El Retorn dels Black - IV- L'anhelada Tria i un atac inesperat
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 30/09/2016 a les 01:08:58
Última modificació 24/09/2017 a les 19:45:25
Tots els capítols de El Retorn dels Black
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


IV- L'anhelada Tria i un atac inesperat

L'anhelada Tria i un atac inesp erat

 

       L'Altaïr no va deixar de pensar en tot allò que en Hagrid havia dit del seu avi Sírius. Seria molt optimista dir que li havia relatat res amb gaire detalls. De fet, aquell home parlava distret amb una barreja d'entusiasme i de nostàlgia. Anava encadenant records en els quals l'Altaïr no podia situar-se. Li va costar de seguir aquelles paraules desendreçades que es perdien en la memòria del mig-gegant, on l'Altaïr no tenia accés. Tanmateix, va retenir coses prou importants. Al cal i a la fi, era el primer cop que algú li parlava d'ell.

   ―Quan anava a l'escola, era tot un mala peça! ―havia exclamat en Hagrid―. Ell i els seus amics eren els més esvalotadors de tota l'escola! Prò eren uns estudiants exemplars, 'xò sí, i treien molt bones notes.

       En Hagrid divagava d'una escena a una altra del passat, i l'Altaïr mirava d'imaginar, en els reflexos trèmuls i lluminosos que els fanalets dels bots feien sobre el Llac Negre que travessaven, un bruixot adolescent que es feia veure.

   ―Després... ―va continuar; el to de veu se li aplacava i els seus ulls d'escarabat ja no somreien―. Després se va apagar quan... Oh, allò el va canviar...

       L'Altaïr es va adonar que hi havia alguna cosa de la qual en Hagrid no volia parlar, perquè l'home va esforçar-se per tornar a somriure. Però no va gosar preguntar-ho...

   ―Oh, prò se va fer càrrec d'en Becbrau, i tant!

       En Hagrid es tirava el seu cap pelut enrere mirant el buit tot pensant-hi, mentre el bot avançava tot sol lliscant per l'aigua fosca, i aquest es reclinava i feia que s'enfonsés més la proa. Això feia que l'Altaïr comencés a veure's un dit més alta, i es va agafar fort a la borda de la barca. La línia de flotació del bot s'inclinava i ella va començar a patir...

   ―En pots estar molt orgullosa, del teu avi ―va dir amb una alegria solemne―. Era lleial, amic dels seus amics, molt noble; i (tot i que també temerari) agosaradament valent. Era molt passional i es rebel·lava contra les injustícies, i era capaç de donar la vida pels aquells que estimava!

       L'Altaïr comprenia que aquella descripció era la d'una persona admirable. I, tot i que amb la seva experiència no estava en condicions d'entendre què significava donar la vida per algú, va tenir la sensació d'empassar-se un goig que se li va instal·lar amb caliu al pit. Tanmateix, també tenia un sentiment doble... Pensava en la Granny. Si havia nascut als Pirineus era perquè la seva àvia havia fugit de la guerra, i això sempre havia induït l'Altaïr a pensar que la seva àvia no era gaire valenta, que ho havia fet més aviat per covardia. Pel que semblava, en Sírius i la Granny eren persones molt diferents...

   ―I pensar que durant molts anys havíem dubtat d'ell...

       L'Altaïr estava neguitosa i impacient per baixar del bot. Vigilava la inclinació que el pes d'en Hagrid provocava al bot i s'arrossegava dissimuladament a la banqueta del bot per anar reculant cap a popa i compensar el desnivell.

   ―Abaixeu el cap! ―va cridar en Hagrid, projectant la seva veu profunda cap a tota la flota.

       Les barques van travessar una cortina d'heures, i van passar per un túnel fosc dins la muntanya, a les entranyes del castell. Les embarcacions van atracar al moll del llac, i les amarres es van nuar totes soles. Esverats, i alhora tímids alguns, tots van posar els peus a terra ferma i les cames els anaven soles. L'Altaïr va esperar que en Hagrid abandonés la barca i es va posar a cercar l'Àstat Zeller, però sense èxit. Ben mirat, no coneixia ningú més. El Guardabosc es va separar d'ella i va guiar el grup fins la llum d'un fanalet que flotava, fent senyals d'un cantó a l'altre, a ras de terra.

       Un homenet, menut com un follet, els esperava. Després de saludar-se, en Hagrid es va esmunyir, si es que es pot dir així d'una cosa tan enorme, pels laterals d'un dels murs, agafant un altre camí, i l'homenet va prendre el relleu de guia.

   —Bona nit, sóc el professor Flitwick! —va dir amb una veu tan aguda i estrident que semblava la d'una cinta de casset quan es rebobina— Alumnes de primer, segueixin-me!

       La munió d'alumnes va seguir el professor Flitwick. Era un ancià primet i escanyolit, amb els cabells ben blancs, que duia una túnica blava enfiligranada i un barret punxegut. Però el seu tret més característic era la seva curta alçada. L'Altaïr va pensar que tenia un aspecte molt simpàtic i divertit, i va recordar la carta de Hogwarts; el professor Flitwick era el sotsdirector de l'escola.

       Els alumnes se seguien els uns als altres, perquè només els que anaven al davant podien veure prou bé el professor Flitwick, que avançava amb determinació per un passatge molt inclinat picat a la roca. L'Altaïr anava el més ràpid que podia, per deixar com més aviat millor aquell pendent enrere, fins que van sortir a un camp de gespa ben arreglat i humit a l'ombra de l'imponent castell. Van pujar un tram d'escala de pedra i es van agrupar la porta d'entrada de roure, que era tan colossal que hi haurien pogut passar dos o tres hàgrids gegants pujats l'un sobre l'altre.

***

 

       Ara s'esperaven amuntegats a una saleta petita i buida des de la qual veien el rebedor i l'immens vestíbul encerat. La veu del bruixot petitet, perduda entre els alumnes novells que li doblaven ben bé l'alçada, els va explicar que la Cerimònia de la Tria tindria lloc de seguida, i que després podrien gaudir del banquet de benvinguda. Pel que es veia, la residència era un aspecte molt honorífic de l'escola, i que la Tria era una ritual molt respectat.

   ―Han de saber que Hogwarts funciona amb un sistema de punts ―els va explicar la veu prima del professor Flitwick―. Guanyaran o perdran punts per la seva residència segons els seus mèrits. Les bones obres seran premiades i el mal comportament serà penalitzat.

       L'homenet els va dir que ja podien entrar al Gran Saló. En passar pel vestíbul, l'Altaïr va veure de cua d'ull quatre rellotges de sorra enormes. En lloc de sorra, però, contenien maragdes, safirs, robins i diamants respectivament, que es mantenien suspesos a la bossa superior del rellotge, i que resplendien a la llum flamant que els arribava de les torxes de les parets. Aquells devien ser els comptadors dels punts, va pensar l'Altaïr....

       Els alumnes de primer van entrar al Gran Saló per una gran porta doble. La resta d'estudiants els esperaven asseguts als bancs de les quatre taules allargades que travessaven longitudinalment el Gran Saló. Era un lloc estrany i alhora era fabulós i esplèndid. Però, mentre recorrien el passadís central, estaven exposats a una pila d'incomptables ulls expectants, que pampalluguejaven als rostres dels seus amos...

       Era una sala enorme. Tot d'espelmes flotaven en l'aire i les parets de pedra estaven cobertes de les columnes que queien, com els flocs de nata lliscants d'un pastís magnificent. Les grans arcades desapareixien en el cel màgic del sostre encantat. L'Altaïr va tirar el cap enrere per mirar al sostre, que semblava realment obert al cel, i va veure el mateix cel sense lluna que havia vist a fora, travessat casualment per un lluminós estel fugaç.

       La imatge d'un monjo panxut amb coronell, que brillava amb una llum perlada i blavosa en la penombra, va travessar la paret de pedra i, flotant en l'aire, es va unir amb els de la primera taula de l'esquerra. L'Altaïr es va adonar que era un fantasma, i aviat tot el saló es va omplir de fantasmes platejats. La majoria portaven gorguera i mitges fines, i es va fixar en un que duia una perruca arrissada i una misteriosa taca argentada al pit. Donaven un ambient enigmàtic al castell i, lluny de provocar-li calfreds, l'Altaïr va pensar que feien molt de joc amb la decoració general.

       El professor Flitwick els va acompanyar fins a davant de la tarima on seien els professors. Ella es trobava entre els alumnes i només podia entreveure un tros de la túnica de vellut de color blau brillant de l'homenet. Va provar de no respondre les mirades expectants dels alumnes més grans que seien a les banquetes.

       A la tarima, un tamboret de fusta de quatre potes els esperava, sobre el qual hi havia un barret de bruixot vell i atrotinat. El professor Flitwick els va anunciar que el Barret que Tria seria l'encarregat de col·locar-los en una residència.

   —Com pretenen col·locar-nos a la residència adequada amb un barret? —va sentir que deia en un xiu-xiu una nena pàl·lida de cabells curts i negres, amb un serrell recte sobre els ulls. Malgrat la seva curta edat, tenia una veu llampant plena de notes i de matisos, i havia fet servir un to presumit i repel·lent.

       A l'Altaïr li havien llegit el pensament. Tant de preguntar-se com ho feien i d'idear curiosos mètodes al tren, allò li semblava massa senzill per poder ser del tot fiable.

   —Jo no necessito cap barret, per saber de quina residència sóc —va respondre una altra veu amb prepotència. Aquella era d'allò més semblant a l'anterior, però sonava molt segura i sense tantes notes.

       El professor Flitwick es va apartar del Barret que Tria, fent-se a un racó. Aquest va començar a moure's tot sol, cosa que va provocar una ovació de sorpresa per la majoria dels nous. Aquell barret màgic no només es movia, sinó que també parlava! I, fent servir un dels traus que tenia prop de l'ala com si fos una boca, es va posar a cantar:

 

Fa mil anys que sóc barret

i he vestit molts caparrons.

