El Clan de Magatotis - Capítol 20: La malaltia de la McGonagall
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 30/08/2008 a les 14:55:38
Última modificació 30/08/2008 a les 14:55:38
Tots els capítols de El Clan de Magatotis
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 20: La malaltia de la McGonagall

ES POT SABER QUI HA ESBORRAT EL MEU CAPÍTOL?? Perquè si algú ho ha d'esborrar, doncs que ho digui i punt, però no pot ser que l'endemà de penjar-lo, I ACONSEGUEIXO TENIR 7 COMENTARIS EN UN SOL DIA, resulti que ha desaparegut, valeee?

Apa, ja m'he desfogat. A veure si m'he de possr a trencar cares a algú. El torno a penjar... em sap greu pels que van comentar perquè, per suposat, també s'han esborrat els seus comentaris.

Pels que no ho havieu llegit abans, vaig dir que aquest era el meu capítol preferit. En fi,a veure si us agrada.


20- LA MALALTIA DE LA MCGONAGALL

 

Era dimarts al matí, i els alumnes que havien passat la Setmana Santa fora ja començaven a arribar en els carruatges. El Neville anava cap al despatx de la directora, acompanyat de l'Agatha, la seva neboda, perquè la McGonagall no havia baixat a esmorzar i allò era molt estrany; normalment sempre era la primera en llevar-se. Era molt difícil llevar-se abans que la directora. De fet, era millor no anar a dormir.

—Veig que la majoria han vingut amb el Nitrèpid Bus —va apuntar l'Agatha, assenyalant uns quants alumnes amb les cares blanques, despentinats i amb ganes de vomitar.

—Sí, és la manera més fàcil, el tren triga massa. Albus Dumbledore —en sentir la contrasenya, la gàrgola de direcció els va deixar passar.

Quan van arribar a dalt de tot de l'escalinata, van fer tres trucs a la porta i van esperar. Estranyament, ningú no va contestar-los des de dins. Es van mirar estranyats, i el Neville va tornar a trucar. S'hauria adormit? De l'interior no en va sortir cap soroll, ni cap murmuri de veus. L'Agatha va provar el pom. La porta no estava tancada amb clau. Silenciosament, tots dos van entrar.

 

*  *  *

 

El Clan de Magatotis va sortir d'entre les arrels del Pi que Baralla amb penes i treballs.

—No us sentiu una mica...? —va començar la Geena.

—Morts d'esgotament? —va preguntar el James—. Sí, però prefereixo no pensar-hi.

—Ens hem saltat l'esmorzar, hem d'anar a classe directament— va informar el Frank mirant el rellotge que duia al canell—. Mireu, la gent ja arriba al castell.

Era cert. Quan es van unir a la multitud que entrava es van trobar amb l'Albus, la Rose, el Lorcan i l'Andrea, que també pujaven cap al castell.

—D'on veniu? —va preguntar l'Albus al seu germà, mirant-se'ls a tots—. Feu una fila terrible, esteu molt pàl·lids i feu moltes ulleres. Què heu estat fent?

—No fiquis el nas on no et demanen —li va contestar el James, mentre guardava l'anell dins d'una butxaca—. Què passa, per què ens parem?

Tota la multitud d'alumnes ja havia omplert el vestíbul. El James es va posar a donar saltets a veure si veia alguna cosa. Per la part de davant, hi havia gent que cridava i deia alguna cosa als de darrere, però no s'entenia què.

—Què ha passat? —va preguntar l'Alice.

—Deixeu passar siusplau... —va dir una veu darrere seu. Tots es van girar i es van veure obligats a aixecar el cap. Era el Hagrid—. Siusplau, deixeu-me passar...

 

*  *  *

 

El rumor és una informació destil·lada tan finament que pot filtrar-se per qualsevol lloc. No calen portes ni finestres, només cal gent. I si la gent són estudiants de Hogwarts, millor que millor.

Ja s'havia escampat. Des de l'escalinata del despatx de la McGonagall, el Neville va poder veure com el passadís s'estava omplint de... de Hogwarts. Estudiants, professors, elfs domèstics, fantasmes, personatges dels retrats... ¿allò era un centaure?

