El Clan de Magatotis - Capítol 23: "... el que no veiem perquè sempre hi és"
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 04/09/2008 a les 15:17:12
Última modificació 04/09/2008 a les 15:17:58
Tots els capítols de El Clan de Magatotis
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 23: "... el que no veiem perquè sempre hi és"

Hola, hola!

No m'entretinc perquè ja vaig deixar el final prou intrigant. És el capítol més llarg que he escrit fins ara (no gairé més, però bé) De totes maneres passen moltes coses interessants, o sigui que...

Som-hi!


23- "...EL QUE NO VEIEM PERQUÈ SEMPRE HI ÉS"

—Què vols dir, que no sobreviurà aquesta nit...? —es va espantar el James.

—Si rep una sola dosi més... el seu cos no resistirà —va murmurar el Harry—. I això vol dir que...

—... que ho hem de solucionar aquesta nit —va acabar el James per ell.

—Però, James, si ja no sabem on mirar... a més, no vull parlar-ne davant d'ella...

—Frank —va dir el James decidit—, ves a la Sala Comuna de Gryffindor i avisa'ns quan acabi la festa.

El Frank va assentir i va marxar.

—Harry —va dir l'Agatha, acostant-se a ells—. Aquesta nit em quedaré jo amb ella. Per quan... d'això.

El Harry va assentir i es va deixar caure en una cadira, abatut. Els altres van fer el mateix, esperant que el Frank els avisés pel mirallet del James que la Sala Comuna s'havia buidat, cosa que va passar gairebé a mitjanit.

Quan ja feia una hora que eren a la sala comuna repassant teories, l'Alice, el Frank i la Geena ja s'havien ofuscat i estaven escarxofats en un sofà al costat de la llar de foc, sense saber què dir. El James continuava donant voltes i més voltes a la fotocòpia amb el símbol de l'arsènic, intentant recordar si realment l'havia vist abans o només eren imaginacions seves. El Harry pensava en veu alta. La Belacqua repetia una vegada i una altres les proves a tot el que havien trobat, que estava repartit per sobre la taula ficat dins de sobres numerats. El Columbus també era amb ells, però no es pot dir que estigués fent res pròpiament dit. L'Apol·lo, el karding de l'Alice, que ja feia un metre de llarg i finalment l'Alice el deixava sempre a la sala comuna (no tenia por que ningú li robés, ja que atacava a tothom que el tocava que no fos ella), brunzia amunt i avall de la sala.

—A veure —va dir el Harry—. Columbus, vine a ajudar-me, vols? Tornem a repassar tot el que portem cada dia al despatx de la McGonagall en la safata del menjar...

—Altre cop? —va fer el sergent.

—Sí. Bé, comencem de nou.

El Harry va agafar un cullerot imaginari i li va donar.

—Ets el cuiner. Has fet aquestes bledes que tenen gust a pixat de gos. N'estàs omplint tres plats. Tothom t'està mirant. Tots els plats han sigut netejats a consciència, oi? Molt bé. Un és pels catadors, o sigui tu, el cuiner, i jo, i últimament l'altre és perquè el comprovi la Belacqua. I després tu mateix et quedes el tercer i...

—El pujo a l'habitació, senyor —va acabar el Columbus obedientment.

—Espera, espera —el va tallar el Harry—. Hem anat massa lluny. Tens el plat. El poses en una safata?

—Sí, senyor.

—Doncs posa-ho en una safata.

El Columbus, que semblava que començava a entendre de què anava la cosa, va posar obedientment el plat invisible sobre una safata invisible.

—Alguna cosa més? —va preguntar el Harry.

—Un tros de pa, senyor. I comprovem la llesca.

—Cullera sopera?

—Sí, senyor.

—Doncs, vinga, no et quedis plantat, posa-ho al seu lloc...

El Columbus va apartar una mà de la seva safata amb compte que no li caigués res a terra i va agafar un tros de pa invisible i una cullera intangible.

—Què més? —va fer el Harry—. Sal i pebre?

—Em sembla que vaig veure salers i pebrers.

—Doncs vinga...

El Harry va escrutar l'espai que hi havia entre les mans del Columbus.

—No —va dir—. No haurem passat per alt això, oi? O sigui... no ens ho haurem deixat, oi?

Va allargar la mà i va agafar un tub invisible.

—Digues-me que hem comprovat la sal!

—Això és el pebre, senyor —el va avisar el Columbus, diligentment.

—Sal! Mostassa! Vinagre! Pebre! —va dir el Harry—. No haurem comprovat tot el menjar i després haurem deixat que la directora se l'emmetzini només per acomodar-lo als seus gustos... No som tan estúpids, oi?

