AMB EL BALL A LA CANTONADA I LA SEGONA PROVA A DOS CARRERS

 Bon dia, alumnes i professors!

Ànims, que avui és l'últim dia per a tots! L'últim dia, de l'any, és clar, que de curs encara en queda un bon tros... en fi, sort que tenim el torneig, perquè si no seria per penjar-se d'una soga... En fi! Que a partir d'ara només ens hem de preocupar pels regals de Nadal, de no agafar massa quilos de més amb els banquets, les postres i les begudes i, i això és important, de tenir parella pel ball.

Un cop més, la Pandora us evitarà fer el ridícul i acabar preguntant a algú que ja estigui agafat. Gentilesa de la casa.

De l'elit està tothom agafat tret de Miss Simpatia (que no acudirà al ball i gràcies a Déu no ens muntarà cap escena), S (qui si troba parella jo... jo dic qui sóc! Ha!) i el Motorista Cañón (que, per increïble que sembli, ha estat rebutjant a totes les noies —i algún noi! — que li han demanat d'anar al ball).

Pel que fa als plebeus, us passo una llista dels pringats disponibles. És clar que si encara no tenen parella... Déu sap les rampoines que deuen ser, no? No us asseguro bona qualitat. Jo, la veritat, preferiria anar sola!

Sabeu que m'adoreu.

Xo xo

Pandora

—I, per tant, és important ser conscients del fet que no es pot realitzar un préstec durant massa estona, perquè al final un s'acostuma al pensament de l'animal i acaba perdent la identitat.

El James escoltava atentament el que deia la professora Calixta, la mestra d'Invocació, una dona gran de cabells blancs que posava els pèls de punta. Es deia que era una de les bruixes més notables dels seus temps. Una Dumbledore grega, que des que havia deixat el seu negoci esotèric, només feia algunes classes setmanals a l'Acadèmia. S'havia de ser brillant per poder fer tot el que els intentava ensenyar.

El James creia que entenia el que acabava d'explicar. Era semblant al que li passava a ell quan es transformava en animàgic. És clar que tot allò dels préstecs era una cosa molt diferent, i semblava la mar de complicat.

—I només es poden fer préstecs en animals? —va preguntar l'Anne Boot—. En persones, per exemple…?

—I ara! —va exclamar la professora d'Invocació—. No! Abans d'introduir-se a la ment d'un ésser viu, la persona que realitza el préstec ha d'aconseguir doblegar la seva ment, ha de traspassar una muralla que no està disposada a deixar passar ningú. Les ments humanes són massa complexes com per accedir-hi. Amb les dels animals de vegades es pot fer.

Al James li estava entrant mal de cap per la complicitat del tema.

—Però, a veure —va començar—. Es tracta d'enviar la teva ànima a dins d'un altre cos per manipular-lo com vulguis, o…?

—No, no, no —va interrompre la professora—. L'hoste no té cap control sobre el cos prestat. Només pot… observar. Pot veure i sentir el que el prestamista veu i sent. Pot saber els seus… pensaments, per dir-ho d'alguna manera.

—Aleshores és com la legeremància, no? —va fer l'Angelos.

—No ben bé. La legeremància es realitza en persones, per començar, no en animals. Amb els préstecs un pot posar realment la seva ànima a dins d'un altre cos. Però no el controla. Com a molt es pot… fer sorgir una idea dins el cervell de l'animal…

—Per tant, una mica sí que pots manipular el cos —va dir l'Elektra.

—Com dius? —va fer la professora.

—Per exemple —va intentar explicar l'Elektra, que semblava que era l'única que es veia autènticament submergida en el tema—, si fes un préstec en un… en un ocell, es podria fer un préstec?

—Sí, són una de les ments més fàcils de penetrar —va assentir la professora.

—Molt bé, doncs si fes un préstec en un ocell, potser no podria manipular exactament quan aixecaria el vol, però podria pensar… "perill" sobtadament, o "compte" (o no en paraules, sinó en conceptes). Segur que això faria que l'ocell aixequés el vol, oi? Perquè seria com si l'avisés la seva pròpia consciència.

—Tens raó —va assentir la professora Calixta, satisfeta—. Molt bé. Sí, de fet part de la gràcia està en poder manipular el pensament de l'ésser. Per això és una sort que no es pugui realitzar en humans. Imagineu el que suposaria que es pogués manipular la ment. Seria com un ímpero però que es podria realitzar a molta distància i sense que ningú no en fos conscient.

