Pàgina de la meva fanfiction
Regles del fòrum
Recordeu-vos d'escriure com a mínim 4 línies.
Recordeu-vos d'argumentar les coses sempre que pugueu.
Totes les Normes del fòrum
Recordeu-vos d'escriure com a mínim 4 línies.
Recordeu-vos d'argumentar les coses sempre que pugueu.
Totes les Normes del fòrum
- *Luna Lovegood*
- Alumne/a de 6è
- Entrades: 230
- Membre des de: ds. juny 07, 2008 10:25 am
- Nom: Maria
- Rang: Vaga professional
- Ubicació: El meu ordinador @_@ (?)
- Contacta:
Pàgina de la meva fanfiction
Bé, he començat a escriure una fanfiction titulada "Un altre elegit" que parla de que l'elegit és el Neville, començant des de l'entrevista de feina amb dumbledore&trelawney. Aviat tindré acabat el primer capítol, us poso un part a veure si us enganxa. Podeu escriure suggerències, crítiques negatives o positives o algu que us faria il·usió que sortís. Opineu!
Ara si:
En Dumbledore avançava per Hogsmeade. Era hivern i els carrers estaven nevats, era negra nit i feia un fred que pelava inaguantable. Però en Dumbledore avançava amb pas decidit per la neu blanca, havia d’anar al Cap de Senglar per entrevistar-se amb una candidata a professora de futurologia. Si hagués pogut triar no hi hauria anat, ja que allò suposava veure l’Aberforth, el seu germà, amb qui ja havia tingut un conflicte, i a més no és que tingués una gran fe en la futurologia. Absort en els seus pensaments, va anar avançant quasi inconscientment i al final va arribar a la taverna. Es va arreglar la capa i va obrir la porta. Hi havia poca gent. I és que de “gent”, és a dir, persones, només n’hi havia tres, la resta eren un parell de mòmies que feien una pudor fortíssima d’ous podrits de fa setmanes, tres gòblins i uns quatre éssers que no se sabia si eren humans o no perquè duien la cara i el cos tapats. Era curiós que la taverna estigués tan plena, i és que normalment era quasi buida. Però el fet és que eren temps difícils, els temps de la tirania de la dictadura de Voldemort, i la taverna, el Cap de Senglar, es considerava un refugi. Encara que no ho era; era el lloc on molts cavallers de la mort feien tripijocs amb els seus verins i els seus plans, però potser per això es considerava refugi: els cavallers de la mort estaven tan ocupats amb les seves coses que no es fixaven en la gent, mentre que a les Tres Escombres, on anaven a prendre una beguda, sí. En fi, tothom opinava diferent. Pensant, pensant, va xocar contra la taula. Quan va aixecar el cap, els seus ulls blaus van topar amb uns altres ulls blaus iguals, si bé en una cara bruta, de barba grisa mal afaitada i cabells escassos. Era el seu germà, l’Aberforth, l’amo de la taverna. En Dumbledore va pensar que era curiós que ell fos director de Hogwarts i considerat el millor bruixot de tots els temps mentre que el seu germà Aberforth era l’amo i cambrer del Cap de Senglar, aquell hostal de mala mort. Llavors l’Aberforth va dir, en veu neutra:
–Què vols?
I en Dumbledore va contestar en la mateixa veu neutra:
–Vinc a veure una candidata com a professora de futurologia. Es diu Trelawney.
–Segon pis, 3a porta a la dreta. –va contestar l’Aberforth secament.
En Dumbledore va pensar que podria haver estat pitjor, la reacció de l’Aberforth, almenys no havia armat cap escàndol ni li havia dit que se n’anés, no li havia llançat cap malefici, no li havia tirat una sabata pel cap... Va començar a pujar les escales, va buscar la tercera porta amb la mirada i s’hi va acostar. Va fer-hi dos cops suaus i va trobar la possible professora, la Trelawney. L’estranya dona duia molts xals de tots colors, ulleres gruixudes que li feien tenir l’aspecte d’un mosquit i molts, però molts collarets, braçalets, arracades i totes les joies daurades amb pedres de colors incrustades que es puguin imaginar. La Trelawney va dir:
–Passi senyor Dumbledore, passi... Vol una mica de te...? Ai, no, el meu ull interior em diu que és al•lèrgic... –utilitzava una veu mística per fer-se la interessant, una veu embafadora i que feia venir son, però amb en Dumbledore no va funcionar.