—Vaig comprovar tots els condiments de la cuina, senyor! —va dir de seguida la Belacqua.

—Val —va fer el Harry, eixugant-se la suor del front—. Uf. Ja havia entrat en calor... seguim. Què ha estat bevent?

—Aigua bullida senyor —va contestar la Belacqua—. L'hem provada. I jo he comprovat els gots.

—Molt bé... què més, què més...

En aquell moment es van veure interromputs per uns copets que venien de la finestra. Van mirar cap allà. Era un mussol. El Harry es va aixecar del terra, va deixar la fotocòpia a un costat i va anar a obrir la finestra per deixar passar el mussol, que duia un sobre amb el seu nom. Que estrany...

—És per mi —va dir mentre tornava al costat de la llar de foc amb els altres, que se'l miraven encuriosits. El Harry va obrir la nota. A dins només hi havia un paper de la mida d'una targeta. El que el va sorprendre era com estava escrita. Amb retalls de diaris i revistes. Era igual que la nota que havia trobat al despatx del seu pare! La que deia quin dia s'escaparia Carrington de la presó i on podrien trobar-lo...!

—Què coi...? —va exclamar el Harry, tan sorprès com el James de veure aquella nota.

Tots es van acostar per llegir-la.

PeR VèNCeR-NoS, eL NSTRre eNeMiC

S'aPRoFiTaRà D'aLLò Que TeMeM MéS,

PeRò La SoLuCió DeL MiSTeRi eSTà

eN eL Que No VeieM PeRQuè SeMPRe Hi éS.

—Harry! —va exclamar la Geena—. Això no és...?

—La profecia de l'Oracle de Delfos —va acabar el Harry—. La que em va fer a mi just abans de marxar...

—De què va, això? —va fer el Harry, que no entenia res—. Coneixeu a qui envia aquestes cartes...?

—No ho sabies...? —va preguntar el James.

—No! —va exclamar el Harry—. Ja n'he rebut un parell, com aquesta!

—Només poden ser de l'Oracle... —va reflexionar el Frank—. Només hi érem nosaltres quatre i ella, quan va fer aquesta profecia, no ho sap ningú més. Això ho ha enviat l'Oracle.

El Harry es va sentir fatal. Havia estat dubtant del seu pare, de si mantenia contacte amb algú sospitós o si aquelles fugues d'Azkaban eren un muntatge per fer quedar bé al departament. I simplement eren pistes que enviava una dona que feia profecies i que veia el futur que volia ajudar-los...

—M'heu d'explicar de què va això... —dia el Harry.

—És una mica llarg... ja t'ho explicaré —va contestar el James, que seguia mirant la profecia un vegada i una altra.

Per què li enviava allò just en aquell moment...? Ara estava passant uns moments complicats amb el misteri de l'emmetzinament de la McGonagall. La solució del misteri està en el que no veiem perquè sempre hi és. Podia ser...?

Sentia que els del seu voltant parlaven, però era com si fossin veus llunyanes, com les d'un televisor. El Harry es va mirar la fotocòpia de l'arsènic, i després un altre cop els dos últims versos de la profecia. La solució del misteri està en el que no veiem perquè sempre hi és...

Aquí està, va pensar. Alguna cosa que no hem vist. Però hem mirat a tot arreu. O sigui que hem vist la resposta però no hem vist que era la resposta. I si no la veiem ara, en aquest moment, no la veurem mai més... El nostre enemic s'aprofitarà d'allò que temem més, però la resposta està en el que no veiem perquè sempre hi és. Alguna cosa que no veiem. Alguna cosa invisible. No, no té perquè ser invisible. Alguna cosa que no veiem perquè sempre hi és. Alguna cosa que ataca en plena nit...

I allà estava.

Va parpellejar. La fatiga feia que la seva ment pensés d'una forma estranya. Però pensar de forma racional tampoc no havia funcionat. 

—Que ningú es mogui—va dir el James. Va aixecar una mà demanant silenci—. Aquí està. A l'habitació. Ho veieu?

—El què? —va preguntar l'Alice.

—El que està emmetzinant la McGonagall. És aquí. Ho veieu?

—El diari?

—No!

—El paper de les parets? —va fer el Harry.

—No!

—La tinta? —va preguntar el Frank, exasperat—. Les plomes? L'ampolla de Whisky de Malta?

—On hi ha una ampolla de Whisky?

La Belacqua la va agafar ràpidament de sobre la taula.

—Perdó. És pels nervis.

