Shinrijutsu Higakuin (anomenada Shikkō popularment i coneguda erròniament a l'estranger com a Mahōtokoro) és la institució educativa màgica més important del Japó i la més antiga del món que encara està en actiu. Situada al cim de l'illa volcànica de Minami Iōtō (antigament coneguda com a Minami Iwo Jima), al costat del poble màgic de Himura i d'una vil·la miko fundada al segle II per la reina Himiko, la seva ubicació a més de mil quilòmetres de les principals illes de l'arxipèlag és ideal per mantenir-se apartada de la societat muggle. Originalment era una acadèmia creada i gestionada directament pel govern japonès, però progressivament es va anar separant fins a convertir-se en un centre educatiu privat d'educació integral dirigit a la comunitat màgica.
Al llarg de la història, l'acadèmia ha tingut un paper crucial en diversos moments de la història del país. De fet, el seu secretisme és bastant recent en la seva llarga història de més d'un mil·lenni. A causa d'aquesta connexió històrica amb la societat muggle, és una de les poques escoles màgiques que s'assegura d'educar els seus estudiants perquè es puguin integrar a la societat muggle sense problemes. Els estudis muggles no són una sola assignatura optativa, sinó que formen un bloc d'assignatures troncals dissenyades per evitar la creació d'una cultura aïllada de la societat general.
Nom
Al llarg de la seva història, l'escola ha tingut diversos noms. Per més detalls sobre el context de cada nom, vegeu l'apartat d'història.
805: Onmyō Gakuin (陰陽学院)
El nom que va adoptar l'acadèmia quan es va fundar. Significa 'Acadèmia d'Onmyō' i fa referència a les disciplines màgiques que utilitzava el govern imperial del Japó.
1093: Seishinsei Gakuin (精神性学院)
El 1093 el govern del Japó va crear el Ministeri d'Espiritualitat (Seishinsei-shō, 精神性省), que entre altres coses gestionava l'acadèmia. Per tant, l'acadèmia va passar a dir-se Acadèmia d'Espiritualitat i va mantenir aquest nom durant diversos segles.
1695: Shinrijutsu Higakuin (神理術秘学院)
Tres anys després de l'aprovació de l'Acta de Secretisme, l'acadèmia passa a anomenar-se 'Acadèmia Secreta de les Arts, les Ciències i l'Espiritualitat'. El canvi de nom reflecteix el fet que, des dels inicis del segle XVII, l'escola oferia una educació integral a la comunitat màgica en comptes d'una educació exclusivament màgica.
En ser un nom llarg, la contracció Shikkō (神校 o しっこう) s'ha popularitzat molt fora de contextos formals.
I parlant del nom actual, aquí és el símbol actual de l'Acadèmia:
És un mon, l'equivalent a l'heràldica europea, i tots els elements que surten són elements que es poden veure en mon reals: la porta torii que ho engloba tot és símbol de la importància que el xintoisme té a l'acadèmia, i el que hi ha a dins és un sagari fuji modificat. El sagari fuji és el mon del clan Fujiwara i representa una anglesina; està modificat perquè tingui cinc fulles en comptes de tres per representar les cinc branques de màgia tradicional que s'ensenyen a l'Acadèmia.
Mahōtokoro (魔法所)
Mahōtokoro (魔法処, lit., 'lloc màgic') és, en realitat, un terme genèric que utilitzava el govern japonès (i més tard el propi Ministeri de Màgia) per designar tots els terrenys controlats per la comunitat màgica, dels quals Shinrijutsu Higakuin n'és un de molt important. A finals del segle XIX, l'acadèmia va prendre més importància a la comunitat educativa màgica internacional i els enviats d'altres països van malentendre que Mahōtokoro era el nom específic del centre educatiu. Quan es van adonar de l'error, anys més tard, van decidir que el nom real de l'acadèmia era massa complicat i que, per tant, valia la pena mantenir el nom de Mahōtokoro.
