El Retorn dels Black - V- «Aquest grenyut és de casa bona?»
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 06/10/2016 a les 09:36:46
Última modificació 24/09/2017 a les 19:54:15
Tots els capítols de El Retorn dels Black
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


V- «Aquest grenyut és de casa bona?»

 

«Aquest grenyut és de casa bona?»

       L'Altaïr va veure que la bruixa de la túnica maragda deia alguna cosa al professor Flitwick. Tenia l'expressió contreta, com si estigués indecisa entre la sorpresa i la indignació. L'homenet, que resultaria ser el professor d'Encanteris, va saltar de la cadira i va quedar tapat completament per la taula. Aleshores, va tornar a aparèixer per l'altre extrem de la llarga taula, plantant-se al llindar d'una porta raconera que es trobava a l'alçada de la taula del professors.

   —Facin el favor de sortir del Gran Saló, a veure si es calmen una mica, vostès dos! —va cridar la directora, i el seu dit llarg i ossut assenyalava amb el braç molt estirat la porta que obria el professor Flitwick.

       L'Altaïr es va sentir garratibada. Encara notava una escalfor estranya a la vareta, del sortilegi que acabava de deturar, i sentia que s'havia posat a tremolar. En la majoria de successos per màgia fortuïta que havia provocat a la petita escola muggle, n'havia tingut prou de romandre asseguda a la cadira, fent-se la desentesa; però allò no funcionaria en aquella situació. Va mirar amb desdeny en Gaunt, l'alumne que l'havia atacada, i va decidir que era millor anar cap a la sala adjacent ràpidament i sense mirar al seu voltant. Les pessigolles de les nombroses mirades que tenia a sobre no eren agradables... Al cap de poc, es va recuperar l'ambient al Gran Saló.

       L'homenet va fer un moviment de vareta i la porta es va tancar rere seu.

   —Gaunt. Black —va començar el professor Flitwick, que tenia molt bona memòria pels noms—. Es pot saber què ha passat?

       Els dos alumnes es van limitar a no dir res.

   —I es pot saber en quin moment del segle es va deixar de trucar a les portes? —va xisclar una veu aguda que sortia de la paret.

       La veueta venia d'una quadre que hi havia penjat al fons de la cambra. Era el retrat d'una bruixa pàl·lida i marcida, que duia amb molt d'estil un vestit magenta que feia conjunt amb un barret d'ales amples sembrat de flors. S'havia afanyat a amagar-se rere l'esquena una capsa de bombons de xocolata, però els seus morros empastifats la delataven, i li havien pujat els colors.

   —Perdoneu, Violeta —va dir el professor Flitwick, distret, sense fer-li massa cas.

       De seguida, un ancià sorprenentment gras amb una calba brillant i enorme bigoti de morsa, va entrar a la sala suant i amb gran esforç, i la porta va grinyolar en tancar-se de nou.

   —Professor Llagot...

       El professor Llagot havia anat cap a la sala adjacent, i li va faltar temps per posar-se a galopar ridículament, bo i com el seu cos boterut li permetia, cap a la saleta només de sentir els seus noms, els quals en Flitwick havia pronunciat. Ara es mirava cadascun dels alumnes amb ulls delerosos i semblava que li hagués de caure la bava.

   —Tots dos a Slytherin... Oh... Que b--

   —Professor Llagot —el va tallar l'homenet amb el coll estirat cap amunt. El bruixot calb i rodanxó va moure el bigoti i es va avenir al que li deien.

       El Thor Gaunt arrufava el nas amb angúnia mentre els professors parlaven.

       De cop i volta, un altre estudiant va irrompre a la sala. Era l'Evan Wood i, malgrat que encara duia l'uniforme gris, l'Altaïr va aconseguir recordar vagament que l'havien posat a Gryffindor.

   —Ho he vist tot! —va fer amb convicció el noi ros d'ulls terrosos—, professor...

   —Flitwick.

   —Doncs... d'això... professor Flitwick, que... —va dir el noi agosaradament, i va assenyalar l'estudiant de les grenyes, que encara tenia l'expressió enfurismada—. Ha estat ell que ha llançat el sortilegi, i ella només...

   —Gaunt —va dir el professor Flitwick—, és veritat que ha començat vostè?

       En Thor Gaunt no va respondre. Es va limitar a etzibar una mirada amenaçadora al noi de Gryffindor, que va empassar saliva però es va mantenir ferm.

       L'Altaïr es va mirar el noi: era força guapo i tenia uns ulls petits i allargats, d'un color fosc de terra, i una expressió agradable i forta. Per què s'havia de prendre tantes molèsties? Per què havia de dir res, i buscar-se problemes? Hauria estat molt més senzill no dir res i continuar menjant al Gran Saló amb els altres, com si res. Al cap i a la fi, aquell conflicte no l'afectava per res a ell...

   —Professor Flitwick —va dir més segur—, li ha llançat un malefci. Ella només s'ha defensat.

       El noi va mirar l'Altaïr. No va estar segura de si era una mirada de simpatia, de sorpresa o de pànic.

       La professora McGonagall va aparèixer a la sala nerviosa i amb les galtes enceses; i la porta va petar per quarta vegada. La bruixa del vestit magenta del retrat, la Violeta, va decidir que era millor endur-se les xocolatines per gaudir-ne a una altra banda, i va desaparèixer pel marc del quadre.

   —Què passa, aquí!? —va cridar.

   —Wood, expliqui a la professora McGonagall què ha passat.

       L'estudiant de Gryffindor va mirar la directora i es va quedar mut.

   —No ho vull ni saber —La directora es va dirigir a l'Evan Wood—, i vostè ja pot tornar al Gran Saló.

       El noi va sortir per la porta de seguida. La professora McGonagall els va mirar tots dos severament. Treia foc pels ulls i tenia una expressió més aviat terrorífica i amenaçadora. A l'Altaïr li tremolaven els punys. Si expulsaven aquell mico grenyut i salvatge, encara hi guanyaria. Però si deien d'expulsar-la a ella... No la podien expulsar, per això: havia estat defensa pròpia!!!

   —Ja em poden estar donant una explicació de tot això, si és que n'hi pot haver cap! —els va renyar—. I, pel seu bé, val més que resulti convincent.

       El professor Flitwick tenia la mirada esverada. Per part seva, el professor Llagot els observava amb atenció (o, més ben dit, els estudiava descaradament), tot fregant-se les mans. Cap dels dos no va voler arriscar-se a parlar, però tampoc no tenien cap ganes de mirar-se l'un a l'altre.

   —Espero que s'adonin de l'espectacle innecessari i inadmissible que acaben de fer—va reprendre severament la professora McGonagall. Es notava que la bruixa els tenia ben posats...—. A Hogwarts, no tolerem aquestes mostres de violència.

       Hi va haver un silenci aclaparador i insuportable. L'Altaïr es va sentir molt malament; i temia que l'expulsessin. Aquell episodi seria la fi de tots els seus somnis i projectes. Si l'expulsaven, se n'hauria de tornar al Pirineu... i deixar anar totes les seves ambicions, ja que creia que hi havia objectius que no podia assolir lluny d'aquella nova vida... Seria la fi.

       Però ara no hi podia tornar, a Artineu. Era estrany, però se sentia massa lluny d'Artineu... I tornar significaria deixar enrere l'oportunitat. Ara que estava construint una nova vida; si havia de marxar, ja no seria d'enlloc...

