El Torneig dels Quatre Bruixots - 40: Que ens hem gastat QUANT?
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 12/08/2013 a les 22:35:09
Última modificació 12/08/2013 a les 22:35:09
Tots els capítols de El Torneig dels Quatre Bruixots
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


40: Que ens hem gastat QUANT?

 

40: Que ens hem gastat QUANT?

 

Bon dia!

Avui és un dia una mica trist. Avui veurem marxar la copa que havia de ser nostra en mans de Hogwarts en un dirigible… Què hi farem, es va intentar!

Sí, nois, sí. Avui per la tarda s'en van les delegacions de Hogwarts, Beauxbattons i Durmstrang, i els de l'Acadèmia ens quedem sols i desamparats! Hi ha més d'una parelleta que s'haurà de dir adéu, perquè no només són E i J qui estan junts… sembla que hi ha hagut uns quants amors internacionals, durant aquest curs. I ara què passarà? Aguantaran la distància, aquestes relacions? S'acabaran avui? Hi haurà estudiants d'intercanvi, a partir d'ara?

Avui ho veurem. Jo crec que serà més aviat tristot, tot plegat; ningú no pot negar que aquest ha estat un curs d'allò més interessant i emocionant, i ara s'acaba, i el curs que ve tornarem a la rutina de sempre… Però, bones notícies: ESTEM DE VACANCES! Per fi!

Ah, i si voleu riure una estona… Resulta que quan Miss Simpatia s'ha llevat aquest matí, els efectes levitadors del billiwig que la va picar no se li van passar en unes hores com li van prometre. No fa pas cara d'estar gaire contenta, oi?

Sabeu que m'adoreu.

Xo xo

Pandora

 

 

 

—Quins collons… —seguia remugant l'Alice.

—Ja t'hem sentit —va bufar el Frank, tres metres per sota d'ella—. Portes vint minuts repetint el mateix, coi!

Vint minuts era el temps que feia que havien marxat de l'infermeria. I sense bones noticies per a l'Alice. Resultava que era al·lèrgica als billiwigs. I com havia dit la infermera, era una llàstima, però ells no ho sabien, i l'Alice tampoc. Així que els efectes levitadors no duraven unes hores sinó, en paraules de l'infermera "Uns dies, si tenia sort. Potser setmanes". De manera que l'Alice anava amb una corda lligada al turmell a tres metres d'alçada, amb els braços creuats, la cara d'odi, i la mirada desafiant a tothom que gosés riure's d'ella. I el Frank la duia arrastrant amb el braç que no duia en cabestrell, com si es tractés d'un globus d'heli enorme i enfadat.

A més a més, estaven tots dos picats perquè aquell matí havien rebut les notes i entre el mar acostumat d'excel·lents hi nedava un 0 com una patata en Invocació. Tots dos. La Geena hava aprovat pels pèls amb un cinc, i el James havia estat dispensat dels exàmens pel Torneig, però els Longbottom encara treien fum. Havien anat a parlar amb la professora Calixta, a veure si era un error. Però quan li havien preguntat per què els havia posat un zero, els havia contestat que perquè no hi havia una nota més baixa. El James opinava que havia estat una sort que l'Alice no tingués la professora Calixta a l'abast. I per molt que tothom els digués que no passava res, que aquella assignatura a Hogwarts no la feien i que no comptava per a res, s'ho havien pres molt a pit.

—Home, és que us burlàveu de l'assignatura a la cara de la professora… —va murmurar la Geena.

—Perquè tot el que fèiem eren bajanades! —va cridar l'Alice—. Els xacres! Quins collons...

El James no sabia dissimular el seu somriure, i tenia clar que quan l'Alice no fos davant es recargolaria pels terres, com tothom, segurament, que la veiés allà levitant (mai davant d'ella, és clar). 

—I espera't que encara ha de venir el millor —va rebufar el Frank—. Tens els mil galions del Torneig a sobre, James?

—Evidentment —va contestar el James, que s'havia tornat paranoic amb el sac de monedes i fins i tot hi havia dormit.

—Doncs vinga, anem a  deixar l'Alice amb la Sofia per no cridar l'atenció amb els muggles i anem cap al banc, a pagar el crèdit i a plorar amb el que ens quedi…

 

*   *   *

 

—Quant!? —va cridar la Geena quan el noi del mostrador els va informar de la xifra que devien.

El noi l'hi va repetir.

—Com pot ser que ens haguem gastat això? —va insistir la Geena, alarmada—. Dongui'm una factura detallada, siusplau.

—Malauradament està bé, G —li va explicar el Frank—, la vaig estar revisant ahir…

—I no ens havies dit res?