Aquesta denominació va ser popularitzada per Row L. Ing, un bruixot britànic que a inicis del segle XX va escriure sobre les «grans escoles de màgia» del món. Com a resposta, la comunitat màgica japonesa va començar a utilitzar satíricament マジクランド (majikurando, adaptació fonològica de «Magicland») per anomenar l'escola de Hogwarts.
Funcionament i organització interna
El curs escolar, com és habitual al Japó, comença a l'abril. L'acadèmia abarca les tres primeres etapes del sistema educatiu japonès: primària (6-11 anys), secundària inferior (12-14) i secundària superior (15-17). A partir dels 12 anys, l'Acadèmia funciona com un internat parcial, en el qual els estudiants poden tornar a casa durant les vacances escolars si així ho volen ells i les seves famílies.
A diferència de les escoles de tradició anglesa, l'acadèmia no separa els seus estudiants en residències, sinó que els separa en branques d'especialització a partir dels 12 anys. L'elecció d'especialització és lliure, tot i que els professors aconsellen segons les capacitats de cada alumne. Algunes branques se separen més del funcionament general de l'acadèmia que d'altres; per exemple, els estudiants de Shintō tenen els seus propis uniformes i fan la majoria de classes fora del castell.
Horaris
Les classes es fan de dilluns a divendres, i el dia es divideix en dues parts lectives. L'ensenyament general (també anomenat estudis muggles) es realitza al matí, mentre que la majoria de disciplines màgiques es deixen per la tarda. El fet que es doni tanta importància a l'ensenyament muggle podria semblar estrany a estudiants d'altres llocs del món, però la política de l'escola és que, per tal de complir amb el seu deure com a docents, és necessari que els alumnes puguin integrar-se sense problemes amb la societat japonesa.
Als caps de setmana hi ha clubs optatius (tot i que hi ha una forta expectativa social per participar-hi) de tota mena d'activitats. L'acadèmia és coneguda internacionalment pel seu equip de Quidditch, però també té clubs de teatre, música tradicional, orquestres de vent, duel màgic occidental, i molt més. Els clubs són autogestionats completament pels alumnes que en formen part, i els adults només intervenen quan és estrictament necessari.
Assignatures màgiques
L'acadèmia ofereix un ampli ventall d'assignatures dividides en les següents branques:
- Onmyōdō: la branca d'estudis original de l'acadèmia. Inclou mètodes de divinació i assignatures de filosofia, així com formació en els cinc elements de la natura (foc, aire, aigua, terra i metall).
- Shintō: estudis i màgia espiritual basada en els kami, les divinitats tradicionals del Japó. La majoria d'estudiants d'aquesta branca acaben sent sacerdots xintoistes. És una de les branques més complicades, ja que requereix no només domini de la màgia, sinó també un coneixement profund de la història del país, domini de la llengua antiga i, evidentment, la infinitat de rituals, fórmules i costums relacionats amb la pràctica espiritual. A més, l'expectativa és que els sacerdots puguin arribar a gestionar un santuari, cosa que requereix habilitats de lideratge, comptabilitat, administració i pedagogia, entre altres.
- Tsukaimadō ('camí dels familiars'): branca dedicada a la màgia mitjançant animals familiars, sovint guineus (kitsune) o gats.
- Magōdō ('camí de la protecció'): màgia defensiva i de combat, incloent guarició i protecció de l'entorn natural. També utilitza els cinc elements, però de manera purament ofensiva i defensiva.
- Shizendō ('camí de la natura'): branca dedicada a la cura i l'ús de la natura, incloent coneixement de criatures màgiques i herbologia. També inclou aplicacions més pràctiques (és a dir, menys filosòfiques) dels cinc elements.
- Yōdō ('camí de l'Occident'): branca dedicada a l'estudi de la màgia amb varetes, així com de l'elaboració de pocions i altres disciplines màgiques típiques d'Europa.
