Ombra omnia - Records/ La trobada - Deixeble/ La veritat/ Plans.
Escrit per Shonosh Migfoll
Enviat el dia 20/04/2007 a les 18:33:43
Última modificació 20/04/2007 a les 18:38:00
Tots els capítols de Ombra omnia
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol ||


Records/ La trobada - Deixeble/ La veritat/ Plans.

L'Àxela estava alterada. Feia temps que no tenia tanta por. No li agradava el que pressentia. Es feia ja vella, i les seves visions eren borroses i confuses, però l'essència dels seus dots de vident encara funcionava i li deia que el guardasecret havia cantat, que estaven en perill... Ell era viu.

-Brothor -va dir, dirigint-se a l'home que jeia en una de les vuit butaques, al costat de la llar de foc -, vine. Em sembla que encara tens un secret per explicar-me. A mi i a tots.

En Brothor s'alçà, vacil·lant. La vella Àxela feia uns dies que tenia mals pressentiments i malsons, però mai l'havien alterada tant com el dia anterior. Va mirar a la resta dels ocupants de la petita habitació d'aquella rudimentària cabana de sòlida roca. De dreta a esquerra, circumdant la taula rodona de fusta, Gelda, la seva esposa; Edmund, el seu pare; Àxela, sa mare; Irina, la seva tia; Fyrd, el seu tiet i George, el seu cosí. Els altres dues eren la Nita i la Xenna, dues convidades molt especials.

Quan va parlar ho va fer amb veu afectada sota el seu ampli bigoti, amb la mirada perduda sota les espesses celles:

-Com bé ha dit Àxela, us he de confessar una cosa; a tots.

Els presents se'l van mirar, uns encuriosits, uns impacients, una de decebuda i una altra de consternada.

-No esperava que mai sortís el tema de nou, però... el nen no va morir -la majoria de cares van reflectir, de primer, una marcada indignació... una indignació que ben aviat passà a ser terror -. No... no el vaig poder matar... el vaig lligar a un portarreu conjurat amb un destí aleatori i vaig esperar que la sort em fes el favor... pel que sembla, segons l'Àxela, no va ser així...

A crits, la majoria dels presents van abandonar la sala per anar a escampar-ho.

Quedaren a la sala la vident i les dues convidades.

 

 

________________________________________________

 

Altre cop sobre el Big Ben.

Tant bon punt havia complert la missió s'hi havia teletransportat a pensar. Assegut a la vora, va recordar, per enèsima vegada, com l'havien tractat abans que en Murri el trobés... tot el que el vell li havia ensenyat (ja que no l'havien pogut matricular a Hogwarts). Sabia com era l'Ull-Foll Murri de cara a la societat... i mai li va agrair prou que se'n fes cura... i mai es podria perdonar d'haver-lo rebutjat en fugir.

Es va mirar l'ull que presentaria a Lord Voldemort com a prova de la missió complerta.

-Àrius!

L'eludit es va girar tranquil·lament, coneixia aquella veu.

-Severus... com va?

-No em tractis de tu. Tranquil, no em quedaré gaire estona, vinc d'intermediari i, a més, tinc pressa.

-Oh... pressa? Per què, Severus?

Li havia parlat altivament, alçant la barbeta una mica.

-No et fiquis on no et demanen, mocós -va dir en to aspre i tallant -. Vinc a recollir la prova que has complert la missió tal i com se t'havia manat.

-La meva vida no és prou prova?

-No.

-Ah... bé, suposo que no puc competir amb tan bon legiliment... té, tot teu.

I li va llançar l'ull màgic de'n Murri.

Tot seguit l'Snape va desaparetre, deixant en l'Àrius un regust molt estrany. Ell no havia confiat mai en l'Snape, i sempre se'l veia tramant alguna cosa... A més, ni tansols havia mencionat l'espasa...

-Àrius!

Altre cop es girà, però aquesta vegada l'ensurt per poc no el llença daltabaix. El Senyor de les Forces del Mal no deixava mai indiferent.

-Bé... segueixes viu. Estic orgullós de tu, Àrius, has vençut les teves debilitats. Com a premi, et concedeixo l'honor de poder tornar a brandar l'espasa... aquest cop contra qui sí que vols matar.

Van assaltar al noi sentiments barrejats de ràbia, odi, excitació, confonent-se entre l'eufòria de qui està a punt de complir l'objectiu al qual ha dedicat la vida.

-Per fi! Oh, Senyor de les Forces del Mal... per favor... on?

-Paciència.

-Però...

-Confia en mi, tot arribarà... però, primer haig d'arreglar un parell d'assumptes...

En Voldemort va fer petar els dits i, a la seva dreta, va aparèixer el fill Màlfoy, davant de la indissimulable sorpresa de l'Àrius.

