Hola!!! Mireu, que com Costa, Carla, Alba i jo som tan bones persones, anem a relatar-vos a tots i totes els que vullgueu (i als que no també XD) com va anar la quedada de hui, 13 de Juliol, a Manresa! Farem una història de 4 capítols. Jo comence el primer, i les demés faran un cadascuna, supose. Bé, que el gaudiu!
Capítol 1: Presentacions i entrepans desperdiciats -Tiriri ta tiri tou tou, tiiiiiiiiii ta tiri tou..- canta un hàmster fictici al meu mp3. Queden en quant a penes tres parades per a San Vicenç de Castellgalí, quins nervis! La meua germana, Iris, correteja pel vagó del tren. Als seus set anys, no sap estar-se queta en cap lloc, i el metro de Barcelona-Manresa no n'és l'excepció. Ara està de genolls al seient, mentre ma mare li marmola per a que baixara. Castellbell... la següent i... si! Ja estem en San Vicenç! Ma mare i jo busquem uan xica d'uns 16 anys a l'andana i...bingo! L'he trobat, he trobat Costa!
S'obrin les portes dels vagons, Alba Costa hi entra.
-Hola! Como estás? -ma mare, com sempre, parlant castellà.
-Bieeeen...- Costa ens fa dos besos a mi, a ma mare, i a ma germana, que quasi sembla amagar-se.
De moment, no parlem molt. Ma mare fa l'interrogatori habitual (edat, lloc de provinència, excusa que ha donat als pares, etc.) però em sent còmoda amb ella: jo també soc prou tímida al principi!
El tren ha arribat a l'estació Manresa Alta. Només baixar, ens trobem de cara amb Carla i Alba! "Semblen simpàtiques -pense jo. De seguida em corregisc - Ho són, burra!" No sé de qui se m'ha pegat la costum d'autonomenar-me burra...
Carla ens saluda, després ho fa Alba. Ma mare m'espenta per a que done dos besos a Carla i Alba.
-Al final no he portat el cutxi... - diu Costa.
-He volgut portar un cartell, posar ''Valenciana roïn, cutxi i Mama del Cutxi", però ma mare m'ha vist amb el cartell i ho he deixat córrer... - assegura Carla.
--Tu series capaç! - afirme jo.
-I tant! - coincideix ella.
Parlem amb ma mare, sobre el que anem a fer, l’hora de tornada (acordem que sobre la marxa) i eixes coses. Ma mare em dona diners, i ens posem a buscar l’autobús.
-Aquest no és… - fa Alba.
-Mami, mami! És este? – pregunta Iris.
-No, filla. No.
Per fi, arriba el vehicle. Pujem, i ens col•loquem de peu a les escales traseres, ja que no hi ha seients lliures – hi havia, però un ací, l’altre allà… - i promete comença a pegar uns sacsons que sembla que anem a caure a de nassos. Alba quasi cau damunt de nosaltres, en un dels moviments estrafolaris del bus. Un xiquet que hi està assegut uns seients arrere comença a dir-li a un altre:
-Venga, que ya es hora de ver los Lunnis! Pararán en seguida, para no perdérselos, pobrecitas…
Naturalment, es referix a nosaltres, pasivament.
-De què va el nano este? – va fer Carla.
El petardo seguí tot el viatge així, el molt pesat. Al baixar, sense que ningú em senta, li dic el que tenia que haver-li amollat abans, i que ho hauria fet de no estar ma mare davant:
-Ves i gita’t, nano!
Córrec un poc per alcançar les demés, i anem al bar del Parc. Em compre un catxo enttrepà de pernil i una botella d’aigua que no em cap en la bossa vaquera, i que porte a la ma. Seiem ja sense ma mare ni ma germana en la brossa. Aleshores, maleïsc el moment en que se’m va ocórrer posar-me falda. Té collons la cosa, no me’n solc posar mai, i me la pose eixe dia. A més, soc una xica que sol passar desapercebuda, la típica de camiseta i vaquers, ja que al meu institut o ets com la mitjana o si sobreixes, que siga per pija o popular. Si no...bulling al canto. Doncs bé, al que anàvem, jo solc anar de texans i camiseta, però m’he arreglat més rara per a les quedades... hui porte falda, sandàlies novetes i una boina, excusa perfecta que ha trobat Carla per a dir-me pija.
I per contra, per a la del diumenge, tinc previst de posar-me la camisa del València, texans i pot ser deportives... de pija a futbolistica en un sol pas, hi ha per a tornar-se loca una.