–Bona nit, senyoreta Trelawney –va dir ell, tallant–. I no sóc al•lèrgic al te. De fet m’aniria molt bé, no sap la fred que fa a fora.
–Ah. Ja –va dir la Trelawney, lleugerament molesta–. Però el meu ull interior m’avisa de que li passarà alguna desgràcia... es cremarà...
–M’hi arriscaré.
Recordeu que això és un fragment de res, i que cada dia ho vaig canviant.
Llavors ve el tros en qué la Trelawney diu la profecia i l'Snape surt corrents, tal tal, que no tinc ben perfilat i no poso i ja ve una altre pàgina:
–... i això és el que he sentit fins que han obert la porta i m’han descobert– va explicar en to orgullós l’home de cabells negres greixosos i nas de ganxo.
–T’ho agraeixo molt, Severus, això és molt interessant. Aquesta profecia m’ha dit el que he de fer perquè ningú em pugui matar. Tot apunta cap a en Longbottom, i sé on és la casa. Ho vaig sentir murmurar a dos homes un dia que anava transformat en muggle... Els pobres inútils en veure’m em van consolar dient que tot aniria bé, que no em mataria Lord Voldemort... i el muggle el vaig matar just després d’arrencar-li els cabells per fer la poció de la mutació, esclar –va respondre un altre home, de pell blanquinosa, cara de serp i ulls vermells. I després va esclatar en una riallada aguda, sense alegria. Una riallada que glaçava la sang.
I mentrestant, molt lluny d’allà, una dona atractiva de cabells castanys clars trenats en una sola trena, ulls blaus i una cara bondadosa, bressolava carinyosament un infant de tot just un any a tot estirar. L’infant tenia la mateixa cara bondadosa que la dona, i els petits ullets d’aquella carona infantil començaven a tancar-se.
Es va sentir un soroll a baix. La dona va agafar la vareta i va començar a baixar les escales sigil•losament, però qui temia que vingués no hi era. Hi havia un home de cara rodona i ulls i cabells foscos com el nen.
–No t’espantis, sóc jo, amor –va dir l’home de cara rodona, veient la dona espantada i amb la vareta a la mà. La dona va corre a abraçar-lo i va dir atropelladament:
–No saps com he patit. En Neville dorm a dalt. Li he llegit el conte de la conilla pubilla i la soca xerraire, que no entén gaire però li agrada molt.
–Tranquil•la, Alice, abaixa la vareta. Em tens a mi i mai t’abandonaré –va dir l’home agafant-li les mans. L’Alice es va tranquil•litzar un mica, però de sobte el petit Neville va esclatar en plors–. Em sembla que el petit té ganes d’un bon encanteri de serpentines.
L’Alice va somriure i va dir:
–Si vés-hi. Jo em quedo aquí i em prepararé un cafè. L’Alice es va començar a preparar el cafè i va agafar una pasta de la nevera (concretament un croissant de xocolata i crema). S’anava murmurant a si mateixa, en veu fluixa: relaxa’t, tot va bé, no has de patir per res... relaxa’t, tot va bé, no has de patir per res... relaxa’t, tot va bé, no has de patir per res... relaxa’t, tot va bé, no has de patir per res... relaxa’t, tot va bé, no has de patir per res... relaxa’t, tot va bé...
Tot i això estava intranquil•la. Ja havia fugit altres vegades de Voldemort, però ara era diferent. Tenia un infant a qui estimava més que a la seva pròpia vida, i no suportaria per res del món perdre’l... Va començar a menjar-se el croissant, però no notava el gust, estava insensible i preocupada.