   —Ja poden tornar al Gran Saló, acabin de sopar —va dir finalment la directora amb to autoritari—. Tanmateix, poden estar segurs que escriuré les seves famílies i m'encarregaré que tinguin un bon càstig.

       La professora McGonagall tenia els braços creuats, els llavis tesos i mantenia una expressió del tot severa. Es va girar cap a l'home panxut dels bigotis de morsa:

   —Professor Llagot, com a Cap de la residència Slytherin, espero que sabrà adoptar les mesures pertinents.

       El bruixot bocoi de l'enorme bigoti va parpellejar com si acabés de despertar-se del món dels somnis i va assentir. Ella es va dirigir cap a la porta, no sense abans tombar-se per a tornar a mirar en Gaunt i l'Altaïr.

   —I, pel que fa Slytherin, comencen amb deu punts menys.

   —Deu punts menys!?— va exclamar en Gaunt.

   —Tots dos! —va replicar amb fermesa.

       L'Altaïr va estar a punt de protestar, però es va empassar les paraules. Ja havia començat prou malament. Però se sentia com si l'haguessin rescatada a l'últim moment d'unes arenes movedisses. I va tenir un estrany i contradictori sentiment d'agraïment cap a la professora McGonagall. No l'expulsaven; es podria quedar a Hogwarts!

       Tanmateix, això no volia dir que li fes cap gràcia l'atac d'en Gaunt. No només això, sinó que l'havien castigada per culpa seva. Mai no li havia importat estar castigada, era com una rutina. Però ara era diferent. No pensava deixar-ho passar. Allò no quedaria així...

       Quan van sortir de la sala adjacent, li va semblar que els comensals deixaven d'enraonar i els miraven, uns de cua d'ull i d'altres descaradament. Els fantasmes sobrevolaven el Gran Saló esverats. I un esperit entremaliat, en Peeves el Poltergeist, xisclava i reia com un condemnat.

   —Ui que ha nascut una història d'amor! —cridava amb escarni, mentre feia tombarelles a l'aire—. El Mico Filós i l'Ovelleta Negra!

       Això, ara només faltava ser el blanc de les rialles d'un esperit trapella.

   —Ja n'hi ha prou, Peeves! —va sentenciar el Baró Sagnant, i l'esperit embrollaire va desaparèixer fent un espetec.

       La professora McGonagall tornava a seure al tron daurat del centre de la taula, amb l'expressió eixuta. El professor Llagot es fregava les mans per algun motiu mentre els observava com qui es mira un plat de pastís de carabassa. El professor Flitwick seia en un cantó del tron de la directora i a l'altre costat del tron daurat hi havia el professor de cabells rossencs que havia vist a l'estació. L'elf, que seia a la punta de la taula, tenia una expressió taciturna i bevia de la seva copa daurada. Però ara l'Altaïr no tenia el cap per pensar en el misteri dels papers en blanc que aquell estol de mussols en massa li havia precipitat...

   —Ja veus què ha passat per culpa teva, barreja —li va dir en Thor Gaunt amb menyspreu, mentre travessaven la vora del Gran Saló, arrambats a la paret, per tornar a la taula d'Slytherin.

   —Per culpa meva!? Escolta nen, et recordo que tu m'has llançat un malefici!!

   —Com pots estar orgullosa de la teva desgràcia?

   —La meva desgràcia?

       Allò ja passava de mida. L'Altaïr es va sentir malament. Mai no l'havien insultada així. Ja n'hi havia prou amb els seus propis i íntims pensaments de tant en tant sobre la seva sort. Però que un altre que acabava de conèixer la tractés així... Va procurar mantenir el cap fred.

   —Au... Vés amb els teus amiguets menja-ronya...

   —Tanca la boqueta, tu!

       El nen es va allunyar remugant alguna cosa de «quina vergonya, Slytherin...» i va seure al seu tros de banc on les bessones que li havien fet espai.

   —Ei, Altaïr! Però que fort! Que no hi toques?! —va fer l'Àstat Zeller, en un intent de xiuxiuejar, mentre l'Altaïr tornava a seure al banc al costat de la Sue.

   —És ell que no hi toca. Que no has vist que m'ha atacat?

       Els alumnes del Gran Saló murmuraven entre ells i tenien les ulls clavats en l'Altaïr Black i en en Thor Gaunt.

   —Sí, però ell és en Thor Gaunt.

   —I què? —va respondre ella a la defensiva.

       Què redimonis passava amb aquell nen?

   —Com que i què?! —s'esverava l'Àstat Zeller.

   —Què m'importa a mi qui sigui! M'ha llançat un malefici!

   —És un Gaunt —va sonar la veu d'en Kun Nott—. És que no en saps res, del món?

       L'Altaïr no va tenir temps de fer cara d'ofesa. No suportava que la tractessin d'estúpida. I, ignorant que no només li havia despertat la curiositat sinó que a més a més li havia evidenciat que no sabia gran cosa del món de la bruixeria anglesa, va preferir pensar ingènuament que aquell nen callat i pàl·lid d'en Nott més aviat es feia el fantasma.

       Tots semblaven desaprovar la seva acció, menys en Macmillan. Callat, tenia la pinta de divertir-se molt amb el conflicte, fins i tot. Tanmateix, ella es preguntava què haurien volgut que fes els altres: No defensar-se? Deixar que li toqués el sortilegi? Allò sí que hauria estat una mala manera de començar l'escola nova. I un bon ridícul...

   —Black —va dir en Macmillan, que si va acostar discretament—, els Gaunt són una família de bruixots ancestral i poderosa.

   —Aquest grenyut és de casa bona? —va replicar ella amb sorna.

       L'Altaïr sempre s'havia interessat per aprendre del món dels bruixots, ja que el seu pare tenia una conducta que semblava més muggle que màgica, i ja havia procurat llegit força abans de venir... és clar que a la biblioteca de Pirinë no devia ser fàcil trobar coses tan concretes. Sobretot pel que fa a la història i els costums màgics de l'Anglaterra, que era totalment nova per a ella. La família Gaunt li era del tot desconeguda.

   —Jo només dic... —va advertir suaument en Síver Macmillan—; que hi vagis alerta.

       A què s'havia referit en Macmillan quan havia dit que era una família “ancestral”?

***

     &n bsp; La professora McGonagall va enunciar el tancament del banquet i que ja podien anar als dormitoris. Una ona de moviment va envair les quatre taules. Els alumnes s'anaven alçant dels bancs i anaven de dret cap a la porta i els de primer cap al seu monitor, que semblava que tots tenien controlat. La noia de la cabellera vermellosa es va posar dreta amb molta classe i, quan es va posar la vareta pomposament al coll, la seva preciosa veu va reverberar.

   —Slytherin, veniu amb mi!

       L'Altaïr coneixia prou bé aquell encanteri. L'havia vist fer en diverses ocasions; sonava com un megàfon. Sí, un dels pocs que l'havia vist conjurar, per exemple a la Granny (no és que fes poca màgia com el seu pare; era perquè ja pràcticament no es veien mai). La noia va esperar que en Gaunt i les tres bessones Doppel es col·loquessin a la fila, per tal de buscar-se un lloc lluny d'ells quatre.

   —Altaïr —la va cridar la Sue, i la va agafar del canell—, vine amb mi.