Estem dinant, jo els intente fer fotos però no es deixen.
-Xè, jo no vull més entrepà – em queixe. L’intente guardar a la bossa vaquera, però s’ha trencat el paper d’alumini, i si el deixe solt se m’embrutarà tot d’oli. Mentre Carla, Costa i Alba es banyen als aspersors, vaig cap a ma mare i li dic que no en vull més.
Al final, me’n torne amb les meues migeus remugant: Ma mare no ha acceptat la meua resistència cap a l’entrepà i m’ha obligat a menjar-me la meitat del que em queda.
Ajudada per Alba, qui em fa de tapadera, tire el pa del bocata i em menge només el pernil. Probem a fer-nos fotos, però és realment difícil, perque no aconseguim eixir les quatre... ho probem tot: Ens tirem a terra, posem el compte arrere, probem de posar la meua càmera sobre les motxilles, però cau dues voltes, resultant miraculosament il•lesa... I mentre estàvem estovades cap amunt, comença a posar-se el cél negre.
Es senten trons, i ens ilumina una llum blanca i sobtada que no és precisament un flash de fotos... Ens alcem, i anem a buscar ma mare i ma germana, per posar-nos a cobert.
De camí, ens banyem accidentalment amb els aspersors, perque ara s’ha girat tant d’aire que ens aplega l’aigua! Cada volta fa més, i més aire...
-Molt bé, qui és la gafe? - preguntà Alba.
El que no sabiem és que allò anava a més.
I li passe la pilota a Costa o Alba, que Carla no pot! Ale, vos toca escriure xiquetes... i recordreu que Antella...
uale, neus, quina memòria... o_O jejeje si Costa no diu res, continuaré jo... però es clar, costa està en casa dels seus cosins... Menu, m'espere i a vore que passa
Alba ja pots escriure tu que jo no tinc massa temps ara!!! (Bueno si... però el lloc no m'inspira el suficient... xDD) Carla serà la ultima doncs? (amb el seu surrealisme... xDDD) Tens memoria eh Neus!!??? Bueno el dia crec que no l'oblidarem...
Com va ser? Quan ho vegi ja ho dirà Carla que encara em demanarà drets d'autor...
C.2: A la ciutat xunga feia 7 mesos que no plovia, gafes power.
Sí, realment la cosa estava xunga... després de descalçar-me i córrer cap a l'aspersor planejant amb l'Alba com mullar la Costa, em vaig tirar a terra i els núvols començaren a omplir tot el cel. "Ara corre airet!" pensàvem nosaltres, totes innocents... airet la leche! Airet el que es va començar a desplegar de tot, amb llamps i nosaltres sota arbres, en perill, però suant de tot... "bah, aquí no plou des de fa set mesos i quatre gotes... des que van venir el Bisbal i la Chenoa que no hi han tempestes" una leche altra vegada! Mentre anàvem a buscar a l'Iris i la Merche, pares, mares i tietes trucaven a aquelles nenes perdudes enmig d'un parc el qual només té un bar i estava a l'altra punta. "No plou gaire, no us preocupeu, quatre gotetes i sortirà el sol"... sí, visca las leches! Ahí va començar a ploure... i dius, plovia gotes no? Doncs no... jo no sé a qui li vam fer res però que ens perdoni, allà va ploure gotarrons, que picaven, seguits d'una mica de pedra que només et feia dir "au" cada cert temps i jo amb xancletes d'aigua... ideals per a l'ocasió, això sí. La Iris pobreta patint més fred que ningú amb el seu vestidet i lo maca que anava quan havia baixat del tren... la Neus maleint-ho tot sobretot els problemes de dones, l'Alba dient "i si truco al meu pare?" i jo parlant per telèfon amb una mare des de la feina "poneros a cubierto rápido que os quedaréis debajo un árbol!" allí semblava que vingués el Katrina, de manera que ens vam ficar entre la tanca del parc i un autocar de nens petits, xops, amb els seus monitors però sense els xòfers, que no volien veir a causa de la pluja. Per apujar els ànims, la Neus i o vam començar a cantar megapartysuperguai... va ser guai, la Costa s'hi va afegir i l'Alba se sabia l'estribillo... la por que em va fer quan aparegueren els xòfers i l'autocar volia marxar! "Que no, que no, deixeu-nos cinc minuts fins que ens vingui a buscar el