A través del Diari - 3- A l'interior de la Cambra
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 26/04/2016 a les 00:15:01
Última modificació 29/04/2016 a les 01:41:49
Tots els capítols de A través del Diari
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol ||


3- A l'interior de la Cambra

       Vaig ser plenament conscient d'entrar a la Cambra Secreta amb el diari d'en Tod Rodlel sota el braç. Només que no dominava les meves cames, i amb prou feines els meus sentits. Recordo amb horror la canonada ample i llefiscosa, el crec-crec dels ossets de rata; i les dues realistes serps entrellaçades que tenien per ulls unes maragdes impressionants que centellejaven, entallades a la paret massissa plena de verdet. El diari va emetre un xiu-xiu sibilant que em va fer posar la pell de gallina, i les serps es van separar. Aleshores em vaig trobar en aquella sala resclosa, envaïda de penombra. Els meus propis passos feien eco en el terra de pedra llisa entre les columnes amb serps entortolligades, fins que vaig arribar al fons, davant la sorprenent visió de l'estàtua colossal de l'ancià de cara de mico...

       I, en aquell moment, el diari va començar a bategar...

       El pols del llibret negre es féu cada cop més intens, i la meva respiració cada cop més feble.

       I aleshores una mena d'alè incorpori va sortir del diari i es va apilar, com granets d'arena, formant una silueta misteriosa. No em podia creure el que estava veient...

   —Tod...?

       Era la silueta difusa d'un noi alt de cabells negres i d'ulls blaus. Tot i que no l'havia vist mai en persona, vaig estar segura que era ell, que era en Tod. Però no era un cos palpable. Era més aviat un núvol; una imatge poc nítida, borrosa, etèria...

       A mesura que el batec del diari s'accelerava, la imatge d'en Tod es definia més, i jo em sentia més exhausta... Era com si... com si... la meva vida s'exiliés a poc a poc del meu cos.

       Sentia com, gradualment, el meu cos deixava de respondre. Els meus genolls van cedir i em vaig desmaiar...

       L'últim que recordo abans de caure al terra fred i moll de la cambra va ser la rialla freda i maliciosa d'en Tod Rodlel...

***

       Vaig restar sumida en un son estrany. Els meus sentiments se m'havien tirat a sobre com un torrent desbordat. La meva ment va tornar a evocar els records del curs. Un curs que havia resultat ser destructor de tots els meus sentits.

       El que va passar a la cambra secreta esbarrejava amb els meus records recents. En aquell moment, era com una capseta, petita petita, que s'encongia. Però en l'espai minúscul hi havia una espiral pertorbadora d'emocions que amb prou feines era capaç d'identificar.

       Estava completament desmoralitzada. Havia provocat una catàstrofe, i havia ajudat a sembrar el terror a l'escola, sense ni tan sols adonar-me'n. Jo era el responsable dels atacs... que la Hermione, en Pau i els altres restessin rígids a la infermeria.

       Em sentia molt avergonyida d'haver fet el que vaig fer, i avergonyida d'haver estat tan ximple de confiar en ell... Em sentia estafada. Ell havia fet el que havia volgut amb mi. Havia estat al darrere de tots els misteris. M'havia enganyat. Havia abusat de mi. Es va aprofitar de tot el que vaig escriure al diari. M'havia utilitzat; m'havia xuclat l'ànim...

      Tod... Eres amic meu. Confiava en tu... Eres el meu estimat amic invisible, que sempre era allà per ajudar-me i per animar-me... I resulta que tot era un engany... una farsa... un violent saqueig del meu ésser...

       Qui ets tu, Tod?, em preguntava abatuda, Qui ets realment?

 

       Però sobretot em sentia molt impotent. En Harry estava en perill. Sentia els cops que el monstre feia contra el terra i contra les parets. Ell, que havia vingut a salvar-me... Una llum càlida en la foscor que em cobria. Però alhora m'angoixava pensar que el monstre el pogués guanyar... I jo no em podia ni tan sols moure. El meu cos no funcionava, no responia...

       Fins i tot recordo sentir el frec tètric del monstre que reptava pel terra llis: el desagradable murmuri sibilant que havia fet el diari, com les esses enverinades que brollen de la llengua bífida d'una serp monumental; i el riure gèlid i frenètic d'en Tod ressonar com un cant de bogeria per tota la cambra...

