La Llum - Capítol 11
AvatarEscrit per Unapersona
Enviat el dia 12/02/2016 a les 18:26:56
Última modificació 02/11/2017 a les 16:35:38
Tots els capítols de La Llum
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 11

En Dangelo es va despertar estirat a terra. Estava col·locat en una posició poc natural, semblava que l’haguessin tirat a terra de qualsevol manera. No veia res, la foscor l’envoltava. A poc a poc, la resta dels seus sentis van començar-se a despertar, també. El terra era fred, de pedra relliscosa, i estava una mica humit. Va notar que un gran fred estava instal·lat en el seu cos; qui fos que l’havia dut en aquell lloc, l’havia deixat només en roba interior. S’ho havien endut tot, i la Pedra també. Va aixecar-se, i intentant no relliscar amb els seus peus descalços va avançar amb les mans esteses cap endavant. En notar la paret va seguir-la fins que donà la volta a tota la cel·la. Era molt petita. En un racó hi havia un tauló de fusta, segurament destinat a dormir. La porta era de ferro, sòlida, llisa i freda.

Davant de la porta havia trobat una safata amb menjar i un got d’aigua. El menjar es reduïa a un tros de pa amb formatge, i l’aigua tenia un gust amargant. En acabat es va asseure a sobre la fusta. De sobte va pensar que podia fer un petit foc per il·luminar-se i escalfar-se. Va intentar concentrar-se, però no podia. Tenia la ment emboirada. Frustrat, va picar a la porta amb totes les seves forces. El so resultant va ressonar pel passadís de l’altra banda, però res ni ningú va respondre. Va cridar mentre continuava picant fins que les mans li van fer mal i la veu se li va tornar rogallosa.

Amb llàgrimes de desesperació que li queien per les galtes, va asseure’s al tauló de fusta. La Miliel estava segrestada, o potser morta. I havia perdut la Pedra. Els havia fallat a tots, no era digne de ser el Guardià de la Pedra.

De sobte, hi va haver una fogonada de llum vermella que el va deixar encegat. Quan va poder obrir els ulls una altra vegada, va eixugar-se les llàgrimes i es quedà meravellat. Davant seu hi havia un ocell de plomes vermells i taronges que el mirava fixament. Va fixar-se en que resplendia lleugerament, tot i que no suficientment com per il·luminar la cel·la. L’ocell tenia una cresta de plomes a darrere el cap, i arrossegava una llarga cua al seu darrere. Era un fènix.

Durant una estona, els dos es van estar avaluant mútuament. En Dangelo no sabia fins a quin punt podia confiar en un fènix, i mantenia una actitud cautelosa. Finalment, l’ocell va obrir el bec per emetre un so molt fluix. Era un so melòdic, suau i dolç i, per alguna raó, el noi ho va interpretar com una pregunta.

- Què vols que faci? -va preguntar-li amb veu trista.

El fènix va mirar cap a la porta i després va tornar-lo a mirar. Semblava que li estès dient que havia de sortir.

- Però com vols que surti? -va preguntar ell-. La porta és massa gruixuda, i he perdut els meus poders.

En aquell moment una reixa per sota la porta es va obrir i va aparèixer una safata amb un got d’aigua i el menjar. En Dangelo va anar a agafar-lo, però el fènix va fer un crit d’advertència mentre s’abalançava cap a la safata i tirava el got d’aigua a terra.

- No! -va cridar en Dangelo, fora de si-. Fènix estúpid! Que vols que em mori de set?

Quan es disposava a agafar el pa, en fènix va tornar a cridar i es va posar a sobre de la safata, de manera que el noi no podia agafar res. Va grunyir, enfadat amb l’ocell, i va tornar a seure al tauló. El fènix va agafar el pa amb el bec i el va portar a un racó. Llavors, hi va haver una altra fogonada i el fènix i el pa van desaparèixer.

- Fantàstic -va murmurar en Dangelo.​

Unes hores després, el seu estómac es va posar a demanar menjar desesperadament. En Dangelo, enrabiat amb el fènix, amb el cap d’estudis i amb tothom en qui podia pensar donava voltes a la petita cel·la, nerviós.

De sobte, una veu va ressonar dins del seu cap: «Dangelo?», deia. Era la veu de la Miliel. Què hi feia la veu de l’elfa dins el seu cap?, va preguntar-se ell. «Els elfs sabem parlar amb la ment, no te’n recordes?». És veritat, se’n recordava.

- Bé, tot el que pensis ho sentiré -va dir ella-. Has perdut els teus poders?

- Sí, no sé què em passa. Tinc la ment com emboirada -va respondre ell.

- És el menjar. Té un producte que evita que et concentris. Me n’he adonat a la primera mossegada, però ja era massa tard i no he pogut contactar amb tu fins ara. Has menjat de l’última safata que ens han posat?

- No… un fènix ha vingut i s’ho ha emportat.

- Un fènix? -va preguntar ella, sorpresa.

- Sí, potser els elfs saben que estem en problemes.

- Els fènix són unes criatures molt enigmàtiques. Es necessita tenir una gran amistat amb ells per aconseguir la seva fidelitat.

- Ja… bé, i què farem? No aguantaré gaire si no menjo d’aquí poc.

- Espera un moment ara vinc.

- Però no pots fer màgia, oi? Com tiraràs la porta a terra? -va preguntar ell.

- Ara ho veuràs.

I no va dir res més. Durant una estona no va passar res. Però un parell de minuts després, es va sentir que s’obria una porta no gaire lluny de la cel·la d’en Dangelo. El soroll de la porta el va seguir un crit de dolor d’un home, seguit d’un “pata-plaf”. Uns segons després, algú va posar la clau a la porta i la va obrir. A l’altra banda hi havia l’elfa que, com a ell, també l’havien deixat en roba interior. Pel que es veia, no estaven segurs de qui era el Guardià de la Pedra real. De tota manera, ara ja ho deurien saber...

- Miliel! Com t’ho has fet? -va exclamar en Dangelo, apartant la mirada però alhora impressionat.

Ella va somriure tant per la incomoditat del noi com per la pregunta.

- He demanat al guàrdia d’anar al lavabo.

- I t’ha deixat sortir?

- Sí, textualment ha dit: “Quin perill hi ha? Només és una petita elfa inofensiva.”

En sortir de la cel·la es van trobar amb el cos del guàrdia, estabornit. Era un home alt i musculós.

- Tu sola l’has estabornit? Sense màgia?

L’elfa va assentir mentre somreia. Anava a dir alguna cosa, però en aquell moment es va obrir una porta i en va sortir el bruixot encaputxat escortat per dos bruixots més.


Llegit 257 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarPotter_granger 349 comentaris16/02/2016 a les 19:44:55
#26680Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Ostres! La cosa cada vegada es posa més interessant... Espero que en Dangelo i la Miliel se'n puguin sortir. Segur que sí! Això del menjar és xungo. Si mengen, no es concentren, però si no mengen, moren. A veure si se n'empesquen alguna...