El Retorn dels Black - VI- Un llibret en blanc (1a part)
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 18/10/2016 a les 00:12:44
Última modificació 24/09/2017 a les 20:01:44
Tots els capítols de El Retorn dels Black
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


VI- Un llibret en blanc (1a part)

 

Un llibret en blanc

   —Amunt, Altaïr, lleva't!

       La veu de la Susann Smallweed la va fer obrir els ulls. Una matinal llum verdosa entrava pel finestral i la va enlluernar. Es va despertar amb el cap recolzat sobre un coixí maragda amb fundes de seda, i de seguida va ser conscient d'on era.

   —Bon dia —va dir.

   —Bon dia —va respondre la Sue amb un somriure.

   —Quina hora és?

       L'Altaïr es va llevar i va mirar al seu voltant.

   —I les Doppel?

   —Ja han pujat a esmorzar.

       L'Altaïr es va fixar en la túnica de la Sue, que ja s'havia vestit. Tenia el folre interior i el coll verds, la corbata maragda i grisa argent, i al pit lluïa l'escut d'Slytherin amb la serp.

   —Què? —va demanar la Sue amb un somriure radiant, tot fent una volta sencera fent voleiar la túnica—. Em queda bé, eh?

       L'Altaïr va mirar als peus del seu llit, on tenia el seu uniforme a punt.

   —I tant! —va exclamar, llevant-se de seguida impacient per posar-se el seu.

       Va agafar l'uniforme i va entrar al lavabo d'una revolada. Sí, preferia canviar-se al lavabo. La Sue li anava parlant a través de la porta, esperant-la per pujar juntes al Gran Saló per anar a esmorzar. Ahir, havia estat un dia molt llarg i se n'havien anat a dormir tots tan cansats que l'endemà s'havien llevat en els còmodes matalassos de Hogwarts com nous.

   —Trobo que la temperatura del dormitori ha pujat —va comentar l'Altaïr, que ja sortia del lavabo lluint la seva nova túnica negra i verda—. Anit no hi feia més fred, aquí?

   —Ah, això és cosa de l'Ignis.

       L'Altaïr va anar de dret cap a la cambreta que hi havia oberta a la paret d'un racó del dormitori. El petit foc de color blau cremava consumint unes branquetes noves. Els elfs domèstics, els mateixos que li havien deixat l'uniforme preparat, havien alimentat el dimoni de foc amb un feix de branquillons, i ara ell havia fet aquell dormitori un xic més càlid i agradable.

   —Bon dia, Ignis —va saludar-lo l'Altaïr.

       L'Ignis, el dimoni de foc, els havia explicat la nit anterior que era el resultat d'un complicat conjur que tenia com a objectiu invocar certs esperits. I probablement havia estat obra d'un alumne. Allò volia dir que, en principi, el seu era l'únic dormitori amb una criatura d'aquestes característiques. I també que els elfs domèstics sabien de la seva existència, atès que li portaven fusta per alimentar-lo.

       Un dimoni de foc resultat d'un encanteri. Això no els donava gaire informació del seu resident i company de dormitori igni, pensava l'Altaïr. Però també havia de fer altres reflexions més dins la seva ment. La Sue aferrava amb compte el seu ratolinet albí, l'Àlthorn, amb els dits arrodonits, i amb l'altre braç estirava l'Altaïr del braç, guiant-la a través dels passadissos laberíntics de la planta de les masmorres. Com es podria recordar d'aquell camí tan sinuós?

       L'Altaïr no volia trobar-se en Gaunt al Gran Saló. Segurament devia estar esmorzant amb les seves cosines. Ja estava acostumada a viure en ambients hostils, així que compartir el dormitori amb les bessones Doppel, que s'havien posat de part del Grenyut, no era res que la preocupés en excés. Per sort, amb la Sue s'hi havia entès més, és a dir que tenia un pilar on aferrar-se si la convivència es torçava en algun moment. A més, aquella decoració era increïble i magnificent. Qualsevol voldria viure a Slytherin. No tenia manera de saber com eren les sales comunes i els dormitoris de les altres residències, però era evident que Slytherin feia per a ella.

       Anit s'havia ficat al llit tot pensant en la Cerimònia de la Tria. Quan es va adormir, no podia deixar de pensar en el fet que ella podria haver anat a Ravenclaw. Però el Barret havia decidit que no. Per què? Sí, Ravenclaw era una bona residència, i era conscient que encaixava en les característiques. El Barret l'havia enviada a Slytherin perquè ella ho volia? O hi havia alguna cosa més enllà en Slytherin que l'havia acceptada tot i la seva sang mestissa? Se sentia Slytherin? Sí, no en tenia cap dubte. Tanmateix, era algú molt diferent del noi que l'havia atacada el primer vespre a l'escola; algú ben diferent d'en Thor Gaunt.

       Pel que semblava, la família de l'Altaïr havia estat distribuïda a Slytherin amb regularitat. Probablement, el seu avi també havia anat en aquesta residència i era un home admirable, segons li havia dit en Hagrid, el guardabosc. Tan aviat com tingués una estona lliure després de les classes, aniria a explorar el castell (segur que la biblioteca de Hogwarts deu ser espaterrant, pensava, i es moria de ganes d'anar-hi) i a demanar a en Hagrid que li expliqués més coses del seu avi...

       L'Àstat Zeller, en Macmillan i en Nott ja eren a taula esmorzant.

   —Hola, nois —els van dir la Sue i l'Altaïr—. Bon dia.

       Van seure amb ells al banc. Els ulls grisencs d'en Sílver Macmillan li van desitjar bon dia. Ella va respondre amb un somrís. Va mirar al llarg de la taula. Tal com s'esperava, en Gaunt i les bessones Doppel esmorzaven junts, si fa no fa al mateix lloc que havien sopat durant el banquet de benvinguda.

   —L'Ovelleta Negra i el Mico Filós ja esmorzen! —va cridar en Peeves amb escarni, fent una tombarella flotant en l'aire.

       L'Altaïr va amagar la cara entre les mans. Oh no, un altre cop no...