pare de l'Alba" vale va, ens van deixar... ens vam fer fotos, perquè allò ho expliques i no s'ho creu ningú... allò era surrealista! A veure... des de quan pedrega a la )""$ ciutat xunga! I a sobre en un parc, amb tot de sorra i pols volant per allà, vam acabar molt maques... en sèrio, les fotos... de categoria. Total, que arribà el pare de l'Alba i ja ens veus més apretades que mai en un cotxe normalet: Pare de l'Alba, mare de la Neus i darrere les quatre fantàstiques ben apretades amb la Iris al damunt... si es pogués veure alguna cosa, els mossos d'esquadra ens haguessin parat, però com que no es veia la carretera... i el Doraemon tornà a sonar... el Doraemon em refereixo al tono de llamada del meu mòbil... altre cop me mare, que on era... doncs de camí a casa de l'Alba, on si no... és que això buff era surrealista... "sóc gafe" anava dient jo "veniu-vos a Antella que allí no plou" deia la Merche "la roba a l'assecadora" deia el pare de l'Alba "això és surrealista" repetia jo "voleu mirar una peli?" insistia l'Alba "surrealista, la frase del año" se'n reia la Costa "en sèrio, jo no sabia que ací plovia tant" deia la Neus... vam optar per ficar HP y el prisionero de Azkaban... ante todo, HPFans forever... Merche, Iris i Neus amb samarretes de la família Mas i tovalloles a la cintura, la Costa dient que no i amb mi el pare de l'Alba ja no insistia... total, visc a dos carrers, però mira... allò era surrealista... lñes quatre de la tarda i un cel com si fossin les vuit del vespre... trucà Marga, que no sé qui és, al telèfon de la Merche i aquesta li explicà com plovia a Manresa... no crec que les valencianes tornin aquí... "fem fotos va" seguia la Neus. S'ha de reconèixer que per molt que em digueren pagesa, les xancletes d'aigua van ser el més adequat! Si es veia a venir que les dues estrangeres acabarien molles... al llac o sota la pluja, pos va a ser que sota la pluja... quan Merche demanà "quién fue la bruja que predijo esto?" i un parell me van mirar... no sóc bruixa, sinó Trelawney, que consti! xD Jo que volia rebre-les a l'estació amb un cartell... però se m'hagués mullat... la Cost no va portar el Cutxi i la Neus és una "paparazzi de mierda" (ho sento wapa, però me va sortir de dins)...
M'autolleve el càstig un moment... xDDD
Això és... surrealista...
Ara qui segueix? Jo o l'Alba??? Quedem les dos Albes per fer el nostre capítol! xDDD
Alba quant et passis per aquí ja veurem que el fa no? i sinó t'agregue al mesenger i ho parlem!
(a totes ens a donat per parlar una mica valencià o que? xDDD)
Com que aquestes dos acaparadores ja han explicat pràcticament tot el que va passar més rellevant explicaré la tornada fins que vam marxar de casa d'Alba fins que vaig baixar del tren. (estic pensant i Alba que escriurà la pobra?)
C3: La tornada
Després d’estar més o menys una hora a casa d’Alba, Merche, Iris, Neus (elles “seques” perquè el pare d’Alba els hi havia ficat la roba a la secadora) i jo (molla totalment perquè per cinc minuts de tren no em feia falta) vam tirar cap a l’estació Manresa-Viladordis, però en ves de tirar recte vam girar cap a la dreta i vam arribar fins a un carrer que estava tot en obres i semblava que allò fos més antic. Vam preguntar
- L’estació dels catalans?- va preguntar Merche a unes persones que passaven per allà
- Aquest carrer d’aquí i després cap amunt
- Val, moltes gràcies
Així que vam haver de desfer el camí que havíem recorregut i quan havíem arribat al carrer d’Alba el cotxe va passar
- És aquí a dalt!- ens van cridar des de el cotxe
- Gràcies!
Vam pujar aquell carrer i efectivament, allà hi havia l’entrada de la estació. Vam començar a baixar les escales fins que vam arribar a l’andana, com que cap de les quatre ens coneixíem molt bé allò (per no dir gens, que jo encara que hagués viscut allà estava bastant desorientada...) vam preguntar si era allí i si passava el tren cap a Barcelona.
