El Retorn dels BlackAntares_Black


XII- Els Consells de Briubruixina (2a part)


XII

Els Consells de Briubruixina

(2a part)

 

       Això sí. M'intriguen d'allò més els costums d'aquesta escola. No entenc com és que permeten que focs demoníacs s'instal·lin als dormitoris dels alumnes. Hauries de saber si n'hi ha als altres dormitoris i informar-ne algun professor. Tal com s’explica al llibret que et vaig regalar, invocar és una mena de màgia molt perillosa i delicada. Demana una fermesa de ment important. El Manual no s'equivoca. No crec que es tracti de la teva amiga Susann, ni de les bessones. Però si de debò hi ha un bruixot capaç de conjurar un ens espiritual així amb accés a la vostra sala comuna i dormitoris, podríeu estar exposats a alguns perill. Vés alerta.

 

       Les classes de Duel Màgic no només us aportaran disciplina i maneres, sinó que són eines essencials per l'autodefensa i el domini de la màgia. Ja m'imagino per què has agafat aquesta classe extraescolar. Però centra't en el que pots aprendre; ja tindràs temps de mirar varetes... Dóna-li una oportunitat a aquest mestre de Defensa, que segur que us pot ensenyar moltes coses. Té tota la raó del món quan diu que som en una època de post-guerra. Els temps de post-guerra, si bé no tan terribles com la guerra, tenen el perill de fer-se invisibles. De confondre’s entre esferes de pau fins a fer-te creure que és una normalitat. Sorgingoa pot ser un recolzament important, tant per a tu com per als teus amics.

 

   —Vosaltres teniu al dormitori...

       Però l'Altaïr es va deturar: la Sue havia canviat la seva expressió de cop i volta. El seu rostre moreno i ple de contrastos li demanava que no seguís. Encongia els seus grossos ulls de cafè i abaixava les comissures dels llavis, tot brandant imperceptiblement el cap.

   —...elfs domèstics que us vinguin a fer el llit? —va acabar dient l'Altaïr, en una improvisació mediocre.

   —I és clar que tenim elf domèstics! Hi són per servir-nos! —va exclamar l'Àstat.

   —Sí —va assentir l'Altaïr—, és clar, quines preguntes!

       La Sue li demanava que no comentés als nois que tenien un foc blau demoníac al seu dormitori. Però per què? Ella els havia fet partícips de les seves recerques...

   —Això era tot el que ens havies de dir? —va demanar en Macmillan, amb un dels seus esguards més inquietants.

       L'Altaïr es va sentir desarmada un altre cop. Com era que cada cop que el mirava tenia una sensació estranyament familiar? Ella va cercar refugi en el rostre càlid de la Sue, la qual va ser ràpida i convincent:

   —Només volíem saber si només hi havia elfs a les cuines o per tot el castell. Amb totes aquestes lleis a favor del treball digne i tot plegat...

   —Només faltaria! —va saltar l'Àstat.

       Però allò tampoc no semblava haver convençut del tot en Sílver Macmillan.

 

***

   —Per què no m'has deixat que els ho digués?

   —El què?

       L'Altaïr va inclinar el cap significativament i el verd boscà dels seus ulls es va intensificar. La Sue va deixar de fer-se l'orni, i va abandonar l’expressió teatral.

   —Sue, crec que si hi hagués cap altre dimoni de foc al seu dormitori ens ho haurien dit.

   —I no creus que també ens ho amagarien?

   —Jo no els ho amagaria. Per què no vols que els parli de l'Ignis?

   —No és emocionant, tenir un secret? —li va fer confidència la Sue.

       L'Altaïr es va mostrar insegura. Briubruixina havia dit que podria ser potencialment perillós...

   —Au, vinga! —va fer la Sue botant, inflant les galtes morenes—. Serà el nostre secret. Un secret d'amigues. Només de noies. D'acord?

       L'Altaïr no hi trobava la gràcia. Però què havia de fer? Va acceptar de concedir-li aquell caprici. Però aquell esperit blau i geniüt li treia el son. A més, li feia por que l'Àstat i en Macmillan ho sabessin per una altra banda. I si les Doppel ho explicaven a en Gaunt?

