Escrit per hpkarinaEnviat el dia 20/05/2012 a les 12:48:00
Última modificació 20/05/2012 a les 12:48:00
Tots els capítols de Que difícil és l'amor...
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Capítol 19 – El temps passa per a tots
&nbs p; En Sirius es va dirigir lentament cap a la Sala Comú i va anar directament cap al dormitori. Quan en James el va veure entrar amb aquella cara es va preocupar molt i ràpidament va anar a preguntar-li què li passava. En Sirius simplement li va dir que ell i Iris havien acabat i es va ficar a dins del llit dient que no tenia ganes de parlar amb ningú. James es va quedar realment sobtat per aquella confessió, no li quadrava gens. Com podia ser que aquells dos hagueren tallat tant de repent? No era gens normal, alguna havia d’haver passat. Tan bon punt Sirius va estar al llit, James se’n va anar a buscar en Remus per parlar-ho amb ell i veure què en pensava.
&nbs p;
&nbs p; Per la seua banda, Iris va decidir anar cap al llac, no volia parlar amb ningú i sabia que si anava a la Sala Comú es trobaria amb Julian i no pararia de fer-li preguntes. Tanmateix, semblava que la sort no l’acompanyava, ja que quan estava a punt d’arribar als jardins es va trobar amb ella, que en veure-li la cara va saber de seguida que li passava alguna cosa.
—Iris, què ha passat? —li preguntà molt preocupada.
&nbs p; La morena, sense poder aguantar-se més la va abraçar i va començar a plorar desconsoladament. Julian, que no sabia que estava passant l’únic que podia fer era tornar-li l’abraçada i intentar consolar-la mentre li acariciava els cabells. Quan per fi Iris es va calmar un poc, li va explicar a la seua amiga entre sanglot i sanglot tot el que havia vist. Julian es va quedar molt parada, no s’ho podia creure, fins i tot li va preguntar si n’estava segura. Iris li va respondre que estava més que segura i que no volia tornar a saber-ne res, d’en Sirius, no volia tornar a veure’l ni escoltar cap excusa.
It was you and me, against the world
And you promised me forever more
Was it something that I said
Was it something that I did
Cause I gotta know what made me unbeautiful
—Se’n pot anar a la merda, ell i totes les seues admiradores! Ara ja pot anar besant-se amb totes les que vulga, ningú no li ho impedirà.
&nbs p; A poc a poc la notícia es va anar escampant i abans de la nit de cap d’any tot Hogwarts sabia ja de la ruptura de la parella, tot i que les causes eren molt diverses. Pel que fa als dos protagonistes, no s’havien tornat a dirigir la paraula des d’aquell moment. Sirius havia acabat explicant a la resta dels Rondadors tot el que havia passat, però per molt que ells li van insistir en què li ho explicara a Iris, ell es va negar en rotund. Per la seua part, Julian li va explicar a Lily tot el que havia passat, ja que Iris no es veia amb cor de tornar a contar tota la història.
When did we fall apart
Or did you lie from the start
When you said, it's only you
I was blind, such a fool
Thinking we were unbreakable
&nbs p; A partir d’aquell moment, les coses van canviar molt. Iris es va tornar molt callada i tancada, es passava els dies a l’habitació, la major part del temps, plorant, i es va centrar molt en els estudis. No eixia mai, quasi no parlava ni amb Julian, no se la veia pel castell més que al Gran Menjador i a les classes. Ni tan sols anava a les eixides a Hogsmeade, es va tancar cada vegada més i més en si mateixa. En canvi Sirius va adoptar una postura totalment contrària. Tota la vida se l’havia passada amagant els seus sentiments i no anava a ser diferent ara, no pensava deixar que tot el món veiera com de destrossat estava, així que va fer el que millor sabia, fingir que no passava res, i per a això va utilitzar el que més a mà tenia, les seues admiradores. Tant ell com James van començar a deixar-se de tonteries i començar a eixir amb elles, de manera que es van guanyar encara més la fama de faldillers. Cada setmana més o menys canviaven de noia i totes quedaven ben satisfetes, o això deien elles. Pel que fa a les relacions entre Sirius i Iris quasi no es veien i les poques vegades que ho feien bàsicament acabaven barallant-se i enviant-se a la merda.
—I per què no te’n vas a un passadís del cinquè pis a petonejar-te amb alguna nena de primer i em deixes estar, imbècil?!
—Ei! No anem faltant al respecte! Què passa, em tens enveja?
—Enveja? Què més voldries! Au ves-te’n a la merda i deixa’m estar!