M'hi puc ficar a dins de dret

i veure'n tots els racons!

 

Coneixia els fundadors

millor que qualsevol altre.

Tots molt bons embruixadors;

això no ho podeu rebatre.

 

Pareu molta atenció

que jo us diré les essències,

tot cantant una cançó,

de les quatre residències!

 

Us podria enviar a Gryffindor

si sou cavallers de mena.

Amb valentia i honor,

si un servidor us hi mena.

 

Si entraríeu en combat

quan amics preguen socors,

l'escarlata i el daurat

seran els vostres colors.

 

Hufflepuff, dolça i gentil

us dóna la benvinguda,

al bell i càlid asil,

on teniu la llar deguda.

 

Els teixons deuen al món

petits gestos de bondat;

a la feina, molt d'esforç

i als amics, fidelitat.

 

Si teniu cap objectiu

que per res no us voleu perdre,

de segur que preferiu

la residència verda!

 

Si teniu set de grandesa

i una voluntat de ferro,

tindreu qualsevol empresa.

Sou d'Slytherin, no m'erro.

 

El blau i el bronze us inspira,

si inquieta teniu la ment,

que per tot secret sospira

i us distingeix d'altra gent.

 

Ells han pogut produir

encanteris exemplars.

Ravenclaw pot presumir

dels bruixots més singulars.

 

I recordeu que en són quatre

però també en són un de sol.

Que podria ser un desastre,

si el mal emprengués el vol.

 

Ja hem tingut foscor al castell

que obria un front de batalla.

No cal ser com jo de vell,

per saber tenir-lo a ratlla.

 

No deixeu que al cor penetri

la desesperació.

Que si es desfà la unió

res no podrà anar pitjor.

 

Compteu amb mi i no patiu,

si sóc jo el Barret que Tria,

Quan el vostre nom sentiu,

endavant i fem-ne via!

 

      ;  Aleshores, el Barret va fer una reverència, inclinant la seva tela punxeguda, a cada una de les quatre taules i es quedar del tot quiet. Ara hi havia silenci.

       L'Altaïr, com tots els que l'envoltaven, havia parat bé les orelles. Va pensar que Ravenclaw seria un bon lloc també. Li agradaven els enigmes i, sobretot, volia ser una bruixa singular. Però els versos a favor d'Slytherin seguien atraient-la amb molta més força. Sí que tenia objectius, i sabia que era l'única residència que la podia guiar en el seu camí.

       L'homenet va agafar un pergamí llarg enrotllat sobre si mateix i es va escurar la gola amb discreció. La poca alçada del professor Flitwick es va fer encara més evident quan, en desplegar-lo, més de la meitat del pergamí escombrava el terra més enllà de les seves sabatilles de roba.

   —Bell, Steeve!

       Una petita onada de moviment es va obrir tímidament entre el grupet d'alumnes de primer que s'esperava nerviós davant la tarima. Un nen prim i escanyolit, amb un nas llarg i llis, arromangat i punxegut, va obligar les seves cames a portar-lo cap al tamboret del capdamunt d'un parell d'esglaons.

       Tot replegadet en si mateix per la vergonya de ser el primer, el nen va seure al tamboret, d'on li penjaven les cames. De seguida, el professor Flitwick li va indicar que s'emprovés el Barret. Ell se'l va posar al cap, que li feia forma de meló, on se li arremolinaven uns cabells clars molt curtets.

       El barret de bruixot, tot espellifat i cobert de pedaços, va tornar a moure's com ho havia fet abans.

   —Hufflepuff! —va cridar el Barret a través del trau que feia servir de boca.

       La taula de Hufflepuff va aplaudit animadament, i l'Steeve Bell es va treure el Barret descansat i somrient, el va deixar al tamboret i va baixar els esglaons cap allà. A la taula de Hufflepuff, un noi ros i fort, que tenia una retirada considerable al nen, el va saludar entusiasmat i, com ell, molts dels de la taula dels teixons li van donar la benvinguda.

       Amb l'Steeve Bell, es podia dir que la Cerimònia de la Tria havia començat. I el segon nom que va sonar als llavis del professor Flitwick va ser, ni més ni menys, que el de...

   —Black, Altaïr! —va grinyolar la veu del professor Flitwick.

       El seu cor va fer un bot i va empassar saliva. Una riuada de murmuris es va escampar pel Gran Saló. Era el quart cop aquell dia que el seu nom causava aquell efecte sorprenent i inquietant, i ella no va poder evitar de tornar a preguntar-se per què. Potser perquè el seu avi s'havia fet famós amb merders i les bromes que, segons li havia dit en Hagrid, feia quan anava a escola? No ho sabia. E que sí que sabia era que era la segona víctima d'aquell barret parlant. Per ordre de llista i amb el seu primer cognom (que semblava que allí era l'únic que valia), era inevitable ser dels primers...

       Mentre avançava cap el tamboret, ignorant tots els que devien estar observant-la al seu darrere, l'Altaïr mirava de posar-se en situació. En la seva pròpia situació. No podia haver tingut algú més, al davant, a banda d'en Bell de Hufflepuff? En tot el seu curs, no hi podia haver vingut cap Beans o cap Bennet? No, havia de ser la segona de la llista... Com sempre, dels primers...

       Tenia clar a on pertanyia. No creia que fos valenta, ni justa, de vegades potser una mica individualista, però era astuta i ambiciosa. També es considerava intel·ligent i, de vegades, no podia evitar de comparar-se amb els altres. Ravenclaw li cridava l'atenció, pensava mentre s'atansava a la tarima enmig dels murmuris que planaven el Gran Saló, però, ben mirat, potser la definia més allò que volia que no pas allò que ja tenia. Alguns dirien que era una mala herència de la seva família màgica, però ella esperava amb orgull la paraula Slytherin.

       Un cop dalt de la cadira, enretirant-se els cabells foscos enrere, es va col·locar el barret al cap. Aleshores va notar un pols vibrant com el miol ronc d'un gat, i reconsiderava amb pànic el fet que el Barret pogués estar penetrant en els seus pensaments.

       En aquell moment, es va adonar que un noi morè que seia al fons, a la taula de Gryffindor, amb posat seriós l'estudiava intrigat i amb deteniment. No sabia on, però li semblava que ja l'havia vist abans... Ara hi queia! Era un dels quatre esvalotadors de Gryffindor que havia vist a l'andana, el grupet presumptament culpable de la detonació explosiva que hi havia hagut al tren. Era el noi fatxenda que no parava de despentinar-se els cabells. L'Altaïr va pensar que tenia una expressió tan diferent de la riallera que li havia vist a l'andana que semblava un altre...

       Això; només faltava que algú la mirés més seguidament, encara. Llavors va sentir la veu del Barret dins seu que murmurava coses que reverberaven únicament dins la seva ment...

   «Ves per on! Així que tornem a tenir un Black...»

       Que hi tornem?, va pensar l'Altaïr. Quants Black han passat per aquí?, es va demanar.

   «Mmm... Serà senzill, serà senzill. Si no és que... Oh, no, no: sí, d'acord, hi ha objectius, oi tant. Afany de grandesa i caràcter observador... Una ment astuta...»

       L'Altaïr va pensar en Slytherin. Sí, era la millor opció.

   «Però... I si resulta que tenim un altre & #39;'cas''...?»

       Cas?, va pensar l'Altaïr... Què deu voler dir amb c...?

   «Potser podria ser que també hagués d'anar a Gryff...»

       L'Altaïr va quedar sorpresa: Gryffindor? Llavors va semblar que el Barret abandonava la idea dels lleons i seguia considerant l'opció per les serps. Tanmateix, la noia va notar que, després del que li va resultar un silenci etern i quasi agonitzant dins el seu cap, el Barret dubtava:

       «N'estàs segura?», va cridar, de sobte «Mm no, no... Alguna altra cosa aflora en el teu interior... Oh sí... una intel·ligència diferent, una ment oberta i disposada. Els teus objectius són d'una altra mena... I Ravenclaw també t'ajudaria en els teus projectes... hi tens un lligam secret, i allà hi ha gent que et podria seguir...»

       Ravenclaw? També és el que li havia dit l'Àstat Zeller al tren... Ben mirat, no estava tan malament. Valorava la intel·ligència i li agradava estudiar pel seu compte; tenia curiositat, inventiva i una ment desperta. I era innegable que tenia un creixent individualisme. Potser també hi estaria bé a Ravenclaw.

       «Sí, sí. Seria el millor lloc per tu...», insistia el Barret. «Podries compartir les teves inquietuds, et podries relacionar amb gent del teu nivell, amb ments que val la pena de conèixer, curioses, creatives, imaginatives i treballadores... Tindries al teu abast totes les eines per indagar els secrets dels confins del món; la teva set de recerca seria en el lloc adequat...»

       Tot allò li resultava realment temptador. L'Altaïr tenia els ulls tancats —per tal de no veure la munió d'ulls que es clavaven en ella, com si això la pogués fer desaparèixer— i reconsiderava l'oferta. L'Altaïr era conscient que tot allò li convindria. De sobte, es va sentir contrariada.

       I si el Barret tenia raó? I si havia d'anar amb les àligues...?

       Va mirar la taula de Ravenclaw que li quedava un xic a la dreta. Els estudiants la miraven amb impaciència. De veritat hi encaixaria? Segurament, però va tombar el cap en direcció contrària, i les expressions dels estudiants de la taula de la dreta eren més selectives, i més ambicioses. Tenia objectius concrets i molts dels quals passaven per la grandesa. Aquelles eren les úniques aliances que li permetrien arribar lluny. No es podia quedar a mig camí. I no pensava renunciar-hi. De cap manera.

       Rebutjava l'oferta.

