El Retorn dels Black - I- Records d'Artineu
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 08/09/2016 a les 19:44:19
Última modificació 24/09/2017 a les 19:01:48
Tots els capítols de El Retorn dels Black
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


I- Records d'Artineu

Records d'Artineu

       Una llum pàl·lida entrava per la finestra, i el feix va anar a reposar sobre els ulls tancats de la noia que dormia. Un dels primers raigs del dia la va desvetllar; es va fregar els ulls i es va incorporar.

       Es va mirar el sobre gruixut que descansava sobre la seva tauleta de nit de cirerer. Es va tirar a l'esquena els llargs cabells negres, que tenia estarrufats de dormir, alliberant-se de les grenyes, i va agafar el sobre. El lacre de color violeta amb aquella H, tan característica del remitent de la carta, estava partit per la meitat. Va treure la carta de dins del sobre, la va desplegar i va admirar per enèsima vegada el text escrit en tinta verd brillant. Els ulls li van lliscar d'esma sobre lletres maragdes que lluïen sobre el paper, recitant en un xiu-xiu, gairebé de memòria, el que hi deia. Se l'havia llegida tants cops, que n'havia perdut el compte.

       Aquella carta no era una carta qualsevol. Era la carta. Una de les seves primeres metes. I aquell dia era el gran dia.

       Va tornar a deixar la carta sobre la tauleta de nit i, asseguda al llit desfet, va mirar per la finestra a una distància prudencial, però sense enfocar la vista. Va pensar en la seva vida de no feia gaire més que uns mesos. No és pas que la trobés a faltar en absolut (o això era el que pensava). Al cap i a la fi, si ara era on era es devia a la seva pròpia insistència. Tanmateix, en tancar els ulls i es va sentir arrossegada per una nostàlgia inesperada.

       Es va veure a si mateixa en un conegut empedrat de llambordes. Aquella olor familiar de l'aire glaçat i la remor de l'aigua del rierol, que la transportaven com a dins d'un somni. Algunes cases de pedra i teulada d'angle esmolat de pissarra negra, lluents d'humitat, s'alçaven modestament davant seu. Els finestrals de fusta estaven tancats i les portes amb les dues fulles de llorer creuades (talismà dels muggles per allunyar les bruixes) acabaven de ser alliberades de la neu que s'hi havia acumulat durant la nit. Les llambordes perlejaven de rosada i de vestigis de gel, i dues línies de sal resseguien les vores del carrer estret...

       La veu de la seva mare, però, va truncar els seus pensaments:

   —Altaïr!

   —Sí, ara vinc! —va cridar.

       Però l'Altaïr no va sortir de la seva habitació de seguida. Tenia el bagul obert sobre el llit, només parcialment carregat, i no tenia tot el temps del món; ni per acabar d'endreçar-hi les coses ni tampoc per esmorzar. Tot i així, tenia ganes d'estar uns moments més tota sola.

       Sense moure's del llit, va tornar a mirar per la finestra. Encara era un xic fosc i, tot i que el cel ja clarejava, el terra encara devia ser humit. Aquella nit havia plogut i el terra lluïa d'humitat sota els fanals.

       Tot just feia uns mesos que la família havia anat a viure als afores de Reading però l'Altaïr, tot i que encara li costava habituar-se al ritme d'un lloc diferent, s'havia acostumat d'allò més bé al clima variable i humit de la Gran Bretanya, que no era gaire diferent del d'Artineu. Li agradava la pluja i la nit; la brisa i el mantell gris que més que sovint envaïa un cel de plom. Potser no hi havia sol, però el dia li somreia i sentia com l'emoció li vibrava a la boca de l'estómac. I no; definitivament no era gana.

***

 

El seu pensament va volar cap a la primavera de feia gairebé quatre anys...

   ―Marxo una estona! ―va cridar una veu infantil, des de la casa del balcó de clavells rosats.

       La nena dels llargs cabells foscos va sortir per la porta ràpidament amb una motxilla a l'esquena i, sense fer cas dels habituals crits patidors de la seva mare («Però si tot just acabes de sopar!» o «No corris amb la bici sense fer la digestió!»), va anar de dret al porxo on tenia la seva bicicleta blau mat. Travessava el poble fins als camps dels afores i, de seguida, va prendre la carretera muntanya avall. La cara nord de la serra del Cadí l'acompanyava al fons del paisatge sota la volta estelada de la nit freda de primavera. L'aire esmolat li tocava la cara i li xiulava a les orelles. Havia de pedalar una estoneta, i després havia de seguir a peu dins el boscatge a les fosques (la foscor mai no l'havia preocupada), però sempre es deia que valia la pena d'anar-hi.

       Temps enrere, Artineu havia estat un poble exclusivament de bruixots i tenia una cultura màgica molt arrelada i molt rica. Però cap al segle XVI va començar a acollir petites emigracions de no-màgics que van acabar arraconant la comunitat màgica, obligant-la a reunir-se en secret. La persecució de bruixes als Pirineus fou una de les més brutals i virulentes que es va desfermar a Europa, i les societats màgiques que hi havia s'havien fet tan silencioses com resistents.

       Deixava la bicicleta al voral d'una foresta de pi roig, es posava una túnica com mana Merlí, i finalment s'encaminava fins a una banda més fosca del bosc, obrint-se camí entre el boscatge. Agafava un caminoi apartat de violetes i de falgueres, tot gebrat sota les copes ombrívoles que tapaven la llum dels estels, fins que arribava a un altre senderol. Aquest altre s'estretia encara més enllà, ple d'herbes màgiques, com la meneironera o la flor de l'aigua que en aquella època tot just s'obrien. També podia percebre el passeig subtil i silenciós dels elementals (gent menuda i esperits del bosc) entre les tiges de l'herba desferradora. En aquell passatge, va abandonar la pineda i va entrar en una fageda secreta, que l'esperava sempre amb la mateixa façana de misteri. No eren gens comunes les fagedes en aquella zona; allò havia de tenir algun element màgic... L'aplegament de llet de bruixa que començava a flanquejar el viarany li indicaven que anava per bon camí i que l'entrada al Cercle de bruixes era ben aprop.

       Aleshores el va localitzar: el vell faig que s'alçava esvelt sobre el coixí del fullatge el tronc del qual el temps havia buidat i feia la sensació de ser dos troncs que se separaven mostrant una obertura. Aquella bretxa desprenia molta energia, molta màgia; de fet, era una entrada. Per descomptat, estava plena de sortilegis per allunyar els muggles, i només s'obria per als membres del Cercle...

       L'Altaïr va tancar els ulls per a concentrar-se. Va respirar profundament, fins que va sentir com totes les olors del bosc li entraven pels narius, i va pronunciar:

   ―Akelarrearen laguna naiz.

       Aleshores va notar com si vibrés l'aire imperceptiblement, i va sentir una petita batzegada a l'estómac. Aquell encanteri sempre li reportava una sensació estranya, però era agradable.

       En travessar una força màgica poderosa i invisible, que el conjur havia estovat per uns instants, una rotllana de soques de roure enmig la fageda s'omplien de misteriosos encaputxats que a poc a poc s'anaven identificant sota la llum de la lluna plena que es filtrava per la clariana secreta, i per un seguit de lluernes que brillaven com punts lluminosos sembrats per les branques dels arbres. Dreta i al centre del cercle, una dona amb presència, d'amples malucs i esguard solemne, va indicar a la nena la soca on havia de seure.

   ―Altaïr, benvinguda ―li va dir Briubruixina amb la seva veu dolça i majestuosa―. Seu. Tot just començàvem a fer repàs de les noves d'aquests verals.

       Briubruixina, la bruixa en cap del Cercle, portava una túnica de vellut de color verd maragda que li cobria les amples espatlles i li arribava als peus. Era una bruixa corpulenta de poders extraordinaris i tenia un coneixement molt profund de la màgia, fins i tot de les màgies més amagades i dels enigmes del bosc. I a l'Altaïr la fascinava tant el seu poder i autoritat com la seva saviesa inexorable.

       La majoria de membres que integraven el Cercle de Briubruixina eren bruixots que no convivien amb els muggles i, de tots els nens que hi havia, l'Altaïr era l'única que anava a l'escola muggle. Hi havia temporades que només podia assistir a les reunions que tenien lloc, tal com dicta la tradició, els divendres de lluna plena a mitjanit. Bruibruxina s'encarregava de l'educació màgica dels bruixots menuts dels voltants fins que tenien l'edat per assistir a Pirinë, l'escola de màgia dels Pirineus.

       L'Altaïr va mirar al seu voltant neguitosa. La Granny (tal com anomenava la seva padrina), no hi era. Quan era petita, solia acompanyar-la al Cercle, i li ensenyava a controlar (dins del que pot fer una criatura petita sense vareta) la màgia. Però ara no la veia gaire: no assistia a les reunions del Consell de la Fageda. Només voltava pel món; desapareixia sense avisar i amb prou feines si enviava mussols. Evidentment, en aquella ocasió tampoc no havia vingut a l'assemblea; vés a saber a on devia haver anat... Però a l'Altaïr no li preocupava. En tenia una opinió ben pèssima, no entenia el seu comportament de taral·lirot i d'imprevisible; i ja feia temps que havia deixat de raonar amb ella. Es va relaxar. Ho preferia així: anar tota sola al Cercle, amb plena independència.

   ―M'ha arribat a les orelles ―va dir Briubruixina amb una nota d'enuig a la veu, continuant la reunió―, que un no-màgic ha estat «lligat» en una transfiguració per una bruixa pallaresa...

   ―Trasmudar a gripau és una transfiguració menor!!

       Briubruixina va dirigir un llambrec inclement cap a la bruixa de nas llarg que acabava de protestar, que era com un tap de bassa i que duia la túnica esfilagarsada i enfangada.

   ―No hi ha transfiguracions “menors” per als «lligats», Gorgona.

       «Lligats» era el terme que empraven, tant bruixots com muggles, per parlar d'aquells que havien estat sotmesos als embruixos de les fetilleres. La Gorgona aprovava l'acció de la bruixa, perquè considerava que les societats màgiques s'havien de revelar contra els muggles que els havien anat reduint, i recuperar la sobirania.

   ―L'acusada, que consta que ja té antecedents, ha estat cridada a comparèixer al Govern Màgic; ja no és a les mans del nostre Consell.

   ―Sí, però tots recordem la persecució brutal que van patir les nostres germanes ―va rondinar la Gorgona―. No necessitem que ens castiguin per alliçonar no-màgics que fiquen el nas als nostres assumptes. És que hem oblidat les injúries i els turments? Com el plet contra les nostres companyes les bruixes de Zugarramurdi del 1610?!

       Alguns membres del Cercle es van posar a conversejar en veu baixa, alguns a favor i d'altres en contra.

   ―Ja no som al segle XVII ―va dir Briubruixina amb serenitat―. Cal respectar l'Estatut de Secretisme.

       La xerradissa va cessar. La bruixa Gorgona va fer un grunyit (va replicar amb alguna cosa com «però el que tenen a la tupina continua sent el mateix»), va fer una inclinació de cap amb l'expressió emmurriada i va tornar a seure a la seva soca.