Ens vam esperar una mica i el tren va arribar i vam entrar-hi, Neus, Merche i Iris amb unes samarretes que el pare d’Alba els hi havia donat i jo tota mullada. Vam buscar seients i vam seure. Jo no portava bitllet perquè només era una parada i a Viladordis no podies comprar bitllet, i per mala sort va passar el revisor, Merche va donar els bitllets el revisor se’ls va mirar i quan jo ja veia que marxava sense dir-me res em vaig estranyar, però ell de cop es va parar
- Aquí hi ha alguna cosa que no em quadra- i jo bona persona per no liar-la vaig dir-li
- No és que jo paro ara a Sant Vicens i com acabem d’agafar el tren a Viladordis i allà no es pot agafar bitllet doncs...
- O sigui que tu has pujat a Viladordis?
- Sí i baixo ara a San Vicens
- Doncs... 1.20€
- Val- i quan jo estava agafant els diners veig que el revisor demana a la mare de Neus si té 20 cèntims i quan jo ja estava a punt per treure els diners veig que el revisor marxa
- I jo però jo no li havia de donar els diners?
- Ja li he donat jo no pateixis
- Ah... val... doncs gràcies- en aquell moment ja estàvem arribant a Sant Vicens o sigui que em vaig acomiadar d’elles i vaig anar cap a la porta. El tren va parar i vaig baixar trobant-me al noi del matí que estava a les taquilles per comprar els bitllets, em va saludar (es que com no sabia on estaven els catalans del poble havia sortit abans i per sort els havia trobat aviat i havíem parlat una estona fins que jo havia agafat el tren i m’havia trobat amb Neus) jo li vaig tornar la salutació (que educada jo... xD) i vaig tirar cap a la sortida desitjant no tornar a perdrem per el merda poble que és Sant Vicens de Castellet. Quan ja estava totalment situada en el poble i anava tirant cap a casa de la meva tieta uns nois van passar amb una furgoneta (eren tres) i de cop van començar a pitar
- Ei!! Hola guapa!!!- i no sé que més van dir com si em coneguessin
- Ei...- va ser la meva resposta a aquells nois que no sabia qui eren.
Vaig anar pujant i pujant els pantalons tot molls pesaven massa per aquella pujada i casi m’arrossegava pel terra i desitjant arribar a casa per parar de tenir fred. I pujant la pujada (no era una baixada no... llàstima) vaig estar pensant perquè aquells nois m’havien pitat, seria per què anava xopa de dalt a baix? No li vaig donar masses voltes estava flipant amb tant de surrealisme. Així que al arribar a casa el primer que vaig fer va ser treure’m tota aquella roba xopa dutxar-me i posar-me roba (per fi) seca. Vaig trucar a la meva tieta i a la meva mare per dir que ja estava a casa i vaig seguir pensant que aquell dia havia sigut molt surrealista (com Carla ens va estar recordant molta estona...)
Ja és veu que no té tanta gracia (tot i que a nosaltres no ens en va fer massa tot el que va passar...) pero no hi havia massa que explicar
ieeeee! la gent és més gossa... només hem posat missatge les surrealistes! i la resta, que segur que més d'una s'ho haurà llegit, què, eh? va tios i ties gossarrossss... que tampoc es per tant... ueeeeee ara parleu totes valencià!! xè power!
Per cert, gràcies per dir-me que tinc memòria, només se'm queden guardades algunes coses, com el somni on Carla estava amb la meua cuadrilla i Massa al Ca Virginio d'Antella, i el 13 de Juliol de 2006...
Bé, Alba, et toca!
PD: Se m'oblidava, mamas del cutxi, ho heu fet genial!!
Dons... es k jo nu se ke explicar... ah, ja sé!! el principi de la històriaa^^
Ja estava a punt de sortir de casa, la Carla ja havia trucat al timbre, i m'estava esperant a baix. Em vaig cordar les sabates (q x cert, encara nu s'han assecat) i vaig baixar les escales (que no n'hi han poques) saltant. Jo tota il·lusionada, em feia ilu coneixe-us, em disposava a pujar cap a l'estació de Viladordis quan em diu la Carla "No has llegit el meu SMS, oi?" Se'm va passar pel cap que havia posat a carregar el mobil aquell mateix matí, però encara el portava apagat. Mentre l'engegava, la Carla em va explicar que la Neus i la Costa arribarien passada una hora a Manresa alta... Ufff... total, ale, a caminar! Ens vem posar al dia de les nostres vides, em va donar el mobil del Toni (no se de què va servir si el meu mòbil està tonto i no se'm va guardar... ¬¬) i vem desconfiar del vell del costat. Al final, sota un sol de justícia, la Carla es va lamentar de no portar el cartell, vem cantar la cançó de supermega noseke (em vaig mig aprendre l'estribillo... jeje) i la de la Laura Rius del PAP, i finalment, vem fer una miketa el boig perquè ja arribava el tren.