Va fer un sospir i es va dirigir cap al llit de la directora, on ja hi havia l'Agatha, que intentava despertar-la. S'hi va acostar per veure-la de prop. La McGonagall va obrir els ulls, sorpresa.

—Ah... Neville. Agatha— va murmurar.

—Què ha passat, Minerva? —va dir el Neville.

—Sembla que sóc al llit, Neville.

—Ara sí. Fa uns minuts era a terra. Inconscient.

—Caram —va fer la McGonagall—. Em dec haver... excedit una mica. Bé, gràcies. Si teniu l'amabilitat... d'ajudar-me a aixecar-me...

La McGonagall va intentar aixecar-se, va trontollar i va caure desplomada. Tenia la cara pàl·lida i amarada de suor.

Algú va trucar la porta. El Neville la va anar a obrir una mica, per si de cas era algun curiós. Es va relaxar quan va veure que era el Hagrid.

—Ah, Hagrid, gràcies per venir.

—Què està passant, Neville? Algú allà baix algú ha dit que la professora McGonagall està morta!

—Morta? —va murmurar la McGonagall des del llit—. Tonteries! —Es va aixecar de cop, i abans que l'Agatha pogués reaccionar, va treure les cames del llit i es va doblegar per la meitat. La McGonagall era una dona alta, per la qual cosa va caure des de molt amunt. I ho va fer doblegant una articulació darrere l'altra. Primer li van fallar els turmells i va caure de genolls. Els genolls li van picar el terra amb un soroll sord i llavors se li va doblegar la cintura. Per fi el front li va rebotar contra la moqueta i es va quedar quieta.

—Oh —va dir.

—La directora està una mica...—va començar el Neville, mentre l'Agatha corria a collir-la de terra.

—Per tot els déus! —va exclamar el Hagrid—. Vols que avisi a Sant Mungo?

—Sí —va dir el Neville—. Però no donis l'alarma. Vés allà i parla amb algun metge de confiança i porta'l cap aquí. Que no se n'assabenti ningú més.

—Entesos —va dir el Hagrid, i va sortir per la porta.

—Agatha, queda't aquí amb ella, vols? —li va dir el Neville.

L'Agatha va assentir amb el cap.

—On vas? —li va preguntar.

—A avisar el Harry Potter.

 

*  *  *

 

El Clan de Magatotis estava assegut a l'última fila de la classe d'Història de la Màgia, sense preocupar-se d'estar atents a la classe (i últimament ho estaven, sempre prenent apunts, per ser els millors del curs) però ara tenien coses més preocupants al cap.

—No creieu que veritat està mor... —va començar el Frank.

—Calla, calla, ni ho diguis! —el va tallar la seva germana—. Que no, segur que no, ja saps com és la gent d'aquí... segur que només s'ha constipat...

—Doncs diuen que el Hagrid ha anat a Sant Mungo a donar l'alarma— va seguir el Frank.

El James va empassar saliva. La McGonagall estava fent molt per ells. Sempre es preocupava pel que els passava i, sí, molt bé, normalment els castigava, però no els havia expulsat de Hogwarts quan hauria pogut i això que hi havia un munt de gent que li enviava queixes per culpa d'ells. I el James sabia  del cert que segurament els ajudaria amb la vista oral que tenien el primer de juliol i testificaria a favor d'ells.

—Us sembla bé que hi anem aquest vespre a portar-li una capsa de bombons o alguna cosa? —va suggerir el James—. O una postal... al menys per anar-la a veure...

Els altres van fer que sí, mentre recollien les coses i anaven cap a les masmorres per arribar a la classe de Pocions, on es van espavilar a parar atenció per si de cas al professor McNair li donava per posar a proba a tots els Gryffindor, cosa que feia últimament, però no se'n sortia ara que s'ho sabien tot.

A l'hora de dinar, la McGonagall no va aparèixer pel Gran Saló, i tampoc la seva neboda.

—L'Agatha McGonagall no ha vingut a classe, avui —va dir el Fred Weasley, que es va asseure al seu costat—. Creieu que la directora l'ha dinyada?

—No! —van exclamar els quatre alhora.

Per sort, el Neville es va posar de peu per aclarir el tema.

