El Clan de Magatotis - Capítol 18: La Pedra de la Ressurrecció
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 19/08/2008 a les 20:08:49
Última modificació 19/08/2008 a les 20:11:36
Tots els capítols de El Clan de Magatotis
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 18: La Pedra de la Ressurrecció

Hola, hola! Perdó per l'espera, però ja us vaig dir que eren les festes del poble i no vaig parar per casa, o sigui que he estat acabant ara el capítol.

Espero que us agradi, especialment a les fans dels Rondadors. Va dedicat a ells ^^.


18- LA PEDRA DE LA RESSURRECCIÓ

 

Era l'endemà del càstig al bosc, i el Clan de Magatotis es dirigia a la cuina de Hogwarts per proveir-se de veles per la seva pròxima a sortida a ca l'Alfred. Mentrestant, el James els ensenyava la seva nova troballa: l'anell de la pedra negra partida que havia trobat al bosc prohibit.

—És estrany oi? —deia el James—. Qui es pot haver endinsat tan al bosc i perdre un anell com aquest?

—Potser el van llençar —va suggerir el Frank, mentre la seva germana feia pessigolles a la poma que obria el pas a la cuina—. És possible que fos un anell màgic d'alguna mena i el llancessin quan es va trencar. Segurament trencat seria inútil...

—Això no es va trencar —va dir la Geena—. Aquest anell el van trencar a la força, expressament. Els diamants i aquesta mena de pedres precioses no es trenquen així com així per accident.

Van callar quan van entrar a la cuina perquè els elfs domèstics no sabessin de què parlaven.

—Els amos estan un altre cop castigats? —va demanar un dels elfs—. Però si li vam dir a la directora que no els castigués més aquí...

—No, no, no —va dir l'Alice de seguida a l'elf—. És que… necessitem veles.

—D'això ens n'encarreguem nosaltres, senyoreta —va dir l'elf domèstic amb la seva veueta aguda.

Els quatre nois es van mirar. Ja s'esperaven que podria haver-hi problemes per aconseguir-ne, potser tenien les veles contades. Però si les havien d'anar a comprar sempre ells els sortiria molt car…

—Ja, veuràs —va començar el James—. És que la McGonagall en necessita i en ha enviat a nosaltres a buscar-ne.

—Ah —va fer l'elf—. En aquest cas, entreu en aquella sala —va dir assenyalant una porteta—. El Deet s'encarrega de les veles…

I va marxar. El Clan de Magatotis va anar cap a la porteta que els havia assenyalat l'elf i van entrar a la sala.

No era gaire gran i no estava tan il·luminada com la cuina. Feia una olor estranya, una barreja entre llard, greix, tint i olor de cremat. Al centre de la sala hi havia un elf domèstic que estava d'esquena, fent alguna cosa que no veien, ajupit. En una paret hi havia tot de coves de palla, tots amb una quantitat determinada de veles i amb cartellets que posava on anava dirigit cada cove, si a la "sala comuna Hufflepuff" o al "Gran Saló" o al "despatx Pr. Longbottom".

Es van acostar cap a l'elf domèstic, que no semblava haver-los sentit.

—Hola —va dir el James, i de sobte l'elf va fer un bot i se'ls va mirar amb cara d'esglai. Estava fent alguna cosa amb un cordó—. Ets el Deet? Tranquil, tranquil. Només venim de part de la professora McGonagall a buscar veles, diu que en necessita més.

El Deet va respirar amb normalitat i els va dir:

—Ah, sí, la directora sempre gasta moltes veles…

Es va acostar a un cove on hi posava "direcció" i va agafar un grapat de veles per donar-los-hi. Els nois es van fixar que era el cove on hi havia més veles de tots, però van preferir no dir res perquè es notava que el Deet era d'aquestes persones que es passen el dia treballant soles i tenen sempre els nervis de punta.

—Gràcies —va dir la Geena agafant les veles—. Ets tu qui fa les veles i les segella amb l'escut de Hogwarts?

El Deet va assentir amb el cap. El Frank va agafar una ampolleta oberta que hi havia al terra d'on havia estat treballant.

—Què és això?

—Perquè el cordó de les veles cremi millor —va dir mostrant-los el cordonet que duia a la mà—. I ara si em disculpen, jo tinc feina…

I va tornar al que feia i els va donar l'esquena. Els quatre nois es van arronsar d'espatlles i van marxar.

