The Weird Sisters: els inicis

Va mirar-se la màquina d'escriure un altre cop, com si aquesta pogués ser capaç d'adquirir veu i dir-li a l'orella com havia de començar aquell llibre. Els papers arrugats, escampats pel seu desendreçat apartament eren la prova de tots els inicis que li havien passat pel cap. Cap no l'havia acabat d'agradar.

Segons el seu editor, una biografia sobre The Weird Sisters seria un best-seller en tota regla, ara, quan d'aquí a un mes havien d'actuar a Hogwarts i acabaven de treure el seu segon disc. Però ella no ho feia per això, és clar que no. Era un intent desesperat de recuperar-lo, escriure aquell libre relatant la seva història. Segurament no funcionès. Però ho havia d'intentar.

Va prendre un altre glop de cafè ("Potser si em bec un d'aquells tes que ell prenia, m'inspiraria més. Sempre prenent te, com n'era, d'anglès!)", va estirar els braços i tornà a lluitar amb la seva ment, esperant que aquesta vegada fos capaç de crear una primera frase digna.

Els comentaris xiuxiuejats pels passadissos aquell matí del 2 de setembre eren bastant monotemàtics.

—Ha estat seleccionat a Gryffindor! Segur que amb ell guanyem la copa aquest curs!

—Jope, no sé per què m'imaginava que cauria a Hufflepuff, li donaria una bona premsa a la nostra casa...

Tanmateix, si de veritat es parava atenció, es podien sentir algunes fases que, sorprenentment, no contenien ni les paraules Harry ni Potter. Un exemple podria haver estat:

—Heath, tio, t'ho prometo, que aquest estiu he estat aprenent a tocar la guitarra amb un d'aquells cursos de guitarra muggles i ja se'm dona de puta mare. T'ho vaig dir a les meves cartes, recordes? —El Kirley McCormack, orgullós alumne de setè de Gryffindor, un dels Don Juan més sol·licitats de Hogwarts, segurament un dels 'afortunats' que podien assegurar estar entre el Top 10 d'alumnes més castigats dels darrers temps, i, per últim, però no menys important, els seus cabells (negres, llargs i salvatges però no el suficient per a donar-li un aspecte desarreglat) el feien el noi amb millor cabellera de tot Hogwarts.

—Vols dir que has dedicat l'estiu a alguna cosa més que a les noies i als teus cabells? —El seu interlocutor va alçar una cella, un gens dissimulat gest d'incredulitat. Aquell era el Heath Barbary, company de crim del Kirley, consideradament, però només aparentment, més tranquil que el seu amic. Ulls blaus intensos feien que, malgrat la seva poca alçada (un metre setanta i amb poques esperances de créixer ni que fos un trist centímetre), també fos dels nois més desitjats de Hogwarts.

—Què estàs suggerint, tros de goblin? Clar que he tingut temps. I saps que més he fet? —El Heath va tornar a alçar les celles, convidant-lo a què el sorprengués—Escoltar en repetició continua el disc muggle que em vares deixar. Nevermind s'acaba de convertir en el meu disc preferit.

—Primer de tot: esperes que em senti ofès perquè em diguis tros de goblin? Se'ls donen millor els càlculs magimàtics que a tu —Abans que acabés de pronunciar la frase ja s'havia apartat, conscient que el puny del seu amic anava cap al lloc on havia estat feia uns segons amb tota la intenció de colpejar-lo —Segon, que, segons tu, hagis dedicat bona part de l'estiu a aprendre a tocar la guitarra no vol dir res...

Va callar-se a mitja frase, astorat pel que veien els seus ulls: encara faltaven tres minuts per a l'inici de la classe, però allà estava el Myron Wagtail. Cabells rossos arrissats que pareixen no haver vist un raspall en la vida, pell sorprenentment bronzejada per a ser un anglès. La corbata groga que hauria d'estar fermada al voltant del coll de la seva camisa (amb la meitat dels botons desfermats i que no s'havia ficat davall dels pantalons) òbviament no hi estava. Tampoc és que els dos nois que se l'estaven mirant poguessin jutjar-lo gaire: el Kirley duia els tres botons superiors de la camisa sense fermar i la corbata no tenia fet el nus reglamentari; el Heath duia el nus bastant fluix i la camisa no estava del tot ben ficada sota els pantalons.

—Però mira qui hi ha aquí! —va exclamar el Heath —El primer dia de curs i no se t'han aferrat els llençols. Bon començament.

El Myron anava a formular una resposta, no obstant va recordar que era de mala educació parlar amb la boca plena i va decidir que era prioritari acabar-se la torrada que tenia a mig començar la mà dreta. Aprofitant aquell moment de silenci, el Kirley va dir la seva.

—La meva intenció era arribar tard. Peeeeerò algú ha trobat que no era ètic no arribar a temps a la primera classe de Defensa Contra les Forces del Mal.