—Estàveu tant contents amb el Torneig que no us vaig voler amargar el dia…

El James encara no sabia si alarmar-se o no.

—Algú em pot dir quant són quatre mil set-cents cinquanta-tres euros?

El Frank, amb un sospir, va agafar una calculadora de la taula del mostrador i va fer un compte ràpid.

—Doncs lamento informar-te que són exactament cinc-cents noranta-vuit galions dotze sickles i vint-i-set knuts. 

—Què!? —va bramar el James— agafant-li la calculadora i mirant la xifra, com si el fet de veure-la escrita la reduís—. Ens hem gastat sis-cents galions?

—Aproximadament, sí —va assentir el Frank—. Ja us vaig dir que estàvem gastant massa i que havíem de reduir el consum. Us vaig dir que això només havia de ser per pagar el lloguer del loft i les despeses que ens podia portar el Torneig, que van ser mínimes. I algú va escoltar el Frank? Nooooo! I apa, aquí tots anant a dinar o a sopar fora amb els vostres noviets, al cine, gastant telèfon a dojo… I pagant amb la targeta del compte comú!

—Mira, no em facis parlar… no em facis parlar! —va saltar el James— No em facis parlar de benzina per a la moto! Ni de mecànics! No toquis els nassos!

 

*   *   *

 

O sigui que van sortir del banc amb només cuatre-cents galions a la mà (i una mica de quincalla) i van anar a explicar-li a l'Alice que, com que de tota manera era la que més havia gastat, no hi va tenir gaire res a dir.

Però la major sorpresa va ser durant el dinar. Eren tots quatre dinant a taula amb l'Elektra, la Sofia i l'Angelos al Partenó i s'estaven repartint els diners.

—A veure, doncs serà així de fàcil —va anar per feina el Frank—. Cent galions per a la Gee, cent galions per a l'Alice, cent galions per a mi… i cent galions, quatre sickles i dos knuts per al James… per les molèsties i la cicatriu i tal.

—No està malament, dins de tot —va reconèixer la Geena, mirant-se la muntanyeta de monedes daurades que tenia davant.

—Doncs jo crec —va saltar una veu que els va a fer fer un bot a tots— que el senyor Longbottom s'ha equivocat repartint.

El Frank es va mirar la McGonagall empetitint els ulls.

—Crec que sé dividir 400 entre 4, professora.

—No són tan senzills els comptes, senyor Longbottom —el va tallar la directora —. I no m'estic referint al fet que misteriosament s'estan repartint els diners que teòricament ha guanyat el senyor Potter solet —va recalcar l'última paraula, mentre els quatre es posaven vermells—. Deduiré que simplement el senyor Potter és molt generós i ha decidit compartir amb els amics… No, no, no, no em referixo a això, igualment. 

—I aleshores? —va fer el James malhumorat.

—Aleshores —va repetir la McGonagall, amb els llavis contrets—. Suposo que recordaran que em deuen de fa dos anys una petita quantitat per haver-los subvencionat un viatget il·legal a Grècia amb una moto que no era seva…

—Ara ho és… —va murmurar el Frank.

—… i que ascendeix a dos-cents galions. 

—Cert —va sospirar l'Alice, abaixant el cap, decebuda—. Aleshores ens hauríem de quedar amb cinqua…

—Freeeeeni, freni —la va tornar a tallar la McGonagall, traient-se uns paperets de la túnica que s'assemblaven sospitosament a factures—. Jadineria del parterre de Hogwarts, que van fer malvé amb aquesta mateixa moto el setembre, quan van decidir no agafar el tren… 25 galions. 

—Això…

—Reconstrucció del camp de quidditch de l'Acadèmia en un aterrament forçós del dirigible de Hogwarts, 75 galions.

—Però…

—Reparació de l'anomenat dirigible, 100 galions.

—Això no va ser culpa nostra! —va acabar cridant el James.

—Ah, no? —va fer la McGonagall sorpresa—. Si no recordo malament, la seva adorable germana, senyor Potter, va deixar caure una caixa de petards a dins d'una poció que havia preparat el senyor Longbottom i que va fer explotar el dirigible. Potser prefereix que enviï la factura als seus pares…? No, això pensava jo.

 

I, amb un to de veu complagut, la McGonagall es va tornar a dirigir al Frank.

—Ja que és tan hàbil amb els números, senyor Longbottom, faci'm un recompte… quant serien dos-cents, vint-i-cint, setanta-cinc i cent…?

—Quatre-cents —va remugar el Frank entre dents.