 

       No sigueu tímids i esmorzeu plegats,

que això és el que fan els enamorats!

       En Peeves deixava anar tot de ximpleries d'aquest estil amb una cantarella insuportable i veu d'espinguet. No parava de fer comèdia, ni de fer-los llengotes, balancejant-se ara cap aquí i ara cap allà. En aquell moment, l'Altaïr va desitjar en silenci que en Gaunt fes un dels seus maleficis al carregós poltergeist. En Peeves reia i petarrellejava mentre cantava una cançó ridícula.

       Fra Gras, el fantasma de Hufflepuff, va aparèixer traient el cap des del terra i va demanar a en Peeves que deixés als alumnes esmorzar tranquils. Però en Peeves se'n burlava. I no va ser fins que el Baró Sagnant es va imposar que l'esperit entremaliat va desaparèixer amb un «pof!». Ja podia ser avorrit i melancòlic, que a l'Altaïr començava a agradar-li molt el fantasma de la seva residència. Almenys gràcies a ell, que tenia en Peeves ben dominat, podien estar tranquils.

       La taula estava bonament parada amb tot de coses per esmorzar: des de cereals i torrades amb mantega, fins a grosses piruletes de caramel totes acolorides. N'hi havia que estaven embruixades i les espirals que es movien provocaven mareig i segur que podien hipnotitzar-te i tot si les miraves durant gaire estona. L'Àstat s'havia omplert el plat fins dalt. Endrapava tota mena de coses i s'havia apoderat de tres copes per anar tastant i bevent tres sucs diferents. La Sue se servia i menjava a poc a poc d'un bol de cereals amb mel, i donava xocolata i boletes d'anís a l'Àlthron. En Kun Nott feia queixalades a unes tímides torrades amb mantega sense massa ganes. Pel seu cantó, l'Altaïr va omplir la copa de llet sencera que hi havia en una gerreta de vidre. Era el que sempre acostumava a esmorzar. Un àpat lleuger. Va agafar un croissant i hi va mullar una banya.

   —Així és com esmorzeu als Pirineus? —va preguntar la Sue, que l'observava amb deteniment.

       L'Altaïr va arronsar les espatlles i va assentir.

   —Ja sé que els esmorzars aquí són més forts, però jo a aquesta hora encara no tinc tanta gana...

       L'Altaïr passava la vista per la llarga taula, ensumant amb els ulls i menjant amb l'olfacte tot el que havia per menjar. De sobte, es va exclamar:

   ―Ostres!! Ous per esmorzar!

   ―Doncs és clar que hi ha ous―va fer l'Àstat amb la boca oberta, mentre se servia més torrades―. Hi ha de tot!

   ―Que vols que et passi la cansalada? ―va suggerir-li la Sue, atansant-n'hi la plata. L'Altaïr va fer-li un senyant amb la mà i va negar amb el cap.

       Es va quedar pensativa, mirant-se les torrades amb els ous ferrats. De sobte, va notar que se li havia obert la gana... Li encantaven els ous ferrats.

   ―Em sembla que no s'esperava pas trobar-hi ous ni cansalada, oi que no?

       En Macmillan, que s'acabava de servir unes llesques de pa torrat amb melmelada de poma i rodanxes de plàtan, va fer un glop de suc de préssec de la seva copa daurada. Aleshores, l'Altaïr es va adonar que havia menjat ben poques vegades a casa la Granny ara que «ja no era tan petita», tot i que també era cert que el seu pare feia esmorzars forts i dinars lleugers. Però en Macmillan tenia tota la raó: no s'esperava pas ous per esmorzar... A casa solia beure llet, potser sucar-hi alguns rosegons de pa, una peça de fruita...

       Mentre la Sue triava una taronja, l'Altaïr va agafar els plats d'ous ferrats. No s'hi va poder resistir. Quan es disposava a sucar-hi pa, va veure que no es podia. Que eren com ous durs...

   ―Tu creus que els podríem demanar als elfs domèstics de les cuines que te'n fessin de menys fets? ―va suggerir l'Àstat.

       De sobte, un esgarip va irrompre al Gran Saló i els va fer alçar el cap. Les siluetes de mussols i d'òlibes, i d'altres aus, que giravoltaven damunt seu es retallaven contra la llum matinal que queia del cel i travessava el sostre màgic. I, barrejat amb els udols i els crits emocionats dels estudiants, una pluja de plomes de tota classe es precipitava pausadament per tot el Gran Saló, talment com si fos confeti en una festa. Les aus duien paquets de mides i formes diverses al bec i a les potes, i els animals voladors van començar a deixar-los caure sobre els seus destinataris. Alumnes i professors entomaven al vol el seu correu per mussol del matí.

       Un xot menut de color gris cendrós i ventre blanc i suau, va aterrar a la taula, tombant dues de les copes de l'Àstat. La Sue es va apartar bruscament de la taula per no tacar-se. Va fer petar la llengua amb descontentament i va agafar un drap per eixugar la taula de suc de carabassa i d'un líquid de color rosat que tenia densitat de xarop. El petit mussol duia un pergamí al bec i un paquet lligat a la pota.

   —Au, dóna-m'ho! —va exclamar l'Àstat, que tenia problemes perquè el seu petit xot deixés de mirar els altres, i volgués deixar anar els paquets que arrapava amb força amb les urpes, i que ell no parava d'estirar.

   —Com es diu teu mussol, Àstat? —li va preguntar l'Altaïr.

   —Es diu Arquimedes, és clar! —va exclamar enorgullit—. Li vaig posar el nom jo mateix.

       El pobre xot semblava massa esquifit per carregar amb aquell nom tan senyorial, però es notava que l'Àstat era molt fan de les llegendes artúriques i no hi hauria hagut cap altre nom que li fes més el pes que el que el mateix Merlí va posar al seu propi mussol.

   —Ho sabíeu, que el gran Merlí va anar ni més ni menys que a la residència d'Slytherin!? —va exclamar l'Àstat, i per fi va aconseguir la carta de pergamí marronós que l'Arquimedes arrapava fort amb el bec. Mentre el desplegava, va afegir amb abatiment:—. I mira que, en tots els meus mil dos-cents tres cromos de les Granotes de Xocolata, encara no en tinc cap d'en Merlí...