La porta es va obrir de cop enmig d’un tro d’una tempesta que havia començat exactament en el moment que s’havia obert la porta, i Lord Voldemort, l’home de cara de serp, va entrar a la sala. La Alice va xisclar i va pujar les escales. Voldemort la va seguir lentament, sense presses, i va mussitar amb veu suau:
–Vull el nen... només vull el nen....–però la mare d’en Neville no el va sentir. Ja era a dalt. El seu home va dir:
–Alice! Què passa? T’he sentit xisclar i... –va dir el pare, al costat d’en Neville, que plorava a plens pulmons.
Voldemort ja havia arribat. L’Alice agafava el nen, garratibada. El pare d’en Neville va llançar un malefici, però Voldemort el va esquivar.
–Obitus per Subitum! –va cridar Voldemort. El cos de l’home va caure contra la paret. Quiet, sense indicis de vida.
–Nooooooooo! –va cridar l’Alice.
–Calla –va dir Voldemort avançant cap a ella–. Dóna’m el nen i et deixaré en pau.
–No! Mai! És l’únic que em queda d’ell... –va dir ella sanglotant.
–Obitus per Subitum! –i l’Alice va caure a terra, morta com el seu home.
I Voldemort va fer el mateix amb el nen, però amb la diferència que en comptes de morir el nen, va “morir” Voldemort. El malefici havia rebotat. Ara en Neville tenia una cicatriu incurable en forma de llamp, i, sense saber-ho, aquella cicatriu l’havia fet el nen més famós del món.
Ara si:
En Dumbledore avançava per Hogsmeade. Era hivern i els carrers estaven nevats, era negra nit i feia un fred que pelava inaguantable. Però en Dumbledore avançava amb pas decidit per la neu blanca, havia d’anar al Cap de Senglar per entrevistar-se amb una candidata a professora de futurologia. Si hagués pogut triar no hi hauria anat, ja que allò suposava veure l’Aberforth, el seu germà, amb qui ja havia tingut un conflicte, i a més no és que tingués una gran fe en la futurologia. Absort en els seus pensaments, va anar avançant quasi inconscientment i al final va arribar a la taverna. Es va arreglar la capa i va obrir la porta. Hi havia poca gent. I és que de “gent”, és a dir, persones, només n’hi havia tres, la resta eren un parell de mòmies que feien una pudor fortíssima d’ous podrits de fa setmanes, tres gòblins i uns quatre éssers que no se sabia si eren humans o no perquè duien la cara i el cos tapats. Era curiós que la taverna estigués tan plena, i és que normalment era quasi buida. Però el fet és que eren temps difícils, els temps de la tirania de la dictadura de Voldemort, i la taverna, el Cap de Senglar, es considerava un refugi. Encara que no ho era; era el lloc on molts cavallers de la mort feien tripijocs amb els seus verins i els seus plans, però potser per això es considerava refugi: els cavallers de la mort estaven tan ocupats amb les seves coses que no es fixaven en la gent, mentre que a les Tres Escombres, on anaven a prendre una beguda, sí. En fi, tothom opinava diferent. Pensant, pensant, va xocar contra la taula. Quan va aixecar el cap, els seus ulls blaus van topar amb uns altres ulls blaus iguals, si bé en una cara bruta, de barba grisa mal afaitada i cabells escassos. Era el seu germà, l’Aberforth, l’amo de la taverna. En Dumbledore va pensar que era curiós que ell fos director de Hogwarts i considerat el millor bruixot de tots els temps mentre que el seu germà Aberforth era l’amo i cambrer del Cap de Senglar, aquell hostal de mala mort. Llavors l’Aberforth va dir, en veu neutra:
–Què vols?
I en Dumbledore va contestar en la mateixa veu neutra:
–Vinc a veure una candidata com a professora de futurologia. Es diu Trelawney.
–Segon pis, 3a porta a la dreta. –va contestar l’Aberforth secament.
