..::*Aquells anys*::.. - Un pas a la veritat.
Escrit per aila_llopin
Enviat el dia 11/04/2013 a les 16:29:10
Última modificació 11/04/2013 a les 16:29:10
Tots els capítols de ..::*Aquells anys*::..
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Un pas a la veritat.

Després d'un aprell de setmanes d'examens i poc temps aquí us deixo un nou capítol. Espero que us agradi!

PD: Aneu deixant algun comentari i així em doneu la vostre opinió i em doneu una alegria!!

 

*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*- *-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*

La Cristina pujava cap cot cap a la seva habitació, amb ànims derrotats, l’ambient d’aquell lloc la feia emmalaltir, perquè aconseguien confondre-la fins acabar amb la seva capacitat de control.

Va parar al costat de la porta i va dedicar uns segons a observar-la, decebuda, va decidir el seu camí. A l’arribar a la seva habitació va veure sobre el seu llit un objecte que brillava pels rajos del sol que travessaven la finestra. S’ho va acostar i va veure que l’objecte era una petita clau daurada, al seu costat hi havia un trosset de pergamí doblegat. A l’obrir-lo va llegir unes lletres porpres: “utilitza-la amb cura”. Era allò el que hi deia, cap mena de firma, res més que aquella peculiar tinta i aquella lletra elegant.

La castanya va sentir com el cor li donava un bot i va agafar amb les seves mans la clau, admirant-la amb un somriure de satisfacció.

 

-          La tinc! – es va dir. Aleshores es va girar com a la porta del seu armari on un vestit de color negre amb brillants penjava amb gràcia. – ha d’haver sigut l’Anne... – va concloure al veure el vestit a la seva habitació.

 

--------------

 

La Cristina es mirava al mirall reben la mirada dels seus ulls mel plens d’una brillantor de satisfacció, per la petita clau que tenia a les seves mans. Sobre la seva pell daurada lliscava amb gràcia la fina tela negra del vestit que li havien donat, el qual es lligava al coll deixant un lleuger però elegant escot a la seva esquena. Adornada amb diversos brillants com duia, la feien lluir amb una classe que mai havia pensar poder transmetre tan perfectament. Els seus rissos es passejaven deixats anar per l’espatlla i esquena.

 

-          Ja sembles una d’ells - es va dir amb to amarg mirant-se detingudament, fent referència a la seva especial família paterna – però és l’única cosa que et queda, has de fe que aquesta estúpida visita valgui la pena i amb la informació que et donaran aquesta pèrdua total de temps serà una cosa pr oductiva.

-          Senyoreta Cristina, és hora que baixi al menjador – li va dir l’Anne mentre treia el cap per la porta mirant-la sorpresa – per Merlí, està preciosa senyoreta – li va dir somrient .

-          Semblo una estúpida “nina de la societat” Anne – li va dir indiferent. La castanya la va somriure dèbilment mentre s’acostava a la porta per sortir de l’habitació, bonica no seria l’adjectiu que ella considerava que la descrigués – gràcies pel regal – li va dir al passar pel seu costat, la noia la va mirar estranyada sense entendre les paraules.

-          De quin regal em parla senyoreta?

-       &nbs p;  Ja saps la... – la Cristina es va adonar l’expressió de total atordiment de la jove i va decidit callar – l’amabilitat amb la que m’has tractat Anne, això és per mi... un gran obsequi – va pensar audaçment.

-          Per això estic senyoreta – va respondre no molt convençuda la noia – l’esperen per sopar.

-          Clar – va contestar la castanya afanyant-se, però els seus pensaments estaven totalment retinguts en una sola idea: qui li havia donat la clau? Si no ha sigut l’Anne, qui ho havia fet?

 

Al creuar la porta del menjador la mirada dels presents es van posar amb interès sobre ella, la noia amb desgrat va sentir com l’inspeccionaven de cap a peus decidint si era digna o no del lloc  que li corresponia heretar.

Al voltant d’unes set o nou persones, a més a més de la seva avia, tieta i cosina estaven al voltant d’una gran taula. Tots vestien elegants i amb tratges luxosos. La Cristina sabia que estava davant d’una taula aristocràtica que estava jutjant si era digna d’estar o no d’estar entre ells.