—Segur? —va fer l'Elektra, pensarosa—. I si hi hagués algú que tingués unes capacitats màgiques i mentals extraordinàries?

—És que es necessiten unes facultats màgiques i mentals extraordinàries només per ficar-se al cervell d'un ratolí —va riure la professora Calixta—. Fa més de cinquanta anys que ensenyo aquí, i només hi ha hagut dos alumnes que aconseguissin realitzar-ne un de ben fet. Eren dos alumnes brillants, i de tota manera no van poder accedir a cap ment més enllà de la d'un cuc de terra. I cregui'm que les facultats mentals d'un cuc de terra són mínimes. Ja ho veuran quan ho provin vostès...

—Ah, que té la intensió que ho fem? —es va espantar la Sofia.

—Ho intentaran —va somriure la professora Calixta—. A setè. I si tenim sort potser algun de vostès arribarà a no fracassar estrepitosament del tot.

—I vostè pot accedir a qualsevol animal? —es va admirar el Frank—. Si no és una pregunta massa personal...

—No, no puc —va contestar la dona—. Hi ha animals amb facultats mentals i psicològiques impressionants. El dofins, per exemple. Impossibles. Les tortugues; tenen una paret mental que sembla d'acer forjat. Per no parlar de les abelles, que ni tan sols tenen identitat i es necessitaria entrar al cervell de tot l'eixam per a aconseguir alguna cosa. Hi ha ments complicades. Però cap d'aquestes és comparable a la complexitat d'un cervell humà. De manera que no pateixin —va afegir rient—, que no podré accedir als seus somnis mentre dormen.

Va sonar la campana i els alumnes van marxar a dinar. L'Elektra es va acostar al James i li va agafar la mà mentre la resta de la classe ens avançava. El James es va girar i va somriure.

—Quin maldecap d'assignatura... menys mal que només la faig aquest any.

—Invocació? Però si és molt interessant!

—No et dic que no —va fer el James—, però, la veritat, estudiar una cosa tan complicada perquè després ningú de la classe no sigui capaç de fer-ho... és una pèrdua de temps, no?

—Però almenys tens la teoria, saps que aquestes disciplines existeixen, en quins casos serveixen i com funcionen. Si tens aquests coneixements i un dia et trobes en una situació que podries resoldre posant-te a la pell d'un animal, doncs sabràs que es pot solucionar fent un préstec, i hauràs de buscar una persona que en sàpiga fer.

El James es va encongir d'espatlles. Ho seguia trobant una exageració.

—És l'últim dia de classes abans de Nadal —li va recordar l'Elektra—. Fem alguna cosa aquesta tarda?

—Tenia pensada una sortida amb els magatotis. Només amb els magatotis —va afegir en veure que l'Elektra s'hi anava a apuntar. Després va pesnar que potser el que acabava de dir era una mica ofensiu—. Eh... vull dir que... fa molt que no estem els quatre sols i... bé, tu ets la meva parella, la Geena està mig-sortint amb l'Angelos... No és que ens molesteu, però de tant en tant va bé sortir només amb amics, ja m'entens.

Després va pensar que no el devia entendre, perquè l'Elektra no semblava tenir més amics a part d'ells. Tot i així, no va perdre el somriure.

—És clar, cap problema. Quedem demà, doncs?

—Demà perfecte —va somriure el James.

Es van asseure a taula per dinar. El James es va fixar que des que l'Alice s'havia tallat el cabell —d'això en devia fer un parell de setmanes o una mica més— una quantitat considerable de noies duien de cop i volta el mateix pentinat. Ho havien començat les del club de fans, i la moda s'havia estès fins a les altres tres escoles. Al principi l'Alice havia posat mala cara, però el James sabia que en realitat se sentia satisfeta de marcar tendències. Des de llavors que no li parlava, i això que s'asseien a la mateixa taula. Feia com si ell i l'Elektra no existissin i es limitava a menjar i fer-la petar amb el Frank i la Geena. El James estava sorprès de com de bé ho portava la Geena. Era la millor amiga de l'Alice i de l'Elektra, que es tiraven els plats pel cap, però vés a saber perquè, tenia una mena d'immunitat per part de totes dues.

—Com t'ho fas? —li va preguntar mentre es dirigien cap a l'última classe de l'any—. Per portar-te bé amb totes dues, vull dir.

—Perquè sóc Suïssa —li va contestar la Geena—. Amb l'Alice no parlem mai de l'Elektra i amb l'Elektra no parlem mai de l'Alice. Ni de tu. És molt important no treure el tema.