   «Mmm ets tenaç», va reprendre pausadament el Barret, i, encara que l'Altaïr no ho va poder veure, va fer un somriure confiat:

   —Slytherin!

       Allò ho havia dit en veu alta i clara. L'Altaïr va obrir els ulls a l'acte i li van brillar un instant. Els alumnes que lluïen l'uniforme verd van aplaudir amb vehemència i alguns es van posar drets i tot. Després de tanta estona de suspens, tots els presents —i l'Altaïr la primera— van agrair el veredicte i el canvi de protagonista. Per alguna raó, se sentia esgotada.

       Va saltar del tamboret fins que li van tocar els peus, que se li havien adormit una mica, a terra i es va dirigir ràpidament cap a la taula d'Slytherin, que clamava el seu nom, amb un emocionat tremolor intern. Li va semblar sentir que algú cridava: «Els Black tornen a casa!», però, enmig de la cridòria, tampoc no hauria pogut assegurar que era allò el que havia sentit...

       El noi morè la resseguia amb la mirada mentre passava per davant de la taula de Hufflepuff. Quan l'havia vist a l'andana de l'estació, posava cara de murri i feia broma amb els seus amics, que ara seien amb ell a taula, i es despentinava els cabells. Ara, però, semblava estar sorprès, contrariat i, en els seus ulls d'un marró brillant, hi havia vestigis de... decepció?

   —Bubble, Bob!

       Dues noies de cabells castanys i de mirada confiada es van alçar del banc d'Slytherin i van saludar l'Altaïr amb una encaixada. Tres nois més li van allargar la mà des d'unes posicions més enllà, amb una expressió d'alegria i de benvinguda càlida i educada. El cor encara li anava tan de pressa que no li va quedar cap d'aquells noms... Una altra noia va emergir d'encara més enllà del banc i s'hi va atansar amb decisió. Tenia un posat pompós, els cabells llargs i ondulats, de color coure fosc amb una lluentor vermellosa, i els pòmuls estampats de pigues poc visibles i molt discretes. La veritat és que era molt guapa i vistosa.

   —Benvinguda a Slytherin, Black —va dir amb un to pompós, però elegant i educat.

       El nen que anava cap els esglaons de la tarima es va entrebancar i va caure de morros davant del tamboret, i al Gran Saló van esclatar algunes rialletes aïllades i alguns comentaris grollers. L'Altaïr va tombar el cap i va veure com el professor Flitwick l'ajudava a posar-se dret. El nen era un tap de bassa, molt gras i els cabells espessos li feien un tirabuixó sobre el front ample, com si volguessin imitar una mena de tupè. Amb la cara vermella com un pebrot, es va asseure al tamboret mort de vergonya. Al centre de la cara de pa, hi tenia com una bola sota els ullets rodons i junts, que l'Altaïr va suposar que devia ser el nas... Quan el Barret va començar a parlar, les dues noies van redirigir la seva atenció l'una a l'altra.

   —Jo sóc la Lucy Weasley, la monitora de la residència —va continuar amb gest pompós.

   —Oh —L'Altaïr va assentir mirant de somriure, sense saber massa bé què afegir-hi. Va sentir que el Barret cridava «Hufflepuff!» i la Lucy Weasley va continua parlant:

   —La meva feina és fer que us sentiu plenament a gust a Slytherin —va dir amb un somriure i els ulls li espurnejaven d'emoció —. Per qualsevol cosa... sóc a la vostra disposició.

   —Moltes gràcies —va contestar l'Altaïr, paint encara tot allò—. Ho tindré en compte.

       Mentre la veu d'espinguet del professor Flitwick reprenia la llista del llarg pergamí i cridava al tamboret «Burns, Martha!», l'Altaïr va veure com la Lucy Weasley se'n tornava enllà del banc.

       L'Altaïr es va acomodar a l'espai que tenia més a prop. Va mirar cap el final de la taula d'Slytherin i va intentar retenir-ne les cares. Serien aquelles cares les que veuria sovint a la Sala d'Estudiants. Serien aquells estudiants els que sumarien o restarien punts a la residència. I, sobretot, serien aquelles persones les que l'acompanyarien durant set cursos, per tant s'hi havia de guanyar una bona relació.

       El Barret que Tria, després de dubtar una mica per Hufflepuff, va enviar «Burns, Martha» a Gryffindor, i aquesta va baixar del tamboret, i el professor Flitwick va tornar a fer un cop d'ull al pergamí.

   —Doppel, Até!

       Una nena pàl·lida de cabells curts i negres va anar a pas segur a seure al tamboret. Els seus ulls, sobre els quals queia un serrell recte, tenien una guspira de suficiència («Jo no necessito cap barret, per saber de quina residència sóc»). El Barret amb prou feines va fregar-li els cabells que va dir:

   —Slytherin!

       Amb la mateixa expressió, la nena va fer cap a la taula.

   —Doppel, Eco!

       La nena que l'Altaïr havia sentit parlar al principi va anar presumidament cap a la tarima, i va seure al tamboret tota coqueta.

   —Slytherin!

       Aquella nena era clavada a l'anterior i, com havia passat adés, el Barret va decidir-se a l'instant. «Doppel, Nix!», el tercer nom que el professor va fer sonar en el Gran Saló com un grinyol, també va anar a parar a Slytherin sense fer dubtar el Barret ni un instant.

       Les tres nenes, iguals com tres gotes d'aigua, havien estat seleccionades en cadena, i, com si igualment seguissin els mateix patró, es van asseure juntes al banc de la taula amb alguns llocs de separació d'on era l'Altaïr. Les tres bessones van estirar el cap per saludar l'Altaïr. Ella les va correspondre amistosament.

       El professor Flitwick es va escurar el coll.

   —Fleming, Albert!

       El noi va ser seleccionat per a Ravenclaw i va fer cap a la taula dels escuts blau i bronze amb l'expressió triomfant.

   —Gaunt, Thor!

       Aquell nom va sorprendre el Gran Saló amb una ovació estranya. Però va ser diferent que la que hi havia hagut per a l'Altaïr. Fins i tot els professors havien adoptat una expressió greu.

       Un noi baixet, amb els cabells despentinats i tot de grenyes que li venien a la cara, va emergir amb superioritat del grupet que s'anava reduint. Els cabells greixosos i mal tallats li queien sobre uns ullets de mico que tenien un punt d'estrabisme i miraven amb menyspreu. De fet, tot ell tenia aspecte de mico i, tot i que vestia una túnica d'uniforme que era evidentment nova i cara, semblava un individu esguerrat, però va anar cap al tamboret amb un pas com si formés part de l'aristocràcia i amb aires de suficiència.

   —Slytherin! —va fer el Barret, i a l'Altaïr li va semblar que ho havia dit amb més immediatesa i seguretat que quan havia adjudicat la residència a les bessones Doppel. Ni tan sols havia tocat les puntes d'aquells cabells fet malbé.

       A l'Altaïr li va fer mala espina, aquell noi. Per sort, va trobar lloc entre dos nois rossos força apartats d'on ella seia, davant de les bessones. De seguida va veure que es coneixien i que van intercanviar algunes frases abans de tornar a atendre a la Tria.

       A l'Altaïr encara no li havia passat la commoció, i es va mirar de cua d'ull el noi de les grenyes amb recel. Però la Tria continuava i el Barret enviava «Kiely, Alaya!» a Gryffindor.

   —Macmillan, Sílver!

       Un noi alt va sortir d'entre la fila i a l'Altaïr li va fer un bot el cor. Tenia la pell clara i els cabells negre cendrós, i anava cap al Barret sense el més mínim indici de nerviosisme, però en la seva seguretat no semblava que hi hagués ni un bri d'arrogància. Va seure al tamboret amb tranquil·litat i el Barret va començar a barrinar amb la mateixa calma. Semblava que Ravenclaw era una opció per al Barret, però una altra residència va pesar molt més.

   —Slytherin.

       El noi va anar cap a la taula Slytherin i es va acostar a l'Altaïr de seguida. Trasbalsada, ella va topar amb la mirada inquietant dels seus ulls grisencs.

   —Black —va dir amb un to de veu pacient i admirat, tot donant-li la mà—, bon retorn. Jo em dic Sílver Macmillan.

       Si no fos perquè l'acabava de veure emprovar-se el Barret que Tria, l'Altaïr hauria jurat que cursava un, dos o fins i tot tres cursos més. En altres circumstàncies, qualsevol hauria deixat anar alguna cosa com «ja sé com et dius, ho acabo de sentir», però no semblava que se't pogués acudir res de groller per dirigir a aquell noi. Tenia la veu suau i un posat d'allò més atractiu i misteriós. Encara amb el cor sobresaltat, l'Altaïr va estrènyer la seva mà i es va quedar mirant com saludava uns quants companys més de la taula i seia finalment davant seu. Sense dir res més, es va tombar un xic de costat, amb molta cura de no donar-li l'esquena a l'Altaïr, per seguir mirant la cerimònia. Tot i que semblava que s'hagués quedat atrapada en el seu mirar grisenc, ella es va obligar a fer el mateix.

   —Nott, Kun!

       El Barret el va enviar a Slytherin en pocs segons. No era un nen especialment alegre, ni tampoc no semblava pas més gran, més aviat era baixet i prim... Però aquells ulls negres i brillants destacaven de tal manera en el seu rostre pàl·lid, que feia estremir. I, per la seva expressió, l'Altaïr va intuir que era un noi de poques paraules i va pensar que era millor no dir-li gaire cosa.

       Es va posar davant del banc d'Slytherin i es va esperar com si volgués que algú li indiqués un lloc.

   —Pots seure, noi —va fer una noia menudeta (però més gran que ells) de cabells curts i somriure melòdic—. Ningú no et mossegarà.

   —I és clar que no —va respondre amb un to glacial i va seure al banc amb tranquil·litat al costat de l'Altaïr, que va contenir un calfred.

   —Price, Annie!

