A través del Diari - 2- Sospites i màgia negra
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 26/04/2016 a les 00:07:25
Última modificació 26/04/2016 a les 21:44:31
Tots els capítols de A través del Diari
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


2- Sospites i màgia negra

Estimat Tod: Avui he començat les classes a Hogwarts. En Ron ha arribat amb el cotxe volador del pare, i en Harry anava amb ell... Per sort no els han expulsat, però sí que els ha caigut un càstig. Tots els de la sala de Gryffindor els han felicitat, però jo no he dit res...

       La resposta d'en Tod va aparèixer a la pàgina amb delicadesa:

Estaves preocupada per ells, oi?

       Jo vaig escriure a poc a poc amb la ploma.

Sí... Els podria haver passat alguna cosa, volant amb el cotxe...

       La tinta va brillar un instant i en Tod em va tranquil·litzar amb les seves paraules. Em va dir que ja havia passat tot, que l'únic que els quedava era acomplir el càstig, que l'important era que estaven sans i estalvis i que no m'hi havia d'amoïnar més.

Ja has conegut els teus companys?

       La cal·ligrafia pulcra del meu amic Tod va desaparèixer i jo vaig tornar a sucar la ploma.

Sí. Tinc tres companyes de dormitori i ha un nen que no para de fer fotos cada dos per tres a cada detall que troba... És una mica pesadet. I el pitjor és que segueix en Harry pertot arreu i li tira el flaix sempre que pot. I no para de dir que vol que li signi un autògraf...

       Les meves paraules es van enfonsar al paper i la tinta es va reordenar de nou.

_I com és que li fa tantes fotografies?

_En Pau ens ha dit que és fill de muggles, però quan li van explicar la història d'en Harry es va emocionar molt. Vol demostrar que ha conegut en Harry Potter en persona... però jo no tinc cap possibilitat amb ell... El famós Harry Potter mai no es fixaria amb mi...

_El famós Harry Potter?

       Allò em va fer posar les mans al cap.

Mare meva, Tod, no coneixes la història d'en Harry!?

       Aleshores vaig sucar la ploma al tinter a consciència i em vaig posar a relatar... sense saber que estava confiant en la persona equivocada... Però encara no ho sabia veure...

***

       En Tod era el meu amic fidel, i m'acompanyava. Li podia explicar moltes coses i no vaig saber dir que no quan em va demanar el següent:

Necessito que em facis un favor, Ginny. Ho faràs?

       No tinc un record gens nítid d'aquella nit. Alguna cosa em va atordir els sentits i tenia la sensació d'estar flotant. Les cames em van dur soles, i contra la meva voluntat, a baix al segon pis, i els meus peus van lliscar fins una sala blanca i humida... un lavabo. Aleshores, una mena de serp de coure va fixar els ulls en mi. Tot va començar a donar voltes i, encegada per una llum estranya, vaig caure per un pou molt profund...

       Em vaig pensar que devia ser un somni, però l'endemà em vaig adonar que el meu uniforme i la meva túnica estaven llefiscosos, amb taques de verdet i d'una saliva densa...

   —Escolta Ginny —em va dir en Percy, preocupat—. Per què no passes per la infermeria? Se't veu molt pàl·lida... Que no et trobes bé?

Estimat Tod: Aquest octubre hi ha una passa de grip. Madame Pomfey, la sanadora de l'escola, està desbordada. Jo fa uns dies que no em trobo gaire bé, i en Percy m'ha acompanyat a la infermeria. Diuen que la poció pebretxús fa efecte de seguida, però jo no em sento millor i des del matí que trec fum per les orelles...

»En Fred i en George no m'han parat de fer la guitza a taula, dient-me que que semblo un volcà en erupció o una tetera a pressió ambulant...

       La tinta es va dissoldre a través de la pàgina del diari i les paraules de consol d'en Tod van sortir a la superfície:

Oh, Ginny. No et trobes bé? Mira de beure molta aigua. I no els facis gaire cas als teus germans. Ja saps que pots comptar amb mi.

