Escrit per hpkarinaEnviat el dia 30/06/2013 a les 00:00:20
Última modificació 30/06/2013 a les 00:00:20
Tots els capítols de Que difícil és l'amor...
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Capítol 33 – La profecia
Quan començaven a recobrar les esperances i a creure que podien guanyar aquella batalla, un mortífag va veure on estava amagada Iris i, veient-la com una presa fàcil, es va acostar a ella i abans que ningú no poguera fer res, ni ella mateixa, li va disparar un obitus per subitum. Iris va girar el cap just a temps per a veure com un raig verd eixia de la vareta del mortífag i anava directament cap a ella, no tenia temps de reaccionar ni de fer cap encantament protector, era el seu final. Tot s’havia acabat. Va tancar els ulls molt fort esperant sentir un cop, dolor, una empenta, alguna cosa que li indicara que la maledicció l’havia tocada, però res d’això no va arribar. De sobte, va sentir un crit molt fort provinent de l’altra banda del pis. Va obrir els ulls i va veure John corrent cap on eren ella i llençant maleficis al mortífag que li havia tirat la maledicció. Tot estava borrós. Es trobava marejada. Semblava un somni tot plegat, com si res d’allò no fóra real. Aleshores es va fixar en el que tenia al davant, hi havia alguna cosa al seu davant que abans no hi havia. Es va intentar concentrar però el cap li donava voltes, no deixaven d’aparèixer llumenades per totes bandes i hi havia molt d’estrèpit. Per fi va poder fixar la vista i veure què era el que hi havia davant seu. En aquell moment, John ja havia immobilitzat el mortífag i havia arribat fins allà, plorant i sense deixar de cridar el mateix des del primer crit que Iris havia sentit: “Julian”. Allà davant seu es trobava el cos inert de la seua amiga. El cos d’Iris ja no podia aguantar més, després de tot la batalla, els nervis i, ara, aquell shock, la morena es va desmaiar.
&nbs p; Quan es va despertar estava en una habitació de Sant Mungo i Sirius estava dormint en una butaca que hi havia a al seua dreta. Estava molt confosa, no sabia què havia passat, els records que tenia estaven borrosos, especialment els últims moments que havia estat conscient, quan, de sobte, li va venir a la memòria l’últim que havia vist.
—Julian! —cridà incorporant-se.
&nbs p; Sirius es va despertar amb el crit espantat, estava descol·locat, no sabia per què s’havia despertat, aleshores va veure Iris incorporada al llit i va somriure en veure que estava bé, però es va adonar que estava plorant. Iris no deixava de repetir el nom de la seua amiga.
—On està? Què li va passar? Com va acabar la batalla? Sirius! Parla! Digues alguna cosa! Necessite saber què va passar allà!
&nbs p; Sirius la va intentar tranquil·litzar dient-li que si es posava molt nerviosa podia afectar al bebé i provocar un part prematur que seria perillós tant per a ella com per al nadó. Quan va aconseguir que es tornara a gitar, es va tornar a asseure a la butaca i va començar a explicar-li els fets amb un posat seriós.
—A la meitat de la batalla, quan semblava que començàvem a dominar-los, un mortífag es va adonar que teníem un punt dèbil: tu. De manera que, sense que ningú no ens n’adonàrem, va anar cap a l’altra banda de l’habitació i et va disparar un obitus per subitum. Jo estava massa lluny per haver fet res i tu també et vas adonar massa tard de la maledicció. Ja em pensava que t’havia perdut. Però, de sobte, vaig veure que algú corria i s’interposava entre tu i el malefici. No sabia ben bé què havia passat quan vaig sentir un crit d’en John…cridava a Julian —en aquell moment Sirius va fer una pausa abans de poder continuar amb el relat— Julian havia vist les intencions del mortífag i havia intentat arribar a temps per a conjurar un encanteri protector, però va arribar-hi tard i la maledicció la va enxampar de ple… John, boig d’ira, es va encarregar del mortífag, poc li va faltar per a matar-lo… Va ser aleshores quan et vas desmaiar, crec. Poc després, la batalla va acabar decantant-se al nostre favor i Voldemort va acabar fugint amb els pocs seguidors que no havíem aconseguit deixar fora de batalla. Vaig anar de seguida on estaves tu, t’havies desmaiat a causa del cansament i dels nervis i et vam dur de seguida a Sant Mungo, igual que a Julian i a la resta d’aurors que havien estat ferits. Però, a pesar d’això, tots sabíem que quan et toca el malefici imperdonable no hi ha volta de pàgina…
—Vols dir que…? —començà Iris sense poder acabar la frase a causa de les llàgrimes.