       Aleshores alguna cosa va agitar les copes dels arbres i es va sentir el frec sord de les fulles. L'Altaïr i la resta de presents van mirar amunt: un bruixot de cabells llargs i canosos descendia del cel, seguint els cercles del corrent com un voltor, a cavall d'una escombra tronada.

   ―Hi ha cap notícia del Síndic de les Agulles? ―va demanar Bruibruixina al bruixot.

   ―Sí, senyora ―va respondre el vell Egidi―. I no són gaire bones.

       Els assistents van escoltar el vell bruixot.

   ―Tenim problemes amb una comunitat salvatge d'homes llop que s'està formant. Les autoritats no-màgiques andorranes havien estat pendents d'unes ramades de llops, però ha resultat que s'hi amaguen brots de licantropia. Diuen que han baixat de les muntanyes fins a Bescaran.

   ―Quines mesures s'estant prenent? ―va voler saber Bruibruixina.

   ―El bisbe de la Seu d'Urgell i el copríncep francès s'estan reunint amb el Síndic de les Agulles. De moment, no hi podem fer gaire més.

       Briubruixina assentia en silenci.

   ―Senyora ―va interrompre tímidament una bruixa joveneta que duia els cabells trenats sota una caputxa―, potser s'hauria d'avisar la Taula de Bruixes de l'Ossera. Si aquestes ramades baixessin fins a l'Urgell es podrien escampar per tot el Pirineu.

   ―Tens raó, Gaia ―va respondre cerimoniosament Briubruixina―. Enviem-los un mussol. I també se n'hauria d'informar Pirinë.

       La Gaia va assentir amb un somriure feble i va tornar a seure.

       Aviat els nens es cansaven dels problemes que el Consell de la Fageda tenia sobre la taula i s'apartaven de la rotllana. En un racó, es posaven a jugar a conjurar focs follet, que formaven lluïssors verdes i blaves als palmells, i a encantar fulles per a passar-se-les els uns als altres fent-les levitar. L'Altaïr, en canvi, continuava amb les orelles ben parades.

       Aprenia moltes coses en aquelles trobades màgiques, i això li encantava, però el fet que tingués tant de contacte amb els muggles feia desconfiar els bruixots més elitistes i no tenia gaire relacions més enllà de la cordialitat. Però, ara que la Granny no estava gaire per ella, si no fos pel Cercle, probablement no tindria cap lligam amb el món de la bruixeria.

   ―Ah, Belladona ―va dir Briubruixina a una bruixa molt bonica de mitjana edat, que duia dents de lleó als llargs cabells―, cal que s'investigui un frau en l'entrega d'objectes embruixats a no-màgics. A fira es van vendre mitja dotzena de martinets fent-los passar per inofensives figuretes de jardí.

   ―Les bruixes de Llers han informat del recorregut del firaire ―va contestar la Belladona―. Es veu que viatja a peu, però porta el carretó del gènere ple de remeis màgics, sang de salamandra i diversos flascons de pocions. No se l'ha vist fer servir la màgia, però va carregat de productes màgics...

   ―I no podria ser que fos... ―suggeria una veu feble.

   ―Això, a Ca la Filadora! ―va cridar la Gorgona amb ànim de fer enrenou.

       Els assemblearis es van posar a polemitzar un altre cop. Ca la Filadora era la casa que hi havia al tombant del carrer de la Sega. Entre els bruixots, es deia que els muggles que vivien allí (que tenien unes conductes gens pròpies de no-màgics) eren descendents de llufes, que s'havien anat casant amb muggles i la màgia ja no havia tornat a florir. Algunes famílies de bruixots venien o deixaven marxar les filles que naixien sense poders màgics als paraires que anaven a trobar filadores als pobles rurals (atès que els seus sous eren força més baixos que els de les ciutats). Era un dels pocs oficis oberts a les dones i les famílies que s'avergonyien de tenir descendències no màgiques aprofitaven la crescuda de la indústria de la llana del segle XVII per desempallegar-se de les “màcules” familiars que volien tapar. Segurament, aquest devia ser l'origen del nom de la casa, i les bruixes d'Artineu esmentaven Ca la Filadora quan del que realment volien parlar era de llufes...

   ―Prou ―es va imposar la veu profunda de Briubruixina―. No vull avalots al Cercle!

       La cridòria i el desori dels bruixots va anar cessant i la bruixa es va mirar la Gorgona amb severitat.

   ―Potser és un tema menor comparat amb el dels homes llop que tenim com a prioritari, però la cosa podria derivar a un assumpte seriós si resulta que aquests martinets s'instal·len a casa dels no-màgics amb la intensió de fer-hi niu.

   ―Ben cert, Belladona.

       Sortosament, no havien de bregar amb temes massa delicats o massa grossos aquells temps. I així ho agraïen els consellers.

   ―Espero que ara no tinguem més complicacions amb gegants ―va intervenir el màgic Ivori; un bruixot magre de rostre lletós i ulls clars―, perquè ja va ser prou turbulent l'incident del 1917, quan es va haver de parlamentar amb les autoritats no-màgiques i amb els museus...

       Evidentment, l'Altaïr encara no havia nascut quan es van trobar els esquelets de set gegants en una excavació més que irregular a Prullans, però va ser un episodi prou sonat com perquè al cap de gairebé un segle els bruixots encara en parlessin.

       Es discutiren uns quants afers més, i quan semblava que el Consell de la Fageda ja havia posat en ordre els assumptes que tenia al seu càrrec, va arribar el moment que sobretot els nens esperaven... Es van plantar tots d'un salt per atendre una llegenda contada per Briubruixina que feia tancar l'assemblea:

   ―Vet aquí

que en aquells temps

que els ocells tenien dents...

***

       L'Altaïr coneixia cada una de les històries i llegendes que Briubruixina havia explicat al llargs dels anys que havia assistit al Cercle. De segur que eren més interessants que les classes muggles, on havia d'amagar els poders i no sempre se'n sortia... I va tornar a evocar records...

***

       Després d'un altre dia tediós a l'escola muggle, l'Altaïr pedalava cap l'enclotada d'Artineu amb avidesa.

       Les lliçons li semblaven massa senzilles i, com que tenia sort als exàmens, no es preocupava per portar la feina a punt ni d'atendre als discursos dels mestres que no li agradaven. S'avorria a les classes, i l'únic que desitjava era que toqués el timbre per anar cap al Cercle Màgic de Bruibruixina, a un nou Consell de la Fageda.

       Però el pitjor de tot eren els companys i, sobretot, els «accidents» que s'acabaven esdevenint si algun nen tenia la intenció de dir o de fer segons què a l'Altaïr, atès que els poders d'aquesta no tenien cap mania de precipitar-se a sobre dels cerca-renous de torn. No cal dir que els mestres castigaven l'Altaïr d'una manera o altra dia sí dia també, i ja hi estava acostumada. De cara la paret, copiant ―arran d'això, havia arribat a cultivar una bona cal·ligrafia―, sense pati... cosa que havia avesat l'Altaïr a passar molt més temps quieta i amb els professors que no pas al pati amb els altres nens. Tanmateix, això tant li feia a l'Altaïr; mai no havia tingut bons amics...

       Va passar vora els camps de forment que es batien daurats sota la brisa, i sentia les veus dels nens que jugaven a la plaça:

   ―El pare carbasser

quan va venir de la guerra

va portar... sis carbasses!

       Per sort, ja havia arribat l'estiu. No era l'estació predilecta de l'Altaïr, però comportava el darrer trimestre del curs muggle escolar. El juny també havia portat la calor, les flors i el cant del bruel, que se sentia refilar amb abundància entre les branques.

       Pel solstici d'estiu, se celebrava un aquelarre diürn. Però calia assegurar-se que les coses anaven bé.

       El màgic Ivori fer un gest per parlar:

   ―Es té notícia de la Dama Blanca d'Auvignà? ―va voler saber el bruixot.

   ―No sembla que hagi fet cap aparició recentment ―va contestar el vell Egidi ―. I tampoc no hi ha notícia de cap ramada famolenca llançada pel Pare Llop.

       El Pare Llop era una criatura temuda. Un home de ferotge expressió que habita en el més profund del boscos i té el misteriós poder de controlar els llops.

   ―Això em tranquil·litza ―va dir Briubruixina, però la seva expressió no acompanyava pas el que deia―. Quina evolució tenim en l'afer de la comunitat salvatge de licantrops?

   ―Hem rebut un mussol de Sorginak ―va dir el màgic Ivori―. Les companyes del País Basc diuen que el Baxajaunak (és a dir, el Nonell) vetlla pels seus ramaders.

       El Nonell de Neu, un ens gegantí que habitava els boscos i s'alimentava d'arrels i de llet que robava els pastors, era un ésser pacífic que protegia els ramats dels perills. Fins i tot els pagesos i pastors muggles sabien que si els esquellots dels animals sonaven a l'uníson podien dormir tranquils. Allò assossegava els membres de l'aquelarre. Si més no, tenien un aliat en aquell entrecàs.

Un cop comentada la situació, es prosseguia amb les festes del solstici.

***

       Però ara l'Altaïr no pensava en les festes del solstici. Havia estat admesa a Hogwarts, una de les millors escoles de màgia del món i, per descomptat, la millor de tot el Regne Unit. A més, era l'escola en la qual la seva família anterior al seu pare havia estudiat; a Londres vivia el varetòleg més reconegut del món, que tan admirava i el qual havia tingut el plaer de conèixer un mes i mig enrere. Un gran èxit per part seva, atès que gràcies a les seves insistències havia aconseguit que els seus pares accedissin a la mudança. Però no havia estat gens fàcil...

***

 

Recordava que un vespre, el penúltim hivern que va passar a Artineu, havia arribat tard a l'enclotada i s'havia perdut una altra assemblea bruixívola..

   ―Bé, i ara prou,

que si us deia

tot el que sé

un altre dia

no us podria explicar re!

       Quan l'Altaïr va arribar, els assemblearis ja s'arraulien als vorals de la rotllana per recuperar les seves escombres i començaven a enlairar-se. Al cap de poc, la clariana va quedar buida i les lluernes es van escampar i l'indret es va enfosquir. La reunió havia acabat.

       Bruibruixina es va quedar mirant la nena i li va fer un senyal perquè l'acompanyés. L'Altaïr la va seguir tot alçant els genolls per sobre el calat de neu que li superava l'alçada del turmells, clavant ben bé els talons per no relliscar, i encongint els ulls per protegir-se del fred esmolat. La va portar fins a l'immens i poderós roure màgic, a l'interior del qual vivia.

       L'Altaïr ja havia entrat altres vegades a la Casa del Roure, i era conscient que aquelles atencions eren un privilegi. Tanmateix, també considerava que necessitava aquell protagonisme i s'ho prenia com una normalitat.

       Amb les paraules màgiques al pensament d'un sortilegi no verbal, la porta de la Casa del Roure es va obrir. Briubruixina la va convidar a entrar, li va recollir la capa negra que tenia sembrada de flocs de neu i li va indicar que passés a la saleta. Era una caseta de fusta molt acollidora, amb les parets folrades de prestatgeries de llibres i de flascons amb potingues i substàncies màgiques en conserva. Un caliu molt agradable venia del foc blau que cremava màgicament a la llar.

