El Retorn dels BlackAntares_Black


XI- A la infermeria: mals de panxa? Granotes de xocolata


A la infermeria: mals de panxa? Granotes de xocolata

O Les Granotes de xocolata són un gran remei!

       Havia vomitat dos cops més per aquelles escales de marbre, que s'havien mogut un parell de cops màgicament i li havien incrementat el seu mareig i desorientació. Com més avançava pel passadís del primer pis, més suor freda li venia. No volia anar a classe de Vol de cap de les maneres, però la idea d'anar a la infermeria, pensant-t'ho millor, tampoc no era el que més hauria volgut...

       L'Altaïr no tenia bons records de les estades a la consergeria, que era l'equivalent de la infermeria de la seva antiga escola. Les nàusees que tenia li van recordar aquelles estades. Quan era molt petita, li costava controlar la seva màgia i, en els pitjors moments, perdia el control dels poders.

       Tota la saleta aquella feia olor de betum i d'oli reparador pels cabells. I recordava amb fàstic la visió d'aquells ullets entelats rere les ulleres estretes, i l'excessiu maquillatge que s'encartonava a la cara clapada de la vella conserge...

       Li tenia molta mania. Sempre que es produïa un incident estrany, l'Altaïr n'era la culpable. I d'aquí que estigués tan avesada als càstigs... La mestra de llengua, que era d'Artineu i vivia al carrer de la Sega, era l'aliada de la conserge en la tírria i persecució, i consentia tots els càstigs que a l'Altaïr li queien a sobre injustament. Estava obsessionada amb la màgia i insistia que l'Altaïr era al darrere de tot. Fos o no fos veritat, era el cap de turc de tots els incidents i malifetes. És clar que ningú no es prenia seriosament aquesta mestra quan cridava «la nena! Ha estat la nena!» amb un dit acusador i els ulls atemorits.

       Sort en tenia de Briubruixina, naturalment, que sempre donava la cara per ella en els moments crítics.

       Pensava en la seva mentora. Aviat faria deu mesos que no es veien. Sentia una enyorança feixuga al pit.

       Ara mateix, amb el pensament posat en aquella consergeria indesitjable i el fet imminent que la Sue la conduïa cap a la infermeria, semblava que tot fes aquelles olors d'asfalt olioses i ràncies tan desagradables. Els ulls li ballaven a les òrbites, havia perdut el color i tenia moltes ganes de tornar a vomitar...

       L'eco d'uns passos lleugers que va ressonar al passadís es va atansar de pressa.

   ―Oh! ―va sentir que deia una veu dolça, sens dubte propietària d'aquells peus que s'havien aturat davant de la Sue i l'Altaïr―. Què li passa?

   ―Doncs no es troba bé. Està marejada ―va sentir que contestava la Sue, amb el to preocupat i insegur―. La porto a la infermeria.

   ―Vaja... ―va dir mirant l'Altaïr, i li va tocar el front amb els dors dels dits per comprovar si tenia febre. Tot i que la noia va notar el cap de la nena calent, no ho va manifestar a l'amiga.

   ―Em pensava que els de primer teníeu les tardes dels divendres lliures.

   ―I les tenim ―va respondre la Sue―. Però és que ara ens toca instrucció de Vol.

       A la monitora li va canviar l'expressió.

   ―Doncs val més que no facis tard; no vulguis fer enfadar Madame Hooch ―li va recomanar somrient amb dolcesa―. Ja me'n cuido.

       La Sue va fer cara de circumstàncies. I va fer un intent de mirar per la finestra, preocupada pel dilema de fer tard o de portar personalment la seva amiga a la infermeria. És clar que no la castigarien pas si arribava tard per això, oi?

   ―No pateixis ―va dir la noia, tota amabilitat, que veia que la nena es debatia―. Torna cap a classe, que ja la l'acompanyo jo. Em toquen les patrulles rutinàries de passadís; no em costa gens.

       El seu somriure franc i dolç va donar molta confiança a la Sue, que era malfiada de mena.

