L'OmbraUnapersona


Capítol 14: El Caçador d'Ombres


Les cares de tots els presents van passar de tenir una expressió pensativa a sorpresa tan ràpidament que en Naive es va haver d'aguantar el riure. Fins i tot en Rahulik, en Laudem i la Kena, normalment amb les cares impassibles, transmetien una gran sorpresa.

- Però que estàs boig?! -va exclamar la Vànuda- Si ja tenim prou feina nosaltres, amb els nostres poders màgics, imagina't un muggle!

- Vàndua, si us plau... -va dir la Kena, ja amb una expressió més calmada.

- Però que no ho veus? -va continuar dient la Vànuda- Quasi que maten en Theodore, el Conseller! No ens podem permetre el luxe de...

- Slienci! -va bramar en Prawda, i tothom va callar- Jo també estic sorprès, però hauriem de deixar que en Naive s'expliqués.

Tots els presents es van girar cap al bruixot mirant-lo interrogativament.

- Els muggles són més poderosos del que ens pensem -va començar en Naive-. Per què creieu que l'Scathmor va fer que la societat muggle conegués la nostra existència? Per provocar una guerra entre muggles i bruixots. Ells ens superen numèricament i tenen moltes armes poderoses. Gràcies al fet de no tenir poders màgics, s'han vist obligats a desenvolupar una tecnologia que ni jo ni vosaltres podem entendre o fins i tot imaginar. A més, ni en Cieniem ni l'Scathmor esperen que demanem ajuda als muggles. Tenint en compte que en Cieniem és molt més poderós que nosaltres, hem d'aprofitar tots els punts febles que trobem.

- En certa manera té raó -va dir la Vàndua-, però el que no podem fer demanar als muggles que ens ajudin contra un ésser tan poderós sense tenir cap altre avantatge sobre ell...

- Les Ombres tenen algun defecte, per sort -va explicar en Prawda-. Mentalment, són molt llestes, he de reconèixer que més del que em pensava. Però es podria dir que són molt tossudes; quan volen fer una cosa fan el que sigui per aconseguir-ho, sense pensar en les conseqüències ni analitzar el seu enemic com estem fent ara nosaltres. És així com vaig poder guanyar-lo a la Conselleria, perquè no va pensar que jo podia crear una il·lusió òptica de mi mateix. I quan ho va descobrir, estava tan desorientat que em va ser relativament fàcil vèncer-lo.

- Bé, és una cosa que potser ens servirà -va comentar la Vàndua-. Però no tenim res més al nostre favor?

- Crec que no -va dir, pensativament, en Prawda.

- Bé, és una suposició, però pel que has dit en Cieniem dóna energia a l'Scathmor, no? -va preguntar la Kena- Per tant, podria ser que estigués enfadat o que es volgués revoltar contra l'Scathmor. Perquè podem suposar que l'Scathmor aconsegueix l'energia d'en Cieniem esclavitzant-lo o lligant-lo a ell d'alguna manera.

- Sí, és possible. Però per què hauria de voler ajudar-nos? A mi m'odia! -va exclamar en Prawda.

- A mi no -va declarar l'elfa-. Durant les guerres èlfiques, quan les Scathmor encara no s'havien creat, les Ombres sempre van fer costat als elfs boscans. I quan em va torturar... va dubtar, ho va fer a contracor.

- I què et fa pensar que desobeirà l'Scathmor ara si no ho va fer llavors? -va preguntar en Naive.

- No ho sé, però no hem de descartar la possibilitat.

- D'acord, doncs ara hem de decidir qui acompanyarà en Naive -va dir en Prawda-. En Theodore no pot acompanyar-lo, i a més haurà de tornar a la Conselleria, que deuen estar força preocupats. Jo no puc anar-hi, si ho faig ningú es fiarà més d'en Naive perquè em veuen com un traïdor. Voluntaris?

- Jo crec que amb la Kena estaria molt ben acompanyat... -va comentar en Naive.

La Kena va li dirigir un somriure fugaç que el va deixar esmaperdut i tot seguit va dir:

- Sóc una coordinadora de la Central del Montblanc, he d'encarregar-me de l'organització, ara que sabem que podem tornar-hi.

- Si voleu puc anar-hi jo -va proposar la Vàndua-. Els humans tenen tendència a somriure i fer carotes tota l'estona, cosa que dubto que els elfs boscans puguin arribar a imitar. A més, quan surto a la superfície vaig amb roba muggle. No sentiré cap diferència al respecte.

- Em sembla bé -va dir la Kena.

- A mi també -va dir en Naive, a contracor. Hagués preferit la Kena.

--------

John Hunter va aturar-se davant la porta del seu apartament de Manhattan. Tot just feia una hora estava en un avió tornant de Dubai i necessitava descansar. Cada vegada notava més que havia de deixar la feina, o com a mínim demanar una excedència. Però no podia, no el deixaven marxar. Va treure's la clau de la butxaca i la va acostar al pany per obrir la porta. Però a l'últim moment es va aturar. Va quedar-se immòbil, escoltant i atent al més mínim indici de que algú hagués entrat al pis. Va tornar a guardar-se la clau a la butxaca i va obrir la porta, que estava oberta. Al menjador l'esperava un home d'uns cinquanta anys vestit amb un conjunt format per una jaqueta negre que no deixava veure la camisa i uns pantalons també negres. Qualsevol persona que, en entrar a casa, s'hagués trobat un home d'aquelles característiques, s'hagués espantat i probablement hagués fugit a buscar la policia. Però en John, simplement va tancar la porta tranquil·lament i va fer un sospir de resignació.