—El funeral és demà…
&nbs p; L’endemà tots els aurors que encara restaven vius, la família, els amics i, fins i tot, alguns companys de Hogwarts, van anar a l’enterrament de Julia. Tot eren cares tristes i llàgrimes. Iris i Lily no deixaven de plorar recordant tots els moments que havien passat juntes, especialment Iris, que es sentia culpable de la seua mort i que no paraven de venir-li a la memòria tot de flaixos de Hogwarts, de quan es van conèixer a la sala comuna de Ravenclaw, de quan la va presentar als seus amics, de quan va estar al seu costat durant aquells anys que tant malament ho va passar per Sirius, de quan va començar a eixir amb John, de quan van entrar a l’acadèmia d’aurors… Per la seua banda, John restava impassible, amb el cap cot i sense dir ni una paraula.
&nbs p; Van seguir dies tristos només animats pel naixement de la filla de Sirius i Iris. Va nàixer abans de temps, una setmana després del funeral. Els metges van diagnosticar que va ser a causa de tot el que havia passat des de la batalla, en realitat, els estranyava que no haguera nascut abans. No hi van haver complicacions durant el part i va nàixer ben sana. Pesava un poc menys del que s’esperaven, però era normal tenint en compte que havia nascut prematurament. Tenia els ulls del mateix color que el seu pare, gris elèctric, i els cabells, els pocs que tenia, semblava que serien del color dels de la seua mare. Sirius se la mirava tot cofoi i pagat de la seua filla, no parava de dir a tothom que la seua era la xiqueta més bonica de tota Anglaterra i que quan arribara a Hogwarts, tots els xics anirien darrere d’ella, però que intentaren posar-li un dit a sobre, “i la ira i la còlera de Sirius Black els caurà al damunt!”, o almenys això era el que deia sempre quan arribava a aquest punt de l’elogi a la seua filla. Iris se’l mirava i reia mentre li deia a l’orella a la seua filla “tu no li faces cas, Julian(NA: txan, txan!), ja m’encarregaré jo que el teu pare no es fique entre tu i els teus futurs xicots”.
&nbs p; Unes setmanes després del naixement de Julian, Dumbledore es va presentar en casa dels Potter sense avís previ:
—Dumbledore! Què fas ací? —preguntà James estranyat quan es va trobar el director de Hogwarts davant la porta del seu pis.
—Vinc perquè he de parlar amb vosaltres d’un afer important.
James el va deixar passar i van anar cap a la saleta, on estava Lily asseguda llegint un llibre. Dumbledore els va explicar que feia uns mesos, mentre buscava una nova professora per a l’assignatura de Futurologia, una de les candidates, descendent d’una gran endevina, va emetre una profecia que els podia afectar directament.
—A nosaltres? Per què? Què deia la profecia?
Dumbledore va sospirar i va repetir les mateixes paraules que la profecia original:
«Aquell qui té el poder de vèncer el Senyor de les Forces del Mal s’acosta… Naixerà dels qui tres cops l’han desafiat, quan l’estiu s’acaba… I el Senyor de les Forces del Mal el senyalarà com a un igual, però ell tindrà un poder que el Senyor de les Forces del Mal no coneix… I han de morir l’un a mans de l’altre perquè cap dels dos pot viure mentre visca l’altre… Aquell qui té el poder de vèncer el Senyor de les Forces del Mal naixerà quan l’estiu s’acaba…»
James i Lily es van mirar amb por i preocupació i van començar a comptar quantes vegades s’havien enfrontat amb en Voldemort. El dia que es van presentar a l’acadèmia d’aurors, l’últim dia de la seua lluna de mel i la batalla en què Julian va morir, en total, tres. A més a més, Harry havia nascut a finals de l’estiu…
—Però… Potser Voldemort no en sap res, de l’existència d’aquesta profecia —digué James amb un poc d’esperança-
—Hi havia un espia que en va sentir una part abans que el feren fora —respongué amb tristor el director.