       La noia es va deixar portar i va seguir la corrua amb la Susann Smallweed que l'estirava del braç. L'aglomeració sortia del Gran Saló, i la prossessor es va partir un cop davant de les escales de marbre, al costat de les armadures. Ravenclaw i Gryffindor anaven cap amunt i l'Altaïr va veure com en Wood es trobava entre els que pujaven; havia perdut el seguici de Hufflepuff. La Lucy Weasley baixava les escales i l'Altaïr també va baixar estirada per la mà de la Sue.

       En un moment, el peu de l'Altaïr va topar amb alguna cosa. Quan va alçar la vista va veure que hi havia una pila de bótes contra la paret, davant de la qual hi havia com una porteta en forma d'ull de bou que semblava donar a una mena de bodega.

   —Això deu ser l'entrada de les cuines —va suggerir la Sue.

   —Segurament —va contestar l'Altaïr en veu baixa i amb aire pensatiu. Va estirar el coll per fer-hi un cop d'ull, però la riuada les va arrossegar endavant i no va poder veure res.

       La Lucy Weasley els va portar pels esglaons de pedra que baixaven, i no paraven de canviar de direcció cada dos per tres. L'Altaïr patia preguntant-se si després sabria refer el camí o si el seu mal sentit de l'orientació la trairia i faria que es perdés per aquells passatges laberíntics. S'anaven endinsant cada cop més en les profunditats de l'escola, la temperatura baixava i l'Altaïr va tenir la sensació que eren un grup d'expedicionaris que visitaven les criptes faraòniques d'una piràmide fúnebre...

       Finalment, la monitora, que guiava la corrua al capdavant del grup d'alumnes de primer, es va aturar i es va tombar cap a la paret: al mur de pedra blanca, hi brillava imperceptiblement un pany nu i humit. Aleshores, va mirar el pany amb determinació i la seva veu electritzant va dir:

   ―Ad astra per aspera.

       I una porta de pedra que es trobava oculta al mur es va obrir. La Lucy Weasley va fer un gest amb el cap per indicar que hi entressin darrere seu.

       La sala comuna d'Slytherin era una habitació llarga, il·luminada per làmpades verdes i d'argent que penjaven del sostre. Una catifa baixava uns esglaons de pedra i s'allargava fins al fons de la sala, protegint el parquet de noguer que es deixava veure pel voral del sòcol. Les parets de pedra eren incansables relleus que arribaven fins al sostre arquejat; decorades amb tapissos que il·lustraven gestes i aventures dels que presumiblement eren famosos Slytherins medievals. Els sofàs eren de cuir negre, les cadires i les taules de noguera i de caoba que l'omplien estaven cobertes d'estovalles elaborades amb dissenys medievals. Hi havia el fantasma d'una dona de cabellera enfilada i tesa, amb plomes a les solapes i cintes de colors per tot el vestit que ara es veia de color blanc perla, que escrivia alguna cosa a taula; i dos fantasmes més amb armadures que xerraven al sofà de davant de l'escalfapanxes. Per les finestres esveltes del fons, entrava una llum verdosa que es filtrava a través de l'aigua del Llac Negre. Formaven unes ones que contribuïen en l'atmosfera relaxant de la sala comuna d'Slytherin. Tenia una aura misteriosa i atractiva, com si fos una nau naufragada sota l'aigua.

   ―Hola a tothom ―va interrompre la monitora amb to pompós.

       Els primerencs estudiants d'Slytherin van cedir a la veu de la monitora i la xerradissa es va esvair. Ella s'havia col·locat a l'altre extrem de la sala, de cara als alumnes que miraven al seu voltant bocabadats, a una distància física prudencial per marcar una distància abstracta d'autoritat. Al seu costat, hi havia un noi encorbat amb timidesa que no feia cara de tenir ganes d'intervenir. Era el subdelegat d'Slytherin, però no tenia cap intenció de prendre-li protagonisme, a la Weasley, ni cap ganes de parlar. De fet, semblava ben bé que hi fos per força.

   ―Sóc la Lucy Weasley i, com a delegada de la residència Slytherin, estic orgullosa de donar-vos-hi la benvinguda. L'Enhorabona; si sou aquí és perquè el Barret que Tria ha considerat que dins vostre hi ha la llavor de la grandesa, i recordeu aquesta és la nostra fortalesa. Tenim el potencial de ser grans, en el veritable sentit de la paraula.

   »És veritat que us trobareu amb molts rumors sobre la nostra residència, però això ja forma part de la competència ―va continuar la Lucy, amb el seu llarg i solemne discurs de benvinguda―. No nego que d'Slytherin han sortit molts bruixots tenebrosos, però el cert és que també han sortit de les altres residències. El que passa és que no els agrada admetre-ho.

   »I sí, tradicionalment hem tendit a portar els estudiants que vénen de llargs llinatges de bruixots de sang pura ―i aleshores va posar els ulls sobre l'Altaïr i sobre en Thor Gaunt alternativament, amb un esguard indulgent i còmplice―, però avui dia trobareu uns quants membres d'Slytherin que tenen algun familiar muggle.

   »Sovint ens comparen amb Gryffindor ―va seguir, i semblava que allò la tocava de ben aprop―. Però, què voleu que us digui? Jo prefereixo passar a la història com una gran bruixa que com un vulgar fabricant de caramels...

       Alguns alumnes van riure, i d'altres van fer una rialla tímida. La Lucy va fer un somriure amable.

   ―Bé, les competicions a part. Per això ja tenim els tornejos i, especialment, els partits de quidditch ―L'Altaïr va veure que la paraula quidditch despertava l'atenció de l'Àstat, però també la d'una de les bessones Doppel (probablement era l'Até)―. Juguem per guanyar, és clar, perquè som íntegres i ens preocupem per l'honor i per les tradicions. Ja tindreu temps d'apuntar-vos als equips de quidditch el curs que bé. Però d'això se n'encarrega en Robin Bole, el capità de l'equip, i jo no voldria pas usurpar-li l'autoritat en el seu camp.

       L'Àstat Zeller es feia una nota mental amb el nom del capità de l'equip de quidditch d'Slytherin. El discurs de la Lucy Weasley no s'havia acabat encara, i molts ja tenien ganes d'anar als dormitoris.

   ―Tanmateix, no doneu motius als membres d'altres residències per pensar que no som mereixedors de la seva confiança. Siguem uns bons companys. Recordeu que el nostre emblema és la serp, la més sàvia de les criatures. És elegant, potent i sovint mal entesa. No hem de donar arguments a les altres residències per creure el que no és, ni perquè ens malinterpretin. I mantenim la lleialtat entre nosaltres; i l'elegància que ens caracteritza.

   »Ah, i per acabar, que no me'n descuidi! ―va dir la Lucy, que ja anava tirant per mostrar-los el camí cap als dormitoris; i va assenyalar un plafó màgic que hi havia a la paret, on levitaven pergamins escrits amunt i avall―. Aquest és el tauló d'anuncis; tingueu-lo controlat. La contrasenya de la sala comuna canvia cada dues setmanes i es publica aquí. Així com els horaris de les reunions dels grups d'alumnes que es formen; les dates de les proves de quidditch (que ja insisteixo que no us hi podeu apuntar fins l'any que ve, però sí que podeu anar a veure els entrenaments); i d'altres dades sobre activitats extraescolars i informacions diverses.

