Escrit per UnapersonaEnviat el dia 16/01/2016 a les 13:57:22
Última modificació 02/11/2017 a les 16:03:18
Tots els capítols de La Llum
Versió per imprimir< Anterior capítol || Pròxim capítol >
En Dangelo i la Bertha es van girar, sobresaltats. Davant seu tenien la “infermera” que els havia donat el mapa. D’infermera, tal com veien en aquell moment, no en tenia res.
- Qui ets? -va dir en Dangelo.
- Em dic Vanya, i vinc per ajudar-vos.
- Doncs moltes gràcies, però ja no necessitem l’ajuda de ningú -va dir la Bertha, desconfiadament.
- Segur? Em pensava que no us agradava ser esclaus d’un bruixot malvat i arrogant. Veniu amb nosaltres, us ajudarem i us protegirem.
- Quines garanties tenim? -va preguntar en Dangelo-. Quan et vaig demanar que ens ajudéssiu em vas dir que no podíeu. Perquè ara, de sobte, sí que pots?
- Tu ets la persona destinada a ser el Guardià de la Pedra, i havies de ser tu qui descobrís aquest lloc.
En Dangelo va mirar la Bertha interrogativament, i aquesta va dir:
- Podem intentar-ho, Dangelo. Estic farta de complir les ordres d’aquell encaputxat.
- D’acord, Vanya. Però ens hauríem d’emportar aquesta nena, també. Està viva -va dir ell, apartant-se a un costat perquè ella la pogués veure.
- Ostres!
La Vanya va córrer fins al cos de la nena i es va ajupir al seu costat xiuxiuejant unes paraules tant ràpid que ningú més va entendre. Després es va aixecar amb una mirada estranya als ulls i digué:
- Aquesta nena s’ha estat aquí durant mil·lennis.
- Què?! Això és impossible! -va exclamar la Bertha.
- No hi ha res impossible, Bertha -va replicar la Vanya mentre es carregava la nena a les espatlles-. Doneu-me les mans, que desaparetrerem.
I així ho van fer.
***
Van aparetre a l’interior d’un despatx. Hi havia una gran taula de fusta on hi seia una altra persona, que estava llegint uns papers. Tenia uns cabells llarg i molt rossos, quasi blancs. Però pel seu aspecte, i per la veu que van sentir, era un home. Anava vestit de manera semblant que la Vanya, amb una espècie de túnica que combinava els colors verd i marró amb una capa blanca a sobre. No hi havia cap expressió de sentiments en les seva cara. Ni un somriure, ni una expressió d’acollida. En veure’ls aparetre, va aixecar el cap i va dir:
- Mae govannen, Vanya. I togneth caimassan. Benvinguts, humans. Seieu si us plau.
Els dos humans es van soprendre pel tractament, però van seure a les cadires que els oferien. La Vanya va marxar del despatx amb la nena.
- Em dic Làurelin, i sóc el coordinador de la central elfa dels Urals.
- Central elfa? D’elfs domèstics? -va preguntar la Bertha, estranyada.
- No, d’elfs boscans i alats. Som una raça desconeguda per la majoria d’humans.
- Però això és impossible… els bruixots ho sabrien -va argumentar en Dangelo.
- La majoria de bruixots no ho saben, a excepció d’alguns, com el teu tiet Naive. I si vols una prova de l’existència dels elfs boscans, em tens a mi.
- En Naive us coneix? -va preguntar en ell, incrèdul.
- No em coneix ni a mi ni a la Vanya, però va conèixer altres elfs, fa un parell d’anys.
- Molt bé, i perquè estem aquí ara? -va dir la Bertha.
- Per la Pedra -va respondre l’elf-. Posa-la sobre la taula, Dangelo.
El noi va agafar el gran diamant que portava a la butxaca i el va deixar sobre la taula. En Làurelin va posar la mà dreta a un parell de centímetres de la Pedra i va tancar els ulls. Quan els va obrir, va dir:
- És exactament el que ens pensàvem.
