I went out in the winter - suddenly everything changed
AvatarEscrit per Mercè Granger
Enviat el dia 06/02/2016 a les 01:19:22
Última modificació 11/12/2017 a les 21:47:34
Tots els capítols de I went out in the winter
impresora Versió per imprimir



suddenly everything changed

Aquest FF es una intent de participació al concurs de microfanfictions >,<

______________________________________ ____________________________

 

Era un dia fred, aquell dissabte de desembre.


Pot ser que no fos el més fred del mes, possiblement tampoc el més fred de l’any, segurament estava lluny de ser el més fred que havien viscut a Hogwarts, irrefutablement estava lluny d’entrar al llibre Guinness com a dia més fred que mai hagués tingut lloc durant la llarga d’existència d’aquest, el nostre univers. Definitivament era el dia més fred de la setmana.

El James Sirius Potter estava a l’entrada del Bosc Prohibit, intentant agafar tot el valor suficient per traspassar la primera barrera d’arbres. Pensareu, però, no és un Gryffindor de cinquè? No ho haurà fet milions de vegades? Idò si, moltes vegades havia estat dins el Bosc Prohibit quan ningú no mirava, però ara, hem de matisar un poc la situació: damunt de la camisa no duia res més que una simple caçadora, que encalentia, nperò no el suficient per protegir-te d’una anglesa tarda de desembre.

“No pensis en el fred. No pensis en el fred. Els calfreds són psicològics. Tan sols és entrar al bosc, agafar la corbata i ja ens n'anem. Per Nicador, que m’enviava a acceptar l’aposta? I a dir que la podia complir ara mateix, sense una aturadeta per a agafar l’abric polar extra reforçat?”. L’orgull sens dubte podia matar. Segurament al James el mataria d’una hipotèrmia aviat. Però un necessitava fer segons quines coses per recuperar la popularitat. Per què aquell Slytherin l’havia guanyat al duel? Per què?

Amb passos curts, temerosos, però amb els punys premuts i la mandíbula tancada, es va endinsar en el bosc. Una ràpida mirada l’hi havia estat suficient per adonar-se’n que cap ànima rondava per allà; totes estaven al partit de Quidditch (aquell esport que tan malament se li donava. Cinquè any consecutiu que l’enviaven a la banqueta. La genètica, que es creu molt graciosa).

La seva ment l’omplien imatges de fogueres, olles fumejants omplertes de brou, platges idíl·liques com les de les postals. Forçava la seva imaginació a transformar aquells arbres vestits de blanc en exòtiques palmeres que es balancejaven tranquil·lament. No era neu, allò, era sorra. Només uns minuts més, la corbata no podia estar lluny.

Patam! De cop i volta, el James es va trobar amb el seu nas ficat dins la neu, tot per culpa d’una traïdora arrel. Perquè ara no era sorra, estava massa freda per ser sorra. I mira que avui s’havia posat les ulleres. La seva onzena caiguda li acaba de demostrar que el que venia de fàbrica, venia de fàbrica. Ni amb ulleres aconseguiria deixar de travelar.

Va maleir, en veu alta, sense poder-ho evitar, a la pobra branca. Un segon a continuació, estava demanant-li perdó: pobreta, només havia estat en el lloc equivocat en el moment menys indicat. No era una situació que li fos del tot desconeguda.

No li costà reparar en què les seves ulleres havien decidit prendre un vol lliure quan ell havia besat el terra. Sense dubte aquell era el seu dia! Ara a veure com recuperava unes ulleres platejades entre un mar de neu. Perquè el James Sirius Potter era de la classe de persones que tenien teranyines als ulls. Va suplicar a Merlí i Morgana que amb la sola acció de temptejar el terreny amb les mans, fos possible trobar les ulleres perdudes. No hi va haver sort. Va bufar, preparant-se mentalment per aixecar-se i començar a cercar les ulleres. Va intentar mirar-ho pel costat positiu: Així ja practicava, perquè encara havia de trobar després la corbata.

El que no sabia era que, en realitat, les seves plegaries havien estat escoltades, i li havia estat enviat un àngel, que com a aurèola duia una corbata groga i negra. L’àngel, que havia decidit que aquell era un bon dia per descobrir per fi el bosc prohibit, en sentir aquella maledicció murmurada sense voler, va imaginar que hi havia algú pels voltants que necessitava ajuda. Tan ràpid com les seves cames (perquè era un àngel sense ales) li varen permetre, va anar cap al lloc d’on creia que provenia la maledicció (que, per cert, no estava a més de vint passes de distància. No obstant, ella tampoc tenia una vista de la qual es pogués presumir molt). I de tanta via que volgué fer… acabà caient damunt del noi al qual se suposava que havia de salvar.