       La noia dels cabells carbassa, que ja tenia escabellada la trena que els recollia, va pujar a la tarima i es va asseure al tamboret. L'Altaïr recordava molt bé aquells ulls blaumar i aquell somriure exòtic que havia conegut a l'estació. El Barret no va dubtar massa a posar-la a Hufflepuff i, contenta, l'Annie Price va seure amb la resta dels seus companys de residència.

   —Smallweed, Susann!

       Una nena de cabells i ulls foscos de color cafè va seure al tamboret i es va posar el Barret com va poder amb una sola mà. A l'altra, hi tenia un ratolinet blanc que se s'estava quietó però que no parava de xisclar. De seguida, el Barret va cantar Slytherin i la Susann va seure al costat de l'Altaïr i va saludar amb un somriure.

   —Hola, em dic Sue!

       L'Altaïr la va saludar i li va fer lloc al banc. Semblava una noia alegre i afable.

   —Switch, Valentina!

       Aquella nena, que s'havia posat el Barret amb un gran somriure, va anar a parar a Ravenclaw.

       El professor Flitwick semblava que tenia dificultats per pronunciar el nom que venia a continuació. Va fer uns quants intents amb un nom que semblava fer alguna cosa com Ni...nic.....Nikolai...

       Finalment, un nen del grupet de primer va pujar els esglaons i es va ajupir per dir-li alguna cosa al professor. El nen, que era veritablement ros, va anar cap a la tarima abans que aconseguissin pronunciar el seu nom i va seure al tamboret mirant expectant cap al petit i ancià bruixot.

   —Niko... Nikolàievitx Trile... Tril... —El professor Flitwick es recol·locava les ulleres i dirigia al nen ros una mirada que reclamava un xic d'ajuda.

   —Nikolàievitx Triletzki —va fer el nen en veu alta, ajudant el professor—, Lev.

       Tant bon punt el nen es va posar el Barret al cap, aquest va començar a moure's. Quan va dir que l'enviava a Ravenclaw, el nen va anar cap a la taula. Aleshores ella va poder veure que el nen era d'un ros pàl·lid, de cabells gairebé blancs, tan lluminós i clar com els seus ullarros blavíssims i cristal·lins.

       «Winter, Anna» i «Wood, Evan» van anar a parar a Ravenclaw i a Gryffindor, respectivament. L'Altaïr va reconèixer de seguida l'Anna Winter: ara duia l'uniforme, però li podia veure els genolls pelats per sota de la faldilla, i l'enorme rellotge digital al canell quan s'arromangava les mànigues de la túnica amb neguit. Va anar a seure a la taula de Ravenclaw i, quan va fer el gest de passar les cames per sobre la banqueta amb despreocupació, se li va aixecar la faldilla.

   —Zeller, Àstat!

       L'Altaïr es va redreçar al banc per fixar-s'hi bé, a veure on enviaven l'Àstat.

   —Vaja, que el coneixes? —li va preguntar en Macmillan.

   —Doncs sí —va respondre un xic sorpresa, i no va poder apartar la mirada d'aquells ulls grisencs—, ens hem conegut al tren...

       El Barret va cantar de seguida el veredicte de l'últim alumne de primer i l'Altaïr es va trobar a si mateixa alegre que el posessin (com era d'esperar) a Slytherin.

   —Ei, Black! —la va saludar amb uns copets a l'esquena amb expressió entremaliada— Ets una Hatstall!

   —Que sóc què?

       La Z de l'Àstat Zeller tancava la llista. El professor Flitwick es va afanyar a cargolar de nou el pergamí, i a retirar el tamboret i el Barret que Tria. Aleshores la bruixa de la túnica maragda i mirada poderosa, que seia al tron daurat del centre, va fer sonar la seva copa amb uns copets de cullereta i es va posar dreta:

   —Bona nit —va dir amb la veu fragmentada però ferma—. Als nous, els dono la benvinguda a Hogwarts. A la resta, ben tornats.

       La directora es va embrancar a comentar amb molta seriositat i contundència les normes de l'escola (Com? Que no es pot anar al bosc?, per a l'Altaïr allò era nou. Un bosc on no podem anar?), i els horaris de les proves de selecció pels equips de quidditch de cada residència. No va donar importància detall de tenir camp de quidditch, cosa que era una instal·lació de la qual Pirinë no disposava, perquè no era aficionada als esports. L'Àstat, en canvi, va posar-se content en pensar en el quidditch, però de seguida se li va esborrar el somriure: els de primer encara no podien formar part dels equips...

   —Espero que gaudeixin com cal del banquet.

       La professora McGongall va picar de mans un cop i les plates d'or i les gerres d'argent de totes les taules es van omplir de menjar de tota mena. Hi havia vianda per alimentar un regiment. Fins i tot hi havia pastissos i caramels de menta. Uns llocs més enllà, va veure que la noia menudeta es ficava un grapat de caramels a la butxaca de la túnica. L'Altaïr va dissimular que havia vist el que havia vist, però es va mirar la plata de caramels de menta, amb ganes de guardar-se'n un grapat a la butxaca ella també. Es va adonar, però, que els ulls de la directora la miraven a través de les ulleres de muntura quadrada, i s'ho va repensar. No calia arriscar-se que tot just el primer dia els professors es pensessin que era una lladregota de menjar... A més, la professora McGonagall la mirava amb una expressió estudiosa que la va fer sentir incòmode. Per sort, al cap de poc li va apartar la mirada i va començar a parlar animadament amb el professor Flitwick.

       L'Altaïr va agafar la cullera i la va enfonsar a la crema de porro —preferia sopar alguna cosa lleugera; tanta rosbif, peus de porc i costelles de xai a la vista ja l'havien empatxada.

   —Comencem, doncs? —li va somriure la Sue, que seia al seu costat amb un plat d'amanida.

       L'Altaïr va assentir i li va tornar el somrís.

* * *

 

       Semblava que tot anava bé. Feia poques hores que era allà i es trobava parlant tranquil·lament amb tres estudiants de la seva residència. La noia va pensar que havia triat bé el lloc del banc on seia: Havia estat parant l'orella, i la conversa que es tenia més enllà de la taula no convidava gaire a afegir-s'hi...

       El fantasma de la perruca arrissada i el pit platejat avançava lentament i silenciosa per la taula d'Slytherin amb l'expressió llòbrega, fins que va arribar on seien ells.

   —Els saludo a tots, senyors —va dir el fantasma cadavèric respectuosament, amb una veu rogallosa d'ultratomba —. I a vostès, senyoretes.

       El fantasma va fer una reverència a la Sue i a l'Altaïr, tal com segurament devia haver fet també a les bessones Doppel feia un moment, i va fer una salutació militar de l'antigor als nois.

   —Sóc el Baró, fantasma en cap de la residència Slytherin— va dir solemne i orgullós—. Sempre al seu servei, per descomptat.

   —Tot un honor de conèixer-lo per fi, senyor Baró —va intervenir en Macmillan molt educadament. En un primer moment, a l'Altaïr li va semblar que aquell comentari pretenia ser burleta, però de seguida es va adonar que no ho era en absolut i que, a més, al fantasma li havia agradat molt i el va correspondre amb una altra inclinació de cap.

   —És clar, és clar... —va fer l'Àstat, sense saber massa bé què afegir—. Sou una eminència, Baró.

       El Baró Sagnant, tal com era conegut el baró fantasma a l'escola (degut presumiblement a la misteriosa taca de sang platejada que duia al pit), es va inflar. En Macmillan, en canvi, va dirigir una mirada estranya cap a l'Àstat. La Sue es va limitar a somriure al fantasma, sense dir res. L'Altaïr, per part seva, no va haver de pensar què era el més adequat per dir aleshores, perquè el fantasma se li va avançar:

   —M'alegro de tenir-los a Slytherin —va dir per acomiadar-se, encara que no sabia posar cara d'alegria en absolut, i va mirar especialment l'Altaïr, que no va entendre per què—. Espero que s'hi trobin bé, a Hogwarts.

       Aleshores es va recordar del comentari que havia fet l'Àstat Zeller al final de la selecció:

   —Per cert, Àstat... —va dir l'Altaïr—. Fa un moment m'has dit... Hatstall...?

   —Sí. El Barret ha trigat molt a decidir-se amb tu —va dir, més preocupat pel seu bistec que per ella—. No és una cosa que passi gaire sovint.

   —Cada cinquanta anys, potser —va intervenir la Sue, amb cara de circumstàncies, però és notava que no estava segura que fos una cosa bona, per com la mirava.

   —Quan el Barret necessita més de cinc minuts per decidir —va continuar dient en Macmillan—, a l'estudiant se l'anomena Hatstall. Amb tu, s'hi ha estat uns minuts llargs, Black.

   —Tant ha trigat? —va pregunta l'Altaïr, com aquell que no vol la cosa. Ser hatstall la feia sentir d'allò més interessant.

   —Set minuts i disset segons —va precisar una veu, que ella va notar com una alenada d'aire fred des de la seva dreta.

       Es va quedar glaçada. En Kun Nott (ni tan sols es recordava que s'havia assegut amb ells, de com n'havia esta, de callat) tenia una veu freda i sense personalitat que feia posar la pell de gallina. Encara rai que no havia alçat els ulls del plat...

   —I no pensis pas que això quedarà en una anècdota —va afegir a poc a poc, i va beure de la seva copa.

       Allò havia sonat ben bé com una advertència. O, més aviat, com una amenaça. I els ulls grisencs d'en Macmillan apuntaven en Nott amb aire estudiós i després va mirar l'Altaïr. Ella va lluitar per no tornar-se a quedar atrapada en aquell magnetisme.

   —Sí, i tant! —va saltar l'Àstat Zeller, i va deixar per un moment de barallar-se amb el bistec—. Em pensava que aniries a Ravenclaw. Ui! T'imagines que vas a Hufflepuff?

