Escrit per Potter_grangerEnviat el dia 21/06/2012 a les 16:29:49
Última modificació 21/06/2012 a les 16:29:49
Tots els capítols de La noia misteriosa
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
En Louis es quedaria a Hogwarts durant la resta del curs. Assistiria a les classes allà, i per això, havia de ser allotjat en una residència. El van triar.
-Tens molt valor, ets llest, hàbil i no et fa por el treball dur. Podries anar a Gryffindor, Hufflepuff o Ravenclaw.
-Jo vull anar amb la Mary Snape.
-Doncs si és així... GRYFFINDOR!
En Louis va anar cap a la taula de Slytherin per equivocació, i quan el van fer fora, va tornar a la taula de professors.
-Professor Dumbledore, em pot dir quina és la taula de Gryffindor?
-Sí, és la que està al costat de la porta a la dreta.
-Gràcies.
Va anar cap allà, i va seure al costat de la Mary, entre ella i l’Hermione.
-Mary, estàs molt guapa!
-Gràcies. Mira, et presento a en Harry Potter i l’Hermione Granger, els meus amics.
-I jo què?!
-I al meu nòvio, en Ron.
-Encantat de conèixer-vos.
A en Ron no li queia gaire bé en Louis, encara que a en Louis, en Ron li queia molt bé. El problema era que en Ron estava mig gelós d’en Louis i mig amb por de que li robés la novia. Quan van acabar, se’l va emportar un moment a parlar.
-Tu, com em robis la novia veuràs, eh!
-Tranquil, que jo només sortiré amb ella si talles, m’has entès? Només si talles amb ella. Per cert, em caus genial.
-Va, no t’empatollis!
-Que és veritat!
Es van quedar mirant un moment, i en Ron va veure que si no fos pel temor de que en Louis li robés la novia, ell li queia molt bé. Es van somriure i van sortir junts. La Mary va rebre en Ron amb un petó, i ell la va correspondre.
-De què parlàveu, allà dins, eh?
-De res que t’importi, Mary. Tothom té els seus secrets, i aquest és un dels meus. De ben segur que tu també en tens.
-Amb tu, no gaires. És amb els de Slytherin i amb les persones de qui no me’n refio, que tinc secrets.
-Com qui?
-En Seamus Finnigan, no acabo de conèixer-lo bé. O potser en Dean Thomas, que tampoc el conec gaire bé.
-Amb ells? Els hi diré!
-Va, ara no et facis l’espieta, que tothom sap que no ets així.
-I tu què saps de mi, eh!? Què en saps?
La Mary es va tirar enrere davant d’aquest sobtat atac d’ira d’en Ron, i va treure la vareta.
-Ja veuràs tu, si ara sabràs coses de mi!
Ell també va treure la vareta, i va apuntar a la Mary. Ella va fer el mateix cap a en Ron.
-Animo Linqui!
-Protego!
En Ron va caure amb un cop que va fer trontollar el terra, i la Mary va estar temptada de deixar-lo allà, però no ho va fer. El va despertar, i sense deixar-lo ni respirar, se’l va endur cap a la torre de Gryffindor. Allà li va fotre quatre crits i va anar cap al dormitori emprenyada com una mona.
Al dia següent, la Mary seguia enfadada amb en Ron. No es va dignar a respondre-li el “bon dia” tímid que ell li va dir, i a l’hora d’esmorzar, va seure entre en Harry i en Louis. En Ron no sabia què fer perquè deixés d’estar empipada amb ell, i no va voler escoltar a l’Hermione quan ella se li va acostar amb un consell.
Així van passar les hores, i quan era l’hora de dinar, la Mary va acostar-se a en Ron.
-Escolta, Ron, si seguim així més val que tallem.
-D’acord. He volgut tallar amb tu des de que em vas estabornir.
-Ha, ha. Jo em creuré això. Tallem, no?
-Sí.
Això ho van dir davant d’en Harry, l’Hermione i en Louis. En Louis va preferir esperar a l’endemà per demanar-li sortir, però es va mostrar força més amistós del que era normal. La Mary va intuir el que en Louis volia fer i se li va avançar:
-Vols sortir amb mi, Louis?
-I tant, Mary.
En Louis estava desitjant aquell moment, i s’estava començant a enamorar de la Mary. La Mary tenia el mateix sentiment cap a en Louis, i també es moria de ganes de demanar-li per sortir.
Quan va acabar el dia, la Mary va veure un cúmul de gent al voltant del taulell d’anuncis, i quan va anar-hi, va veure que per Sant Valentí hi havia sortida a Hogsmeade. Era aquell diumenge!
-Louis, has vist que hi ha sortida?
-No. On és la sortida? Hi haurem d’aparetre o hi anirem d’una altra manera?
-Hi anirem caminant, Louis. De debò, no saps on és? Ai, se m’oblidava que ets francès i no coneixes aquests verals.
-On és aquest poble? Per què és un poble, no?
-Sí, és un poble, i és molt a prop.
*** ********************************************************************
El dissabte, que era Sant Valentí, la Mary i en Louis van baixar junts. A Hogsmeade, van anar a Les Tres Escombres, i van prendre un batut de bescuit, que en Louis no l’havia tastat i li va agradar molt. En canvi, a la Mary no li agradava gaire, i es va demanar una aigua de foc.
-Mary, no ets massa jove per una aigua de foc?
-No, en prenc sovint, a casa del meu pare. Mai com per emborratxar-me, però si que en prenc.
-Carai, ets molt atrevida! Jo encara no tasto ni l’aiguamel!
-No? L’aiguamel és deliciós, el de Madam Rosmerta és el millor.