—Però...

—I amb una mica de serenor i autocontrol, també —li va retreure—. Perds els estreps molt fàcilment, James, i t'encanta fer saltar l'Alice i a ella també li agrada picar-se amb tu. I sempre acabeu igual, xinxant-vos fins que un dels dos perd els estreps i acaba ferint a l'altre. I t'aviso que no he pogut evitar observar que últimament el que perd els estreps sempre ets tu.

El James va fer un sospir.

—Sí, tens raó. Però és que em posa com una moto i...!

—Ja ho sé, però hauries de controlar una mica aquest temperament —li va recomanar ella, quan van entrar a classe d'Encanteris, i el James es va asseure al seu costat—. Et penses que l'Alice no intenta encendre'm, de vegades? Ja saps com es posa quan creu que té raó. Què he de fer? Li he de replicar? No, m'espero a que es tranquil·litzi o a que se li acabi la veu, després li dic que sí, que té raó, i li demano disculpes.

—Disculpes per què?

—Oh, això és igual, sempre està ofesa per alguna cosa; ja fa un any que no em preocupo pel que és.

—Caram —va fer el James.

—I hauries de veure com és l'Elektra a l'habitació. Em fa ordenar les sabates per ordre cromàtic, m'ha fet tancar en el bagul tot el que tingui de color groc i no em deixa ni posar un dit a sobre de les seves coses. Hi ha una butaca en la que no puc seure, perquè és la seva butaca, i només puc menjar galetes salades els dimarts, perquè els dimarts és el dia de les galetes salades —va acabar l'última frase amb una mirada desquiciada. —Quan tinc ganes d'escanyar-la, respiro i conto fins a deu, m'aixeco de la seva butaca o deso el paquet de galetes i ja està.

—Ho trobo admirable això que fas, Gee, però jo no tinc tanta paciència. No penso aguantar tots els comentaris maliciosos de l'Alice com si res.

—Comentaris maliciosos de l'Alice? —va riure la Geena—. Què hi ha del "Vés al ball amb el teu nòvio... ah, no, que és muggle" o el "Bé, ja que no puc anar al ball amb l'Elektra, he pensat que potser tu series una bona substituta..."?

—No ho vaig dir amb aquestes paraules —va saltar el James a la defensiva.

—Però va ser exactament el que va passar, no?

—No li penso de manar perdó per res del que hagi dit. Almenys sóc sincer. No li he dit mai res que no sigui veritat.

—Mira, James, t'estimo molt però... quan vols fer mal a algú... en fas molt.

Van haver de callar perquè l'Aberforth va entrar a classe. Va entrar caminant com una persona normal, i amb totes les peces de roba al lloc que tocava, cosa que volia dir que s'havia pres les pastilles d'extracte de granota i que hi era tot. Però aleshores es va asseure i es va treure una bossa de llaminadures de la bossa.

—Ja hi tornem a ser —va dir el Frank mentre s'aixecava de la cadira i es dirigia cap a ell—. Au, vinga, Abby, anem a fer una passejadeta fins al despatx de la McCrits i si et portes bé deixaré que et quedis les llaminadures, d'acord?

Va semblar que el temps s'aturava quan l'Aberforth va treure les llaminadures de l'abast del Frank, li va clavar la mirada i li va deixar anar:

—Senyor Longbottom... es pot saber què fa?

El Frank es va quedar parat on era amb cara de pòquer.

—Què...? Les... les... llaminadures...?

—Les farem servir pels encanteris d'avui, si li plau a vostè, és clar.

El Frank es va posar blanc.

—Mmmm... ah... sí... és clar... jo... d'això... millor callo i m'assec, senyor professor, senyor —i es va asseure al pupitre davant del James, que s'estava pixant de riure.

—Cobrint-nos de glòria, Frank?

—I jo què sabia! —va murmurar el Frank.

El Dumbledore va obrir la bossa de llaminadures, i amb un toc de vareta va fer que el seu contingut multicolor es dispersés levitant per la classe.

—Com que és l'últim dia no els vull atabalar amb teoria nova de l'assignatura, perquè quan tornin de vacances no recordaran res —va dir—. De manera que farem una classe de repàs. Vull que cadascú trobi alguna manera de fer baixar llaminadures del sostre. Res de repetir encanteris. I es poden quedar els caramels —es va girar cap al Frank—. Què us sembla, excel·lència, és del vostre gust?

—Sísenyor —va dir el Frank, fluixet i vermell.

—Ens donaríeu el gust de començar...?