   »No reveleu la situació de la sala comuna als estudiants d'altres residències. I... bé, cal que us digui que tampoc no xerreu les contrasenyes de l'entrada?

       Alguns van riure, però potser més perquè tenien ganes de seguir-la cap als dormitoris.

   ―Bé, crec que això és tot per ara. Estic segura que us agradaran els dormitoris ―i, passats tres esglaons, els va indicar un caminet pels nois i un altre per les noies.

       I tenia raó. Les llanternes de plata penjaven del sostre amb espelmes màgiques de flama freda. Les cortines dels baldaquins eren fetes de domàs de diversos colors verds, els cobertors dels llits estaven brodats amb fil d'argent, i les coixineres eren de seda i de color maragda, decorades amb tot de filigranes. Hi havia més inspiradors tapissos que representaven aventures d'antics Slytherins, i les columnes, que tenien una lleugera forma de tirabuixó i que aguantaven el sostre arquejat, donaven un halo de refugi al dormitori de les noies. Les seves pertinences ja eren a l'habitació.

       La Sue i l'Altaïr van entrar-hi, seguides per les tres bessones Doppel. L'Altaïr va anar cap al llit que quedava sota una finestra, on hi havia els seus paquets i a sota el seu bagul granat. No hi havia cap problema, perquè la finestra no tenia vistes d'alçades, sinó que donava al fons del Llac Negre, i l'agua verdosa trencava suaument contra el vidre. La Sue tenia el seu bagul ocre al baldaquí del seu costat; i les altres van anar als tres llits del davant.

       Quan totes cinc es van asseure als seus llits respectius, van quedar encarades en total silenci. Fins que una de les bessones es va dirigir a l'Altaïr:

   ―Has de perdonar el nostre cosí ―va dir amb el seu característic to de veu lluent―. En Thor és molt... impulsiu.

   ―Sí ―va seguir una altra, i es va posar dreta i es va atansar a l'Altaïr―. No li facis cas, és un xic... especial. En fi, deixem-lo... Sóc l'Até Doppel.

       L'Até va saludar l'Altaïr i la Sue.

   ―I jo sóc l'Eco ―va dir la de la veu llampant i també els va donar la mà.

   ―I jo la Nix ―es va afegir a la presentació la tercera bessona, que tenia més aviat una expressió pacient.

   ―Jo em dic Sue ―els va dir la Susann Smallweed.

       Un cop fetes les presentacions, l'Altaïr no es va estar de demanar-los una cosa, però la Sue li va llegir el pensament i se li va avançar:

   ―Heu dit que en Gaunt és el vostre cosí?

   ―Sí ―va assentir l'Até orgullosament―. El seu pare i la nostra mare són germans. Nostres també formem part de la nissaga dels Gaunt!

   ―La nissaga dels Gaunt? ―va repetir l'Altaïr.

   ―Que et penses que ets l'única que té una ascendència reconeguda?

   ―I, mira ―va somriure la Sue―, totes dues han tornat ara, quan tothom es pensava que ja no hi havia ni Gaunts ni Blacks.

   ―Tens raó! ―va exclamar l'Eco.

       En aquell moment, l'Altaïr va sentir una curiositat creixent per la família Gaunt. No es volia comparar de cap manera amb aquell grenyut salvatge amb cara de mico... però pel que semblava les dues famílies duien una bona temporada desaparegudes.

   ―Així, si és el vostre cosí ―va dir l'Altaïr, amb una lleu expressió d'enuig―, deveu tenir alguna idea dels motius d'en Thor Gaunt per atacar-me, oi? Jo no li havia fet res.

       Les tres bessones van posar una cara estranya.

   ―Que véns del país dels trols?

       L'Até la va fer seguir-la fins a la sala comuna un altre cop, les altres tres també hi van baixar.

   ―A en Thor li sap greu que es trenqués el llinatge ―va dir l'Até, i es va plantar en un tapís molt llarg penjat molt amunt de la paret, prop dels arcs del sostre.

   «Els Sagrats», era el títol que encapçalava una llista de noms. Al costat d'aquest títol hi havia un número, però semblava corregit tan repetidament que, encara que probablement s'havia fet amb màgia, aquella màgia deixava marca i no es podia llegir bé quin nombre era. Hi havia noms com: Abbott; Avery.... Weasley, el cognom de la monitora de la residència, estava ratllat; i així ho estaven altres cognoms, i entre aquests es trobava el de l'Altaïr. El cognom Black, que ocupava el tercer lloc de llista ordenada alfabèticament, també estava faixat. I era una marca recent.

       ―Què és això?

   ―Els Sagrats Vint-i-vuit ―va contestar l'Até, en to solemne―. O els que en queden... Són les famílies llistades al «Directori de Sang Pura». És un anònim del segle passat que tenia l'objectiu d'ajudar a mantenir la puresa dels seus llinatges. Però, pel que es veu, va fracassar. La mare diu que era un tal Cantankerus Nott. Em va parlar d'aquest tapís: es veu que els noms s'eliminen màgicament.

       Les cinc noies es van arremolinar al voltant del tapís i se'ls va afegir un fantasma melancòlic.

   ―Senyoretes, és tard ―va dir amb veu pausada tot tapant-se un badall, i va deixar de mirar el tapís un moment―; que no les trobin fora del llit a aquestes hores.

   ―De seguida tornarem al dormitori ―li va contestar la Nix en veu baixa―. Només serà un moment.

       El fantasma tenia les parpelles caigudes, tenia els ulls cansats i feia ulleres. Va assentir i va marxar planant per la sala comuna i va desaparèixer a través de la paret de l'escalfapanxes.

       L'Altaïr es va mirar el tapís. Hi havia el cognom d'en Macmillan, i el d'en Nott; el del senyor Ollivander... i també el del professor Llagot. I, per descomptat el d'en Gaunt... El seu, en canvi, havia estat eliminat de la llista recentment.

   ―En Thor et culpabilitza per trencar una línia molt important de sang pura ―va explicar l'Até, i totes cinc noies tiraven el cap enlaire mirant el tapís.

       Havia d'entendre que ella era el primer membre de sang barrejada a la família? És a dir que venia d'una família de pura sang màgica.

   ―Com si fos culpa teva... ―va intervenir la Nix―. La mare també ens està molt a sobre amb això...

   ―I té raó ―va discutir l'Eco amb gest presumit, i la Nix no va gosar replicar la seva germana.

   ―Però no és culpa teva, Altaïr ―va dir la Sue―. Tu demostra que ets una gran bruixa i ja està.

       L'Altaïr va fer un somriure tímid a la Sue. Aquella revelació, l'havia descol·locada i encara ho havia de pair.

       Les bessones havien estat educades per odiar la barreja de la sang. L'Até era d'aquest parer també, però no semblava que tingués intenció d'atacar l'Altaïr; l'Eco també era elitista i es mostrava molt distant; i la Nix mirava de posicionar-se en algun lloc, però no tenia clar a on, o bé no ho volia demostrar a les seves germanes...

   ―Que, per cert ―va seguir l'Até, ara amb posat estudiós―, d'on has tres aquest sortilegi defensiu tan estrany? És impressionant.

       I ell d'on ha tret la fórmula d'aquell malefici?, li venien ganes de preguntar. Però va preferir ser educada i somriure.