Ale^^ aixo es el que va abans del que explica la Neus del bus i tot això... Petoooons
Uooooo Alba, molt bé!! Vaig a recopilar la història!
MANRESA SURREALISTA
Capítol 1: Súper Mega no se què.
Per: Alba (*ginny_potter*)
Ja estava a punt de sortir de casa, la Carla ja havia trucat al timbre, i m'estava esperant a baix. Em vaig cordar les sabates (q x cert, encara nu s'han assecat) i vaig baixar les escales (que no n'hi han poques) saltant. Jo tota il·lusionada, em feia ilu coneixe-us, em disposava a pujar cap a l'estació de Viladordis quan em diu la Carla "No has llegit el meu SMS, oi?" Se'm va passar pel cap que havia posat a carregar el mobil aquell mateix matí, però encara el portava apagat. Mentre l'engegava, la Carla em va explicar que la Neus i la Costa arribarien passada una hora a Manresa alta... Ufff... total, ale, a caminar! Ens vem posar al dia de les nostres vides, em va donar el mobil del Toni (no se de què va servir si el meu mòbil està tonto i no se'm va guardar... ¬¬) i vem desconfiar del vell del costat. Al final, sota un sol de justícia, la Carla es va lamentar de no portar el cartell, vem cantar la cançó de supermega noseke (em vaig mig aprendre l'estribillo... jeje) i la de la Laura Rius del PAP, i finalment, vem fer una miketa el boig perquè ja arribava el tren.
Capítol 2: Presentacions i entrepans desperdiciats.
Per: Valenciana roïn (neus_snitch)
Tiriri ta tiri tou tou, tiiiiiiiiii ta tiri tou..- canta un hàmster fictici al meu mp3. Queden en quant a penes tres parades per a San Vicenç de Castellgalí, quins nervis! La meua germana, Iris, correteja pel vagó del tren. Als seus set anys, no sap estar-se queta en cap lloc, i el metro de Barcelona-Manresa no n'és l'excepció. Ara està de genolls al seient, mentre ma mare li marmola per a que baixara. Castellbell... la següent i... si! Ja estem en San Vicenç! Ma mare i jo busquem uan xica d'uns 16 anys a l'andana i...bingo! L'he trobat, he trobat Costa!
S'obrin les portes dels vagons, Alba Costa hi entra.
-Hola! Como estás? -ma mare, com sempre, parlant castellà.
-Bieeeen...- Costa ens fa dos besos a mi, a ma mare, i a ma germana, que quasi sembla amagar-se.
De moment, no parlem molt. Ma mare fa l'interrogatori habitual (edat, lloc de provinència, excusa que ha donat als pares, etc.) però em sent còmoda amb ella: jo també soc prou tímida al principi!
El tren ha arribat a l'estació Manresa Alta. Només baixar, ens trobem de cara amb Carla i Alba! "Semblen simpàtiques -pense jo. De seguida em corregisc - Ho són, burra!" No sé de qui se m'ha pegat la costum d'autonomenar-me burra...
Carla ens saluda, després ho fa Alba. Ma mare m'espenta per a que done dos besos a Carla i Alba.
-Al final no he portat el cutxi... - diu Costa.
-He volgut portar un cartell, posar ''Valenciana roïn, cutxi i Mama del Cutxi", però ma mare m'ha vist amb el cartell i ho he deixat córrer... - assegura Carla.
--Tu series capaç! - afirme jo.
-I tant! - coincideix ella.
Parlem amb ma mare, sobre el que anem a fer, l’hora de tornada (acordem que sobre la marxa) i eixes coses. Ma mare em dona diners, i ens posem a buscar l’autobús.
-Aquest no és… - fa Alba.
-Mami, mami! És este? – pregunta Iris.
-No, filla. No.
Per fi, arriba el vehicle. Pujem, i ens col•loquem de peu a les escales traseres, ja que no hi ha seients lliures – hi havia, però un ací, l’altre allà… - i promete comença a pegar uns sacsons que sembla que anem a caure a de nassos. Alba quasi cau damunt de nosaltres, en un dels moviments estrafolaris del bus. Un xiquet que hi està assegut uns seients arrere comença a dir-li a un altre:
-Venga, que ya es hora de ver los Lunnis! Pararán en seguida, para no perdérselos, pobrecitas…
Naturalment, es referix a nosaltres, pasivament.