   —Seria l'últim lloc on em trobaries, em penso —va riure l'Altaïr.

   —Així que segueixes la tradició familiar —va dir en Macmillan.

       L'Altaïr va alçar els ulls del plat sorpresa, va empassar-se la cullerada de crema i va dir:

   —Tradició?

   —Xí, m'araden leix tradixions —va dir l'Àstat amb la boca plena.

       La Sue va posar una certa expressió de fàstic, i arrufava les celles amb desaprovació.

   —Ecs... No podries empassar-te el que tens a la boca abans de parlar?

       L'Àstat Zeller va arronsar les espatlles mirant la Susann i, tan aviat va buidar la boca, s'hi va ficar un altre forquillada de carn.

   —Vull dir, d'anar a Slytherin —va dir en Macmillan—. La família Black ha anat sempre a Slytherin. Bé, potser amb alguna excepció, com a tot arreu.

       A l'Altaïr li va agradar molt de saber aquest detall de la seva família. És a dir que era a la residència on havien anat els seus avantpassats, i probablement també el seu avi.

   —Jo estic molt tranquil i content —va continuar l'Àstat, i va fer un glop de la seva copa—: a casa estaran orgullosos de mi. A més, aquí en general la sang és neta.

       De què que l'Altaïr s'ennuega amb la crema.

   —Neta? —va fer, i semblava ofesa.

   —Vol dir de pura sang màgica —li va xiuxiuejar la Sue.

   —Ja sé què ha volgut dir —va contestar irritada.

       L'Àstat Zeller va alçar una cella amb aire interrogatiu i va deixar de mastegar. L'Altaïr es va sentir interrogada. Va pensar en el seu mestissatge. Mig bruixa. Acabaven de tocar el seu puc feble. Quan havia sortit el tema al tren, no havia gosat dir res. Encara tenia certs prejudicis, fins i tot, sobre si mateixa, i li costava admetre que ella no formava part, pensava, de cap respectable llinatge de sang pura. Però es va recordar del que li havia dit Bruibruixina; que si ella no es defensava... no ho faria ningú. Es va armar de valor i va reconèixer:

   —El meu pare és bruixot, però la meva mare és muggle. Jo sóc mestissa.

       En Macmillan va deixar la copa que bevia sobre la taula, però no semblava de cap manera alterat. La Sue també estava tranquil·la. Ells no devien tenir forts prejudicis contra tot això de la sang. Es podria dir que venien de famílies més modernes, potser. Tanmateix, l'Altaïr creia encertadament que en Zeller tampoc no hi tenia seriosos problemes, només era un nen d'onze anys que sentia dir coses a casa seva, res més. O almenys és el que volia pensar...

   —Has dit... mestissa?

   —Sí, no sé de què t'estranyes —va fer irònicament—. «L'ambició rau a les venes de sang blava i a les dels mers mortals. No hi ha gaire diferència, i tota la sang és igual de roja».

       Era una mica cansat ser diferent a tot arreu. Entre els muggles, perquè era bruixa. Entre bruixots, perquè tenia ascendència muggle. «Però a qui li importa, tot plegat?!», mirava de convèncer-se. Tanmateix, cada cop que hi pensava o en deia alguna cosa se sentia estranya...

   —Com hem dit al tren —va continuar—, estem molt barrejats, com veus, i és tan abominable una sang com l'altra.

       Aleshores, algú va donar un cop a la taula, i la vibració es va transmetre fins on seien ells.

   —Com? Una barreja!? —va saltar amb fàstic una veu enrogallada—. És una barreja?! Doncs a Slytherin no hi volem barrejats!

       L'Altaïr es va tombar i va veure aquell noi amb aspecte de mico, que li queien les grenyes greixoses als ulls, que caminava cap a ella amb aires de superioritat i una vareta amenaçadora al puny. Era en Thor Gaunt.

   —Perdona, què has dit?

       En Thor Gaunt no la va escoltar. Va alçar la vareta, va pronunciar el que semblava un sortilegi, i de la punta en va sortir un raig de llum roja. L'Altaïr va ser àgil. Va treure la vareta amb rapidesa i, apuntant-la cap a terra amb un cop de canell...

   —Gelditu!

       Va aconseguir aturar el raig a temps, que va esclatar en espurnes enceses contra la seva vareta.

       Tant la pregunta com la resposta màgiques es van traduir en un silenci en tot el Gran Saló, i després en un murmuri. La commoció del Gran Saló sonava com si s'hi haguessin estès tot de fogueres crepitants. Era un dels sortilegis defensius que havia vist fer al Cercle, però mai no l'havia executat i menys amb la vareta. Va mirar el seu oponent i va descobrir que ell també estava molt sorprès...

       La professora McGonagall, la directora, es va alçar del tron daurat de la filera de la taula de professors, i l'Altaïr va saber que estava enfadada...

- --------------------------------------------------------------------------- ----------------------

Bé, capítol quart enllestit!

No us podeu queixar, que aquí hi ha molta teca!

 

Ja coneixem els alumnes de primer. N'hi ha de ben peculiars, si ho heu notat...

Ai, en Hagrid, que no vol recordar certs desastres...

Com heu vist, les coses han canviat: la professora McGonagall és directora i ara és en Flitwick qui s'encarrega de la Tria i de tot plegat.

Què creieu que deu pensar en James, que s'estava mirant l'Altaïr tan atentament durant la Tria?

Què ha volgut dir el Barret?

I el boig d'en Gaunt!? No trobeu que l'haurien d'expulsar? On s'és vist!!

Ah! I heu vist la Lucy Weasley! Tornà a sortir en el proper capítol! Espero que us hagi agradat! Què us ha semblat?

 

En fi, que tenim molts misteris...

    Apa, a comentar!^^

Antares

 


Llegit 478 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarCass Ross 270 comentaris30/09/2016 a les 10:10:15
#26946Tinc 8 fanfictions i un total de 13 capítols

Nou capítol Antares

Hola!

M’ha agradat molt com elHagrid va reaccionar davant dels records d’en Sírius... Evidentment que se n’amaga coses, però és guai sentir-ne els comentaris (per exemple, el del Becbrau), que l’Altaïr no entén gaire de què va... Però ja s’ha adonat que amaga coses. Ben fet, ben fet.

Per fi tenim la tan esperada Tria!! M’ha agradat molt, molt. Pel que fa a l’Altaïr, que és la segona de la llista, comprenc molt bé aquest sentiment, perquè jo sempre he sigut dels primers de la llista, encara que per sota d’ella... Per un moment, em pensava que aniria a Ravenclaw!! Però no, és clar, havia de seguir amb la tradició de la família i anar “a on pertoca”, a on ella pertany. (Déu meu, quan ha pensat que en Sirius potser havia anat a Slytherin... M’he mort de riure!).

Per cert, la cançó del Barret que tria m’ha agradat molt ^^ Molt ben currada. (No sabia que es poden posar colorets, al capítol. Però, evidentment, si algú ho havia de fer, eres tu xD)

Quan algú diu “Els Black tornen a casa”, no sé perquè però m’ha recordat el primer any del Harry, quan algú diu “Tenim el Potter, tenim el Potter” des de la taula de Gryffindor. És ben bé que hi ha certs cognoms... (Has sigut una mica cruel amb el Bob Bubble...) Que la Lucy Weasley estigui a Slytherin m’ha fet molta gràcia, perquè per mi és molt Hufflepuff (és a la Dominique, a qui envio a Slytherin, per exemple) i era com contradictori, haha. I Gaunt. Durant uns segons se m’ha fet estrany però després hi he caigut... Uh. I pensant en la cançó del Barret que tria, que ve a dir que s’han de mantenir units si el mal es torna a alçar...

I les bessones Doppel. Que divertit. I una molt bona tria de nom!! Influenciarà d’alguna manera les seves personalitats? Crec que sí.

I tot el tema de la sang barrejada... Quina putada, haver anat a parar a Slytherin, en aquest sentit!! (Suposo que l’Snape no ho digué mai, que era mestís... O sí?). De totes maneres, el duel de varetes amb en Gaunt (quin personatge!) promet molt sobre com serà la relació d’aquests dos a partir d’ara... Quan he vist el títol, no sé perquè però m’he pensat que els Gryffindor hi estarien involucrats d’alguna manera (aquells quatre que coneixem tant bé capitanejats per un tal James Sírius). Tot i que clar, sent un atac...

I parlant d’en James. M’ha fet molta gràcia com ha reaccionat, jo també hagués fet el mateix, escolta. Em pregunto si intentarà escoltar-se a l’Altaïr i preguntar-li sobre de quin Black vé... i quan s’adoni que la néta d’en Sírius és justament la que ha anat a Slytherin (perquè si hagués sigut la d’en  Regulus, encara t’ho esperes; però havent-se esgarriat del camí, podries haver pensat que la descendència hipotètica d’en Sírius mantindria el que féu ell...).

I que la directora sigui la McGonagall. Evidentment!! I el Flitwick és una bona tria com a subdirector... No hi havia pensat mai.

Em sembla que no em deixo res...

Com a faltes d’ortografia, m’agradaria comentar-te’n un parell.

«Però... I si resulta que tenim un altre & ldquo;cas”...?» Això et deu passar (amb “cas”) a partir de  com tens configurat el text, o així. Coses com aquesta també et surten a final de capítol o al final de la cançó, i no passa res, però clar, en aquest cas dificulta la comprensió del text.