—Què podem fer, Dumbledore? —preguntà Lily molt espantada.
—Faré el que siga necessari per a defendre la meua família!
—Ho sé, James, ho sé. He estat pensant-ho i crec que el millor que podeu fer ara és canviar-vos de casa, però ningú no pot saber-ne la direcció, necessitareu un guardasecret.
—Sirius.
—No, és massa evident, aniran directament a per ell —contestà Dumbledore tallant. A James no li’n va fer gens ni mica, de gràcia, però després de pensar-s’ho un poc va contestar.
—Què et pareix Ben, Ben Babbaw? Ningú no sospitaria d’ell…
—Una bona elecció, però hem de ser prudents i ràpids. No digueu a ningú qui és el vostre guardasecret, evidentment, i aviseu-me de seguida que trobeu una casa.
&nbs p; James i Lily van trobar prompte la casa on es mudarien, es trobava al Cau d’en Goldric. Quan la van trobar ja havien parlat amb Ben i ell havia accedit a ser el seu guardasecrets; per la seua banda, James no havia pogut evitar explicar-li a Sirius com havien anat les coses i li havia confiat que, malgrat ser la seua primera opció, Dumbledore havia preferit que fóra algú menys evident que el seu millor amic. Sirius es va mostrar decebut però va acceptar que era més segur que el guardasecrets fóra algú de qui ningú no sospitara (NA: decisió errònia #223456). Mentre tot açò passava, la guerra s'allargava, era cada vegada més cruenta i les baixes dels aurors no cessaven. L’última baixa de la qual havien tingut notícia era la d’Alice i Frank Longbottom: Bellatrix Lestrange, la cosina de Sirius, havia anat a sa casa amb uns quants mortífags més i els havia torturat amb Crucios fins que es van tornar bojos. Ara tots dos es trobaven a Sant Mungo a la planta de malalts mentals mentre que el seu fill, Neville, que havia nascut en juliol, anava a viure amb la seua àvia, que s’havia fet càrrec d’ell.
&nbs p; Tan aviat com pogueren, van fer a Ben el seu guardasecret i es van posar a viure al Cau d’en Goldric de seguida. La guerra continuava i James i Lily en l’únic que podien pensar era que en qualsevol moment Voldemort entraria per aquella porta disposat a matar a Harry. No es sentien mai segurs ni tan sols sabent que els únics que sabien on vivien eren Dumbledore i Ben, era com si tingueren un mal presentiment.
A poc a poc, el temps passà i abans que se n’adonaren, ja era l’aniversari de Harry, el més jove de la família Potter feia un any! Van fer una celebració xicoteta amb els amics a casa dels Black i van anar prompte cap a casa. Ja era fosc i Lily feia una estona que havia ficat Harry al bressol quan van estir un soroll que venia de la tanca del jardí: pareixia que algú l’havia trencada. James va abaixar corrents fins a l’entrada mentre cridava a Lily que agafara Harry i fugiren. Tan bon punt va arribar a la porta, una explosió va fer miques l’entrada i en Voldemort va aparèixer entre la pols i els trossos de paret trencada.
**************
Hola, hola! Doncs sí, un altre diumenge ací! Ja queda poc, ja queda poc, entre 2-3 capítols, tot dependrà de com m’allargue (i si em dóna per a allargar-me xD). I bé, què vos ha paregut? Totes donàveu a Iris per morta, pobra! No l’enterreu massa prompte! Sé que ara hi ha molta tragèdia, i més que en vindrà, però què li farem? Una altra cosa que havia de dir-vos és que la profecia l’he canviada un poc perquè com que havia dit que Harry naixia en agost no quadrava, i era més fàcil canviar això que ficar-me a canviar coses sobre el naixement de Harry (hi havia diverses referències temporals al capítol anterior que m’hagueren costat un poc de canviar i de fer que quedaren bé).
Una altra cosa que volia dir-vos és que demà me’n vaig 4 setmanes a França a estudiar la llengua que parlen allà (XD) això vol dir que no pujaré capítol, però tan bon punt torne, em posaré mans a la feina per a acabar al ff, I promise! ^^
I bé, què vos ha paregut el capítol? Vos ha agradat? No? Què canviaríeu? Què creieu que passarà? (a part de la mort dels pares de Harry, etc. etc. etc).