       L'Altaïr va notar com el seu pes passava d'uns braços a uns altres. Un floc de cabells de color crema va caure sobre el front de l'Altaïr, que defallia sobre el pit de la noia. Aquella agradable olor de vainilla la va revifar un xic. Aleshores es va trobar cara a cara amb una corbata de Hufflepuff i un coll de túnica de color groc llampant.

   ―Gràcies ―va contestar la Sue insegura, i va abaixar el cap per dirigir-se a la seva amiga:―. Altaïr, quan acabem la classe, passaré a veure't a la infermeria, entesos?

       L'Altaïr va sentir els passos de la Sue, que s'allunyaven pel passadís cada cop més ràpid i, per l'eco que li arribava, va comprendre que la Sue havia començat a córrer un cop va haver tombat la cantonada del passadís.

       Una taca borrosa de color groc no era el que més agradava de veure quan un tenia nàusees, però aquella era especialment càlida i reconfortant, i l'Altaïr es va sentir cuidada i protegida. Va veure, amb la vista enterbolida, que la noia duia la insígnia de monitor al pit; la mateixa que lluïa la Lucy Weasley, però en comptes de verd i plata, la decoraven detalls daurats i negres.

       La monitora de Hufflepuff li parlava amb la veu suau, indicant-li on havia de posar els peus. La nena tenia els ulls mig aclucats i el terra i les parets del castell li giravoltaven.

   ―Compte amb l'esglaó, Altaïr (et dius Altaïr, oi? Sóc la Florence). Ja arribem.

       L'Altaïr es va deixar portar pel pedrís d'aquella gran portalada.

   ―Mira, ja hi som.

       L'olor de desinfectant màgic li va impregnar les narius, i l'Altaïr va provar d'obrir més els ulls i mantenir-se en estat l'alerta.

   ―Senyoreta Bidwell! ―va cridar una veu resoluda. I aleshores va veure una dona enèrgica que sortia de la porta elevada del fons de la sala, que hi havia al capdamunt de quatre d'esglaons de pedra, i que s'atansava a elles a pas viu.

   ―S'ha marejat, Madame Pomfrey.

       I en aquell moment, l'Altaïr va tornar a vomitar al llindar de l'entrada de la infermeria.

   ―Ni que ho juri! ―va exclamar, apartant-se les túniques de color carmí a temps, amb els ulls anglesos blaus i clars ben esbatanats―. Doncs porti-la, porti-la cap aquí.

       Les dues bruixes van agafar l'Altaïr per sota els braços i la van ajudar a seure en un llit baix i estret. Les mans d'una eren joves i tendres i les de l'altra eren, en contrast, madures i experimentades. Li tremolaven a causa de l'edat i de la seva energia desmesurada, però alhora transmetien una fermesa de ment i d'esperit i una confiança extraordinàries.

       La sanadora es va col·locar bé la còfia sobre els cabells canosos.

   ―Acaba de començar el curs i ja hem tingut un accident per mal ús de la poció per fer créixer els cabells i dues cremades! Fins i tot, s'ha acabat l'essència de murtlap!

   ―Qui s'ha cremat? ―va voler saber la Florence, tota amoïnada, aguantant el front de l'Altaïr que seguia vomitant.

   ―Qui ha de ser?! ―va exclamar Madame Pomfrey―. Aquest quartet de Gryffindor! Ai, Senyor! Ens porten de corcoll a tots plegats!

       La noia va acompanyar l'esquena de l'Altaïr a estirar-se plana al llit.

   ―Oh, no! Per Asclepi! ―va proferir la bruixa, presumiblement obrint la porta d'alguna vitrina―. Encara s'han de preparar els emplastres amarats de poció vigoritzant pel senyor Gloom, però encara no és a punt...!

       L'Altaïr va mirar cap amunt. El sostre arquejat de pedra clara va inundar-li la mirada enterbolida i va fer un esforç per enfocar. La infermeria era una sala gran i allargada, plena de grans finestrals. Al davant i a banda i banda hi havia dues rengleres de llits tots iguals, amb flassades blanques i capçals de ferro pintat. En un racó, hi havia una vitrina plena de pots i flascons de colors i un tocador amb un llibre gruixut i un instrumental estrany.

   ―Si li puc donar un cop de vareta i ajudar-la amb la preparació de l'extracte de ruda ―es va oferir la Florence.

