De Beauxbatons a Ilvermornyhermione potter


Explica'm coses!


Aquí us deixo un petit apunts perquè us quedin clares les coses que es diran en aquest capítol. Crec que he sintetitzat molt tot el que s'ha d'explicar, però durant els següents capítols s'aclarirà tot amb molt més detall :)

-L'Odette té 16 anys. Farà sisè a Ilvermorny.

-La Poline farà setè a Ilvermorny.

-Les classes són diferents.

-Hem de pensar que a Estats Units la majoria d'edat s'obté als 21 anys.

-El curs escolar comença l'1 d'octubre i acaba el 4 de juliol.

Crec que amb aquests en tindreu suficient per entendre el capítol. Ens veiem!

***********************************************************************************************************************

Explica’m coses!

L’Odette va seguir caminant pel passadís, sense mirar més a la Cyndy. No tenia ganes de parlar amb ningú, però la noia de cabells castanys la va seguir. Caminava al seu costat i només feia que parlar. Havien sopat coses diferents, potser?

-Doncs jo faig sisè i vaig a Pukwudigie. La veritat és que la nostra casa és força avorrida, però sempre estem a temps d’animar-la, eh! –va dir-li, picant-li l’ullet-. Visc a Canadà, justament a Montreal, per això entenc el francès. Bé, ja saps que allà el francès és...

I va seguir xerrant durant molta estona, mentre l’Odette caminava, sense saber on anar. Va arribar un moment on ja es pensava que estava donant voltes en cercles i que no podria arribar enlloc.

-Estàs bé? Fas cara d’estar cansada. Clar que és normal, portes molta estona caminant sense parar.

La Cyndy es va asseure al terra, recolzant el cap a la paret, i li va dirigir un somriure a l’Odette, convidant-la a asseure’s amb ella allà. La francesa va deixar-se caure damunt de les rajoles de color marró fosc i va deixar anar un llarg sospir.

-Ara explica’m coses sobre tu.

Els ulls blaus de l’Odette es van obrir com taronges i la Cyndy va entrecreuar les cames per estar més còmoda, sense deixar de somriure.

-Doncs vinc d’Argelers i abans anava a l’escola de Beauxbatons. Tinc una germana gran que porta tot el mes de setembre parlant-me d’Ilvermorny, però no l’he escoltat gaire. No vull estar aquí, però em motiva saber que només m’hi haig de passar dos cursos.

La Cyndy es va passar la mà pels cabells castanys abans de mirar-se l’Odette i posar-se a riure com una descosida. L’Odette va dirigir-li una mala mirada a la noia i va posar els ulls en blanc. Estava en un lloc ple de bojos.

-Estimada Odie, crec que la teva germana no sap gaires coses d’aquesta escola...

-Per què ho dius?

-Perquè a Ilvermorny hi ha deu cursos. Dels onze als catorze fas el que anomenem la bàsica, dels quinze als disset hi ha la secundària, dels divuit als dinou es fa una mena de formació especialitzada, llavors als vint fas un any d’extraordinària. Pensa que ha Estats Units la majoria d’edat es té als 21 anys.

Deu anys d’escola?! Això volia dir que li quedaven més cursos dels que s’imaginava! Com podia ser que la Poline no l’hagués informat d’aquella novetat? Quines coses més hauria passat per alt perquè ella no s’enfadés més encara amb els seus pares? Ara sabia segur que s’hauria d’acostumar a aquell lloc que tan poc l’atreia.

-Odie? No és per tant! Es fan curts els cursos escolars.

L’Odette es va girar de cares a la noia d’ulls marrons i li va suplicar ajuda amb la mirada. Sabia que l’única persona que la podia ajudar ara mateix era ella. no pensava dir-li res del que descobrís a la Poline, ja s’ho trobaria ella soleta gràcies als seus nous amiguets.