       La Sue va alçar el cap amb una expressió més aviat d'esgarrifança que de mera sorpresa.

   —Mil dos-cents tres!? I fins i tot així no s'engreixa! —va exclamar la Sue, amb una nota de recel.

       L'Àstat no l'escoltava. S'estava mirant la carta amb expressió preocupada.

   —Oh, no...

   —Què passa, Àstat?

   —Res. És de la meva mare, que m'escriu: —va dir i va posar una veu falsa de dona—: «Estic convençuda que despuntaràs la teva ploma a la primera classe, o sigui que he decidit enviar-te'n un joc extra, per si de cas».

       Va obrir el paquet que l'Arquimedes duia lligat a la pota i una pila de plomes es van vessar sobre la taula.

   —La mare sempre tan desconfiada... Però si és ella, que pressionava amb força quan escriu, no pas jo! —L'Àstat va posar els ulls en blanc amb aire teatral, i va exagerar un sospir tot posant una ganyota divertida. Amb la feina feta, l'Arquimedes va emprendre el vol.

       Entre les estilogràfiques, hi havia el paquet d'una Granota de xocolata que es va guardar a la butxaca de la túnica, per més tard, resant per tal que portés el cromo de Merlí.

       Un sobre de pergamí va caure sobre el plat d'ous de l'Altaïr. Ella va mirar cap amunt i va veure que l'òliba d'ulls esbiaixats que li havia deixat anar el sobre s'acabava de cagar sobre el plat d'en Bob Bubble, de Hufflepuff. Feia cara de múrria i l'Altaïr es va trobar pensant que li agradaria que xoqués contra la paret, la maleïda òliba... Va veure com l'Annie Price i l'Steeve Bell ajudaven en Bubble a canviar de plat.

       Era el pare de l'Altaïr qui s'encarregava d'enviar cartes per mussol. Quan l'Altaïr era petita, tenien una òliba a casa, però ara feia servir qualsevol au de les del servei de correu per mussol. L'Altaïr va recordar que a la seva mare li agradava mirar-s'ho com si no ho hagués vist mai en sa vida, com si fos un esdeveniment molt especial, cosa que pel pare era la cosa més normal del món. És el que té tenir un pare màgic i una mare muggle, pensava l'Altaïr. Per a ella, les dues realitats eren vàlides i ben banals, però segons on es trobava una part d'ella que havia de sobresortir més que l'altra.

       La carta era curta. Lletra de la seva mare escrita amb energia. L'Altaïr es va preguntar si aprovarien la seva entrada a Slytherin, si la renyarien gaire, o si senzillament ho ignorarien per complet. Els seu pare no va estudiar a Hogwarts, per tant no creia que esperés que fos d'una residència determinada. Una cosa la tenia clara: fos quina fos la seva reacció, no la farien avergonyir-se de res.

 

       Com ha anat, la primera nit? Has dormit bé? Vas arribar bé amb el tren?

   Hem rebut una carta de Hogwarts dient que has entrat a Slytherin i que vas fer un encanteri a l'hora de sopar. No és una bona manera de començar, no trobes? El teu pare no està gens content. No et va ensenyar encanteris perquè en presumeixis.

   T'escriurem cada setmana i espero tenir respostes.< /em>

T'estimem.

Àneu i James.

PD: Comporta't amb els professors.

 

       L'Altaïr es va quedar buida i al cap d'un moment indignada.

   —Per presumir!? Em va atacar! Va ser culpa seva!

   —Què passa? —va preguntar la Susann Smallweed.

   —La meva mare parla del sortilegi...

   —És normal, noia. La professora McGonagall estava molt enfadada. Segur que tota l'escola en va plena.

   —Però si va ser anit mateix...

   —Vaig sentir els professors com ho comentaven. Deien que mai cap alumne de primer no havia fet res semblant la primera nit.

   —Però si va ser ell...

   —Ahir en Gaunt estava insuportable —va interrompre l'Àstat Zeller en to seriós i pensatívol—. No va parar de rondinar fins que es va ficar el llit.

       L'Altaïr es va incorporar i va mirar la resta de la taula per veure què havia rebut en Gaunt. Un paquet que havia caigut d'una gran alçada i que en Gaunt havia caçat de manera barroera. La noia va mirar instintivament cap amunt. L'havia deixat anar una au enorme, amb una envergadura que devia passar del metre i mig, i un bec que almenys feia quaranta centímetres. L'immens animal va fer un aterratge pesat prop d'una de les torxes en una mena de cornisa que sobresortia. Era un duc imponent, amb els plomalls de les “orelles” erectes i llargs; el pit esquitxat de taques fosques i el dors i les ales jaspiats. Però el seu tret més terrible eren els ulls. L'Altaïr es va sentir travessada per aquells ulls de rovell encès, servers i esfereïdors. La noia es va girar cap al text de la seva carta, sense llegir-lo, en intent de refugiar-se'n.

   —I va i diu que el pare em va ensenyar encanteris... sí, segur!—va remugar, provant d'oblidar aquells ulls enrogits, i va tornar a mirar cap en Gaunt.

   —Què és, Thor? —va sentir que preguntava l'Eco Doppel.

   —Entrades per anar a veure la Cursa Anual d'Escombres Voladores —va contestar ell, amb to afectat, presumint del paquet, amb un to que semblava més aviat un grunyit—. Travessen l'Oceà, i són en tinc llocs “piriltejats”.

       Era evident que era la frase més llarga que havia estat capaç de dir mai, i no cal afegir que el travessen l'Oceà només era per substituir transatlàntic, que, com privilegiats, eren paraules que no devia ni saber pronunciar. És el que passa quan només se sap parlar amb grunyits...

       L'Altaïr va notar que a l'Àstat se li fonien els ulls d'enveja. Tot seguit, va veure com es posava dret i anava a veure el paquet d'en Gaunt de més aprop. Ja havia tingut ocasió d'adonar-se que a l'Àstat li encantava tot el que tingués a veure amb escombres voladores, però segur que en Gaunt només ho feia per presumir. L'Altaïr no en va fer cas i es va girar cap els altres:

   —I vosaltres què teniu?