-Saps què? Que el tastaré. No és una beguda amb alcohol, oi?
-No ho sé.
Llavors, quan Madam Rosmerta va anar a servir-li el seu aiguamel, van entrar dues persones vestides de negre, totes tapades.
-Draco i Lucius, què voleu ara?!
-A tu, nena insolent. Ja t’has escapat massa vegades, aquest cop t’agafarem i ja no podràs escapar-te.
-Molt bé, veniu amb aquestes? Doncs et repto a un duel. Tu i jo, ningú més. No tindrem padrí. Qui quedi fora de combat perd, i va amb l’altre SENSE PROTESTAR!
-D’acord. Ja veurem qui guanya. Comencem.
Va ser un duel molt emocionant. En Lucius va començar intentant desarmar a la Mary, però ella li va tornar l’encanteri i va acabar desarmat. Aleshores, la Mary li va llançar una tirallonga llarga i ràpida d’encanteris i maleficis, i un el va tocar:
-Sectumsempra!
En Lucius va caure d’esquena, i tenia profunds talls al pit. En rajava sang a dojo, i la Mary va córrer, i amb neu, per congelar la sang que sortia, va fer un encanteri per fer cicatritzar les ferides, i li va donar la vareta, però ell la va guardar.
-D’on has après aquest malefici, nena tonta?
-Tu ho saps.
-Del teu pare, no? –Aquell era en Draco, amb un to de profund menyspreu--.
Llavors, va entrar la Pansy Parkinson, i en Draco es va sorprendre.
-Pansy, quina alegria veure’t!
-El mateix dic, Draco. On has estat tot aquest temps?
-Ho sento molt, però no t’ho puc dir, Pansy. És un secret, i no sé si ho revelaràs a la conselleria.
-Draco, ja saps que jo sé guardar un secret! No t’he fallat !
**********************************************************************
FLAIXBAC
En Draco Malfoy i la Pansy Parkinson estaven a la sala comuna de Slytherin, dos anys abans. La Pansy estava esperant a que en Draco li digués el seu secret, a que estigués llest per dir-li. Va haver d’esperar-se cinc minuts abans de que en Draco li digués el secret.
-Pansy, jura’m que no ho diràs a ningú, ni tan sols a la teva germana petita, la Stella.
-T’ho juro, Draco. Paraula d’una Parkinson que no ho diré a ningú.
-Molt bé. Jo sé quin és el monstre que s’amaga a la cambra secreta.
-Quin és?
-És un basilisc, la més infernal de les criatures màgiques. Fins i tot els ignorants dels muggles el consideren molt perillós. Neix de l’ou de la gallina, i l’ha de covar un gripau. Té un verí mortal als ullals i pot matar amb la mirada.
-Ostres...
-Pansy, jura’m que no ho diràs a ningú, ni tan sols a la Stella!
-T’ho juro, Draco!
Al dia següent, la Pansy estava amb la seva germana petita, que feia primer, la Stella.
-Stella, saps que en Draco Malfoy m’ha explicat una cosa?
-Sí? Què t’ha explicat?
-El monstre que s’amaga a la cambra secreta: és un basilisc!
-Ala! És molt perillós!
En aquell moment, en Draco Malfoy va passar per allà.
-Pansy, has faltat a la paraula que m’havies donat! Ets una bocamolla! Et dic que una cosa és un secret i tu ja fas d’espieta, i ho expliques a tothom!
FI DEL FLAIXBAC
************************************** *********************************
-No, millor que guardi el secret. No se sap si ho diries a la Stella, i com que a ella li agrada tant faronejar, ho diria a tot tercer, la Weasley a algun dels seus germans, i així constantment, fins que s’escampi per tota l’escola i la Bones de Hufflepuff, ho digui a la seva tieta i s’escampi per al conselleria i ens detindrien.
-A qui?
-Sembles burra, noia! Al meu pare i a mi!
I van marxar. Potser no havien anat a per ella, ja que l’haurien pogut segrestar, endur-se-la per la força. Allò era molt estr any.
****************************************************************
Al dia següent, pel matí, la Mary i en Harry van anar cap al llac. Quan van arribar, tothom estava ja llest, i es van posar a la vora, en el seu lloc. Va sonar el xiulet, i ells dos es van menjar les escafalgues. La Mary, abans de menjar-se-la, va anar on l’aigua li arribés al coll, i quan la va tenir a la boca, es va submergir. No s’ofegava, tot el contrari, estava molt a gust a dins l’aigua.
Quan portava mitja hora a dins l’aigua, va veure que un ganyotus li agafava el turmell. Li va llançar un encanteri, i el ganyotus es va quedar flotant a l’aigua. Al cap d’un quart d’hora més, la Mary va distingir al lluny el poblat de les sirenes. S’hi va dirigir ràpidament, i va anar cap a la plaça.
L’ostatge que li havia tocat salvar era en Louis. Va treure ràpidament la navalla que s’havia endut, i va tallar les algues que feien de cordes. Quan va estar, es va endur cap a la superfície a en Louis.
Va notar que un ganyotus l’estirava cap avall, i va impulsar en Louis cap amunt amb totes les seves forces. Llavors, es va enfrontar als ganyotus. Després, va sortir i va nedar amb en Louis cap a la riba.< /p>
********************************************************************* ****
Bé, un altre capítol! Sorry pel retard, però
estic en el crèdit de síntesi, i no he tingut massa temps per
escriure. Potser aquestes vacances us abandoni una mica. 
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 28/06/2012 a les 22:30:29 #23407 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols Aix, perdona, que estava de viatge i no hi era TT la Mary és molt rara eeh? xDD la veritat és que no em cau molt bé que diguem xD continua aviat! :)