—Ja sé que des d'aquest matí corren molts rumors sobre la mort de la directora McGonagall —va dir—. Per suposat, no és cert. Simplement està una mica marejada i no veig per què s'ha d'armar tot aquest rebombori. De manera que, siusplau, seguiu les classes amb normalitat i deixeu de dir bajanades. Ah, per cert —va afegir—, l'Agatha McGonagall és amb ella per si necessita res, de manera que durant el dia d'avui i demà no hi haurà classes de defensa Contra les Forces del Mal. Aprofiteu per repassar les altres assignatures, que només falten vuit setmanes pels exàmens.

—Moltes gràcies per recordar-ho —va remugar el Fred—. Ara em sentarà malament el dinar.

Els quatre se segon van passar una tarda ben agradable a Transfiguració. El professor McMillan els havia fet fer convertir una tetera en una capseta. Mentre la resta de la classe encara estava intentant descobrir per què la seva capseta encara era esfèrica o seguia sent de porcellana, el Clan de Magatotis estava fent obres d'art amb les seves. La del James tenia relleus en caoba per tota la tapa, la Geena havia folrat l'interior de seda vermella i l'estava transformant en un joier, i la del Frank fins i tot es podia tancar amb clau. La capseta de l'Alice tocava música quan l'obries i de dins en sortia una ballarina fent voltes.

—Vint punts per Gryffindor —va dir el professor McMillan en veure les fantàstiques capsetes que havien fet—. Felicitats, nois, últimament feu una feina fantàstica.

Tots quatre van recollir satsifets, i els James es va cuidar de fer caure "accidentalment expressament" la capseta de porcellana del Romeo Montague a terra abans que li veiés el professor. El que sí va veure el professor va ser com el Montague li llançava una maledicció al James (que, per cert, va fallar) i el va castigar una hora.

—No és genial quan les coses surten bé? —va preguntar el James.

—Anem a les cuines abans de sopar —va suggerir la Geena—, a demanar els elfs que ens preparin alguna cosa de xocolata per la McGonagall?

—Sí, i així aprofitem per demanar més veles, que les hem gastades —va dir el Frank—. I com que ara la McGonagall està sempre al despatx, no els estranyarà que en demanem per ella.

Una hora més tard van sortir de la cuina amb unes quantes veles a la motxilla del James i una safata de cosetes que els elfs els havien explicat que eren delícies de xocolata, crema, nata i nous.

—I si ens ho mengem i li portem a la directora un ram de flors? —va dir l'Alice, a qui se li feia la boca aigua cada vegada que es mirava les pastetes.

—No, que després no sopes —li va dir el Frank, i l'Alice li va treure la llengua.

Van passar un moment per la torre de Gryffindor a deixar allà la safata, ja que no la volien entrar al Gran Saló i després van anar a sopar. Quan van entrar van veure que l'Agatha McGonagall era allà. Van córrer a preguntar-li com estava la seva tia.

—Millor que aquest matí —els va contestar la noia—. Però el Neville insisteix en què en quedi al llit, tot i que ella ens estiguem allà durant la nit, perquè, segons diu que necessitem descansar. Ha! Espera que m'ho empassi...

—Què vol dir? —va preguntar el James.

—Que sé perfectament que es queda treballant i contestant queixes fins ben entrada la nit —els va explicar l'Agatha—, i segur que pensa que per culpa d'estar tot el dia al llit ara porta un munt de feina endarrerida. El que vol és que marxem per poder aixecar-se i posar-se a fer feina.

—I no la podeu convèncer per quedar-vos amb ella? —va preguntar la Geena.

—Convèncer la Minerva McGonagall? Ni de conya. És impossible, els McGonagall som uns tossuts i quan la meva tia diu que no, és que no. I quan diu que alguna cosa s'ha de fer, s'ha de fer. I si no es fa, es posa a cridar.

—Sí, ja, això ja ens ho coneixem... —va murmurar el James.

—I el que us queda... —va afegir l'Agatha.

—Però sabeu ja què té? —es va interessar l'Alice.

—Mmm... no... Ara acabava d'arribar un sanador de Sant Mungo. L'ha anat a buscar el Hagrid.

—Així això era cert... —va fer el Frank.