Uniforme
L'uniforme és igual per tots els estudiants excepte pels que estudien Shintō. Aquesta diferència es remunta als origens de l'escola, quan l'escola estava especialitzada en dos àmbits concrets (Onmyōdō i el que ara s'anomena Shintō). Amb el pas del temps, la vestimenta d'onmyōji s'ha mantingut com a roba habitual en la comunitat màgica en general, cosa que ha acabat per tallar la relació entre aquesta roba i la pràctica concreta de l'onmyōdō. D'altra banda, la pràctica shintō s'ha mantingut al llarg dels segles, tant dins com fora de la comunitat màgica, i per tant la vestimenta tradicional de la branca ha patit pocs canvis.
Uniforme general
En entrar a l'escola, els estudiants reben un uniforme encantat que creix màgicament a mesura que l'estudiant creix. L'uniforme barreja modernitat i tradició: la peça interior pel tors recorda la forma d'un kimono, mentre que la peça inferior consisteix en uns pantalons o una faldilla prisada (segons el que l'estudiant prefereixi) d'estil modern.
Per sobre es duu un haori (una jaqueta oberta de mànigues amples) amb el kamon (segell familiar) estampat al pit, l'esquena i les mànigues. Els estudiants nous reben el haori de color rosa pàlid, però a mesura que l'estudiant progressa en els seus estudis, el haori va canviant de color màgicament. Els estudiants amb les qualificacions més altes al final dels seus estudis duen el haori daurat.
Uniforme Shintō
Els uniformes dels estudiants de la branca de Shintō no són màgics, però són molt variats. Les peces de roba comunes en tots els uniformes són el kosode (una espècie de kimono blanc) i el hakama (una peça de roba que pot ser tant una faldilla prisada llarga com uns pantalons molt amples), el color del qual depèn de diversos aspectes:
- Escarlata (hibakama): color reservat per les miko (independentment del seu estatus com a estudiant).
- Verd fosc: color dels aprenents de sacerdot o assistents d'un santuari.
- Blau grisós: utilitzat en funerals.
- Blanc i blau cel: reservats pels sacerdots de baix rang. Els estudiants de shintō de Shikkō els solen dur en els últims anys d'estudis.
- Lila: reservat pels sacerdots de rang elevat. No passa sovint, però un estudiant molt avançat podria arribar a dur aquest color.
- Lila (amb un segell familiar estampat en blanc): reservat pels sacerdots de rang més elevat. Hi ha aproximadament 250 sacerdots de primer rang en tot Japó; és extremadament improbable que un estudiant pugui arribar a aquest nivell abans de graduar-se.
Història
Els fragments ressaltats en blau són inventats; la resta és tot part de la història real del Japó.
Japó clàssic
Origens històrics: 703-718
Els origens de l'acadèmia es remunten a l'any 703, quan sota el regnat de l'emperador Monmu es va promulgar el Codi Taihō, que entre altres coses establia l'Oficina de Divinitats (神祇官, Jingi-kan). Aquesta institució governamental s'encarregava de supervisar els santuaris dedicats als kami, així com de realitzar cerimònies i rituals per demanar una intervenció favorable dels kami i predir el futur.
Uns anys més tard, el 718, l'emperadriu Genshō va crear el Departament Onmyō (陰陽寮, Onmyō-ryō) amb el Codi Yōrō. El nou Departament, que convivia amb el de Divinitats, es dedicava a la divinació (utilitzant el mètode xinès Yi Txing), la geomància, observació astronòmica, astrologia, elaboració de calendaris lunars, i la construcció i coordinació de rellotges d'aigua. De totes aquestes disciplines, la divinació Yi Txing es considerava la més important.
Període Nara (710-794)
El període porta el nom de la ciutat de Nara, que va ser la capital del país durant la major part d'aquest interval d'anys. Va ser un període amb molts desastres naturals seguits que van propiciar un descens en la població. D'altra banda, és durant aquest període que apareixen les primeres obres de literatura japonesa (Kojiki i Nihon Shoki) amb l'objectiu de solidificar i justificar l'autoritat de l'emperador.
