Venus Potter - entre braços del meu enemic
AvatarEscrit per ÒLIVA
Enviat el dia 23/03/2007 a les 21:54:20
Última modificació 24/03/2007 a les 09:16:47
Tots els capítols de Venus Potter
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


entre braços del meu enemic

Les dos siluetes però van passar de llarg ( uf, sort ) va pensar la noia, va mirar el rellotge, les dos agulles marcaven les dotze, era tard havia de tornar a l'habitació si algú la veia se les carregaria, fent el mínim soroll va pujar fins l'habitació es va posar el pijama i es va adormir entre els llençols maragda.

 

Era dijous quan es va llevar i va veure que no hi havia ningú a l'habitació es va espavilar a vestir-se i pentinar-se, va sortir de l'habitació corrents , va baixar les escales i va entrar al Gran saló, un silenci molt, massa incòmode surava a l'aire i totes les mirades es van clavar en ella, (què passa?) no comprenia res, la professora McGonagall va anar cap a la jove.

 

-          Potter acompanyi'm si us plau - i professora i alumne van anar cap al gran despatx darrere la gàrgola de pedra. -segui, vol te?

-         Si gràcies - va contestar nerviosa la Venus

-           Li he de dir moltes coses i no se per on començar...-  la Minerva es va aixecar i va agafar el diari de sobre d'un prestatge i li va acostar - llegeix - la noia va fer una ràpida mirada, no li va fer gaire gràcia el que va veure.

 

Diari Profètic

 

L'innominable....ha tornat?

 

Ahir a les 24:30  ha les afores de Londres hi ha agut un atac molt sobtat, l'únic testimoni es un muggle que feia ciclisme a prop de la escena del crim i afirma que s'ha vist una llum verdosa, tot la casa  volat pels aires i desprès un silenci sepulcral, el cap del departament de  misteris juntament amb uns quants especialistes, de la conselleria d'afers màgics  han anat a veure l'escena del crim i ho han trobat tot destrossat com s'hi hi hagués agut una baralla i un cadàver d'una dona adulta d'uns 40 anys, que feia uns 60 quilos i 1,70 d'alçada que ha estat comprovat que es de Ginny Potter ( Weasley era el seu cognom de soltera) una de les més famoses aurors que hi ha hagut mai a Londres, els experts no descarten la probabilitat de que hagin tornat els cavaller de la mort o fins i tot pensen que l'innominable pot ser l'assassí tot i així pot haver sigut qualsevol altre mag; per altre banda la filla dels Potter resta a Howarts sota la gran protecció de l'escola. 

Aisha Wishton.

 

-         Em sap greu - va ser l'únic que se li va acudir dir a la professora davant els ulls vidriosos de la nena - el teu equipatge ha estat enviat, ja hem fet tots els tràmits i aniràs a viure amb els teus padrins legals, que són els teus tiets ara estaràs un parell de dies a casa seva, si vols pots anar a l'habitació sé que ha estat un xoc molt dur.

-          Gràcies professora - va ser l'únic que va dir la Venus i va sortir del gran despatx, va intentar anar fins a la seva habitació però no va poder, es va posar a plorar desconsoladament i es va deixa caure al costat de la paret, i així asseguda contra el vel mur de Howarts i abraçant-se va intentar reflexionar.

Que vol dir ser Potter? Esta condemnat per tota la vida? No poder tenir una adolescència normal? Que a tots aquells qui estimis acabin malament? Ser famós pel dolor d'una família? Morir jove sense veure créixer els teus fills? Si ser Potter es això m'hi nego!

 Va sentir unes passes que la van treure del seus pensaments, amb la màniga de la túnica es va eixugar les llàgrimes i va mirar qui tenia davant....aquells ulls;( ell? Ell l'havia vinguda a consolar? impossible. ) ell es va assentar al replà de l'escala i va començar la conversa:

-         em sap greu.. - va dir el noi després d'un llarg silenci

-         a tu? No et riguis de mi! - va dir ella entre llàgrimes

-          Venus, a mi també s'he m'ha mort la mare i el meu pare està a azcaban per cadena perpetua - va explicar el noi.

-         Sí, segurament ets la única persona que em compren...ara - i li va dedicar un somriure

-           Suposo

-         no vull marxar de l'escola

-          marxaràs? - la seva veu semblava... desil·lusionada?

-         Sí, però poc temps, a cas et sap greu? - va preguntar la Venus estranyada

-         Es que... bé es igual, sé que te'n sortiràs

-         Tu creus, Josh? - va dir la noia mirant-lo als ulls

-          N'estic segur, ets una Griffindor, oi?