—Digues el que vulguis, però has estat tu el que m'ha despertat emocionat perquè aquesta era la primera matèria que ens tocava. Ja em va bé, per una assignatura que aproves sense fer trampes...

—Nois, pau i amor: la violència mai no és el camí —interrompé el Myron, que per fi s'havia acabat la torrada.

Els dos esbufegaren. Era el Myron el que sempre, directement o indirectament, acabava amb les seves baralles dignes de nens petits o germans. Que al cap i a la fi, això era el que sentien que eren: germans. Sempre s'havien estat cuidant l'un a l'altre més del que les seves pròpies famílies havien fet.

Tots tres intercanviaren mirades de complicitat, feliços de tornar a viure aquelles escenes ja tan típiques entre ells i que els havien mancat durant aquell estiu. Les cartes ajudaven a no perdre el contacte, i els dos pics que havien aconseguit combinar horaris i línies ferroviàries per veure's havien contribuït que no es trobessin a faltar de manera exagerada; però sense dubte allò no era comparable a estar els tres junts als mateixos passadissos. Ara, a escassos de minuts de començar una altra vegada amb les tortures de dues hores comunament anomenades classes, era quan s'havien adonat que tornaven a estar junts a Hogwarts.

Això no obstant, potser no faltaven escassos minuts per començar les classes. Potser el que passava és que feia escassos minuts que havien començat les classes, i que amb l'emoció no ho havien advertit. Potser se'n temerien en veure que ja quasi no rondava ningú pels passadissos. Potser ho notessin en sentir l'aguda veu d'una noia que els avisava dissimuladament que havien d'entrar ja a l'aula. Sí, definitivament va ser allò darrer.

Entraren en fila índia a l'aula, el Myron i el Heath amb el cap subtilment baix, a causa d'haver arribat inevitablement tard. El Kirley, en canvi, amb el cap ben alt com sempre. Primer, perquè amagar la seva preciosa cara era un crim; i segon, perquè les coses s'han d'agafar amb valentia. Encara que siguin coses tan supérflues com arribar tard.

—Vols dir que aquest és el professor de Defensa? Idò quina desil·lusió, tio —murmurà el Kirley al Heath, que estava assegut a la seva esquerra.

—No et negaré que per ser professor de Defensa potser és una mica... aturadet. No era professor d'Estudis Muggles aquest, abans? —li va respondre el Heath. El Kirley va encongir les espatlles amb un gest de "No en tinc ni punyetera idea, tio".

—Sí, sí, sí que ho era, jo el vaig tenir fa uns anys, el paio aquest. M'ha costat reconèixer-lo amb el turbant aquest.... —El Myron, que tenia el seient justament davant els dels dos Gryffindors no volia perdre l'oportunitat de participar en la conversa. El problema fou que ho digué molt més alt del que suposadament que ha de ser un murmuri, i això provocà que tothom (professor inclòs) es girés i clavés els ulls en ells —Molt maco el seu turbant, profe. M'haurà de dir on se l'ha comprat —El seu intent per millorar la situació no va ser gaire fructífer.

—Recordes el que vàrem comentar, que a classe has de parlar una mica més baixet quan no vols que et senti el professor? —li recordà la noia asseguda al seu costat, Hufflepuff com ell, la qual responia al nom de Julia. El Myron assentí i feu un gest amb la mà simulant que tancava els seus llavis amb un clau i tirava la clau.

Passats uns minuts, la classe ja s'havia calmat. Un Ravenclaw assegut al davant de tot llegia en veu alta un paràgraf introductori als maleficis imperdonables. El professor, el Quirrell, havia fet llegir a aquell alumne amb intenció d'accelerar la lectura, ja que ells hagués tardat uns quants segles a acabar de recitar-lo, per òbvies raons. L'elecció del lector no havia estat la més encertada, però. El noi en qüestió era un dels més tímids de tot Hogwarts i llegia en veu extremadament baixa.

—Eh, Heath, sobre el que et comentava abans de la música...—va torna a començar el Kirley, amb un to encara més baix que el del noi de Ravenclaw.

—Calla, que vull agafar apunts.

—Bah. Saps tan bé com jo que no els necessites. Ets llest, tu.

—Tampoc tant. Dormo a la mateixa habitació que tu. Compartim sala comuna. La de Gryffindor. No la de Ravenclaw —el va rependrè el Heath amb un to excessivament sec, donant per acabada la conversa.

Malgrat això, el Kirley no es donava per vençut.

—Però per què canvies de tema? Saps que t'he mencionat a algunes cartes això de la música, i sempre ho has passat per alt. Si saps molt bé que a tu la música és una de les coses que més t'apassiona! I la guitarra se't dóna bastant bé. No em diguis que no seria la bomba, tu, el Myron i jo junts, tocant algunes cançons!