       Però alguna altra cosa va infondre en mi, a banda d'esperança, una mena de plenitud. Una música estranya i misteriosa que feia estremir i se sentia cada cop més forta. No semblava res d'aquest món. Em vibrava dins del cor i m'agitava la consciència, però em va calmar els pensaments. Sí, fins i tot la imatge flamant del fènix carmesí també va aparèixer en els meus somnis. Pensava que no volia veure, de cap de les maneres, el meu esquelet romandre a la cambra per sempre. I desitjava amb tota l'ànima, i així hi confiava, que en Harry se salvés...

***

  ;      De sobte, vaig sentir una explosió al pit. Va ser com si, de cop i volta, tornés a sentir vida. Havia notat com si un crit llarg, penetrant i aterridor m'hagués retornat l'existència des del món dels morts.

       Vaig escodrinyar la cambra desesperada, però encara sense moure'm. En Harry era allà i vaig sospirar allaugerida. Era viu i es trobava envoltat d'una mena d'aigua brillant i perlada que lluïa en la penombra; i ell es mirava sorprès la sofraja del seu braç dret com si es retrobés amb la pròpia pell.

       Amb un gran esforç, vaig voler avisar en Harry, però aquest va venir a mi de seguida, i va ajudar a incorporar-me. Encara em sentia atribolada i vaig veure el cos del basilisc sense vida, derrotat i estès a terra. Aleshores vaig mirar en Harry. Duia una magnífica espasa incrustada de robins, i tenia la túnica tota amarada de sang i de tinta que regalimava del diari... El diari!

       No vaig poder evitar cridar i, esgarrifada, vaig esclatar a plorar.

       Necessitava deixar anar tot el que havia portat dins durant tots aquells mesos. I en Harry em va semblar el millor possible receptor per la meva tristesa desconsolada.

***

       No vaig deixar de plorar ni fins que en Harry, en Ron (com es va alegrar de veure'm!) i un professor Decors molt estrany em van treure de la cambra, amb l'ajuda d'en Fawkes. Encara que tot havia passat, un torrent d'angoixes em tornaven a néixer al cor. Estava convençuda que m'expulsarien, i ni tan sols podia pensar en com podrien reaccionar els meus pares...

       Un cop fora de la Cambra Secreta, ens trobàrem clapotejant pels bassals del lavabo de la Gemma Gemec, i desitjava amb força perdre de vista completament aquell lavabo...

***

       Els meus pares i el professor Dumbledore eren al despatx de la professora McGonagall. Els meus pares em van abraçar de seguida quan em van veure travessar-ne el llindar, i les ganes de plorar em van créixer a dins.

       Quan en Harry va relatar tota la història de les seves investigacions, el vaig veure més gran i més magnificent, i el meu germà, en Ron, també va ser molt valent. Descobrir que en Tod era, en realitat, ni més ni menys que l'Innominable em va causar un enorme trasbals. Tornava a sentir-me fàstic...

       Però en Harry va explicar que havia estat subjugada pel diari, i semblava que no m'expulsarien.

   —Va ser aquest diari... En Rodlel el va escriure quan tenia setze anys.

       La meva mare també passava un tràfec, com el meu pare.

   —És c-culpa del seu diari! Jo hi he estat escrivint i ell m'escrivia a mi, tot el c-curs...

       El meu pare es va quedar parat, absort; se'n feia creus. Jo havia estat massa fascinada per adonar-me de la màgia negra que contenia el diari d'en Tod... Vaig ser una ximpleta...

       El professor Dumbledore em va dir que no em castigaria i em va enviar a la infermeria a descansar. Els pares m'hi van acompanyar i em vaig sentir més tranquil·la.

       La professora Coliflor sortia de la infermeria; anava a llençar les restes de brutícia i arrels seques inservibles de les mandràgores. Madame Pomfrey, que encara estava desperta i activa, estava repartint la dosi adequada de xarop de mandràgora pels petrificats en flascons. Em va preparar una gran tassa de llet calenta amb xocolata, com havia recomanat el professor Dumbledore.

       Encara tenia els ulls inflats, però em va calmar i vaig parar de plorar. Després vaig ajudar a administrar el suc de mandràgora als petrificats. En vaig donar a la Hermione i a en Pau. A poc a poc, els seus ulls immutables van començar a moure's i les figures de cera que eren els seus cossos es van anar estovant, fins que van poder bellugar-se. No vaig poder evitar llançar-me sobre la Hermione i vaig plorar de l'emoció...