—Sí. He baixat a sopar mentre l'examinaven —va dir l'Agatha—. Ara pujaré a veure què.

—Escolta... —va fer el James—. Que... volíem anar a veure la McGonagall i portar-li unes pastetes. Creus que ens deixaran entrar?

—És clar —va assentir l'Agatha—. Ja me n'encarregaré jo que entreu, em posaré a fer guàrdia a la porta.

—Ah, que feu guàrdia i tot? —es va sorprendre l'Alice.

—Si... —va sospirar l'Agatha— tot el dia que estan intentant entrar alumnes, professors, fantasmes... en fi, que hem hagut d'establir torns per fer guàrdia perquè allò sembla la Ronda d'Allà. Segur que demà surt al Periòdic Profètic. Però a vosaltres ja us deixaré entrar quan vingueu, a la meva tieta li caieu bé, no li farà res que sigueu allà. I menys si li porteu dolços...

Quan van acabar de sopar van anar a entrenar quidditch. Quan van acabar, tots quatre van córrer a l'habitació a buscar els pastissets.

Abans de marxar, però, l'Andrea O'Brien els va muntar una escena en plena Sala Comuna perquè havia descobert l'Apol·lo (el karding de l'Alice), i deia que no volia tenir cap insecte fastigós a la seva habitació, per molt que es pogués muntar o deixar de muntar. L'Alice deia que no pensava el fer fora de la torre. I que no el volia deixar a la Sala Comuna perquè li podien robar. L'Andrea deia que qui voldria robar una libèl·lula fastigosa. L'Alice deia que qualsevol que sabés apreciar què era una bona mascota. L'Andrea deia que, per si no ho sabia, les libèl·lules picaven i eren venenoses. L'Alice deia que a ella també li venien ganes de picar-la si no callava. L'Andrea deia que no es podia fer callar a la reialesa. L'Alice deia que és clar que es podia. Que fins i tot podia fer callar al Papa, si li donava la gana. L'Andrea li va prohibir que l'Apol·lo entrés a l'habitació i va marxar. I l'Alice li va anar a posar l'Apol·lo sota el coixí de sa majestat.

Mitja hora després van arribar a la gàrgola de direcció arrastrant literalment a l'Alice, que gairebé es pujava per les parets. Quan van pujar l'escala, van trobar a l'Agatha McGonagall fora la porta, que ja els estava esperant i els va obrir la porta per deixar-los passar. Però quan només l'havia obert cinc centímetres, el James va sentir una veu molt, molt familiar.

—Que no he dit que no passi ningú? —va dir el Harry Potter, quan va mirar per sobre l'espatlla del Neville.

—Són els vostres fills, no m'atabaleu —va contestar l'Agatha, i els va fer passar a tots quatre.

—Què hi fas aquí? —li va preguntar el Harry al James.

—Hola, papa, jo també m'alegro de veure't —va contestar el James amb ironia—. Jo estudio aquí. A mi m'agradaria saber què hi fas aquí tu. Que ets sanador també?

—No però això ja no és cosa de sanadors... —va dir una altra veu coneguda des de l'altre cantó de l'habitació. El James es va girar. Era el tiet Ron.

—Ah, no? —va fer, amb recel—. És cosa del Departament d'Aurors, que la directora estigui malalta?

El Neville, el Harry i el Ron es van mirar, sense saber què dir.

—Au va —va dir la McGonagall des del llit—. Ja heu posat encanteris silenciadors a totes les finestres, no em fa res que ells sàpiguen de què va. És més, ens poden ajudar perquè es van quedar per Setmana Santa. Potser van veure alguna cosa sospitosa.

—Què voleu dir, sospitosa? —va fer el Frank arronsant el front?

—Ara t'ho expliquen —va dir la directora amb poca paciència—, tu porta aquesta safata de dolços cap aquí que aquests carallots no m'han deixat menjar en tot el dia...

—És per seguretat... —va dir el Harry, cansat.

—Tu el que vols és matar-me, home —li va contestar ella de mal humor.

—No li senta gaire bé passar-se el dia al llit, eh? —va fer el Ron.

—No hi ha qui l'aguanti —va sospirar el Neville.