       Aleshores es van sentir uns copets als plafons de fusta de la caseta.

   ―Oh, no t'amoïnis ―va somriure afablement Briubruixina―. Resulta que fa dos dies em vaig descuidar de desar els esclops; se m'ha ficat un racó de gent menuda a casa i ara s'han encaparrat a mantenir-me la casa neta i endreçada...

   ―I això no podria ser perillós? ―va demanar l'Altaïr, mentre seia a la butaca que li indicava Briubruixina i mirant a dalt amb inquietud―. Si comencen a demanar què fem, què fem?...

   ―Ja me'n desempallegaré.

       La bruixa va alçar la vareta i dues de les tasses del joc de te de les floretes rosades van sortir de la vitrina del saló de la Casa del Roure i van levitar fins a plantar-se amb delicadesa sobre els cèrcols de la tauleta rodona.

   ―Ja em pensava que avui no vindries.

       Briubruxina va seure davant de la nena, mentre la tetera que havia encantat els servia xocolata calenta a les tasses.

   ―A la meva mare no li agrada que vingui.

       No, a la seva mare no li interessava que es decantés pel seu cantó màgic. Però l'Altaïr necessitava viure la seva part màgica.

   ―El destí va voler que nasquessis entre els dos mons. I tens una família que t'estima. Segur que faran el que els demanis.

   ―No vull anar a Pirinë.

   ―I ara! ―va exclamar Briubruixina―. Que vols anar a escola amb els muggles tota la vida?

   ―No ―va respondre l'Altaïr―. Vull anar a Hogwarts.

   ―A Hogwarts? L'escola britànica?

   ―Sí, és on hauria d'haver anat si la Granny no hagués vingut aquí per a criar el meu pare.

   ―Si la teva padrina no hagués vingut aquí, potser els teus pares no s'haurien conegut, i tu tampoc no series aquí.

       No podia rebatre allò, certament, però hi havia alguna cosa en aquella declaració que no va agradar l'Altaïr. Vist d'aquella manera, era com si ella només fos el resultat de les accions dels altres. I no suportava ser un element passiu en la construcció de la seva persona.

   ―Però jo sóc una bruixa, Briubruixina ―va contestar l'Altaïr en to trist i frustrat―. Crec que hauria d'estudiar màgia allí, on la van estudiar els meus avantpassats bruixots. I, en canvi, sóc aquí, en una escola muggle on no tinc cap amic.

       Bruixuixina no va respondre i va fer un glop de xocolata. L'Altaïr va esbossar una ombra de somriure, però tenia l'expressió trista.

   ―Aquí estic sola, Bruibruixina. Estic sola...

***

       Es va sentir un estrèpit que venia de l'escalfapanxes i, amb unes flamarades verdes i lluminoses, la petita Altaïr va aparèixer dins la llar de foc amb la cara emmascarada pel sutge. Sort que la Granny insistia a tenir la llar de foc connectada a la xarxa migratòria, per poder irrompre a la casa quan li vingués de gust...

   ―Altaïr! ―va cridar la seva mare disgustada―. Ja tornes a venir bruta com una guilla!

       A la mare de l'Altaïr no li agradava gaire que viatgés amb pols migratòria; veure la seva filla coberta de sutge no li feia gens de gràcia. A banda que, com que no sabia ben bé com funcionava, la feia patir.

   ―Taïr ―intervenia el seu pare―. Perquè no tornes amb la bicicleta?

   ―Perquè hi ha un bon tou de neu. És molt millor la pols migratòria.

       El seu pare li va repetir que la mare no volia que tornés tan bruta.

   ―El que passa és que no li agrada que faci servir la màgia! ―va esclatar la nena―. I no vol que vagi al bosc del Cercle de la Briubruixina!

       L'Altaïr havia començat a formular-se una estranya imaginació: la seva part màgica contra la seva part muggle. I creia que, algun dia, una de les dues parts venceria l'altra i s'apoderaria d'ella completament. Creia que si no es reunia amb altres bruixots i si seguia fent les coses com les fan els muggles, podria perdre els poders. I pensava que això no ho podria suportar... Dins la seva malaltissa concepció del món, havia arribat a la conclusió que havia de fer tot el possible per derrotar la part muggle.

       S'havia proposat recompondre la seva història. Si era a Artineu, en una societat de bruixots que havia de romandre amagada, era perquè la Guerra li havia negat una vida màgica ben diferent. Havia de recuperar tot allò: tornar allà d'on provenia la seva família màgica.

***

 

       No. Era evident que aquella carta no era una carta qualsevol; ni aquell dia, un dia qualsevol. Era ben comprensible que estigués neguitosa.

   —Ei, Taïr! Ta mare ha dit que vinguis a esmorzar!

       Aquesta era la veu del seu pare, i li indicava que si no es presentava aleshores hi hauria problemes.

   —Sí...

       La noia es va plantar al menjador, es va preparar un vas de llet i va asseure's a taula amb els seus pares.

   —Vaja... Veig que avui ja no vas encara en pijama —va dir la seva mare.

   —No —va respondre l'Altaïr amb un ampli somriure de satisfacció—, avui m'he llevat molt d'hora.

   —Doncs podries haver vingut a esmorzar a l'hora per variar —va fer el seu pare en to indulgent.

       Pare i filla es van dirigir una mirada de complicitat.

   —Sí, senyoreta, però abans de sortir t'hauràs de canviar de roba i vestir-te normal —va continuar la mare, assenyalant-la amb la torrada de formatge fos que s'estava menjant.

***

       El darrer hivern de l'Altaïr a Artineu va envair la seva memòria. Sentia un batre d'ales per sobre el seu cap. En mirar a munt, va veure planar un mussol gris amb les ales clapades de marró i de blanc. Quan es va tombar, l'au havia desaparegut i darrere seu va sentir la veu de Briubruixina:

   ―S'ha girat un vent follet ―va dir amb un sospir cansat, espolsant-se els braços i mirant-se les puntes dels cabells―. Cal anar alerta amb el vol.

       Briubruixina va fer una darrera llambregada al cel. El Consell de la Fageda es reunia aquell vespre en un escenari encatifat de neu. Aquells dies, estaven guarnint l'arbre de Nadal (perquè sí, celebraven el Nadal). L'Altaïr també hi anava, perquè era millor estar-se al bosc que a casa o a la plaça amb els nens de l'escola, encara que després no pogués gaudir de la celebració. No li deixaven passar les festes allà. Passava el Nadal a casa amb la família.

       Aleshores van sentir un xisclet; la nena de la carona rodona i cabells fins es va posar a plorar. La Gaia va anar de dret cap a ella.

   ―Aldona! ―va exclamar preocupada―. Ja us he dit que anéssiu alerta amb els papus!

   ―M'han mossegat!

       Briubruixina es va atansar a la petita Aldona i tots els altres nens es van apartar. Li va agafar la mà amb molt de compte. L'Altaïr va donar una llambregada ràpida al tou de neu on l'Aldona i els altres nens havien estat jugant a fer ballar les volves de gel en el baf de l'alè, i li va semblar veure com unes diminutes volutes de fum negre que tenien banyetes i que es van amagar bellugant la cua nerviosament sota un capó de neu.

       La bruixa va treure la vareta de la barjola de la seva túnica maragda per fer-se un bri de llum:

   ―Argia!

       Briubruixina va examinar amb cura la mà de la nena:

   ―Són diablons de neu ―va dir.

       Uns quants bruixots, nens i adults (i, per descomptat, l'Altaïr també es va assegurar un lloc privilegiat en aquella expectació), es van amuntegar en silenci per veure bé què passava. Briubruixina va apuntar la ferida amb solemnitat:

   ―Mina sendatu.

       De seguit, la petita Aldona va deixar de sanglotar i de fer cara d'angoixa. El dolor havia cessat de cop i volta. Les tècniques eixarmadores de Briubruixina eren famoses i admirades, i molts haurien donat fins i tot ous de drac a canvi de veure exercir aquest art. Amb la monopolització dels guaridors acumulats als hospitals màgics, la pràctica de l'eixarm s'havia reduït considerablement, i era una gran sort tenir algú aprop que tingués els coneixements per poder practicar aquesta mestria de socors.

       Bruibruixina va lliurar a la Gaia una bosseta plena d'alguna cosa que devia ser molt pudent (si s'ha de jutjar per les ganyotes que va fer amb el nas) i li va recomanar que fregués la mà de la seva filla amb cagallons de currucuca abans d'anar a dormir i que li fes una sopa de pèls d'aquesta mateixa criatura per esmorzar.

***

       Quan la mare deia normal, volia dir amb roba muggle. No, encara que anés, per fi, a una escola de màgia, tal com li tocava, s'havia d'amagar les túniques un dia més. Allà d'on venia, hi havia la comunitat i tradició màgica molt antiga i poderosa, però la seva mare havia volgut que fes la primària a l'escola muggle. No és que no li agradés la roba muggle, però ara estava a punt de començar una nova vida, per dir-ho així, i necessitava desesperadament una manera de poder exterioritzar la seva emoció sense haver de cridar.

       L'Altaïr va sospirar i va fer que sí amb el cap.

   —Ja tens la bossa feta? —va preguntar la mare, segurament esperant que l'Altaïr li demanés ajuda per l'equipatge.

   —Sí —va respondre contra tot pronòstic —. Només he d'arreglar unes coses...

       L'Altaïr va deixar el vas a l'aigüera de la cuina i va tornar a la seva habitació: una sala ben impersonal. Les parets eren blanques i buides, i l'armari i els calaixos de la tauleta de nit estaven mig buits i oberts de bat a bat.

       Sobre la base de llibres de text a sota de tot del bagul, va col·locar la roba plegada: unes quantes túniques i uns quants pantalons i samarretes, unes quantes mudes de cada. L'uniforme, el va deixar a dalt de tot per tal que fos fàcil de treure.

       Ara tocaven els seus objectes personals, omplint els buits del bagul que restaven als cantons, protegides amb l'encoixinat de la roba. Entre aquestes pertinences, hi havia les seves col·leccions (en especial seus escassos cromos de les Granotes de Xocolata que li portava la Granny de tant en tant) i els seus apunts, anotacions i investigacions pròpies sobre la seva gran passió, la varetologia.

***

 

Allò li feia pensar en una conversa que havia tingut amb Briubruixina un mes abans de la seva partida, un mes d'octubre un xic tempestuós.

       L'Altaïr va fer tres trucs al tronc de l'immens roure sota un plugim de tarda i va dir:

   ―Ireki Magna.

       Les lletres de les paraules màgiques van brillar amb una lluïssor violeta que va fer desaparèixer l'escorça del poderós roure. El tronc va bategar un parell de vegades i una bruixa impotent en va sortir de dins.

   ―Altaïr! ―va exclamar Briubruixina en veure-la. Tanmateix, l'expressió de desconcert va desaparèixer de seguida.

   ―Briubruixina... ―va començar a dir la nena; no sabia per on començar―. Disculpeu la meva absència aquestes dues últimes Llunes Plenes...

   ―No t'has de disculpar.

       La bruixa es va apartar i va fer un gest a la noia perquè entrés.