       Hi va haver un banquet fenomenal. En Ron, en Harry (que els havien donat un premi per mèrits especials), els que havien estat petrificats i jo érem els únics alumnes que no anàvem en pijama. I molts dels que havien sospitat d'en Harry, li van demanar perdó. Ell va tenir el noble de detall de no explicar el que m'havia passat...

       Ja en la matinada, en Hagrid va irrompre a la festa, la professora McGonagall va anul·lar els exàmens i, gràcies a en Ron i a en Harry, Gryffindor va aconseguir quatre-cents punts! Després de l'angoixa que havia passat, jo no hi cabia a la pell. La resta del curs va ser molt més motivador. Fins i tot anava amb entusiasme a les classes d'el professor Binns.

          Recordo mirar per la finestra del compartiment del tren. Vaig fer un somriure. Les víctimes dels assalts s'havien recuperat del tot, i l'Innominable havia estat vençut. Em vaig adonar que no necessitava cap amic invisible per confiar-li les meves coses: en només en aquell compartiment hi havia cinc persones que eren amics meus; i encara en tenia més a fora.


Llegit 373 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1177 comentaris26/04/2016 a les 14:56:59
#26818Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Mola que la Ginny sigui conscient del que passa al seu voltant, a la Cambra Secreta, encara no es pugui moure ni respondre de cap manera. Però sap que el Harry és allà i que hi ha esperança de salvació... Una mica de reconfort, almenys!

Pobreta, quanta por que l'expulsin... jo també hagués anat tancant la paradeta. Sort del Ron i el Harry que ho van poder demostrar tot!

M'agrada molt que la Ginny ajudi a reviure els petrificats, és un bonic detall! Segur que la fa sentir-se una mica millor després de tot...

L'últim paràgraf és dolç i motivador, m'agrada com ho has fet acabar! I, per cert, estic molt, molt sorpresa de com has fet encabir tan fàcilment un curs sencer en tres capítols! Genial! Jo no n'hauria estat capaç, ho hauria plantejat tot d'una manera molt diferent... (un dia que quedem t'explicaré la meva idea per la FF (s'anava a titular "Estimat Tom", però em sembl que està molt millor així!).

Picatge:

-amb prou feien (feines) els meus sentits

-Qui eta (ets) realment?

-ens trobarem (trobàrem) clapotejant

-la professora McGonaga (ll)

 

 

Ok, i com a comentari general només puc dir que, com sempre, està molt molt ben redactat. Has sabut transmetre molt bé l'angoixa, l'ansietat, la tristesa, la por i la preocupació de la Ginny. Crec que el segon capítol és el millor perquè és el que ha tractat més d'això; és el capítol que trobo que té més força i més emoció, i el que més arriba al lector.

De l'argument no se'n pot dir gran cosa, perquè segueix pràcticament tot el que ja es diu a La Cambra secreta. Potser sí que m'hagués agradat llegir més excenes inventades; coses que no sabessim. Potser coses sobre companys nous de la Ginny o alguna història a part que la Rowling no expliqués (com has fet al primer capítol, amb l'escena a la seva habitació, que ha estat força llarga, amb la conversa amb el Percy i tot!), però vaja, si volies fer tot un any sencer no tenies pas espai per posar totes aquestes escenes, en només tres capítols, prou bé que ho has fet!

I em sembla que no em deixo res! Molta sort! (Perquè no sé si ho has vist, però les altres tres FF també estan xules, xules!) ^^

Fins aviat! Un petó!




Unoi Anònim28/04/2016 a les 19:16:14
#26823Encara no he escrit cap fanfiction

Comento els tres capítols aquí perquè me'ls he llegit d'una tirada.

Està molt ben escrit! I quadra tot molt bé amb l'història dels llibres, o almenys amb el que recordo. També està molt ben caracteritzada la Ginny, amb actituds i reaccions pròpies de la seva edat. M'ha agradat molt la part d'aquest capítol en la qual la Ginny està desmaiada però nota tot el que passa.

Quan vaig llegir el llibre no hi vaig pensar, però ara he pensat que es podria fer un paralelisme amb els amics que es coneixen per internet. Desconeguts absoluts que no tenen perquè dir-te la veritat. Clar que normalment no es coneix a un bruixot-assassí en sèrie per Facebook!