       Sí, amb en Tod tenia un amic en qui confiar tot el que em succeïa. Passava les tardes i els vespres a la sala comuna amb el diari obert i la ploma a punt. Em sentia tan feble que no podia fer més que passar-me les hores a la butaca, i alguna cosa magnètica m'atreia al diari de cobertes negres amb una força hipnòtica.

       Aquell vespre les grosses gotes de pluja colpejaven els vidres dels finestrals del castell. M'estava asseguda a una de les càlides butaques escarlata de la sala comuna, mirant per la finestra.

Estimat Tod: Avui és dissabte i fa tempesta. Els de l'equip de Gryiffindor s'estan entrenant pel proper partit de quidditch. El capità de l'equip és molt dur. En Harry també hi és; para la pluja d'alt de la seva Nimbus 2000. És cercador, saps? És molt bo. És el millor.

       La meva tinta es va recol·locar en la pàgina.

Així segur que guanyareu el partit. La clau de la victòria és la insistència. Si s'entrenen els caps de setmana, el teu amic Harry farà un bon paper.

       Vaig tornar a sucar la ploma.

L'he vist preocupat. En Fred i en George m'han dit que les escombres de l'equip contrari són rapidíssimes...

***

       I aleshores començaren els problemes...

Estimat Tod: Em sembla que estic perdent la memòria. No recordo què vaig fer la nit de Halloween, però han atacat un gat i jo tinc el front ple de pintura.

       La meva tinta va desaparèixer i van prendre forma les paraules reconfortants d'en Tod. Aquell cop, però, no em van resultar tan tranquil·litzadores com sempre.

Ginny, la nit de Halloween vas estar parlant amb mi, no ho recordes? M'explicaves els entrenaments de quidditch del teu amic Harry. La pintura que tens al front deu ser una broma d'alguna companya teva de dormitori.

       Però jo sabia que aquella pintura no era cap broma. Quan me la vaig anar a netejar al lavabo, em van venir a la ment unes imatges molt desagradables... Evocava vagament, com el record d'un malson confús, un túnel fosc i serpentejant que s'endinsava a les profunditats humides, l'aterridora resplendor d'unes maragdes d'un verd verinós... I, sobretot, aquelles amenaçadores paraules escrites amb aquella mateixa pintura...

LA CAMBRA SECRETA ÉS OBERTA

ENEMICS DE L'HEREU, ANEU AMB COMPTE.

***

Estimat Tod: Encara que en Ron em digui que ningú no trobarà a faltar la gata d'en Filch, l'encarregat de manteniment (tret del mateix Filch, és clar, que no para de fer guàrdies al segon pis), estic molt amoïnada per la Senyora Norris.

       Les meves paraules es van escórrer en el paper, i van surar-ne unes altres:

Ginny, no t'has de preocupar. No és normal que passin aquestes coses a Hogwarts, i estic convençut que descobriran qui ho va fer.

       A mi em van agafar ganes de plorar i vaig mullar les pàgines del diari, que les va absorbir com si vol una esponja.

Però Tod... Em roda el cap i no deixo de pensar que van trobar en Harry, en Ron i la Hermione al lloc dels fets... No m'agrada gens pensar en la idea que en Harry pugui tenir alguna cosa a veure amb l'assalt... No vull que els expulsin...

***

&n bsp;      Aquells dies em trobava d'allò més cansada i feble... Em sentia tova i sovint tenia ganes de plorar. En Percy em mirava de tranquil·litzar, dient-me que no podien expulsar ningú sense cap prova, i que els monitors i els professors estaven a l'aguait dia i nit per si enxampaven el culpable. Però ell ja tenia massa feia, quedant cada setmana amb la monitora de Ravenclaw...

Estimat Tod: Hem guanyat el partit de quidditch d'avui, però en Harry és a la infermeria i em fa vergonya anar-lo a veure...

»Però això no és tot... M'han dit que han atacat en Pau... És a la infermeria fet una estàtua completament rígida... No goso ni anar-lo a veure... és esgarrifós...

       Vaig esclatar en llàgrimes i gemecs rere la cortina del baldaquí. Tenia un sentiment d'amargor i d'impotència molt gran. I no hauria sabut explicar per què em sentia tan culpable. Com si jo fos el responsable de l'assalt de la Senyora Norris i d'en Pau...