Període Heian (794–1185)
La capital es trasllada a Kyoto (en aquell moment anomenat Heian-kyō) i el poder imperial arriba al clan Fujiwara, que s'hi havia estat acostant progressivament per unions matrimonials cada vegada més favorables. Tanmateix, el període Heian està marcat per la decadència imperial; a causa de la seva fascinació per l'art, així com diverses intrigues polítiques, l'administració del país fora de la capital s'afebleix molt. Passat un temps, això causa l'aparició de milícies privades contractades per petits senyors: els samurai.
Culturalment, el període Heian està marcat per un lleu declivi de la influència xinesa sobre el Japó, reflectit en el fet que és ara quan, finalment, el japonès desenvolupa un sistema d'escriptura propi (anomenat kana). Tot i això, l'alta noblesa segueix, i seguirà durant molt de temps, utilitzant la variant de l'escriptura xinesa clàssica utilitzada al Japó (anomenada kanbun).
En l'àmbit màgic, el 805, durant el regnat de l'emperador Kanmu, el Departament d'Onmyō crea l'Acadèmia d'Onmyō (陰陽学院, Onmyō Gakuin). Tot i centrar-se principalment en la formació d'habilitats onmyō (no només màgiques), també rep el suport econòmic de l'Oficina de Divinitats a canvi d'incloure estudis sobre els kami al currículum.
L'any 1093 els dos departaments s'uneixen en una sola organització, el Ministeri d'Espiritualitat (精神性省, Seishinsei-shō), el predecessor de l'actual Ministeri de Màgia. Sota aquest nou ministeri, l'acadèmia amplia el seu currículum per convertir-se en un centre educatiu de tots els afers espirituals i màgics del país, incloent l'estudi del budisme. Per reflectir aquest canvi, adopta el nom d'Acadèmia d'Espiritualitat (精神性学院, Seishinsei Gakuin).
Japó feudal
Període Kamakura (1185–1333)
L'afebliment del poder imperial continua i apareix la figura del shogun, un comandant militar que governa el país de facto tot mantenint l'emperador com a cap d'estat sense poder polític real. Durant aquest període, l'acadèmia va prendre per primera vegada un paper polític decisiu. Durant les dues invasions mongoles, l'acadèmia (en aquell moment l'autoritat màgica més poderosa del país) va invocar kamikaze (神風, 'vent diví'), uns huracans que van neutralitzar els exèrcits mongols.
A continuació, l'escola va utilitzar el descontentament que els samurai tenien amb el shogunat per animar l'emperador Go-Daigo a liderar una revolta. El shogunat era tan poc popular que fins i tot l'exèrcit que va enviar per defensar-se va acabar unint-se a la revolta. Aquesta revolta va portar a la restauració del poder imperial ("restauració Kenmu").
Tot i les revoltes i inestabilitat política, va ser un període de prosperitat i creixement pel Japó. El budisme, que fins llavors havia estat principalment una tradició aristocràtica, es va apropar a les classes populars. Això va reforçar encara més la naturalesa sincrètica de l'espiritualitat i la màgia japonesa.
Període Muromachi (1333–1568)
El general de l'exèrcit Kamakura que s'havia unit a la revolta de l'emperador Go-Daigo va quedar descontent amb la restauració Kenmu, i es revolta de nou quan l'emperador es nega a concedir-li el títol de shogun. Com a part d'aquesta revolta, instaura un nou emperador (que sí que el fa shogun), fet que inicia una situació amb dos governs en disputa. Unes dècades més tard, la cort del shogun en surt victoriosa. L'acadèmia es va manté neutral en aquest conflicte, gràcies al fet que totes dues corts la reconeixen amb el mateix estatus i importància en un intent de tenir un aspecte més legítim.
Tanmateix, a mitjans del segle XV, la inestabilitat política del país esclata en un continu de guerres civils que dura fins ben entrat el segle XVI o XVII. És durant aquest període que el Ministeri d'Espiritualitat talla tots els vincles amb el govern i, finalment, aprofita caos de les guerres per ocultar tota la comunitat màgica del país. Per primera vegada, l'Acadèmia comença a admetre només estudiants que hagin mostrat capacitats màgiques abans d'entrar a l'escola.