—Que us estic sentint! —va cridar la McGonagall des del llit—. Senyor Longbottom, què passar amb aquests dolços?

—Que no mengi res, coi! —va saltar el Harry, mentre el Frank corria cap al llit amb la safata a la mà—. No entén que potser l'estan emmetzinant?

Tots van callar de cop.

—Molt bé, Potter, ara no em donarà els dolços... —va remugar la McGonagall.

—Com que l'estan emmetzinant? —va preguntar el James, perplex.

—No ho sabem segur... —va fer el Harry.

—És clar que ho sabem —va dir el Neville exasperat—. Porto des del matí dient-ho. Pal·lidesa, suor freda, desmais, febre, ulleres, pèrdua de control sobre els membres, sensació de cansament exagerat... És arsènic. no hi ha dubte, quan l'he vist aquest matí al terra ja ho he vist clar. I ja fa dies, perquè ja fa setmanes que no es troba bé.

—Pensava que tenia al·lèrgia —va dir la McGonagall.

—Per això t'he vingut a avisar, Harry —va explicar el Neville—, perquè ja sabia que els sanadors dirien que no té res... no està malalta. És verí. Crec que ja és més cosa dels aurors...

—Com ho saps, tot això Neville? Pensava que eres expert en Botànica, no en verins... —va dir el Ron.

—La major part dels verins s'extreu de les plantes —va dir el Neville—. El problema és com li estan ficant el verí a dins. El més normal seria amb el menjar, però sempre menja al Gran Saló amb tots, i agafa el menjar de les safates dels professors, i cap dels professors no està així.

El Clan de Magatotis s'havia quedat de pedra. No es podien creure que algú estigués emmetzinant la McGonagall. Qui podia ser tan cretí? La McGonagall no era cap amenaça per ningú... o sí? El James va pensar que a ell no li agradaria pas tenir la McGonagall en contra. En realitat, era una persona força influent dins la comunitat màgica; tots els directors de Hogwarts ho havien estat. Podia ser que algú la veiés com una amenaça? El James se la va mirar. Tot i la debilitat que tenia a sobre, continuava tenint la mirada ferma i estricta i el seu caràcter tan rígid com una barra de ferro. Sí, podia suposar una amenaça per molta gent. I resultava que això ja ho havia pensat algú.

—Verí... —va murmurar el Harry—. El pitjor que hi ha. No fa soroll, l'emmetzinador pot estar a quilòmetres de distància, no es pot veure, moltes vegades no fa olor ni té sabor, pot estar a qualsevol lloc... i aquí està, fent la seva feina...

—Vull aigua —va demanar, perdó, va exigir la McGonagall.

—Enviaré a algú a buscar-la... —va dir el Ron.

—Ah, Ron... —va fer la McGonagall—. Però en qui es pot confiar?

—Molt bé, ja hi vaig jo... —va afegir el noi, i va marxar.

Quan va tornar amb el got d'aigua i li va donar, el Harry es va girar cap el Clan de Magatotis.

—Això no pot sortir d'aquí. Pobre del que obri la boca. I també va per vosaltres —va dir al Ron, el Neville i l'Agatha, que ja havia deixat estar la porta, perquè tothom er al llit.  Tots van fer que sí amb el cap—. Serà millor que diguem a tothom que està malalta i punt.

—I mentrestant què fem? —va preguntar l'Agatha—. Seria convenient que algú estigués amb ella tot el dia, però jo no puc deixar les classes per sempre, i és millor que els elfs domèstics no en sàpiguen res, per si de cas se'n van de la boca...

—Està bé —va fer el Harry—. Vindré jo. Demà queda't tu, que jo hauré d'anar a la Conselleria a acabar quatre coses i a partir de dijous ja hi seré jo. Ron, et quedes de Cap del Departament d'Aurors en funcions fins que solucionem això —el Ron va assentir— I ara deixem passar aquesta nit, sembla que avui s'ha recuperat molt. Demà al vespre tornaré i ja veurem què fem. Mmm... vosaltres quatre heu vist res estrany aquesta Setmana Santa? —tots quatre van fer que no amb el cap—. De tota manera, estigueu alerta a veure si podeu esbrinar alguna cosa.

—Perquè no marxeu tots d'una punyetera vegada i em deixeu descansar? —va fer la McGonagall.