   ―He vingut per acomiadar-me...

       Briubruixina va comprendre de seguida que allò volia dir que se n'aniria d'Artineu. Per a l'Altaïr era un esdeveniment molt feliç, una cosa que havia estat anhelant durant molt de temps. I ara per fi s'acomplia, tenia un sentiment estrany. Probablement, l'única cosa que la lligava a Artineu era Briubruixina...

       Adés que l'Altaïr posés els peus dins de la Casa del Roure, Briubruixina va agitar la vareta:

   ―Vara vareta,

fes ta feineta!

       La casa es va posar més polida encara i a la taula rodona de la saleta va aparèixer una paperina grossa de castanyes calentes que es van posar a dansar per l'aire alegrement.

       Totes dues bruixes van seure en una butaca encarades a la taula.

   ―La teva mare sap que ets aquí? ―va demanar, mentre les castanyes dansaires es posaven davant del nas de l'Altaïr, que en va sentir l'aroma i el caliu irresistibles.

   ―Sí, sí que ho sap.

       L'Altaïr va caçar una de les castanyes que es bellugaven i la va embolicar amb la mà, tot embruixant-la perquè es pelés tota sola, i se la va ficar a la boca.

   ―Així que tires endavant amb el teu pla.

       Aquella era una situació incòmode. Què es deia la gent quan s'acomiadava? De què se suposava que havien de parlar?

   ―De la mà de cops que he hagut de donar la cara per tu a l'escola muggle! ―va exclamar de sobte, fent cara d'evocar el passat amb l'esguard perdut―. Els la tens votada, a alguns professors, eh!

       Briubruixina havia aconseguit que l'Altaïr somrigués.

   ―I encara recordo aquell any que vas agafar el mal costum de preguntar a tothom de què estava feta la vareta que tenia ―va recordar amb un somriure―. Això va ser arran de...

       Briubruixina va callar de cop i es va mirar la nena amb una expressió de sospita.

   ―No deus pas guardar encara aquella...?

   ―No ―va mentir la nena―, és clar que no...

***

       L'Altaïr es va deturar al paquet de roba que va treure del calaix amb la intenció de col·locar-lo al bagul amb molt de compte. Tot evocant aquell record, va desembolicar el farcell amb molta cura. A dins, hi havia un tros de fusta masegada, tota carbonitzada, i una substància filiforme que temps enrere havia relluït amb un fulgurant color carmesí encès i roent, i que ara només era un cable d'un gris somort, com un cabell canós sense vida.

       Havia aconseguit aquell trofeu marcit com a resultat d'un duel màgic que havia tingut lloc al Cercle feia pocs anys. L'Altaïr havia recollit d'amagat els fragments de la vareta trencada, que havia explotat en l'impacte d'un poderós sortilegi de l'oponent. Briubruixina li havia dit que les varetes tenien memòria i que guardaven un lligam molt poderós amb els seus posseïdors. Així que l'objectiu de l'Altaïr en guardar aquelles restes havia estat molt clar. Amb el temps, però, només es va poder confirmar a si mateixa que la fibra de cor de drac que contenia feia molt que s'havia marcit fins a morir.

       Tota aquella experiència havia derivat a un interès i una passió molt més grans per la varetologia, i tenia la sort que Briubruixina li solia deixar llibres de la privilegiada biblioteca màgica de Pirinë sobre la matèria. L'Altaïr havia anat recopilant aquella valuosa i escassa informació en les seves acurades notes. No li va explicar mai, però, que es va guardar les restes de la vareta derrotada. Era el seu secret.

***

   ―Briubruixina ―va començar a dir l'Altaïr amb apocament―. Encara que marxi... M'escriureu, oi?

       La bruixa va assentir amb un somriure.

   ―M'ho prometeu?

       Briubruixina es va posar els dits índex i cor, oberts formant una ve baixa, a cada costat del nas:

   ―Paraula de bruixa.

       L'Altaïr va somriure feblement. La paraula d'una bruixa era sagrada i no es podia trencar. Malgrat tot, el viatge que emprendria seria llarg i, a més, la mar és una barrera molt gran... i tenia por que perdés tot el contacte amb Briubruixina...

   ―Però tu també m'has de prometre una cosa ―va dir Briubruixina inesperadament.

       L'Altaïr va fer un gest d'atendre el que deia però sense para massa compte, perquè es va precipitar a pensar que li diria que fes bondat i tot allò que sempre et demanen els grans. Tanmateix, els que va dir que ser:

   ―Promet-me que mai no t'avergonyiràs de ser qui ets.

       Briubruixina havia deixat de somriure. La mirava intensament als ulls, i la nena no va semblar entendre-la. L'Altaïr hauria preguntat a què es referia, però la solemnitat de la situació li impedia trencar el silenci.

   ―Promet-me que mai no t'oblidaràs dels teus orígens, que no t'avergonyiràs de la teva sang.

   ―De la meva sang barrejada? ―va demanar l'Altaïr, entre sorpresa i indignada―. De la meva sang impura?

       Davant d'aquella indignació infundada, Briubruixina la va mirar amb ulls severs. Tanmateix, va dir amb un toc d'humor:

   ―L'ambició rau a les venes de sang blava i les dels mers mortals. No hi ha gaire diferència, i tota la sang és igual de roja.

       L'Altaïr va entornar un somrís feble, però va riure.

   ―Només sóc mig bruixa, Briubruixina...< /p>

***

 

       La mare de l'Altaïr va entrar a l'habitació i aquesta va tancar amb presses la tapa del bagul.

   —Que no saps trucar!?

   —Afanya't, que ja sortim...

       La mare de l'Altaïr li va fer un senyal perquè s'espavilés i va tornar a marxar. Sobre la tauleta de nit, però, encara hi havia dos objectes essencials que havia de portar. La vareta, per descomptat, que s'hi va mirar i es va veure reflectida al banús negre i lluent.

   —Aviat farem coses extraordinàries, ja ho veuràs —li va xiuxiuejar—. Per fi seré mestressa de la meva pròpia màgia.

       L'altre objecte essencial era un llibre de tapes de cuir amb una gran papallona escarlata a la portada. Aquesta era la seva altra passió: es tractava del llibre de text de Transfiguració. Ja se n'havia llegit més de tres quartes parts, i li havia despertat un gran interès...

***

 

Havia fet un novembre fred, i l'Altaïr i els seus pares eren a l'estació de Puigcerdà, esperant el tren. L'Altaïr va veure un mussol gris fosc, amb motes marrons i blanques per tot el cos, que l'observava amb els seus profunds i enormes ulls ocre. Aletejava a la branca d'un til·ler de davant de l'estació. No era un mussol qualsevol, i l'Altaïr sabia perfectament qui era. Briubruixina era una canviadora de pell (tal com s'anomenaven els animàgics als Pirineus) i hi havia hagut alguna altra ocasió en la qual ja l'havia vista transformada. A l'Altaïr potser li hauria agradat més que Briubruixina hagués vingut a acomiadar-la en persona i que li hagués pogut fer una abraçada... Però, ben mirat, devia tenir altres problemes al Cercle de l'enclotada d'Artineu... Ella no era l'única bruixa que integrava el Cercle, per què hauria de ser més important que la resta? Però no podia negar que aquella manca de protagonisme l'afectava...

       El mussol gris va agitar les ales i va encongir els ulls rodons mirant-la amb severitat. Esperava alguna cosa.

       L'Altaïr va recordar l'últim que li havia demanat Bruibruixina a la Casa del Roure: «Promet-me que mai no t'avergonyiràs de ser qui ets. Promet-me que mai no t'oblidaràs dels teus orígens, que no t'avergonyiràs de la teva sang». Havia de respectar, amb la màxima sinceritat, tant la seva vida a Artineu com el seu estatus de sang; que aquests no havien de representar cap vergonya per ella. Al cap i a la fi, era el que ella era, tal com havia nascut, era la seva naturalesa. I si ara anava viure una nova vida, havia d'aprendre a acceptar-se. Perquè qui no s'accepta a si mateix, de quina defensa pot presumir?

       Així que, tal com marca la tradició de les bruixes dels Pirineus, l'Altaïr es va posar els dits índex i cor, oberts formant una ve baixa, a cada costat del nas; i va pensar amb força: «Paraula de bruixa».

***

       Encara no ho sabia, però ja tindria temps d'enyorar la tranquil·litat i el captivador halo de misteri d'Artineu. No trigaria a trobar a faltar despertar-se amb el refilar del bufacanyes de l'esmolet, les corredisses dels nens del poble i els crits alegres quan jugaven a la cluc, o al pare carbasser o a la gallineta cega o a palet. Aviat se sorprendria pensant que Artineu, tant el Cercle Màgic com el dia a dia al poble, era digne de ser objecte de nostàlgia. Artineu era la infantesa que deixava enrere per endinsar-se a una nova vida plena de màgia. D'una màgia diferent, en un lloc nou, amb persones desconegudes...

       Era 1 de setembre, i la seva sang bullia preguntant-se què passaria en un dia com avui. Un dia que per a ella seria l'inici d'una nova vida que havia estat desitjant amb frisança. Es demanava com l'acollirien.«El meu cognom significarà per a ells alguna cosa? O seré una total desconeguda?». «Podré arribar a saber alguna cosa del meu padrí? O de la meva família anglesa, que la Granny no m'ha volgut explicar mai?». L'emoció que sentia era tan gran que li semblava que el pit li explotaria. Però si hem de ser del tot francs: estava aterrida.

---------------------------- -----------------------------------

          I ja en tenim un capítol més!

       Ara no us podreu pas queixar d'informació a comentar!! ;)

       Espero que us hàgiu trobat amb les múltiples escenes retrospectives!

Comenteu ^^

       Antares


Llegit 613 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1177 comentaris09/09/2016 a les 16:14:07
#26904Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Hola!

La veritat és que ahir vaig estar tot el dia mirant la pàgina amb ànsia, a veure si ja havies penjat! Finalment ho vaig llegir per la nit abans d’anar a dormir però estava tan rendida que no em vaig veure amb esma de comentar bé, i aquest capítol es mereix un senyor comentari! Som-hi, doncs!

Començaré per personatge de l’Altaïr, que per fi la coneixem! M’he informat sobre el nom (de seguida he pensat que devia tenir nom d’estrella) i he vist que és l’estel més brillant de la constel·lació de l’àliga. He vist, per això, que hi has afegit la dièresi, per tant varia una mica de la pronunciació de l’estel, oi? No és [Altáir], sinó [Altaír]. Tenint en compte que Sirius és l’estel més brillant de la constel·lació del gos, això em fa pensar que potser l’Altair serà també animàgica i que es convertirà en una àliga, com que li agrada tant la transfiguració... M’agradaria molt, si fos així!