       La Sue li va mostrar un sobre obert i una carta que brandava amb la mà amb expressió avorrida. En Macmillan va allargar-li el Periòdic Profètic enrotllat, que tenia la fotografia en portada d'uns bruixots amb els cabells llargs i despentinats que feien cara d'abatuts. L'acompanyava el titular següent: Els membres del grup The Wierd Sisters es plantegen separar-se. Tot just es disposava a obrir-lo, que va recordar-se que en Kun Nott seia al seu costat. Se'l va mirar un moment i es va preguntar si era bona idea dir-li res. Es va adonar que no havia arribat res per a ell. I, encara, només menjava sense presses la mateixa torrada amb mantega i no participava a cap conversa.

   —Nott, no tens cap paquet?— va dir agosaradament.

       En Kun Nott va deixar la torrada al plat i li va clavar la mirada, profundament buida i inexpressiva.

   —No —va respondre únicament amb veu d'ultratomba.

       Els seus ulls negres, tant que no s'hi distingia l'iris de la nineta, contrastaven sorprenentment amb la pal·lidesa del seu rostre angulós. De seguida, va tornar a agafar la torrada de mantega. L'Altaïr va decidir deixar-lo per inútil.

       Aleshores, un mussol jove de lluents plomes negres al dors de les ales i el cap i la panxa ben blancs, va començar a planejar cap a la taula d'Slytherin. Tenia els ulls intensament grocs, encerclats de petites plomes negres que formaven com un antifaç que li intensificava la mirada. L'ocell es va deturar a la taula davant l'Altaïr. En Macmillan, que s'havia posat a llegir la secció de competicions de duel màgic, va deixar el Periòdic Profètic a un costat. Ella li va treure un paquetet allargat, embolicat amb paper d'embalar i lligat amb un cordill d'espart. Hi havia un bocí de pergamí plegat en forma de triangle, que deia amb una lletra molt cargolada:

Altaïr Black i Gavilles

       L'Altaïr va agafar la nota amb frisança. Aquella cal·ligrafia i aquell plec triangular, només podien ser d'una bruixa... Va desplegar la nota de Briubruixina i va llegir:

 

No oblidis ni menyspreïs res del que has après aquí.

Tenim uns costums, unes tradicions. Aprèn a combinar el que tens.

 

       La noia va passar els dits sobre la signatura de Biriubruixina amb nostàlgia, i es va disposar a obrir el paquet. Va estirar-ne el cordill per desfer-ne el nus, i en va treure el paper. Hi havia una mena de llibret estret i allargat, que cabria perfectament a la butxaca de la túnica. Però tenia una cosa estranya: era blanc. Les tapes eren blanques, el llom era blanc... i les pàgines també eren en blanc. No hi havia res escrit; era un llibre buit.

   —A veure què és, Altaïr —li va demanar la Sue.

       La noia va ensenyar el llibret. A contrallum, tampoc no hi va veure marques d'aigua.

   —Sembla un llibre. Però és tot blanc...

       La Sue va agafar el llibret i se'l va mirar. L'Altaïr no el va perdre de vista: se sentia un xic cohibida pel fet que una altra persona pogués estar tocant un regal que li havia enviat Briubruixina. La Sue va arrufar les celles: era veritat, no hi havia res de res.

   —Què has rebut?

       L'Àstat havia tornat de la seva excursió de més enllà de la taula, de bavejar mirant-se el correu dels altres.

   —A la taula de Hufflepuff, han rebut un joc de cues de rata... —els va informar amb una rialleta. Després d'això, ja no li sabia tant de greu haver rebut un paquet de plomes.

   —Caram, tu ets a tot arreu... —va dir la Sue, i l'Altaïr va aprofitar per tornar a agafar el llibret suaument de les mans de la Sue. I sobretot per apartar-lo de l'Àlthorn, el ratolí albí, que ara rosegava les molles que havien quedat al plat de la Sue.

   —Doncs els aniran molt bé per pocions —va dir en Sílver i de seguida va torna cap al tema del llibre en blanc—. Saps qui te l'envia?

   —Sí —va respondre l'Altaïr.

   —Mira si hi ha res més, a la capsa.

       L'Altaïr va tornar a remenar el paquet. Dins la capseta on anava el llibret, hi havia una targeta més amb una postdata:

 

       El gamarús d'ulleres també és per tu. És una espècie de l'Amèrica Central i del Sud, i a mesura que es fa adult les seves plomes blanques es van enfosquint; no t'espantis. Posa-li un nom que t'agradi; és femella.

 

   —Què diu? —van demanar la Sue i l'Àstat, que tenien els ulls sobre les lletres que l'Altaïr llegia, però no entenien gens el català.

       L'Altaïr es va mirar el mussol que li havia dut el paquet, que encara s'esperava a la taula. Els grossos ulls grocs del mussol, profunds i lluents, brillaven amb triomf i satisfacció, però restaven quiets i atents. Feien un contrast especial amb les plomes negres del voltant, i l'Altaïr va pensar que li donaven un toc de misteri molt atractiu.

   —Que em regala el mussol —va respondre, distreta, i es va posar a acariciar-lo.

   —Ah, que bé!

       Mentre acariciava distreta el seu gamarús d'ulleres, l'Altaïr encara es mirava el llibret.

   —I no podria ser que fos només un quadern perquè hi escriguis? —va suggerir la Sue, sense massa seguretat.

   —No ho crec —va dir arronsant les espatlles.

   —I si fos tinta invisible?

       L'Altaïr, la Sue i en Sílver (i fins i tot en Nott va alçar el cap) es van mirar l'Àstat sorpresos.

   —Doncs bé pot ser! —va exclamar l'Altaïr, pensant que allò podria ser molt de l'estil de Briubruixina.

       L'Àstat va treure la seva vareta de corniol sanguini. L'Altaïr ja l'havia vist en una altra ocasió, al tren, i havia tingut temps de sospitar de què era aquella fusta de color blanc rosat, i d'aspecte resistent. L'Àstat va apuntar el llibret amb concentració.