Tot i la guerra, però, la cultura japonesa segueix florint i és durant aquest període que es creen moltes formes d'art tradicional: ikebana, teatre no, cerimònia del te, bonsai, i més. L'acadèmia integra totes aquestes noves formes d'art al seu currículum, mantenint-se sempre a l'avantguarda artística del país, i a més adopta una filosofia d'educació integral. Si bé continua centrada en l'ensenyança espiritual i màgica, tots els seus estudiants aprenen també història, literatura i matemàtiques.
Període Azuchi–Momoyama (1568-1600)
Durant aquest període, el Japó es reunifica progressivament gràcies a dos daimyō. El primer, Oda Nobunaga, va estar a punt de reunificar tot el país abans de ser assassinat. El seu successor, Toyotomi Hideyoshi, acaba la reunificació i promou una sèrie de reformes radicals per posar ordre i controlar la població.
Per la seva banda, el Ministeri d'Espiritualitat havia aconseguit el seu objectiu. Gràcies als segles de caos previs (i una dosi generosa de pèrdua de memòria màgica i destrucció documental), el govern havia oblidat completament l'existència de de la comunitat màgica, tot i que el seu coneixement se seguia transmetent en la línia imperial. Així doncs, el ministeri passa a dir-se Ministeri Secret d'Espiritualitat (精神性秘省, Seishinsei-hishō). En paral·lel, l'Acadèmia mou la seva seu al lloc actual, al costat del poble màgic de Himura (火村), aprofitant que a l'illa hi havia ja una vil·la miko on s'hi ensenyava màgia seguint els ensenyaments de Himiko (anterior per diversos segles a la fundació de l'acadèmia).
Japó modern
Període Edo (1600–1868)
Durant aquest període, el clan Tokugawa governa com a shogun des d'Edo (actualment Tòquio) mentre l'emperador es manté a Kyoto, subvencionat pel shogunat però amb gens de poder polític. Aquest shogunat es caracteritza per la seva duresa: s'estableix la pena de mort amb mètodes com la crucifixió i la bullició fins i tot per crims menors (tot i que els criminals de classe alta se'ls permet el seppuku), s'il·legalitza el cristianisme, i s'implementa la política del sakoku, que tanca gairebé del tot les fronteres del Japó. Es prohibeix el viatge fora del país, així com la reentrada de ciutadans japonesos, la construcció de vaixells capaços de navegar per l'oceà, i només hi ha dos ports on es permet el comerç europeu (a través dels Països Baixos).
Tot i així, el comerç interior creix molt gràcies a la construcció d'infrastructura i l'estandardització de la moneda. Però encara més important: durant aquest període, la taxa d'alfabetització creix fins el 30 % gràcies a la proliferació d'escoles privades, sovint connectades a temples o santuaris. Durant aquesta època floreixen formes d'art com els haiku, el teatre bunraku i kabuki, així com la nova professió de les geisha.
Durant aquesta època, l'acadèmia segueix mantenint la seva seu en secret, però funda diverses escoles d'ensenyament cultural (però no màgic) arreu del país. Quan detecta que els estudiants d'aquests centres locals presenten capacitats màgiques, els convida a estudiar a l'escola principal. Des del seu punt de vista, és l'única escola integral del país, ja que a banda d'ensenyar assignatures de coneixement general com la resta d'escoles, també ensenya màgia. És durant aquest període, doncs, que el seu nom torna a canviar per adoptar el que ha mantingut fins l'actualitat: Shinrijutsu Higakuin (神理術秘学院 'Acadèmia Secreta de les Arts, les Ciències i l'Espiritualitat').
L'acadèmia promou el kokugaku, l'estudi de la cultura japonesa sense les influències europees i xineses, que dona força a les creences xintoistes i l'autoritat divina de l'emperador. Quan els Estats Units arriben al Japó amb vaixells de guerra, les idees del kokugaku inspiren dues regions (Chōshū i Satsuma) a convèncer l'emperador Meiji per fer front el «bàrbars». Així doncs, l'Acadèmia es converteix de nou (si bé indirectament aquesta vegada) en un promotor del canvi polític radical.