Ara anem pel seu caràcter. La seva manera de ser em resulta una mica contradictòria, no sé si m’agrada o no. Per una banda la trobo una persona molt determinada i resoluda, serena, que té les coses clares, però tot i així sempre té a sobre aquesta angoixa dels nens que han de canviar d’aires. Tot això m’encanta d’ella. A més, la trobo molt realista. Per altra banda, però em sembla una mica massa altiva. Ho és amb la seva família (amb la mare, sembla que només perquè és muggle, i també amb la seva àvia, que sembla que és algú que li vol ensenyar més de la seva part bruixa, i per algun motiu també la rebutja una mica...), a l’escola amb els companys i amb els professors... Es queixa que “està sola”, però no fa res per no estar-ho. Diu que “ja li va bé” no tenir amics, però em pregunto per què no en vol i per què no fa un esforç per acostar-s’hi en comptes d’allunyar-los... Potser és perquè com que són muggles troba que no l’entendrien, o potser perquè com que sap que marxarà aviat, potser no vol fer amistats que hagi de deixar. M’agrada la relació que té amb la Briubruixina, per això, que sembla ser que és l’única a qui respecta.

Des del principi m’ha donat sensació d’Slytherin (i suposo que ho és, si dius que és una fanfiction que t’és tan propera), i segurament serà una residència que li agradi, ja que sembla que té ganes de conèixer bruixots britànics, i de llinatge màgic, com ella, i que no siguin de famílies muggles. On és més fàcil que s’acompleixi tot això és a Slytherin. Tot i que em fa la sensació que l’Altaïr es pensa que allà serà “rareta” perquè és de sang barrejada! És una Black! És dels sagrats 28! Ja s’endurà una sorpresa, ja, quan vegi que a Hogwarts molta gent és filla de muggles de tots dos costats, i que d’altres només són bruixots des de fa una o dues generacions! A no ser que només s’ajunti amb Slys, que llavors n’hi haurà molts que se la miraran per “impura”! XD Veus, això és una cosa amb la que no s’hi trobaria en qualsevol de les altres residències. Encara no la conec gaire, però crec que a Ravenclaw o a Gryffindor també hi podria estar bé. A Ravenclaw perquè li agrada molt aprendre, i a Gryffindor per la seva determinació i gosadia (tot i que estigui aterrida, decidir amb 11 anys canviar de país, d’idioma, anar a un lloc desconegut i començar una vida nova és molt valent i d’esperit aventurer!)

També voldria parlar de la Comunitat Màgica dels Pirineus que ens has presentat, que és molt diferent de la Britànica! Sembla que no tenen organismes oficials de govern, sinó que fan aquests aquelarres en plan democràcia popular on tothom hi diu la seva i s’armen uns guirigalls de ca l’ample! Tot i així sí que has parlat de moltes organitzacions que no he acabat d’entendre… M’ha semblat un model de bruixeria força medieval i de fantasia (que està molt bé, eh? Ho dic en contrast als bruixots burocràtics i cosmopolites de la Rowling, molt més adaptats a l’època i a la manera de fer muggle). Aquests aquelarres em recorden molt als dels llibres de bruixes més de fantasia ambientats en èpoques medievals o victorianes, i de fet també en el fet que semblen força matriarcals. M’he fixat que la majoria de bruixes que intervenen i que tenen alguna posició important són dones (de fet, només surten dos homes en total, durant les reunions, i tots dos sembla que bàsicament es dediquin a fer encàrrecs per la Briubruixina). Això em fa pensar en com és que el pare de l’Altaïr no assisteix als aquelarres, si també és bruixot. Com és que la Granny (aquest sobrenom és massa, massa encertat, per molts motius que em fan molta gràcia perquè crec que no ho deus ni saber) porta la seva néta a les reunions i no hi porta el seu fill?

I parlant de la Granny, cada vegada m’agrada més i em fa més curiositat. Sembla una àvia d’allò més guai! Àvia bruixa, que ensenya a la néta i la porta a les reunions, que li descobreix la màgia, i que viatja per tot el món, i un no sap mai on para ni quan tornarà. Sembla una persona d’allò més bohèmia i interessant!

I deixant de banda la història i centrant-nos en el text... textualment, com sempre, no tinc res a dir-te: escrius d’una manera molt elegant i molt sensorial i descriptiva; molt del teu estil, vaja. Sí que t’he de comentar que alguns dels diàlegs dels aquelarres se m’han fet una mica llargs, més que res perquè em perdia i no sabia de què estaves parlant. Hi ha moments en què pares de criatures, d’éssers màgics, d’organitzacions de bruixes, síndics, un príncep que no he entès què hi feia, un bisbe (?), un Ieti que cuida els ramats dels bascs, un Pare Llop (que primer he pensat que devia ser el cap dels homes llop que havies mencionat abans, però després he vist que no...). No sé, potser és perquè quan ho vaig llegir era tard, però em vaig perdre. De tota manera, com que no és gaire rellevant pel que passa al capítol, doncs no passa res, perquè es pot seguir la trama important perfectament, el que passa que són moltes coses noves que criden l’atenció i un no sap gaire de què va. M’agradaria que ens expliquessis més coses d’aquesta manera de fer pirineica. Tots els bruixots Catalans viuen als Pirineus o és només on es reuneixen? Tenen contacte amb bruixots d’altres bandes, igual que amb els bascs que esmentes? També fa trobades nacionals amb les bruixes de Castella i d’Andalusia, o potser per ser dels Pirineus tenen més tractes amb els Occitans? (Potser no ho has ni pensat, però tenint en compte la quantitat d’organitzacions amb nom propi que has esmentat, tinc la sensació que sí...). La veritat és que molaria molt, en un país tant ric en cultures com Espanya. Ja m’estic imaginant les bruixes andaluses, morenes, amb xals de colors i braçalets penjant, d’un estil més agitanat, llegint mans i tirant les cartes... a l’estil del ballet El amor brujo. Deuen molar molt *.*

I crec que ja no et volia comentar res més! Tinc ganes d’anar a King’s Cross i agafar el tren amb l’Altaïr i començar a conèixer companys i a veure com reacciona ella! Veurem en James, suposo, i alguns dels Weasley que ja siguin a Hogwarts! Quines ganes de dijous!

Fins aviat! ^^




AvatarCass Ross 266 comentaris13/09/2016 a les 22:16:35
#26915Tinc 8 fanfictions i un total de 13 capítols

Hola!

Aquest capítol sí que és llarg! Això està bé, així tenim coses per comentar ^^ Pel que fa si ens confoníem amb els diferents salts en el temps que hi ha en la història, la veritat és que penso que no, perquè està ben marcat amb quan és el salt i a quin any passem. El que m’ha liat és quan, si no m’equivoco, tant la història del present com la del passat segueixen una cronologia, i era alternant-se entre les dues. Tot i així, que del present hi hagués un moment que només fossin els pensaments de l’Altaïr, penso que ajuda a no desenganxar-te del passat. (M’acabo d’adonar que respecte a la primera vegada que ho vaig llegir, has tret els anys en cada canvi d’escena. Tot i així, queda clar)

El personatge de l’Altaïr m’agrada molt. Començant pel nom: evidentment, és el nom d’una estrella, no podia ser menys a la família Black!! Que sigui especialment aquesta estrella, com explica la Gee, si no m’equivoco, em sembla molt ben trobat. Guai ^^ La seva personalitat m’agrada, perquè em recorda molt la família Black, aquesta altivesa, també, de l’aristocràcia. Fa gràcia que es preocupi pel seu tipus de sang...

Pel que fa al capítol més en general, m’ha agradat molt que expliquessis en flashbacks diverses escenes de la infantesa de l’Altaïr perquè així ens permet aprofundir més en el personatge i en saber d’on vé per, suposo, entendre tot el que passarà a continuació. La comunitat maga dels Pirineus m’ha agradat moltíssim, sobretot que encara estiguessin tant arreglats a les tradicions, amb els aquelarres i les llegendes que envolten els Pirineus. Es veu que ho tens molt ben pensat i que t’has documentat, perquè has posat noms propis als mites i també t’has inventat unes quantes institucions. M’encantaria saber-ne més coses, ja sigui en aquesta història o en un petit spin-off!!

M’agrada molt com escrius, l’habilitat que tens per anar descrivint l’entorn, el que fan els personatges, com són... Suposo que em faré pesat si t’ho recordo a cada capítol, oi? Els diàlegs també estaven bé. Tot i així, la crítica que te’n faig és que en les converses amb l’aquelarre hi ha hagut moments que hi havia molta informació de cop i això col·lapsava una mica, a entendre-ho, assimilar-ho, orientar-nos-hi. Potser si hagués estat més escalonada, o si no n’hi hagués tanta (no ho sé, però si passarà la resta dels anys escolars a Anglaterra per poder anar a Hogwarts, potser no tornarà a sortir, la comunitat màgica dels Pirineus)...

Pel que fa als personatges, ja t’he comentat l’Altaïr al principi, però un altre dels personatges que més m’agrada és la Briubruixina. És una mica com el Dumbledore: la figura de poder, sàvia i vella que tothom s’escolta; però a la vegada, és diferent que ell. Penso que aquest nom, tal com sona fonèticament, li escau molt. (Per cert, la frase que la Briubruixina diu a l’Altaïr —<<Promet-me que mai no t’avergonyiràs de ser qui ets. Promet-me que mai t’oblidaràs dels teus orígens, que no t’avergonyiràs de la teva sang>>—, m’agrada molt perquè ella interpreta que la bruixa li ho diu per un altre motiu, però nosaltres sabem una miqueta més que ella i això mola.) Pel que fa als pares de l’Altaïr, em sembla que en cap moment n’esmentes el nom... El sabrem mai? En tinc curiositat per saber quin nom d’estrella té el pare. Ah, per cert, segueixen fent servir el cognom Black, o la Granny se’l va canviar o va utilitzar el seu de soltera o com va la cosa?

Fins al pròxim capítol ^^

Cass




AvatarAntares_Black 331 comentaris14/09/2016 a les 20:22:00
#26916Tinc 8 fanfictions i un total de 34 capítols

Vinc a respondre!!

Agatha Black:

Sí, efectivament, Altaïr és un nom d'estrella, alfa aquilae. De fet, la grafia més correcta en català és amb dièresi (perquè es pronuncia com bé dius [Altaír], i cal trencar el diftong). ((Acabo de veure que a l'article de la viquipèdia no en porta... -_-' )). Jo sempre l'he vista escrita als llibres d'astronomia amb dièresi. Ah! Altaïr també és una llibreria especialitzada en viatges! M'encanta perquè és molt curosa en tot el que és la cultura dels pobles, i tot de coses d'antropologia. Potser això també m'ha influït en la decisió del nom/estel.

Ostres! No puc posar res de res sense que en tragueu conclusions!! Sí, naturalment que es tracta de destacar una relació amb l'àliga. No diré si es farà animàgic o no (tot i que ho podeu pensar, atès que m'encanta tot aquest tema), però pensa que hi ha d'altres coses que podria fer referència a l'àliga...

Tens raó: l'Altaïr és un xic contradictòria. Se sent diferent en tots dos ambients. No és ni una cosa ni l'altra. I sempre acaba fent d'advocat del diable (ja ho anireu veient), posicionant-se en defensa del que no té representació onsevulga que es trobi.