       La Sue va agafar la mà de l'Altaïr amb el rostre resplendent i amb un ampli somriure, que li deixava aquells clotets simpàtics a les galtes. La feia córrer animadament cap a les classes: Astronomia teòrica (on la professora Borgil anava amb peus de plom per no ser ‘‘expulsada’’ novament de la seva pròpia classe) després de l’hora i mitja matinal de Transfiguració, i Encanteris de després de dinar... on l’Evan Wood va tenir l’encert de preguntar a l’Altaïr com es trobava sense crear al seu voltant gaire expectació.

       Però una mirada grisa de suspicàcia l’esperava a l’entrada, prop dels pupitres de les darreres fileres.

   —Què és el que no ens voleu dir? —va demanar en Macmillan a l'Altaïr, quan els altres tres van haver sortit.

   —Què? No res...

       L'Altaïr sabia perfectament que es referia al foc demoníac, però havia dit a la Sue que no n’hi diria res. Va intentar somriure, però els ulls grisos inquietantment familiars d'en Macmillan la van tornar a desmuntar.

   —Què és el que hem de tenir al dormitori?

   —No res —va insistir l'Altaïr amb més fermesa, però sense cap esperança que ell ho deixés córrer.

       Se sentia més empesa a voler explicar-li a ell que no pas guardar-ho secret perquè la Sue li ho havia demanat. Però no entenia per què ho sentia així. Per sorpresa de l'Altaïr, ell va deixar anar finalment:

   —Molt bé.

       L'Altaïr havia obert la boca i havia estat a punt de xerrar, però la va tancar a temps.

   —D'acord.

       En Sílver Macmillan va esperar uns segons abans de segur parlant.

   —Black —L'Altaïr es va tombar sorpresa per aquell canvi de to—, jo sí que et volia dir una cosa.

       Es va posar a remenar la motxilla i ella es va esperar que en Macmillan en tragués allò que hi cercava.

   —En Zeller em va deixar un parell de papers dels que aquells mussols van llançar per colgar el professor Longbottom, aquell dia a l'andana nou i tres quarts...

       En Macmillan li va lliurar un feix de papers.

   —Sí, són blancs —va contestar decebuda—. Ja ho vam veure al tren.

   —En Zeller em va dir que no hi havia trobat res. Fins que...

       Ell va obrir un finestral ple de vitralls de colors del passadís i el va apuntar amb la seva esvelta vareta d'àlber. Va esperar que una parella de fantasmes que caminaven pel passadís, i que devien tenir una conversa íntima perquè parlaven amb la veu molt baixa, tombessin la cantonada. La lluïssor blanc perla va desaparèixer a través de la paret de pedra.

   —Lumos.

       La llum de la vareta va travessar el vitrall fins arribar al paper, on es van projectar les llums de colors. Però el raig travessava el paper i aleshores, des de l'altra banda, l'Altaïr el va veure:

   —Què és això?

       Davant de la seva sorpresa, una marca a l'aigua va aparèixer al paper: un segell rodó dins el qual hi havia el dibuix de tres arbres estranys que creixien d'una manera curiosa sobre la superfície d'una esfera de terra i de roca. I, com és habitual en les imatges màgiques, les branques dels arbres es movien lentament com si seguissin la melodia relaxant d'una dansa reposada. La filigrana estava confeccionada amb tanta cura que la diferència de gruix a la pasta del paper era totalment imperceptible al tacte.

       El més curiós de l'arbre màgic d'aquell segell era que creixia a l'inrevés en contra la gravetat.

   —No et sona de res?

   —Doncs... —va començar a dir l'Altaïr després de reflexionar-hi una estona.

   —L'hem vist a la biblioteca —va explicar en Macmillan—, te'n recordes?

       L'Altaïr va evocar aquell dia a la biblioteca. On podria haver vist una imatge com aquella?

   —Sí! —va exclamar de sobte—. Aquell llibre que vam agafar a l'atzar i l’Àstat hi va fer un deleo!

       En Macmillan va somriure amb aprovació. Ella estava exaltada.

   —Anem a la biblioteca a buscar aquest llibre!

       En Macmillan va somriure amistosament.

   —En Zeller ha dit que diries això.