—Com l'aguanteu? —va dir el Harry mentre recollien i marxaven.

—Amb molta paciència —va contestar el Neville.

La McGonagall, des del llit,  els va llançar una làmpada pel cap i el Harry la va esquivar pels pèls.

—Encara estic viva, recordeu? —va cridar la McGonagall.

—Amb una mica de sort aviat estarà arreglat —va dir el Ron amb una riallada i aquest cop la McGonagall li va llançar la tauleta de nit sencera, que li va anar a l'esquena i el va fer caure a terra de morros.

—Ràpid, escapem! —va cridar i tots van marxar corrents tancant la porta darrere seu.

—Vaig a dormir una estona... —va dir l'Agatha, i va desaparèixer corredor enllà. Els altres van seguir cap a l'entrada.

—Bé James, ens veiem demà, eh? —va dir el Harry—. Records de la Lily. Està molt enfadada perquè no vas venir per Setmana Santa.

—Havia d'estudiar —va dir el James.

—Au, va —es va burlar el Harry.

—És veritat, Harry —va dir el Neville—. No sé per què ni com, però últimament són els millors del curs en totes les assignatures, aquests quatre.

El Harry es va mirar sorprès el seu fill.

—Tenim l'esperança que si tenim unes bones notes, els del Wizengamot ens deixaran seguir a l'escola... —va explicar el James.

Els tres grans es van mirar, tristos.

—No... no us feu esperances...

—Ja —va fer el James—. Però és l'única cosa a la que ens podem aferrar. I si després resulta que... res... doncs mira, haurem après un munt.

—Podem parlar un moment? —li va dir el Harry al seu fill, i tots dos es van apartar una metres del grup, que seguien parlant sobre la McGonagall.

—Papa... això de la McGonagall... trobarem aviat el responsable, oi?

—Trobarem? Qui? Tu? —el Harry se'l va mirar i va aixecar una cella, divertit—. En tot cas el trobarem els aurors. Per què sempre t'has de ficar en tot?

—Què em volies dir? —el va tallar el James. Feia un temps que no es portava gaire bé amb el seu pare.

El Harry es va posar davant d'ell i el va mirar amb els seus ulls verds. Els ulls de la seva àvia... eren iguals, realment... I tot ell era l'avi James. Va sentir un sentiment de pena que li recorria el cos. Trobava a faltar el seu pare, el pare que havia tingut fins aquella nit de Nadal quan s'havia colat al despatx i havia trobat tot allò... estava informat de coses que no havien passat, maquinava alguna cosa, segurament amb el tiet Ron, a les esquenes de la Conselleria, i això volia dir que no era res legal. Els havia enredat, a ell i a l'Albus, amb el tema de la capa... és clar que ells també l'havien enredat a ell quan havien fet el cambiazo...

—Hi ha alguna cosa que em vulguis explicar? —li va preguntar el Harry.

I el James va pensar en el Mapa de Magatotis que li havia tret. En la capa d'invisibilitat. En ca l'Alfred. En l'anell i tot el que comportava: el Sirius, el Remus, els seus avis... La profecia de la Geena. L'Oracle de Delfos. Una relíquia que tenia a veure amb Hogwarts. El nus que se li feia a l'estómac cada vegada que pensava en la vista oral del primer de juliol. Hi havia tantes coses que li hauria agradat compartir amb algú... però no sabia si podia confiar segons què al seu pare...

—No, res.

—Això em sona... —va sospirar el Harry.


I ja està. A veure, si algú descobreix COM s'està emmetzinant la McGonagall tindrà premi. El resultat en tres capítols. En cada capítol s'aniran donant pistes i desestimant opcions.

Encara no sé quin serà el premi, ja me'l pensaré. Potser un personatge propi... ^^

Au, doncs, petons de mermelada i taronja.

Agatha Black


Llegit 1202 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Avatarlluna_de_plata 264 comentaris30/08/2008 a les 20:19:09
#17268Encara no he escrit cap fanfiction

WOW

Nomes ho puc definir axis, ets molt bona escriptora...

