De Beauxbatons a Ilvermornyhermione potter


Ilvermorny


Ilvermorny

Demà era el dia. Demà ella i la Poline marxaven a la famosa escola d’Amèrica: Ilvermorny. Els dies que havien passat a la nova casa havien estat plens de moments estressants, però l’Odette no els va patir perquè havia decidit ignorar completament als seus pares. Seguia sentint que no havien mirat per tots, només havien pensat en ells.

Les dues germanes ja tenien les maletes preparades al rebedor de casa, llestes per començar en un lloc nou. Ja portaven posat l’uniforme de l’escola: de color blau i vermellós. L’Odette el detestava amb tota la seva ànima.

-Adéu boniques, espero que us adapteu ràpid. Serà genial, ja veureu –els hi va dir el seu pare mentre les acomiadava a l’entrada de la casa.

La seva mare no els hi va poder dir res. Portava plorant tot el matí perquè no volia que les nenes marxessin. Li sabia greu deixar-les soles.

Els seus pares els hi havia dit la nit anterior que no les podrien acompanyar fins a l’escola, ja que elles hi anirien d’una manera diferent als altres alumnes. Les portarien amb un cotxe muggle. L’Odette no es creia que amb tanta tecnologia que hi havia i tanta màgia que tenien haguessin d’anar fins a l’escola amb cotxe, però no va fer cap comentari al respecte. Havia declarat el seu dret a la vaga no-verbal envers els seus pares i el respectaria.

Van pujar les dues al cotxe i es van acomiadar dels seus pares amb un moviment de braç, el de la Poline molt més efusiu que el de la seva germana.

-Ara que estem soles, ja pots parlar.

L’Odette la va mirar i va bufar, sense ganes de parlar amb ningú.

-Ma petite, ja veuràs que no serà tan horrible. D’aquí poc podràs tornar a França i...

-Poline, això ho dius tu. Dius aquestes bestieses perquè només hi passaràs un estúpid any. A mi me’n queden dos. Dos anys en un lloc horrible que no vull ni veure.

-No saps si és horrible.

-No és Beauxbatons.

Cap de les dues germanes va tornar a obrir la boca. A la Poline no li agradava veure així a la seva germana, però ja no sabia que més fer per donar-li ànims. A ella tampoc li feia il·lusió començar en una nova escola, però intentava veure la part bona de la situació.

 

Els jardins que envoltaven l’escola eren preciosos. Hi feia un temps de tardor que cap de les dues germanes havia experimentat mai i una lleu brisa feia moure els arbres amunt i avall.

El cotxe seguia pujant per un gran camí de pedra fins que es va parar davant d’una gran estàtua d’un home i una dona. Se’ls veia molt feliços.

-Senyoretes, a partir d’aquí han d’anar caminant.

Van baixar del cotxe i es van quedar les dues dretes, amb les seves maletes al costat, mirant com el cotxe desapareixia. Les dues es van mirar, nervioses, i es van quedar uns segons admirant la majestuosa estàtua.

-C’est incroyable, Odette.

La dels cabells color caoba es va fer una cua alta i, sense esperar a la seva germana, va agafar el baül i va entrar dins d’una gran sala tapada per una cúpula. Una gran balconada plena d’alumnes rient i parlant donava pas a molts passadissos que ella encara no sabia on portaven.

-El baül.

L’Odette va fer salt en sentir aquella veu aguda darrere seu. Era una mena d’elf domèstic però amb una fila molt més salvatge. Havia sentit a la Poline parlar d’aquestes bèsties durant aquells dies... Pukwidit? No, era un nom diferent...

-Sóc un pukwudgie, senyoreta. Treballo aquí i li portaré el baül on li faci falta.

Aquella bestiola tenia una veu amigable, però la seva expressió deia tot el contrari.

-Em dic Odette Gagnon, però sóc nova i...

Però abans de que pogués acabar de parlar, el pukwudgie havia desaparegut amb el seu baül. Ara estava sola i sense pertinences. La seva estança a Ilvermorny anava en davallada. Ara com ho arreglaria?

Un munt de nens que no devien tenir més d’onze anys van començar a passar-li pels costats, empentant-la i trepitjant-la, sense demanar-li disculpes.

-Senyoreta Gagnon? –va preguntar una veu femenina darrere seu.

Ella es va girar i es va trobar amb una dona baixeta i grassoneta amb les galtes vermelles com un tomàquet. Els seus cabells rossos com la palla estaven lligats els una cua mal feta. Segur que ella havia estat l’encarregada d’aguantar aquells nens. Al seu costat hi havia la Poline.

-L’estàvem buscant. Jo sóc la professora Gretel Davis, un plaer.

L’Odette li va donar la mà com a senyal de benvinguda.

-Ara començarà la cerimònia de selecció. A vosaltres dues també se us ha de seleccionar en una casa, així que espero que tingueu paciència. Només us heu de col·locar al davant d’aquelles quatre figures i elles us escolliran, no heu de fe res. A més, com que ja teniu vareta, la segona part us la saltareu i anireu directament a menjar.

La Poline va somriure i va assentir amb elegància, era tota una francesa ben educada. En canvi, l’Odette no va dir res, només es va quedar mirant el lloc que l’envoltava.

-Tothom ens mirarà?

-Aquesta és la gràcia, senyoreta Gagnon.

La professora Davis va marxar donant saltirons fins a ser al bell mig de la sala de la cúpula, on tothom va fer silenci quan la van veure agafar un pergamí per començar a recitar els nomes.

Quan va arribar a la lletra G, el cos de l’Odette es va tensar i va respirar profundament abans d’avançar en sentir el seu nom.

La professora Davis la va deixar sola al mig de la sala i ella es va mirar les quatre estàtues. No li feien gaire gràcia, a més notava les mirades de tots els altres alumnes damunt d’ella. Segur que tots es preguntaven què hi feia allà una noia que aquest any començaria sisè.

L’estàtua pukwudgie va alçar una fletxa a poc a poc i ella no sabia què fer. Tothom va aplaudir i la professora Davis va dir:

-Pukwudgie!

L’Odette va posar-se a un costat de la sala, ja que els altres nens de primer passaven directament a una sala on creaven el seu vincle amb una vareta.

Va esperar el torn de la seva germana, que es va situar al mateix lloc on havia estat minuts abans. Ara que ho mirava bé, s’hauria d’haver informat sobre les cases de l’escola abans de venir. Què era ben bé Pukwudgie? Com hi havia arribat?

La Poline va somriure, esperant la resposta de les estàtues, fins que una mena d’au va començar a moure les ales amb parsimònia. Què volia dir allò?

La seva germana va somriure i es va situar al seu costat. La va mirar, esperant alguna pregunta o algun comentari, però no va dir res, encara que els seus ulls blaus estaven plens de preguntes sense resposta.

 

************************************************************

Bones :) (Bones?! De debò?! Després d'aquesta desaparició?)

Primer de tot, demano disculpes avançades pel capítol. No espereu que el rebeu pas amb els braços oberts, ni molt menys xD però a partir d'aquí intentaré penjar, almenys, un cop al mes. Ara que ve Nadal intentaré inspirar-me i escriure, escriure i escriure, perquè en tinc ganes!

Ara bé, en referència al capítol, espero que us hagi deixat amb les ganes (tot i que sé que no ha complert expectatives), perquè tot el que sabrem a partir d'ara l'Ilvermorny (o moltes de les coses) me les hauré d'inventar una mica :)

Gràcies!