   ―M'he criat als Pirineus ―va explicar l'Altaïr―, i allà ens reuníem amb una comunitat màgica molt antiga.

   ―I parles espanyol o francès? ―va demanar la Sue.

   ―Em... no... De fet...

       Explicar la situació lingüística a una persona que pressuposava que als Pirineus només es parlava castellà i francès no era tasca fàcil. Amb prou feines havia fet castellà als darrers cinc cursos de l'escola i, bé, era inevitable sentir el francès. Però la seva llengua era el català, per part de mare; i pel cantó del pare parlava l'anglès.

       Després de fer una darrera llambregada al tapís, l'Altaïr va seguir les seves companyes un altre cop cap al dormitori.

   ―Ei, mireu això! ―va exclamar la Nix, en entrar a l'habitació.

       En un queixal de la paret, alguna cosa brillava entre els blocs de pedra. Totes cinc s'hi van atansar de seguida. Es tractava d'un petit foc de color blau que cremava en una cambreta quadrada de la mida d'una pilota bomba de quidditch, com un forat obert a la pedra de la paret. Els tons de blau diferents li defineixen una cara allargada amb unes celles verdes i uns cabells arrissats guspirejants.

       L'Até Doppel va anar de pressa a obrir el seu bagul de cuir verd i en va treure el seu parell de guants de pell de drac, per si de cas. Va anar a la cambreta del racó on hi havia el foc blau i el va agafar amb cura per treure'l d'allà i veure què era exactament.

   ―Ei! Deixa'm anar! Què fas!?―va cridar el foc, i va brandar les seves llengües flamants, i aquestes van adoptar un to porpra.

   ―I parla! ―es va admirar la Sue.

   ―I és clar que parlo!! Em dic Ignis ―va remugar el foc blau―. Sóc un dimoni de foc.

   ―Un dimoni de foc! ―van exclamar totes cinc alhora.

 

------------------------

I un altre!

       Ja sabem qui és aquest Gaunt, però encara no sabem d'on surt!

Us ha caigut bé l'Evan? És molt valent! No ho fa pas per xerrar-ho, és perquè creu que és just que se sàpiga què ha passat.

       Oi que és preciosa, la sala comuna d'Slytherin!? ^^

       Sempre he pensat que hi havia un tapís a la sala d'Sythherin dels Sagrats 28. Què us sembla?

       Ah! I hem conegut l'Ignis! :)

   A veure què me'n dieu,

Antares


Llegit 484 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1176 comentaris06/10/2016 a les 14:59:33
#26961Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Uau! No sé què m'indigna més! Comencem pel principi que m'he anat enfadant per moments!

És que aquí ningú no se n'ha adonat del que ha passat a la taula d'Slytherin tret de l'Evan Wood? Els professors no han vist qui s'ha alçat de la cadira i qui ha estat el primer en treure la vareta? Per què criden a part l'Altaïr? I si realment tothom estava distret i no s'ha vist... Per què no parla l'Altaïr, una vegada a la sala amb la McGonagall? O amb el Flitwick? Es queden tots dos allà com uns estaquirots! El Gaunt aquest molta boqueta amb els companys però amb els professors no obre la boca, eh, el molt covard? Huh! El que no entenc és per què l'Altaïr no diu res! Com és que no explica que el molt subnormal l'ha atacada i ella s'ha defensat? Li ho estan preguntant directament... Com ella mateixa diu, "què havia de fer, entomar el malefici?". No entenc per què es queda allà palplantada... prefereix que l'expulsin abans que parlar? Si no ha fet res mal fet!

L'aparició de l'Evan Wood m'ha agradat moltíssim! (entenem que és família de l'Oliver Wood / Marc Roure o no? Ho dic perquè com que sembla que fins i tot físicament s'hi assembla, que és tot gran i ben plantat, potser ens havia de recordar a ell). Menys mal que algú fa el que ha de fer!

Ostres, com has pintat el Llagot! És perquè és molt vell, que s'ha tornat així mig lelo, i es dedica a mirar els alumnes de "bona família" amb ulls de porquet a lo creepy sense dir res? És que jo dels llibres el recordo ho extra-simpàtic, adulador, pedant, pompós, ensabonador de la gent que li agrada... Aquí fa un paper més aviat patètic. És perquè ja és així de fàbrica a la teva ment, o realment ha envellit i ha canviat i s'ha tornat creepy? XD

I el respecte reverencial que li tenen al Gaunt els Slytherin? Hola? Tots escandalitzats perquè l'Altaïr ha plantat cara! WTF? QUÈ VOLÍEU QUE FES, COLLA D'ATONTATS? M'altero, m'altero... M'ha agradat que en Sílver ho trobés graciós, per això!

I després a la Sala Comuna... pobra Altaïr, pobra... amb quina mena de xusma has anat a parar? Tan de bo hagués escollit Ravenclaw... Que la residència molt maca, preciosa, però la gent SOBRA. "Ni que fos culpa teva". CULPA teva. Com que culpa? Ni que hi hagués alguna cosa dolenta en l'Altaïr! A veure, de qui és la "culpa", tros de meuca? Tu ets subnormal o és que els teus pares són cosins? Oh, espera... sí que ho són, probablement ¬¬' Gaunt! El vostre arbre geneològic sí que us hauria donar vergonya! Però tranquil·les que "no és culpa vostra". Això li hauria hagut de respondre l'Altaïr! És que no m'ha agradat gens a més el que ha dit la Sue "―Però no és culpa teva, l'Altaïr ―va dir la Sue―. Tu demostra que ets una gran bruixa i ja està."  I per què ha de mostrar res, a veure? Què passa, que ha de "compensar" la seva sang impura? Ohhhh com em posaria a repartir bufetades! Entenc que la Sue no vol mals rotllos el primer dia, però les tres porquetes aquestes se l'estan buscant. Estar fent sentir l'Altaïr malament només perquè té una mare muggle...! Tsss!

La Lucy Weasley em recorda molt el Percy tan pomposeta. És clar que el discurs inicial d'ell no havia de ser tan "especial", intentant fer que els alumnes no se sentin malament de ser allà, com convencent-los que Slytherin val la pena... i després encara els ha de demanar que "donin motius als de les altres residències" per odiar-los... Però quina mena de gent hi va parar, aquí, que els han de donar aquests avisos? "No, en serio, no som tan dolents com diuen... però no deoneu motius perquè ens odiïn més!"

Em fa patir, l'Altaïr. L'estan fent sentir inferior i S'HO ESTÀ CREIENT. Espero que recordi el que li va dir la Biubruixina i no s'avergonyeixi mai de qui és! Que té més talent al dit petit que les tres porques i el Gaunt junts! Ha! Espero que quan comencin les classes l'Altaïr llueixi la seva part Ravenclaw i els passi la mà per la cara a tots. A veure quants Excel·lents als GNOM et treu la teva sang pura, gilipolles!

No em puc creure que tinguin el tapís amb els sagarats 28 allà, amb noms ratllats... N'h deu haver que li resen i tot, com fanàtics! No hi tenen un parell d'espelmes al costat? XD Em recorda l'arbre geneològic dels Black i la gent "desterrada". I la Lucy ha de veure el seu nom allà tatxat cada dia. Com s'hi pot sentir bé, en un lloc on ja et tracten així els qui no et coneixen? U.U' 

Bé, que com has vist m'ha semblat tot superinteressant, i tot i que m'ha enfadat, m'ha fet reaccionar molt!