   —Aparecium!

       Alguna cosa semblava que es movia al centre de les pàgines i que volia sortir de l'enquadernació cosida. Però de seguida es va calmar i no va passar res. L'Àstat semblava desanimat.

   —On has après aquest encanteri? —li va demanar la Sue, mirant-lo sense gaire fe.

   —Doncs sempre m'havia sortit... —va balbucejar abatut l'Àstat—. A casa hi ha moltes coses escrites en tinta invisible...

       L'Altaïr es va remirar el llibret blanc un altre cop, entre encuriosida i frustrada. No creia que fos un quadern per escriure-hi; havia de tenir algun poder més especial... i se'l va ficar a la butxaca de la túnica, fins que descobrís per què servia.

       Llavors una gran ombra es va projectar sobre la seva part de la taula. Quan van apujar la vista, van veure una figura de baixa estatura, amb una calba lluent per la claror de les espelmes, uns enormes bigotis blancs i una panxa revestida de vellut. El professor Llagot portava una pila papers contra el pit, i els mirava amb simpatia.

   —Els porto els horaris, alumnes de la meva residència —va dir amb afabilitat.

       El professor Llagot va somriure remenant els bigotis de morsa sota el nas, i va donar un paper d'aquells a cadascú. Tots es van posar a mirar-se'l.

   —Ah, Black! Ens veurem dilluns a Pocions! —va dir frisós—. Espero que no es llancin maleficis a la meva classe, eh!

       L'Altaïr va sospirar mentalment, però va pensar que podia prendre's aquell comentari com una broma amistosa. Tan aviat com en Kun Nott, que anava a la seva, va haver consultat el seu horari, es va posar dret i es va retirar sense dir res.

   —Que no es troba bé? —va demanar el professor Llagot, en to preocupat.

       Els alumnes van arronsar les espatlles, i l'home es disposava a seguir la ronda.

   —Ah, per cert, Black —va afegir, tombar-se per tornar sobre els seus passos—. La professora McGonagall diu que són a les meves mans per tot allò del càstig... així que presentis al meu despatx aquesta tarda, quan acabi de dinar, entesos?

   —Però no vaig ser jo, professor Llagot! —va dir l'Altaïr, avui amb més confiança en si mateixa.

   —No hi fa res! —va exclamar el bruixot molt content, sense donar-hi importància, bo i fent un gest de despreocupació amb la mà—. No li faré fer res de pesat. És una llàstima haver de castigar ningú tan a principi de curs... Per ser sincer, va ser un autèntic espectacle! Un gran sortilegi defensiu, sí senyor!

       L'Altaïr es va quedar força parada de la reacció del professor Llagot. Era un home ben peculiar...

   —Així ja sabem qui és el nostre cap de residència —va comentar en Macmillan pensatiu—. I també qui ens farà Pocions.

   —I ara a les nou tenim Encanteris —els va informar l'Àstat, mirant-se l'horari.

       L'Altaïr va mirar el seu. Tenien Encanteris amb el professor Flitwick i després d'un descans hi havia Botànica, amb un tal professor Longbottom. Tenien lliures les tardes dels divendres, però, tot i que tenia moltes ganes d'anar explorar el castell, l'Altaïr va pensar amb resignació que havia de complir el càstig. Però tenia tot el cap de setmana per endavant, i que ja tindria temps de passejar-se pel castell, per fer una visita a en Hagrid i per anar a veure la biblioteca. Que bé que el primer dia de classes, dia dos de setembre, caigués en divendres.

   —Suposo que els hivernacles deuen ser a fora als Jardins, però algú sap on para el despatx del professor Llagot? —va demanar l'Altaïr als seus companys.

       Ells van fer que no amb el cap, i una veu preciosa amb to pompós es va afegir de sobte a la conversa:

   —És a la sisena planta.

       L'Altaïr es va tombar de seguida del sobresalt. La Lucy Weasley s'havia plantat al seu darrere amb un somriure a la boca, però encara amb el rigor de monitora als ulls.

   —Gràcies —va dir l'Altaïr, mirant de dissimular l'ensurt —. És que hi he d'anar aquesta tarda...

   —Ah, és per allò d'ahir, oi? —va endevinar la Lucy, amb simpatia—. Jo també hi hauria d'anar; he de comentar un parell de coses al professor Llagot. Si vols hi anem juntes —va afegir en to sol·lícit—. A quina hora t'ha dit que hi vagis?

   —Havent dinat —li va respondre l'Altaïr, a qui els ulls li anaven alternativament dels ulls blaus, als cabells coure ondulats i al seu rostre suaument pigat.

   —Doncs podem quedar al vestíbul, i així anar cap allà.

       L'Altaïr va assentir agraïda, i la Lucy va marxar cap a la porta doble del Gran Saló a pas cerimoniós.

   —Mira que bé —va dir l'Àstat somrient—. Ja tens acompanyant.

   —Sí, però ara ens toca Encanteris —va tallar la Sue, que semblava molesta perquè l'Altaïr havia acceptat l'oferta de la Lucy Weasley—. Aquí diu que és al tercer pis.

-----

(No em deixava escriure un capítol tan llarg. En teniu una segona part. Seguiu llegint)

 


Llegit 449 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1177 comentaris24/10/2016 a les 13:38:04
#26973Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Ja que has partit el capítol en dos, aprofito per partir el comentari en dos, que hi ha moltes coses per comentar:

Quan vas explicar que havies tret la idea de l'Ignis del Cálcifer del Castell Ambulant del Howle ja em va quedar molt més clar com imaginar-me'l! (M'encanta en Cálcifer! XD) 

"Probablement, el seu avi també havia anat en aquesta residència i era un home admirable," UF! XD

"Tan aviat com tingués una estona lliure després de les classes, aniria a explorar el castell (segur que la biblioteca de Hogwarts deu ser espaterrant, pensava, i es moria de ganes d'anar-hi) i a demanar a en Hagrid que li expliqués més coses del seu avi..."  Sí, ja faries bé que algú te n'expliqui coses! Però argh! Tenint el James allà, que seria l'enllaç més directe amb el Harry...! Em fa venir ganes d'agafarlos com una titellaire i posar-los allà en un racó. "Parleu! XD" És clar que potser el Hagrid o la McGoagall ja li hagin dit alguna cosa al Harry? Tinc moltes ganes que se n'assabenti i es posi en contacte amb l'Altaïr! 