       Estava molt neguitosa, però alhora fatigada i astènica. Em venien ganes de plorar cada dos per tres i tenia malsons estranys.

       A classe d'Història de la Màgia, que era la més avorrida de totes, en la qual els alumnes solien divagar en els seus pensaments en lloc de parar atenció als tediosos relats de gegants i de gòblins del professor Binns; a mi em venien al cap records esborronadors de coses que amb prou feines ni recordava haver viscut...

       Em veia entrant en una sala molt llarga i sumida en la penombra... Una foresta de columnes tenebroses que suportaven un sostre que es perdia en un crepuscle artificial... I, sobretot, una estàtua monumental de presència maligne...

Estimat Tod: Em sembla que estic perdent la memòria. Tinc els vestits plens de plomes de gall, i no sé com hi han arribat.

       El diari es bevia la meva tinta amb lentitud, com si li costés absorbir més paraules...

Segur que vas fer una guerra de coixins amb les teves companyes de dormitori. No té cap importància. Si no te'n recordes deu ser perquè devíeu preparar alguna poció per tal que el que vau fer durant la vostra festa nocturna no sortís del dormitori.

»I, digues, com està el teu amic Harry Potter?

       Les paraules d'en Tod no van fer que deixés de pensar en tots aquells misteris que em succeïen, però necessitava esbargir-me i li vaig parlar d'en Harry. Sortiria de la infermeria l'endemà, i això m'alegrava una mica... Però era insuficient. No podia suportar anar a classe d'Encanteris i seure al costat d'un pupitre buit... En Pau encara restava a càrrec de Madame Pomfrey, estirat en una llitera amb el cos rígid i l'expressió immutable...

***

Estimat Tod: Aquesta dies hi ha un tràfic d'amulets i de talismans entre els alumnes. La Luna Lovegood, una companya de Ravenclaw, em va deixar una mena de penjoll molt estrany amb una cua de salamandra verda perquè em protegís. Avui s'ha fet una activitat de duel a l'escola, per defensar-nos en cas que ens trobem en perill... i ha passat una cosa molt estranya: En Harry ha parlat amb una serp...

»Tothom en parla i molts sospiten d'ell... En Percy em va dir que parlar reptilià és una marca dels bruixots del mal, i en Harry es va discutir amb en Filch... En Percy també pensa que en Harry és el responsable dels atacs... Creus que són prou motius per sospitar d'ell...?

»Estic feta una embolic... No paro de plorar i em noto tan defallida que em fa l'efecte que em desplomaré en qualsevol moment... No pot ser que en Harry hagi fet totes aquelles coses horripilants... Però jo no recordo moltes de les coses que faig i al meu voltant succeeixen fets inexplicables...

»Tod, tot això és un malson. Tinc ganes de despertar-me'n.

***

   —Un altre atemptat!

       Els crits arrauxats d'en Peaves van ressonar pels passadissos, i em van fer tornar a capbussar-me en els maldecaps que tenia i que se m'acumulaven. Un atac doble d'un noi de Hufflepuff i d'en Nick-de-poc-sense-cap, el nostre fantasma. Tot dos petrificats. Tots dos rígids.

       Tenia un vague record del que havia fet recentment. M'havia agafat un petit refredat i la candela em penjava del nas. Sospitosament, les finestres del corredor escenari del crim estaven obertes i passava un corrent d'aire fred...

       Allò era una prova més que em va fer pensar que alguna cosa no anava a l'hora...

       Tots els assalts havien succeït quan jo em sentia desmemoriada. Per Halloween van atacar la Senyora Norris, i jo no sabia on n'havia passada la nit; havien estrangulat els galls de l'escola i una de les meves túniques estava coberta de plomes; tenia restes de pintura com la que van ser servir per fer la pintada a la paret...

       A més, m'havia estat sentint feble des que el meu estimat i misteriós diari de cobertes negres em va caure a les mans...

