"No pot ser" va ser la primera frase de la Jessica al veure el gos quan havia arribat a la casa de la Laura, a les cinc clavades. De fet, era el que hagués dit qualsevol al descobrir un sant Bernat de color verd.

Però ara ja s'ho creia. Havia comprovat el tacte del pèl del Cuervú perquè no fos tenyit, i la Laura li havia explicat la història quasi-increïble de Larry Forest. De fet, la Laura havia hagut de fer explotar unes quantes llums per a què s'ho cregués. Però havia estat més fàcil del que la Laura s'havia imaginat, potser perquè la Jessica també tenia un temple a la deessa Rowling a casa seva, fet de Harry Potters en un munt de llengües diferents.

I en aquells moments, gairebé dos quarts de set de la tarda, estaven les dos tirades al sofà, deixant que el Cuervú els hi deixés la mà plena de baves i rascant-li la panxa quan s'estirava al terra panxa amunt amb la llengua fora.

La Laura es va mirar la seva millor amiga. No era gaire alta ni gaire baixa i era de complexió prima. Tenia el cabell força llarg i de color ros cendra fosc, recollits en dues gracioses i gruixudes trenes i la pell moreneta. Però el que més cridava l'atenció eren els seus ulls. Curiosament, tenia l'ull dret de color marró molt fosc, gairebé negre, i l'altre d'un to molt i molt clar, de color gris fluix. Era una combinació molt estranya, però no quedava malament. Vestia texans clars i una samarreta de tirants de color lila fluorescent, d'aquell tipus de color que et deixa cec del tot.

Sonava una cançó dels anys vuitanta que havia sigut molt coneguda, anomenada Karma Chameleon, i que a més era la cançó preferida de les dues.

- M'enviaràs alguna carta via mussol, no? - Li va preguntar la Jessica, jugant amb la seva trena.

- Cada setmana, però me les hauràs de contestar totes, eh? Veuràs, si se t'oblida...- La Laura va posar les mans com si fossin urpes i va intentar posar una cara amenaçadora. Se li va escapar el riure.

La Jessica també va riure alegrement.

- Què? M'enviaràs un xiulet? Em maleiràs?

- Encara m'haig de pensar quin terrible encanteri et faré... Ai, no, que m'expulsen!

- Doncs aniràs a parar de cap a Azkaban per agredir una pobra muggle!

- Ja ho sé! Demanaré un impostorus!

- A veure si t'hi cap, al sobre...

- Ostres, tens raó... Li diré a la Umbridge que t'enviï un parell de demèntors!

- Em sembla que t'hauràs d'esperar un parell d'anys...

La Laura va fer una ganyota estranya, com de exasperació. Va inflar les galtes i va bufar, arrufant les celles. Era un gest típic de la seva ex-tutora, una dona gran, molt baixeta, de cabells tenyits d'un roig viu i que tenia molt mal geni. La Jessica va fer una riallada.

- Canviant de tema, has tornat a somiar amb aquell gatet amic teu?

La Laura va rebufar enfadada. Lògicament la seva amiga parlava del Gat de Cheshire. Sabia que a la Jessica la divertia el fet de que estigués obsessionada amb un gat de dibuixos animats. Encara es penedia d'haver-l'hi dit.

- Sí, ahir vaig somiar que sopava amb mi i el vaig fer enfadar.

- Deixa que ho endevini... - La Jessica va posar una expressió pensativa - Es va convertir en la Reina?

- És clar, de poc no em talla el cap...

- No et cansa somiar sempre el mateix?

La Laura es va aixecar sofà per a anar a canviar el CD que sonava, ara que ja havia acabat la cançó. En va posar un altre de Grans Èxits dels vuitanta i va buscar una altra cançó que li agradava, Don't Shed a Tear, de Paul Carrack. Es va allisar un parell d'arrugues de la faldilla. Aquest gest li va fer recordar una cosa.

- Saps què?

La Jessica va preguntar "què" encuriosida.

- Portaré uniforme!

- Ho dius com si et fes il·lusió... - L'amiga la va mirar estranyada, perquè la Laura sempre deia que per res del món en voldria portar.

La Laura va fer un gran somriure.

- Ja sé que sempre he dit que no en vull sentir a parlar, d'uniformes, però si són túniques negres, capes, i això... Doncs mira, no em queixaré. A més, les bufandes de ratlles són divinas de la muerte.

- Divinísimas, tía, però les bufandes surten a les pel·lícules, no als llibres.

- Enlloc del llibre no diu que no se'n puguin portar.

- Però...

- Però res, Jessi, i a més ja les tinc!

La Laura va anar un moment a la seva habitació, deixant a la Jessica recordant, estirada al llarg del sofà. La noia va remenar un bagul, va desendreçar l'armari i finalment va trobar el que estava buscant dins d'una capsa gran. Ho va agafar i va tornar a la sala d'estar.

- Mira, Jes! M'ho penso emportar!

La Jessica se la va mirar. Tot i la calor, la Laura venia embolicada en una bufanda massa llarga de ratlles amples vermelles i grogues.

- Però si no saps si aniràs a Gryffindor!

- Si no estiguéssim en aquesta època no em molestaria anar a Ravenclaw o a Slytherin, però estant a Hogwarts al mateix curs que jo el Harry i companyia, si el Barret no em posa a Gryffindor... Doncs en faré draps.

- Que violenta... - La Jessica va riure, a vegades la Laura era així - I a Hufflepuff?

- Dona, de Hufflepuff només hi trobo interessant el Cedric Diggory, si és tant guapo, però com que no dura gaire, doncs...

- I si li salves la vida?

- Com?

- Dona, li dones un parell de proves de què saps el què ha de passar i li dius que si es presenta al torneig aquell la palmarà.