   ―No li ho voldria demanar, senyoreta Bidwell ―va dir Madame Pomfrey amb un sospir a la monitora de Hufflepuff―, però hi ha feina i m'aniria bé una ajuda. Gràcies. No li va malament?

   ―En absolut ―va respondre la Florence Bidwell, contenta de poder ajudar la sanadora en l'elaboració d'un remei―. Ara mateix ho preparo tot.

       La bruixa li va donar un davantal d'un calaix i l'alumna el va agafar amb il·lusió, com si ajudar a la infermeria fos una cosa que li agradés molt. No devia ser la primera vegada que ajudava Madame Pomfrey com a aprenent de guaridora.

   ―La sang d'urus ja està fermentada i el pot d'ulls d'anguiles és al costat del calderó de coure.

       La Florence va assentir i, mentre anava a dalt amb un tupí per escalfar-hi l'aigua, Madame Pomfrey es va plantar davant de l'Altaïr.

   ―A veure què hi tenim aquí, senyoreta Black.... ―va dir Madame Pomfrey, atansant-se a la pacient, recuperant la calma.

       La sanadora, que sorprenentment ja sabia el nom de l'Altaïr, li va posar el dors de la mà tèbia al front calent. Les seves amples mànigues carmí li van acariciar la punta del nas i les galtes. Tot seguit, va agafar suaument el seu rostre de mal color per examinar-la. Li va mirar el blanc dels ulls, que tenia esgrogueït, i li va il·luminar tènuement la gola amb la vareta.

   ―Què és el que ha menjat, senyoreta? ―va demanar a l'Altaïr amb un to retòric que la noia no va saber si havia de contestar o si era un comentari més aviat intern.

       La va fer jeure al llit i, avisant-la abans de fer-ho, li va obrir la túnica i li va apujar l'armilla-jersei. Li va desbotonar la camisa per la part de sota per fer-li un massatge a l'abdomen, palmar el tors dret i percudir la zona intestinal. L'Altaïr va notar com la bruixa devia advertir el llibret de Sorgingoa a través de la butxaca, però, tot i que Madame Pomfrey no en va fer cap comentari ni cap pregunta, ella es va sentir vulnerable. No estava acostumada que la toquessin gaire, però tant Madame Pomfrey com la Florence Bidwell tenien mans de plata per fer-la sentir còmode, i es va relaxar.

       Va ser senzill per Madame Pomfrey, donar-ne de seguida un diagnòstic. Com era d'esperar, havia abusat dels ous ferrats que tant li agradaven, i havia agafat una infecció al fetge.

   ―Recordo aquell cas d'un alumne que va ingerir mig quilo d'ous de doxy!

       L'Altaïr va mirar aquells ulls blau pàl·lid amb cert avergonyiment:

   ―Em temo que eren ous... de gallina. Em penso...

       La sanadora va agafar un bol de ceràmica del taulell de marbre que hi havia contra la paret del davant, i l'hi va lliurar ple d'un mena de pasta espessa de color grisós.

   ―Què és això, Madame Pomfrey? ―va demanar l'Altaïr, mirant-se aquell puré estrany.

   ―És un reconstituent. Ara li toca reposar i fer dieta estricta ―va contestar enèrgica―. A fer bondat! No crec pas que pugui sortir d'aquí fins demà...

       L'Altaïr es va guardar un sospir per ella sola. Com que era divendres, va pensar, almenys no es perdria classes. Sí, en això pensava...

       Es va mirar un cop més aquella potinga densa i va decidir que el millor que podia fer era agafar la cullera i menjar-s'ho. Tenia un gust metal·litzat, de textura sorrenca i un pèl sonso, però era refrescant com la menta o l'eucaliptus. No era tan terrible.

       Es va estirar al llit i, mirant el sostre pàl·lid i arquejat, es va adonar que s'anava trobant cada cop millor.

       Ben mirat, no va trobar gaire semblances amb la consergeria de l'escola muggle on havia anat. No era un lloc aclaparador, ni hi havia cap senyora conserge jugant a fer de metge amb cara de pomes agres...