Moltes ganes de veure què passa! Fins aviat!




AvatarAgatha Black Moderador/a 1176 comentaris06/10/2016 a les 16:17:27
#26962Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Amb tanta indignació m'he oblidat del final! Ohhhh! Un dimoni de foc! Què és això? I de color blau, com un foc fatu, que divertit! ^^ Per cert, hauries de revisar aquest fragment:

Es tractava d'un petit foc de color blau que cremada en una cambreta quadrada de la mida d'una pilota bomba de quidditch, oberta a la pedra de la paret. Els tons de blau diferents li defineixen una cara allargada amb unes celles verdes i uns cabells arrissats guspirejants.

Suposo que volies dir "cremava", i primer fas la frase en passat però a la segona frase et passes a present "li defineixen". I la veritat és que no he acabat d'entendre la descropció... és un foc al qual se li veu una cara, només? O té cos? O és que el foc són els cabells guspirejants i a resta és com un homenet? El foc ocupa tot el seu cos? La veritat és que no m'ho acabo d'imaginar...




AvatarCass Ross 265 comentaris09/10/2016 a les 22:17:45
#26963Tinc 8 fanfictions i un total de 13 capítols

Quina bona idea que se’n vagin a parlar-ne a la sala adjacent al Gran Saló. Jo potser els hagués enviat al despatx de la directora així que hagués acabat el sopar, però aquesta sala deu ser la mateixa a la qual van anar els paladins de cadascuna de les escoles màgiques així que els seus noms sortien al Calze del Torneig dels Tres Bruixots, oi?

He trobat molt divertida l’aparició del quadre de la Violeta. Quin espectacle! M’ha agradat perquè normalment ens oblidem bastant dels quadres del castell (i mira que la Rowling a vegades els fa aparèixer bastant), però tu els has recordat una mica. I també servia per afegir una mica de comicitat en aquesta escena tan tensa de a veure què passarà amb en Gaunt i la Black.

El professor Llagot no m’ha agradat gens com l’has pintat! I mira que la McGonagall i el Flitwick t’han sortit bé. Com ja comenta la Gee: és a causa que el personatge potser no t’agrada (mira que és un dels millors Slytherin que he conegut mai)? O l’edat l’ha afectat d’aquesta manera tant rotunda? M’agradaria tenir alguna explicació d’algun tipus ^^

Em sobta molt l’aparició d’en Wood. (Deu ser fill del capità de Quidditch de Gryffindor?) Se m’ha fet estranya i tot, en plan que tota la defensa del què ha passat, en comptes de fer-la ell, l’haurien d’haver fet l’Altaïr o fins i tot el Gaunt... Per mi que sobra. Però segurament deu ser per introduir un personatge nou, oi? Vull dir, que en Wood serà important més endavant, o un personatge recurrent almenys. I ens el presentes aquí tal com és. Està bé, però em segueix semblant una mica estrany. Tenint en compte que surt tant ràpid sense tenir temps de dir realment res, espero que això sigui transcendental d’alguna manera més endavant perquè sinó sobra.

Entenc perfectament l’Altair quan es preocupa per ser expulsada. Tothom es preocupa per ser expulsat de Hogwarts, pel que veiem (perquè als llibres de Harry Potter també passava). Tot i així, sembla que s’estimen massa els alumnes i ningú és expulsat... A veure quin càstig els posa el professor Llagot! N’estic curiós sobretot veient com el pintes tu, perquè almenys de la versió d’en Llagot dels llibres podria arribar a imaginar-me alguna cosa. I la residència d’Slytherin comença el curs en negatiu, que guai!! (Sí, és ironia). Ja ho van aconseguir, això, els bessons Weasley o els Rondadors?

I en Peeves, en Peeves que ja els ha posat sobrenom!!

M’agrada molt tota la conversa sobre en Gaunt, com els companys de residència evidentment saben molt més que l’Altair... Jo no acabo d’entendre perquè no li expliquen del tot (“És l’hereu del nostre fundador, petita il·lusa!”)... Quines ganes de donar misteri, escolta! Hahaha. Tot i així, m’alegro que la frase del MacMillan (escolta, aquest cognom no anava a Gryffindor o Hufflepuff durant els anys del Harry?) l’hi hagi picat l’atenció, justament perquè, sobretot abans, la família Black també s’hagués pogut considerar ancestral i poderosa.

M’agrada molt la contrasenya d’Slytherin! Molt... Slytherin hahaha. I el discurs de la Lucy m’ha encantat. Una mica més i em convenç a mi i tot d’anar a Slytherin. De veritat, molt guai. És una de les coses que més m’ha agradat del capítol.

I wow, les Doppel són cosines del Gaunt... Ja me’n fio menys, d’elles. La Sue en canvi sembla més bona persona. I la llista dels Sagrat Vint-i-vuit! M’ha sorprès molt i molt. Com diu la Gee, que dur que ha de ser per gent com la Lucy, que ha estat desterrada d’aquesta llista, el fet de pertànyer a aquesta casa i ser exclòs d’una cosa a la qual tothom hi dóna tanta importància... Qualsevol se sent benvingut.

Tinc curiositat amb aquest dimoni de foc!!

Fins al pròxim capítol,

Cass.




AvatarAntares_Black 329 comentaris12/10/2016 a les 23:41:43
#26966Tinc 8 fanfictions i un total de 34 capítols

M'agrada molt que estiguis tan indignada, perquè és ben bé per indignar-s'hi!!!

«És que aquí ningú no se n'ha adonat del que ha passat a la taula d'Slytherin tret de l'Evan Wood? Els professors no han vist qui s'ha alçat de la cadira i qui ha estat el primer en treure la vareta?». Pel que sembla no. Tothom devia estar distret i quan han alçat el cap, a causa de la fulgor de l'encanteri, han vist dos alumnes amb la vareta a la mà. Sí... a mi també em costa molt de creure... Jo tampoc no m'ho empasso. De tota manera, l'Evan ha estat l'únic amb prou valor per fer el que toca.

«I si realment tothom estava distret i no s'ha vist... Per què no parla l'Altaïr, una vegada a la sala amb la McGonagall? O amb el Flitwick? Es queden tots dos allà com uns estaquirots!». L'Altaïr està un xic espantada. No sé si aquesta és ben bé la paraula, però... Ja es queixarà, ja. En aquell moment, a més, no gosa replicar. Ha de deixar d'acostumar-se a estar castigada.

Sí! En Gaunt és un covard, i moltes més coses! És insuportable.

M'alegro que t'hagi agradat l'Evan Wood i la seva aparició!! :) A mi també m'agrada molt aquest personatge, i és un Gryffindor de soca arrel. I sí que és família de l'Oliver Wood. La versió familiar d'en Marc Roure seria Enric Roure! Hahaahaa Sí, que s'hi assembla, sí. I també li agrada el quidditch! Al proper capítol el tornarem a veure ^^

Ui, en Llagot! Tens raó, fa un paper patètic. S'ha fet vell i li agafen coses d'aquestes. També és més gras de com el coneixíem, més sedentari i li costa viure al present. El Llagot que sempre m'he imaginat és com has dit tu: «extra-simpàtic, adulador, pedant, pompós, ensabonador de la gent que li agrada» i també molt 'kind'. Ara no sempre és tan creepy, com tu dius, però sí que té moments d'aquests... Pobre...