Hui dedique el capítol a:
-marta_ginny
-Cassandra Ross
-Laia Weasley
-Potter granger
I les cançons que recomane són:
“Eye of the tiger”de Survivor
“Mentre sol autegestione el meu plaer” d’Andreu Valor
Un besot enorme,
Rouss.
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 30/06/2013 a les 00:45:16 #24073 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols Apa doncs, em fas xantatge i comento -.- Però que sàpigues que no m'ha agradat gens (però gens GENS) que matessis la Julian! On s'és vist? Quina crueltat! I apa, ara es mor la Lily, el Sirius a la presó i la Iris què, eh? Tota sola? Mira que ets mala persona...
Se m'ha fet curtíssim, era més curt o sóc jo? Espero que siguis bona i el padrí Remus l'ajudi i tal, perquè me l'has deixat més sola que la una...
Val, que estic quedant molt borde, ho sé, i el capítol en si m'ha agradat, però joder, com et passes xD
Hm... potser la Iris matarà la rata (ah, no, que no vols tocar el que passa...). Perquè, evidentment, no creurà que hagi estat en Sirius.
Marta dixit.
Potter_granger Enviat el 30/06/2013 a les 15:02:03 #24074 He escrit 9 fanfics amb un total de 161 capítols Ets dolentíssima! Ens mates la Julian, el James i la Lily, fiques el Sírius a la presó i deixes la Iris sola! Només faltarà que li matin la nena!
Per la resta, ha estat molt bé. M'ha agradat com ha estat el John a l'enterrament, ben impassible, però crec que era només façana, hi ha persones que ho fan, a la realitat.
Laia Weasley Enviat el 30/06/2013 a les 15:28:22 #24075 Quee malaament!!!
ens has matat la Julian!!! ....sniff... La veritat que si que donava la Iris per morta, pro eskee matarnos la Julian
Bueno espero que tot acabi bé, pobres Lily i James....
Un petonass ben fort
Cassandra Ross Anònim Enviat el 01/07/2013 a les 17:50:26 #24079 Psicopata! Pobre Julian pobre Julian... Ja sabia jo que no es podia morir pas, la Iris! Però perquè ella? Quina crueltat!!
Que ràpid ha passat tot, en el seguent capítol ja es moren els Potter... T'ho pots estalviar? Buah, quin final més trist, morirà algú més o què?
Petons!
<PSD: Jo TAMBÉ he pujat al meu fic ^
hpkarina Enviat el 01/07/2013 a les 22:40:10 #24081 He escrit 4 fanfics amb un total de 43 capítols Totes matàveu Iris massa prompte pobra! Com em creieu capaç de matar la dona i la futura filla de Sirius? no home no! Tot té una raó, si voleu, quan acabe la ff, obric un tema i allà vo explique el perquè tot el que ha passat (i passarà) a veure:
marta_ginny: m'encanta fer xantatge :3 Però és que no pot ser que tots foren feliços forever! És una guerra! :( :( :( Sí que és un poc més curt, però és que no volia posar la mort dels Potter ja, la volia deixar per al próxim capítol! No estàs borde, és normal, he matat a un gran personatge que m'encantava i que m'ha fet molt de mal matar :'( Iris matar la rata?? aiii encara queden coses per veure (i per fer que m'odieu ^^)
Potter_granger: és que la mort de Julian was necessary... :( sola? uiii ja es veurà XD és exactament això el que volia plasmar, que es feia el fort :/
Laia Weasley: veig que a ningú no li ha agradat que matara a Julian però, ei, què preferieu? que matara Iris? :( encara he de fer unes quantes coses perquè m'odieu més xD
Cassandra Ross: alaaaaa psicòpata??? T_____T that's too strong T____T però si jo sóc bona geeeent T____T ho sent, és dolorós però no em puc saltarla mort dels Potter, it is important... :/ you will see!
Xee, es veu que Julian era un personate més estimat del que jo em pensava! xD tot té un perquè però no us el puc explicar sense desvelar-vos com acaba la cosa, i'm sorry XD