-         Que es deixa consolar per un Slytherin - va afegir la noia

-         I que? Tothom es mereix ànims en els mals moments, encara que sigui dels enemics.

-          Gràcies - i el va abraçar ell es va quedar quiet, m'està abraçant? Es preguntava , ella es va deixar caure sobre la seva espatlla i va plorar entre el braços del seu enemic, fins que quan els ulls ja li coïen es va adormir, amb molta cura el noi la va deixar allà on era i va tornar cap a classe sense donar la mínima explicació de on i amb qui havia estat.

Quan la Venus es va llevar no hi havia ningú al seu voltant, un somni? Es va plantejar,  no, no ho havia sigut, el Josh l'havia vingut a consolar, perquè? Es compadia d'ella? Per que es trobaven a la mateixa situació, però, havia estat entre els braços del seu enemic? Sí, es va contestar interiorment, eixugant-se les últimes llàgrimes d'aquell matí i amb els  ànims del Josh, va anar cap a la seva habitació ara viuria amb en Will, mai el veuria com un germà...o potser sí, tenia sort de que no hauria de patir com el seu pare a ella els seus tiets la tractarien bé, potser sí que un dies fora de l'escola li anirien bé.

Es va asseure sobre el llit maragda i va contemplar durant una llarga estona el camp de Quiddittch, el vent onejant-li el cabell ...

A l'hora de dinar va decidir que no tenia ganes de veure a ningú i es va quedar a l'habitació, més tard el Will i en Brian la van anar a veure:

 

- com estàs?  - va preguntar-li el seu cosí

- no ho sé

- Segur que et recuperes! - va animar-la el Brian

- suposo

- i marxaràs de l'escola? - va preguntar el seu cosí

- uns dies, però tronaré no patiu

- abans no hem pogut venir estàvem a classe - va explicar en Brian

- no passa res - (ja he tingut companyia ) es va dir

-  em sap greu - va dir el Brian, l'única resposta que va obtenir va ser un somriure-

- Hem de tornar a classe, a més ara et vindran a buscar?

- D'acord, gràcies.

 

Els dos nois van marxar i tal com havien dit cinc minuts més tard venia la professora McGonagall a buscar-la.

-          T'esperen a baix

-         Ara mateix baixo

La professora va sortir de la sala i ella abans de marxar va donar mirar l'habitació i els jardins tornaré, baixava per les escales quan algú la va cridar:

-          Venus! - es va girar hi havia el Josh - adéu - ella li va somriure i el va abraçar.

-          Gràcies  - va contestar i va continuar baixant per les escales fins a la sortida de l'escola on l'esperaven els seus tiets, es va despedir de  Howarts i va pujar al cotxe, la resta del viatge va ser lent, i un silenci incòmode omplia l'atmosfera era una situació difícil per tots, la pèrdua d'un ésser estimat no era fàcil per ningú, el viatge era llarg i els paisatges anaven canviant fins que van arribar davant d'una casa gran d'obra vista amb jardí, aquella casa la Venus l'havia vista milers de cops però aquest cop era diferent hi anava per quedar-se per temps, massa temps. Sense dir res va pujar i va veure una nova habitació amb tots els mobles nous que encara feien olor a fusta, l'habitació no estava malament, les cortines eren verdes, i havia un llit a la part esquerra una calaixera i un armari al costat del llit, i un escriptori amb una finestra a la part dreta, l'habitació era més gran que la seva anterior tot i així li agradava més l'altre amb tot apilonat i la veu de la  Ginny rondinant... la Ginny... no li cabia al cap l'idea que no la tornes a veure mai més, en aquell moment van trucar a la porta:

-          Endavant - la porta es va obrir lentament i la seva tieta va entrar

-          T'agrada l'habitació?

-         Sí... està bé

-         Bé, ja col·locarem les teves coses despès, vols menjar ?

-         No tinc gana

-         A l'escola m'han dit que no has dinat, va Venus fes un esforç es molt difícil per tots

-         Ja ho sé, i us agraeixo tot el que feu però...

-          T'entenc, si vols algú amb qui parlar estem a baix el Ron i jo.

-          D'acord gràcies.

-         El temps tanca ferides però deixa cicatriu - i dit això va marxar.