 

***

       Novament a la biblioteca, l'Altaïr se sentia en un refugi. Feia mitja horeta que s'havia post el sol i el fil de lluna que penjava en la fosca es veia a través dels finestrals. Les torxes cobrien les altes prestatgeries de llibres d'una llum tènue i grogosa.

       L'Àstat, que es recordava d'on havien vist el llibre per primer cop, els va guiar per unes prestatgeries enllà de Criatures màgiques, Plagues de jardins, Botànica exòtica...

   —Després de Pocions —els explicava mentre recorria la biblioteca de prestatgeria en prestatgeria—, he anat al dormitori a fer una becaina i--

   —Una becaina!? —va saltar la Sue, que caminava a passos curts i ràpids, enganxada al braç de l'Altaïr seguint la corrua rere l'Àstat—. A les sis del vespre!?

   —Àstat, m'encanta que t'agafi son a aquestes hores, si després tens aquestes il·luminades!

       A l'Altaïr ja no li importava haver fet una classe desastrosa, com era d'esperar, ni que el professor Llagot l'havia fet quedar per ajudar-lo a recollir (no era un càstig, és clar, sinó una excusa per preguntar-li coses a la seva alumna Black). L'Altaïr només pensava en el cas dels mussols i els papers del professor Longbottom.

   —Abaixeu la veu —va demanar en Macmillan—, que no fos cas que vingui Madame Pince...

   —Doncs resulta que estava estirat al llit i em penjava el cap pel cantó dels peus —va seguir l'Àstat amb el volum més suau, tot repassant els prestatges—, i em mirava els papers aquests només amb la llum verda de les làmpades del dormitori perquè el sol ja es ponia.

   —I aleshores ho has vist...

   —...a contrallum!

   —Això mateix! —va dir l'Àstat amb un somriure a la seva cara allargada, i els seus ulls van trobar el que cercaven:—. Aquí!

       Quan ell el va treure de la prestatgeria (no sense que el llibre del costat es queixés, perquè tenia dolors al llom i no podia rebre cops...) tots quatre s'hi van abocar. Aquella arbreda que creixia a l'inrevés els va entrar pels ulls.

   —Guia de Botànica de Marina Fetillera?

   —Marina Fetillera? —va exclamar en un xiu-xiu l'Altaïr—, No és l'autora del llibre d'encanteris??

       L'Àstat va alçar les celles i li van relliscar les ulleres negres, i l'expressió reflexiva que havia adoptat fins ara va desaparèixer de sobte.

   —Ni idea...

   —És veritat —va corroborar la Sue, recordant el seu llibre de text—. És la mateixa autora: així es veu que també té treballs de botànica.

       I, a jutjar per la portada del llibre, aquells treballs de botànica també descrivien aquella mena d'arbres estranys que creixien desafiant la gravetat.

   —Potser —va intervenir la Sue amb el seu to de sospita— el professor Longbottom està ficat en una societat secreta i il·legal de criança d'exemplars d'espècies prohibides o protegides.

       Els altres tres se la van mirar escèptics.

   —Tu creus?

       «No et deixis encisar per una mestra d'aparent presència feble». Aquella frase de Briubruixina, que es referia a la professora Borgil, era perfectament aplicable al professor de Botànica. Però... tractant-se d'algú tan afable com ell...?

   —Això mateix —va seguir la Sue, animant-se en les seves sospites, prou infundades, sobre els secrets i les activitats il·legals dels altres—. Cria plantes prohibides en benefici propi i tràfic de--

   —No sé si és gaire probable, això, en el professor Longbottom —va comentar en Macmillan—. Un bruixot tan entregat . No té ni cap ni peus.

   —Això seria més propi d'en Llagot —va dir l'Altaïr, que havia vist els calaixos i ingredients del professor de Pocions, i com li queia la bava parlant d'El Prestatge...

   —Digueu el que vulgueu, però tothom amaga coses...

       Es van tornar a mirar la portada del llibre, hipnotitzats per les branques dels arbres que havien començat a balancejar-se.

   —Mirem-nos-el amb calma —va dir l'Àstat, que s'havia apujat les ulleres i tornava a tenir aquell deix d'il·luminat als ulls—: agafem-lo en préstec.