“Les tres bessones van estirar el cap per saludar l'Altaïr. Aquesta els va correspondre amistosament.”: Crec que posar “aquesta” és erroni, en català quan fa funció de subjecte (i s’hauria d’acompanyar d’una paraula: aquesta noia, aquest llibre...); tenint en compte es es refereix a una persona, encara ho és una mica més erroni, en plan que despersonalitza. Potser substituir-ho per “ella”? Ah, i “els” també és erroni, perquè “les tres bessones” seria el complement directe, per tant s’han de substituir per “les”. (“Els” quan és femení es fa pel CI, no pel CD)

Espero no haver-me equivocat jo, corregint-te haha. Ah, i un altre apunt, em sembla que als llibres, el Barret només parla dins del cap de l’alumne a sobre del qual està, en canvi a les pel·lícules van fer en veu alta. Fins a la tria de l’Altaïr m’ha semblat que ho feia sense veu, perquè diu que era una veu que anava dins del seu cap (com als llibres) però després, pel que diu la narració) sembla que ho faci en veu alta... En què quedem? Haha. Ah, i tinc la sensació que hi ha MASSA alumnes d’Slytherin i molt pocs de les altres residències, no? És possible que te n’hagis saltat alguns, però he tingut la sensació que era molt desproporcionat (tot i que no m’he estat a comptar-ho).

Fins el pròxim,

Cass.




AvatarAgatha Black Moderador/a 1177 comentaris30/09/2016 a les 13:18:25
#26947Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Hola!

Què va passar al final amb el capítol? Havia quedat penjat al limbo i estava fantasma a la web? Perquè a mi no em sortia! Bé, ara ja està arreglat, que és el mes important. Anem al que anem!

Mare meva quin fotimer de personatges nous! Cada vegada que parlaven havia de tornar enrere per poder fer-me la imatge mental adequada. No pateixis, per això, que està molt bé. Només són coses que passen al principi; després un de seguida s'acostuma als noms. Però reculem i comencem pel principi...

... a la barca amb en Hagrid. Sí que m'ha garadat, tot el que ha dit el Hagrid del Sirius! Ho trobo tot encertat. Ha preferit no dir res d'Azkaban, perquè el pobre se'n dóna una mica de vergonya, d'haver dubtat d'ell, aix. M'agrada que n'hi hagi dit coses que l'hagin fet sentir orgulosa, a l'Altaïr. (Ai els de la resi quan sàpiguen que és descendent precisament del descastat... que hi ha gent molt xunga!)

Així que el Flitwick és el subdirector! Vaja, en el meu cànon mental sempre ho és en Neville, perquè la majoria dels professors veterans ja els he juvilat, però entenc que havent-hi en Flitwick, ell va abans. A més, és bon amic de la McGonagall, segur que es compenetren molt bé, i això és bo! En Neville és cap de Gryffindor, per això? Oh! Qui és el cap d'Slytherin? Deu ser l'elf que vam veure? Molaria!

La cançó del barret m'ha encantat! No és pas tan llarga, de fet, pensava que te n'hauries anat per les branques, però segueix força el format de normalment. I veig que barret segueix pensant que les residències han d'estar unides... ai, Barret, que això no ha acabat de rutllar mai! Per provar que no quedi, per això. 

I en James, que esperava que l'Altaïr anés a Gryffindor! Segur que té ganes de preguntar-li mil coses... bé farien de tenir una bona conversa, aquests dos, es podrien explicar coses que els interessa més que a cap altra... al cap i a la fi, són família! No sanguínea (bé, deuen ser parents llunyans) però sí que són família política. "He's the only family I have left..." <3 Per cert, t'has colat amb una cosa del James: 

Primer has posat:

"En aquell moment, es va adonar que un noi morè que seia al fons, a la taula de Gryffindor, amb posat seriós l'estudiava intrigat i amb deteniment. No sabia on, però li semblava que ja l'havia vist abans... Ara hi queia! Era un dels quatre esvalotadors de Gryffindor que havia vist a l'andana, el grupet presumptament culpable de la detonació explosiva que hi havia hagut al tren. Era el noi fatxenda que no parava de despentinar-se els cabells. L'Altaïr va pensar que tenia una expressió tan diferent de la riallera que li havia vist a l'andana que semblava un altre..."

Després el barret l'envia a Slytherin i després tornes a posar:

"El noi morè la resseguia amb la mirada mentre passava per davant de la taula de Hufflepuff. Ara hi queia! L'havia vist a l'andana de l'estació! "

Hi cau dues vegades! XD Tot i que el que poses a continuació és diferent, potser hauries d'eliminar això que posar "d'ara hi queia!". 

I els alumnes, mira quina riuda! I jo, que tinc bon ull, sabia que l'Annie aniria a Hufflepuff i l'Àstat i l'Altaïr a Slytherin! Sembla que han fet un grup maco de quatre (i menysmal d'aquests quatre...) Perquè n'hi ha cada un... el trio de bessones és de bufetada, en Nott fa venir cafreds i en Gaunt...! D'ON REDIMONIS HA SORTIT, AQUEST? Perquè es digui Gaunt... a veure el senyor Elvis Gaunt (sí, per mi ja es diu Elvis) era descendent únic, i tenia la Mèrope i en Morfí. La Mèrope només va tenir en Tom i va morir, així que ens queda en Morfí! En Morfí podria haver tingut fills, sí, abans que en Tom el matés... però serien grans, ja... en Thor en tot cas podria ser net o besnet (no ho accentuo, que em vull anar acostumant a les regles noves!). I com és que li has posat aquest nom? Em sobta molt un nom tan nòrdic i mitològic venint d'una família tan ancestralment Britànica, axí que suposo que no és per això, sinó per algun significat que li vols donar. Per a mi els personatge del déu Thor és tan Gryffindor que veure'l al costat del cognom Gaunt m'ha costat de pair! XD Ara veuràs, la McGonagall el que et farà, carallot! Tsss, amb una de bona t'has anat a topar. No sabràs ni d'on et venen! (adéu, accent!)

M'han caigut bé tant en McMillan (encara no he interioritzat el nom) com la Sue (encara no he interioritzat el cognom. Ell sembla encisador, oi? A l'Altaïr la té embobada! Ara recapitularé una mica per recordar com és físicament l'Àstat, que me n'he oblidat una mica, perquè vull tenir aquests 4 personatges ben, ben clars, que em fa l'efecte que sortiran molt (perquè dubto que l'Altaïr es faci gaire amb els altres de la seva residència, tot i que l'aspecte de les tres bessones i del Gaunt m'han quedat ben gravats.

Per cert, sóc jo, o més de la meitat d'alumnes de primer han anat a parar a Slytherin? Això és així, o és perquè t'has saltat el que no tenien gaire importància i t'has centrat en els que sortiran més, i per tant, més en els Slys que en les altres cases?

La Lucy! Si algun dels fills Weasley havia d'anar a parar a Slytherin havia de ser filla del Percy, és clar! N'hi ha algun més, a Sly? On van els altres cosins Weasley, els tens més o menys repartits mentalment? Una vegada em vas dir que la teva Victoire era Ravenclaw però no en sé més!

Crec qie no em deixo res per comentar. Uf, quantes coses. Vull que conegui el James! Vull veure les classes! Vull que la McGonagall converteixi el Gaunt en un escarbat! (ja, ja sé que no està a faver dels càstigs corporals, però... n'hi ha que s'ho busquen!). Vull que sàpiga que el Sirius era Gryffindor (a veure com reacciona amb això, perquè s'ha quedat tota tranquil·la quan ha sabut que els Black eren tradicionalment Sly, així que serà una sorpresa... tot i que per la descripció que n'hi ha fet el Hagrid hauria pogut sumar dos i dos, que no l'hagués pogut descriure més gryffindorment! XD)

Fins aviat, molt aviat! Ensumo una quedada en l'aire... XD




AvatarAntares_Black 331 comentaris01/10/2016 a les 02:03:33
#26948Tinc 8 fanfictions i un total de 34 capítols

Mare meva! La mà de coses que tinc per respondre!! ^^

Cass Ross:

De vegades penso que l'Altaïr és poc perspicaç... Perquè en realitat, un ho acabaria descobrint tot de seguida, però, és clar, llavors no hi hauria història...

“Menos mal. Si llega a seguir por aquel lado habría ido directa al castillo...”

https://www.youtube.com/watch?v=g14 Xugn4VBM

Tot novel·la necessita aquest “gusano”! Hahahahaaaa!

 

Això de ser en una determinada posició de la llista sempre dóna motius per queixar-se. Si són dels primers, perquè els criden abans; si són dels últims, perquè s'han d'esperar molt; si queden pel mig, perquè ja poden començar pel final que no importa... hahaha! Sempre ens queixem! Jo sempre sóc dels últims últims!

«Per un moment, em pensava que aniria a Ravenclaw!!». Oh, de debò!? Així ha fet el fet! :) «(Déu meu, quan ha pensat que en Sirius potser havia anat a Slytherin... M’he mort de riure!)»: Sí, fa molta gràcia! xD

Que bé que t'hagi agradat la cançó del Barret! Perquè tela amb les rimes!! I sí, m'ha agradat posar les residències en colors! Ja sabia que es podia fer, però no ho havia fet mai i m'agrada molt com queda! Espereu que li agafi el gust i us trobareu capítols amb alguna frase en color! Estaria bé... podria fer-ho servir per destacar coses... Ja ho veurem...

«Quan algú diu “Els Black tornen a casa”, no sé perquè però m’ha recordat el primer any del Harry, quan algú diu “Tenim el Potter, tenim el Potter” des de la taula de Gryffindor». No hi havia pensat , però tens raó!

En Bob Bubble es diu així perquè... Bé, ja saps per què, per bombolla (em sap greu si sona cruel, però més aviat és per donar-hi un punt còmic). I es diu Bob per pura al·literació; com passa amb en Lee Lawless. La veritat és que Bubble fa analogia amb Bumble (you know, Dickens), però no penseu en ell perquè en Bob és molt bo i Mr Bumble... bé, només mira per ell...