—Perfecte! —va exclamar la McGonagall amb un somriure—. Si em permeten… 

Es va posar sobre la taula i va arreplegar amb els braços tooootes les monedes, les va arrossegar amb plaer fins a la vora de taula, i les va anar deixant caure en una bossa que havia posat a sota. Els magatotis es van mirar l'escena impotents, mentre tots els seus somnis daurats i resplandents fugien amb una dringadissa i queien en bossa aliena.

Quan va haver acabat, la McGonagall li va allargar al James els quatre sickles i dos knuts que sobraven.

—Tingui, Potter, compri's alguna cosa bonica.

 

*   *   *

 

El James i l'Elektra havien marxat abans que els altres del menjador, perquè no s'havien vist des del moment en què el James havia guanyat el Torneig a dins del laberint i… bé, després del aconteixements ocurregut allà dins…

—Hem de parlar, oi? —va fer el James, passejant amb l'Elektra per la platja.

L'Elektra va assentir amb el cap, caminant mirant-se els peus, una mica vermella. Avergonida, gairebé.

—Et vaig calar foc, ahir —va dir el James, sense acabar de discupar-se.

—Jo et vaig llançar uns ocells assassins —va reconèixer ella.

—Però jo t'havia llançat a terra de morros —la va disculpar ell.

—Ha! Jo et vaig fer un petó per robar-te l'encenedor.

El James s'ho va rumiar.

—Sí, aquí et vas passar.

Van parar de caminar i es van mirar l'un a l'altre. La brisa marina, més aviat càlida a aquella hora, els feia voleiar els cabells.

—Crec que el pitjor és que no me n'arrepenteixo —va confessar-li l'Elektra.

—Ho tornaria a fer sense dubtar-ho ni un moment —va riure el James—. I la baralla del final…

—Allà se'ns en va anar l'olla —va assentir vigorosament l'Elektra—. Tinc una contusió al cap i uns quants blaus per les cames i l'esquena…

—Veig els teus blaus —va riure el James, com si jugués una partida de pòquer, mostrant-li un blau al genoll—. I afegeixo dues costelles trencades que em van arreglar a infermeria i unes esgarrapades al braç certament sobrehumanes… aquestes urpes de llop.

—No em facis parlar d'animals, lleonet.

Van somriure, es van mirar i van parlar a la vegada.

—Crec que no…

—Em sembla que no…

Van callar i el James li va cedir la paraula.

—Diria que anàvem a dir el mateix, però bé… —va fer la noia—. Crec que no té futur això nostre. És a dir… una parella que és capaç d'agredir-se mútuament per guanyar un refotut concurs?

El James va assentir amb un sospir.

—Un nòvio decent hagués estat cavaller i t'hagués cedit el premi.

—Una nòvia decent i intel·ligent hauria proposat agafar la copa els dos alhora.

—Però vam anteposar la glòria i els diners a la nostra relació —va resumir el James—. AIxò no diu gaire de la relació. Sincerament, crec que et semblava que m'estimaves quan simplement trobaves amb mi… un amic, que era el que necessitaves.

—Jo també ho crec —va assentir ella—. I a mi em sembla que tu et confonies de noia… val a dir que ens assemblem força físicament. Però vas començar a anar amb mi perquè l'Alice anava amb el Paris, oi?

—No! —va exclamar el James— Jo no…! Val, sí. Una mica. Em… em sap greu.

L'Elektra va fer que no amb el cap, va somriure, i es va tornar a encaminar cap a l'Acadèmia. El James la va seguir, sentint-se bastant culpable.

—Vull que sàpigues que no ha passat res entre nosaltres mentre estava amb tu —li va deixar clar.

—No ho dubto. No ets un traidor ni un faldiller com l'Angelos. Simplement t'has estat enganyant a tu mateix. Sempre he sabut que hi havia alguna cosa entre l'Alice i tu, per molt que la G digués que ja havia acabat tot feia temps.

El James va vacil·lar.

—Amics, doncs…?

—Això sempre! —va respondre l'Elektra amb un somriure—. Ha estat genial tenir-vos a tots aquí. Ara tot està bé. Torno a tenir amics, la Sofia especialment, no m'he d'amagar del que em passa les nits de lluna plena, i gràcies a vosaltres sé quin és el secret de poder controlar el llop sense prendre'm res… una gal·lípada dins el meu cervell, qui ho hagués dit!

Van caminar una estona en silenci, gaudint de l'airet i de la vista del mediterrani, que brillava amb força, com si fos de plata fosa. L'elkra, però, va trencar la comoditat al cap d'una estona.

—Li diràs a l'Alice? 

—Eh? —es va sorprendre el James—. Jo… mmm… no. Està amb el Paris. I crec que li agrada de devò.

