjat algo per fi!!!!
el capitol dificil etendre però es genial




Avatarharry_james_potter 119 comentaris25/04/2011 a les 22:12:45
#22521Tinc 1 fanfictions i un total de 3 capítols

COLLONS DE CAPÍTOL!!!!!!!!!!!!

Quin bé de Déu de poder tornar a llegir 2 capítols de l'Agatha seguits! Feia temps que això no passava (he, he!).

Encara no sé com t'ho fas per poder agafar coses de tot arreu i ajuntar-les per fer aquestes FF tan genials! Et felicito!

PS: Ah, sí! A veure si en James i l'Elektra ho deixen i en james torna amb l'Alice d'una vegada!!!! (Sense pressió, eh?). ;)




Avatarivi_potter 512 comentaris25/04/2011 a les 23:25:23
#22522Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

HOLAA! Quina sorpresa aquest capítol! I m'ha encantat! Jo també crec que escriure és precisament això, anar agafant d'aquí i d'allà i t'ha quedat un capítol simplement impressionant! Segueix tant aviat com puguis, petons!




JoanaPotter 185 comentaris26/04/2011 a les 15:01:55
#22523Encara no he escrit cap fanfiction

M'ha encantat!! Es de les millors ff q he llegit!! Però hi ha un parell de coses q em fallen, solocionales, porfa:
-> La Pandora sa equivocat amb el titol d' Alicia al Pais de les meravelles ( no es CSLewis [ aquest va escriure NARNIA, per exempre) es de Lewis Carroll)
-> Penso que la E amaga alguna cosa grosa grosa, eh!!
Adeu!!!




Avatarginny loovegod 314 comentaris26/04/2011 a les 18:46:12
#22524Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

Hey!

Exactament, els teus ulls no t'enganyen: l'Erin ha tornat! No sé com m'ho he fet que portava com quatre capítols sense comentar... O.o però ja sóc aquí! ^^

A veure, avui no faig analitzacions d'aquestes tan profundes a les que et tinc acostumada, que me'n vaig en deu minuts, però algo faré.

a veure, primer de tot: Ara almenys estem segurs (crec xD) de que la pandora NO és l'Elektra. més que res perquè una (jo almenys no ho faria xD) no es posa a escriure missatgets a la comunitat quan està intentant respondre preguntes per a no trencar-se les cames. Pot ser?

Això em porta a pensar que crec que és la Sofia. No sé per què, però em dóna aquesta sensació. Suposo que, com que és filla de muggles... Però d'això ja no n'estic tan segura. Ara queda que li responguis la teoria a la Marta per veure si l'E és l'Oracle o no xD la veritat és que m'ha agradat, la teoria :P

Sobre la bibliografia: Mare meva, que guai! jo flipo, en sèrio. Aprenc més amb un rato de llegir-me el capítol i la teoria del quaranta-dos que amb deu hores de classe, tu... uu' xDD

Abans de marxar, marcar un punt que no sé si és que el trimestre infernal t'ha deixat KO o si és que la Pandora és idiota xD Alícia al país de les maravelles és de Lewis Carroll, no de C.S. Lewis xDD

Apa, adéu que ja faig tard!

Erin ^^




Avataranna_lovegood 206 comentaris26/04/2011 a les 19:24:08
#22525Tinc 3 fanfictions i un total de 26 capítols

El sentit de la vida és 42, clar. Tot i que l'Elektra no m'acabi de caure bé la resposta que ha donat ella sobre els mons paral·lels també m'agrada xdd Molt Hermione.

21 Blackjack! M'encanta aquesta pel·lícula ^^ I que el Frank sàpiga comptar queda tan Frank...!

No deixaré un comentari gaire llarg, que no tinc gaire temps, només recalcar dues coses: l'Elektra i el James enfadats (wiiiiii) i el Sirius/feel like a sir xdd

Fins al pròxim capítol, que esperem que sigui aviat!




AvatarClara_Weasley 133 comentaris26/04/2011 a les 20:12:04
#22527Encara no he escrit cap fanfiction

Quin capítol més guaaaay! ^^ M'encanten les alucinacions del James xDD No sé per què, però a la Lily li queda molt bé, aquets paper xDD Pobre Gunnar! Potser t'has passat una mica trencant-li les dues cametes, potser només una o una cama i un braç, per compensar hauria anat millor, no? xDD Hauria molat taaaaaant que haguéssin jugat al Black Jack! I el Frank contant, qué mono! ^^ La resposta del univers, la vida i tot plegat és 42, des de sempre. Us contestaré a la pregunta quan sapigueu la resposta... (: I el Sirius feel like a sir m'ha encantat. Mira que ell no és per res així, però li pega xDD Bueno, espero que ens veiem aviat xDD ^^




AvatarClara_Weasley 133 comentaris26/04/2011 a les 20:12:35
#22528Encara no he escrit cap fanfiction

Vale, el meu ordinador és una merda i no fa espais... -.-




AvatarAgatha Black Moderador/a 1179 comentaris27/04/2011 a les 09:49:38
#22530Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Eis, no tinc temps per respondre a tothom, però moltíssimes gràcies per avisar-me del fallo de Lewis Carroll! Mare meva, estic de Narnia fins els mateixos i amb tant de bombardeig a la tele al final se m'ha quedat gravat el nom, em sap greu

O sigui que em retracto, evidentment, tal i com han dit la JoanaPotter i la ginny lovegood, Alícia al País de les Meravelles és de Lewis Carroll i no, repeteixo, NO de CS Lewis.

Ah, i l'Elektra no és l'Oracle, tranquils.




AvatarBelitBlack 37 comentaris27/04/2011 a les 20:57:27
#22531Tinc 1 fanfictions i un total de 9 capítols

Tinc una "teoria" (més aviat un pressentiment o paranoia), podria ser que l'Oracle, bueno la vident que envia les cartes, fos l'Agatha McGonagall? No ho sé, te alguna cosa que... podria ser, no?