Doncs per a mi la Lucy Weasley és Slytherin (hatstall per Gryffindor; ja us ho explicarà aviat!), i m'agrada molt concebre-la així! Per mi la Molly (la seva germana bessona) sí que és “molt Hufflepuff”, en el sentit de bona; és Gryffindor. La meva Dominique és hiper-Gryffindor!! Però la Dominique és filla d'en Bill i la Fleur (juntament amb la Victoire i en Louis); i la Lucy és filla d'una tal Audrey i d'en Percy. (Sí, ja sé que se suposa que la Molly i la Lucy es porten uns quatre anys ―es diu que a l'epileg tenen tretze i nou anys respectivament―, però jo sempre les he concebut com a bessones).

El nom de Lucy (per separat) em fa pensar en una persona molt bona, càndida, molt somiadora i valenta... potser és per influència de Nàrnia. Però també la podríem veure com  una c*br**a per la Lucy Steel (Sense and Sensibility) o com la jove i vivaç bellesa de la Lucy de Dràcula. O fins i tot la nostra estimada i longeva Lucy, l'esquelet d'Australopithecus! I un munt de Lucy's més que ens poden influir. Però la Lucy Weasley sempre l'he vista Slytherin. Bona persona, però Slytherin. Em recorda el seu pare, en certa manera, però ella ja procura ser-ne diferent...

Ah, sí! Només cal que el Barret digui que es mantinguin les residències unides, com perquè al cap de pot es creïn desavinences dins d'una mateixa residència. Ja estem ben arreglats, ja...

Quan dius «I les bessones Doppel. Que divertit. I una molt bona tria de nom!!», et refereixes als noms de pila de cada una o al cognom? «Influenciarà d’alguna manera les seves personalitats? Crec que sí.». Sí, en certa manera sí. Crec que els seus noms són molt encertats. Em penso que no es podien dir d'altra manera. Això em passa amb alguns personatges. No us passa, que de vegades us topeu amb un nom que és perfecte? És com fet a mida.

Ui, el tema de la sang! Em sembla que serà recurrent. Crec que amb el temps la residència d'Slytherin s'ha anat obrint més. Però també n'hi ha que continuen aferrant-se a tot això de la sang pura. I per en Gaunt és com un insult, tenir-hi una sang-barrejada. I més venint d'algú que en teoria descendia d'una família de reconeguda sang pura. Ja veureu quan entri a Slytherin un personatge fill de muggles! Fins ara, hi ha hagut mestissos, però de fills de muggles encara no n'hi ha hagut cap, a Slytherin, que jo sàpiga.

En James. S'ha quedat parat de sentir Black. I, evidentment, sap qui era en Sírius! El que passa és que quan ha vist que la posaven a Slytherin i no ha Gryffindor, no ha sabut per on agafar-s'ho. Deu haver pensat que era qualsevol altre Black. Al cap i a la fi, ell no en té cap constància, que en Sírius hagi tingut cap fill. Però això en James ho comentarà al seu pare. I, arran d'investigar una micona (que en Harry ja ho fa molt a la seva súper oficina d'aurors), en Harry veurà que sí que és descendent directe d'en Sírius. I... la trama es desenvoluparà més! ;)

Sempre he pensat que si la McGonagall era la directora de Hogwarts, el subdirector seria en Flitwick!

Agraeixo que em corregeixis coses!

Però això de & nbsp; no hi he sabut treure... I entenc que dificulti la comprensió del text, però he intentat esborrar-ho (o treure d'altres signes que podien provocar-ho) i no ha marxat...

«“Les tres bessones van estirar el cap per saludar l'Altaïr. Aquesta els va correspondre amistosament.”: Crec que posar “aquesta” és erroni, en català quan fa funció de subjecte (i s’hauria d’acompanyar d’una paraula: aquesta noia, aquest llibre...); tenint en compte es es refereix a una persona, encara ho és una mica més erroni, en plan que despersonalitza. Potser substituir-ho per “ella”?». De fet, en aquest cas aquesta no és incorrecta. Però sí que tens raó que no sona bé i que la despersonalitza, o sia que ho he canviat per ella.

«Ah, i “els” també és erroni, perquè “les tres bessones” seria el complement directe, per tant s’han de substituir per “les”. (“Els” quan és femení es fa pel CI, no pel CD)». Tens tota la raó, ja ho he canviat! El que passa és que en un primer moment, hi havia posat: «els va correspondre la salutació», però dit així no m'agradava i ho vaig canviar per amistosament. El aquell cas, els substituïa les tres bessones (CI), i el CD era la salutació. I quan vaig canviar una paraula per l'altra, no em vaig adonar que la funció del pronom havia canviat! Ben vist, mercès!

Això que em comentés del Barret. Sí, he fet com al llibre, que el Barret parli dins del cap. Crec que és una cosa prou íntima, com perquè no es vagi dient tot en veu alta, no trobes? Suposo que quan dius que hi ha moments que sembli que parli en veu alta, et refereixes a fragments com el de la tria d'en Sílver Macmillan: «Semblava que Ravenclaw era una opció per al Barret, però una altra residència va pesar molt més». Sí que sembla que es pugui sentir... Jo m'imagino que podries pensar en les expressions i mirades del que porta el Barret... No ho sé, només volia deixar que que el noi tenia aptituds per anar a Ravenclaw. És el que té tenir un narrador tan poc omniscient...

«Ah, i tinc la sensació que hi ha MASSA alumnes d’Slytherin i molt pocs de les altres residències, no? És possible que te n’hagis saltat alguns, però he tingut la sensació que era molt desproporcionat (tot i que no m’he estat a comptar-ho).». Sí, sí que és veritat que hi ha molts alumnes d'Slytherin. Segur que hi ha d'altres alumnes, sobretot de Gryffindor, que no he deixat sentir durant la Tria. Crec que quedava massa llarga i potser es feia pesada... I a Slytherin (a banda de ser la residència de la protagonista, i, com fan als llibres, que hi donen més importància), hi ha les bessones Doppel. No vull dir que valguin per un, però és com si els bessons Weasley, en lloc de ser dos, haguessin estat trigèmins, quadrigèmins, o fins i tot quintigèmins, a Gryffindor haurien tingut cinc alumnes més de cop. Que amb això no vull dir de cap manera que els bessons hagin d'anar a la mateixa residència (mireu si no les tres bessones del Beedle, o, sense anar més lluny, la Lucy i la Molly), però en el seu cas és així... No sé què m'he empatollat, aquí dalt...

Però, mira, ha estat una promoció de molts Slytherins.

Això sí, no hi ha més alumnes de Hufflepuff. Només n'hi ha tres. Ha estat una promoció de pocs teixons... I l'Annie Price és l'única noia de la residència: creieu que hauria d'anar al dormitori de les alumnes d'un curs més, o seguir en un dormitori individual? La veritat és que passarà molt de temps al dormitori dels nois. Mmm Com és que els nois no poden anar als dormitoris de les noies (que les escales se'ls transformen en aquella mena de tobogan) i si elles van al dels nois no passa res? Rowling, això sí que és injust...

Fins el cinquè capítol!

Antares




AvatarAntares_Black 331 comentaris01/10/2016 a les 02:21:54
#26949Tinc 8 fanfictions i un total de 34 capítols

Agatha Black:

«Què va passar al final amb el capítol? Havia quedat penjat al limbo i estava fantasma a la web? Perquè a mi no em sortia!». L'havia penjat al Senyor dells Horricreus sense voler! I no ho vaig veure fins que no em vas dir que no l'havia penjat!

«Mare meva quin fotimer de personatges nous!» Ja ho pots ben dir!

«a la barca amb en Hagrid. Sí que m'ha garadat, tot el que ha dit el Hagrid del Sirius! Ho trobo tot encertat. Ha preferit no dir res d'Azkaban, perquè el pobre se'n dóna una mica de vergonya, d'haver dubtat d'ell, aix. M'agrada que n'hi hagi dit coses que l'hagin fet sentir orgulosa, a l'Altaïr». Uf! Doncs si a tu t'agrada, ja em dono per vencedor! Hahaahaaa Vaig afegir allò de la temeritat pel que tu m'havies dit, però la resta no la vaig tocar.

Sí, potser en Flitwick és dels més vellets, però volia deixar-lo fora... Però si també fos un “napiensi” com els de la teva fic, seria en Neville el subdirector. No podia deixar escapar una oportunitat McGonagall-Flitwick! A més, és el que li toca per temps i per mèrits. En Neville acaba d'entrar, com aquell qui diu.

«En Neville és cap de Gryffindor, per això? Oh! Qui és el cap d'Slytherin? Deu ser l'elf que vam veure? Molaria!» En Neville serà el cap de Gryfindor, sí (i a en James li toca donar-li records xD), però “l'elf que vam veure” no en serà el d'Slytherin. A més, què t'ho fa pensar, que és Slytherin; jo no ho he dit enlloc! xD

La cançó del barret només és un xic més llarga que la del primer llibre, perquè les residències tenen dues estrofes (a les del llibre, només en tenen una), i perquè he posat més estrofes també d'advertència i de situació. Vaig decidir que faria servir la mateixa estructura que el llibre: heptasíl·labs que rimen aparellats. Només que jo he separat els versos en estrofes. És una estructura senzilleta, però és la que sol fer servir el Barret.

«I veig que barret segueix pensant que les residències han d'estar unides... ai, Barret, que això no ha acabat de rutllar mai! Per provar que no quedi, per això». Hhahaaha Sí, pobre, mai no li fan ni cas! I mira! Diu que no hi hagi enfrontaments iterresidències, i n'hi ha INTRA!

«I en James, que esperava que l'Altaïr anés a Gryffindor! Segur que té ganes de preguntar-li mil coses...». Doncs no!!! hahahaa Sí que esperava que anés a Gryffindor si de veritat era de la línia d'en Sírius. Però en veure que no, en descarta la possibilitat. Se sent decebut perquè potser esperava que fos així... Jo ho he comentat a Cass.

«Per cert, t'has colat amb una cosa del James». Sí, ja ho he arreglat, gràcies!