       Però just en aquest moment, una ombra escarransida els va tapar la llum grogosa que els arribava de les torxes. Madame Pince, el vell voltor desnerit amb perfum de cel·luloide que feia niu entre pedra freda i antic pergamí, va aparèixer de sobte mirant amb els seus habituals ulls estrictes els quatre alumnes de primer. El temple de la biblioteca deixava de ser un refugi acollidor.

   —No se'l poden endur —va dir la bibliotecària amb la veu seca—: aquest llibre està exclòs de préstec.

       La Sue va agafar el llibre de les mans de l'Àstat, i va fer el gest de dirigir-se cap a les taules, però el braç ossut i escardalenc de Madame Pince li va barrar el pas.

   —Les vuit. Hora de tancar.

       El llibre es va escapar tot sol de les mans morenes de la Sue i va anar a parar volant al seu espai de la prestatgeria. Ella va intentar treure'l un altre cop, però es va trobar que el llibre estava enganxat. Devia portar un sortilegi de permanència.

   —He dit que és tan-cat. Tornin demà.

 

***

       Aquella breu estada a la biblioteca la va fer pensar. Estirada al llit de cobrellit verd i brodats de fil d’argent, envoltada de columnes de pedra on s'hi entortolligaven serps amb ulls de maragdes, no parava de donar-hi voltes. Aquella arbreda lleugera com l'aire va tornar a envair-li el pensament. Com podia existir una varietat de planta tan estranya? Com es podia fer créixer un arbre cap per avall?

       La llum verdosa i tènue del dormitori de les serps travessava les cortines de seda del seu baldaquí. I entre aquella claror verda que es dissipava, una taca blavosa de llum respirava en un queixal de la paret.

       L'Altaïr es va llevar del llit i va anar de puntetes cap a aquell racó luminescent. El terra de pedra llisa que feia aigües estava fred, i va resseguir descalça el caminoi de moqueta ple de sanefes medievals. La Sue dormia tota arrupida sobre el seu propi cos; va passar pel costat del llit de l'Eco, que s'havia tapat fins d'alt amb el cobrellit, i pel de l'Até, que dormia de costat. L'Altaïr procurava no fer soroll; la Nix era la que tenia el son més lleuger.

   —Ei, Ignis!

       Va bufar la flama blava del seu inquilí demoníac i li xiuxiuejava per despertar-lo.

   —Que no saps quina hora és, tu?! —va rondinejar el foc màgic.

       L'Altaïr va preferir ignorar el seu mal humor.

   —Tu no en deus saber res, d'una arbreda flotant, oi?

   —Es pot saber per què sempre que teniu un problema em pregunteu a mi?

   —Perquè ets un geni de la ment. Ho hauries de saber tot!

       Aleshores va caure en el Manual Sorgingoa. Si sabia què era l'Ignis, potser en sabria alguna cosa, d'uns arbres que creixen en contra la gravetat...

       Es va tornar a estirar al llit amb el llibret sobre l'abdomen.

       El dimoni de foc li va llançar una flamarada freda.

   —Ei! —va mormolar l'Altaïr en to de queixa, sacsejant la mà amb dolor.

   —Sempre amb aquest llibret estúpid!

   —I tu sempre tan malhumorat... —li va contestar l'Altaïr a sota veu i es va llepar el dors de la mà on sentia la fiblada.

       Tant aviat l'aquarel·la dels Pirineus va aparèixer tota coronada d'estels i símbols màgics escampats, l'Altaïr va tornar a pensar en la carta de Briubruixina...

 

       Ai, Sorgingoa. Perdona si la revelació del seu contingut et va fer passar un mal tràngol. La visió d'aquestes muntanyes i estels no t'han de ser indiferents. Hi has crescut, aquí. Confio, sobretot, que et farà sentir com a casa.

       Deus tenir un llast al cor, Altaïr. Jo el tindria. Crec que la persona que s'allunya del seu lloc sent una punxada profunda que li pot durar mentre no retorni. Potser amb una ferida. Els colors tardorencs ja comencen a vestir l’arbreda pirinenca, però no deixo de notar-hi un deix de tristesa. La Natura també sap que has marxat. Però dius que els teus objectius són allà, i que ha arribat el moment de prendre les regnes del teu destí. Em tindràs al teu costat.