No, no és tan altiva com la pintes!! No té res contra la seva mare; només es queixa que no la deixa fer servir la màgia, que és la seva naturalesa. I amb la Granny... Tampoc no t'agradaria a tu, si fossis al lloc de l'Altaïr! Sí, molt bé, li va mostrar la comunitat màgica al seu moment, però ja no està per ella (ni tan sols ve a les assemblees), fa la seva. A més, mai no li explica res a l'Altaïr sobre la seva família màgica! No vol parlar del seu padrí (avi) per més que es faci evident que l'Altaïr en vol saber coses (això ho veiem sobretot en el pròleg). Això no vol dir que la Granny sia una mala persona; però és la percepció que en té l'Altaïr. És com si la tingués abandonada. Així que l'Altaïr fa veure que no li importa; s'intenta convèncer que no la necessita i pensa descobrir els misteris que la Granny crea al voltant de la seva família pel seu compte.

Pel que fa als professors... No em sembla haver dit que tingui cap actitud altiva... Només que s'avorreix. Per dos motius. Per una banda, els continguts li semblen massa fàcils (no li cal esforçar-se, perquè no hi troba dificultats) i no la motiven. Per altra banda, té sempre el pensament posat a la màgia. Frisa tant per marxar que comença a percebre l'escola muggle com una càrrega.

I amb això de sentir-se sola... És ben bé el que dius: «com que sap que marxarà aviat, potser no vol fer amistats que hagi de deixar.»

M'agrada que hi hagis vist realisme. El personatge principal ha de quedar molt clar.

Oh! I Briubruixina! A mi també m'agrada molt! L'admira molt i és una inspiració per a ella. Ara per ara, és la persona més propera que té i això que és algú “inaccessible”. Vull dir... que consideri una persona que hauria de sentir lluny per la diferència que hi ha entre totes dues... és que no ha tingut mai ningú proper. I això és trist.

És molt interessant, tot el que reflexiones sobre la seva possible residència. Però alerta que els Black ja no són dels Sagrats 28...

No havia caigut en això: «Ja s’endurà una sorpresa, ja, quan vegi que a Hogwarts molta gent és filla de muggles de tots dos costats, i que d’altres només són bruixots des de fa una o dues generacions!»

M'agrada això que dius: «Encara no la conec gaire, però crec que a Ravenclaw o a Gryffindor també hi podria estar bé. A Ravenclaw perquè li agrada molt aprendre, i a Gryffindor per la seva determinació i gosadia (tot i que estigui aterrida, decidir amb 11 anys canviar de país, d’idioma, anar a un lloc desconegut i començar una vida nova és molt valent i d’esperit aventurer!)». També pots veure aquest Gryffindor que dius (que no el contradic pas) com un objectiu pel qual frisa tant que faria el que fos. Estic molt d'acord amb la part de Ravenclaw...

Ja veurem què n'opina el Barret que Tria...

Parlem de la Comunitat Màgica dels Pirineus!

Sí que tenen organismes oficials de govern; el que anomenen Govern Màgic, que es troba en un lloc indeterminat dels Pirineus. Però sí que és veritat que tenen una organització governamental molt “primitiva”, comparada amb la que tenen els bruixots britànics. El Govern Màgic seria com un primerenc Concili Màgic, i la resta d'organitzacions són petits consells de cada zona que treballen junts des de la distància quan hi ha qüestions que afecten també a d'altres llocs. Però no és “democràcia popular”. I els guirigalls són puntuals: és aquesta Gorgona, que li agrada embolicar la troca!! xD Que si no, la cosa no té emoció! hahahaa

I sí; com bé dius, «recorden molt als dels llibres de bruixes més de fantasia ambientats en èpoques medievals o victorianes, i de fet també en el fet que semblen força matriarcals». Es noten les influències de l'escriptor, eh ;)

«M’he fixat que la majoria de bruixes que intervenen i que tenen alguna posició important són dones (de fet, només surten dos homes en total, durant les reunions, i tots dos sembla que bàsicament es dediquin a fer encàrrecs per la Briubruixina)». Apa! No, no! Aquesta no és la intenció! Sí que pot semblar que es regeixen per un lideratge matriarcal, però que només hagin sortit dos homes és casualitat, pura casualitat!!! No sé si hi ha més homes que dones; no em preocupo gens per les quotes de paritat (quants pèl-rojos hi ha? I esquerrans o ambidextres? Quantes persones no-cis? Quants bruixots surten amb cicatrius? I amb displàsia cleidocranial? No, no m'hi fixo xD). Ha estat casualitat, no ho tinguis en compte.

El pare de l'Altaïr assistia als aquelarres quan era més jove i de petit. Ara no hi va perquè, com es diu al pròleg, conviu massa amb la vida muggle. La Granny portava el seu fill a les reunions i també hi va portar l'Altaïr. Només que ell no hi ha seguit anant. Els motius de la Granny per desaparèixer com desapareix cap a vés-a-saber-on ja els descobrirem més endavant...

Em fa gràcia la visió tan peculiar que tens de la Granny i del seu comportament hahahaa

Això dels diàlegs, m'ho apunto! Què és el que no s'ha entès??

Jo també tinc ganes de dijous!! I sí, agafarem el tren! El problema és que el capítol és tant llarg (≃6000 paraules, com aquest que hem quedat que és massa llarg) i el partiré en dos (quedarà de ≃3000 paraules). A veure com surt l'experiment! Ja m'agradaria que ho poguéssiu llegir seguit!

Fins dijous!

Antares




AvatarAntares_Black 331 comentaris14/09/2016 a les 20:27:43
#26917Tinc 8 fanfictions i un total de 34 capítols

Cass Ross:

Dius: «M’acabo d’adonar que respecte a la primera vegada que ho vaig llegir, has tret els anys en cada canvi d’escena. Tot i així, queda clar». Sí, és cert. Ho tenia en dates i ho vaig canviar, perquè em vaig adonar que les dates numèriques us farien pensar que eren pistes pel forat cronològic que se suposa que hi ha, i no ho són. Mentre quedi ben situat, ja va bé!

M'alegro molt que el personatge de l'Altaïr us agradi (val més així perquè la tindreu a sobre tota la fanfic hahaha) i que us en sembli bé el nom. També podia triar noms de constel·lacions, o de galàxies... Però el d'estel em feia més el pes! ^^

«Fa gràcia que es preocupi pel seu tipus de sang...» Doncs a mi no em fa gràcia, pobreta! Que té una angoixa constant! :O

La idea de les retrospectives és precisament aquesta! Que aneu veient quina infantesa tenia l'Altaïr, com es va criar i quin contacte tenia amb la màgia i amb el món muggle. Però encara que anem cap a Hogwarts, tot això no es perdrà del tot! El que ha après als aquelarres d'Artineu li servirà molt! És la seva motxilla de records i de recursos!

La comunitat màgia dels Pirineus la vaig detallar força. La majoria de les criatures i tradicions ja les coneixia de casa, però hi ha d'altres coses de les quals m'he hagut de documentar (i trobar trolls i banshees no és gaire complicat, però per criatures dels Països Catalans s'ha de saber on cercar!).

«M’encantaria saber-ne més coses, ja sigui en aquesta història o en un petit spin-off!!». Ho tindré en compte!!

Em quedo amb «Els diàlegs també estaven bé» perquè és precisament un dels elements que em costa més. Sobre la informació que col·lapsava també m'ho comenta la Gee... Sí, teniu raó. Com que jo ja sé de què va...

Entenc que hagis vist Briubruixina una mica com en Dumbledore. Al cap i a la fi, li fa de mentor. El nom el vaig trobar precisament a partir de la fonètica (com Artineu, però el de Briubruixina és més evident). Sona a bruixa.

M'ha semblat molt interessant, això que has dit: «Per cert, la frase que la Briubruixina diu a l’Altaïr —<<Promet-me que mai no t’avergonyiràs de ser qui ets. Promet-me que mai t’oblidaràs dels teus orígens, que no t’avergonyiràs de la teva sang>>—, m’agrada molt perquè ella interpreta que la bruixa li ho diu per un altre motiu, però nosaltres sabem una miqueta més que ella i això mola»

«Pel que fa als pares de l’Altaïr, em sembla que en cap moment n’esmentes el nom... El sabrem mai?». Sí, sí que el sabrem. Però ja que ho preguntes, ho he avançat i se sabrà al proper capítol (dijous). Però si teniu pensaments com «En tinc curiositat per saber quin nom d’estrella té el pare», flipareu!! huhuhuu

I, sí: segueixen fent servir el cognom Black! El pare es diu Black i l'Altaïr també (la mare no, i no li agradarà gens que li diguin senyora Black: «en tot cas, senyora de Black!» hahahaaa). La Granny segurament fa servir el cognom de soltera... ja ho veurem... És una bona pregunta!!

Per cert, no em puc creure que no us pregunteu qui eren els que van protagonitzar aquell duel màgic al Cercle, del qual l'Altaïr va recollir les restes d'una vareta de fibra de cor de drac...

Antares




AvatarAntares_Black 331 comentaris14/09/2016 a les 20:37:42
#26918Tinc 8 fanfictions i un total de 34 capítols

A veure, coses que sembla que no s'han acabat d'entendre.

 

―Cito algunes plantes màgiques:

-Meneironera: Planta màgica que floreix i dóna els fruits a l'interior de les grutes de difícil accés (això no ho he tingut gaire en compte: l'enclotada ja val...); guardades per ferotges gegants i cruels dracs; només hi permeten l'entrada la nit de Sant Joan. D'aquestes plantes, en neixen els meneirons (gent menuda), que són tan menuts que caben dins d'una canya.

-Flor de l'aigua: És una planta màgica de sotabosc. No ho confongueu amb la marea roja, que també se li diu flor d'aigua.

-Herba desferradora: Herba màgica de diverses creences; unes diuen que dóna sort.

-Llet de bruixa: No és una planta màgica en sí. Vull dir que no és fictícia. És una euforbiàcia real. Com que té el nom que té, de petits sempre dèiem que indicava bruixes a prop. I ho he pres que la fic.

 

―He fet sortir algunes criatures màgiques i d'altres éssers de la zona:

-Gent menuda: Tota la col·lecció de follets (cerdets, bubotes, boiets, donyets, meneirons...). Són molt treballadors i familiars. Estan units a la família (n'hi ha que els diuen familiars); com els els domèstics, podríem dir. Poden ser perilloses, perquè quan acaben una feina en volen més i, si no reben una nova ocupació, es poden llançar a l'amo i fins i tot matar-lo...

-Els elementals: Gent menuda que viu al bosc, esperits del bosc.

-Els martinets: Gent menuda. Són com gnoms. Eren venuts per herbolaris i bruixots de Martinet (de la Cerdanya) en els marcats de pobles veïns, amb la fama que el seu posseïdor podia ser ric. Això a Catalunya, Occitània i Andorra. Jo m'imagino que n'hi podria haver tràfic...

-La Dama Blanca d'Auvignà: Les Dames Blanques són esperits fantasmals que se suposa que apareixen, ningú no sap com. Quan aquest ésser espectral, tots els sons del bosc emmudeixen. Actualment, és el que es coneix com el fenomen de l'autostop, que fa aparicions a les corbes sinistres de carreteres, de nit o quan hi ha boira. La d'Auvignà (Andorra), en concret, va tenir relació amb un incident amb un home llop, que se suposa que era el bisbe de la Seu que la Dama havia transformat... Arran de l'incident (que té una trama molt més llarga i complicada), ella va profetitzar que mentre ella existís, Andorra seria un país independent.