Avui hi ha hagut un altre assalt, i jo no sé on he estat. Tod, què puc fer? Em penso que m'estic tronant boja... Em sembla que l'assaltant sóc jo, Tod!

       No vaig esperar que la pàgina absorbís la tinta. Vaig tancar el diari ràpidament amb un profund sentiment de pànic. Vaig sentir, en una imaginació sinuosa, com si el llibret xiuxiuegés alguna cosa incomprensible i secreta. Em van saltar les llàgrimes i el cor se'm va omplir de dubtes i de paor. Es debatia entre la sensació de la possibilitat d'haver estat alimentant un objecte maligne i l'emoció desagradable de perdre un amic...

       En un atac de ràbia continguda, vaig intentar estripar-lo amb tota la força que vaig poder descarregar. Però presentava una resistència sorprenent. No hi havia manera que les pàgines s'esquincessin o que el cosit de l'enquadernació cedís. Restava intacte, com si fos indestructible; com si estigués fabricat amb algun material inexplicablement perdurable, com si la màgia misteriosa que contenia fos incorruptible, fos per sempre...

       Estava tan espantada, que amb un crit agut, vaig llançar el diari al lavabo del segon pis. El lavabo estava inundat i submergit al serramball que feia l'aigua que rajava amb violència de les aixetes de l'aigüera de marbre blanc, que ho esquitxava tot i que fins i tot havia apagat les torxes. Només vaig veure com el llibret s'amarava d'aigua i vaig fugir corrents, amb la sensació d'intranquil·litat d'haver ajornat el mal potencial que se'n podia alliberar...

***

       Haver-me desfet del diari em va fer sentir físicament amb més energia, però mancada emocionalment. Trobava a faltar escriure-hi. Trobava a faltar aquelles tardes, asseguda en una de les butaques de la sala comuna o al baldaquí del dormitori, amb el meu amic Tod. Enyorava molt el meu amic invisible. El meu amic a qui ho podia explicar tot...

       Aquella primera setmana de febrer em vaig dedicar a escriure... però no al meu estrany amic. Em vaig decidir a escriure una postal de Sant Valentí a en Harry... Li vaig escriure una cançó.

       El dia catorze, els nans de la jornada voltaven per l'escola entregant postals, i la meva era a les mans d'algun d'aquells nans... a punt de ser entregada. Però va ser un total desastre; el nan li va estirar la cartera, i llibres, vareta, pergamí i ploma li van caure a terra, i la tinta es va escampar per sobre de tot. Tothom es va posar a riure... i estic segura que a en Harry no li va agradar gens la meva cançó... M'havien pujat tots els colors a la cara, i jo no podia suportar la vergonya. En Harry devia pensar que sóc una nena estúpida...

       Però aleshores, aterrida, el vaig veure: el dietari negre era entre les coses escampades d'en Harry, completament impermeable a la tinta...

       Estava convençuda que no era cap altra cosa, però... Com podia ser que en Harry tingués el diari d'en Tod?

       En Malfoy, el noi ros amb qui vaig tenir-hi el primer i desagradable encontre a Gargots i Nibres de la Ronda d'Alla, va agafar el diari i gairebé se m'atura el cor. En Harry li va llançar un sortilegi desarmador i el llibret va sortir volant... Mentre en Percy el renyava per fer màgia als passadissos, en Harry es va posar el diari a la butxaca de la túnica; i jo vaig sortir corrents amb la cara entre les mans amb unes ganes imperioses de plorar desesperadament...

***

    & nbsp;  Aquella Setmana Santa vaig tenir prou temps per pensar en l'incident. No podia permetre que en Harry tingués el diari gaire més temps. I si esbrinava com funcionava i descobria tot el que jo havia estat escrivint sobre ell...? La situació vergonyosa de la postal de Sant Valentí seria el problema més lleu que tindria...

       Però això no era el pitjor... I si en Harry descobria tot el que havia estat fent aquells dies... que jo era, d'alguna manera que no sabia, la culpable dels atacs que s'havien produït durant el curs... Allò sí que seria greu, i m'angoixava més que cap altra cosa...

       Havia de recuperar el diari com fos.

