La Llum - Capítol 9
AvatarEscrit per Unapersona
Enviat el dia 24/01/2016 a les 17:00:56
Última modificació 02/11/2017 a les 16:27:08
Tots els capítols de La Llum
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 9

En Làurelin, en Dangelo i la Miliel van aparèixer al mig de l’habitació del noi. Ja s’havien acomiadat de la Bertha; no sabien quan la tornarien a veure. Quan en Dangelo va mirar el seu llit va ofegar una exclamació de sorpresa.

- Sóc jo! -va dir.

- És una còpia teva que vam fer perquè els teus pares no es preocupessin. Representa que estàs malalt, i per això no has anat a l’Acadèmia -va dir l’elf, somrient.

- Impressionant -va murmurar ell.

- Molt bé, doncs jo marxo -va dir en Làurelin-. Els teus pares han anat a treballar, i quan tornis hauries de saber com explicar l’aparició de la Miliel.

- Sí, ja hi pensaré.

- Doncs a reveure -va acomiadar-se.

- Adéu -va dir en Dangelo i la Miliel, abans que l’elf desapareguès.

En Dangelo es va acostar al llit i va veure que la seva còpia havia desaparegut. S’hi va asseure, i la nena va seure al tarra amb les cames creuades.

- Com es diu la teva mare? -va preguntar, en la seva llengua.

- Aria, i el meu pare John. Intenta parlar en anglès, quan estiguis amb ells.

La nena va assentir. Es van submergir en un ambient de silenci. La Miliel mirava fascinada al seu voltant, ple d’objectes estranys per ella, però sense atrevir-se a tocar res. En Dangelo pensava com explicar tot el que havia passat. Perquè l’única manera d’explicar-ho era dient-los la veritat. Però potser es podia estalviar de mencionar el contingut de la Pedra i la historia del món que l’elf havia explicat. De fet, potser no calia ni que expliqués que havia conegut uns elfs.

Va mirar la nena. Ella era una elfa o, més aviat, una elfeta. En els seus ulls encara brillava la innocència infantil, tot i que també es notava que havia passat per experiències dures. Va recordar que en Làurelin havia dir que els elfs tenien una esperança de vida de centenars d’anys. Si la Miliel tenia tretze anys, a ulls dels elfs adults deuria semblar una nounata. Ella li va somriure en veure que estava sent observada, i va preguntar:

- Què és… lacadèmia? -va intentar pronunciar la paraula que l’elf havia dit en anglès.

- L’Acadèmia és el lloc on vaig a estudiar, a aprendre coses -va explicar ell.

- I jo vindré amb tu? -va dir, il·lusionada.

- Hauries de saber més anglès, i encara ets massa jove. De totes formes, segurament ja saps tot el que ensenyen allà. És sobre la màgia.

- Però jo no sé fer màgia -va replicar ella.

- No? -va dir ell, amb sorpresa-. Em pensava que tots els elfs en sabíeu!

- Pel que sembla, ara tots en saben. Però a la meva època no. L’únic que puc fer és comunicar-me mentalment i parlar amb els arbres i els animals.

- Parles amb els arbres? I t’entenen?

- Sí, m’entenen. Estan vius -va respondre ella, divertida en veure l’expressió d’en Dangelo.

- Miliel, per què jo sóc la persona adequada per ser el Guardià de la Pedra? -va preguntar, al cap d’una estona.

- Ets amic de la natura, ho diu el poema que vaig escriure abans d’adormir-me. El Guardià de la Pedra ha de tenir poders especials que li permetin protegir-la, però que no siguin màgics. Si algú que protegeix la Pedra fa màgia, l’essència de la màgia podria sortir de la Pedra per accident i la màgia deixaria d’existir.

- I tu eres l’única del teu poble que podia parlar amb la ment?

- No, però era l’única capaç de parlar amb tots els animals. La majora podien parlar amb els arbres i amb alguns animals, però feia falta molta pràctica i no sempre s’entenien. En el meu cas va ser un do natural.

En aquell moment van sentir un espetec a la sala d’estar de la casa i la mare d’en Dangelo que deia:

- Dangelo, maco, ja sóc aquí!