Tot i que la mirada del més jove dels estranys va arribar, de certa manera, a reconfortar-la, era un noi de brillants ulls verds oliva i cabellera negra, de somriure i gest amable.

 

-& nbsp;         Cristina, estimada t’estàvem esperant – la va saludar la seva àvia posant-se dreta. La castanya es va internar encara més a l’habitació, incòmoda – a tots les presents, em complau presentar-los a la futura hereva del lloc de cap d’aurors del ministeri secret d’aurors de França i per suposat, la meva segona néta – els va presentar posant una mà sobre l’espatlla de la Cristina. La noia va sentir com si estigués en una subhasta on l’estiguessin venen al millor postor.

-          És realment encantadora Meredith – va dir un home gran de celles poblades i petits ulls negres.

-          És la viva imatge del teu estimat fill – va dir una dona de nas punxegut que duia els seus cabells rossos en un alt i impecable monyo.

-          Estàs segura que aquesta senyoreta té capacitat per aspirar a un càrrec tan important? – va dir una veu gruixuda des de la punta de la taula.

-          Clar que... – va començar la Fiona, la seva tieta, però, es va veure interrompuda per la castanya.

-    &nb sp;     Realment encara ho estic considerant – va contestar la Cristina amb fermesa, el qual va provocar un incòmode murmuri a la sala.

-          Hauries nena, aquest càrrec no és cap joc, saps tot el que hauries de dur sobre les teves espatlles si l’acceptessis, i encara més en aquests temps difícils – va contestar altre vegada l’home, el qual tenia una escassa cabellera grisa i ulls blaus amagats darrera d’unes ulleres. El seu gest era sever però desprenia cert aire intimidant i admirable.

-   & nbsp;      Oh Malcom! No siguis ridícul, no estem vivint cap temps difícil, és més, no puc concebre que hi hagin un temps més tranquils que aquests en tota la història – va afegir una dona grassoneta, amb una cabellera arrissada negra i un vestit extravagant del qual les plomes formaven l’accessori més cridaner que, tenia al costat.

-          Tonteries Violeta, saps molt bé del que parlo – defenia l’home mirant fixament a la Cristina – el pitjor enemic és el que no anuncia la seva arribada. La jove el va mirar estranyada.

-  & nbsp;       Vinga senyo Malcom, està espantant a la senyoreta – va parlar per primera vegada el jove dedicant-li un càlid somriure – ella no necessita advertències, sinó suport perquè pugui prendre la decisió correcta, no és així?

-           Realment... – tots els presents la van mirar amb interès esperant la seva resposta – l’única cosa que em fa falta és temps, ja que és l’únic que em pot ajudar a aclarir i ordenar els meus desitjos i les meves idees.

-          Bona resposta Cristina – la va recolzar la seva tieta des de la cadira on estava asseguda – una resposta digna, no només d’una Andruh, sinó també d’una joveneta madura i capaç d’assumir qualsevol risc que se li presenti – va dir mirant amb satisfacció a l’ancià anomenat Malcom. Aquest es va limitar a fer un gest de negació.

-   &nbs p;      Es millor que comencem a sopar ja, no sé vostès, però jo estic realment afamada – va dir la senyora Meredith asseient-se i donant la com a iniciada la vetllada.

 

-------------

 

-          Té – li va dir un James somrient a la pèl-roja que estava a una taula de la Sala Comuna llegint un llibre d’encantaments.

- &n bsp;        James! – es va sobresaltar – no t’he... sentit arribar... què fas aquí a aquestes hores?... i què és això? – va preguntar atordida agafant un antic i gruixut llibre que el noi li havia donat.

-          Fa temps que me’l vas demanar, quan vaig intentar entrar vaig acabar al despatx d’en Dumbledore, però ara ho he planejat millor, és un llibre sobre els millors encanteris de màgia antiga. Aquesta setmana podrem començar a practicar-los – va explicar entusiasta mentre s’asseia davant seu repenjant-se a la cadira. La pèl-roja el va mirar sorpresa i a la vegada desconfiada.