—No puc, no sé com entrar a la Sala Comú de Ravenclaw…
—Això és perquè la teua intel·ligència de peix no és suficient com per a entrar-hi
&nbs p; Aquesta era una discussió ben corrent entre la parella. Els seus amics no sabien què fer, tant uns com els altres sabien què havia passat, però mentre James i Remus no li guardaven cap rencor a Iris, ni Julian ni Lily eren capaces de perdonar a Sirius per el que havia fet després de deixar-ho amb ella. Ja ho estava passant suficientment malament amb el tema de la ruptura, l’únic que li faltava era escoltar els rumors constants sobre amb qui s’havia enrotllat i que si Sirius besava fenomenal i que quin gran domini de la llengua que tenia.
Baby I was naive,
Got lost in your eyes
And never really had a chance
My mistake, I didn't know to be in love
You had to fight to have the upper hand
I had so many dreams
About you and me
Happy endings
Now I know
&nbs p; Però, a pesar de totes les baralles i de tots els patiments que estaven passant tant l’un com l’altre, hi havia un moment de la setmana que els servia per a sentir-se un poc millor. Tots els dijous, i com havia fet sempre des que havia començat a anar a Hogwarts, Iris anava després de les classes a l’aula de música, agarrava la seua antiga guitarra, ja que no va ser capaç de tornar a tocar la que li havia regalat en Sirius, i tocava alguna cançó que l’ajudara a aguantar millor la setmana. Per la seua banda, el noi, cada setmana, anava sense faltar mai fins a la porta de l’aula, s’asseia al terra i escoltava la noia que tant estimava cantar una cançó que feia que la seua ànima es trencara en mil bocins, per a després anar-se’n abans que ella eixira perquè no el veiera mai allà.
I can't believe you did it again
Walked by and took my heart with you
Why did you have to look so good?
Don't you know that I'm trying to hate you
Trying to have a dream without you in it
But how can I put out this fire
When you're the one who lit it
I can't wait for the day I stop pretending
That I'm really ok when I'm not
I want to know how it feels to be
Over you for real
Until I do
I'll keep writing songs about you
I've got a stack of papers so high
And it's all about you baby
Keep thinking maybe I
Can make sense of something crazy
Something I can't get out of my head
I write your name I write your name
Then I tear it all to shreds
And if you ever change your mind
And want me back again
I hope these songs will remind me
Why I shouldn't let you in
&nbs p; El temps anava passant, tercer va acabar i va arribar l’estiu. El primer estiu que Sirius i Iris es van passar sense cartejar-se ni una vegada. Però el temps no para per a ningú (NA: excepte per al sombrerero loco, que es va barallar amb ell i per això, per ell, sempre és l’hora del te. Dada friki acabada) i els dies passaven, i amb ells les setmanes i els mesos. S’anaven fent grans, anaven canviant. Sirius i James cada dia eren més atractius i anaven deixant enrere tant les faccions infantils com els comportaments de nens. La seua popularitat augmentava sense parar, igual que la seua llista de conquestes. A més, finalment, al llarg de quart curs van aconseguir arribar quasi a la transformació completa, així que ja podien acompanyar a Remus en totes les seues transformacions sense gaire perill, només faltava Ben, que com sempre, li costava més del compte. En canvi Iris anava a pitjor, cada dia es tancava més en ella mateixa, ni tan sols parlava amb Julian. Evitava qualsevol contacte i quasi mai obria la boca.
I'm not a princess, this ain't a fairy tale,
I'm not the one you'll sweep off her feet,
Lead her up the stairwell
This ain't Hollywood, this is a small town,
I was a dreamer before you went and let me down,
Now it's too late for you and your white horse to come around
&nbs p; Al mateix temps, mentre els nostres amics tenien aquests problemes tan comuns en els adolescents, el món mag estava terroritzat, Voldemort cada vegada tenia més seguidors, cada vegada hi havia més atacs i semblava que la Conselleria no fera absolutament res. El temps passava, quart va acabar i va arribar l’estiu (NA: sep, el temps passa tan ràpid com a mi em dóna la gana, total, si aquestos anys no interessen a ningú...). Els mags cada vegada tenien més por, cada atac de Voldemort era més cruel que l’anterior.
&nbs p; Cinquè curs va ser per als nostres amics un any curiós. Definitivament Sirius i James eren les grans estrelles de l’escola, no hi havia noia que no anara darrere d’ells, i ells bé que ho agraïen. Els encantava exhibir-se i, com no, fer-ne de les seues. Més d’una vegada van estar a punt de tirar avall tot el castell. A més, la seua fama de faldillers continuava augmentant, i ells ja es preocupaven perquè així fóra: no estaven més de dues setmanes amb la mateixa noia i mai repetien. Per la seua banda, Remus tampoc es quedava enrere, també tenia bastants seguidores, només que ell era molt més tímid i no era dels que avui es besen amb una i al dia següent “si te he visto no me acuerdo”. Pel que fa a les noies, Iris seguia igual, no parlava amb ningú i ningú no sabia res d’ella, Lily continuava sent la noia estudiosa de sempre i Julian sempre amb el seu bon humor.