-El Pare Llop: Se'n parla al Pallars i als voltants. És un home de ferotge expressió que viu al bosc. Tot i que no sol abandonar casa seva, en algunes nits fredes baixa a les masies a la recerca de refugi. Si no obté hospitalitat, llança una nombrosa bandada de llops que només l'obeeixen a el contra els ramats de la casa. Es diu que ni tan sols els caçadors més hàbils i valents poden acabar amb la tragèdia.

-El Nonell de neu: Ésser gegantí que habitava els boscos i s'alimentava d'arrels i de llet que robava els pastors. Es considera pacífic que quan és a prop dels ramats, els esquellots dels animals sonen a l'uníson, creuen els pagesos, i poden dormir tranquils perquè en Nonell els protegeix de qualsevol perill. Pel que sé, es coneix a la Cerdanya i al Ripollès. Els bascs també en tenen el seu equivalen, que anomenen Baxajaunak. No és cap Ieti! hahahahaaa

-Currucuca: Una criatura horrible i peluda; s'entrebanca amb els seus propis pèls. El remei dels cagallons i la sopa de pèls, me l'he inventat.

 

―Organitzacions de bruixes que m'he inventat:

-El Consell de la Fageda: són els bruixots d'Artineu, que es reuneixen en una fageda de l'enclotada. Les fagedes són boscos misteriosos i màgics (no trobeu?). A la zona geogràfica d'Artineu, no són gens normals.

-El Síndic de les Agulles: Consell de bruixes d'Andorra. Tot això dels prínceps i bisbes que no s'ha entès, forma part de les autoritats muggles andorranes: sobre els coprínceps d'Andorra recau direcció de l'Estat. I són el bisbe de la Seu d'Urgell (copríncep episcopal), i el President de la República francesa (copríncep francès).

-Taula de Bruixes de l'Ossera (Alt Urgell) En algunes zones del Pirineu, es creu durant segles que havien estat constructors dels megàlits. Un dels dòlmens que es creu que de la gent menuda. No per casualitat les bruixes de l'antiguitat es reunien allí per celebrar els seus aquelarres.

-Les bruixes de Llers: Són les bruixes de l'Empordà. Aquestes no me les he inventades L'Empordà és una zona especialment rica en tradicions misterioses, com les bruixes de Llers o del Cap de Creus, i que encara avui és la síntesi del fenomen màgic català. Em va semblar que les havia de citar!

-Sorginak: En basc, bruixes. Com bé diu el nom, són les bruixes del País Basc. Les quals tenen molta germandat amb les bruixes catalanes. No oblidem que bona part dels Pirineus van ser poblats pels bascs. D'aquí que hagi volgut mostrar encanteris en basc (i fins i tot algun mixt basc-llatí).

-Govern Màgic: L'òrgan de govern de més jerarquia. No només del Pirineu, sinó de tot el territori català (no arriba a l'Alguer ni a Nàpols ―on els vestigis de català que hi ha són només de bruixots―, però hi té relacions). Situat a un lloc incert dels Pirineus.

 

―«Tots els bruixots Catalans viuen als Pirineus o és només on es reuneixen?»

No, hi ha bruixots a tot el territori. El que passa és que 1- L'acció passa als Pirineus i 2-Els Pirineus és on es conserven les tradicions màgiques més antigues. Segons la fic de Pirinë, a Barcelona hi ha molts espais màgics (mercats, per exemple) amagats per la ciutat (com les estacions de metro fantasmes), per tant podem pensar que tenen llocs de trobada que no tenen categoria d'institució de govern, ni de consell local. En el meu cànon mental també és així i suposo que a la resta de ciutats importants de Catalunya (i d'Andorra, i del País Valencià, les Illes Balears, Occitània, sud de França i Catalunya Nord...) deu passar si fa no fa una cosa semblant.

 

―«Tenen contacte amb bruixots d’altres bandes, igual que amb els bascs que esmentes?»

Sí. Tots els consells tenen contacte amb tota la resta. I aquí no només surten les bruixes basques, també veiem que es comuniquen amb Andorra, el Pallars, l'Urgell, l'Empordà... En d'altres ocasions, es comunicaran amb Berga, Olot o Barcelona o fins i tot amb les autoritats màgiques brit&agrav e;niques.

 

―«També fa trobades nacionals amb les bruixes de Castella i d’Andalusia, o potser per ser dels Pirineus tenen més tractes amb els Occitans?»

En el meu cànon, les bruixes espanyoles i les catalanes tenen relacions de veïnatge. Sí que mantenen contacte per mussol, però no crec que facis gaire trobades (pluri)nacionals, si no és per motius de pes justificats i rellevants. Sí que tenen tractes amb els occitans, és clar. Amb aquests ho tenen més fàcil per reunir-se per proximitat, però hi ha d'haver motius. Suposo que hi ha representació de cada lloc al Govern Màgic. Però en el meu cànon, els bruixots catalans no coneixen reis centralistes i continuen amb la seva “Corona d'Aragó” particular, o fins i tot anterior. Tota relació era la “marca hispànica”, però territoris independents. Viuen com a l'època feudal/medieval; comtats, contrades i terratinents.

«La veritat és que molaria molt, en un país tant ric en cultures com Espanya. Ja m’estic imaginant les bruixes andaluses, morenes, amb xals de colors i braçalets penjant, d’un estil més agitanat, llegint mans i tirant les cartes... a l’estil del ballet El amor brujo. Deuen molar molt *.*». Això m'ha semblat molt divertit!!!

 

―«M’agradaria que ens expliquessis més coses d’aquesta manera de fer pirinenca»

-Com s'explica al capítol, Artineu havia estat un poble exclusivament de bruixots. Després, cap al segle XVI, comença a acollir petites emigracions de muggles que acaben arraconant la comunitat màgica, que comença a reunir-se en secret. I no obliden la brutal persecució de bruixes que es va patir (recordeu el que diu la Gorgona?). Suposo que passa amb altres zones, que reben muggles i s'han d'acabar amagant.

-A les cases de llocs així, claven amb un clau a les portes dues fulles de llaurer creuades, com a talismà contra les bruixes diuen. Això és veritat. Segur que ho haureu vist.

-Volia fer esment a les particularitats de llenguatge respecte al que coneixem de la tradició màgica britànica: lligar (això no m'ho he inventat: en terminologia de l'època, es deien així els que havien estat sotmesos als encanteris de bruixes), no-màgics (volia un terme diferent de muggle, perquè la paraula sona massa anglesa i vaig pensar que no quedaria propi del lloc), canviador de pell (que explico més endavant)...

-El judici de les bruixes de Zugarramurdi del 1610 representa l'intent més ambiciós emprès per la Inquisició espanyola d'acabar amb la bruixeria. Diverses acusacions i judicis secundaris, i un procés principal centrat en els suposats aquelarres de Zugarramurdi i va ser el que va culminar amb un acte de fe i una sèrie de condemnes el novembre del 1610. Al final del procés prop de set mil casos havien estat examinats per la Inquisició. Em sembla prou fort com per esmentar-ho.

-Els muggles solen tenir problemes amb llops. És una preocupació que és a l'ordre del dia. Per això m'ha semblat bé que també esdevingui un problema per als bruixots: tant per llops en sí com pels homes llop.

-Els focs follet (amb els quals juguen els nens) són encanteris típics.

-La relació que estableixen les bruixes d'Artineu amb les filadores/Ca la filadora, me l'he inventada jo. Però l'he basada en fets reals: és ben cert que, amb el creixement de la indústria de la llana del segle XVII, moltes noies marxaven dels pobles (venudes, ofertes o per voluntat) a filar per un amo. També és veritat que era un dels pocs oficis oberts a les dones.

-També és cert que el 1917 es van trobar els esquelets de set gegants en una excavació irregular a Prullans, en el megàlit d'Orèn (un exemplar de dolmen pirinenc). Aquests esquelets es van dipositar durant anys als soterranis de la Terre de Prullans, propietat del Marquès de Monistrol. Es diu que eren fèmurs d'entre 70 i 90 centímetres de longitud, per tant els seus propietaris podrien arribar als tres metres d'altura. I és un esdeveniment que es va voler tapar, però els pagesos se'n recorden.

-Els follets són genis protectors de les llars, a d'altres llocs són generadors de vents insuportables. Per aquest motiu, això del vent follet.

-També m'ha agradat molt fer sortir l'eixarm. És una pràctica supersticiosa per guarir malalties amb oracions i certs medicaments empírics. El rotllo de la “monopolització dels guaridors”, me l'he trat de la màniga xD

-La manera que tenen les bruixes dels Pirineus de prometre, ho he tres de l'Embruixada! Ningú no ho he notat? Sempre m'ha semblat genial i sempre m'imaginava que les bruixes prometien així!! A més, pot tenir connotacions rares, tipus la de volar amb escombra...

-I que diguin canviador de pell en comptes d'animàgic és del Senyor dels Anells!! ^^ A El Hòbbit, hi ha un personatge que m'encanta que és Beorn (si us plau, no us fixeu en l'esguerro horrible que van caracteritzar a la pel·lícula ―ni tampoc a la de dibuixos animats del 1977). Beorn, que és un canviador de pell (skin changer) i es transforma en un enorme ós negre, és un dels meus personatges preferits. A l'univers de Tolkien, els canviadors de pell ho porten a la sang, són una raça (Beorn n'és l'últim), i no s'adquireix com l'animàgia. Però jo ho he agafat com a sinònim.

 

Uf! Em sembla que això ja és tot!

Espero que hagi quedat tot aclarit :)

 

Antares

PD: Mare meva, aquestes respostes haurien de comptar punts... O.O




AvatarUnapersona 183 comentaris31/10/2016 a les 12:05:01
#26977Tinc 6 fanfictions i un total de 39 capítols

Genial, aquesta fanfic! La Granny, doncs, és la dona que al pròleg surt fugint d'Anglaterra? És com ho entès, però no n'estic segur.

El nom Altaïr m'encanta. No sé perquè, però tinc la mania de pensar que inventar un nom en català que soni bé és impossible, però entre Altaïr i Artineu ja m'ha marxat els prejudicis! (Per curiositat, he buscat Altaïr a Google i he vist que el protagonista d'Assassins's Creed es diu Altaïr ibn La-Ahad. Sembla que és àrab, però igualment em sona català, a mi). Per cert, m'agrada que tot i ser un nom que sembli masculí, la protagonista sigui (o, almenys, sembla que sigui) una noia.

M'ha fet molta gràcia el talismà per allunyar bruixes. Es veu que no és gaire efectiu. ^_^ També m'ha fet gracià això de "canviadora de pell", tot i que al principi he pensat en Joc de Trons (a la traducció en castellà en diuen "cambiapieles", però més que animàgic és que pots posar-te dins del cos d'un altre animal o fins i tot d'una altra persona) i no en El Senyor dels Anells (i això que em considro un gran fan de Tolkien!).

M'ha picat la curiositat les frases en basc (bàsicament Akelarrearen laguna naiz). Com és que parlen en basc si són a Andorra? Suposo que deu ser un encanteri que s'ha anat estenent des del País Basc.