—És igual! —va cridar el James—. No és això! No ho veieu?

Tots van mirar al seu voltant.

—Jo no veig res, James —va dir la Geena.

—És clar que no! —va exclamar el James— Perquè no hi ha res a veure! No es pot veure! Així és com se sap que hi és! Si no hi fos ho veuríeu de seguida! —va fer un somriure enorme i embogit—. Només que no ho veuríeu! No ho enteneu?

—Et trobes bé, James? —va preguntar el seu pare, preocupat— Ja sé que hem estat treballant una mica massa, aquests últims dies...

—Hem estat treballant massa poc! —va dir el James— Hem estat corrent d'un cantó a l'altre en busca de les pistes dels nassos enlloc de parar-nos cinc minuts a pensar!

I un cop dit això i sense donar més explicacions, va arrencar a córrer pel forat del retrat.

—Però què...? —va fer el Harry. I tots es va mirar i van arrencar a córrer darrere seu, tots excepte el Columbus, que mirava amb ànsia al seu voltant.

—On deixo la safata...?

*  *  *

—James! —va cridar el seu pare quan van acurtar la distància a les escales de la torre nord—. Explica-m'ho ja!

—El nostre enemic s'aprofitarà d'allò que temem més! —va exclamar el Harry—. I el que més tem la professora McGonagall és la foscor! El seu impostorus és la foscor!

—Però, què és el que l'està matant?

—La llum! —va exclamar el James a les seves esquenes—. El que no veiem perquè sempre hi és!

—Hòstia puta! —va sentir que exclamava el Frank per darrere seu.

Acabava d'entendre el mateix que ell. Que tot tenia sentit. La McGonagall tenia por a la foscor i per això sempre es passava la nit amb una vela encesa, treballés o no. No les havien analitzades perquè sempre que arribaven pel matí ja estaven consumides del tot i, a més, sempre en portaven de noves. I tot Hogwarts feia servir veles i no s'havia intoxicat ningú. Però les seves sempre estaven intoxicades. I només ho estaven les seves perquè les ficaven en un cistell a part, ja que en gastava moltes.

Cistell del qual ells quatre n'agafaven per anar a ca l'Alfred per passar la nit. I per això sempre que tornaven d'allà estaven pàl·lids i ullerosos i extremadament cansats. Ho havia dit el Neville, que eren els primers símptomes. I ells no se n'havien adonat perquè es pensaven que era de no dormir! I el que passava era que també havien estat emmetzinats! La diferència era que ells només ho patien quatre o cinc nits al mes, mentre que la directora hi estava exposada cada nit des de feia mesos.

Van continuar corrent pujant els esglaons de dos en dos, el James sense parar de maleir i neguitós perquè agafessin la McGonagall a temps. Va mirar el rellotge. Eren les dues de la matinada. Seguia viva, oi? Seguia viva i tenien temps de curar-la, oi? Sense ser-ne conscient, va començar a pujar els esglaons de tres ne tres.

Va obrir la porta del despatx d'una revolada, respirant amb dificultat. L'Agatha va fer un bot del seu tamboret, la McGonagall no es devia poder immutar. El Neville, que també hi era, feia cara d'espant.

—Encara és viva? —va fer el James, amb urgència.

—Sí —va dir l'Agatha, que no semblava gaire sorpresa per la pregunta—. Encara té pols, però ja fa estona que no reacciona...

—Ja veuràs com es revifa en uns segons.

El James va anar fins a l'escriptori on hi havia una espelma, i la va bufar. Després va anar cap a la tauleta de nit, on n'hi havia una altra. Tot just l'havia apagat que, a les fosques, van sentir el crit de la directora.

—Ahhhhhh! Nooooo!

Lumos! —van dir, i les varetes de tots es van encendre. Menys la de la McGonagall, que estava lluny, a l'escriptori. La Belacqua va anar cap allà a examinar l'espelma que hi havia.

—Professora McGonagall —va dir el James suaument acostant-se a ella, que feia molt mala cara—. El verí era a les veles. Sento molt... sentim molt no haver-nos adonat abans que...

Però la McGonagall, sense esperar que acabés la frase, el va arreplegar com va poder i el va abraçar.

—Gràcies, Potter —va dir amb una veueta feble—. No li ho podré agrair mai prou. M'ha salvat la vida. Li prometo... li juro... —va alçar una mica la veu—, els juro a tots tres que si els expulsen de Hogwarts al juliol serà per sobre del meu cadàver. No penso permetre que els facin fora d'enlloc.