-          D’on l’has tret? Com l’has aconseguit? – va preguntar.

-          Quina poca fe tens amb mi preciosa – es va queixar somrient – trucs de Rondador.

-          Ho sabia! L’has robat de la Secció Prohibida!, oh, James! No canviaràs mai! – es va lamentar divertida.

- & nbsp;        És un préstec necessari – va contestar fingint una cara angelical.

-&nbs p;         Realment ets una mala influència James Potter – es va burlar la noia mentre fullejava el llibre.

-          De res carinyo – li va dir donant-li un petó a la galta i dirigint-se a la seva habitació.

-      &nbs p;   Que dormis bé amor – es va acomiadar sense apartar la vista del llibre. De cop i volta va recordar que unes setmanes abans havia trobar alguna cosa sobre un encanteri anomenat sacrifici de la vida, el qual li havia cridat l’atenció increïblement. Va posar-se a buscar al gastat índex d’aquell llibre alguna cosa que hi tingués relació, però no hi va trobar res, aleshores va buscar a una pàgina que parlava sobre juraments de vida, però va ser inútil – poder ni tan sols està en aquest llibre – es va dir decebuda fullejant a l’atzar, quan per sort, tot i que uns anys més tard ho anomenaria el destí, va trobar un títol vermell “El canvi de la vida, l’encanteri de l’amor infinit”. La noia curiosa, el va llegir detingudament. Era un encanteri que requeria molt temps i molt esforç per aconseguir-lo, estava segura que l’aurora més experimentada necessitaria com a mínim un mes aconseguir aprendre’l tot a la perfecció degut a la seva complexitat, i al requisit indispensable: estimar profundament a la persona a la que se li realitzaria l’encanteri; era un encanteri de protecció, d’una protecció realment forta. Va quedar gravat a la seva memòria, sense saber que, anys després l’utilitzaria, mentre es veia a minuts d’una dolorosa mort, per protegir a l’ésser que més estimaria del món.

 

-------------

 

-          Bonica vista – una veu masculina va treure a la Cristina del seu ensimismament.

-          Suposo que qualsevol cosa és millor que estar allà dins – va dir la castanya observant el formós jardí que s’alçava davant seu, mentre sostenia una copa de vi de nimfes entre les mans.

-          T’entenc, no és fàcil tractar en un ambient on tot sembla tan... prefabricat, tan adoctrinat, però que s’hi pot fet?, és una regla per poder pertànyer a una classe ta alta a la piràmide social – li va dir el noi clavant els seus ulls verds en la noia amb interès.

-     &n bsp;    Doncs tot això, aleshores, forma una gran mentida, i si et sóc sincera, no en vull formar part.

-          Jo tampoc, però un ha d’assumir certs compromisos – va dir donant un sospir profund – el teu pare ho va fer – va agregar. La castanya, casi per impuls, el va mirar als ulls per primera vegada, amb una expressió d’atordiment – ho... ho sento – es va disculpar el noi trist.

-          No, no et preocupis – va contestar ella amb indiferència mentre es girava i es dirigia cap a la mansió, però la mà del noi la va aturar.

-          Disculpi’m s enyoreta...

-          Cristina, simplement diga’m Cristina.

-      ;     Bé Cristina, crec que no ens hem presentat com deuríem, sóc en Vince Mc’Loid – li va dir el noi besant la seva mà. La noia la va apartar ràpidament i se la va refregar pel vestit.

-          Pel teu bé, no tornis a fer això – li va dir mentre seguia el seu cam&iacu te;.

-          Oh!, ets una mica rude, eh? – li va dir el noi amb un somriure mentre li seguia el pas.

-          És el que sóc, i no me n’avergonyeixo – va dir mentre s’asseia de cop i volta a una de les butaques del rebedor.

-          Per suposat que no, tens una seguretat que, per ser-te sincer, m’espanta una mica. – la noia el va mirar sarcàstica.

-  &nbs p;       Pobre del teu novio... – se’n va burlar.

-          El meu novio inexistent voldràs dir – va dir la noia amb els ulls tancats repenjant el seu cap a la butaca sense donar importància al noi. Ell va somriure de satisfacció.

