Sentinella - FALSA IDENTITAT, 3ª part
AvatarEscrit per The Weird Sisters
Enviat el dia 16/02/2005 a les 09:50
Última modificació 16/02/2005 a les 09:50
Tots els capítols de Sentinella
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


FALSA IDENTITAT, 3ª part

Autora: Galadriel.

ABANS...

L'home va semblar captar la meva fúria perquè el seu riure va morir en un estossec nerviós. Vaig aixecar la mirada i vaig veure que s'havia repenjat en la cadira, sense cap resta de xocolata a la boca, mirant-me ara calculadorament.

ARA...

-Deixa'm repassar una mica d'història, - va continuar ell amb fredor.- Sé que saps gairebé tot el que ara et diré, però potser algun detall et sorprendrà...

Vaig fer que sí amb el cap, desconfiant de la meva capacitat de parla, en aquell moment.

-Fa milers d'anys,- va començar el mestre.- Quan els Muggles amb prou feines havien sortit de les cavernes, la societat màgica estava en el seu gran esplendor. No era una societat molt gran, però sí molt avançada. Els Muggles la recorden amb el nom d'Atlantis.

El mestre va agafar un pergamí i va començar a estudiar-lo amb interès, però sense deixar de parlar. Sempre m'havia fascinat aquesta habilitat que tenia l'home de llegir una cosa mentre parlava d'una altra sense cap error.

-Comerciaven amb els pobles Muggles dels voltants; Oferien remeis i eines a canvi de matèries primeres, i així podien dedicar-se exclusivament a estudiar la màgia a fons.

Aquella història l'havia sentit fins a la sacietat, de petit. Em preguntava on volia anar a parar l'home, repetint una de les primeres lliçons d'història que rebia un Sentinella.

-La societat d'Atlantis era matriarcal; estava governada per una reina. Ningú sap les raons que van conduir a la guerra... Alguns pergamins indiquen un conflicte en la successió, d'altres algun tipus de revolució... Fos quin fos el motiu, la màgia que havien estat estudiant per a fins pacífics es va tornar una arma mortífera. És van crear milers d'objectes extremadament poderosos amb l'únic objectiu de matar i, evidentment, Atlantis va ser destruïda.

Avorrit, no vaig poder evitar sospirar. Els ulls freds del mestre van aixecar-se del pergamí i van clavar-se en la meva cara. Abans no pogués reaccionar, l'home va saltar de la seva cadira plantant-se davant meu, amb la cara vermella de fúria. La seva vareta va aparèixer en la seva mà i la seva punta va clavar-se, dolorosament, al meu coll.

Terroritzat, vaig aixecar la mirada cap a ell. El mestre tremolava de pura ràbia i per un moment vaig pensar que acabava de firmar la meva sentència de mort.

-Que potser trobes avorrida una guerra en que tots dos bàndols utilitzaven armes que, en comparació, farien semblar una bomba atòmica Muggle una simple joguina inofensiva?!,- va preguntar entre dents amb els ulls brillants, embogits. No per primera vegada, em vaig preguntar fins on arribava la bogeria de l'home. No seria pas el primer Mestre en assassinar un estudiant en un atac psicòtic! Les malalties mentals eren, tristament, un efecte secundari a la continuada exposició a la Poció.

-No, senyor,- vaig aconseguir tartamudejar.

L'home va romandre en silenci uns segons, estudiant-me. Finalment, la pressió en el meu coll va desaparèixer, així com la vermellor de la seva cara.

-Vols una tassa de te?,- va preguntar de sobte, amb un somriure alegre als llavis i una mirada de simpatia.

Vaig romandre en la meva cadira, glaçat. Finalment, vaig aconseguir respondre, com un autòmat:

-No, gràcies, senyor...

L'home va encongir-se d'espatlles.

-Tu t'ho perds.

Va fer un gest amb la vareta i una tassa fumejant va aparèixer en la seva mà. Tornant tranquil·lament cap a la seva cadira, va fer un glop del ser te i va murmurar, pensatiu:

-On era?... - Després d'uns moments de silenci en els quals gairebé no m'atrevia a respirar, va semblar trobar el fil de l'explicació perquè va seure i va agafar el pergamí.- La guerra va destruir totalment aquella societat. Molt poca gent va sobreviure... Cinc, segons la llegenda; uns quants més, segons els experts. Sigui com sigui, els supervivents van jurar que allò mai més tornaria a passar. Van destruir les armes que podien ser destruïdes i van escollir tres persones, els primers tres Sentinelles, per protegir i amagar les altres.