***

       L'Altaïr es va despertar d'un son renovat. Hi havia moviment a la infermeria. Els passos de Madame Pomfrey anaven amunt i avall de la infermeria. Sentia dues veus noves que conversaven entre elles i amb Madame Pomfrey amb frases curtes, i s'intercanviaven instruccions i senyals. L'una de delicada i astènica, i l'altra de vibrant i agradable. Aquesta segona era profunda, càlida i amb cos, però pels seus matisos joves l'Altaïr va pensar que es tractava presumiblement d'un alumne més gran. Es veu que hi havia un altre pacient al fons de la infermeria.

   ―Bole, ajudi'm a tombar-lo ―va fer la veu de Madame Pomfrey, des de l'altre extrem de la sala d'on era l'Altaïr―. Vostè des dels braços...

       Les baranes de ferro del capçal i el somier de molles van fer un so metàl·lic mentre canviaven de posició el pacient. A l'Altaïr li arribaven flaires insòlites de tot de preparats remeiers que fumejaven o que feien bombolles.

   ―I ara... La poció vigoritzant i els emplastres, oi, Madame Pomfrey? ―va demanar la veu vibrant i càlida, gairebé amb una afirmació segura.

   ―Sí, la senyoreta Bidwell la va acabar de preparar ahir al vespre. Ha estat en repòs; ja és a punt.

       Aquella situació semblava quotidiana, a la infermeria. Com si fos escenari habitual d'una circumstància habitual amb personatges habituals...

       El seguiment que rebia aquell noi tenia tota la pinta de ser un tractament a llarg termini que els seus vetlladors ja estaven avesats a dur a terme.

   ―Bole ―va advertir Madame Pomfrey―, en Gloom no podrà entrenar-se fins que la poció i els cataplasmes hagin acabat de fer el seu efecte.

   ―Però ja podré fer esport quan es facin les proves de selecció, oi que sí, Madame Pomfrey?

   ―Això dependrà de les forces que tingui, senyor Gloom ―va contestar la sanadora, i l'Altaïr va sentir els seus passos com pujaven els graons de pedra cap al despatx.

       La veu vibrant va esperar que Madame Pomfrey no hi fos per parlar baixet a l'individu que vetllava.

   ―Té raó... Potser podries...

   ―No i no! ―va cridar tossut el tal Gloom, que jeia al llit de pacient de l'altre extrem de la infermeria―. Jo seguiré a l'equip, Robin!

   ―He convocat les proves per aquesta setmana entrant.

       Amb aquell comentari, l'Altaïr va caure en el discurs de la Lucy Weasley del primer dia. Es va imaginar l'Àstat esverat, retraient-li que hagués oblidat aquell nom. Robin Bole. Ell segur que hauria recordat el nom del capità de l'equip de quidditch d'Slytherin...

   ―Madame Pomfrey no em deixarà pujar a l'escombra fins d'aquí cinc o sis dies més.

   ―No puc postposar-les més, Sy ―va explicar en Robin Bole―. He reservat el camp per divendres que ve a la tarda. Però si encara no estàs prou bé...

   ―Faré les proves de selecció com tothom! ―es va excedir en Gloom, insistint amb determinació, forçant la seva veu delicada― Com sempre.

   ―Entesos ―va concedir el capità.

       L'Altaïr va poder entre veure, enllà de la cortina que separava els llits, unes cametes i uns bracets, prims i neulits com els d'una nina de drap, que s'estenien sobre el llit. Portava uns emplastres de color rosa pastel a les cames i als avantbraços, amarats d'una solució d'un blau turquesa diàfan. Tenia la veu endengada, però feia un esforç per parlar amb normalitat, com si la seva obstinació pogués eliminar aquell deix malaltís que semblava caracteritzar-lo. Una veu que contrastava desmesuradament amb la veu del seu vetllador.

       Estirada al llit, pensava que ella no tenia aquesta sort: no tenia cap vetllador de veu suau; sempre estava sola. Va posar una mà a la seva túnica plegada, a la butxaca de la qual hi havia el llibret de Sorgingoa. Però no es va atrevir a agafar-lo, i en va apartar la mà. Briubruixina no era allà, ni els seus pares, ni ningú. La Sue li havia dit que la vindria a veure després de classe, però no vindria. No vindria ningú. Dilluns tornaria a les classes normalment, i seguiria pel seu compte com sempre havia fet. Lluny de casa, lluny de tot el conegut. Res no havia canviat. Res no havia millorat...