—No és que vulgui ser xafardera, però m'ha comentat la Sofia que l'Alice li fa creure al Paris un munt de mentides, com que és una enamorada de l'art i la història i la fotografia i la pintura… per mantenir-lo interessat —li va deixar anar l'Elektra com qui no vol la cosa, i el James va bufar.

—Si amb prou feines sap qui és Da Vinci i això perquè són parents!

—I quant més creus que passarà fins que tot el castell de naips caigui i el Paris descobreixi que l'Alice no és la noia dolça, innocent i amant de l'art que li fa creure?

—Potser li agrada igual —es va encongir d'espatlles el James.

—Potser. Potser no. Jo t'ho dic només perquè ho sàpigues…

—Gràcies per l'interès.

—L'Alice mola molt, quan no t'odia. Mi-te'ls! Què hi feu aquí?

La resta dels seus amics eren asseguts a la sorra de la platja, menjant-se els gelats de postres del dinar. Bé, tots, tots, no. Faltava el globus d'heli. 

—Acomiadar-nos de les vistes —va respondre la Geena—. Es troba a faltar el sol, a Hogwarts.

—A quina hora marxem? —va preguntar el James.

—A les tres —va respondre el Frank—. Nou hores de trajecte en dirigible, ja saps. La McGonagall ens vol a Hogwarts a mitjanit perquè dormim per agafar el tren de les 11 demà.

—Ostres! —va exclamar el James—. Demà a casa. Quina merda, en realitat, que s'acabi el curs… 

—Ja et dic —va assentir el Frank amb el cap cot—. Apa, a treballar a la Marmita… i l'Alice a sobre no podrà fer res durant uns dies, i com que jo en tres dies em puc treure el cabestrell… em tocarà doble feina…

—On, és, per cert? —va preguntar el James, mirant al cel, per si de cas.

—L'Alice? —va fer el Frank—. Lligada a una cadira del Partenó. S'ha començat a enfurismar amb l'escena de la McGonagall i ja m'ho estava fent pagar a mi, així que allà l'he deixada.

El James va assentir, comprensiu.

—Tu també vens a Hogwarts, G? No et quedes aquí a casa?

—Ja voldria, però no m'ho vaig pensar bé i tinc coses desperdigades per Hogwarts que necessitaré per l'estiu, així que aniré a recollir-les… i, bé, així m'acomiado de vosaltres com déu mana!

—Són passades les dues, eh gent? —els va recordar la Sofia—. Voleu dir que no hauríeu d'anar tirant? No sé els altres, però l'Alice té l'abitació feta una lleonera…

—Doncs com sempre… —va fer la Geena, posant-se dempeus i espolsant-se la sorra de la roba, com la resta.

—Ja vaig a buscar jo a l'Alice, si heu d'anar tots a fer les maletes —es va oferir l'Elektra— pots començar a arreglar-li una mica el bagul, S?

—Sí, sí —va assentir la noia—. Si no ho fem entre les dues no acabarà ni demà passat. Porta-la a la finestra i la farem entrar…

Així que l'Elektra es va encaminar cap al Partenó curiosament contenta pel fet d'haver acabat la seva relaició. No era tan contenta com… alleugerida. Sí. Estava tranquil·la. El James era un noi genial, però no era el noi per a ella. Massa inquiet, massa temerari, massa impredictible. Però ara tot estava bé, tot tornava a la normalitat. Passaria un bon estiu, amb les seves amigues, la Geena i la Sofia, potser fins i tot l'Alice i els nois anirien a passar-hi uns dies. Havia estat una desil·lusió no haver guanyat el Torneig, però havia guanyat moltes coses més importants. Per començar, l'amistat amb la persona que flotava a tres metres per sobre seu i que estava aterroritzant als del seu voltant.

—Parra! T'he vist! Estaves rient!

—No, jo…!

—Estàs més mort que un cadàver, Parra, veuràs quan ens veiem al setembre… I jo de tu no aniria rient tant si semblés un barrufet gegant, coi de marrec!

—Ei, Alice —va tallar-la l'Elektra mentre el Parra sortia corrent despavorit.

—Home! —va fer l'Alice amb un somriure—. Un amic no traidor que em ve a buscar! Gràcies per no deixar-me abandonada a la meva sort!

—Saps que no li hauries hagut de cridar al Frank —va dir-li l'Elektra amb paciència, mentre desfeia el nus que la mantenia lligada a la cadira i se la començava a endur—. Ell no en té la culpa que la vostra directora escollís aquell moment per venir a rendir comptes… Realment us heu gastat mil galions?

—Això sembla —va fer ella abatuda, deixant-se arrossegar pel turmell—. Hem de marxar a les tres… ja t'has acomiadat del James?