—Quin mal geni…—va comentar el Frank.

—Hi ha gent per tot —va dir el James.

—Perquè creieu que la McGonagall fa servir tantes veles? —va preguntar l'Alice.

—No ho sé —va respondre el James—, però ens vindrà perfecte per anar aconseguint veles de gorra.

 

*  *  *

 

Però aquella mateixa tarda van saber per què la McGonagall necessitava tantes veles. Eren a classe de Defensa Contra les Forces del Mal, i l'Agatha s'havia presentat a classe amb un armari que trontollava. Els havia explicat que contenia un impostorus, una criatura que es convertia en allò que feia més por a la persona que tenia davant.

En aquells instants, estaven tots pensant en allò que els feia més por i en com podia resultar graciós. No era fàcil, pensava el James. Com es podia fer que un demèntor resultés divertit? No hi havia enlloc on agafar-se. Sabia del cert que el seu impostorus seria un demèntor, perquè un cop n'havia vist un quan era més petit i gairebé s'havia mort de l'ensurt. Què podia fer amb ell?

—Vinga, va, som-hi —va dir l'Agatha, i tots es van posar drets—. A veure, començarà… James, tu mateix.

Maleint la seva sort, el James es va col·locar al davant de tot de la fila. ¿Per què havia de ser ell? Què faria quan sortís es demèntor i comencés a fer fred per tota la classe, i la gent recordés coses horribles i ell no fos capaç de fer res…?

Tot va passar molt de pressa. Quan tot just havia aixecat la vareta resant per tenir un instant d'inspiració, es van obrir dues portes. Una va ser la del armari, que va obrir l'Agatha, i l'altra la porta de l'aula, que era al seu costat, i la va obrir la directora, que va quedar just entre el James i l'armari obert.

—Què...? —va començar la directora, però quan tot just havia girat el cap per mirar l'armari, tot es va quedar a les fosques. Molt a les foques, no es veia res, simplement negre.

—Ahhhhhhhh! —sorprenentment, el xiscle l'havia fet la McGonagall— Ahhhhh! Ahhhh! Socors! Lumos! Lumos!

Però no passava res. El James va notar que tothom començava a moure's inquiet i fent xivarri. Per sobre la cridòria se sentia la veu de l'Agatha intentant calmar la seva tia, però no hi havia res a fer, la McGonagall semblava haber perdut el cap.

—Socooooors! —cridava, com una boja—. Socooors! Lumos! Per què no funciona, per què no…?

—Tieta Minerva —va cridar l'Agatha—. És un impostorus!

La McGonagall va deixar de xisclar.

Riddiculus! —van sentir que deia al cap d'una estona, i van veure com de sobte, s'il·luminava la cara de la McGonagall sota la llumeta d'un llumí que tenia a les mans. Tenia els ulls fora d'òrbita i respirava amb dificultat. Per alguna raó, també semblava molt enfadada.

—Què coi fas amb un impostorus a una classe? —li va cridar a la seva neboda—. No veus que hi ha nens?

—Eh… ja —va fer l'Agatha—, és Defensa Contra les Forces del Mal, saps?

—Doncs no el vull aquí! —va fer la McGonagall, encara sota la feble llum del llumí que, ara que els ulls de tots s'hi acostumaven, il·luminava tota la classe—. Riddiculus! —va cridar de nou, aquesta vegada amb molta més intensitat.

Una llum blanca va sortir de la seva vareta i la classe va tornar a tenir el mateix aspecte que abans. Un núvol de pols va aparèixer al seu costat; era l'impostorus, que havia estat vençut.

—Ni tan sols sé a què venia…—va dir, i va tornar a marxar tota tibada, segurament intentar conservar el poc orgull que li quedava ara que es alumnes sabien que tenia por de la foscor.

—Apa, i m'ha deixat sense impostorus —va fer l'Agatha, malhumorada—. La classe a fer punyetes.

 

*  *  *

 

Uns dies abans de la lluna plena el James va anar tot sol a ca l'Alfred a portar les veles, perquè els elfs domèstics no les trobessin a la seva habitació, ja que havien dit que eren per la McGonagall.

Quan va arribar, va trobar el Vitruvi, el quadre de da Vinci que protegia l'entrada a la seva sala secreta, i estava molt content de veure'l.

—Ja em pensava que ho havíeu deixat estar —va dir quan el James va arribar— Com que l'última lluna plena no vau venir...