Els dibuixos de la portada els has fet tu? Si és així t'han quedat molt bé! I si no, felicitats també per preocupar-te de fer una portada digna :)

Felicitats!




AvatarAntares_Black 331 comentaris29/04/2016 a les 01:26:25
#26826Tinc 8 fanfictions i un total de 34 capítols

Uuooo! Més comentaris ^^

 

Agatha Black:

La primera idea era fer es recordés de tot exactament del que anava passant a la cambra. Tenia el pensament que ella era totalment conscient del que hi passava encara que no es pogués moure. Això havia de ser molt frustrant. Es devia sentir immensament impotent!!! Però, pel que diu al llibre, queda més o menys clar que quan es desperta no sap què ha passat, i se sorprèn de veure en Harry, en Fawkes, el diari, l'espasa, el basilisc mort, que en Tod hagués desaparegut... Així que em vaig decidir perquè tingués una vaga percepció del que passava, un entremig; i que quan es despertés es notés atordida i esgotada. I, a més, així no es feia tan pesat, potser...

Que la Ginny ajudés a recollir els petrificats va ser una bona pensada! Fins i tot jo vaig sentir un alleujament, com a Ginny, quan despertava la Hermione i en Pau! També m'ha agradat fer-hi sortir la professora Coliflor, encara que només fos de refiló.

«estic molt, molt sorpresa de com has fet encabir tan fàcilment un curs sencer en tres capítols!». Sí, quan la vaig acabar d'escriure, em vaig sentir com si hagués reescrit el llibre... :S «La Cambra Secreta des del punt de vista de la Ginny», o «Ginny Weasley i la Cambra Secreta» xDD No era la meva primera intenció, però tampoc no queda malament. La veritat és que m'he inventat poques coses. He mirat de seguir fidelment la línia que es presenta en el llibre. Volia que la història encaixés perfectament al cànon. Que tot tingués sentit com un conjunt. Potser sí que hi podria haver posat més escenes inventades, però principalment volia reflectir sentiments; portar el lector a tot el que li passava per dins a la Ginny quan es va trobar en aquesta situació en el seu primer curs...

Enlloc no he trobat res de les companyes de dormitori de la Ginny. Només coneixem en Pau i la Luna del seu curs... I he fet una excepció i en aquest capítol no m'he inventat cap personatge nou, per això les seves companyes no tenen ni nom.

A més, vaig tenir poc temps, perquè no m'hi vaig posar fins que vaig acabar l'examen famós... O sia que només vaig tenir menys d'una setmana per enllestir-la. Però m'hi vaig dedicar en cos i ànima, que consti. Enmig del tren, em van venir un parell d'idees al cap (perquè hi pensava tot el dia...) i, en posar-me a escriure-les (sort que sempre porto paper a sobre), em vaig ficar tant en el paper que em devia posar a plorar, perquè em van preguntar si em trobava bé en dues ocasions... O.o

I em vaig haver de tornar a llegir el segon llibre (i això que és el que m'he llegit més cops, però les coses s'han de fer bé) i fer-me'n les meves notes. Havia de tenir en compte la cronologia. Hi va ser complicat, perquè hi ha coses que les sabem més tard, però cali encabir-les abans...

Sí, també hauria estat molt bé el títol d' 'Estimat Tod'. Friso perquè m'expliquis la teva versió de la fic!

I mercès per dir-me els errors!


-----

Unoi:

Quan la Ginny està desmaiada a la cambra, que en Rodlel li va xuclant la vida, és vagament conscient del que passa. És un tros molt poc exacte, però alhora sabem què és el que està succeint. Tots els sentiments de la Ginny a flor de pell! I encara sembla que li requi acceptar que el seu estimat Tod l'ha enganyada... L'ha utilitzada. Aleshores, que ja té les conclusions del misteris a sobre, té una allau de sentiments i d'algunes emocions que amb prou feines pot identificar.