—Sí —va assentir l'Elektra amb un somriure massa amable que a l'Alice li va semblar estrany, sobretot perquè després va afegir—: I ja no em ficaré més entre vosaltres.

—Què vols dir?

—Hem tallat.

Silenci.

—Ah.

L'Alice va considerar la barreja de sentiments que tenia en aquell moment dins seu. Portava tot el curs volent que el James i l'Elektra tallessin i… ara havia passat i… se sentia malament per l'Elektra. Era una bona noia…! I, total, què? El James estava solter. Però ella no, estava amb el Paris i… i allò estava bé. El que no estava bé era que ara el James estigués solter per anar-se a buscar novietes i rotllets d'estiu… i després aniria a la Mamita a explicar-los amb quantes noies s'havia embolicat… almenys si hagués tingut una nòvia decent a molts quilòmetres no hauria tingut més remei que comprotar-se… com faria ella.

—Doncs quina merda —li va contestar a l'Elektra molt sincerament.

L'Elektra se la va mirar sorpresa.

—La veritat és que esperava una reacció més bona a la notícia.

—No sé per què. Tu ets una bona noia; fèieu bona parella.

L'Elektra es va quedar tan meravellada que tenia la boca oberta.

—Serà possible! Després de l'any que m'has fet passar? Tinc ganes de deixar-te anar i tot!

—Nononononononono! —es va apressar a rectificar l'Alice—. Estic completament complaguda que hagueu tallat, és la notícia més meravellosa del món! No t'enfadis amb mi, siusplau, que me'n vaig volant!

—A. Tu. T'agrada. El. James. Coi! — va dir l'Elektra fent estrebades a la corda a cada paraula, cosa que va fer que a l'Alice gairebé se li disloqués la cadera—. Fes! El! Favor! D'aconseguir-lo! Sou l'un per l'altre!

—Para, siusplau! —va bramar l'Alice—. Escolta'm! Jo va haver-hi un temps que també ho pensava, d'acord? El curs passat. Però ho vam parlar i… en realitat va ser ell qui va dir que no!

—Eh? —es va estranyar l'Elektra.

—Va dir que no volia posar en perill la nostra amistat.

—Serà gilipolles! —es va escandalitzar la noia.

—No, no —li va intentar fer entendre l'Alice—. Tenia raó. Nosaltres quatre… tenim una relació especial, suposo que ho has vist. I a la nostra edat les relacions no acostumen a durar gaire. Seria diferent potser si tinguéssim vint anys, però ara mateix, als quinze… Mira, jo estimo al Paris, i amb això ja ho he dit tot. Només el Paris ja ho val tot.

—És maco, el Paris —va concedir l'Elektra.

—Sí, i a mi m'agrada. El James va tenir la seva oportunitat, i el Paris l'està aprofitant. No sé quant durarà aquesta relació, però no la penso llançar per la borda perquè el James està solter. Si ha de ser… serà.

—Serà —va dir l'Elektra, amb un somriure convençut.

—No té per què.

—He dit que serà. 

 

*   *   *

 

Tres quarts d'hora més tard, els Magatotis començaven a embarcar. Els de Beauxbattons i Durmstrang feia estona que havien marxat, però amb els de Hogwarts laa cosa es va allargar i anaven amb una mica de retard: l'Aberforth es negava a pujar al dirigible i s'havia encadenat a un arbre. La Lily s'hi havia unit alegrement.

—Fes el favor de pujar d'una vegada al dirigible! —bramava la McGonagall—. Señoreta Potter! Vingui ara mateix!

—Els estius a Gran Bretanya són una porqueria! — es queixava el Dumbledore—. Sap quants dies no va ploure, l'any passat? Dos! Dos de seixanta! No vull perdre aquest bronzejat tan maco que he agafat aquí.

—Mira, fes el que vulguis, Aberforth, ja t'ho faràs, a veure si et perdo de vista! Però la senyoreta Potter ja està baixant!

—Sí home! Jo també vull sol i platja! James! Albus! Digueu als papes que em quedo a casa la Geena!

—No t'autoconvidis, no… —va murmurar la Geena, des del grupet que havien fet els de quart uns metres enllà—. En veritat, James… un psiquiatra. Pensa-ho.

—Sí, ho haurem de discutir… —va riure el James que anava amb el trofeu del Torneig a la mà, perquè la McGonagall li havia demanat que es notés qui se l'enduia a casa.

—Baixi de l'arbre ara mateix senyoreta Potter!

—Haurà de pujar a buscar-me —va dir la Lily, desafiant.

—Uuuuui, aquí l'ha cagat —va veure el James.