       Estava molt desesperada i ploro cada cop que penso en el que vaig fer. Vaig entrar al dormitori dels nois de segon i vaig cercar el diari amb una ànsia endimoniada. Vaig començar a treure coses del bagul d'en Harry, una per una, com posseïda. Ho vaig esparpallar tot pertot arreu; li vaig girar totes les butxaques de tota la roba i uniformes, i li vaig tombar els mitjons. Fins i tot li vaig desfer el llit, per veure si el tenia amagat entre els llençols o el cobrellit... Vaig mirar també dins la capa, i vaig desmuntar el caleixet de la tauleta de nit... Vaig aturar-me quan vaig tornar a tenir el diari a les mans. Només sentia la meva respiració entretallada quan vaig veure el que havia fet. Plorant com sempre, me'n vaig anar corrents, sense tenir cap sensació d'haver salvat res...

       Gairebé com si hagués recuperat una poció addictiva, vaig tornar a escriure al diari frenèticament.

Estimat Tod: Estic molt trasbalsada...

       La tinta es va esvair de seguida i no recordo cap resposta concreta. Només que em devia quedar adormida, perquè vaig tornar a tenir aquells esfereïdors records.

***

       Aquell dia, el partit de quidditch es va suspendre: s'havia produït un altre atac. La Hermione, juntament amb la Penèlope Aiguaclara, monitora de Ravenclaw i la noia que li agrada a en Percy (ell estava en xoc i molt pàl·lid), jeia al llit de la infermeria petrificada. No vaig posar els peus a la infermeria tampoc aquella vegada. No podia treure'm del cap la imatge depriment que devia tenir: quatre alumnes petrificats, a més d'un fantasma i d'una gata... Sens dubte, atteridor.

       Aquell atac va impulsar la implantació de la nova norma que els alumnes havíem de ser a la sala comuna a partir de la sis i que els professors ens haurien d'acompanyar a les classes (i al lavabo, fina i tot). En Marc Roure, en Fred, en George i una bona colla més estaven indignats amb la suspensió dels partits de quidditch, i d'altres es van queixar també l'eliminació de les activitats extraescolars.

       El que em va trasbalsar més va ser quan la professora McGonagall va enunciar que hi havia la possibilitat que l'escola tanqués si no enxampaven el culpable. Allò em va fer decidir a confessar les meves sospites i la meva possible participació en els assalts...

       A l'hora d'esmorzar, vaig anar a seure al costat d'en Ron al Gran Saló. Estava molt nerviosa i no podia evitar de tremolar. No em van sortir les paraules. Com els podia dir que jo era l'assaltant? Com els podia mirar als ulls?

   —Us he de dir una cosa...

       Però en Percy va tornar de la seva guàrdia i va dir que havia d'esmorzar. Llavors, ja sé que no vaig tenir forces per fer-ho... i, com sempre, vaig marxar corrents.

***

       Vaig pujar al dormitori i em vaig deixar caure al llit a plorar. Vaig treure el diari de la coixinera, però no el vaig obrir: em feia por. Tanmateix, vaig tornar a sentir aquell magnetisme hipnòtic que m'atreia cap a aquest. Alguna cosa en el diari em cridava. No em vaig poder resistir a aquella atracció maligne...

       Em vaig sentir obligada a actuar, com les vegades anteriors. Però aquell cop, tot i el meu defalliment, estava més desperta. A la paret del segons pis, vaig escriure, com si em lliguessin els fils invisibles d'un titella que em posseïen:

L'ESQUELET DE LA NOIA RESTARÀ A LA CAMBRA PER SEMPRE

       En aquell instant vaig ser conscient de qui era el propietari d'aquell esquelet... Jo.