I pobreta, queja s'ha endut el xàfec dels ous-durs-que-semblen-fregits! Un s'hi acostuma igual. Només els has de posar sobre una torrada amb mantega i menjar-los tal qual, que són ben bons! ^^

Ai, les cartes dels pares... Ho vaig pensar! Aquella mateixa nit hauria hagut d'enviar una carta a casa explicant el que havia passat. Quan passa alguna cosa a l'escola és molt millor que els pares sàpiguen la teva versió abans que els avisin els professors, perquè les visions canvien molt... Però bé, suposo que quan els ho expliqui ho entendran perfectament. El pare de l'Altaïr sap coses sobre les residències de Hogwarts? Com que l'Altaïr es pregunta si aprovaran que sigui a Slytherin... I què hi ha de la Granny? Que està tota l'estona pensant on han anat els membres de la família Black, però veig que no es procupa tant per investigar la família de la seva àvia! O és que d'aquella part ja en sap molt i no li interessa esbrinar? Perquè entenc que totes dues famílies són britàniques, oi?

In en Gaunt, si n'és d'inútil! Tu sí que ets piriltejat! XD La veritat és que me l'imaginava més intel·ligent, li feia una maldat més audaç. Veig que a sobre de lleig i imbècil també és inútil. Cuida els diners, Gaunt! Cuida'ls molt!

Ohhh, els Weird Sisters a la portada del Profètic! Ja deuen estar avorits a la Conselleria, ja si fins i tot els del profètic es posen a parlar de música! Tan de bo tots els diris fossin així. "Eh? Quina crisi? Quina guerra? Ministeri de què? No, no, millor posem els U2..." XD

I aquesta llibreta misteriosa, què deu ser? Jo també crec que deu estar escrita amb algun tipus de sortilegi d'invisibilitats. El gamarús d'ulleres és molt maco, ja l'he buscat! ^^

Varetes! La de l'Astat és de corniol, però i la de l'Altaïr? Com és que encara no ens n'has parlat? Ens has d'explicar què volen dir, aquestes varetes! 

Ah, aquest professor Llagot ja és més el que jo recordava. Ja vol engatussar l'Altaïr. Segur que vol veure si té talent a més de cognom per posar-la a la col·lecció... Que poc que m'agrada, aquest home. És clar que, tenint en compte que la va a castigar, ja està bé, que et toqui ell! 

Vaig pel següent capítol!




AvatarCass Ross 266 comentaris04/11/2016 a les 16:11:10
#26983Tinc 8 fanfictions i un total de 13 capítols

Quantes coses que passen en aquesta primera part del capítol!

Entenc perfectament l’Altaïr quan comenta que s’aferra a la Susan per si les coses van mal dades amb les bessones i en Gaunt, tenir algú a qui aferrar-se, un aliat, un amic. (És el que faig jo, ajuntar-me a algú com un paparra xD Ok, bromes fora.)

Per ser sincer, m’ha sorprès que tothom rebés tantes coses per mussol al matí. Potser és que en part està influenciat que amb el pas dels anys, als llibres no apareixia tant, tot això (al contrari dels primers, on em sembla que sí que sortia més) i que en Harry, sent orfe, tampoc és que tingués moltes cartes per rebre, no? Potser, aquí a la fanfic,  deu ser que és el primer dia del curs, també, i tots els pares volen enviar cosetes als seus fills, no?

M’ha agradat molt tot el que anaven reben cada personatge, fins i tot els comentaris sobre els regals de Hufflepuff (suposo que acabaran sent personatges importants, si els menciones tant –en el sentit que el Harry no mencionava gaire gent d’altres residències, perquè feia un grup molt tancat a Gryffindor, especialment els primers anys). El Gaunt, m’ha fet molta gràcia el fet que no sàpiga dir transatlàntic o privilegiats, coses de tenir una neurona, no? O també hi deu influir la sang incestuosa que corre per les seves benes (vull dir, que les famílies de sang pura es barrejaven molt entre elles per mantenir la puresa, i sense anar més lluny, els pares d’en Sírius eren cosins, si no m’equivoco)? I l’Àstat que té un mussol esquifit amb un nom tan senyorial com Arquímedes... Que guai que sigui tan fan de les llegendes artúriques. El Nott trobo que és un personatge interessant, també. Va molt a la seva, no?, com ja feia el seu pare en els temps de Draco Malfoy. Suposo que en un cert sentit també m’hi sento identificat, amb això. (I em recorda un personatge d’una altra saga que m’agrada molt, per la manera com el descrius.)

I el Peeves, per molt divertit que pugui ser li acabaré agafant mania hahaha

M’ha agradat una mica més, aquí, el professor Llagot (perquè era més com el recordava). A veure com és en la seva reunió amb l’Altaïr, que suposo que apareixerà al següent capítol. I la Lucy, tan bona noia, que acompanyarà a l’Altaïr. M’agrada molt, aquesta Weasley.

Fins aviat,

Cass.




AvatarAntares_Black 331 comentaris22/11/2016 a les 00:29:41
#26998Tinc 8 fanfictions i un total de 34 capítols

Agatha Black:

«Quan vas explicar que havies tret la idea de l'Ignis del Cálcifer del Castell Ambulant del Howle ja em va quedar molt més clar com imaginar-me'l! (M'encanta en Cálcifer! XD)» Imagina-te'l així només d'aspecte...

Hahhaa Sí, aquí mig assumeix que en Sírius era un Slytherin... És graciós i tot... Però ja veure quan descobreixi que no. I encara més quan descobreixi que en Sírius tenia una germà...