       Em demanes pel curs de les assemblees al Cercle. Ja saps que no puc donar-te tots els detalls dels assumptes del Consell de la Fageda fora de les reunions, però al Consell estem enfeinats. He d'anar a reunir-me amb el Síndic de les Agulles, pels assumptes de licantropia. Ens preparem per l’imminent divendres de lluna plena. De moment no hem de patir; mantindrem el contratemps a ratlla.

       Respon la correspondència dels pares i cuida molt bé l’Umbra.

 

Amb molt d'afecte,

Briubruixina

PD: Ja has explicat els primers dies a Hogwarts a la Granny? Escriu-li, estarà contenta. Fes-me cas.

 

       L'Altaïr no entenia per què Briubruixina insistia a reconciliar-la amb la Granny. No podia comprendre què era el que les lligava. Era evident que hi devia haver alguna rivalitat entre les dues bruixes. La nena encara tenia clavada a la memòria la visió d'aquell duel armat amb vareta, aquella explosió màgica que va esmicolar la vareta de cor de drac que l'Altaïr encara conservava en secret.

       No ho sabia del cert, però s’afigurava el que que havia succeït. El poder màgic de Briubruixina s'havia imposat a la rebel·lió de la Granny, i la seva autoritat indiscutible s'havia fet palesa. Havia estat un intent d'un motí organitzat, o era la Granny que volia ocupar el seu lloc? La Granny havia fugit de la comunitat avergonyida per la derrota. L'Altaïr s'entristia quan pensava que aquella fugida no havia estat l'única que havia comès la seva padrina. També era desertora de la Guerra, de la qual s'havia escapat cames ajudeu-me. I aquella tristesa se li transformava en indignació i ràbia. Estava convençuda que la Granny era una covarda i també havia intentat prendre l'autoritat d'una gran bruixa en un Cercle Màgic on ni tan sols s'havia criat. Aleshores per què Briubruixina es comportava com si aprovés els actes de la Granny i s'entestava a defensar-la?

       Però Briubruixina sempre tenia raó. I, tot i la seva aura clara i franca rere aquella presència imponent, sempre hi havia un cúmul de misteri al voltant de les seva persona. Glopades de secrets en les seves paraules, i, per descomptat, vestigis de noms no dits, com fantasmes del passat que sovint rondaven per la ment de la dirigent del Consell de la Fageda, entre cada línia que entintava.

       L'Altaïr no sempre entenia les raons de Briubruixina, però confiava en la seva mentora, els consells de la qual feien desembocar els dubtes i els problemes a desenllaços encertats. Així que li feia cas. Ara li demanava que s'esforcés a refer el seu vincle amb la Granny. I, per molt que el seu orgull s'hi oposés, en aquell assumpte l'Altaïr també li faria cas.

       Li escriuria.

 

-----------

         Quines ganes que tenia de tornar!

No em disculparé per haver estat com deu mesos sense penjar ni per portar un any de retard i bla bla bla. El procés artístic necessita el seu temps i els pensaments també han de madurar i ordenar-se. Si bé tinc la història més que planificada (i em fa respecte experimentar una impaciència tan delicada davant dels capítols que encara han de venir —perquè no ho podeu saber tot de cop), hi ha coses que no estan escrites (capítols a mitges i així) i les males èpoques de salut i emocionals entorpeixen i endarrereixen el procés d'escriptura i de creació. I les històries del lector s'interrompen... Què us he de dir; vosaltres també sou artistes creadors!

(però això no treu que em sàpiga greu tenir-vos a l'espera tants mesos... lectors i personatges)

   Val a dir que aquest capítol m'ha costat d'escriure especialment. Suposo que per l'alternança de la carta de Briubruixina, i per donar sentit a l'ordre dels fets. Confio, però, que us hàgiu trobat i s'hagi entès tot!

   Els capítols són lents (perquè jo també sóc lent), i per tal que no us perdeu us diré que som a la setmana del 12 al 18 de setembre del 2016, i el proper capítol viurem el divendres 16, data per la qual estan programades les proves de quidditch.

   Renoi, aquest setembre se m'està fent etern. I espero que aprofiteu aquesta ''eternitat passatgera'', perquè el temps només s'estira i s'arronsa en la lectura! ;)

Antares