—Accio caramels —va dir el Frank apuntant amb la vareta al sostre, i un parell de caramels van anar fins a ell.

—És un honor observar la vostra habilitat en acció, sir Frank —es va burlar l'Aberforth, mentre la classe s'aguantava el riure—. El següent... Thalassinos?

—Wingardium Leviosa! —va murmurar la Geena.

—Perfecte. Senyoreta Stronova?

—Finite incantatem —va fer la noia de Durmstrang.

—Correcte. Vinga seguim... Angelos.

—Mobiliarbus!

—Sí senyor... Potter

El James va aixecar la vareta i tres granotes de xocolata van anar a la seva taula.

—Oh, vaja —va assentir el Dumbledore—. Tenim categoria. Era un Appropinquet no verbal?

—Sí, senyor —va somriure el James.

—Cinc punts per Beta. I continuem...

Mica en mica, tots van anar empescant-se'n alguna, però cada vegada era més difícil, perquè no es podia repetir, i al final alguns es van veure obligats a fer coses maldestres. Quan van haver acabat tots, el Dumbledore va assenyalar un parell caramels de tots els gustos de Bertie Boot que quedaven en un racó.

—Ho han fet tots força bé. Però m'agradaria ensenyar-los una última manera d'aconseguir-ho. Una manera molt senzilla en la qual no ha pensat ningú.

I es va arromangar la túnica, va pujar sobre la cadira, després sobre la taula i va allargar la mà per agafar les llaminadures. Va baixar al terra, i tots van somriure per no haver-hi caigut.

—Els he dit que havien de baixar-los, no que haguessin de fer servir màgia —el Dumbledore també va somriure—. Saben, ja sé que fer màgia ens fa la vida molt més fàcil, però trobo que de tant hauríem de fer algunes coses a la manera muggle. Per recordar-nos que en realitat sense màgia també es pot aconseguir qualsevol cosa que ens proposem i... bé, per saber valorar la sort que tenim de poder fer-la servir.

La classe es va quedar en silenci, reflexionant. El James va veure que el Montague i el McNair se'n burlaven, però la gent no els va fer cas. Idiotes.

—I ara... —va fer l'Aberforth—. Els desitjo que tinguin unes bones vacances i ens veiem al gener si Déu vol... i Longbottom ho aprova.

*   *   *

—Nois —va dir el Frank quan va entrar a l'apartament que tenien llogat amb una carta a la mà—. Algú m'explica per què la factura del mes de novembre del mòbil puja a cent cinquanta-tres euros?

La Geena i l'Alice van intercanviar una mirada de pànic.

—Qui té el mòbil? —va voler saber el Frank—. Jo ni tan sols l'he fet servir!

—A mi no em miris —va dir el James i es van girar cap a les noies.

—En la nostra defensa —va dir la Geena—, no ens havíeu de pillar. Però algú —va afegir mirant a l'Alice— s'havia d'encarregar d'anar a agafar el correu.

—Vam comprar el mòbil per les coses del pis! —va exclamar el Frank.

—Ja, però ja que el tenim... —va fer la Geena— jo de vegades aprofito per trucar a casa.

—Sí, hi ha un número fix que surt tres o quatre vegades... però i aquest mòbil? 87634...

—És del meu germà.

—I li truques tres vegades al dia...? —va començar el Frank—. Oh, deixa'm endevinar, a aquest número hi truques tu, oi? —va afegir mirant l'Alice.

—Em sap greu que a diferència de la resta de presents, el meu nòvio no vagi a l'Acadèmia i hagi de recórrer a altres maneres de parlar amb ell.

—Doncs et podries buscar maneres més barates —va fer el Frank deixant la factura sobre la taula—. Tot això ho estem pagant amb la targeta de crèdit, i al final ens quedarem sense fons, nois! Hem de vigilar.

—A mi no m'ho diguis —va dir el James.

—Ah, no? —va fer el Frank, agafant un altre paper—. Tinc la factura del mes de la targeta de crèdit. En què t'has gastat tu cent setanta euros?

—Com saps que he estat jo, eh?

—Perquè hi ha un rebut d'una joieria signada amb J. Potter. Et diu alguna cosa, això?

—Sí—va fer el James, acostant-se cap a ell per mirar el rebut—. Que he d'aprendre a falsificar la teva signatura, també. Oh, és del rellotge. És que se'm va espatllar i me'n vaig comprar un de nou.

—I què passa, la corretja és d'urani explosiu o què? —es va escandalitzar el Frank.