En Dumbledore va pensar que podria haver estat pitjor, la reacció de l’Aberforth, almenys no havia armat cap escàndol ni li havia dit que se n’anés, no li havia llançat cap malefici, no li havia tirat una sabata pel cap... Va començar a pujar les escales, va buscar la tercera porta amb la mirada i s’hi va acostar. Va fer-hi dos cops suaus i va trobar la possible professora, la Trelawney. L’estranya dona duia molts xals de tots colors, ulleres gruixudes que li feien tenir l’aspecte d’un mosquit i molts, però molts collarets, braçalets, arracades i totes les joies daurades amb pedres de colors incrustades que es puguin imaginar. La Trelawney va dir:
–Passi senyor Dumbledore, passi... Vol una mica de te...? Ai, no, el meu ull interior em diu que és al•lèrgic... –utilitzava una veu mística per fer-se la interessant, una veu embafadora i que feia venir son, però amb en Dumbledore no va funcionar.
–Bona nit, senyoreta Trelawney –va dir ell, tallant–. I no sóc al•lèrgic al te. De fet m’aniria molt bé, no sap la fred que fa a fora.
–Ah. Ja –va dir la Trelawney, lleugerament molesta–. Però el meu ull interior m’avisa de que li passarà alguna desgràcia... es cremarà...
–M’hi arriscaré.
Recordeu que això és un fragment de res, i que cada dia ho vaig canviant.
Llavors ve el tros en qué la Trelawney diu la profecia i l'Snape surt corrents, tal tal, que no tinc ben perfilat i no poso i ja ve una altre pàgina:
–... i això és el que he sentit fins que han obert la porta i m’han descobert– va explicar en to orgullós l’home de cabells negres greixosos i nas de ganxo.
–T’ho agraeixo molt, Severus, això és molt interessant. Aquesta profecia m’ha dit el que he de fer perquè ningú em pugui matar. Tot apunta cap a en Longbottom, i sé on és la casa. Ho vaig sentir murmurar a dos homes un dia que anava transformat en muggle... Els pobres inútils en veure’m em van consolar dient que tot aniria bé, que no em mataria Lord Voldemort... i el muggle el vaig matar just després d’arrencar-li els cabells per fer la poció de la mutació, esclar –va respondre un altre home, de pell blanquinosa, cara de serp i ulls vermells. I després va esclatar en una riallada aguda, sense alegria. Una riallada que glaçava la sang.
I mentrestant, molt lluny d’allà, una dona atractiva de cabells castanys clars trenats en una sola trena, ulls blaus i una cara bondadosa, bressolava carinyosament un infant de tot just un any a tot estirar. L’infant tenia la mateixa cara bondadosa que la dona, i els petits ullets d’aquella carona infantil començaven a tancar-se.
Es va sentir un soroll a baix. La dona va agafar la vareta i va començar a baixar les escales sigil•losament, però qui temia que vingués no hi era. Hi havia un home de cara rodona i ulls i cabells foscos com el nen.
–No t’espantis, sóc jo, amor –va dir l’home de cara rodona, veient la dona espantada i amb la vareta a la mà. La dona va corre a abraçar-lo i va dir atropelladament:
–No saps com he patit. En Neville dorm a dalt. Li he llegit el conte de la conilla pubilla i la soca xerraire, que no entén gaire però li agrada molt.
–Tranquil•la, Alice, abaixa la vareta. Em tens a mi i mai t’abandonaré –va dir l’home agafant-li les mans. L’Alice es va tranquil•litzar un mica, però de sobte el petit Neville va esclatar en plors–. Em sembla que el petit té ganes d’un bon encanteri de serpentines.
L’Alice va somriure i va dir:
–Si vés-hi. Jo em quedo aquí i em prepararé un cafè. L’Alice es va començar a preparar el cafè i va agafar una pasta de la nevera (concretament un croissant de xocolata i crema). S’anava murmurant a si mateixa, en veu fluixa: relaxa’t, tot va bé, no has de patir per res... relaxa’t, tot va bé, no has de patir per res... relaxa’t, tot va bé, no has de patir per res... relaxa’t, tot va bé, no has de patir per res... relaxa’t, tot va bé, no has de patir per res... relaxa’t, tot va bé...