-Ell sap on es troben aquells desgraciats que tant mal et van fer, però abans no t'ho digui vull que li ensenyis els teus dons.

-Senyor, noi sé si es poden aprendr...

-Vas jurar complir totes les meves instruccions, Àrius! La propera vegada et deixaré acabar la frase, i aleshores sí que s'haurà acabat. Vull donar a aquest noi prou fortalesa com per estar a l'altura d'un Cavaller de la Mort. Tu mateix descobriràs que té prou potencial.

-Sí, senyor.

-Vull que no es torni a cagar a les calces la pròxima vegada que hagi de matar a algú...

I dient això va desaparèixer, deixant sols en Draco i el seu nou mestre.

 

 

________________________________________________

 

Començava a clarejar.

L'Àxela s'havia vist obligada a explicar-ho tot a aquelles dues intruses...

L'una no s'havia tret la caputxa, encara, malgrat que hi havia hagut de parlar. L'altre sí, que ho havia fet. Era molt jove, potser tant com... com ho devia ser aquell monstre. No devia haver passat de gaire la vintena. Tenia els cabells d'un platejat indescriptible, deixats anar fins al clatell, baixant-li lliures per totes bandes, però igualment ben disposats. Lluïa uns ulls tan pàl·lids com el cabell i la seva mirada era esgarrifosament penetrant. Alguna cosa deia a la vident que  aquella jove tenia la pell tacada de sang des de molt petita. Havia sigut ella qui enraonà primer, un cop se n'havien anat tots.

-Necessitem informació -aquestes havien sigut ser les primeres paraules que pronuncià. Ho havia fet en to indiferent, però carregat d'un odi al món que, malgrat la neutralitat de la veu, encongia el cor. La vella vident no es va conformar amb una presentació tant trista.

-Abans que jo us digui res, crec -no li faltava valor, però aquelles dues l'intimidaven, no sabia per què -, us hauríeu de presentar. Veniu a casa meva sense invitació, no dieu paraula, no us presenteu i a sobre voleu informació? No.

-Ha sigut el teu fill qui -havia començat l'encaputxada -, lligat a un jurament de fidelitat, ens ha permès l'entrada a casa teva. La maleducada de la meva companya es diu Xenna -havia dit, assenyalant-la -i jo Nita. Volem saber la història del nen amb més detall.

-I per què se suposa que jo us la diré?

-Perquè saps què és el que més et convé -havia dit la Xenna, àcida.

L'Àxela se l'havia mirat directament, però va haver d'apartar la vista. Aquells ulls...

-Bé... si puc saber a quí deu jurament el tal·lós del meu fill.

-No li ha dit mai com va aconseguir d'estar amagats? -digué la Nita, burleta.

-Doncs no... NO! -havia cridat l'anciana, pressentint una cosa que no li agradava gens.

-Sí -havia sentenciat la Xenna, fent ús de les seves capacitats de legiliment -. Tu i tota la teva família deveu lleialtat al Senyor de les forces del mal... a canvi de protecció.

Va semblar que la vella es desesperava. Com diantre havia pogut...!? Imbècil! S'hagués recordat gustosament de la mare d'aquell estúpid si no hagués sigut ella mateixa.

-I bé? En realitat nosaltres no el representem a ell, almenys ara no. Venim per interessos propis, i pot ser que se'n salvi algun de vostès si ens ho explica.

Finalment la vella, després d'un llarg sospir, havia començat a parlar:

-Jo ja els havia advertit, que no juguessin amb aquella mena de màgia...

>Resulta que el meu fill va conèixer fa uns vint anys a una noia... no feien mala parella, però no hi estaven destinats. Malgrat les meves advertències, tossuts ells, van tirar endavant la relació... i van tenir un fill. Ella... bé, va morir en el part, per desgràcia, i me'n vaig cuidar jo, de la criatura.

>De petit, al principi, era una cucada, us ho ben juro... tenia les orelles de sa mare i el nas de son pare... feia molta gràcia de veure -va posar una cara tendra.

La van instigar a continuar:

-No van trigar gaire a passar coses... anormals. De nit, la gent del poblet on vivíem va començar a veure éssers estranys passejant-se de nit... ombres que deambulaven de casa en casa. Algú afirmava haver-les sentit cridar "mama...", amb una veu de nen... però va quedar en llegenda urbana, ja que el fenomen es va aturar aviat... i els obliteradors van saber fer la seva feina.

>És veritat, no us ho havia dit: vivíem en un poblet de muggles, una petita ciutat aïllada, a Gales.

-I? -havia inquirit l'encaputxada.

-Quan tenia dos anys, amb només dos anys, podia fer servir sortilegis... bé, potser el terme "sortilegi" no... el que feia no era màgia com la que s'ensenya en llibres i entre mags obscurs, noi... malgrat que encara estava latent, el poder anormal que posseïa era... no sé com descriure-ho... .