És que volia que fos ell el professor de Pocions i, és clar, el temps passa per tothom...

Més que “respecte reverencial”, el que tenen és por d'en Gaunt. L'Àstat el primer, que és una criatura encara... I alerta amb en Sílver, perquè me l'estimo molt molt. A mi també m'agrada com ha reaccionat ell.

M'ha fet molta gràcia com ho has dit: «Hola? Tots escandalitzats perquè l'Altaïr ha plantat cara! WTF? QUÈ VOLÍEU QUE FES, COLLA D'ATONTATS? M'altero, m'altero...»

Sí, Ravenclaw és una residència molt maca, preciosa. Però Slytherin és la residència que l'ajudarà a tirar endavant... per això és aquí.

«"Ni que fos culpa teva". CULPA teva. Com que culpa? Ni que hi hagués alguna cosa dolenta en l'Altaïr! A veure, de qui és la "culpa", tros de meuca? Tu ets subnormal o és que els teus pares són cosins?»; m'encanta com ho dius!! «Oh, espera... sí que ho són, probablement ¬¬' Gaunt! El vostre arbre geneològic sí que us hauria donar vergonya! Però tranquil·les que "no és culpa vostra"» hahahaa No, els seus pares no són cosins xD, però les bessones Doppel i en Thor Gaunt sí; i en Gaunt també és cosí d'un altre personatge cànon... (les seves respectives mares són germanes)

Doncs això que a tu t'altera tant, i que trobes tan de calaix, per a molta gent no és així. I això és molt lamentable. I no parlo només de la sang. Fes el paral·lelisme. Hi ha moltes coses del nostre dia a dia que també són tractades d'aquesta manera. Coses socialment no acceptades o assenyalades, comportaments atípics, malalties estigmatitzades... una pila de coses que es tracten amb aquesta condescendència. La Sue, per exemple, li diu que no és culpa seva per posar-se al seu costat i donar-li suport, però no s'adona que continua fent servir la paraula “culpa”.

I tens raó, l'Altaïr no té perquè demostrar res de res. No és res que hagi de “compensar”. És molt trist i molt fort que estiguin «fent sentir l'Altaïr malament només perquè té una mare muggle...!».

La Lucy Weasley recorda en Percy, sí, però no te l'ha de recordar massa. La Lucy mateix no suporta que la comparin amb el seu pare. I, a més, la idea no és que l'odieu com a en Percy, sinó que us caigui molt bé. Aquest discurs té un per què. Pensa que som en anys de postguerra i les coses estan canviant. En aquestes línies, Slytherin és una residència dividida, per dir-ho d'alguna manera, o en plena transició. Com bé t'imagines, a la Lucy no li agrada veure el seu nom ratllat de la llista del tapís dels Sagrats 28, però no perquè li faci vergonya que la seva família ja no es trobi entre ells, sinó perquè voldria eliminar aquest maleït tapís d'allí (tampoc no en fa referència en el seu discurs. Obvi). El problema és que no és a les seves mans, el fet de ser monitora no li dóna aquesta potestat. La Lucy intenta reforçar les característiques de la residència que la fan sentir forta (l'ambició, la determinació, l'enginy, el no conformisme, la perseverança...) i orgullosa de ser Slytherin; i d'afeblir d'altres qualitats més relacionades amb “el mal” (la mania per la sang pura, les tradicions a qualsevol preu, els rumors de produir bruixots malignes...).

A mesura que vagin apareixent personatges, anireu veient que els ideals xoquen. I el de la sang és un dels temes de conflicte. I no tot és blanc o negre. Anem del més extremista (en aquest cas, en Gaunt per exemple), passant pels que tenen una educació d'aquest tipus però que “toleren” si és que podem dir així (les Doppel); els que tenen aquesta educació i no es plantegen ni es qüestionen aquestes idees (Zeller, de moment); els que toleren però no serien capaços de sonar la cara per un altre ni per si mateixos (Smalweed); i els que no tenen cap prejudici d'aquests i que sí que donarien la cara (n'hi ha, però no vull dir noms encara). Així és com estan les coses.

«Em fa patir, l'Altaïr. L'estan fent sentir inferior i S'HO ESTÀ CREIENT». Sí, a mi també em fa patir. L'Altaïr sempre ha tingut aquesta inseguretat; només falta que rebi aquestes mostres de menyspreu i d'estigmatització a la barreja de la sang. Com si ser mestissa la fes tenir menys drets que els altres o menys talent. A mi em recorda (tot això de no poder pel fet de ser mestís) el nen mestís de la pel·lícula d'Austràlia. En Nullah és un nen mestís, fill d'una dona aborigen i d'un conqueridor blanc (que és un home dolent, però això ara és igual). I quan separen per races, ell sempre queda al mig i no pot exercir ni uns drets ni uns altres en totalitat. I el nen diu: «Jo no sóc gent blanca, ni tampoc gent negra. Mestís. Cremós». És una frase que sempre em resulta molt emotiva.

Que bé que parlis de Bruibruixina! Perquè és precisament una de les forces que acompanyen l'Altaïr. No la perdrem de vista, i serà un pilar important en la història. Li dóna molt bons consells i, en termes més propis de tu, seria la veu de la consciència moral de l'Altaïr.

En certa manera, Briubruixina em recorda Shouhu (no sé si s'escriu així...), el mussol savi de Tabaluga (els dibuixos animats; no sé si els coneixes, però jo n'era molt fan quan els feien, i encara en sóc!). Me la imagino a casa seva, a la Casa del Roure, mirant la bola de vidre (però seriosament, no com la Trelawney), sempre pendent de l'Altaïr. Si bé Shouhu va ser presoner d'Arktos (el ninot de neu dolent) durant una temporada, sempre ha estat de la banda d'en Tabaluga, naturalment! I Briubruixina li fa de guia, també (a falta d'un Tyrion hahahahaa). Potser aquest pensament també m'ha influït a l'hora de triar la forma animal de Briubruixina.

(si no coneixes la sèrie de dibuixos animats, deus haver flipat molt amb el paràgraf anterior... xD)

«Que té més talent al dit petit que les tres porques i el Gaunt junts!» Aquesta frase-queixa m'ha encantat! Molt graciosa! Ui! Ja veurem l'Altaïr a classe! :) Però alerta a posar les tres Doppel en un mateix sac. No són pas una sola veu, si t'hi has fixat. Hi ha una capitana (Até), una presumida que segueix la capitana (Eco) i una tercera que sembla cultivar unes idees pròpies, però que no pot expressar (Nix). No, no són una sola veu.

És que és molt fort, que tinguin un tapís dels Sagrats 28!!! Però em va semblar molt impactant i alhora coherent, és a dir que era perfecte xD «N'h deu haver que li resen i tot, com fanàtics! No hi tenen un parell d'espelmes al costat? XD»: Ostres, t'imagines! A mi també em recorda l'arbre genealògic dels Black, però m'ho has fet veure tu. La correspondència és bona. I alerta mini-spoiler: veurem el tapís de l'arbre genealògic dels Black! Però no serà en aquest bloc de la fic, sinó en el segon (i aleshores ja no us recordareu de spoiler xD)

Compto com a bo el fet que t'hagi fet reaccionar!! :D

Ja em pensava que t'oblidaries de parlar de l'Ignis! T'ha agradat? (Ja he arreglat el fragment que em dius). Sobre la descripció: el foc sencer és la cara; no té tors ni cames ni braços (fora de les llengües de foc que li puguin servir). Quan dic que té cabells arrissats, és una sensació que fan les flames. Vaja, tan poc s'entén la seva descripció?...