—No, no, i ara —va contestar de seguida el James—. És que es va morir la mare de la Geena i vam haver d'anar a Atenes, al funeral.

—Oh, vaja, em sap greu —va dir el Vitruvi mentre el deixava passar a la sala.

El James va entrar i es va dirigir al prestatge on tenien totes les coses per fer pocions. Va deixar allà les veles, totes juntes. Va recordar de sobte que se li havia acabat l'arrel d'asfòdel i en va agafar una mica d'allà. Quan se'l va posar a la butxaca, els seus dits van tocar alguna freda. Ah, sí, l'anell. El va treure i se'l va mirar. No se l'havia volgut posar perquè potser era un anell màgic i no sabia com podria reaccionar, i ningú (a banda dels seus amics, és clar) no havia de saber que el tenia. Però ara estava sol... no era el millor moment per provar-lo?

Va deixar-lo lliscar pel seu dit del mig i, finalment, se'l va posar. Havia tancat els ulls, esperés que passés alguna cosa, però tot va seguir tan normal com abans. Potser no tenia res d'especial. Se'l va deixar posat i va sortir de la sala. Darrere seu, el Vitruvi va tapar l'entrada.

—Per cert, abans que te'n vagis... —va dir l'home llop—, veus aquella habitació d'allà?

—Quina, el despatx aquell?

—Sí —va afirmar el quadre—. He sentit sorolls que venien d'allà. Potser és que vau deixar la finestra oberta quan vau marxar, però...

—Impossible —va dir el James—, tenim totes les finestres ben tancades per evitar que ens vegin.

—Doncs jo he sentit sorolls.

El James es va posar tens. I si havia entrat algú a ca l'Alfred? Va fer un senyal de silencia al Vitruvi i es va anar aproximant silenciosament cap a l'habitació, que tenia la porta tancada. Quan hi va ser a uns pocs metres va sentir els sorolls ell també. Uns copets suaus i un sorollet de fons que li feia venir esgarrifances. El James estava espantat, però es va armar de valor i va obrir la porta. I un instant després es va lamentar d'haver-ho fet.

A l'habitació hi havia un ésser alt i encaputxat, l'únic que en podia veure eren les mans, arrugades, plenes d'arrugues. Era un demèntor. Al mateix instant, el James va notar que es començava a fer fosc sense raó aparent i que la temperatura baixava en picat. Fred, molt de fred.

I el James va recordar un dia que, feia molts anys, quan era petit, es va perdre el bosc quan anava d'excursió amb l'escola. Estava sol i desemparat i no sabia trobar el camí i ja s'estava fent fosc...

Expecto patronum! —va dir amb una veu feble, tot i que no va sortir res de la seva vareta. Era inútil, només estava fent segon, no tenia cap preparació per conjurar patronus.

... i un instant després era a Hogwarts i la gent se'l mirava i es reia d'ell perquè era l'únic inútil que no sabia que el seu pare era famós...

 

Expecto... expecto patronum... —tenia cada cop més i més fred i notava que el demèntor l'estava arraconant contra la paret. Se sentia cada cop més feble... Va caure al terra, sense esma i es mig tapava la cara amb les mans, encara intentant conjurar un patronus.

... i la imatge va canviar, i es va veure a Sant Mungo feia dos anys, davant del llit on estava la Lily, amb unes febres molt altes, i els metges deien que no sabien si se salvaria o no. El seu pare estava assegut tapant-se la cara amb les mans, i l'Albus estava abraçat a la seva mare, tots dos plorant amb desconsol, mentre ell sacsejava la Lily amb llàgrimes als ulls, mentre li deia Lily, Lily, no et moris!...

Expecto... expecto... —va tancar el puny de la mà dreta fort, molt fort, va notar com la pedra de l'anell se li clavava—, ajuda... ajuda siusplau— va somiquejar.

Ja ni tan sols veia res quan va sentir una veu familiar al seu costat. Era el seu pare? La veu s'assemblava molt a la seva.

—James! —va dir la veu—. James, escolta'm! Això no és un demèntor, és un impostorus!

—I què? —va dir sense esma, mentre sentia com queia al buit— com es pot ridiculitzar un demèntor?

... i la imatge va tornar a canviar i estava al despatx de la McGonagall, amb els seus amics, llegint la carta de la vista oral, i la McGonagall els deia que no hi havia res a fer, que segurament els expulsarien de l'escola i del món màgic...