El secretisme de Shikkō es veu reforçat encara més per l'aprovació de l'Acta Internacional de Secretisme, el 1692. A diferència d'altres escoles, però, Shikkō opta per ensenyar als seus alumnes com integrar-se en la societat muggle en comptes d'afavorir la creació una societat aïllada i incapaç de conviure.
Període Meiji (1868-1912)
L'emperador és restaurat com a poder suprem i s'inicia un procés per convertir Japó en un estat modern capaç d'igualar-se els poders imperialistes d'Occident. Es legalitza el cristianisme, s'elimina el feudalisme, es construeix infraestructura moderna (com el tren i el telègraf) i s'implementa un sistema d'educació universal. S'adopta el calendari gregorià, la roba occidental, i s'aprova una constitució amb un parlament elegit per sufragi molt limitat i amb poder igualment limitat. El xintoisme es converteix en el conjunt de creences oficial de l'estat (tot i que es manté la llibertat religiosa) i l'emperador és oficialment declarat kami (déu). És també una època d'expansionisme militar, durant la qual el Japó conquereix Taiwan així com parts de Xina i Rússia.
En la comunitat màgica, el Ministeri d'Espiritualitat adopta el seu nom actual amb intenció de posar-se al mateix nivell que les comunitats màgiques d'altres països: Mahō-shō (魔法省, 'Ministeri de Màgia'). També recupera el contacte amb el poder polític del país mitjançant un càrrec permanent al govern, tot i que es manté ocult de la resta de la societat muggle. L'emperador Meiji rep instrucció màgica bàsica per part d'un tutor de Shikkō (tradició que es mantindrà fins a l'esclat de la segona guerra mundial) a canvi de poder mantenir un currículum independent d'influències polítiques. A més, l'emperador restaura breument l'antiga Oficina de Divinitats (amb el nom 神祇省, jingi-shō, 'Ministeri de Divinitats'), si bé aquesta vegada no està connectada amb la comunitat màgica real. És també durant aquesta època que es popularitza per error el nom Mahōtokoro per designar l'acadèmia fora del Japó a causa d'un malentès promogut per l'historiador britànic Row L. Ing.
Període Taishō (1912-1926) fins el present
Durant la Primera Guerra Mundial, Shikkō s'adona del perill del nacionalisme dogmàtic que l'escola havia impulsat durant el període Edo i intenta rectificar. Les escoles muggles adscrites a l'acadèmia canvien subtilment el seu currículum per deixar de deificar explícitament l'emperador i deixar de tractar el Japó com una nació culturalment superior. Malauradament, és massa tard per canviar una ideologia amb tanta inèrcia i en esclatar la Segona Guerra Mundial, el xintoisme i l'autoritat divina de l'emperador s'utilitzen com a justificació per una infinitat de crims contra la humanitat a l'Àsia oriental (especialment Corea i Xina).
Arran d'aquests fets, el Ministeri i l'Acadèmia tallen completament les seves relacions amb el govern. Es prohibeix l'entrada de l'emperador al terreny de l'escola o altres llocs màgics, es retira el conseller màgic que fins llavors havia format part del govern muggle, i l'acadèmia condemna oficialment les accions del govern, l'emperador i l'exèrcit. D'altra banda, l'emperador ordena tancar tots els centres adscrits a Shikkō, i Tokkō, la policia secreta japonesa, inicia una caça de bruixes contra la comunitat màgica.
El 1948, després dels Judicis de Tòquio, la comunitat màgica japonesa adopta el model occidental de relacions polítiques: el ministre màgic visita el nou emperador després de ser coronat i el nou primer ministre després de ser elegit, i evita contactes posteriors excepte en situacions d'emergència. Shikkō, per tant, s'ha aïllat completament de la població muggle, si bé hi ha veus dissidents a la comunitat màgica que defensen que l'acadèmia hauria de recuperar la seva política de portes obertes.