-    &nbs p;     És a dir, que la preciosa Cristina Andruh està disponible – li va dir audaç.

- &n bsp;        No, vol dir que la Cristina no té temps per aquestes tonteries – va contestar mentre obria els ulls.

-          Vinga va, tens 16 anys, és l’edat perfecta per aquestes tonteries com les hi dius tu.

-          No puc perdre el meu temps d’aquesta manera senyor Mc’Loid – va dir àcidament mentre llençava mirades anhelants a les escales que conduïen al segon pis. Ell va riure.

-          Anomenes perdre el temps a enamorar-te?, si-us-plau Cristina, aquesta és una edat perfecta per il·lusionar-te amb tot el teu ser per un noi, deixar-te portar per l’aventura i pel risc de viure aquest sentiment sense que t’importi res més, donar-li l’oportunitat a algú més de que s’entregui completament a un sentiment – va tornar a riure – definitivament, et falta gaudir una mica més de la vida, o em diràs que no hi ha cap mocós que t’agradi o viceversa?

-       ;    Ja t’he dit que és una pèrdua total de temps.

-          L’amor és una pèrdua total de temps? – va preguntar atordit.

-          Senyor Mc’Lo id...

-          Vince – la va interrompre somrient.

-      &n bsp;   Molt bé, Vince, l’amor no existeix, és només una tonta idea per lligar-te a una per sona i per lligar-la a tu, és una emoció del moment, ja que no hi ha res més que l’home temi més que la solitud. – el noi va mirar fixament a la Cristina durant uns instants i li va dir:

-          No té importància com sigui de fort l’escut que volem fer per allunyar-nos del patiment, tard o d’hora arribarà, però pitjor és encara el patiment de no haver sentit mai aquesta gran emoció, o haver-la sentit i amagar-la... silenciar-la.

-& nbsp;         Perquè em diu això?

-        &n bsp; Perquè qui diu que no creu en l’amor està equivocat, només busca un pretext per no entregar la seva ànima, per no arriscar-se a que li facin mal... o no és així Cristina... – la castanya el va mirar perplexa, sense emetre cap comentari – segueix aquest consell i aventura’t  a escoltar al cor i que la veu de la raó, per uns instants, no importi. – la noia el va mirar amb una cella al&cced il;ada.

-          Cristina! – la va cridar la seva cosina des de les escales – perdoni’m jove Mc’Loid, però necessito a la meva cosina un moment – va dir amb certa timidesa al creuar la mirada amb el noi, que la va somriure t endrament.

-          No et preocupis Katherin, la senyoreta i jo ja havíem acabat de parlar – li va dir mentre agafava la copa de les mans de la Cristina – amb el seu permís.

 

La Cristina, atordida es va acostar cal a la rossa.

 

-          Jo distrauré a la meva mare, a la Monni (l’elf domèstic més antic de la mansió) i a l’Anne. Pots pujar, jo et cobreixo – li va dir la noia.

 

La noia d’ulls mel la va mirar amb agraïment, elles havien elaborat un pla durant el sopar, qual la Cristina li havia explicat que tenia la clau. La va agafar d’un excés de roba del vestit on la guardava i va pujar dissimuladament disposada, per fi, a obrir aquella porta i a aventurar-se als secrets que comportava.

 

 

La castanya es va aturar davant de l’habitació, davant aquella porta d’exuberant color molsa, es va disposar, aleshores, plena d’excitació a utilitzar la clau per enderrocar aquell obstacle que impedia que saciés la seva curiositat, però abans que la clau arribés al pany va escoltar uns crits provinents del final del passadís dret, havien de ser bastant forts perquè les úniques habitacions que hi havia en aquell llarg passadís eren l’antiga biblioteca i una altra habitació, que creia que estava desocupada.

La por es va apoderar d’ella, recordant aquella sobre i l’ensurt que es va fer nits enrere a l’intentar obrir aquella mateixa porta; però no podia ignorar els crits, cada vegada es feien més forts, tot i que no el suficient com per que l’escoltessin al primer pis, on estaven tots els visitants.