—Em pregunto què deuen tenir els demèntors sota la capa —va dir una altra veu al seu costat, però aquesta no la coneixia—. Segur que si no es poguessin tapar no farien gens de por... tots temem allò que no podem veure...

No sabia qui hi havia allà, no hi haurien de ser, però era igual, només volia acabar amb aquest malson.

Riddiculus! —va cridar el James mentre sentia aquestes paraules.

De sobte, la seva visió va tornar i va poder veure un ésser arrugadet, amb la pell grisa i sense capa. Anava tot nu i, al veure-ho, va intentar tapar-se les seves parts amb les mans. Quedava ridícul. El James no va poder evitar riure.

Riddiculus! —va repetir, i l'impostorus va desaparèixer enmig d'una fumarada.

Va abaixar la mà de la vareta. Se sentia molt feble, li semblava que estava tremolant. Quina sort que haguessin treballat l'encanteri uns dies abans a classe de Defensa, sinó no hauria sabut com vèncer-lo. Però, i les veus? D'on havien vingut? Les havia sentit en el seu cap o realment...

Tot tenint aquella sensació de picor a la nuca quan es té la certesa que a un l'estan observant, el James va donar la volta lentament per trobar-se davant de la cosa més forta que li havia passat mai.

Eren dos nois. Però no eren dos nois normals. Un d'elles era ell mateix. La mateixa estatura, els mateixos cabells, els mateixos ulls... Però la imatge que va fer que realment li va tallar la respiració va ser la de l'altre noi. El coneixia molt bé. Elegant, atractiu, amb un aire arrogant. L'havia estat veient cada dia durant molts anys cada vegada que es despertava... aleshores l'altre era... havia de ser...

I es va desmaiar.

 

*  *  *

 

No sabia quanta estona havia passat d'ençà que havia vençut l'impostorus, però fos com fos, quan es va despertar els dos nois encara eren allà, tots dos ajupits al seu costat, mirant-se'l.

—Ei, estàs bé? —li va preguntar el Sirius Black.

—Sembla que hagis vist un fantasma —va riure el seu avi James.

El James nét es va incorporar de cop i es va allunyar de les dues figures, apuntant-los amb la vareta.

—Què? Què feu aquí? Què està passant? Estic mort? Estic mort?

—No, a mi em sembla que fas prou bona cara —va dir el seu avi, somrient.

—No sé, jo el veig una mica pàl·lid... —es va burlar el Sirius.

—Estic delirant —va murmurar el James—. Estic delirant, i molt...

—Que maleducat —va fer el Sirius—. Podries saludar, no? T'acabem de salvar la vida...

—Calleu! —va cridar el noi—. No existiu, esteu morts...!

—James —va fer el seu avi, acostant-se a ell tranquil·lament—. James, fes-me cas. Treu-te l'anell que duus uns segons i després torna-te'l a posar.

El James se'l va mirar amb la boca oberta.

—Que què?

—Fes el que et dic —va insistir el seu avi—. Confies en mi?

—Que si confio en tu? —es va escandalitzar el noi—. Ets mort! No es confia en els morts perquè no... perquè per alguna estan morts, perquè no s'hi pugui confiar, ni parlar ni veure'ls...!

—Doncs treu-te l'anell —va insistir el James avi—. Treu-te'l, va.

No sabia ben bé per què, però el cas és que ho va fer. I quan l'anell va sortir del seu dit els dos nois van desaparèixer. Aquestes coses només em passen a mi, va pensar. Va respirar profundament. Tan de bo els seus amics fossin allà, per dir-li que tot allò no era un somni. Però no, ara estava sol i havia de solucionar el problema.

Va estar temptat de tornar-se a embutxacar l'anell i tornar a Hogwarts, però alguna cosa el retenia. Potser era la curiositat per aquell anell. Potser era perquè tenia ganes de tornar a veure el seu avi, a qui s'assemblava tant, i parlar amb ell i amb el Sirius, a qui sempre havia admirat. O potser era perquè volia assegurar-se que no havia estat una al·lucinació. De manera que es va tornar a posar l'anell. El seu avi James i el Sirius seguien allà, mirant-lo divertits.

Ara que estava més tranquil, va fixar-se que tots dos eren una mica translúcids. No tant com els fantasmes, però tampoc no eren totalment opacs. El seu contorn estava ben delineats i tenien color, no com els fantasmes, que semblaven fotos en blanc i negre amb una certa tonalitat blava. A més, el seu avi, no era tan calcat a ell. Era uns anys més gran, i duia ulleres.