El temps havia passat volant. En Dangelo va respirar a fondo, no sabia com reaccionaria davant la presència d’una petita elfa. Després, es va aixecar del llit i li va indicar a la Miliel que el seguís.

- Recorda de parlar sempre en anglès.

Van baixar les escales fins arribar al pis de sota, on la seva mare l’esperava amb un somriure a la cara.

- Dangelo! Ja et trobes… ah! -va exclamar, en veure la nena que treia el cap per darrere del seu fill.

- Hola -va dir la Miliel, en anglès.

L’Aria va observar l’accent estranger de la nena i va avaluar-la amb la mirada. Era força més jove que en Dangelo, però en el seu posat hi havia una seguretat que no es veia en les nenes de la seva edat. Es va sorprendre en veure els vestits que portava. Era una espècie de túnica de color verd fosc amb les vores de color marró. Però encara es va sorprendre més quan va veure les orelles punxegudes que tenia. Era una elfa! La comunitat màgica no estava gaire espantada per la aparició sobtada de la nova raça, però no deixava de sorprendre’ls.

En veure les celles arrufades de la seva mare, en Dangelo va dir:

- Es diu Miliel, i no parla gaire bé l’anglès. És una història força llarga, i em sembla que serà millor que us ho expliqui a tu i al pare al mateix temps.

- Com vulguis -va respondre ella-. És una elfa?

- Sí, té uns tretze anys.

En aquell moment, el pare d’en Dangelo, en John, va entrar a casa.

- Hola, ja sóc aquí! -va dir amb la seva veu greu, allargant l’última i.

En John era un home d’uns quaranta anys, amb el cabell curt i negre. En veure la Miliel es va quedar parat i va arrufar les celles.

- Qui és? -va preguntar

- Es diu Miliel i… és una elfa -va afegir en Dangelo, sense saber com s’ho prendria.

- Una elfa? -va repetir amb ells ulls molt oberts-. Però… com… què…

- Tranquil, pare, ara us explico com ha arribat fins aquí.

Van anar a seure al sofà del menjador. La Miliel es va acomodar entre en Dangelo i l’Aria, i ell va començar a explicar-ho tot, des que l’havien segrestat fins que havia trobat la Pedra. No va mencionar els altres elfs ni què contenia la Pedra, però els va fer entendre que era una cosa molt important, especialment per la comunitat màgica.

- I llavors, perquè no ho dones a la Conselleria? -va preguntar l’Aria.

En Dangelo va dubtar però va respondre:

- Perquè he adquirit alguns poders especials, però que no són màgia. La Pedra no pot estar en contacte amb algú que estigui fent màgia.

- Poders? -va dir el pare-. Ens pensàvem que no eres bruixot!

- I no ho sóc. Puc modificar el meu entorn i parlar o entendre qualsevol idioma. Però ho faig sense màgia.

La mare també estava molt sorpresa i feia cara d’incredulitat. Per demostrar que deia la veritat, va estirar la mà amb el canell cap amunt i, concentrant-se, hi va fer aparèixer una flama. El pare va fer una expressió de sorpresa, la mare va aixecar les celles i la Miliel es va quedar bocabadada mirant el foc. Finalment, en Dangelo va apagar el foc, i l’Aria va dir:

- No has fet cap encanteri.

- Perquè no és màgia -va dir ell, somrient amb paciència.

- Ja ho entenc… bé, i què farem amb la Miliel, doncs?

- Jo vull quedar aquí. Amb Dangelo -va dir la Miliel, lentament i dubtant a cada paraula.

- No tenim cap altra habitació -va objectar el pare.

- Pot dormir a la meva -va dir en Dangelo-. Hi ha espai de sobres.

La mare es va arronsar d’espatlles.

- Com vulgueu.

- Jo quedar aquí? Amb tu? -va preguntar l’elfa a en Dangelo, amb il·lusió.

- Sí, Miliel. Et quedaràs aquí, amb mi.


Llegit 256 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarPotter_granger 349 comentaris24/01/2016 a les 21:20:10
#26519Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Que tendre!

Cada cop m'agrada més la Miliel. I la reacció dels pares m'ha encantat, també! M'agrada molt que siguin tan comprensius. Segur que s'han quedat parats, m'hauria agradat veure les seves cares!