«Sí, ja faries bé que algú te n'expliqui coses! Però argh! Tenint el James allà, que seria l'enllaç més directe amb el Harry...! (...) És clar que potser el Hagrid o la McGoagall ja li hagin dit alguna cosa al Harry? Tinc moltes ganes que se n'assabenti i es posi en contacte amb l'Altaïr!» Hahhahaa

El problema és que l'Altaïr no sap qui és en James (no sap que és l'avalot de Gryffindor que té poques ganes de conèixer...). I, des que va veure com el Barret la posava a Slytherin, en James deu pensar que és descendent de qualsevol altre membre de la família Black. I, què vols que et digui, ell també té molt poques ganes de parlar-hi... hahahaaa Tot plegat és quasi còmic!

I en Harry no trigarà a assabentar-se'n. Però no crec que en James mogui cap dit per parlar amb una serp... Però tindrem un Nadal molt guai en el segon bloc, ja ho veureu ;)

«Em fa venir ganes d'agafarlos com una titellaire i posar-los allà en un racó. "Parleu! XD"»

Com? Així? xD http://oi63.tinypic.com/33bd5wy.jpg

Ui això dels ous! Portarà cua!

«Ai, les cartes dels pares... Ho vaig pensar! Aquella mateixa nit hauria hagut d'enviar una carta a casa explicant el que havia passat. Quan passa alguna cosa a l'escola és molt millor que els pares sàpiguen la teva versió abans que els avisin els professors, perquè les visions canvien molt...». Tens raó, però l'Altaïr aprofitarà l'internat per parlar amb els seus pares el mínim xD

«I què hi ha de la Granny? Que està tota l'estona pensant on han anat els membres de la família Black, però veig que no es procupa tant per investigar la família de la seva àvia! O és que d'aquella part ja en sap molt i no li interessa esbrinar? Perquè entenc que totes dues famílies són britàniques, oi?». És que amb la Granny hi ha més embolic... No puc dir-ne res encara!

En Gaunt? Intel·ligent? No! xD Aquí la maldat audaç la porta l'Até. «Cuida els diners, Gaunt! Cuida'ls molt!» Ben dit!

Això («Ohhh, els Weird Sisters a la portada del Profètic! Ja deuen estar avorits a la Conselleria, ja si fins i tot els del profètic es posen a parlar de música! Tan de bo tots els diris fossin així. "Eh? Quina crisi? Quina guerra? Ministeri de què? No, no, millor posem els U2..." XD») m'ha fet molta gràcia. Però és que ja ho entendràs tot quan coneguis el senyor Smithee, el director del Periòdic Profètic actual... En fi, només et puc dir que és un cromo...

El llibret en blanc és un regal genial de Briubruixina! Ja heu vist què és al capítol VIII. El gamarús d'ulleres (no sé si es diria així en català... En anglès és un spectacled owl) és un Pulsatrix perspicillata. M'agrada molt aquesta espècie. Trobo que té un aspecte molt interessant. Primer blanc amb antifaç i després que es va enfosquint... ^^ Vaig fer un dibuix de l'umbra, però ja força crescudeta xd i no sé si esperar-me per ensenyar-vos-la a fanart.

«Varetes! La de l'Astat és de corniol, però i la de l'Altaïr? Com és que encara no ens n'has parlat? Ens has d'explicar què volen dir, aquestes varetes!». La vareta de l'Altaïr és de banús (ho sabeu en el capítol I: «La vareta, per descomptat, que s'hi va mirar i es va veure reflectida al banús negre i lluent»), però l'ànima la coneixerem al capítol VIII. L'Altaïr ja començarà a parlar en veu alta de varetes quan agafi més confiança. I ells ja preguntaràs quan passi una cosa imminent que passaré d'aquí poques...

Hahahaa el professor Llagot! Ja veurem com va!

Antares




AvatarAntares_Black 331 comentaris22/11/2016 a les 00:30:27
#26999Tinc 8 fanfictions i un total de 34 capítols

Cass Ross:

L'Altaïr no és una paparra (la Sue sí, força xd), però bé ha de trobar algú amb qui anar... Supervivència.

He pensat que el primer dia tothom rebria cartes, sobretot dels pares (qui en tingui), o d'algun familiar... A més, és una bona manera de veure com és cadascú i conèixer els seus mussols.

Sí, només hi ha tres Hufflepuffs i miro d'anar-los dient, perquè tenen paper sí. A mi m'agrada que hi hagi connexió entre residències. No haurien de ser tan tancades, trobo. M'ha fet gràcia això d'en Gaunt! «coses de tenir una neurona, no? O també hi deu influir la sang incestuosa que corre per les seves benes» (-venes).

Sí, el petit xot de l'Àstat es diu Arquimedes! I en tinc un motiu (encara que no és estrictament rellevant en la història). En Nott... Sí, és independent i interessant, però té les seves raons... Si fóssim a casa seva...

Dius que en Kun Nott «em recorda un personatge d’una altra saga que m’agrada molt, per la manera com el descrius». Quin?

En Peeves és un plom!

Com deia, a en Llagot li agafes atacs rarets... Ai, la Lucy, jo cada dia me l'estimo més ^^

Antares




AvatarUnapersona 183 comentaris19/12/2016 a les 21:00:28
#27006Tinc 6 fanfictions i un total de 39 capítols

Pensava que amb el cap de setmana de quatre dies del 8 a l'11 tindria temps d'avançat amb aquest ff fins l'últim capítol, però només vaig tenir temps de no fer res! Bé, he llegit les dues parts però avui només tinc temps de comentar la primera. Demà comentaré la segona.

Em pregunto si l'Ignis té només una aparició anecdòtica o tindrà algun paper més important...

«Se sentia Slytherin? Sí, no en tenia cap dubte. Tanmateix, era algú molt diferent del noi que l'havia atacada el primer vespre a l'escola; algú ben diferent d'en Thor Gaunt». Bé, primera lliçó: encara que tots vagin vestits de verd hi ha gent de tots colors!