—És l'anell, el que fa que us pugui veure? —va preguntar.

—Sí —va contestar l'avi James.

—No sou fantasmes, oi? —va preguntar el James.

—No —va contestar el Sirius—. Però no et sabria explicar exactament què som. Simplement... estem aquí. Necessitaves ajuda i hem vingut per ajudar-te.

—Què és aquest anell?

El James i el Sirius es van mirar.

—No t'ho podem dir —va dir el James.

—Per què?  —el noi es va mig molestar. Sempre li estaven amagar coses—. És un secret o què?

—No, no, no —li va explicar el seu avi—. Simplement no podem, encara que vulguem. És com... saps com funciona l'encanteri del guardasecret? Encara que algú conegui la informació, si no és guardasecret no la pot transmetre de cap manera... és més o menys el mateix. No podem parlar de res que sapiguem pel simple fet d'estar morts...

—Vols dir que els morts ho sabeu tot? —es va sorprendre el James.

—Mmm... sí.

Es van quedar tots tres mirant-se uns segons.

—I bé? —va fer el Sirius—. No t'alegres de veure'ns o què?

—Sí! —va exclamar el James viu—. És només que... que m'he sorprès, senzillament. És una mica estrany, sabeu? No sabia que l'anell podia fer això, era l'últim que m'esperava... Puc cridar a qualsevol mort?

—Això sembla —va dir el James mort.

—Com és que heu aparegut vosaltres? És a dir, no he cridat els vostres noms ni res, simplement he demanat ajuda...

—Estàvem de ronda en aquell moment —va di el Sirius somrient amb autosuficiència.

—Què vols dir de ronda? —va preguntar el noi, conscient que segurament allò tampoc ho podrien explicar perquè devia tenir a veure amb el fet d'estar mort.

—Mmm... a veure com t'ho explico —va dir l'avi James, despentinant-se els cabells. El James nét es va sorprendre de veure que feia el mateix gest que feia ell normalment—. Saps allò que es diu que quan es moren les persones que estimem, segueixen sempre amb nosaltres d'alguna manera i veuen el que fem?

—Sí... —va fer el James.

—Doncs no és una teoria tan descabellada com pot semblar.

—Ja veig...

De sobte va callar, acabava de veure l'hora que era. Tres quarts de nou? Però si eren les deu del vespre quan havia anat a ca l'Alfred. Llavors la sang se li va glaçar.

—Quant... quant de temps he estat inconscient?

—Unes quantes hores —va contestar el Sirius—. Per què?

—Perquè d'aquí quinze minuts hauria de ser a classe i n'hi ha ben bé vint d'aquí al Pi que Baralla... i si després he d'anar fins a l'aula...

—Hauràs de córrer una mica —va dir el Sirius.

 

*  *  *

 

Va arribar a classe d'Encanteris uns minuts tard, però el vell Dumbledore no hi tocava i només li va preguntar si duia la pizza amb pernil i extra d'anxoves que havia demanat.

Els seus amics havien estat preocupats perquè no havia tornat de ca l'Alfred en tota la nit, però no podien anar a buscar-lo perquè s'havia endut el Mapa de Magatotis i la capa d'invisibilitat.

—He estat tota la nit despert —va dir el Frank.

—Jo també —van dir els altres tres alhora, i es van mirar divertits.

—Jo he estat vigilant si el James arribava ja de ca l'Alfred —va dir el Frank.

—Jo he estat llegint coses sobre els fundadors de Hogwarts, a veure si trobava alguna informació sobre la profecia —va dir la Geena.

—Jo he estat vigilant l'ou de l'Oracle, perquè em sembla que està a punt d'obrir-se —va dir l'Alice.

—Jo he estat xerrant amb el Sirius Black i amb el meu avi James —va dir el James.

 

*  *  *

 

Aquella mateixa nit, quan es van quedar sols a la Sala Comuna, el James els va relatar tot el que havia passat aquella nit, que havia parlat amb el Vitruvi, que s'havia enfrontat a un demèntor que havia resultat ser un impostorus i, que havia descobert que l'anell que havia trobat tenia el poder de poder de comunicar-se amb els morts.

La Geena, desesperada, va intentar posar-se en contacte amb la seva mare, però, per alguna curiosa raó que desconeixien i que el Sirius i el James no els van poder explicar, la seva mare no es podia comunicar amb ella a través de l'anell. Allò la va deixar una mica deprimida.