El mestre va tornar a beure un glop del seu te i va mirar-me per sobre les seves ulleres. El somriure comprensiu que tenia als llavis feia difícil de creure que aquell home pogués ser gens agressiu. Com podia canviar tant de caràcter en pocs segons?!

-Aquesta història la coneixes perfectament, ja ho sé,- va comentar ell amb veu càlida, com si jo fos el seu nét preferit.- El que no saps és que, en un principi, tres persones eren suficients per amagar les armes i preservar els coneixements d'Atlantis. Les armes i els documents salvats de la catàstrofe s'amagaven en un mateix lloc, estudiades pels Sentinelles. Era un treball que passava de pares a fills, convertint el primogènit de la família en un nou Sentinella. Aquesta gent no es mantenia apartada de la vida real, del món màgic com fem nosaltres: es casaven, treballaven, tenien fills, família a la que cuidar... I així va ser fins fa uns mil anys, aproximadament.

No podia evitar-ho, però la història m'havia picat la curiositat. Per què no explicaven tot això, als nens?

-Salazar Slytherin era un Sentinella fa mil anys. Era el principi d'una època fosca. L'església catòlica havia estès la seva doctrina per tota Europa i començaven a perseguir la gent que no coincidia amb els seus punts de vista. No cal dir-ho que els bruixots van aconseguir aviat el primer lloc en la llista d'"heretges"!

Slytherin va ser un Sentinella?! La meva curiositat es va convertir en interès real, en aquell punt.

-Slytherin i el seu gran amic Gryffindor van decidir construir una escola. Van posar-se en contacte amb Helga Hufflepuff, una jove alemanya i la millor especialista en proteccions màgiques existent i amb Ravenclaw, una de les ments més brillants d'Anglaterra, en aquell temps. Entre tots quatre van començar a construir Hogwarts.

Estava tant pendent de la seva història que no em vaig adonar que l'home conjurava un plat de pastes. Sense pensar, en vaig agafar una i vaig començar a rossegar-la.

-Slytherin estava casat amb una noia Muggle i tenia tres fills. Mai li havia dit que era un bruixot i, quan el seu fill gran va començar a manifestar la seva màgia, la dona va agafar-lo i va anar directe cap a un monestir, per intentar "ajudar" el seu fill posseït. Per descomptat, que el nen va ser ràpidament detingut i tancat en un calabós.

Vaig acabar de menjar-me la pasta i vaig agafar-ne una altra, sense apartar els ulls de la cara del meu mestre, totalment immers en la història.

-En Salazar, en saber-ho, es va presentar en el convent i va intentar negociar el seu alliberament. S'estimava molt el seu primogènit, així que va fer un tracte amb l'Abat. Va canviar la llibertat del seu fill per una petita fortuna i per un dels objectes màgics que com a Sentinella tenia sota el seu control, sota la ferma promesa de fer-lo servir només contra els enemics d'Anglaterra. No era un objecte gaire perillós, però va ser suficient.

El mestre va acabar-se el te i va agafar una pasta abans de continuar.

-Durant un temps, tot va anar bé. Les obres a Hogwarts avançaven a grans passes, els nens creixien i en Salazar li havia perdonat a la seva dona que hagués posat el seu fill gran en perill. Però llavors, l'Abat, convençut que hi havia més objectes màgics amagats, va decidir atacar el poble amb la mateixa arma que Slytherin li havia procurat. Quan Slytherin va tornar a casa, es va trobar el poble destruït i la seva família assassinada. Resumint, enfurismat, va destruir el convent i, després d'una llarga guerra que va arrasar pobles sencers, va aconseguir recuperar l'arma. Mentrestant, els altres fundadors havien acabat de construir Hogwarts.

-Per això odiava tant els muggles...,- vaig murmurar per a mi mateix.