Murmurant un perdó, la noia s’aixecà tan de pressa com pogué. Es quedà uns segons congelada, mentre el seu rostre s’anava tornant d’un vermell tan intens que competia amb el de la corbata (i la cara) del seu company. Per això desvià el rostre, intentant que no és notes, mentre li oferia la mà al noi, just quan ell li anava a suggerir-li que una ajuda no li aniria malament.

Ara estaven cara a cara, tot i que la part masculina de la parella continuava sense veure molt: una taca negra, unes de color carn, uns puntets grocs i uns de blaus era tot el que arribava a percebre. I a més a més, ara sí que tremolava. Capbussar-se de ple a la neu no era una bona manera de oblidar-se el fred.

—Eheeem… estàs bé? —va demanar ella intentant rompre l’incòmode silenci, tot i que també hi havia verdadera preocupació en la pregunta. El noi pareixia desconcertat, com si el cop l’hagués trastornat molt. “Serà culpa meva?” va pensar mentre és mossegava el llavi.

—Su… suposo que per haver caigut estic bastant bé. Podria haver-me romput el cap… però no —tartamudejà amb dificultat pel fred. “Ara li pareixeré idiota” es preocupà ell. No és que tingués mai gaires bons resultats, amb les noies. Li solia costar dir més de tres síl·labes seguides, i no per culpa del fred, precisament —I tu? —va abaixar la mirada, intentant retrobar les seves ulleres. Ella, mentre jurava que no feia falta que la duges a Sant Mungo, va intuir que cercava alguna cosa. Després d’una breu mirada, unes ulleres mig enfonsades a la neu van captar la seva atenció. En un vist i no vist, les ulleres ja reposaven damunt del nas del James. Havia estat un acte impulsiu, però no ho havia pogut evitar; li havia recordat a quan li posava les ulleres al seu germà petit.

Ell, aleshores, la va mirar amb deteniment. Definitivament, no era del seu curs. Però l’havia vista abans. S’ha fixat en què estava bon… “Era bastant bufona” es va corregir. Ella només el coneixia d’oïdes. Li havia costat reconèixer’l, però ara ho veia clarament: aquell era sens dubte el James Potter, fill del nen que va sobreviure. Noi graciós i bromista, però a vegades massa superat per les inseguretats i la mala traça.

—Així millor?

—Jo eliminaria el fred de l’escena… però tenir vista no és una cosa que pugui subestimar.

—Tens fred? —“Clar, que no veus que du un abric molt primet? És que ets beneita, Paige?”. Com a tota resposta, el James va alçar una cella. Però no va deixar de somriure, perquè la noia no s’ho prengués malament.

Sabeu aquells moments en què dues persones, en només una mirada, s’entenen? Idò si haguéssiu estat en el bosc prohibit aquell dia, hauríeu estat testimonis d’un. Ella es va a acotar, per agafar una branca, i ell va treure la vareta, preparat per, amb un encanteri, incendiar la punta de la branca. No és que fos com el foc de la sala comuna, però millor una torxa improvisada que res. La proposició de fer una passejada ràpida seria difícil dir de quina boca va sortir, però a l’altre en cap moment es plantejà seriosament rebutjà l'oferta. Tampoc s'ho plantejà amb broma.

Potser va ser culpa del paisatge, o de com la seva relació havia començat (caure un damunt de l’altre sempre ajuda a rompre el gel), però la veritat és que durant la conversa hi va haver pocs silencis: el James va explicar l’aposta absurda que havia fet amb un Ravenclaw, el qual l’havia reptat a trobar la corbata que s’havia deixat l’altra nit, i de com s’havia vist obligat a acceptar el desafiament, i no només això, a córrer a complir-la. La Paige va riure mentre el James ho relatava, i el Gryffindor es va fixar en la manera tan curiosa en què s’apartava els cabells mentre reia. Amb el temps, aquell passaria a ser un dels seus gestos preferits.