I la Lily també, perquè en veure que la McGonagall s'arremangava i s'agafava a l'arbre, havia començat a trepar cap amunt esperitada.

—Bé, sembla que marxarem d'aquí poc —va dir el Frank—, ja li ha pujat la mosca al nas a la McGonagall i és qüestió de segons… Hora d'acomiadar-se!

Es van anar abraçant un a un, sense saber com tots van acabar amb un regal de final de curs de la Sofia supermegacar, i es van prometre escriure's i no perdre el contacte.

—Ha estat guai tenir-vos aquí —va dir-los l'Angelos amb un somriure.

—Tot i que us haguem patejat el cul? —va fer el James, aixecant el trofeu.

—Què dius, tio —va bufar l'Angelos—. El cul us l'hem patejat nosaltres. I no en la porqueria de Torneig, sinó en el que és important: quidditch! Us vam patejar el cul al Mundial, i aquest curs al campiaonat l'interescolar!

Van riure. I es van dir adéu. I van pujar al dirigible.

I seguien sense marxar.

—I ara què passa? —va voler saber el Frank, que estava mosca perquè havia hagut de córrer en fer el bagul i ja portava més de mitja hora esperant.

—La McGonagall s'està acomiadant del Sòcrates —va explicar l'Albus, que estava mirant per la finestra—. Els professors també han fet amics suposo…

 

*   *   *

 

La McGonagall es va acostar el Sòcrates amb una elegància resoluta que ja era habitual en ella. El Sòcrates, que estava enfrascat fent una fotografia al dirigible amb la seva Capsa de Pandora, es va espantar quan va veure que tenia a la directora just al costat.

—Ui! No et sento mai arribar, Minerva —va dir amb un dels seus amables somriures.

—És un do —va respondre ella—. Vinc a acomiadar-me; sembla que finalment marxem. A veure si aquesta vegada tenim un viatge menys atropellat. Ho dubto, però no perdré l'esperança.

—Mm-hm —va assentir ell, distret, teclejant ràpidament a la caixa.

—Sòcrates, t'estic parlant —li va fer notar ella amb un to que hauria fet escagarrinar-se a qualsevol del seus alumnes.

—Oh, perdona, és important… —va fer ell i va acabar de teclejar—. Ja està. Estava enviant l'últim missatge de la Pandora per a vosaltres.

—Estaves enviant, l'úl…? —va repetir la McGonagall, i abans que ell pogués reaccionar, li va arrencar la capsa de les mans i va llegir—: Vist: J i E partint peres a la platja… TU ETS LA PANDORA?

—Shhhhhh! —la va fer callar el Sòcrates, mirant al voltant, on per sort no hi havia alumnes escoltant, i recuperant la seva capsa de les mans de la McGonagall—. Em sorprèn que no em descobrissis fins ara, Minerva, tant observadora que ets.

—Per què coi t'interessen totes aquestes xafarderies? —la directora no s'ho podia creure.

—Ah, Minerva, però no són pas tot xafarderies! —va explicar-se ell—. Tot el que passa per aquí, per les meves mans, és pràcticament tot el que passa a l'escola. Amics, enemics, grups, entremaliadures, gent que copia i fa trampes, gent que s'escapa a la nit, amb qui es pot comptar, amb qui no, què fan els professors quan pensen que ningú no els veu, què fan els alumnes… hi ha alguna manera millor de tenir controlada l'escola? Jo sóc un professor gran, afable, però responsable. A mi ningú no vindria a explicar-me res. I amb la Pandora… amb la Pandora volen ser els primers en explicar-m'ho tot, els primers en buscar els secrets i portar-los a la llum. I és clar, sóc jo qui decideix en última instància què es publica i què és passar-se de taca d'oli. 

La McGonagall s'havia quedat de pedra. Anava a dir "Em trec el barret; és una idea meravellosa!", però l'únic que va sortir de la seva boca va ser:

—McCrits?

—Ja… —va somriure el Sòcrates posant-se una mica vermell—. Resulta que em vaig adonar que per mantenir-los interessats havia de ser una mica cruel amb el personal. Curiós, oi? Com més odien la Pandora, més els interessa. Tots diuen que no volen que la Pandora parli mai d'ells, però a l'hora de la veritat… prefereixen que parli malament d'ells que no pas que no en parli.  I quan es tracta d'humiliar els seuscompanys, no hi ha res com una colla d'adolescents!

La McGonagall va bufar i es va creuar de braços. Hm. 

—He de reconèixer que no és mala idea del tot. No gaire moral, però…

—Ho aplicaràs a Hogwarts, oi? —va preguntar-li el Sòcrates amb un somriure divertit.