Quan he llegit la descripció de la gent menuda he pensat en els minairons, aquells follets petits que si els alliberes i no els dones feina et maten, sobretot quan l'Altaïr ha dit allò de què fem? què fem? (tot i que jo recordava que deien què farem? què direm?). També em semblen molt originals les referències que fas a algunes supersticions, convertint-les en reals, com la cura que fa la Briubruixina o la Dama Blanca.

Bé, doncs fins al proper capítol!




AvatarAntares_Black 331 comentaris01/11/2016 a les 01:11:58
#26980Tinc 8 fanfictions i un total de 34 capítols

Unapersona:

Sí, la Granny és la dona del pròleg. L'Altaïr és la seva néta.

Jo no m'he inventat pas el nom d'Altaïr! És el nom d'un estel! És l'alfa de la constel·lació de l'àliga. En àrab, significa 'volador', i fa referència al vol de l'àliga. Hi ha una pila de coses que es diuen Altaïr. És un nom epicè; no ha de semblar masculí ni femení, senzillament és vàlid de qualsevol manera. I sí, la protagonista és una noia.

El talismà per allunyar les bruixes no me l'he inventat tampoc, és popular. És una cosa recorrent entre els pobles pirinencs. Em pensava que s'entendria. Jo ho he vist molt, i a la porta de casa també tenim clavades les dues fulles de llaurer a la porta (els costums, ja se sap). Si ets en algun poble del nord, fixa-t'hi.

Em va semblar bé fer servir el terme canviador de pell com a sinònim d'animàgic. Com si aquí tinguéssim un nom més per dir-ho. L'expressió de Tolkien d'skin changer sempre m'ha semblat molt encertada i la vaig fer servir. En realitat, els canviadors de pell de Tolkien són una raça especial, i no pas una habilitat que s'adquireix com és l'animàgia. De tota manera, ho he explicat en els comentaris anteriors.

No sabia que a Joc de Trons es parlés de “cambiapieles”. Ho he cercat i diu que són persones que tenen la capacitat d'entrar en la ment d'alguns animals i controlar-los a voluntat. Tanmateix, aquest és un concepte molt diferent de la transfiguració animal.

Sobre les expressions en basc... Antigament, tot el Pirineu era de parla basca. Em va semblar que els encanteris en llatí podien conviure amb els bascs, que suposo que podrien tenir orígens més antics. Akelarrearen laguna naiz significa 'Sóc amic de l'aquelarre' o 'Sóc membre de l'aquelarre' (la paraula lagun vol dir tan 'amic' com 'membre'). Akelarre és una paraula basca que significa literalment 'boc' i 'camp'. Es refereix als Cercles o reunions de bruixes. Em va semblar una frase adequada com a conjur d'entrada.

Els encanteris en basc no s'han anat estenent des del País Basc. Sinó que la repressió que el poble basc (la seva cultura i la seva llengua) va patir al llarg de les invasions posterior el van afectar. Va ser desplaçat i reduït pels posteriors pobles conqueridors (íbers, romans...) fins al que ara en queda. Euskal Herria era molt més gran que el que ara coneixem. Jo m'imagino que la cultura màgica és més respectuosa amb la història i els costums i per això crec que els vestigis de la presència basca al territori es podria veure en el tipus de màgia i els costums màgics en general que es tenen. És a dir que els encanteris en basc són un vestigi del que hi havia hagut, i ens indiquen que descriuen una màgia molt antiga que ha tingut la força de mantenir-se a través dels segles.

Ah! I no són a Andorra. Són al nord de Catalunya. Prop d'Andorra, i hi tenen relacions, però Artineu no és pas un poble andorrà. Podríem dir que situaríem Artineu entre Arànser, Lles de Cerdanya i Viliella.

Aquest capítol té molta teca. I també en té de cultural! A veure si segueixes llegint! :D

Antares

PD: Si llegissis els comentaris anteriors, entendries més coses ;)




AvatarMercè Granger 45 comentaris07/11/2016 a les 23:27:18
#26988Tinc 3 fanfictions i un total de 6 capítols

Hola!

Ja fa dies que em vaig llegir el capítol fa dies, però fins ara no l'havia pogut comentar...! I em sentia culpable, però aquí ja estic disposada a comentar!

Em voto el pròleg perquè no tinc gaire més a dir: sí que potser és veritat que hi sol haver moltes fan fics sobre fills del Sirius (diguem que és fill del Sirius xd Que ja veig que insisteixes que això no és segur), poques tracten de la seva néta; i, a més, a més, solen tractar que la filla és noia, té la mateixa edat que el Harry i la seva mare era la millor amiga de la Lily. O sigui que jo trobo que la trama és original, i estic segura que serà una gran història!

Un punt que m'agrada molt és que parlis dels Pirineus; que l'Altaïr visqués als Pirineus fins ara. Jo sóc la primera que, si hagués de fer que un personatge s'exilies, l'enviaria a França com a prop. I em pareix molt bé que aquì parlis dels Pirineus i de mags catalans, molt original! I, ja de pas, també trobo que t'has currat molt Artineu i tot el que comporta (les descripcions, el nom del poble, les tradicions, la història, l'escola), espero saber més coses d'Artineu! (gràcies per al missatge on expliques més coses, per cert. Jo també crec que hauria d'aportar punts, quina currada, per Merlí!)

Parlant d'això: quantes plantes, criatures i organitzacions màgiques que has fet sortir! M'encanta! És veritat que si no hagués estat per les explicacions m'hagués perdut un poc, però m'agrada molt que a les històries es facin sortir criatures i plantes màgiques, que per alguna cosa estem a l'univers de Harry Potter. També un punt que m'ha cridat l'atenció és que utilitzis l'expressió canviador de pell per a un metamorfomag; em pareix molt realista que no els diguin metamorfomags, sinó que a cada banda tinguin paraules específiques per als mateixos termes (per exemple, muggles i no-maj).

I ara anem a la prota; l'Altaïr. M'encanta el nom (em fa gràcia, de fet, perquè jo a la meva fic també tinc un Altair xd En realitat és el segon nom d'un dels personatges, però bé), i crec que va molt molt bé per a un Black per això que ha dit l'Agatha. Com a personatge m'ha semblat curiosa i interessant, al príncipi m'ha caigut amb gràcia; crec que és molt realista la seva actitud respecte al canvi de país. Potser molta gràcia no m'ha fet que tingui unes tendències una mica puristes, però crec que està ben explicat perquè té aquestes tendències i se'm fa creïble i coherent amb el seu caràcter. Vull saber com evolucionarà respecte a aquest tema.

Hi ha una frase que m'ha agradat molt: "Vist d'aquella manera, era com si ella només fos el resultat de les accions dels altres. I no suportava ser un element passiu en la construcció de la seva persona.". M'ha agradat també molt quant expliques els seus sentiments respecte a l'escola muggle, com la solien castigar.

I parlant de la Granny... vaja, un altre misteri, qui serà? Per què actua així? M'ha assaltat el dubte sobre si és sang pura o no, perquè així el pare de l'Altaïr seria sang pura i potser així sí que ella es podria sentir malament per la seva part muggle; però si no ho fos, no seria muggle només per part de pare, sinó per rebesavis també (suposo que per rebesavis de part dels Black és sang pura xd). Hum. M'estic fent un embolic, no sé si se m'ha entès.

M'agrada molt l'estructura del capítol; jo en particular són molt fan dels flashbacks i els salts en el temps, i crec que has sabut relacionar molt bé els records amb el moment actual, i crec que en cap moment es pot perdre el fil. Trobo que es una forma original i ben trobada per a començar una història; amb el personatge recordant la seva anterior vida (i no que ho vagui narrant a través diàlegs o pensaments; sinó que simplement nos ho mostri per una quantes escenes. Que per cert, penso que les has sabut triar molt bé, perquè amb aquestes escenes contades, almenys jo m'he fet bastant a la idea de com era la vida a Artineu) Pel que fa a la redacció també està MOLT BÉ, la teva prosa és molt cuidada i delicada. Les descripcions, sobretot de paisatge, crec que et surten molt naturals i boniques.

Ah, que se m'oblidava! La Bruibruixina també m'ha cridat molt l'atenció, espero que surti  més, perquè em pareix que potser un personatge molt guai i especial. Potser l'escena de l'aquerrale m'ha saturat una mica al principi per a sobreexplotació d'informació, però gràcies al comentari informatiu de més avall l'he pogut seguir amb tota normalitat, o sigui que això no ho contaria com a queixa.

No tinc gaire més a dir, ens veiem al pròxim capítol! Enhorabona per aquest capítol!




AvatarAntares_Black 331 comentaris22/11/2016 a les 00:23:57
#26994Tinc 8 fanfictions i un total de 34 capítols

Mercè Granger:

Quina il·lusió que segueixis la fic!!

Jo també havia llegit el teu comentari fa dies, però no havia tingut ocasió de respondre!

La veritat és que no he llegit cap fanfiction sobre descendents d'en Sírius. No llegeixo gaire fanfictions, tret de les d'hpcat i alguna més si em cau a les mans o me la recomanen. He escrit molt més que no he llegit, en el camp de la fanfictions, o sia que moltes vegades no estic segur que el que escrit tingui caràcter de fanfiction, tal com se sol fer en general. Faig el que em surt i tiro milles! ;) Doncs si a més dius que és original, millor que millor!

De tota manera, he mirat de fer-ho encaixar tot en la història que ja en tenim, és a dir que això d'embolicar-hi la Lily com a amiga de la filla... no és en els meus propòsits xD

Tenia ganes de donar-hi una marca catalana! I per mi els Pirineus és una zona molt coneguda i molt màgia, i em va semblar perfecte per ambientar-hi part de la història! Ui, Artineu! Està molt pensat. En tinc una idea molt definida. Com que veia que hi havia coses que no s'entenien, ho vaig aclarir tot :)

«També un punt que m'ha cridat l'atenció és que utilitzis l'expressió canviador de pell per a un metamorfomag». No. Era per a animàgic, no per metaforfomàgic (o magimòrfic; no tinc clar com es diu...).  Amb això («sinó que a cada banda tinguin paraules específiques per als mateixos termes (per exemple, muggles i no-maj)»), sí que tens raó! Li dóna un matís idiosincràtic!

Ah, doncs a veure si conec el teu Altaïr xD

Les seves "tendències puristes" és a causa del que ha vist i viscut. Però ja ho anirà superant.

Ui, la Granny... No et puc revelar del cert si és sang pura o no (de fet, no puc revelar res sobre ella...), però heu de suposar que sí. L'Altaïr també seria de sang pura si la seva mare no fos muggle.

A mi també m'agraden les retrospectives (crec que és important saber d'on vénen els personatges), però no en tinc tota la pràctica que voldria. Però no han quedat malament, oi! xD T'agraeixo els compliments!

Sí, Briubruixina és genial! I sortirà més, i tant! Ha de serguir tenint paper (i en indrà un de molt important). Al cap i a la fi és la mentora de l'Altaïr.

Mercès per comentar!! També et contesto els dels següents capítols!

Antares

PD: Quin canvi d'imatge de perfil! xD