La castanya temptada per la seva curiositat, va seguir el so dels crits cap a l’última habitació del solitari passadís, els crits cada vegada s’escoltaven més forts i s’aconseguia entendre algunes paraules, era una veu masculina.

Lentament va obrir la porta de fusta prima, no sense dubtar uns instants que es va debatre amb si mateixa. A l’obrir-la només una mica, va poder veure la llum provinent de l’habitació, la va obrir completament i es va trobar amb un ancià que cridava estirat al terra amb una cadira de rodes a escassa distància.

 

-          Per Merlí! – va exclamar la castanya afanyant-se a ajudar a l’home, que forcejava amb ella.

-          Deixa’m traïdora, tu ets una d’ells... jo no vull estar aquí, vull que em deixin anar, la meva família em necessita, els meus petits, deixeu-me sortir fastigosos vàndals, ja us he dit que us donaré els meus diners, però traieu-me aquest encanteri que m’immobilitza, vull veure a la meva família,,, als meus petits – l’home balbucejava i repetia allò, gairebé en un estat de demència, mentre amb molt d’esforç la Cristina el col·locava al llit, fet uns cars llençols de seda blanca.

-          Senyor, calmi’s... – li pregava la castanya sense saber què fer ni què pensar.

 

L’ancià va clavar els seus ulls avellanes en la Cristina, suplicant mentre l’agafava per les espatlles.

 

-          Si-us-plau, deixa’m sortir,... et pagaré el que vulguis... la meva família amb necessita.

 

La castanya es va sentir miserable davant aquella mirada, i és que tot el que deia aquell home no tenia sentit, com havien de tenir tancat un presoner o a algú segrestat en una habitació tan luxosa i amb unes condicions tan còmodes?

 

- &nb sp;        Però qui és vostè? Qui el va estar aquí?

-   &n bsp;      Les malvades i fastigoses rates que volen el meu lloc i els meus diners, ells em tenen aquí des de fa molt, molt temps... em van raptar i em van immobilitzar... tu ets bona, sembles bona, deixa’m sortir, haig de veure als meus fills, a la meva dona, que faran ells sense mi?... i la meva vareta?... me la van roba quan em van segrestar – la Cristina no entenia absolutament res.

-          Qui és vost è?

-          Gerald Andruh, cap d’aurors del ministeri francès – va respondre desesperat rebolcant-se entre els llençols – vull marxar d’aquí.

 

La noia d’ulls mel es va quedar paralitzada davant del que havia dit aquell ancià... aquell home estava pregant que l’alliberessin i el tornessin amb els seus petits i la seva dona, era el seu avi... el tenien ocult... i presoner.


Llegit 566 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Cassandra Ross AnònimEnviat el 11/04/2013 a les 17:01:16
    #23877

    Avis: Sóc la JoanaPotter, que m'he canviat de compte per problemes amb l'anterior.

    Òndiaaaa!

    Ostres, només puc dir això! Per una banda, els trosos del James i la Lily m'han matat, sobretot aquells "Ets una mala influencia, James Potter!"  :D

    I la Cristina... Merlí! Per una banda, m'ha sorprès bastant la seva idea de l'amor; la tenia per una noia freda, però tant per això... I el descobriment final. El seu avi! Ostres, què passarà ara?

    No em deixis amb l'espera, plis ;)

    Cassie Ross

    PSD: Jo també he pujat aquí una fanfic dels Rondadors :)




  • Cassandra Ross AnònimEnviat el 11/04/2013 a les 17:01:17
    #23878

    Avis: Sóc la JoanaPotter, que m'he canviat de compte per problemes amb l'anterior.

    Òndiaaaa!

    Ostres, només puc dir això! Per una banda, els trosos del James i la Lily m'han matat, sobretot aquells "Ets una mala influencia, James Potter!"  :D

    I la Cristina... Merlí! Per una banda, m'ha sorprès bastant la seva idea de l'amor; la tenia per una noia freda, però tant per això... I el descobriment final. El seu avi! Ostres, què passarà ara?

    No em deixis amb l'espera, plis ;)

    Cassie Ross

    PSD: Jo també he pujat aquí una fanfic dels Rondadors :)