De Beauxbatons a Ilvermornyhermione potter


No ho vull fer tota sola


No ho vull fer tota sola

Quan ja tots els nens de primer estaven dins de l’altra sala, les germanes Gagnon van ser conduïdes per la professora Davis fins a un passadís on les esperava un home de mitjana edat amb una túnica de color roig. Els pocs cabells que li quedaven ja eren blancs, però els seus ulls marrons seguien tenint una brillantor de joventut, com si el temps no hagués passat. Anava afaitat i no se li veien gaires arrugues, tot i que era tan alt que potser no les veia gaire gent.

-Un plaer tenir-les aquí, senyoretes. Sóc l’Algibert Fontaine, el director de l’escola.

Les dues el van saludar i, mentre la professora Davis marxava amb els alumnes de primer curs, elles es van quedar amb el director.

-Si em segueixen, les portaré fins al menjador i els podré explicar una mica com van les coses aquí.

La Poline es va posar al costat dret del director i el va escoltar com si li anés la vida. En canvi, la seva germana només feia que mirar les parets decorades amb vinyetes que explicaven històries i decoracions immobiliàries. Estava intentant recordar per on passava per poder tornar després.

-Les classes comencen a les nou en punt i segueixen fins a les onze, on hi ha un descans de mitja hora i després es treballa fins a les tres. Es dina a les tres i quart i, a partir de les quatre, poden apuntar-se a les activitats que els oferim. Aquestes seran penjades al taulell d’anuncis de la seva residència.

El director seguia parlant, però l’Odette ja no el podia escoltar, s’havia perdut dins de les immensitats de l’edifici. Les grans aranyes il·luminades amb grans llums blanques, les estàtues tan realistes d’antics alumnes i les pintures que es movien a la paret, allò era el que més l’havia captivat. Ara estava decebuda de no haver preguntat res sobre l’escola abans d’arribar-hi, segur que al darrere hi havia una gran escola.

-I bé, si tenen alguna pregunta em podran trobar al meu despatx. Les deixo que sopin tranquil·les, el viatge deu haver sigut esgotador.

La Poline va assentir i li va donar les gràcies just abans d’entrar al gran menjador. Hi havia quatre fileres de taules rodones. Com el director els havia explicat, pels menjars especials s’havien d’asseure per residències, però normalment es podien ajuntar amb els altres sense cap problema. Ella va somriure i va anar cap al costat de taules on hi havia asseguda la gent de Thunderbird. Aquell era un dels dies especials.

Per altra banda, l’Odette es va quedar dreta davant de la porta. No ho volia admetre, però tenia por. I si no aconseguia fer amics? I si no estava còmoda a la seva residència? Tot allò l’atemoria.

-Senyoreta Gagnon –va dir-li el director, fent-la despertar de les seves pors-. S’integrarà ràpid, n’estic segur. Ilvermorny no és tan especial com la gent el vol fer semblar.

Ell li va dirigir un somriure ensenyant totes les dents i va obrir la porta del menjador de bat a bat, deixant veure les quatre fileres de taules plenes d’alumnes i una gran taula al fons de tot amb tots els professors que impartien classe a l’escola. La sala era d’un color crema que la feia molt acollidora i estava il·luminada per una gran cúpula on sempre, segons li havia explicat la Poline, hi entrava un sol radiant d’estiu.

L’Odette va deixar anar un llarg sospir i va armar-se de valor per asseure’s en una de les taules on estaven tots els alumnes de la seva casa. Va decidir anar a la que hi havia més a la seva vora, així passaria més desapercebuda. Mentre caminava no va poder evitar fixar-se en la Poline, a qui va trobar asseguda amb un grup de nois i noies, molt lluny d’ella.

-Abans de començar el sopar –va començar a dir el professor Fontaine, qui estava damunt d’una mena de podi situat al mig de la sala- vull donar la benvinguda a tots els nous alumnes. Espero que gaudiu dels moments a Ilvermorny, són d’allò més especials!

>>I, encara que sé que us esteu morint de gana, m’agradaria que tots junts cantéssim la cançó per als nostres estimats Pukwudgies! Sense ells seria tot molt més difícil.