Tot i això estava intranquil•la. Ja havia fugit altres vegades de Voldemort, però ara era diferent. Tenia un infant a qui estimava més que a la seva pròpia vida, i no suportaria per res del món perdre’l... Va començar a menjar-se el croissant, però no notava el gust, estava insensible i preocupada.
La porta es va obrir de cop enmig d’un tro d’una tempesta que havia començat exactament en el moment que s’havia obert la porta, i Lord Voldemort, l’home de cara de serp, va entrar a la sala. La Alice va xisclar i va pujar les escales. Voldemort la va seguir lentament, sense presses, i va mussitar amb veu suau:
–Vull el nen... només vull el nen....–però la mare d’en Neville no el va sentir. Ja era a dalt. El seu home va dir:
–Alice! Què passa? T’he sentit xisclar i... –va dir el pare, al costat d’en Neville, que plorava a plens pulmons.
Voldemort ja havia arribat. L’Alice agafava el nen, garratibada. El pare d’en Neville va llançar un malefici, però Voldemort el va esquivar.
–Obitus per Subitum! –va cridar Voldemort. El cos de l’home va caure contra la paret. Quiet, sense indicis de vida.
–Nooooooooo! –va cridar l’Alice.
–Calla –va dir Voldemort avançant cap a ella–. Dóna’m el nen i et deixaré en pau.
–No! Mai! És l’únic que em queda d’ell... –va dir ella sanglotant.
–Obitus per Subitum! –i l’Alice va caure a terra, morta com el seu home.
I Voldemort va fer el mateix amb el nen, però amb la diferència que en comptes de morir el nen, va “morir” Voldemort. El malefici havia rebotat. Ara en Neville tenia una cicatriu incurable en forma de llamp, i, sense saber-ho, aquella cicatriu l’havia fet el nen més famós del món.
No teniu els permisos necessaris per veure els fitxers adjunts d’aquesta entrada.
*Luna Lovegood* l’ha editat per darrera vegada el dia: dv. abr. 10, 2009 2:59 pm, en total s’ha editat 1 vegada.
Nomès us dic, que llegir aquesta firma pot tenir efectes secundaris;;
- ivi_potter
- Alumne/a de 4t
- Entrades: 101
- Membre des de: dt. nov. 07, 2006 8:37 pm
Re: Pàgina de la meva fanfiction
Holaa
M'acabo de llegir el fragment de la teva història i, sincerament, m'ha agradat molt! Encara que tot es pot millorar, però en aquest tros poca cosa! És una història totalment innovadora i molt interessant, com seria si fos en Neville l'escollit? Segur que ben diferent!
Aviam com ho montes perquè quedi una bona fanfic!
Tinc ganes de llegir-la, un petó!
M'acabo de llegir el fragment de la teva història i, sincerament, m'ha agradat molt! Encara que tot es pot millorar, però en aquest tros poca cosa! És una història totalment innovadora i molt interessant, com seria si fos en Neville l'escollit? Segur que ben diferent!
Aviam com ho montes perquè quedi una bona fanfic!
Tinc ganes de llegir-la, un petó!
- Costa
- Cap de Departament
- Entrades: 444
- Membre des de: dt. jul. 19, 2005 12:23 am
- Nom: Alba
- Rang: Rajadora del Mediterrani
- Ubicació: A Snailcity
Re: Pàgina de la meva fanfiction
Hi ha un apartat en aquesta web que és per penjar les fanfictions... per tant, obrir un tema per penjar la fic no té gaire sentit... fes-ho allà, jo crec que per llegir és molt més còmode que per aquí i és on ha d'anar.
Sempre ACLEE!!!