-De què va el nano este? – va fer Carla.
El petardo seguí tot el viatge així, el molt pesat. Al baixar, sense que ningú em senta, li dic el que tenia que haver-li amollat abans, i que ho hauria fet de no estar ma mare davant:
-Ves i gita’t, nano!
Córrec un poc per alcançar les demés, i anem al bar del Parc. Em compre un catxo enttrepà de pernil i una botella d’aigua que no em cap en la bossa vaquera, i que porte a la ma. Seiem ja sense ma mare ni ma germana en la brossa. Aleshores, maleïsc el moment en que se’m va ocórrer posar-me falda. Té collons la cosa, no me’n solc posar mai, i me la pose eixe dia. A més, soc una xica que sol passar desapercebuda, la típica de camiseta i vaquers, ja que al meu institut o ets com la mitjana o si sobreixes, que siga per pija o popular. Si no...bulling al canto. Doncs bé, al que anàvem, jo solc anar de texans i camiseta, però m’he arreglat més rara per a les quedades... hui porte falda, sandàlies novetes i una boina, excusa perfecta que ha trobat Carla per a dir-me pija.
I per contra, per a la del diumenge, tinc previst de posar-me la camisa del València, texans i pot ser deportives... de pija a futbolistica en un sol pas, hi ha per a tornar-se loca una.
Estem dinant, jo els intente fer fotos però no es deixen.
-Xè, jo no vull més entrepà – em queixe. L’intente guardar a la bossa vaquera, però s’ha trencat el paper d’alumini, i si el deixe solt se m’embrutarà tot d’oli. Mentre Carla, Costa i Alba es banyen als aspersors, vaig cap a ma mare i li dic que no en vull més.
Al final, me’n torne amb les meues migeus remugant: Ma mare no ha acceptat la meua resistència cap a l’entrepà i m’ha obligat a menjar-me la meitat del que em queda.
Ajudada per Alba, qui em fa de tapadera, tire el pa del bocata i em menge només el pernil. Probem a fer-nos fotos, però és realment difícil, perque no aconseguim eixir les quatre... ho probem tot: Ens tirem a terra, posem el compte arrere, probem de posar la meua càmera sobre les motxilles, però cau dues voltes, resultant miraculosament il•lesa... I mentre estàvem estovades cap amunt, comença a posar-se el cél negre.
Es senten trons, i ens ilumina una llum blanca i sobtada que no és precisament un flash de fotos... Ens alcem, i anem a buscar ma mare i ma germana, per posar-nos a cobert.
De camí, ens banyem accidentalment amb els aspersors, perque ara s’ha girat tant d’aire que ens aplega l’aigua! Cada volta fa més, i més aire...
-Molt bé, qui és la gafe? - preguntà Alba.
El que no sabiem és que allò anava a més.
Capítol 3:A la ciutat xunga feia 7 mesos que no plovia, gafes power
Per: Carla (Getta91)
Sí, realment la cosa estava xunga... després de descalçar-me i córrer cap a l'aspersor planejant amb l'Alba com mullar la Costa, em vaig tirar a terra i els núvols començaren a omplir tot el cel. "Ara corre airet!" pensàvem nosaltres, totes innocents... airet la leche! Airet el que es va començar a desplegar de tot, amb llamps i nosaltres sota arbres, en perill, però suant de tot... "bah, aquí no plou des de fa set mesos i quatre gotes... des que van venir el Bisbal i la Chenoa que no hi han tempestes" una leche altra vegada! Mentre anàvem a buscar a l'Iris i la Merche, pares, mares i tietes trucaven a aquelles nenes perdudes enmig d'un parc el qual només té un bar i estava a l'altra punta. "No plou gaire, no us preocupeu, quatre gotetes i sortirà el sol"... sí, visca las leches! Ahí va començar a ploure... i dius, plovia gotes no? Doncs no... jo no sé a qui li vam fer res però que ens perdoni, allà va ploure gotarrons, que picaven, seguits d'una mica de pedra que només et feia dir "au" cada cert temps i jo amb xancletes d'aigua... ideals per a l'ocasió, això sí. La Iris pobreta patint més fred que ningú amb el seu vestidet i lo maca que anava quan havia baixat del tren... la Neus maleint-ho tot sobretot els problemes de dones, l'Alba dient "i si truco al meu pare?" i jo parlant per telèfon amb una mare des de la feina "poneros a cubierto rápido que os quedaréis debajo un árbol!" allí semblava que vingués el Katrina, de manera que ens vam ficar entre la tanca del parc i un autocar de nens petits, xops, amb els seus monitors però sense els xòfers, que no volien veir a causa de la pluja. Per apujar els ànims, la Neus i o vam començar a cantar megapartysuperguai... va ser guai, la Costa s'hi va afegir i l'Alba se sabia l'estribillo... la por que em va fer quan aparegueren els xòfers i l'autocar volia marxar! "Que no, que no, deixeu-nos cinc minuts fins que ens vingui a buscar el pare de l'Alba" vale va, ens van deixar... ens vam fer fotos, perquè allò ho expliques i no s'ho creu ningú... allò era surrealista! A veure... des de quan pedrega a la )""$ ciutat xunga! I a sobre en un parc, amb tot de sorra i pols volant per allà, vam acabar molt maques... en sèrio, les fotos... de categoria. Total, que arribà el pare de l'Alba i ja ens veus més apretades que mai en un cotxe normalet: Pare de l'Alba, mare de la Neus i darrere les quatre fantàstiques ben apretades amb la Iris al damunt... si es pogués veure alguna cosa, els mossos d'esquadra ens haguessin parat, però com que no es veia la carretera... i el Doraemon tornà a sonar... el Doraemon em refereixo al tono de llamada del meu mòbil... altre cop me mare, que on era... doncs de camí a casa de l'Alba, on si no... és que això buff era surrealista... "sóc gafe" anava dient jo "veniu-vos a Antella que allí no plou" deia la Merche "la roba a l'assecadora" deia el pare de l'Alba "això és surrealista" repetia jo "voleu mirar una peli?" insistia l'Alba "surrealista, la frase del año" se'n reia la Costa "en sèrio, jo no sabia que ací plovia tant" deia la Neus... vam optar per ficar HP y el prisionero de Azkaban... ante todo, HPFans forever... Merche, Iris i Neus amb samarretes de la família Mas i tovalloles a la cintura, la Costa dient que no i amb mi el pare de l'Alba ja no insistia... total, visc a dos carrers, però mira... allò era surrealista... lñes quatre de la tarda i un cel com si fossin les vuit del vespre... trucà Marga, que no sé qui és, al telèfon de la Merche i aquesta li explicà com plovia a Manresa... no crec que les valencianes tornin aquí... "fem fotos va" seguia la Neus. S'ha de reconèixer que per molt que em digueren pagesa, les xancletes d'aigua van ser el més adequat! Si es veia a venir que les dues estrangeres acabarien molles... al llac o sota la pluja, pos va a ser que sota la pluja... quan Merche demanà "quién fue la bruja que predijo esto?" i un parell me van mirar... no sóc bruixa, sinó Trelawney, que consti! xD Jo que volia rebre-les a l'estació amb un cartell... però se m'hagués mullat... la Cost no va portar el Cutxi i la Neus és una "paparazzi de mierda" (ho sento wapa, però me va sortir de dins)...
Capítol 4: La tornada
Per Costa (eh...Costa)
Després d’estar més o menys una hora a casa d’Alba, Merche, Iris, Neus (elles “seques” perquè el pare d’Alba els hi havia ficat la roba a la secadora) i jo (molla totalment perquè per cinc minuts de tren no em feia falta) vam tirar cap a l’estació Manresa-Viladordis, però en ves de tirar recte vam girar cap a la dreta i vam arribar fins a un carrer que estava tot en obres i semblava que allò fos més antic. Vam preguntar
- L’estació dels catalans?- va preguntar Merche a unes persones que passaven per allà
- Aquest carrer d’aquí i després cap amunt
- Val, moltes gràcies
Així que vam haver de desfer el camí que havíem recorregut i quan havíem arribat al carrer d’Alba el cotxe va passar
- És aquí a dalt!- ens van cridar des de el cotxe
- Gràcies!
Vam pujar aquell carrer i efectivament, allà hi havia l’entrada de la estació. Vam començar a baixar les escales fins que vam arribar a l’andana, com que cap de les quatre ens coneixíem molt bé allò (per no dir gens, que jo encara que hagués viscut allà estava bastant desorientada...) vam preguntar si era allí i si passava el tren cap a Barcelona.