A la Paige li va costar menys del que pensava explicar la llarga preparació mental al que s’havia hagut de sotmetre per decidir-se d'una vegada per totes a anar sola al Bosc Prohibit. Sempre li havien agradat els boscos, però mai havia tingut el coratge suficient per traspassar les fronteres. Les seves amigues pensaven que era una bajanada, arriscar-se a ser castigades (o menjades per un centaure) per colar-se a una zona restringida, i total, elles hi havien anat a Criança de Criatures Màgiques. La Paige no: li encantava la natura, però els animals… com més lluny d’ella, millor. El James la va escoltar sense interrompre, cosa rara en ell.

Varen trobar la corbata, sí, i va ser una gran alegria; però, passats els anys, el jove Potter va reflexionar i acabà decidint que aquell no havia estat l'esdeveniment més important de la tarda. Perquè en algun moment les seves mans es varen fregar, i pareixien desitjar ajuntar-se, però no va arribar a passar aquella tarda. Necessitaren algunes més, però aquell fred dissabte de desembre varen aconseguir començar a construir un pont entre els dos. I el James, anys més tard, va esbrinar que instants d’aquella tarda sempre servien a l’hora de conjurar un patronus.

També va descobrir que fins i tot els dies freds poden, en la memòria, transformar-se en uns dels més càlids.


Llegit 696 vegades



 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarMercè Granger 45 comentaris06/02/2016 a les 01:21:58
#26590Tinc 3 fanfictions i un total de 6 capítols

Apuuuuuuff… escrit acabat. No m’enrotllaré massa, bàsicament perquè a aquestes hores sóc incapaç de dir alguna cosa mínimament intel·ligent, i el llit m’està cridant amb un megàfon (de fet, fins i tot m’ha costat revisar l’historia. Espero no haver comès cap falta greu. Castigueu-me cinc minuts sense amics si ho he fet). Comentaré el principal i si me'n recordo d’alguna cosa més, demà ja poso un altre comentari.

En primer lloc: no sigueu molt durs amb jo: tota la meva producció literària durant aquests darrers mesos s'ha limitat, bàsicament, als exàmens. Però com que la necessitat d’escriure i crear sempre torna, he aprofitat que tenia ganes per intentar alguna cosa, i… això ha sortit (per cert, la idea de com seria ja era així abans de llegir les altres fics. Que sigui romàntica com les altres es pura casualitat xDDDD). No és el que m’esperava en un principi, tampoc estic segura d'estar satisfeta, però meh, menos da una piedra. Podria ser pitjor. La veritat és que és una escena solta d’un relat original que he adaptat una mica per al concurs; he aprofitat al James ja que no té un caràcter molt clar, i així puc fer la meva pròpia versió, un poc més ficapotes del que és normal. Volia que la noia fos un personatge de la Rowling, peeeero no n’he trobat cap que no fos família HAHA.

El títol és d’una cançó, evidentment: First Day of My Life, de Bright Eyes. Mentre escrivia m’ha donat per sentir-la i crec que li va bé, al relat. I recalco: en aquestes hores no estic per posar-me a pensar títols xD Ja de pas, he agafat la idea de l’Arwen/Cass (crec que va ser l’Arwen que va donar la idea. Espero no equivocar-me) de xapar el títol en dos, que així queda més estètic HAHAHA.

Passau bon Carnestoltes i ens veiem per la web. Abraçada d’os per a tots <3




AvatarAgatha Black Moderador/a 1177 comentaris06/02/2016 a les 10:24:13
#26591Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Ala, quina bona sorpresa! Un altre relat pel concurs! Escolta, hauries de posar al link al tema del concurs, perquè tothom el tingui en compte. Que guai, quants relats aquest cop!

I ara, la història: és molt maca! Sí que és romàntica, però d'una altra mena, és divertida i parla de principis. M'agrada molt el teu estil de narració, barrejant descripcions d'accions, de lloc, i pensaments dels personatges. Bé, què dir del James, ell i jo tenim una llarga història, haha, és un dels meus personatges preferits. No esperava que fos tan poca traça, tan ceg, i que no sabés jugar a quidditch! És un bon punt perquè és força diferent de com l'imaginaríem normalment. M'agrada molt. És molt divertida i entretinguda, hi ha pocs diàlegs però les teves narracions són lleugeres i divertides, és molt agradable de llegir.

Dius que és una escena de una FF més llarga? Molaria que la fessis, doncs!

Sort pel concurs! ^^




Unoi Anònim06/02/2016 a les 17:23:52
#26596Encara no he escrit cap fanfiction

Bon intent de participació! ;) M'agrada el dinamisme i la fluïdesa d'aquest capítol, tot i que hi ha molta més narració que diàleg, no es fa avorrit. El James, però, és el pare d'en Harry? Si és així, em pensava que precisament era un gran jugador de Quidditch i que tenia molta sort amb les noies!