- rodlel14
- Alumne/a de 4t
- Entrades: 109
- Membre des de: dv. maig 30, 2008 7:09 pm
- Nom: Enric
- Rang: Admin del rol Hogwarts Express
- Ubicació: Somewhere
- Contacta:
Re: Pàgina de la meva fanfiction
I cal que obris un tema per una cosa que ja has apuntat en un altre, o fer dues vegades el mateix post?
No passa res, però es que ja havia vist el tema nou i... a l'obrir el tema de recomanació de fanfictions i he vist que era el mateix... xDxD M'ha sorprès.
No passa res, però es que ja havia vist el tema nou i... a l'obrir el tema de recomanació de fanfictions i he vist que era el mateix... xDxD M'ha sorprès.
- *Luna Lovegood*
- Alumne/a de 6è
- Entrades: 230
- Membre des de: ds. juny 07, 2008 10:25 am
- Nom: Maria
- Rang: Vaga professional
- Ubicació: El meu ordinador @_@ (?)
- Contacta:
Re: Pàgina de la meva fanfiction
Rodlel14, és que he fet el que deia la Costa i ho he posat allà, el tema era d'abans . Ara ja es pot tancar el tema. I per cert, què et sembla la fanfic?
Nomès us dic, que llegir aquesta firma pot tenir efectes secundaris;;
- rodlel14
- Alumne/a de 4t
- Entrades: 109
- Membre des de: dv. maig 30, 2008 7:09 pm
- Nom: Enric
- Rang: Admin del rol Hogwarts Express
- Ubicació: Somewhere
- Contacta:
Re: Pàgina de la meva fanfiction
Sí, parlant d'això... Increíble! La idea és molt bona!
Només hi ha una cosa que no m'ha fet el pes... No crec que Voldemort fes servir la poció de la mutació, i en tot cas, mai es convertiria en muggle. Els odia, el simple fet de veure'ls ja el repugna. Imagina't si n'hagués d'agafar l'aspecte!!! xDxD
Jo també tinc "al cap" una idea per a fanfiction. En tot cas ja ho posaré al tema de recomanacions quan pengi el primer capítol.
Només hi ha una cosa que no m'ha fet el pes... No crec que Voldemort fes servir la poció de la mutació, i en tot cas, mai es convertiria en muggle. Els odia, el simple fet de veure'ls ja el repugna. Imagina't si n'hagués d'agafar l'aspecte!!! xDxD
Jo també tinc "al cap" una idea per a fanfiction. En tot cas ja ho posaré al tema de recomanacions quan pengi el primer capítol.
- *Luna Lovegood*
- Alumne/a de 6è
- Entrades: 230
- Membre des de: ds. juny 07, 2008 10:25 am
- Nom: Maria
- Rang: Vaga professional
- Ubicació: El meu ordinador @_@ (?)
- Contacta:
Re: Pàgina de la meva fanfiction
Ja, això era molt pillat, però era díficil aconseguir la història sense babbaws traïdors...rodlel14 ha escrit:Sí, parlant d'això... Increíble! La idea és molt bona!
Només hi ha una cosa que no m'ha fet el pes... No crec que Voldemort fes servir la poció de la mutació, i en tot cas, mai es convertiria en muggle. Els odia, el simple fet de veure'ls ja el repugna. Imagina't si n'hagués d'agafar l'aspecte!!! xDxD
Alguna idea? Sisplau...
Nomès us dic, que llegir aquesta firma pot tenir efectes secundaris;;
- ginny loovegod
- Alumne/a de 6è
- Entrades: 214
- Membre des de: dc. maig 28, 2008 10:15 pm
Re: Pàgina de la meva fanfiction
Ei! hem tingut la mateixa idea!
jo també havia tingut la idea de fer una ff de que l'elegit fos el neville, però què hi farem...
el que has escrit està molt bé , i a més te m'has avançat, així que la idea te la pots quedar!
sabies que escrius genial?
*laura*
jo també havia tingut la idea de fer una ff de que l'elegit fos el neville, però què hi farem...
el que has escrit està molt bé , i a més te m'has avançat, així que la idea te la pots quedar!
sabies que escrius genial?
*laura*