Ens vam esperar una mica i el tren va arribar i vam entrar-hi, Neus, Merche i Iris amb unes samarretes que el pare d’Alba els hi havia donat i jo tota mullada. Vam buscar seients i vam seure. Jo no portava bitllet perquè només era una parada i a Viladordis no podies comprar bitllet, i per mala sort va passar el revisor, Merche va donar els bitllets el revisor se’ls va mirar i quan jo ja veia que marxava sense dir-me res em vaig estranyar, però ell de cop es va parar
- Aquí hi ha alguna cosa que no em quadra- i jo bona persona per no liar-la vaig dir-li
- No és que jo paro ara a Sant Vicens i com acabem d’agafar el tren a Viladordis i allà no es pot agafar bitllet doncs...
- O sigui que tu has pujat a Viladordis?
- Sí i baixo ara a San Vicens
- Doncs... 1.20€
- Val- i quan jo estava agafant els diners veig que el revisor demana a la mare de Neus si té 20 cèntims i quan jo ja estava a punt per treure els diners veig que el revisor marxa
- I jo però jo no li havia de donar els diners?
- Ja li he donat jo no pateixis
- Ah... val... doncs gràcies- en aquell moment ja estàvem arribant a Sant Vicens o sigui que em vaig acomiadar d’elles i vaig anar cap a la porta. El tren va parar i vaig baixar trobant-me al noi del matí que estava a les taquilles per comprar els bitllets, em va saludar (es que com no sabia on estaven els catalans del poble havia sortit abans i per sort els havia trobat aviat i havíem parlat una estona fins que jo havia agafat el tren i m’havia trobat amb Neus) jo li vaig tornar la salutació (que educada jo... xD) i vaig tirar cap a la sortida desitjant no tornar a perdrem per el merda poble que és Sant Vicens de Castellet. Quan ja estava totalment situada en el poble i anava tirant cap a casa de la meva tieta uns nois van passar amb una furgoneta (eren tres) i de cop van començar a pitar
- Ei!! Hola guapa!!!- i no sé que més van dir com si em coneguessin
- Ei...- va ser la meva resposta a aquells nois que no sabia qui eren.
Vaig anar pujant i pujant els pantalons tot molls pesaven massa per aquella pujada i casi m’arrossegava pel terra i desitjant arribar a casa per parar de tenir fred. I pujant la pujada (no era una baixada no... llàstima) vaig estar pensant perquè aquells nois m’havien pitat, seria per què anava xopa de dalt a baix? No li vaig donar masses voltes estava flipant amb tant de surrealisme. Així que al arribar a casa el primer que vaig fer va ser treure’m tota aquella roba xopa dutxar-me i posar-me roba (per fi) seca. Vaig trucar a la meva tieta i a la meva mare per dir que ja estava a casa i vaig seguir pensant que aquell dia havia sigut molt surrealista (com Carla ens va estar recordant molta estona...)
Deu meu!!!! quina paranoiaaaaaaa!!!!! L?entrepà abandonat per la Neus, que no en menges, pobret, si em va dir telepaticament que volia que te'l mengessis, perque es massoquistaaa!!!!
ueeeeeeee!! algú que comenta apart de les surrealistes! xiques, ens fan cas!!
Només vaig abandonar el pa, el pernil me'l vaig menjar... I escolta, que els entrepans estan orgullosos de que jo me'ls menge!
neus_snitch ha escrit:ueeeeeeee!! algú que comenta apart de les surrealistes! xiques, ens fan cas!!
Només vaig abandonar el pa, el pernil me'l vaig menjar... I escolta, que els entrepans estan orgullosos de que jo me'ls menge!
xè
jejejeje , es a tot el que aspiren els entrepans, a ke sels menji la gran Neus_snitch!!! oooh xDD (paranoia) va, altra gent, preneu exemple de massa!!!^^ comenteu
neus_snitch ha escrit:ueeeeeeee!! algú que comenta apart de les surrealistes! xiques, ens fan cas!!
Només vaig abandonar el pa, el pernil me'l vaig menjar... I escolta, que els entrepans estan orgullosos de que jo me'ls menge!
xè
jejejeje , es a tot el que aspiren els entrepans, a ke sels menji la gran Neus_snitch!!! oooh xDD (paranoia) va, altra gent, preneu exemple de massa!!!^^ comenteu
Doncs sí... això sembla... xDDD
Massa... de paranoies res... és realment com va anar... xDD