Això del dimoni de foc no és de Harry Potter. M'he basat en en Calcifer, un personatge d'un llibre que també és pel·lícula de dibuixos animats (El castell ambulant). En Calcifer també és un dimoni de foc, que funciona com l'ànima del castell i manté un lligam especial amb el protagonista. En el cas de l'Ignis, no té a veure amb el castell de Hogwarts. Sinó que és més aviat un “encanteri” que devia fer algun alumne en els seus anys a Hogwarts... ((No sé si és cànon així o no (i és una cosa meva), però jo considero que els alumnes tenen el mateix dormitori any rere any, fins que acaben setè; i els de primer entren en els dormitoris que els de setè de l'any anterior han deixat)). I ja no dic res més!! Que ja en sabrem cosetes, de l'Ignis.

Antares

PD: Em sembla que he batut els rècord del comentari-resposta més llarg que he fet mai... O en tinc de més llargs? O.o Ja pot ser...




AvatarAntares_Black 329 comentaris12/10/2016 a les 23:43:05
#26967Tinc 8 fanfictions i un total de 34 capítols

«Quina bona idea que se’n vagin a parlar-ne a la sala adjacent al Gran Saló. Jo potser els hagués enviat al despatx de la directora així que hagués acabat el sopar». És que vaig pensar que la cosa estava en calent i els professors havien de renyar en el moment; però alhora no ho farien enmig del Gran Saló... Doncs podria ser perfectament la sala on van anar els paladins l'any del Torneig.

A mi m'agrada tenir controlats els retrats, els fantasmes, en Peeves, i les escultures, armadures, passadissos... perquè donen molt d'ambient i ens recorden que som a Hogwarts i al món de la bruixeria en general. La dificultat d'això és que he de mirar les meves pròpies notes d'a partir dels llibres, perquè m'agrada posar els noms com en l'adaptació en català. No sé si has notat que a la Violeta li he fet dir una frase de Carmilla! ;) L'has clissada?

A mi tampoc no m'agrada en Llagot, quan li agafen aquests brots... La major part del temps, és amable com sempre, però de vegades se li nota la vellesa... Aquesta n'és l'explicació: s'ha fet vell. Si em volia prendre la llicència de fer-lo sortir, ara en l'època actual, havia de córrer el risc que l'edat l'afectés. A més, recordo que en temps d'en Harry, no parava de dir que era vell, que se sentia vell... Doncs si aleshores ha ho era, imagineu-vos ara... Tenim sort que no li passa com a l'Aberforth de la Gee, que ha de prendre píndoles d'essència de granota... xD

Sí, l'Evan és familiar d'en Marc Roure. Em sap greu que pensis que la seva intervenció sobra, perquè jo crec que diu molt d'ell... Però sí, l'Evan Wood serà important. Com he dit al comentari anterior, dijous en sabrem més... (Edito: Si no és dijous, divendres, que he tingut força feina)

«Entenc perfectament l’Altair quan es preocupa per ser expulsada. Tothom es preocupa per ser expulsat de Hogwarts, pel que veiem (perquè als llibres de Harry Potter també passava). Tot i així, sembla que s’estimen massa els alumnes i ningú és expulsat...» hahaha Tens raó!!

A veure, a veure els càstigs d'en Llagot... Però també haurem de veure si ha posat massa expectatives en ells només pel nom... o no, i són uns genis de les pocions... Ja ho veurem!

«I la residència d’Slytherin comença el curs en negatiu, que guai!! (Sí, és ironia). Ja ho van aconseguir, això, els bessons Weasley o els Rondadors?». No ho sé, peo segur que ho trobarien molt divertit...

«I en Peeves, en Peeves que ja els ha posat sobrenom!!» I em va costar, eh! Per a en Gaunt era molt fàcil, tenia molts malnoms en ment. Però amb l'Altaïr va ser més complicat, però posats a dir-los animals...

«Jo no acabo d’entendre perquè no li expliquen del tot (“És l’hereu del nostre fundador, petita il·lusa!”)... Quines ganes de donar misteri, escolta!». Sí, potser tens raó. Però van així... M'ha fet gràcia la frase!

«MacMillan (escolta, aquest cognom no anava a Gryffindor o Hufflepuff durant els anys del Harry?)». Sí, un Hufflepuff, l'Ernie Macmillan. Com que se'ns diu que la seva família és de sang pura. L'he vist escrit de diverses maneres: MacMillan, Macmillan, McMillan... Finalment em vaig decidir per Macmillan...

Que bé que t'agradi la contrasenya! A mi també! I el discurs de la Lucy! «Una mica més i em convenç a mi i tot d’anar a Slytherin» Això ja seria massa! XD Ja li diré a la Lucy que t'ha agradat, que es posarà contenta! ^^

A mi m'agrada molt l'Ignis; a veure quan arribi el dia que us sorprengui...

Fins el proper!

Antares




AvatarUnapersona 178 comentaris19/11/2016 a les 20:14:36
#26993Tinc 5 fanfictions i un total de 38 capítols

Hola! He trobat un moment per comentar entre treball i treball :)

Com que "Es pot saber què ha passat?" Està clar! Un boig que fa un encanteri i l'Altaïr que es defensa...

El Llagot està molt ben fet, tan llagoter com sempre.

Sort que l'Evan Wood entra a la sala i explica que l'Altaïr només s'ha defensat, que sinó encara haguessin pensat el revés!

Em fa gràcia que l'Altaïr no sàpiga res de les famílies màgiques d'Anglaterra, i que quan sap que en Gaunt és de "de casa bona" li sigui igual. Així m'agrada!

La Sue em cau bé. Les Doppel... bé, ja veurem. Almenys no són com en Gaunt, però això que es mostrin distants i siguin elitistes no em fa gaire bona espina.

I aquest dimoni de foc? He trobat que és un final molt simpàtic! :)




AvatarAntares_Black 329 comentaris23/01/2017 a les 20:10:19
#27036Tinc 8 fanfictions i un total de 34 capítols

Unapersona:

Per fi, vinc a respondre't comentaris. Qua ja he estat massa absent!

«Com que "Es pot saber què ha passat?" Està clar! Un boig que fa un encanteri i l'Altaïr que es defensa...» Justament el que ha passat xD

Volia reflectir el Llagot de sempre amb uns anys afegits! ;)

Sí! Sort de l'Evan!! Espero que et caigui bé, perquè anirà sortint! ^^

No, l'Altaïr poca cosa sap de les famílies màgiques de l'Anglaterra. La Granny no n'obre boca. Si ho fes, acabaria parlant dels Black, i és el tema que vol evitar...

«La Sue em cau bé. Les Doppel... bé, ja veurem. Almenys no són com en Gaunt, però això que es mostrin distants i siguin elitistes no em fa gaire bona espina.» Vaja, vaja... A veure com et van caient al llarg de la fic, doncs!

«I aquest dimoni de foc? He trobat que és un final molt simpàtic! :)» M'agrada com l'has descrit, «final molt simpàtic» :) A veure quina una s'amaga darrere l'Ignis...

Antares