«I jo, que tinc bon ull, sabia que l'Annie aniria a Hufflepuff i l'Àstat i l'Altaïr a Slytherin!», i tant!

«Sembla que han fet un grup maco de quatre (i menysmal d'aquests quatre...)»; Espero que et refereixis a l'Àstat Zeller, en Sílver Macmillan i la Susann Smallweed. Però també tindrem sorpreses...

Les bessones Doppel? Però si no han fet res! Encara! Pensa que aniran al mateix dormitori!! I s'ha de sobreviure!!

I ja et pots imaginar que les Doppel i en Gaunt són família... I també ho són amb algú més (un personatge cànon).

Ui, en Nott, encara en sabem massa poc...

«i en Gaunt...! D'ON REDIMONIS HA SORTIT, AQUEST? Perquè es digui Gaunt... (...)»: Si vaig embolicar la troca amb la descendència dels Black, ves per què no ho podia fer amb els Gaunt! Hahahaaa Els teus raonaments són bons; hauria de ser un (bes)nét d'en Morfí. Però, en tot cas, no t'ho diré.

«el senyor Elvis Gaunt (sí, per mi ja es diu Elvis)». A mi també em fa molta gràcia!

«I com és que li has posat aquest nom? Em sobta molt un nom tan nòrdic i mitològic venint d'una família tan ancestralment Britànica, axí que suposo que no és per això, sinó per algun significat que li vols donar». Justament! Thor, pel déu del tro. No ha arribat com una tronada? Doncs això! I sí, és un nom nòrdic i germànic. També hi ha un motiu. I no, no volia donar pas una sensació de Gryffindor... I segurament et sona així per Marvel (o és d'un altre lloc?). El seu pare es diu Donnar. I només et diré que la mare d'en Thor és canon! I, com li deia a Cas, en Thor i les bessones són família, concretament cosins; com en Thor també és cosí d'un altre personatge cànon. Apa, aquí ho tens! Dosi de genealogia! ;)

M'alegro que en Sílver Macmillan i la Sue Smallweed (a veure si n'interiritzes els noms ;) ) t'hagin caigut bé. Sí, té alguna cosa especial... una cosa que la captiva i no sabria dir què és exactament. I és ben normal que l'aspecte de les bessones Doppel i d'en Gaunt t'hagin quedat gravats! Però, com deia, l'Altaïr haurà d'anar al mateix dormitori que elles i haurà de sobreviure.

Sobre la desproporció d'alumnes a Slytherin ja n'he parlat al comentari anterior.

«On van els altres cosins Weasley, els tens més o menys repartits mentalment? Una vegada em vas dir que la teva Victoire era Ravenclaw però no en sé més!». Bé, doncs te'ls reparteixo!:

-Dominique Weasley: hiper Gryffindor (si existeix aquesta categoria)

-Louis W: Ell estudia a Beauxbatons (si anés a Hogwarts, potser seria Ravencalw o Ravenpuff).

-Fred W II: Gryffindor

-Roxanne W: La primera idea és fer-la llufa (encara és petita)

-Rose W: Ravenclaw

-Hugo W: Hufflepuff

-Albus Potter: Cal que ho digui????

-Lily P: Gryffindor

-Ted Llopin: Hufflepuff (ja el tenia a Hufflepuff abans que la Rowling ho fes cànon)

Que m'he descuidat de cap? (em reservo l'Scorpius i d'altres...)

«Vull que la McGonagall converteixi el Gaunt en un escarbat!». Ja m'agradaria veure-ho, a mi també! Però crec que amb la McGonagall no tindrem el gust... i no pas perquè no en tingui ganes... “Oh, i tant! I ha un parell de coses que m'agradaria dir-li!!”

«Vull que sàpiga que el Sirius era Gryffindor (a veure com reacciona amb això, perquè s'ha quedat tota tranquil·la quan ha sabut que els Black eren tradicionalment Sly, així que serà una sorpresa... tot i que per la descripció que n'hi ha fet el Hagrid hauria pogut sumar dos i dos, que no l'hagués pogut descriure més gryffindorment! XD)». Tens tota la raó! Però no trigarà a lligar caps! El que li ha dir en Hagrid és força inequívocament Gryfindor. A veure com reacciona, a veure...

«Fins aviat, molt aviat! Ensumo una quedada en l'aire... XD» Tant de bo!!!

Antares

PD: Quan he llegit això («net o besnet (no ho accentuo, que em vull anar acostumant a les regles noves!)» i «No sabràs ni d'on et venen! (adéu, accent!)»), encara no n'havia vist la notícia! Encara ho he de pair. Jo em mantindré ferm. Si es canvien coses és per falta de coherència, i els accents diacrítics (que és del que més es parla, però també els guions que han recuperat bona part de les normes que van criticar els mateixos no fa gaire...; i tota la part dels prefixos és... en fi) són molt coherents. Que mirin d'altres coses que sí que necessiten revisió! Estic indignat!




AvatarUnapersona 184 comentaris11/11/2016 a les 20:14:39
#26990Tinc 6 fanfictions i un total de 39 capítols

Hola! Un capítol llarg i ple de coses, a veure si recordo tot el que volia dir. 

Comencem amb la confirmació del Hagrid sobre que en Sírius és una gran persona: «Oh, prò se va fer càrrec d'en Becbrau, i tant!» ^^ L'Altaïr no s'assabenta de la meitat de coses però almenys s'emporta una bona impressió.

M'ha fet riure la comparació de «una veu tan aguda i estrident que semblava la d'una cinta de casset quan es rebobina»! No hi havia caigut en que la McGonagall ja no seria la subdirectora, en Flitwick és una bona tria.

«Donaven un ambient enigmàtic al castell i, lluny de provocar-li calfreds, l'Altaïr va pensar que feien molt de joc amb la decoració general.» Que no li digui als fantasmes! Ni que fossin mobles, hahaha.

La cançó està molt bé. Uau. Tot encaixa perfectament sense ser forçat. Felicitats!

Amb això de "cas" no sé a què es referia el Barret. Potser a que el Sírius va ser l'únic Black Gryffindor? O potser un altre cas de "no tinc ni idea d'on va aquesta però l'he de posar en algun lloc perquè no em llencin a la brossa!" Vés a saber ^^

Una Weasley a Slytherin!!! En Ron deu estar traient foc pels queixals. Però bé, per què no? :) A veure com surt en els altres capítols

Ostres, un Gaunt a Hogwarts! Bé, s'acosta la Tercera Guerra Màgica, em sembla. Espero que la McGonagall no tingui pietat amb ell... que ofereixi galetes a l'Altaïr, però no a en Gaunt!

Una cosa que no entenc és perquè hi ha frases com «Semblava que Ravenclaw era una opció per al Barret, però una altra residència va pesar molt més.» No representa que això només ho senten el barret i l'alumne que està sent triat? O potser és una intervenció d'un narrador omniscient?

«I no pensis pas que això quedarà en una anècdota». Buf, entre el Nott i el Gaunt em sembla que tindrà uns dies difícils. Sort que almenys ja ha fet alguns amics.

Fins la propera!




AvatarAntares_Black 331 comentaris22/11/2016 a les 00:27:16
#26997Tinc 8 fanfictions i un total de 34 capítols

Unapersona:

«L'Altaïr no s'assabenta de la meitat de coses però almenys s'emporta una bona impressió». Tu ho has dit! xD Però l'Altaïr fa el que pot. A més, havia d'acontentar-vos amb alguna conversa amb en Hagrid sobre el tema, però alhora procurar no revelar massa informació... No ha estat fàcil.

No hi havia pensat, en això dels fantasmes! Tens raó que queda com si fossin mobles... Em disculpo amb els fantasmes... xD

Vaig voler que la cançó fos si fa no fa com ens les presenten als llibres. Estrobes de quatre vesos, rima aparellada... I no em podia repetir! Mercès per valorar-ho!

«Amb això de "cas" no sé a què es referia el Barret». El fet que en Sírius era Black però va anar a Gryffindor i no a Slytherin. El Barret quan es troba un Malfoy ja pensa directament en Slytherin, com si es troba amb un Weasley pensa en Gryffindor d'antuvi. Però a la que detecta alguna cosa que balla, ja va més enllà. Això li passa amb en Sírius i també amb l'Altaïr (però ella no vol anar a Gryffindor i pel que es veu Ravenclaw no la convenç tant com Slytherin. I això que aleshores no té ni idea d'on solia anar la família Black...).

Una Weasley a Slytherin!!! En Ron deu estar traient foc pels queixals» huhuhuu Potser sí!

«Ostres, un Gaunt a Hogwarts! Bé, s'acosta la Tercera Guerra Màgica, em sembla» Si que t'embales! hahahaa Però això ja ho veurem...

«Espero que la McGonagall no tingui pietat amb ell... que ofereixi galetes a l'Altaïr, però no a en Gaunt!» Això m'ha fet molta gràcia!!! Tant de bo!! Hem de veure la McGo: "És veritat que ha alçat la vareta a en Gaunt?; i que l'ha insultat?; i que li ha contat el malefici? ... Agafi una galeta, Black" hahahaa

«Una cosa que no entenc és perquè hi ha frases com «Semblava que Ravenclaw era una opció per al Barret, però una altra residència va pesar molt més.» No representa que això només ho senten el barret i l'alumne que està sent triat? O potser és una intervenció d'un narrador omniscient?»

És veritat, això també m'ho han comentat per aquí...

He fet com al llibre, que el Barret parli dins del cap. Però amb aquesta frase, sí que sembla que es pugui sentir... Jo m'imagino que podries pensar en les expressions i mirades del que porta el Barret... No ho sé, només volia deixar que que el noi tenia aptituds per anar a Ravenclaw. És el que té tenir un narrador tan poc omniscient... Però sí que teniu raó, hi és com un error per part meva... Compta com si ho digués un narrador omniscient o com una Altaïr del futur...

Antares