Llegit 385 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1177 comentaris26/04/2016 a les 12:47:51
#26817Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Uooo! Quin final més intens! He anat apuntant coses mentre llegia el capítol! Aquí ho deixo:

Pel que veig, la Ginny, a banda de no notar que el diari duia el nom d'algú, tampoc no li ha preguntat al diari qui és, ni quina edat té (si no m'equivoco el Harry ho va esbrinar de seguida, que era de feia 50 anys, oi? Com ho va saber? Pel record? O és que hi havia dates apuntades al diari? Ara no ho recordo...), perquè si ho hagués fet sabria que el Tod no pot saber res del Harry, perquè és molt més antic. O és que potser es pensa que està parlant amb una persona real, que escriu en temps real des d'alguna altra banda i es comuniquen pel diari com si fos un xat? QUè n'opines? Què devia pensar? QUe era algú que vivia al diari, o que era algú real que era lluny i es comunicava amb ella per allà?

Ha! Em dóna la sensació que ella li està explicant la vida i en canvi no s'interessa gens per saber coses del Todd! Apa, que l'escolti i prou! Sí, crec que podria ser ben bé així, amb una nena d'onze anys! "Yo me mi conmigo" i el drama de ser adolescent i el món confabula en la teva contra, i la teva vida és la més interessant del món! XD

Argh! M'ha posat els pèls de punta el tros aquest en què el Tod es preocupa per la salut de la Ginny i li diu que begui molta aigua ¬¬' Em resulta estrany, però, que la Ginny no li expliqui el seu "somni" i que s'ha llevat bruta i plena de mocs. Crec que és un detallet més important i digne de menció que no pas estar refredat... XD

I després ja comencen les parts fosques en què la Ginny comença a adonar-se que està relacionada amb els atacs. Aquest part m'agrada molt, crec que has sabut reflectir molt bé l'ansietat i els sentiments de culpabilitat que no entén, perquè ella no les faria mai, aquestes coses...

M'encanten les excuses que li posa el Tom: són molt bones! Això de la guerra de coixins i pocions oblidadores és una idea molt plausible, igual que li diu que per Halloween va estar parlant amb ell i fent-li recordar coses que realment li havia explicat... Fa ballar el seu cap amb coses molt plausibles, està molt ben trobat!

M'ha agradat molt que la Ginny intentés estripar el diari i no ho aconseguís, potser també va intentar cremar-lo (és que hagués intentat jo), però segur que tampoc no crema. Va ser molt mala idea llançar-lo al lababo on qualsevol hi podia accedir, oi? Però estava espantada i el va deixar anar on primer se li va acudir...

Si no ho recordo malament, però, la Ginny sí que va a la infermeria a veure en Harry, no? O potser no ho recordo bé... no sé per què em balla pel cap una postal de "posa't bé", però potser em faig un embolic amb alguna altra cosa! XD

Està molt guai, realment m'agrada molt com has descrit les sensacions de la GInny... quanta ansietat, jo també m'he sentit malament mentre llegia...

 

Picatge: A l'hora d'esmorzar, van (vaig) anar a seure al costat d'en Ron al Gran Saló




AvatarAntares_Black 331 comentaris29/04/2016 a les 01:23:28
#26825Tinc 8 fanfictions i un total de 34 capítols

Ja sé aquest capítol és visiblement més llarg que els altres dos (i que potser es podria partir), però és que ja pensava fer tres capítols i el primer i l'últim que fossin un plantejament i un desenllaç. A més, em va semblar que la darrera pintada era un final perfecte pel capítol! :)

Vaig pensar que la Ginny potser no devia veure que el diari era de fa cinquanta anys. Tampoc no va veure que duia un nom a la primera plana... En Harry sap que és de fa cinquanta anys perquè hi ha una data a la coberta. Això és el que diu el llibre. A més, en Ron recorda el nom de T. M. Rodlel perquè durant el seu càstig en haver de netejar la placa per mèrits especials, i també data de fa cinquanta anys (quan van succeir els assalts; en Hagrid, la Gemma Gemec...) cinquanta vegades!! És curiós que no es doni cap dat concreta, només s'insisteix amb això de “fa cinquanta anys”.