La Venus es va quedar sola a l'habitació, va anar fins a l'escriptori i va mirar per la finestra, el seu nou barri, era un barri tranquil muggle d'aquells on mai passen cotxes i tots els veïns es coneixen, tan diferent a l'altre com ho trobaria a faltar, casa seva sense veïns en un lloc on no coneix ningú, devien ser les set de la tarda i no havia menjat res en tot el dia però no tenia gana ...temps tanca ferides però deixa cicatriu... aquesta frase ressonava dins el seu cap; des d'aquell dijous i per sempre en el seu cor hi hauria una cicatriu invisible però hi seria, a cas podria estimar algú sense fer mal? Aquesta pregunta rondava dins del seu cap, ara com ara es l'última Potter...un cognom que designa fama a canvi de dolor... o com a mínim de tots els Potter que sabia havien acabat així... ella acabaria igual? Qui sabia tantes preguntes rondaven el seu cap, sospirà...un dijous normal...tot el que hauria donat per un dijous normal...per que les coses sempre es complicaven d'aquesta manera? No podia més...es tirà sobre el llit.... si la Ginny fos aquí s'havia repetit més d'un milió de cops, tot es difuminava...somnis il·lusions...tot perquè s'acaba la felicitat d'una manera tan brusca i tallant?, tot s'acabava  sempre així, malament? Ara no li calien els millors psicòlegs  del món, ara només li calia algú que ja no podia tenir la Ginny....tot canviava d'aquesta manera tan estranya? ....quantes preguntes sense resposta...es sentia caure...volia cridar però ningú la sentiria, ara mateix  tantes poques persones els hi importava el que estava passant, és per això que diuen que la vida es dura? I que es la vida? Una historia com tot amb un principi i una fi....i es quedà adormida entre els seus pensaments...no sabria quanta estona va dormir, una hora...dos...tres...? això tan fa, el cas es que li va anar bastant bé...quan es va decidir baixar a baix a buscar alguna cosa per menjar, es va trobar una nota que deia:

Hem hagut de marxar cinc minuts ara mateix tornem

Ron i Hermione

 

Va obrir un armari i va agafar unes galetes i es va perdre un bon got de llet freda, i va tornar a l'habitació i va mirar per la finestra, va veure que ja era de nit i que la lluna s'alçava per sobre els estels i il·luminava tot el fons negre, va somriure i va recordar la frase ...temps tanca ferides però deixa cicatriu... potser tenia raó...i ara el seu cor es dessagnava a poc a poc gotes d'il·lusions que s'escorrien...i es repetia que a poc a poc tornaria a la vida normal,  que amb temps les coses millorarien i que aconseguiria  venjar la mort dels seus pares, mai més ningú moriria en mans d'aquells poca vergonyes...mai més ningú patiria lo que havia patit ella aquell dia, sí ,això faria...però la ferida era fonda i trigaria molts mesos a curar-se i entre tots aquest pensaments es va tornar a preguntar: Que vol dir ser Potter? I aquest cop es va respondre tenir valor per plorar entre braços del enemic.


Hola gent!!he resucitat!!!
als que seguieu el FF si el continueu us donaria un premi a la paciencia, us he de demanar perdó!!!!! per trigar taaaaaaant temps es que la mandra em va posseir...però l'altre dia al bus em va venir l'inspiració divina i mira que bé assasino a la Ginny!! xD
Perdo, perdo(des de abans de Nadal que no escribia quin record) Perdo!! us dedico aquest capitol!!
un petonass!!



Llegit 966 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Avataranni 166 comentaris24/03/2007 a les 11:49:25
#14526Encara no he escrit cap fanfiction

ola bonica!!!!

Que sapigues que es molt maco i trist el josh que monu pobre Venus

Continua aviat que no vull tenir d-esperar 4 mesos mes un petonas!!!!!




AvatarLaiona_hermione 112 comentaris24/03/2007 a les 15:21:29
#14531Tinc 3 fanfictions i un total de 52 capítols

wooooo!!!!! Mireee quan de temps!!!! Jo també hauré d'escriure algun dia... wenu ja parlarem!! Mol bé el capi




AvatarLUN@ 194 comentaris24/03/2007 a les 21:42:10
#14540Tinc 2 fanfictions i un total de 13 capítols

Wala!!!! Que maco!! I que trist...pobre Ginny... Aquest Josh, que maco!!! M'ha encantat el capi^^

Ara no tardis tant a escriure de nou eh...que volem saber si hi ha més que feeling entre aquest parell^^




Avatarralau 49 comentaris25/03/2007 a les 14:12:37
#14550Encara no he escrit cap fanfiction

osti akest monoleg final mha encantat!! molt profund i filosofic...et felicito!! pobre ginny! josh olee!! continua rapid eh!




Avatarginny_3 46 comentaris31/03/2007 a les 18:15:24
#14599Encara no he escrit cap fanfiction

Ja et val!!!

Sempre fas igual! Segur k tens un psicopata dintre k mai a sortit.

Millor xk aixi et desfogues escrivint, si no ja estaria com la ginny.

Escriu i no em facis esperar tant!!