-Dins de cada torre hi ha vuit pisos... bé, sí, diguem-ne així. Per pujar a la torre hi ha una estàtua a qui li has de dir quin pis vols. El nostre és el sisè. Allà dins hi ha una saleta on ens hi estem tots els del nostre curs. Més o menys som quinze nois i quinze noies. Estem dividits per sexe en tres habitacions de cinc.

>>Els alumnes de novè i desè estan en un edifici aquí a la vora. Normalment només els veiem els dies no lectius, als partits de quodpot i durant les festes. Es veu que estan molt enfeinats, diuen.

-I on ens ha portat la Davis?

-Ens ha portat a la sala dels de primer. En teoria són ells els nous, per això els deixen a tots allà.

L’Odette va riure i es va col·locar un floc rebel de cabells darrere l’orella, preparada per sentir escoltant tot el que la Cyndy tenia per explicar-li. Aquella escola era un món nou i, gràcies a aquesta noia, començava a tenir ganes de descobrir-lo.

-La Davis ja parlarà amb tu demà per les optatives que has d’escollir, però no pateixis, són guais. Encara que dubto que facis les mateixes que jo –va riure molt fort, tirant el cap enrere. L’Odette suposava que s’havia recordat d’alguna cosa que li feia molta gràcia, però no es veia preparada per preguntar-li què era-. Jo no em porto massa bé amb la gent de la nostra residència. Tots els meus amics són d’altres residències. Demà te’ls presentaré!

La Cyndy es va aixecar del terra, es va espolsar el cul amb les mans i li va oferir la mà a l’Odette. Ella la va acceptar i es va aixecar. Juntes, van començar a caminar per tot de passadissos plens de quadres i estàtues que parlaven abans que el toc de queda arribés i, finalment, van arribar davant de l’estàtua d’un petit Pukwudigie amb aire de mal geni.

-Bona nit, Kurko. Ens agradaria anar al pis sis.

-Ostres Wilson, avui si que vens d’hora. A més, vas acompanyada, què estrany...

La Cyndy li va fer una ganyota i l’estàtua va apartar-se de la paret i va aparèixer una gran porta de roure amb inscripcions en llatí les quals l’Odette no va poder llegir, ja que la Cyndy la va empènyer cap a dins. La sala era força gran i hi havia pocs alumnes repartits per allà. Era com una versió petita d’aquella sala gran on s’ajuntaven totes les residències, la qual l’Odette encara no sabia quin nom tenia, ja ho demanaria a la Cyndy quan la castanya deixés de parlar durant uns segons.

-Si vols podem anar cap a l’habitació. Demà serà un dia genial!

Les noies van pujar les escales fins a l’habitació i, en obrir la porta, es van trobar totes les altres noies amb qui compartien habitació. Se les van quedar mirant, com si haguessin fet alguna cosa mal feta.

-Bona nit, boniques. Espero que dormiu d’allò més bé –va dir la Cyndy, trencant el gel-. Us presento l’Odette Gagnon.

Les noies de l’habitació li van dirigir un somriure forçat i una d’elles es va acostar a la francesa, ja amb una camisa de dormir de color cafè i li va allargar la seva mà blanca de dits llargs.

-Un plaer, jo sóc la Harper Morrison, dels Morrison d’Ohio.

Els cabells ros sorra es van moure quan ella hi va passar la mà i en el seu rostre blanc com un glop de llet s’hi veien contrastats els ulls negres i grans sense gairebé cap pestanya.

-Encantada –va aconseguir dir l’Odette.

-Elles són la Callie Jackson i la Gianna Carson.

Els dos clons del fons de l’habitació van moure la mà amb rudesa i van seguir pendents de la Harper, esperant per saber quines paraules sortien d’aquells llavis.

-Sí, sí, gràcies per les presentacions Harper, però és tard i vol ploure.

La Cyndy la va estirar fins a un petit lavabo de dins de l’habitació i va tancar la porta amb ferret. La castanya va asseure’s damunt de la tapa del vàter i va deixar anar aire abans de mirar l’Odette.

-No la suporto! -va articular amb cara de frustració.