>Vam intentar descobrir per què aquella pobre criatura tenia aquells estranys dots... la resposta la vàrem trobar en la mare.

-Continuï.

-Segons vam desvelar, aquella dona era una intensa practicant de la nigromància i la màgia relacionada amb la vida i la mort... en examinar el seu cadàver -una greu esgarrifança li havia recorregut el cos mentre hi pensava - uhh... encara no m'explico com vam tenir el valor... Per dins estava podrida. I parlo coneixedora en medicina.. sé distingir el grau de putrefacció... a més, li havíem fet un encanteri, com és tradició familiar, perquè no es descompongués... el cas és que aquell cadàver estava totalment consumit per dins, i no vam trigar gaire a descobrir amb quin tipus de màgia havia estat jugant: demèntors. Van aparèixer a centenars no gaire després d'obrir el cos. Quasi no ens va donar temps de desaparetre.

>El dia següent, amb un any més sobre les espatlles del nen, es van repetir els fenòmens, però amb molta més gravetat: les ombres feien... no sé com dir-ho -el record provocava pànic, reflectit a la cara de la vident -era com si arranquessin l'espai mateix allà on volien. Els estrips s'empassaven a la gent cap a les tenebres d'un únic punt, que semblava, encara que estiguessin carents de substància, tansols, que no tinguessin fons. Ni els aurors que ens enviaven hi podien fer gran cosa... es va acabar per fer la zona sencera insituable.

>Vam saber que era el petit quan ell mateix va arrasar un altre poble davant dels nostres ulls, tot cridant a la mare de la que li haviem parlat, però que no coneixia...

>Fins i tot vam provar de fer-li a ell el malefici de l'oblit, però ni així vam poder contenir-lo.

>El vam voler eliminar, però ja sabeu com continua la història... crec que ho sabeu millor vosaltres que jo mateixa.

 

En acabar el relat l'Àxela es va desfer en llàgrimes sobre la butaca. La nita va ser la primera a trencar el silenci:

-Gra... gràcies. Ara ja sabem tot el que ens calia.

Consternada, també es va enfonsar a la butaca.

 


 _______________________________________________


Començava a clarejar... Finalment la Nita, amb un gest molt lent, es va treure la caputxa. L'anciana es va sobresaltar en veure el mal que podia arribar a fer la màgia a una cara bonica: El cabell tenia un to vermellós, i el portava recollit en una cua d'aquestes que s'obren en ventall sobre l'occipital i el clatell. L'ull que tenia obert desprenia vitalitat, amb un rerefons que, epls observadors, s'insinuava com d'amargor. Era un ull verd molt intens, amb les pestanyes elegantment disposades, per bé que no massa espesses. Duia arracades a joc amb els ulls, de plata i maragdes, no gaire grosses... i una cicatriu perversa li travessava la cara des de sobre l'ull dret fins al pòmul esquerre i encara una mica més avall... es va compadir d'aquella imatge...

-Deixa la compassió per als teus, anciana, els farà falta.

Els dots de legilimència d'ambdues noies eren extraordinaris... la vident sempre tenia les barreres alçades. La noia va continuar, satisfeta davant de l'astorament de l'amfitriona.

-El teu nét us busca, Àxela... i us vol morts, a tots. No crec que trigui gaire, si el Senyor de els Forces del Mal no l'hi encomana cap altra tasca... i tornarà amb els seus poders molt més desenvolupats... -va mirar a la seva companya, que continuà per ella.

-Sabem ja de què és capaç... per altra banda no tenim cap interès en ajudar-vos... a menys que ens pogueu oferir...



______________
Heus aquí la continuació. Sento la pèrdua aquí de l'element d'acció, però tot arribarà.

SIGUEU CRÍTIIIICS!!! Qualsevol nimietat em pot ajudar moltíssim, de debò. El que sigui... per poc que un cridi l'atenció, feu'm-ho saber.


Llegit 751 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


moamoa2 12 comentaris20/04/2007 a les 20:12:14
#14752Tinc 1 fanfictions i un total de 5 capítols

kina emoció i kin misteri segueix aviat porfi, mas deixat amb l'intriga!!!
aargg!!




Avatarivi_potter 512 comentaris20/04/2007 a les 23:47:24
#14753Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

uaaaaaaaaaaaaaaaaa no ens dexis axiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!

sta genial :P:P!!

IvI_!




AvatarSolysg 96 comentaris21/04/2007 a les 20:44:13
#14757Encara no he escrit cap fanfiction

 TOtt pinta molt be misteri i sang, les dues coses que m'agraden de un llibre.

Tot pareix estar be( per no dir perfecte )

Continua, i no decaiguis(Vull saber com continua...




AvatarSirius Black 1 comentaris16/08/2007 a les 19:41:54
#15483Encara no he escrit cap fanfiction

ferran..segueix

que es una tirufada ;D