Marta 2




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris30/08/2008 a les 20:27:27
#17269Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Gràcies ^^

Estic molt enfadada, perquè jo tenie els meus set comentaris i ara no n'hi ha cap ¬¬

Algú sap a qui m'he de queixar o qui és que esborra els capítols de tant en tant?




UlaGV 3 comentaris30/08/2008 a les 22:40:17
#17270Encara no he escrit cap fanfiction

Segons la secció "Qui som" els responsables dels ffics són Getta91 i Costa.




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris31/08/2008 a les 12:47:40
#17272Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Segueixo amb el següent!




Avatarnuria.potter 115 comentaris11/11/2008 a les 00:23:32
#17826Encara no he escrit cap fanfiction

Genial!!!




AvatarMarta Potter Weasley 272 comentaris10/01/2010 a les 00:34:36
#21103Tinc 3 fanfictions i un total de 23 capítols

Noo! la minerva noo!! qui la pot estar enverinant?? doncs és que no en tinc ni idea ni de qui ni de com.. quants misteris que tenim ja començats, Agatha_Black ets geniaal!

Petons de:
Marta Potter Weasley




AvatarAntares_Black 375 comentaris22/08/2014 a les 19:47:39
#24935Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

P { margin-bottom: 0.21cm; }

M'encanta això de «allò era un centaure?». Descripció impressionista i molt graciosa! I la discussió entre l'Alice i l'Andrea! Per descomptat que guanya l'Alice! :D

 

 

Però... Maleït sia!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

 

 

Jo ja et dono per tetera!!

I afegeixo que convertiré en rates de claveguera aquell maleït que està enverinant la MEVA ESTIMADA McGONAGALL! (que en el fons has estat tu mateixa qui l'ha enverinat, o sia que ets una tetera fins que tot això no se solucioni! :'( **disgustadíssima**

No dic que s'ho estigui inventant (de fet amb això dels cabells i les ungles, i el fet que sembli una malaltia, té sentit), però en Neville s'ho treu de la màniga, això de l'arsènic, no? Vull dir... Encara que encaixi, no deixa de ser només una sospita. A més, la resposta que li dóna a en Ron tampoc no justifica res: l'arsènic és mineral, no pas d'origen vegetal... Encara que potser se n'ha de preocupar per criar les seves plantes, tenint en compte que poden rebutjar o no sòls rics en arseniurs... És igual xD

Però això de l'enverinament... no deu ser en plan El Nom de la Rosa, oi!!?? Vull dir... l'arsènic suposat es trobaria en les pàgines d'algun llibre o del Periòdic Profètic o jo què sé! i, per separar les pàgines, s'enverinaria els dits i se'ls lleparia i... Ja t'aviso que si hi ha el mínim indici que la McGonagall se li infla la llengua de color negre, dóna't per morta! >.<

Però la veritat és que és una idea un xic inversemblant, en el sentit el Maleït (per no excedir-me gaire en insults) hauria d'assegurar-se que cada dia toqués allò en qüestió i, a més, es llepés els dits... I que ningú altre no ho toqués. Què pot ser? Suposo que així malalta no deu rebre el Periòdic Profètic. I al despatx de direcció està farcit de llibres (com podia saber el Maleït que agafaria precisament aquell i només ella?). I sí fossin les espelmes que li arriben? Recordo que ella té un cove per a ella sola. En tocar-les se n'impregnaria els dits i en un moment a l'altre se'ls lleparia... Però les espelmes aquelles les toca molta gent, també: els elfs domèstics, els que les pugen a direcció i també les feien servir els del Clan o sia que també les han tocades....

I si no és arsènic...? Tinc una altra suggerència, però dubto que la McGonagall faci coses rares amb el quadre d'en Dumbledore quan no la veu ningú... xD Quina bajanada! Tu ni cas! És increïble que encara tingui esma per fer broma amb això!!?? Se m'està enganxant el teu sentit de l'humor hahahaa!!!

Potser he llegit massa novel·lotes! xD

Segueixo llegint que m'has creat una intriga...!!!

«Hi ha alguna cosa que em vulguis dir?» «No, res» «Això em sona...». I tant! A mi també em sona!

Antares




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris22/08/2014 a les 22:37:04
#24963Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Surt, això del Nom de la Rosa, però no, no ho és! ^^