Segons la meva opinió, és un capítol francament emocionant i tremendament carregat de sentiments. Mentre realitzaba la lectura del capítol no donava crèdit al que llegia i realment vaig quedar molt impressionada en acabar-lo. Vaig acabar molt commoguda, gairebé plorant.
Em va encantar per molts motius, però el principal va ser perquè gràcies a aquest capítol vam poder conèixer al veritable Severus Snape, ja que viatgem directament fins al fons del seu cor. Un Snape humà, innocent, enamorat, sofert, turmentat, protector, etc. Van ser tantes les coses bones que la J.K. ens va amagar d'aquest personatge que un sol capítol per descobrir-ho tot em va semblar insuficient...
Sens dubte, per mi és el millor capítol de tot el seté llibre i un dels millors que J.K. ha escrit a tota la saga. I això sense esmentar la seva mort:
Deú meu!!!! Encara se'm posen els borrissols de punta quan ho llegeixo!!!-"Mí..ra..me- susurró Snape.
Los ojos verdes se encontraron con los negros, pero después de un segundo algo en las profundidades de la oscuridad pareció desvanecerse dejándolos fijos, blancos y vacíos. La mano que sostenía a Harry cayó al suelo y Snape no se movió más."