Aleshores és evident que en Tod no en sabés res, de la història d'en Harry, perquè és anterior. Però la Ginny no ho sap, perquè no s'ha fixat en la data del diari. A mi em fa l'efecte que la Ginny no es va parar a preguntar-se res sobre en Tod, ni a plantejar-se la possibilitat que no fos una bona persona... Jo sí que m'ho hauria preguntat i, probablement, una Ginny de quinze anys sí que ho hauria tingut en compte. Però m'imagino que la Ginny d'onze anys no. De tota manera, crec que encara que li hagués fet preguntes i s'hagués interessat per ell, tampoc no ens ho hauria dit. No m'he identificat mai amb el personatge de la Ginny (i m'ha anat agradant més a mesura que s'anava fent gran).

Potser sí que es pensa que parla amb una persona real. O més aviat amb algú “actual”. No sé si això s'ho ha plantejat, tampoc. Dius que es comuniquen com si fos un xat. És justament com m'ho imagino! Com un xat! La pantalla provoca que de vegades oblidem que parlem amb algú “real”; que a l'altra banda hi ha una persona que interactua amb tu. Alguns els sembla que estan sols.

El diari d'en Tod Rodlel sí que és com un xat. Així com el pàlantir del Senyor dels Anells també em fa pensar en la comunicació a través de la internet. Com si Tolkien l'hagués inventada abans que sorgís...

M'ha agradat molt les preguntes que fas, els plantejament que poses sobre la taula. Em semblen unes bones reflexions. Hi ha una frase especialment que m'ha fet pensar: «Què devia pensar? Que era algú que vivia al diari?».

Oh! És fastigós, com en Tod fa veure que es preocupa per ella! Es pren el luxe d'aconsellar-la cínicament i hipòcrita sobre la seva salut, i de retruc li pregunta per en Harry com qui no vol la cosa! Ho vaig fer així a consciència.

Pel que fa això del somni i no li explica i, en canvi li comenta que esta refredada. És que ella tampoc no hauria sabut explicar aquests somnis i visions que tenien. Era tot el que podia recordar que havia fet mentre era sota la influència del malefici imperatiu. Si te n'has adonat, com més avança la història i més sospita, més coses recorda. Són malsons terribles que no gosa ni verbalitzar: són esgarrifosos, no els entén i ni tan sols és plenament conscient d'haver fet tot allò. Més endavant, quan comencen les sospites, ja li explica tot allò de les plomes als vestits i la pintura al front. Li faig comentar allò del refredat per fer referència a un fet del moment d'un dels assalts: el llibre diu que hi havia les finestres obertes i que hi havia corrent d'aire. Em va semblar significatiu que ella es constipés mentre era a l'escenari del crim a causa d'aquest detall...

Com he dit, mai no m'he sentit com la Ginny, i tampoc no era un personatge que li tingués gaire simpatia al principi (després em va anar agradant més). Però escriure aquesta fic m'ha obligat a ficar-me moooooolt en el personatge. Per això dic que la vaig escriure febrosament. Quan ella s'angoixava, jo m'angoixava! Sentia la seva ansietat a través de les seves-meves paraules! Va ser força intens... Jo era la Ginny en aquells moments, i m'estava passant el que ella li passava. Probablement, jo, com a jo, hauria reaccionat diferent; però com que jo sentia i pensava el mateix que ella, érem un de sol.

Això que dius de l'intent de destrucció del diari. Em semblava coherent que no el pogués destruir fàcilment. Bé que costava molt de destruir el medalló quan encara no sabien que ho havien de fer amb verí de basilisc. Quan prova d'estripar-lo i no pot, es posa molt nerviosa i el pànic augmenta. Imagina't que veus que no hi ha manera de fer-ho malbé! Et desesperes! I encara t'espanta més perquè al teu pensament només hi cap la idea que és ple de màgia negra. Per cert, m'has fet caure que no ha intentat cremar-lo... Seria el més lògic! Bé que té la llar de la sala comuna que crema! En safata! Evidentment, tampoc no cremaria. Em sembla que, amb el teu permís, ho afegiré. Quedarà més complet!

Diria que la Ginny no va a veure en Harry a la infermeria quan la bala dissident li trenca el braç. Segons les meves notes no (caldria comprovar-ho). Si ho tinc ben entès, potser el que et sona de postal és la de Sant Valentí. Ara que a mi també em ronda alguna cosa sobre una targeta de millora't... El que sí que recordo és que en Pau Parra el troben petrificat amb un carràs de raïm al costat, i creuen que pretenia visitar en Harry d'amagat. Me'n recordo perquè em va fer molta gràcia!