Molta sort al concurs (recorda de posar el link al fòrum, com diu l'Agatha)!




Cassandra Ross Anònim06/02/2016 a les 18:50:55
#26599Encara no he escrit cap fanfiction

Hola!

Que guai, en aquest concurs tindrem moltes més participacions que en l'anterior!! M'ha agradat molt la teva història ^^ Ara hi ha un nivellazo que no sé quines votar, buf, sort que ens hem donat una setmana, mare meva.

La història m'ha agradat moltíssim. Per començar, perquè la teva versió del James m'ha agradat per ser totalment diferent a com el pintem la majoaria de nosaltres. Aquest James amb ulleres (està bé que te n'hagis enrecordat, perquè segur que la miopia del Harry i el seu pare és hereditària i en canvi jo no he pensat en fer cap dels tres fills amb ulleres), i tant insegur amb les noies i inepte per al quidditch és justament el contrari del James que li va donar el nom, molt molt grandiós.

També m'ha agradat moltíssim la manera com estava narrada la història, era molt senzilla i fàcil de llegir, ràpida, encara que no abundessin gaire els diàlegs. De veritat, m'agrada molt com escrius, m'encantaria llegir alguna cosa més de tu, no et faci vergonya! El primer paràgraf és un dels meus preferits, amb tot això de si era el dia més fred de la setmana però no de l'any... Molt bo. També tot allò d'imaginar-se en llocs calents, la sorra, per contrarrestar la neu m'ha fet molta gràcia. I el final és preciós.

També sóc molt fan del teu comentari, la veritat. Per frases com que la teva producció literària es basa en els examens... És molt original ^^ M'encantarà llegir alguna altra cosa teva ;D

Cassie.




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris07/02/2016 a les 22:49:55
#26608Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Oooooh que bonic! Molt senzill i molt adequat per un relat curt, sí. És la primera que llegeixo i ja començo a tremolar perquè em sembla que tindré un maldecap força gran quan les hagi llegit totes!

M'ha fet molta gràcia veure un James diferent del que acostuma a ser! Normalment, el James Sirius es pinta igual que els que li van donar el nom, com un següent rondador, i crec que és una mica el que la Rowling insinuava a l'epíleg! Però està molt bé, perquè les característiques que li has donat no es contradiuen gens ni mica amb el James de l'epíleg. M'agrada, m'agrada! Que no sàpiga jugar a Quidditch... boníssim xDD

I la Paige és una monada! Jo que sóc molt fan d'agafar personatges canon i fer-los a la meva manera hauria fet el mateix que tu, buscar-ne, però és cert que l'únic personatge no Weasley que tenim és l'Scorpius hahaha I per aquesta fanfiction no t'hi quedava bé! Encara que seria una parella graciosa... Hauria sigut guai que fos filla d'algun canon, també ho hauries pogut fer, però vaja, que és una xorrada, que el personatge és molt cute ^^

I res, com ja he dit, que la història és molt bonica, els inicis sempre tenen alguna cosa molt especial, sempre m'ha agradat més escriure principis que finals! Hi ha aquest punt de no saber què ve però que et faci il·lusió de totes maneres. Molta sort al concurs!




Avatarhpkarina 373 comentaris08/02/2016 a les 14:09:40
#26618Tinc 4 fanfictions i un total de 43 capítols

Eiiiii Que monaaaaaaaaaaaa!! :D A més, eres mallorquina, pot ser??

M'ha agradat molt com has retratat a James, normalment el fem tan valent i tant com el seu avi i tu el fas tímid i un poc maldestre. Està guai veure un James diferent! ^^

Ara, això sí, no pot evitar reptar a qualsevol hahahahahaha només una coseta, primer crec que diu que el duel era amb un Slytherin i després diu un Ravenclaw. Pot ser o m'ho estic inventant? :S

I que mona Paige :3 També m'ha agradat molt el final, sobretot la frase del patronus, molt bonica ^^

I res, molta sort al repte! :)

Rouss




AvatarLaia Weasley 140 comentaris12/02/2016 a les 17:20:26
#26673Encara no he escrit cap fanfiction

Hola!

La historia és senzilla i maca! M'ha agradat bastant! Aixo si! No m'esperava que en James fos aixi! Realment m'e l'esperava diferent!

Tot i aixi m'ha agradat el ritme que té i que no és fa avorrida!

Molta sort en el concurs!

Petons!