La Laura es va quedar clavada al lloc. No s'havia plantejat allò! Ella podia canviar tota la història, doncs...

- És clar que sí! - Per acabar de posar ambient, sonava la cançó Centerfold - Els salvaré a tots! Al Cedric, al Dumby, al Sirius! I trauré l'Ull-Foll del bagul! Posaré rateres a la torre i el Ben morirà dolorosament! Em carregaré la història, seré the best! Serà la meva venjança! Ho-ho-ho-hoo!! ((riure de l'ultra-heroi xD))

- Venjança? - Ara la Jessica sí que s'havia perdut del tot. Quina venjança?

- Sí! - La Laura va fer una ganyota de malvada - Em venjaré de la Rowling!

- Eh? Què t'ha fet, ara, aquesta?

- Ostres, tia, jo no surto als llibres! Què es pensa, que no sóc ningú?

- Potser ets una de les alumnes fantasma de Gryffindor...

- Doncs em venjaré per no tenir protagonisme, ni paper ni res!

Sonava Nine to Five, eren les deu del vespre, la Jessica ja se n'havia anat, la Laura ja s'havia desfogat enumerant totes les raons de la seva venjança al seu ídol vivent i ara estava ballant, tota emocionada, a la sala. Quan ja s'havia acabat la cançó, la noia es va deixar caure, esgotada, al sofà. La banda sonora era Call Me, de Blondie, una altra cançó ideal per a ballar fent l'idiota per l'habitació, però no tenia forces. Potser això es devia a què després de marxar la seva amiga (a les vuit passades) i abans de posar-se a saltar i ballar com una boja (devien ser per allà les nou tocades) havia intentat fer de Matilda. Havia donat per suposat que si podia fer explotar objectes com ara llums, lògicament podia fer-los moure, volant o com fos.

La Laura va arribar a la conclusió que se li donava millor trencar els objectes que reconstruir-los, perquè al intentar moure la paperera aquesta havia explotat fent el mateix soroll que quan es peta un globus per massa aire, fent que el seu contingut (envasos, tetra-briks, paquets de menjar xinès del dia anterior buits, una ampolla d'aigua buida, tres bolígrafs, una maqueta de nau espacial del seu pare que s'havia partit per la meitat i altres coses no identificades) caigués pel terra. Però la noia es va apuntar una victòria, perquè va aconseguir fer volar els dos trossos que quedaven de la Estrella de la Muerte i un brik de llet semi-desnatada per tota  la casa.

I fer tot allò l'havia cansat, però l'alegria que li havia produït fer volar un parell d'OVNIs, i a més amb estil (unes suaus ondulacions aèries acompanyades per un so suau de "blob, blob" que feia ella, i també una espècie de volar huracanat) i l'alegria del seu pare en complir el seu somni de joventut de veure volar per fi la Estrella de la Muerte, encara que fos en dos parts, va ser tant gran que li va demanar que fes volar el Halcón Milenario, també.

- Em sap greu.

- Què? - L'animal no es podia creure el que sentia.

La Laura va somriure i va posar la cara al mateix nivell que la del Gat de Cheshire, tot i que a una certa distància prudent (mínim un parell de pams), perquè, al ser un gat, l'ésser de ratlles i gran boca tenia unes ungles retràctils que feien por.

- Que em sap greu haver-me enfadat amb tu ahir.

- Oh, bé, estàs disculpada...

- És que em va molestar allò de que et riguessis dels meus bastonets xinesos.

- Jo no t'hauria de dir boja tant sovint...

La Laura va somriure. Estava contenta de ser per fi amiga del Gat. El va acariciar. L'animaló va somriure (com somriuen els gats... ¬¬') i, grunyint suaument, va fer ondular la seva llarga i espessa cua, fent pessigolles al nas de la noia, que va riure.

- Amics? - Li va preguntar al Gat.

- Sí! Vols que li pregunti a la Reina de Cors si vol ser amiga teva també?

La Laura s'ho va pensar. Al final, va fer que sí amb el cap.

- Molt bé!

El Gat de Cheshire es va esvair amb el seu "pop" característic i en el seu lloc es va materialitzar la Reina de Cors, somrient malèvolament.

- Que li tallin el cap!

La Laura, que en aquells moments no tenia ganes de fugir, se li va plantar davant, de peu, amb les mans a la cintura, i li va dir, molt molesta:

- Ei, que el Gat m'ha dit que podia ser amiga teva! Com vols que sigui la teva amiga si em talles el cap? Així no anem enlloc, dona!

La Reina de Cors va riure alegrement, de veritat.

- Era broma, Laura! Don't Worry, be Happy! Vols venir amb mi a jugar al críquet?

Ei, tercer capítol! Quina il·lusió! Ja sé que he trigat molt (Laura-Luna, no em peguis plis xDDDD) però... Entre anar al poble, el fi de curs, l'amic invisible (que no té res a veure, per cert V.V) i tal... Ja se sap!

Uuuh... Es nota molt que he estat escoltant música els vuitanta aquests dies? Recomano que us baixeu i/o escolteu les cançons, potser no us agraden, però s'entén millor l'ambient de l'escena!

Per això ara em despedeixo,

Que el gos molesta un ou,

Tot i així us desitjo...

Bon Nadal i Feliç any Nou!

PD: No recordo si la Reina de Cors jugava a críquet o a què... Sabeu aquell joc que els pals eren flamencs a la peli? Doncs aquell... Sisplau corregiu-me si m'equivoco!

Dedico aquest capítol al meu cosí per la nadala més maca del concert i a la meva cosina per la seva versió tan xula de Santa Nit! No llegiran mai aquest ff, crec, però la intenció conta... O_o''

PDD: Sisplau, please, por favor... Comenteu!