—I ara! —va exclamar ella amb posat altiu—. Jo sóc una persona seriosa.

—Ja.

—I respectuosa amb els meus alumnes.

—No ho dubto.

—I moral. Tinc una ètica de treball, saps?

—És clar.

Quan li va semblar que li ho havia deixat clar, es va acomiadar i va marxar encara amb especte tibat per la passarel·la del dirigible. Va tancar la comporta, va avisar ls seus alumnes que aviat s'enlairarien i es va dirigir al compartiment del pilot. Va entrar-hi, es va asseure la butaca i va introduir la seva vareta a l'orifici corresponent. Els motors van arrencar i el dirigible va començar a deixar enrere el terra. I la McGonagall es va recolzar a la seva butaca, mirant al cel. No, Pandora era un nom massa grec. Necessitava alguna cosa més britànica, més autòctona… què tal… La Gran Germana?

Va somriure quan va sentir aquell bib-bib-bib per última vegada. I, tot i que ja sabia el que hi posava, va treure la Capsa i va llegir el missatge, aquesta vegada, amb uns altres ulls.

 

_______________________________________________________

 

VIST:

J i E partint peres a la platja. Però han quedat amics i no hi ha hagut sang, llàstima. Miss Simpatia abandonada al Partenó pels seus amics. Alguns de primer plorant desconsoladament pels amics d'altres escoles que han compartit  escola amb ells i que possiblement no tornin a veure. El submarí de Durmstrang i el carruatge de Beauxbattons partint a les tres en punt. El dirigible de Hogwarts, marxant mitja hora més tard quan, finalment, McCrits ha estabornit la Petita Psicòpata i el Profesor Chiflado. J, emporant-se l'únic premi material que li queda del Torneig: el trofeu. Ah, i una cicatriu; és una tradició famiar!

I si veieu l'Erin River abans d'acabar el dia, feliciteu-la, que és el seu aniversari! Per molts anys!

Sabeu que m'adoreu.

Xo xo

Pandora

 


Llegit 602 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1179 comentaris12/08/2013 a les 22:37:33
#24197Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Iiiiii, penúltim capítol penjat! Wiiiii! I un misteri resolt! La Pandora! Ah? Ah? A que mola?

Perdó per la tardança... sé que sóc una vergonya per a la família de HarryPotterCat, però sóc mona i diverita! XD

Comenteeeeu!




Avataranna_lovegood 206 comentaris12/08/2013 a les 23:09:21
#24198Tinc 3 fanfictions i un total de 26 capítols

Iaaaaaaaaaaai! Per fi sabem qui es la Pandora, per fi! Es molt bo que sigui el Socrates, no m'esperava riure quan es descobris qui era, esperava alguna cosa mes dramàtica, com la Sofia o l'Elektra, peró ha molat. Ara vul llegir-me tots els missatges de la Pandora imaginant-me el Socrates escribint-los xDD I parlant de l'Elektra, ah, sabia que era un encant, sonaré repelent però Us ho vaig dir! xD En fi, em queia be i ara m'he enamorat amb el "He dit que serà". Pero continuo odiant al Paris (encara que fa capitols que no surt), perque pel que recordo em feia mala espina (Sí, paranoia màxima xDD) En fi, i suposo que encara queda temps pel nostre esperat James/Alice i encara més pel Frank/Geena, oi? TT.TT I ho deixo aquí, perque despres d'escriure això amb el mobil necesito una tila ^^ Espero el proxim capitol d'aqui poc? I hi haurà nova fic? *-*




Avataranna_lovegood 206 comentaris12/08/2013 a les 23:10:30
#24199Tinc 3 fanfictions i un total de 26 capítols

(Vale, merda mobil, m'ho ha ajuntat tot, ho sento ^^')




AvatarArwen Black Moderador/a 140 comentaris13/08/2013 a les 00:57:28
#24200Encara no he escrit cap fanfiction

Sisisisisisisiiiiiiiiii!!!!!!!!! Visca, capítol! M'encanta tot taaant!!!

HA, la Pandora! Ara em faig fan d'ella! XD (només una mica) (ara que ja s'acaba xd -.-'') (si ve la McCrits em sembla que riurem molt...) (La Gran Germana diu... hahaha!)