Suposo que això és tot. Que també em toca xerrar al tercer capítol! ;)

Antares




Avatarhermione potter 229 comentaris08/05/2016 a les 17:54:56
#26831Tinc 7 fanfictions i un total de 66 capítols

Ostres, quina capitolàs!

M'he sentit exactament com la Ginny durant toto el capítol. He tingut aquella angoixa al cor de quan no recordes coses i et fa molta ràbia, he notat com se m'entretallava la respiració en alguns moments... Però el cas més fort ha sigut quan ha anat a desempallegar-se del diari; ha sigut com un flaix i m'he vist allà desesperada.

És molt interessant com reacciona ella. M'ha agradat quan els hi volia explicar però al final s'ha retirat, molt dur.

També he vist que has explicat molt bé els moments d'"amnèsia" qeu té ella. Deu ser horrible oblidar-te tan de sobte de coses que no saps ni com has arribat a fer!

I per últim, el final m'ha tocat molt. És molt fort com ella va escrivint i s'adona que l'esquelet que quedarà allà tancat és el seu!!! 

Aii vaig a llegir el tercer, quines ganes!




hermione_phoenix 42 comentaris12/05/2016 a les 13:50:48
#26839Tinc 1 fanfictions i un total de 6 capítols

Guauuuuuuuu!! M'encanta!!!! Escrius molt bé, l'història és mooolt original... I MOOOOLAAAAAA!!




Cassandra Ross Anònim14/06/2016 a les 18:44:30
#26856Encara no he escrit cap fanfiction

Hola!

La intensitat del capítol m'ha agradat molt, hi havia molta tensió. M’ha agradat molt com es pot anar veient que la Ginny va empitjorant, com escriure en el diari l’afecta i com se’n torna dependent. Totes les vegades que parlava amb en Tod i començava amb les mateixes paraules “Estimat Tod” m’ha semblat que li donaven un cert ritme al capítol, com una constant...

M’ha  fet gràcia que aparegués el Pau, que es vegi que la Ginny el devia considerar un amic seu perquè es preocupa per ell. Com han comentat, també m’ha fet gràcia que fos la Ginny qui li hagués de comentar al Tod sobre el Harry, perquè ell no ho sabia. Em sembla que aquell moment en el qual la Ginny està preocupada i el Tod respon en plan “Eh, sí, d’acord, però i el Harry?” em sembla un bon recordatori de com ell la manipula i només l’utilitza per als seus fins, sense interessar-se de veritat per una nena d’onze anys.

Està molt ben relatat com la Ginny no recorda exactament què fa, com recorda escenes esgarrifoses que pensa que no ha viscut. I aquell moment en el qual finalment lliga caps i reacciona contra el diari... A mi també se m’hagués passat pel cap tirar-lo a la llar de foc, sincerament! Tinc curiositat per saber si s’hagués cremat...

M’agrada molt com relates el et que ella es recupera, té més energia, però encara s’ha d’acostumar i aconseguir superar la dependència que havia tingut amb el diari. Després que la Ginny descobreixi que el Harry té el diari del Tod, m’ha sorprès la motivació que l’empeny a robar-l’hi, a recuperar-lo. Suposo que la Ginny en certa manera és conscient que aquell diari és una mala influència, encara que l’enyori, així que jo en el seu lloc l’hagués tret de les mans del Harry per impedir que influenciés una altra persona. Però en la ment d’una nena d’onze anys que ha explicat moltes coses en aquelles pàgines, s’entén perfectament la motivació aquesta, que no descobreixi res...

El final del capítol està molt ben fet ^^ També m’agrada molt que està explicat des del punt de vista d’una Ginny més gran, perquè en alguns moments fas algunes anticipacions. I també és interessant destacar com la Ginny es retreu certes coses d’ella mateixa: com sempre plora, com sempre fuig d’escena... Tot molt ben redactat!! (M’ha agradat molt més aquest segon capítol que el primer!)

Cassie.