—Nah, passa que ja que me'n comprava un... el botiguer em va recomanar aquest. Et pot dir l'hora de trenta-sis països diferents i es pot submergir a molta profunditat.

—Oh, és clar —va ironitzar el Frank—. És per aquells moments en què ets a dos-cents metres de profunditat i necessites saber amb urgència quina hora és a Madagascar, no? Nois, us esteu comportant molt irresponsablement...!

—Perdona? —va fer el James alçant una altra factura—. Dos-cents euros, de Motors Atenes!

—Se'm va caure la llanta de la moto i, ja de pas, li vaig fer una revisió...! —va saltar el Frank a l'acte, vermell com un pebrot—. Era una causa justificada!

—Oh, sí, és clar —es va burlar el James—. El món no podria sobreviure sense la teva moto!

—Sigui com sigui —es va apressar a dir el Frank—. Hem de rebaixar despeses. Jo també m'he passat, però això s'ha d'acabar. Ens hem de portar bé. Tots. Ho he calculat i de moment portem un equivalent de cent galions gastats.

—Cent? —van cridar els altres tres.

—Gairebé. Més ens val guanyar el torneig si no volem haver d'explicar-ho a casa... i ens hem de mentalitzar en no gastar més, d'acord?

Els tres van assentir.

—Bé, doncs ara que això està solucionat —va saltar la Geena al cap d'un moment—. Necessito un cafè. No aguantaré tota la nit treballant sense cafè, us ho dic de debò.

—Jo també... —va dir l'Alice.

—No, Alice, et quedes aquí que avui et toca a tu fer el sopar. I al James li toca preparar el llibres i la informació per treballar aquesta nit. Ja us en portarem, si voleu. Frank, anem?

—A fer un cafè amb tu? —va fer el Frank—. Sols?

—Eh... sí.. —va assentir la Geena.

—Sí, és clar. Agafo l'abric i anem...

Els dos van sortir del pis i van agafar l'ascensor.

—Ha sonat molt forçat? —va preguntar la Geena—. S'ha notat molt?

—El què?

—Que els volia deixar sols, coi! A veure si ho arreglen d'una vegada...

—Ah! —va fer el Frank—. No! Vull dir, sí, la veritat és que és el primer que he pensat...

—No hi ha qui us enganyi, excel·lència —va riure la Geena.

*   *   *

A dins, l'Alice es va aixecar de seguida de la cadira on estava asseguda i se'n va anar cap a la cuina. El James es va quedar on era, rumiant. Al cap d'una estona, va seguir l'Alice fins a la cuina.

—Com li agrada a la Gee ficar-hi cullerada en tot, eh? —va riure el James, intentant començar una conversa per les bones.

—Sí —va preguntar l'Alice donant-se la volta—. Què vols?

—En primer lloc que deixis el ganivet de trinxar sobre la taula lentament —va dir el James—. Gràcies. En segon lloc, i ja que la Geena no pararà fins que ho fem, m'agradaria que parléssim.

L'Alice se'l va mirar.

—Digues.

—Jo et volia demanar perdó.

—Perdó? Perdó per què?

—Pel que et vaig dir l'altre dia —va dir el James—. I l'anterior. I el d'abans d'aquest i l'altre i l'altre i l'altre. Per tot el que hagi dit ofensiu o que et fes mal. No era la meva intenció.

—Sí que ho era —va contestar l'Alice—. Era exactament la teva intenció.

El James va fer un sospir.

—Doncs m'ho hauria de callar i aguantar-ho. No et mereixes que et facin sentir malament.

—Caram, gràcies —va dir l'Alice, acostant-se cap a ell i agafant una cadira per seure. Ell també ho va fer—. Però saps què? No t'ho callis. Els amics són er explicar-se les coses i per dir-se les veritats a la cara. Si no et pots refiar dels teus amics, de qui et pots refiar?

—Però de vegades t'ofenc.

—Sí, i jo també ofenc a molta gent. Per això no tinc gaire dret a enfadar-me, encara que em facis mal. A partir d'ara no vull que em demanis perdó per res que no lamentis de debò. Vull que siguis més franc.

—Vols que vagi en moto, em posi a fer pocions i et controli les despeses?

—No —va riure l'Alice—. Franc, amb c, no amb k.

—Ah! —va fer el James—. D'acord. Però tu també ho has de ser. M'has estat amagant moltes coses. No em vas dir que et van castigar sense assistir a la segona prova.

—Ja —va sospirar l'Alice—. Em sap greu.