Però tots es van anar provant l'anell i van poder comprovar que el James no mentia i que el seu avi i el Sirius apareixien quan se'ls cridava. Però no van poder intentar parlar amb ningú més perquè  de sobte l'Albus, el Lorcan i el Charlie van baixar de l'habitació a veure per què no pujaven a dormir, i no van tenir més remei que amagar la pedra i anar a dormir.

—La setmana que ve és lluna plena —va dir el Frank a cau d'orella al James—. Tindrem temps de sobra per investigar l'anell.


Espero que us agradi. Com comprendreu, no podia escriure una ffic on no hi sortís el MEU Sirius... ai, que maco que és... snif, snif...

En dos dies capítol nou!

Petons de vainilla i menta

Agatha Black


Llegit 1353 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Avatarlluna_de_plata 264 comentaris20/08/2008 a les 13:03:16
#17218Encara no he escrit cap fanfiction

WOW!!! Quin susto s'ha endut el pobre James, encara que m'ha fet gracia... :D

Continua que esta genial!!!!!

Marta 2




Avatarclara_cat 53 comentaris21/08/2008 a les 00:17:57
#17221Encara no he escrit cap fanfiction

jajajajajajaja ara falta que surtin l'àvia Lily i tota la colla!!! Seria massa fàçil si la Geena en pogues comunicar amb la seva mare però potser es pot comunicar amb la seva àvia.... Sta molt bé continua igual.

M'ha agradat la dedicatoria del començament!!




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris21/08/2008 a les 01:53:54
#17222Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Bueno, com que veig que només l'han llegit ues persones, m'esperaré una mica per penjar l'altre... no sé si és que la gent està de vacances o ja passen de mi XD pero buèh, mullor m'espero una mica




AvatarLUN@ 194 comentaris21/08/2008 a les 10:14:57
#17223Tinc 2 fanfictions i un total de 13 capítols

Aix!! Segueix aviat!! A mi també m'ha encantat quan en James ha vist els "fantasmes" xD!! Molt bo!! (com sempre U_U)

Bé, un petó mooolt gros!!

*Charlotte*




Avatarivi_potter 512 comentaris21/08/2008 a les 21:17:16
#17225Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

genial! molt i molt bé :) segueix així i aviat!




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris22/08/2008 a les 13:29:54
#17227Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Mooooooooooola!

Perdona per no haver-te comentat abans, però la meva mare està estudiant a la universitat i ha de fer un treball... què hi farem

dw

Marta




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris23/08/2008 a les 13:28:14
#17232Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Ei, perdoneu que no hagi enjat, és que m'he trobat malament durant dos dies i no estava precisament inspirada... avui m'hi poso, suposo que demà penjaré, eh? Un petonet a totes!




laia.weasley Anònim27/08/2008 a les 17:16:41
#17246Encara no he escrit cap fanfiction

PERFECTAAA!! :D




AvatarLaura*Malfoy 233 comentaris28/08/2008 a les 01:13:20
#17248Tinc 1 fanfictions i un total de 16 capítols

mola molt!!!

a veure ke passaraa!!!

lauraaaa...




Avatarnuria.potter 115 comentaris30/08/2008 a les 16:31:07
#17265Encara no he escrit cap fanfiction

Mancanta mancanta mancanta !!!!!

Perfecte!




AvatarMarta Potter Weasley 272 comentaris02/01/2010 a les 23:12:31
#21028Tinc 3 fanfictions i un total de 23 capítols

Cada cop et superes Agatha, no sé com t'ho fas, m'ha agradat molt el capi!

Segueixo llegint.


Petons de:
Marta Potter Weasley




AvatarAntares_Black 375 comentaris22/08/2014 a les 19:45:11
#24933Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

P { margin-bottom: 0.21cm; }

Tornem-hi amb les veles!! Són espelmes!! Faràs tota la fic escrivint veles!?? Ô.o Ah i l'abreviatura de professor és prof., no pas Pr.

Dit això, comento calmada xD

Que la McGonagall té por de la foscor!!??

M'ha agradat molt el tros dels record d'en James... Davant d'un demèntor (importorus o no) sembla molt complicat que et puguin venir bons pensaments...

Aquest capítol no ha estat tan divertit com la resta, potser... i se m'ha fet curt. Però també m'ha agradat molt! :)

Antares

PD: Resurrecció no s'escriu pas amb dues esses! Que sona sonora!