«Els ulls grisencs d'en Sílver Macmillan li van desitjar bon dia». M'agrada aquesta frase. No sé per què, però tinc una fixació amb les expressions dels ulls. Sempre m'agrada molt quan es transmeten coses només amb els ulls ^_^

«va preguntar la Sue, que l'observava amb deteniment». Ni que volgués fer un treball d'investigació sobre la gastronomia dels Pirineus! Però tampoc m'estranya, tots atipant-se de mil coses i l'Altaïr menjant només un croissant i un got de llet. M'agrada també com t'entretens en l'escena del menjar. En comptes de dir "Hi havia quatre croissants molt bons i després d'esmorzar van anar a classe de Pocions" ho descrius molt més encara que (suposo) no té importància en l'argument de la ff, i això està bé.

«En Kun Nott va deixar la torrada al plat i li va clavar la mirada, profundament buida i inexpressiva». Pobret, em fa pena :'( Espero descobrir què li passa en algun moment!

M'ha sorprès el segon cognom de l'Altaïr. No sé per què, però en tenir primer cognom anglès m'esperava que no tingués el segon! La Biriubruixina em cau molt bé, encara que sigui un personatge secundari (oi?). Això que li regali el mussol és molt bonic, com un record. I el llibret en blanc... papers en blanc, llibrets en blanc. Aquí hi ha algun muggle que es dedica a utilitzar el suc de llimona com a tinta... Però això de «Alguna cosa semblava que es movia al centre de les pàgines i que volia sortir de l'enquadernació cosida» suposo que ho desmenteix; el suc de llimona no voldria sortir de l'enquadernació! Espero que no sigui una espècie d'horricreu d'un bruixot malvat...

«Espero que no es llancin maleficis a la meva classe, eh!». Que graciosos, els intents del Llagot per ser graciós...

Per cert, mai penso en preguntar-te per la pronunciació del nom de l'Altaïr. La "r" final és muda o sonora? Suposo que l'accent cau a la "i", i pensant amb paraules com "conduir" que acaben igual, la "r" hauria de ser muda. Però em sona millor si és sonora.




AvatarAntares_Black 331 comentaris23/01/2017 a les 20:14:33
#27037Tinc 8 fanfictions i un total de 34 capítols

Unapersona:

Jo també em pensava que tindria temps de fer coses i la fic està aturada... :(

L'Ignis tindrà paper, sí. Potser no immediat, potser no gaire evident... però en tindrà.

«Bé, primera lliçó: encara que tots vagin vestits de verd hi ha gent de tots colors!» Tu ho has dit!!

««Els ulls grisencs d'en Sílver Macmillan li van desitjar bon dia». M'agrada aquesta frase. No sé per què, però tinc una fixació amb les expressions dels ulls. Sempre m'agrada molt quan es transmeten coses només amb els ulls ^_^». A mi també m'agrada. Saps que això té un nom? OPIA

«opia

n. the ambiguous intensity of looking someone in the eye, which can feel simultaneously invasive and vulnerable—their pupils glittering, bottomless and opaque—as if you were peering through a hole in the door of a house, able to tell that there’s someone standing there, but unable to tell if you’re looking in or looking out.»

Això és semblant al que li passa a l'Altaïr amb en Sílver. Queda atrapada en els seus ulls. No sap explicar com. No sap explicar per què. Però s'hi queda. És inevitable.

I acabem aquí, perquè aquest tema ens podria dur al darrer bloc de la fic. Tota completa...

«Ni que volgués fer un treball d'investigació sobre la gastronomia dels Pirineus! Però tampoc m'estranya, tots atipant-se de mil coses i l'Altaïr menjant només un croissant i un got de llet.» hahahaahaa Això m'ha fet gràcia!

«M'agrada també com t'entretens en l'escena del menjar. En comptes de dir "Hi havia quatre croissants molt bons i després d'esmorzar van anar a classe de Pocions" ho descrius molt més encara que (suposo) no té importància en l'argument de la ff, i això està bé.». El que passa és que en el meu cap tinc claríssim què menja cadascú (i sovint també per què li ve de gust en aquell moment). Tot i que queda molt bé (a mi també m'agrada i és una cosa que també sol fer la Rowling), de vegades he de tallar perquè podria ocupar massa i fer-se pesat... xD

Referint-se a en Kun Nott, dius: «Pobret, em fa pena :'( Espero descobrir què li passa en algun moment!». M'agrada que ho vegis així. Això vol dir que no et quedes només amb el ''quin tio més estrany'' o ''que antipàtic'', sinó que et demanes per què és així. Ben fet, ben fet!

«M'ha sorprès el segon cognom de l'Altaïr. No sé per què, però en tenir primer cognom anglès m'esperava que no tingués el segon!». És que ella ha crescut a Artineu, per tant té dos cognoms. És el que tenim aquí. És el cognom de l'Àneu, la mare de l'Altaïr. No està triat a l'atzar, té un significat. Però només té sentit per a mi, no té a veure amb la fic. No amaga cop secret de la història.

Biriubruixina no és un personatge del tot secundari. De fet, és un personatge molt important. El que passa és que com que es troba lluny d'on passa l'acció principal, sembla que el seu paper en la història es dilueixi. A mi també m'agrada molt. «Això que li regali el mussol és molt bonic, com un record», sí, és molt bonic. A més, l'Umbra és la metonímia del seu vincle amb Artineu (Briubruixina), i de l'exterior de Hogwarts en general (els seus pares); perquè és a través del correu per mussol que en rep notícies.

«I el llibret en blanc... papers en blanc, llibrets en blanc. Aquí hi ha algun muggle que es dedica a utilitzar el suc de llimona com a tinta...» hhahahaa Això m'ha fet gràcia! Quina mania amb el suc de llimona! XD «el suc de llimona no voldria sortir de l'enquadernació!» justa!

«Espero que no sigui una espècie d'horricreu d'un bruixot malvat...» Apa, no! Si ho fos, ens faria pensar que Briubruixina és dolenta!

«Per cert, mai penso en preguntar-te per la pronunciació del nom de l'Altaïr.» [recorda que és «mai no penso» o «no penso mai»] La erra es pronuncia, i la dièresi trenca el diftong, i el fa hiat. Es pronuncia així əl̪təˈiɾ (espero que entenguis l'alfabet fonètic).


Antares