I, dit això, alumnes i professors es van posar a cantar una cançó de ritme molt animat donant les gràcies als treballadors de l’escola, mentre ells els servien el menjar damunt de les taules.

-No pateixis, això no es fa gaire sovint –va dir-li una noia de cabells castanys a l’Odette, després d’haver vist la seva cara de sorpresa.

La francesa va somriure i va assentir, sense saber què contestar.

-Doncs bé, bon appétit! –va finalitzar el director, asseient-se amb els altres professors per sopar.

L’Odette va analitzar cada un dels plats que la mena d’elfs domèstics els havien servit i no va poder evitar sentir-se alleugerada. Tot el menjar era d’allò més normal per a ella. Va decidir servir-se una mica de sopa.

No va intentar entrar a la conversa de cap dels alumnes que hi havia al seu voltant. Parlaven sobre les vacances d’estiu, les classes del dia següent, els professors que tindrien i altres temes on ella tampoc podia participar.

-Molt bé Pukwudigies, seguiu-me –va dir alegrement la professora Davis quan els alumnes van haver acabat de sopar-. Pels que no ho sapigueu, jo sóc la responsable d’aquesta casa –explicava mentre caminava per una passadissos d’allò més amples.

Van pujar per unes escales decorades amb l’escut de Pukwudgie i van arribar a una gran sala amb sofàs, taules per estudiar i dues grans llars de foc i unes escales que conduïen a les habitacions. Dreta noies, esquerra nois.

La professora Davis va marxar i els va deixar allà per instal·lar-se. Pel que l’Odette havia entès, hi havia una sala entre les quatre torres (una per a cada casa) on s’ajuntaven tots els alumnes. El toc de queda per anar a dormir era a mitjanit i era quan la sala central havia de quedar buida. A part d’allò no sabia gaire cosa més, així que va decidir baixar per on havia pujat i anar a buscar aquella sala.

No va ser gaire difícil trobar-la, ja que qualsevol camí t’hi dirigia. És com la Roma d’Ilvermorny, pensava l’Odette mentre seguia l’únic camí que hi havia.

-Odette! –va sentir que cridava la Poline des d’un dels sofàs de la sala.

Aquesta estava decorada amb antiguitats de l’escola i hi havia taules plenes de pergamins, plomes i tinters per als alumnes que els fes falta, a més d’haver-hi una gran llar de foc que ho escalfava tot.

-Poline, je veux parler avec toi...

-Digues –va dir-li ella, que havia decidit deixar els seus companys al sofà i acostar-se a la seva germana.

-Je ne connais personne, je ne sais quoi faire.

-Odette, de les dues tu ets la simpàtica, així que ja pots començar a intentar parlar amb la gent. Algunes preguntes deus tenir, no?

-Oui, mais j’ai pensé que tu...

-Jo tampoc ho sé tot.

La petita de les Gagnon va dirigir-li una mirada assassina a la seva germana i va marxar de la sala, recargolant-se les puntes dels cabells pèl-rojos.

-Je ne l’avais jamais pensé. Elle ne veut pas m’aider et je dois le faire tout seule. Alors, pourquoi avoir une soeur? Uf, je veux partir d’ici!

-Per molt que et queixis no pots arreglar res, saps? –va dir-li la mateixa noia de cabells castanys que havia parlat amb ella a l’hora de sopar.

No sabia d’on havia aparegut, però ara mateix no volia parlar amb ningú.

-Je ne veux parler avec personne, s’il vous plaît.

-Nena, que jo t’entenc. Sé que no vols parlar amb ningú, però jo sí que vull. Un plaer, em dic Cyndy Wilson.

L’Odette va mirar a la noia de dalt a baix, parant-se al mig del passadís. Acabava de dir que l’entenia? Algú més en aquella escola entenia el francès? Però els ulls marrons i grans d’aquella noia no la van deixar seguir pensant, esperava una resposta.

-Em dic Odette Gagnon.

**********************************************************************************

Doncs bé, després de més d'un mes, us deixo aquí una nova entrega d'aquesta FF.

Primer de tot, m'agradaria donar les gràcies al Jomast, ja que sense ell no la podria haver penjat :)

I bé, sincerament no sé què més dir xD Així que espero que ens tornem a llegir el mes que ve (si m¡arribava algun tipus d'inspiració divina).