       L'Altaïr va sentir moltes de les frases de la conversa d'en Bole i d'en Gloom sense parar-hi massa atenció. Fins que, en algun moment indeterminat, en Bole es va acomiadar del seu amic i de Madame Pomfrey.

       En Sy Gloom, el pacient que descansava en un dels llits del fons, havia corregut les cortines i devia estar dormint.

       L'Altaïr es va sentir més sola que mai.

       Tenia ganes de plorar. Havia fracassat? Això semblava...

       Va tombar el cap sobre el coixí sense ànim, i va sentir els passos de Madame Pomfrey cap a la porta de la infermeria.

   —Senyoreta Black —va dir, amb un to que intentava ser neutre però que deixava entreveure el somriure en les vocals—, té visita.

       Visita?

       Va alçar el cap del coixí i es va incorporar i, eixugant-se ràpidament els ulls humits, va mirar sense creure-ho: L'Àstat, la Sue, en Macmillan i, fins i tot en Kun Nott l'havien vingut a veure a la infermeria!

   —Apa, ja sabem que és viva —va remugar en Nott—, ja ens en podem anar...

       La Sue li va donar un cop de colze amb les celles arrufades amb desaprovació, però no va impedir que se'n tornés amb el seu pas solitari.

       Allò sí que era una sorpresa. Els seus companys de residència l'havien vingut a veure a la infermeria. Mai cap company de l'escola no l'havia anat a veure quan no es trobava bé. La consergeria sempre havia estat un lloc fred, impersonal i solitari...

       Però allí els tenia. Havien vingut.

   —No m'esperava que vinguéssiu... em pensava que no us importava...

   —No diguis bestieses, Altaïr! —va exclamar l'Àstat—. I és clar que ens importes!

   —Estàvem preocupats per tu —va afegir la Sue.

       L'Altaïr es va mirar els seus companys amb total desconcert.

   —Vam venir després de la classe de Vo-... de Madame Hooch —va explicar la Sue—, però ja dormies...

   —No ha estat res... Només una indigestió...

   —Doncs, noia —va intervenir en Macmillan, dedicant-li una de les seves mirades grises i inquietants que tant la descol·locaven—, si vomitar per Hogwarts tot l'un plegat no és res, a veure què dius quan et llancin un malefici de veritat!

       L'Àstat va fer cara de circumstàncies i es va apujar les ulleres de pasta que li havien relliscat pel nas.

   —Una indigestió...? No deuen haver estat pas els ous ferrats, oi?

   —Doncs pel que sembla sí —va respondre l'Altaïr—, això és el que ha dit Madame Pomfrey.

   —Vaja...

       Hi va haver un petit silenci, que l'Àstat va aprofitar per treure una cosa de la butxaca.

   —Té; t'he portat una cosa...

       L'Àstat li va lliurar, amb la seva mà tendre de dits llargs, un paquet pentagonal de color blau brillant. Era una granota de xocolata.

   —En fas col·lecció, oi? Ho vaig veure el dia del tren...

       La va agafar, encara no recuperada del tot de la sorpresa. Però quan l'Altaïr va desembolicar el paquet pentagonal la granota de xocolata va saltar de la caixeta.

   —No! —va exclamar l'Àstat, i es va llançar sobre la granota encantada.

       Però no la va atrapar, i la granota va seguir fent saltirons al passadís.

   —No pateixis, Àstat... De tota manera, segur que Madame Pomfrey no em deixaria prendre xocolata... Gràcies...

       L'Altaïr va tombar el cromo per veure quin famós li havia tocat. Un bruixot ancià de llarga barba blanca i frondosa, ulls marrons de mirada erudita i misteriosa sota les celles abundants, amb túniques medievals i barret punxegut. Portava un bastó màgic que aferrava amb les seves mans d'ungles llargues...

«Medieval, de dates desconegudes.