Annex: màgia tradicional japonesa
Això és un annex perquè tècnicament no és informació sobre l'escola concretament, sinó que té a veure amb la comunitat màgica japonesa en general. L'utilitzaré per descriure la manera com he dissenyat la màgia japonesa.
Conceptes generals
Bàsicament una nota de l'autor bastant extensa per donar context i explicar d'on surt tot plegat.
El primer que cal entendre és que, pel que he anat veient, la màgia al Japó es percep molt diferent que a Occident. En l'actualitat és prou similar, però el que ens interessa és la visió històrica, perquè el funcionament de la màgia i de la comunitat màgica és conseqüència d'aquesta perspectiva històrica. Al cap i a la fi, Shinrijutsu Higakuin és l'escola canònica més antiga, cosa que possiblement implica que la comunitat màgica japonesa va ser de les primeres en organitzar-se formalment.
Mentre que a Occident la bruixeria era tradicionalment un gran tabú (principalment promogut per l'Església) i, per tant, una activitat que va en contra de la societat, el Japó històric era tot el contrari. De fet, quan a l'apartat d'història heu llegit que el govern japonès va crear un departament dedicat a la divinació i altres disciplines màgiques, no m'ho he inventat! El govern del Japó va tenir, durant molts segles, l'equivalent d'una Conselleria d'Afers Màgics, que mantenia una acadèmia de màgia real. Per tant aquest és el primer punt: la màgia històricament tenia un paper molt actiu i oficial en la vida quotidiana del Japó, especialment entre la noblesa.
En segon lloc, la religió és màgia. De fet, a Occident també, només que no ho reconeixem perquè hi estem acostumats. Però imagineu-vos què deu pensar algú que no sàpiga què és el cristianisme en entrar a una església i veure un grup de vells vestits amb túniques estranyes fent rituals i invocant poders misteriosos! Al Japó passa el mateix, i el xintoisme (les pràctiques espirituals ancestrals del Japó) té molts d'aquests elements. Els sacerdots en general, però especialment les miko (un tipus de sacerdotessa que només pot ser dona), tenien poders que consideraríem màgics, com predir el futur, guarir malalties i protegir d'éssers sobrenaturals.
Finalment tenim, igual que a Occident, totes les històries populars màgiques que no necessàriament encaixen amb el xintoisme. Tenim bruixes amb familiars, fantasmes (yūrei) i criatures entremaliades o malèfiques (yōkai). Però cal destacar que tots tres punts han estat sempre íntimament relacionats. Durant segles el budisme japonès i el xintoisme gairebé no es podien distingir. De fet, el xintoisme no va rebre un nom fins el segle XIX (i només es va separar del budisme per intervenció del govern)! I fins i tot en l'actualitat les dues religions segueixen molt barrejades. No és estrany trobar simbologia budista en un santuari xintoista (i al revés), i es diu sovint que els japonesos neixen xintoistes i moren budistes.
Agafant tots aquests elements, doncs, arribo a la màgia japonesa. Una màgia que es divideix en diferents tipus que, tot i ser diferents, estan molt connectats. Sovint, la diferència entre tipus de màgia és el mètode, més que el resultat. Doncs bé, sense més dil·lació, aquí teniu la màgia japonesa!
神道 Shintō
La màgia shintō es basa en el contacte amb els kami, les entitats divines o espirituals adorades per aquesta religió. Els usuaris d'aquesta branca s'anomenen sacerdots i solen centrar-se en la divinació i la guarició, però els experts poden anar molt més enllà d'això. Mentre que la majoria de sacerdots amb formació màgica són capaços de comunicar-se amb els kami de forma directa i bidireccional, alguns poden anar més enllà i invocar el seu poder per utilitzar-lo directament. Els sacerdots provinents de Shikkō (comparats amb els que es graduent d'altres escoles màgiques del país) són famosos per tenir una íntima connexió amb els kami.