Feia temps que res m'alegrava tant com ho ha fet llegir això avui... Gràcies per escriure, Agatha, moooolt sincerament. No em canso de donar-te les gràcies? Sembla ser que no... XD u.u'

M'agrada com ha quedat la situació entre tots ^^ I amb els diners, déu ni do... La directora passant comptes ja m'ha acabat de rematar! XDD

Una gran abraçada, fins a la pròxima! :D
Wiiiiiiiii




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris13/08/2013 a les 01:22:18
#24201Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Continues sent una vergonya. Però et perdonem perquè volem llegir els capítols xD

SHAME ON MEEEEEEEE! Perdo facultats, com no hi havia caigut? El Sòcrates, clar! Aaaaaargh, si escrivissis més sovint potser no perdria pràctica... (¬¬) (sí, sé que no servirà de res, però morirem lluitant)

Pobra Alice, al·lèrgica als billiwigs... que poc que te l'estimes xD Encara que s'ha de reconèixer que té gràcia, sep. Però jo volia comiat entre l'Alice i el Paris! Quina broma és aquesta? Comiat després de la conversa amb l'Elektra, és clar, a veure què fa l'Alice.

I l'Elektra és moooolt llesta. I no em puc creure que m'hagi fet peneta i tot que tallessin (però no em durarà gaire, no et preocupis). ALICE, ACCEPTA-HO JAAAAAAA. Primer avís (val, potser no. Però sóc de lletres, tinc excusa)

(ParisElektra for the wiiiiiin.)

Val, ja, em calmo potser xD Res més doncs! Fins el pròxim, sigui quan sigui!




AvatarLaia Weasley 140 comentaris13/08/2013 a les 12:34:42
#24206Encara no he escrit cap fanfiction

Yupiiii!!!!

JA ERA HORAA!!!! sincerament pensava qua havies abandonat la fic....

Buaaah!!! sobre el capitol:  en Socràtes la Pandora??? No ho hages endivinat mai pero tinc ganes que s'apliqui a Hogwarts... jejee

No m'esperava pas q el tot el premi es volatilitzes tant de pressa, pero tractanse dels Magatotis... 

A veure el final l'Electra m'ha fet una mica de lllàsima quan han tallat i mira q el principi em queia malament  i preferia molt més la parella Alice - James pero com q el final l'Electra ha resultat  ser una bona tia, me alegrat la convera que en tingut amb l'Alice i a veure si l'ajuda a decidir-se....

Bé a veure com estan les coses a Hogwarts! 

Fins el proxim capitol!!

Petonns




Cassandra Ross Anònim01/09/2013 a les 15:56:43
#24237Encara no he escrit cap fanfiction

 

 

Pobre Alice, com pots ser tant dolenta amb ella? hahahah Encara vola al principi del capítol xD Els posen un zero perquè no hi ha nota més baixa, això m'ha matat! Lol! El James dorm amb els diners del Torneig... hahahaha. Ostia, han gastat molt no? M'ha encantat l'escena :D Pobret Frank, potser ells no t'escolten però jo... tampoc m'en recordo ahhahah

Ha sigut més fort veure tot el que devien a la McGonagall :D Quan ho anava esmentant ho he recordat poc a poc i m'ha encantat :D Ah! Només li queden quatre sickles i dos knuts xD Va, Potter, compra't algo que et consoli amb el que et queda dels mil galions amb els quals dormies la nit passada.

M'encanta la conversa entre el James i l'Elektra i el que comenten. 0h, hi han moments i frases divertits i moments i frases molt... madures. M'encanta com acaben la conversa, amics :D (Encara que novios hauria sigut guai; encara que el James és de l'Alice). I el globos d'heli falta :D Ah! Tornen aviat les vacances i treballar i treballar. Pobre Alice. Sé d'una que mata el seu germà per haverla lligat a una cadira xD

La reflexió de la Elektra m'encanta. L'evolució del personatge al llarg del fic ha sigut interesant. I ara la noia no em cau gens malament. xD Que et deixo anar! xD Pobre de tu que el seguent fic el James i l'Alice no acabin junts! Com diu l'Elektra: serà.

Loool! L'escena de despedida es l'ostia. Entre l'Aberfort i la Lily... un psiquiatre :D I la McCrits que puja a l'arbre xD xD Ja sabia jo que hi havia alguna cosa entre la McCrits i el Papi Socrates :D

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!

He desconfigurat la pàgina? No m'importa. El Papi Socrates? EL PAPI SOCRATES? Em pensava que era l'Agatha —no siguis burra, Cassie— pero EL PAPI SOCRATES? Pero té raó: és la millor manera de tenir controlada l'escola! Es guai guai... Vull que la McCrits (hehehe) ho implanti a Hogwarts. Aixi el seguent curs molarà. Sí: la Gran Germanaa! Weeeee :D M'ha encantat l'últim missatge de Pandora —Ah, que me pongo dramatica :')

Un petonàs, vaig cap al seguent capítol :D

 

PSD: es nota que he escrit el comentari mentre llegia? XD