Sense ni adonar-me, vaig clavar una bona queixalada a una tercera pasta. Les meves dents van topar amb una closca dura que va trencar-se en bocins. Un fort gust amargant, extremadament desagradable i ofensiu va omplir la meva boca i uns moviments frenètics del que, indubtablement eren unes potes van fer-me pessigolles a la meva llengua i a la meva mà. Sobresaltat, vaig saltar de la cadira, escopint-ho tot. Fastiguejat, traient la llengua de la boca i sense deixar d'escopir a terra, vaig deixar anar les restes del que era, sense cap dubte, un enorme escarabat. Veient com l'insecte intentava fugir amb la closca partida i perdent les seves vísceres pel camí, vaig tenir una arcada i vaig tancar en sec la boca per evitar vomitar allí mateix.

Aixecant els ulls cap el meu mestre, vaig veure que l'home tenia una estranya brillantor en els seus ulls i un somriure burleta en la seva boca. La seva vareta descansava en la seva mà i va ser evident, per a mi, qui era el culpable que la meva pasta s'hagués convertit en un escarabat en el precís moment de mossegar-la.

-Potser així aprendràs d'una vegada a no interrompre!,- va exclamar secament.- Això, si la teva estada en el món màgic no t'ha atrofiat el cervell!! I ara, seu!!!

Mirant-lo amb ràbia, intentant ignorar el mal gust de boca i l'escarabat que hi havia als meus peus, vaig obeir. El mestre va agafar un altre cop el pergamí i va continuar amb la seva història.

-Slytherin va reformar els Sentinelles, tal i com som actualment. Durant la guerra, l'amagatall va estar a punt de ser descobert; per tant, va decidir escampar les armes per tot el món conegut en aquell moment. També va construir aquest edifici com a seu central i va desar aquí tots els coneixements perquè les següents generacions de Sentinelles poguéssim aprendre'ls.

El mestre finalment va semblar compadir-se de la meva expressió de nàusees i fàstic, perquè va fer un gest amb la vareta i un got d'aigua va aparèixer en les meves mans. Amb certa aprensió, no fos cas que se li acudís omplir el got de sangoneres, vaig beure un glop.


Llegit 1402 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarThe Weird Sisters 8 comentaris16/02/2005 a les 09:54
#653Tinc 1 fanfictions i un total de 11 capítols

Gràcies, Solysg, pel comentari!

Aina, lo del mestre boix se li va acudir a una de les meves coautores, la que escriu la part de l'Snape. L'escarbat també és una idea conjunta d'ella i de la que escriu sobre el Harry... A que no endevines qui son?

Jomast, endavant amb les cançons, si vols! A mi em va fer riure una bona estona!

Accra, espero que sí que gravi un disc! Te l'imagines com a música de fons en un restaurant?! ;-)




AvatarJomast Moderador/a 165 comentaris16/02/2005 a les 12:33
#656Tinc 1 fanfictions i un total de 2 capítols

però! quina falta de respecte al escarbats!
No recordes de l'asssociaio de defensa dels escarbats el PEX
Prou Escarbats Xafats!

quin desastre!
Molt maco lo dels sentinelles però tmabé haurien de haver fer sentienlles per protegir les drogues màguiques!! ja veus com desvarieja tot!




AvatarAina 131 comentaris16/02/2005 a les 17:14
#659Tinc 3 fanfictions i un total de 32 capítols

Doncs no en tinc ni idea, encara que em sona bastan, mmmm
Quina angunia lo dels escarbats, vaja quines idees, ecs!>.< Jope que enrevesat lo dels sentineles, m'agrada, m'agrada!^^
Jajajaja, Jomast, fins que no trobis algú venen les teves cançons pirates no seras famos, així que vinga, volem el disc!




Avatarcalis 43 comentaris17/02/2005 a les 00:36
#662Tinc 1 fanfictions i un total de 9 capítols

Wheeee Visca els escarbats!!! xDDD
hahah m'encanten els mestres tarats ^_^ (L)(L)(L)




AvatarRowena 47 comentaris24/09/2006 a les 13:34:05
#12542Tinc 2 fanfictions i un total de 19 capítols

EEEEEIIIIII!!! SÓC LA MENT MÉS BRILLANT D'ANGLATERRAAAAAA!!!!! XDXDXD