El bruixot més poderós de tots els temps,

conegut per a molts com a Príncep dels encantaments.

Gran defensor dels drets dels muggles.

Creador de l'Orde de Merlí

i impulsor de normes contra l'ús de la màgia en muggles

 

   —T'ha sortit Merlí! —va exclamar-se l'Àstat, amb ulls gelosos i cara de desig.

       Era un gran admirador del mag Merlí, i era el cromo que havia volgut sempre i que encara no havia aconseguit. I ara que regalava una granota de xocolata va i sortia...

       Però es va contenir les ganes. Va deixar de mirar-se el cromo, fent ullets, i de sobte va aparèixer un matís nou a les seves ninetes.

       La Sue i en Macmillan van intuir que la cosa es podia posar personal i van decidir deixar-los en el seu espai, i van desaparèixer, a poc a poc i discretament, per la portalada de la infermeria.

   —Escolta... —va començar a dir indecís—. Sento haver-te dit allò que et vaig dir... No volia pas dir que...

       L'Altaïr es va mirar l'Àstat amb l'expressió sorpresa. S'estava disculpant?

   —Aquesta setmana t'has apartat de nosaltres per això, oi? —es va aventurar. Es fregava les puntes dels dits avergonyit—. No et volia ofendre, de veritat.

       Ella no sabia què dir.

   —No crec que fos sort, la nit que vas aturar el sortilegi d'en Gaunt. Segurament a la classe de defensa... bé, reconec que el professor Dàgor pot ser molt intimidant...

   —Sí que ho és.

       El que l'Àstat va expressar va tocar l'Altaïr. Ell mirava a terra amb cert aire apocat mentre parlava, i les ulleres negres li relliscaves pel nas.

   —Em perdones?

   —És clar que sí —va declarar l'Altaïr, i va tenir la sensació de treure's un gran pes de sobre—. Jo no m'ho hauria d'haver pres tan a la valenta...

   —Així... Amics?

   —Amics!

       L'Àstat va agafar l'Altaïr per sorpresa i li va fer una abraçada totalment inesperada. L'última persona que l'havia abraçada havia estat el seu pare, a l'andana nou i tres quarts. I d'això ja en feia una setmana...

       Tanmateix, es va sorprendre corresponent-li l'abraçada. Ho necessitava. Havia estat molt sola.

   —Encara vols el cromo d'en Merlí? —va demanar l'Altaïr amb un somriure nerviós.

       L'Àstat va alçar la vista amb la innocència d'un nen al qual prometen un caramel.

   —Doncs podem escampar les nostres col·leccions a la taula de sala comuna —va proposar ella, amb un somriure, que ell corresponia— i fer un intercanvi de cromos. Et ve de gust negociar?

   —I tant!

       El somriure sincer i reconfortant de l'Àstat la va fer adonar que no, que no estava sola, i que no estava fracassant. Que havia pres la decisió encertada. La Sue i en Sílver Macmillan havien tornat a entrar a la infermeria amb ells. I es van passar junts hores i hores. Es trobava molt millor, i no només li havia fet efecte la pasterada de Madame Pomfrey. Alguna cosa havia canviat. Es va mirar els seus amics amb un nou sentiment. Sentia que els ho podia explicar tot, que hi podia confiar. Havia trencat aquell mur que l'aïllava.

       Per primer cop a la vida, es va sentir part d'un grup.

       No, allò no tenia res a veure amb la consergeria de l'altra escola. La infermeria era, certament, un lloc acollidor.

---------------

       Estic molt content d'haver arribat a aquest capítol!

  Celebrem la fi del bloqueig de l'Altaïr amb els seus nou amics. Ara sí, amics.

  Potser per algú altre semblaria una cosa banal, però marca un abans i un després.

     I també hem tornat a veure la Florence Bidwell, la monitora de Hufflepuff. Recordeu que ens la vam trobar al tren? Ajuda Madame Pomfrey a la infermeria; una mena d'auxiliar, de deixeble. També hem sentit el capità d'Slytherin amb el seu amic malaltís, que deu tenir una afecció estranya...

   A partir d'ara, l'Altaïr no camina sola!

   Au, que us vull llegir! ;)

Antares