- Saps perquè és tan poderosa? -va preguntar en Dangelo.
- Sí, però no us ho diré, encara. Us costaria massa d’entendre. Primer us he d’explicar algunes coses.
Però no va poder continuar, perquè la Vanya va entrar al despatx. Tot i que intentava dissimular-ho, se la notava exaltada.
- Vanya! Man ler? -va preguntar en Làurelin, sorprès de veure-la així.
- La nena -va respondre en anglès, perquè tots la poguessin comprendre- s’ha despertat i està parlant.
- I què diu?
- No ho sé. Utilitza una llengua èlfica, però ningú sap quina és. No és cap de les cinc llengües conegudes. Sospito que és algun dialecte de l’Antiga Llengua.
- Potser jo l’entendré -va dir en Dangelo, tímidament.
- Com? -va preguntar en Làurelin.
- Us entenc a vosaltres quan parleu, tot i que ningú m’ha ensenyat el vostre idioma. També vaig poder llegir el poema, i entenia el llatí del llibre que em van donar. Potser també podré entendre a la nena.
- Provem-ho -va dir la Vanya-. Veniu.
Els quatre van sortir del despatx i es van dirigir cap a una habitació amb un llit. Asseguda a un costat del llit, hi havia la nena. Anava vestida amb unes pells d’animal. Tenia la cara angulosa i les orelles, acabades en punxa, sobresortien d’uns cabells rossos, llisos i llargs. En Dangelo es va fixar que la forma dels cabells, de la cara i de les orelles eren un tret comú en tots els elfs. En entrar, la nena els va mirar directament amb uns grans ulls de color blau.
- Aiya -va dir la nena, saludant-los però amb una cara de desolació provocada per no veure ningú que parlés el seu idioma.
- Aiya, man esselya ná? -va preguntar en Dangelo.
La nena es va soprendre molt, però amb un somriure radiant a la cara va respondre:
- Nányë Miliel.
- La nena es diu Miliel -va traduïr en Dangelo.
- Com t’ho fas per parlar un idioma que no coneixes? -va preguntar, impressionada, la Vanya.
- No ho sé. Em surt així.
- Pregunta-li d’on ve i perquè estava a la cova.
En Dangelo ho va fer, i quan la Miliel va haver respost, va dir:
- Diu que uns estrangers van exterminar el seu poble fa milers d’anys. Ella va ser l’última supervivent, i va aconseguir refugiar-se a una cova. Però no en va poder sortir i es va quedar allà, protegint la Pedra. Se li va aparèixer una esfera de Llum, que es va ficar a dins la Pedra. Uns dies més tard, la Pedra es va il·luminar molt i va tapar l’entrada de la cova. Llavors, sense oxigen, hagués estat a punt de morir si no fos per la Pedra que estava protegint. Ella era la Guardiana de la Pedra.
- Pregunta-li si pot fer màgia -va dir en Làurelin.
- No en sap. Diu que el seu poble no sabia fer màgia perquè s’havia de complir la profecia de la Pedra.
- Molt interessant. Veniu al meu despatx, que us explicaré què conté exactament la Pedra
Però tampoc ho va poder fer, perquè de sobte, un elf va entrar a l’habitació amb una expressió d’horror impresa a la cara i els nervis a flor de pell. I, en la llengua dels elfs, va dir:
- Làurelin! Els humans ens han descobert!
 | Potter_granger 349 comentaris | 16/01/2016 a les 14:12:06 |
| #26483 | Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols | |
Estàs on fire, Unoi! Bé, per sort la nena s'ha despertat... i són elfs! M'esperava que fossin humans! Bé, suposo que, venint de tu, no m'hauria pas de sorprendre... ets capaç d'embolicar-ho ben embolicat i després desembolicar-ho d'una manera inesperada i boníssima. Ara... ara ens falta saber què conté la pedra. I els humans suposo que són els que treballen per l'encaputxat, no? | ||