Invocar el poder d'un kami és tan complicat com perillós. Els kami amb menys poder són els més fàcils d'invocar (i els menys arriscats), mentre que invocar un kami poderós requereix una gran fortalesa mental i espiritual. Les ments humanes no estan preparades per rebre sobtadament la immensitat dels kami, cosa que pot malmetre greument les capacitats cognitives del sacerdot.
Els bruixots especialitzats en aquesta branca que tenen més facilitat per invocar els kami són les miko. Les miko han de ser acceptades per un kami i ser posseïdes almenys una vegada per deixar de ser considerades aprenents. Sobreviure la primera possessió implica convertir-se en miko de ple dret. Cal destacar que ser acceptada com a miko no significa que la miko es pot graduar; és normal que les miko estudiants deixin de considerar-se aprenents uns mesos o fins i tot anys abans de graduar-se.
使い魔道 Tsukaimadō
Els usuaris de tsukaimadō (anomenats tsukaimaji) canalitzen el poder del seu animal familiar per fer màgia. Els familiars dels tsukaimaji (anomenats tsukaima en japonès) són sempre criatures sobrenaturals que tenen poder màgic inherent. A través de l'humà, el familiar té l'oportunitat d'expandir el seu poder i, per tant, la màgia que sol sortir d'aquestes unions està relacionada amb la personalitat o habilitats del familiar. En aquest sentit, doncs, és un mètode similar a la possessió divina que practiquen alguns sacerdots.
Aquesta branca, però, té una vessant fosca. Tot i que la relació entre un humà i el seu familiar sol ser consentida, les criatures capaces de convertir-se en familiars poden posseir de manera forçosa a una persona. Si la persona no és capaç de resistir la voluntat de la criatura, perdrà tot control sobre el propi cos i la seva única esperança serà que un altre màgic prou poderós (generalment un sacerdot) pugui practicar un exorcisme.
陰陽道 Onmyōdō
Aquesta és la disciplina màgica que va ser oficialment reconeguda pel govern. Es tracta d'una disciplina altament teòrica i filosòfica, centrada en la meditació i comprensió de l'essència de l'univers. Mentre que els sacerdots i els tsukaimaji estudien la naturalesa d'un poder extern per canalitzar-lo, els onmyōji estudien els objectes sobre els quals fan màgia per aconseguir que el poder brolli del propi interior. És una màgia lenta que requereix molta paciència, ja que més enllà de les coses més bàsiques, la majoria d'onmyōji no són capaços de fer màgia de forma immediata. Tanmateix, gràcies a aquest mètode, la màgia dels onmyōji és la més estable i controlada.
保護道 Magodō i 自然道 Shizendō
Aquestes dues branques, respectivament màgia de protecció (i combat) i màgia de la natura, són el producte de la barreja entre la màgia tradicional japonesa i la influència de la màgia occidental. El resultat és una màgia encara molt interior (és a dir, sense necessitat d'un objecte canalitzador) però que se centra en el resultat més que en el mètode. Per aquesta raó, és un tipus de màgia molt pràctic que s'ha convertit en el majoritari entre la comunitat màgica japonesa.
El magodō és l'estil de màgia més actiu i immediat dels dos, basat en l'ús de conjurs i paraules de poder per crear efectes màgics. Originalment es va desenvolupar per utilitzar-se en situacions de combat, però actualment el seu ús és més general. El shizendō, una disciplina més pausada, utilitza l'entorn natural per fer màgia.
洋道 Yōdō
Yōdō és el nom que rep la màgia occidental a la comunitat màgica japonesa. És poc freqüent que hi hagi bruixots japonesos especialitzats en aquesta branca, però n'hi ha molts que en tenen nocions bàsiques. La branca agrupa totes les brànques màgiques d'Occident, com màgia amb varetes, pocions, clarividència i aparició. Les paraules màgiques dels conjurs, però, estan adaptades a la fonologia japonesa des dels conjurs anglesos. Per exemple, el malefici imperdonable de la tortura és クルシオ ("kurushio"), i invocar un patronus es fa amb エクスペクト・パツロヌム ("ekusupekuto patsuronumu").