- Hola, Senyor Hunter. Encantat de tornar-lo a veure -va dir aquell home-. Com ha anat el viatge a Dubai?

- Oh, bé, bastant... mogudet -va respondre en John.

- Sí, ha tingut turbulències durant el viatge amb avió? -va preguntar l'home posant la seva millor cara de preocupació.

- Bé, més aviat em referia a les saltades en paracaigudes, les persecucions a dos-cents quilòmetres per hora amb cotxe i l'escalada al Burj Khalifa, per citar algunes de les activitats que han... alegrat aquest viatge -va respondre irònicament.

- Sí, ja veig... m'alegro que li hagi anat bé -va dir, amb un somriure irònic aquell home-. He pensat que, després d'un viatge tan llarg i pesat li agradaria tenir uns moments de descans.

- Oh, això m'aniria genial, senyor -va respondre en John, intentant amagar el to de súplica.

- Ja m'ho imagino. Doncs té fins demà al matí per descansar. Bona nit, senyor Hunter.

I tot seguit, va treure's unes ulleres de sol de la butxaca dels pantalons juntament amb un petit paquet que va deixar sobre la taula. Va posar-se les ulleres i va sortir del pis sense dir res més

En John es va deixar caure en una cadira de la taula i va examinar el paquet. Era una petita caixa blanca ampla i llarga però no gaire gruixuda. Unes lletres negres deien "iPhone 6 Plus" i, a sota en lletra més petita, "Per a ús exclusiu de John Hunter". En John va obrir el paquet i es va trobar un iPhone de color blanc. "Encara en trauré alguna cosa de profit, d'aquesta feina", va pensar. Tot seguit, va el va encendre i una veu robòtica femenina va dir:

- Digueu el vostre nom.

- John Hunter -va dir, amb veu forta i clara.

- Anàlisi de veu finalitzat amb èxit. Si us plau, poseu l'ull sobre la pantalla i no parpellegeu -va continuar dient la veu.

En John va seguir les instruccions i uns segons després la veu va dir:

- Escànner ocular finalitzat amb èxit. Agent confirmat!

De sobte, la tapa del mòbil es va obrir i en John es va veure obligat a deixar l'aparell a la taula. De sota van aparèixer unes potes que servien de recolzament pel mòbil fins que es va col·locar en un angle de noranta graus respecte la taula. Llavors, el vidre de la pantalla va retrocedir i una petita bombeta que en John va identificar com un mini-projector va ocupar el seu lloc. La veu de l'home que feia uns instants era a l'habitació va començar a parlar mentre unes imatges il·lustraven la seva explicació:

- Hola senyor Hunter, em sap greu donar-li una altra missió just després d'haver tornat de Dubai, però no tinc altra opció. L'home que veu a la pantalla és Naive Taylor, un dels Caps de departament de la Conselleria d'Afers Màgics Britànica. Avui he rebut un missatge seu demanant-nos ajuda. Després de pensar-m'ho bé, he decidit acceptar la sol·licitud. Vostè és el nostre millor agent i per això crec que pot complir amb el objectius de la missió. Malauradament, no puc donar-ne detalls perquè ell tampoc ha volgut se molt específic. Si decideix acceptar la missió, us trobareu demà a les deu del matí al sud del Central Park, davant de l'hotel Plaza. Allà rebrà més instruccions. Bona sort, senyor Hunter. Aquest missatge i el dispositiu que el conté s'autodestruiran en cinc segons.

En John es va allunyar prudentment del mòbil i va esperar. Uns moments després, en va sortir un filet de fum. "Malaguanyat", va pensar mentre agafava el mòbil i el llançava al contenidor de rebuig. En John, o més ben dit, l'agent Hunter, portava treballant a l'OSDI des dels vint anys, i les vacances més llargues que li havien donat havien sigut d'una setmana. Però d'allò ja feia molt temps. Havia passat la vida viatjant per tot al món. S'havia fet passar per una infinitat de persones de moltes nacionalitats diferents. Constantment s'estava canviant de nom, i tenia el doble fons de l'armari de la roba ple a vessar de passaports. Un dia es deia John i era un americà de vint-i-cinc anys i el dia següent es deia Dimitri i era un rus de seixanta anys. Portava una vida d'allò més estressant.

En John va seure al llit i va començar a descalçar-se mentre meditava sobre la missió que havia de dur a terme. Per primera vegada en uns quants anys estava impacient per participar en una missió. Tenia moltes ganes de conèixer un bruixot i veure com treballaven. Però també estava força intrigat i una mica espantat, perquè li semblava estrany que unes persones capaces de fer qualsevol cosa sense moure un dit haguessin de demanar ajuda a la gent sense poders màgics. Hi havia dues opcions: o el seu enemic era una persona normal i corrent o bé en tenien un extremadament poderós.

--------

- Missenyor...

- Què vols tu ara? -va dir amb menyspreu l'Scathmor.

- Jo... només informar-vos que està tot a punt, missenyor.

- Doncs què esperes?! -va cridar.

- El... el vostre permís, missenyor.

- El meu permís, eh?

- Sí, missenyor, el vostre permís.

- Bé que no vas demanar-me permís per deixar el teu lloc de vigilància mentre en Prawda ens traïa i matava en Dabka! -va vociferar l'Scathmor.

- Ho sento missenyor, però...

- Calla! No et vull sentir més fins que els hagis capturat o aconseguit la informació! Ves-te'n! -va bramar.