 




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris22/08/2014 a les 22:28:40
#24961Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

- Doncs jo em pensava que resurrecció s'escrivia amb dues esses perquè ressuscitar s'hi escriu! És curiós, buscaré el per què! Les veles, sí, molt em temo que tot i ser importants he ficat la pota fins al fons amb això!

- Sí, la McGonagall té por de la foscor. És per una cosa que necessito, ja ho deus saber! L'emmetzinament!

 




AvatarAntares_Black 375 comentaris04/09/2014 a les 22:01:10
#25072Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

P { margin-bottom: 0.21cm; }A:link { }

La pregunta m'ha semblat molt interessant (no hi havia caigut mai) i ho he preguntat ;P. He fet un viatge per l'etimologia i no n'he trobat la resposta... --' Però si ho vols veure... xD

En llatí, el verb surgo (surgere n'és l'infinitiu perquè és de la tercera), que és sorgir, alçar-se de la cadira, ve del verb rego (manar, regnar) amb el prefix sub (sota).

Etimològicament:

sub+rego=→ surgo (sorgir)

re+surgo= resurgo (ressorgir)

En llatí, els verbs tenen una pila de formes rares que en català no tenim. Com allò dels infinitius i participis de passat i de futur, o els imperatius de futur... (no sé si has fet llatí alguna vegada, segurament que sí)

Hi ha una de les formes del verb que es diu el freqüentiu (quan és un costum). I es formen d'una manera raríssima...

Una altra és el supí: una forma del verb, que acostuma a acabar en -tum, que té un valor de nom verbal i es declina com un nom, i té el valor d'una cosa que es farà immediatament o que té la finalitat que es faci.

Perquè l'entenguis, la típica frase del supí:

Caesarem congratulatum convenerunt. Es podria dir que ells van acordar de felicitar el Cèsar. És a dir, que ho farien, que és la principal finalitat. Sí, és compli...

Tornant al tema:

-Ressuscitar ve del freqüentiu del verb resurgo. En origen, ressorgir contínuament.

-Resurrecció es treu del supí de resurgo, que és resurrectum en acusatiu.

___

A partir de tot això, jo suposo (i això ja són conclusions meves) que es deu al fer de venir de la mateixa paraula però amb formes distintes. 'Resurrecció' deu venir directament de resurrectum (naturalment, el llatí no té dues esses); i 'ressuscitar' deu adaptar la grafia del fonema de la essa sorda (les dues esses entre vocals).

A més, també podria ser un d'aquells forats de l'ortografia.

-De l'ortografia en confusió dels prefixos i les paraules comportes (guions, repetició de lletres, etc.)... Com tot això que estic tipa de veure que, fins i tot en els mitjans de comunicació, fan servir l'ortografia castellana i dupliquen quan no s'ha de duplicar...!

-De l'ortografia per síntesi geogràfica (prendre les formes de tots els dialectes per trobar una forma d'escriptura). Totes aquelles paraules que no són coherents, com ara genoll, rodó o ronyó...
 

Ai... T__T Ja ho deien Alcover i Moll, que Pompeu Fabra va fer un gran treball però va embolicar molt la troca; sort que no li van deixar treure totes les hacs! Ja ha fet prou de mal a l'etimologia... Encara que també és cert que Alcover i Moll volien fer una feina pròpia d'algú immortal...!

Bé, et deixo, que ja començo amb les meves paranoies... xD

Caldrà seguir investigant! ;)

Antares

PD: Sí, el llatí és una llengua complicada. No sé pas què hi deuen tenir, al cervell... xD Però m'encanta! ;) És apassionant, oi!?


 




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris13/09/2014 a les 21:57:12
#25120Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Aix... Alcover i Moll tenen raó en moltes coses. De vegades m'imagino a Fabra assegut al seu escriptori, fregant-se les mans amb malícia i cridant "Aquesta llengua només la sabré escriue JO, MUAHAHAHAHAHAHA!"

Jo també crec que deu ser un buit, això de la s senzilla i la doble s. Normalment totes les paraules de la mateixa arrel conserven les mateixes grafies. Pot ser cosa de sintesi geogràfica com deies, perquè per afixos no tindria gaire sentit que s'haguessin seguit normes diferents... En fi, aquí queda, i moltes gràcies per prendre't la mlèstia de buscar-ho! ^^