But now I'll go sit on the floor
Wearing your clothes
All that I know is
I don't know how to be something you miss
I never thought we'd have a last kiss
Never imagined we'd end like this
Your name, forever the name on my lips
I love how you walk with your hands in your pockets
How you kissed me when I was in the middle of saying something
There's not a day I don't miss those rude interruptions
And I feel you forget me like I used to feel you breathe
&nbs p; A mitjan curs de cinquè, estaven Julian i Lily als jardins fent un descans en el seu estudi per als GNOM i xerrant tranquil·lament.
—I com va la teua relació amb en James?
—Amb en Potter? Se’n pot anar a fer punyetes. Sempre amb una noia o amb una altra, i cada una més tonta que l’anterior. Jo no sé què els veu, la veritat! Ja veus tu…
—Uiii… Què és això que note? Gels?
—Jo?! Gels?! De qui? D’eixes nenes idiotes? Ha! Jo no necessite petonejar-me amb un imbècil com el Potter per a sentir-me important!
—Sí, sí, jo el que crec és que en el fons t’agrada però no ho vols admetre…
—Que no, pesada! És un prepotent, un infantil i un guaperas, mai eixiria amb algú com ell! (NA: quantes voltes dóna la vida…)
—Vas a dir-me que no t’atrau mínimament? Mira, Lily, una cosa no pots negar, tant ell, com en Sirius i en Remus, estan més bons que el pa i la meitat de els noies de Hogwarts es moren de l’enveja perquè nosaltres parlem amb ells diàriament com si res.
—A veure, que pense que Potter està bastant apanyadet no vol dir res, tampoc vaig a negar fets.
—Estimada Lily, ja sabia jo que senties alguna cosa per mi.
—Ai, Evans, Evans, t’ha costat declarar-te eh?
—Però sereu imbècils?! Quanta estona fa que esteu ací?! Bah, deixa-ho estar, no vull ni saber-ho! Mira Potter, que et quede clar que no m’agrades ni m’agradaràs mai! I tu, Black, ves-te’n a la merda, és l’únic lloc on estàs amb algú del teu nivell.
—Va, Lily, tranquil·la, respira, anem cap al castell, no els faces cas, no val la pena… —deia Julian mentre se l’enduia cap a dins intentant que no hi haguera una altra batalla campal com les que solia haver-hi quan s’ajuntaven els quatre. Mentre se n’anaven, Julian va poder observar com els dos nois es reien i a continuació se n’anaven a molestar l’Snape que estava dos arbres més a l’esquerra i la presència de la qual no havien ni notat. Julian es va quedar estranyada, la mirada que li va fer l’Snape a Lily abans d’encarar-se als dos que se li acostaven havia sigut de tristesa? Algun dia havia de parlar amb ella seriosament.
&nbs p; I així passava el temps. Alguns més separats i altres més units, aguantant com podien i la majoria d’ells fingint que estaven bé i que els donava igual el que passava al seu voltant quan en realitat no era així, ni molt menys.
************
&nbs p; Eii! Aquesta vegada no m’he oblidat! XD Bé, sé que és trist aquest capítol, què li vaig a fer... La vida és bonica, però complicada :P I què vos ha paregut? Vos ha agradat? No? Què penseu que passarà?
&nbs p; Dedique aquest capítol a la meua estimadíssima
-marta_ginny
I les meues recomanacions de hui:
“This Song Saved My Life” de Simple Plan
“Dear Bobbie” de Yellowcard
Un petó,
Rouss.
PD: només demanar que comenteu els capítols, per favor, no sabeu la il·lusió que fa veure comentaris nous... :) gràcies! :D
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 20/05/2012 a les 14:08:38 #23296 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols THIS SOOOOOOOOOOOOOOOOOOOONG SAVED MY LIFE! Vale, moment de motivació out xD Les cançons estan molt clavades :) Al pròxim surto jo no? (A) Ale, a veure quan s'arregla tot i m'animes l'Iris, que està molt malament la pobra :(
hpkarina Enviat el 20/05/2012 a les 14:25:57 #23297 He escrit 4 fanfics amb un total de 43 capítols BUT IT CAME ALL JUST IN TIIIIIIIIIIIIIIME!! (m'encanta aquesta cançó xD)
Bé, la de This song saved my life supsoe que es pot aplicar bastant bé en aquesta ff :P i la de Dear Bobbie, és taaaaaaaan boniiiicaaaa (és possible que aparega per la ff)
Sí, sí, al següent fas la teua aparició estelar! :D ja veuràs, ja! ;)
Ja veurem quan s'arregla, ja veurem... la vida dóna moltes voltes i no sempre és per a bo...