—I tampoc no em vas dir que estaves sortint amb el Paris. I no em diguis que ho vas fer perquè no se n'assabentés el Frank —va afegir ràpidament.

—Tenia por que et posessis gelós.

—Per què hauria de posar-m'hi?

—Perquè a mi em va posar gelosa l'Elektra —va reconèixer l'Alice—. Per què et vas molestar tant, doncs? Perquè no t'ho vaig explicar?

—No ben bé... no tens perquè explicar a ningú la teva vida privada si no vols, però... és que no m'agrada el Paris.

—No diguis bajanades —va dir l'Alice, mirant-se'l amb suficiència—. A tu t'encanta el Paris. Sempre t'ha caigut bé.

—Val, tens raó —va somriure el James—. Sí, suposo que a mi també em  va sentar malament. Però és una tonteria, no?

—Sí, ja som grandets —va assentir l'Alice, tirant-se enrere el serrell—. I vam decidir ser amics, o sigui que ja està.

—Ja està —el James va somriure—. I mira que bé que estem ara. Per què no podria ser sempre així?

—Perquè seria avorrit —va contestar l'Alice.

—I no sabem ser avorrits.

—A partir d'ara, serem sincers i ens direm tot el que pensem? —va proposar l'Alice.

—Amb una condició —va restringir el James—: res de sentir-se ofès. Si vols que et digui tot el que pensi quan em demanes opinió, no et pots enfadar després. Ni jo tampoc, és clar.

—Em sembla just. Ha de ser... com si fossin bromes.

—Exacte.

—Amics?

—Amics.

I va ser allà, mentre es feien una abraçada, quan van començar a pensar que allò de veritat podria funcionar.

*   *   *

—Bé, doncs comencem —va dir la Geena quan tots van acabar de sopar—. Quina és la feina més urgent?

—Invocació —va dir el James—.Potser ens podeu ajudar, rondadors. Ja sé que vosaltres no fèieu aquesta assignatura, però potser en sabeu alguna coseta. Hem de preparar una redacció sobre el següent tema que farem.

—Que és? —va preguntar el Remus.

—La invocació d'éssers del Pandemònium —va dir l'Alice.

—Pandequè? —va fer el Sirius.

—Pandemònium —va repetir l'Alice—. Inframón. Infern.

—D'allà és d'on véns tu, no? —va dir-li el James a l'Alice.

—Sí, em van enviar per destruir-te a tu, enviat celestial designat pels àngels i els sants —li va tornar l'Alice.

Per sorpresa del Frank i la Geena, el James només va riure.

—Jo no en tinc ni idea —va dir el Sirius, i els altres van negar també amb el cap.

—Doncs haurem de fer-ho amb els mètodes pre-rondadors —va dir el Frank.

—Lletra gran i marges amples? —va fer l'Alice.

—Sí —va assentir ell—. Jo he llegit que invocant un dimoni pots saber la veritat sobre qualsevol cosa. És com si parlessis amb un mort, però sense restriccions, perquè no han estat mai vius... ni morts.

—Sí —va assentir la Geena—, però em sembla que només es podien fer dues o tres preguntes i s'han de fer formulades de tal manera que es pugui contestar Sí i No.

—Home, amb això en tenim per cinc línies... —va calcular l'Alice—. La lletra haurà de ser molt gran.

—I haurem de consultar bibliografia, apunts, companys... —va fer el Frank.

—Oh, no! —va exclamar el James, deixant-se caure sobre la taula.

—Què passa, J —va riure l'Alice—, tens una vida tan apassionant que no et pots rebaixar a fer els deures com la resta de mortals?

—Tu no portes massa hores sense parlar per telèfon? —es va burlar el James i li va llançar el mòbil—. Perquè no te'n vas a un racó a polir-te'ns cinquanta euros de la targeta en una trucada?

—Per què no te'n vas tu a donar pel cul a una altra banda?

El Frank i la Geena es van tornar a mirar.

—Diga'm que a tu també et sembla que t'has perdut alguna cosa.

—Ahà —va fer ella.

—Menys mal. Últimament em pensava que només em passava a mi.

VIST:

Vaja, vaja. Qui ha dit que no anava a la festa d'aquesta nit perquè tenien una reunió d'amics? Doncs no és el que sembla en aquesta foto de La Rossa i el Motorista Cañón juntets fent un cafè... Ja ho sabies, Mr Playboy? No? Bé, doncs ara ja ho saps. De res.

Sabeu que m'adoreu.

Xo xo

Pandora