Com li deia a l'Agatha, sí que és com un xat. Com el pàlantir també és la internet, no? Allò de «no sabem qui més pot està mirant». Sí que és cert que a la internet ens podem endur unes experiències desagradables (algunes d'irreparables o traumàtiques), però d'altres també poden ser molt bones. Et pots endur una grata sorpresa amb coneixences genials, o en decepcions o perills afegits. Però també et pots trobar gent de tot fora de la xarxa, oi? Tot depèn de quines són les teves intencions i objectius, i la teva capacitat de seduir o de mentir. I, com deia, la pantalla atorga una falsa (o no) sensació de poder, d'inconsciència, de ceguesa, de confiança... perquè quan ens tapem la cara no se sap què hi ha a l'altra banda de l'antifaç, oi? Tota eina s'ha de saber fer servir.

Mercès per tenir en compte la portada! M'agrada posar una imatge a les fanfictions! I he de dir que em va costar molt de penjar-la. Si no arriba a ser per l'Agatha, no l'ha veuries aquí!

No, els dibuixos de la portada no els he fet jo, però sí que n'he modificat algun detall i he creat la composició final. La Ginny original tenia els cabells més aviat castanys i els ulls blaus. Li he posat els cabells més pèl-rojos i li he fet els ulls marrons, que és com els té. També he aprofitat per canviar els color del clip dels cabells (que tenia un colors poc vistós en contrast) i he afegit un efecte de textura al diari. Pel que fa a en Rodlel, li posat els ulls més blaus (perquè l'original els tenia d'un color indefinit); he canviat l'americana negre de vestir que duia per una túnica d'Slytherin; el diari era d'una mena de marró força clar i jo l'he fet més negre grisenc i li he afegit l'efecte de textura (perquè quedés com el de la Ginny). I, el més essencial: he reemplaçat 'Tom Riddle' per Tod Rodlel' ;) I, bé, la composició ja ho veus: les dues imatges juntes amb un fons negre; l'emplenat de la imatge amb una espiral verda i negra amb una frase significativa i l'autor. That's it! ^^

Hi havia d'altres fan arts candidats, però res no em feia prou el pes! hahahaa

Fins aviat!

Antares




Avatarhermione potter 229 comentaris08/05/2016 a les 18:13:41
#26832Tinc 7 fanfictions i un total de 66 capítols

Un final de pel·lícula.

Els moments que la Ginny passa a la Cambra, estirada al terra i sense saber ben bé què està passant a fora, són realment genials. Sempre, quan llegeixes el llibre, penses com en Harry i això, però jo mai m'havia parat a pensar en com ho devia passar la Ginny, estirada allà enmig sense poder moure's ni res de res.

M'imagino el seu estat d'ànim quan el Harry relata tots els fets al despatx d'en Dumbledore, quina mala estona devé passar...

Però bé, un final feliç! M'ha alegrat veure com el seu curs acabava amb ànims i felicitat.

Antares, m'ha agradat molt la història, ja no només perquè m'agradi molt el personatge de la Ginny, sinó perquè crec que has sabut plasmar la situació que ella va passar durant tot el curs i, a més, fent una reflexió final preciosa i molt verdadera :)




Cassandra Ross Anònim15/06/2016 a les 15:23:55
#26857Encara no he escrit cap fanfiction

Hola!

Wow, ahir em pensava que també t'havia comentat l'últim capítol i avui he pogut comprovar que me l'havia deixat. Bé, en fi, aquí estic. M'ha agradat aquest últim capítol perquè penso que està a l'alçada de tota la fanfiction, sobretot amb les reflexions finals (com suposo que algú altre ja t'ha comentat).

M'ha agradat com s'anava explicant els detalls del que passava, que en el fons tots nosaltres ja sabem, però des del punt de vista de la Ginny, i com ella no n'estava del tot conscent, no podia actuar, només mirar... Pneso que era molt interessant, també veure com apareixien els altres i això la reconfortava. La rialla del Tod molt ben expressada.

Entenc completament que la Ginny es pensi que l'expulsaran, perquè se sent culpable pel que ha passat, encara que en realitat ha de tenir en compte que ha sigut posseida per un mag tenebrós... A l'escena de la infermeria, m'ha agradat l'esment de la xocolata perquè m'ha recordat el Remus Llopin ^^ El fet que la Ginny ajudi a la professora Colliflor a revifar els petrificats és una manera de redimir les coses que ha fet malament, i m'agrada.

L'apunt esperançador de l'últim paràgraf m'ha agradat molt perquè fa que la història acabi d'una manera agradable, sobretot després de tot el que ens has fet patir amb la Ginny.

Fins aviat,

Cassie.