El James va sentir que l'invadia una onada d'afecte cap a la directora. Encara l'estava abraçant i hi havia alguna cosa a la seva butxaca que li molestava. Ho va treure. Era el símbol de l'arsènic.

—Sí! —va fer la Belacqua des de l'escriptori, amb la vela a la mà—. La metxa està impregnada d'arsènic líquid!

Se li va fer un nus a l'estómac de cop i volta. Ara sabia on l'havia vist! "Perquè cremin millor", havia dit. O sigui que perquè cremin millor, oi?

—Fill de puta! —va cridar, i va sortir de l'habitació corrent, deixant-los a tots desconcertats.

—Odio quan fa això —va fer el Harry, i tots es van apressar a seguir-lo escales avall.

Tots menys la McGonagall, és clar, que amb prou feines es podia moure i es va quedar allà quan van tancar la porta. Sola. Sense vareta.

A les fosques.

—Ahhhhhhh! Ahhhhhh! Socoooooors!

*  *  *

El James notava com la sang li pujava a la cara, igual que l'odi. En aquell moment hagués pogut matar algú. Va baixar fins a l'entrada amb ganes de pegar algú. Havien vist l'emmetzinador! I no només això! L'havien vist mentre emmetzinava les espelmes i no se n'havien adonat! Va obrir una porta i va baixar cap a la cuina.

Quan hi va entrar amb els ulls fora d'òrbita de l'ira, tots els elfs domèstics es van arraconar acollonits. Es va dirigir cap al fons, on hi havia la sala de les veles. Va obrir la porta d'una patada. No estava tancada, però li era igual, la va obrir d'una patada de totes maneres.

I allà estava. El Deet,  l'antipàtic elf domèstic.

El Deet no va poder fer més que proferir mig crit d'espant quan el James el va aixecar agafant-lo pel coll i el va empotrar contra la paret. Va començar a fer força i a escanyar-lo. L'elf lluitava per alliberar-se, però el James el tenia massa ben agafat.

—Tu no treballes per Hogwarts, en realitat, oi? Oi que no, Deet? —va preguntar el James lentament, amb malícia. L'elf va obrir els ulls com dues taronges—. Per a qui treballes? Qui t'ha enviat a Hogwarts a emmetzinar la directora?

—James! —va cridar el Harry, que s'havia quedat parat darrere seu. Els altres també havien arribat—. James, què fas? Deixa'l!

—És ell, papa! Ell és qui fa les veles! I nosaltres vam veure com mullava les metxes amb arsènic! En aquella ampolleta va ser on vaig veure el símbol de l'arsènic! Tot i que ell ens va dir que era líquid inflamable perquè les metxes cremessin millor! —L'última frase la va escopir—. Digues-me per a qui treballes ara!

L'elf només obria els seus ulls plens de pànic, i donava coces, perquè s'estava ofegant. En veure que no contestava, el James va augmentar una mica la pressió sobre el seu coll.

—James, deixa'l anar ja! —va cridar el Harry—. Ja tens una vista oral pel primer de juliol! No és el millor moment per matar un elf domèstic!

El James va afluixar el coll del Deet i el va deixar anar, mirant-lo amb fàstig. L'elf va caure a terra, i es va endur les dues mans al coll.

—El Deet no dirà mai res! —va dir amb una veueta ofegada—. El Deet mai no trairà el seu amo! Mai!

I, abans que cap dels presents pogués evitar-ho, el Deet es va posar una mà a la butxaca, va treure l'ampolleta amb el símbol de l'arsènic, la va obrir, i se la va empassar tota d'un glop. Als cinc segons va caure a terra.

Mort.

—Fill de puta! —va tornar a cridar el James.

—Merda! —va fer el Harry, i va donar una patada a l'ampolleta del Deet, que va rodolar pel terra fins als peus de l'agent Belacqua. Ella la va agafar amb compte i la va olorar.

—Sí —va assentir—. Era arsènic.

—Bé, doncs —va fer la Geena—. Sembla que el culpable ja ha pagat...

—No! —va exclamar el James—. Geena, no ho entens? Els elfs domèstics no fan les coses perquè sí, les fan perquè les hi mana el seu amo! El Deet devia tenir un amo que volia matar la MGonagall i devia enviar el seu elf domèstic aquí, amb instruccions de dir que estava sense feina i que volia treballar a Hogwarts.

—La merda és que ara ja no tenim cap manera de saber per qui treballava... —es va lamentar el Harry.

Una figura es va moure ràpidament per entre les cames dels presents i va parar al costat del Harry, i li va estirar dels pantalons. Era una elf domèstica una mica gran amb una veu extremadament aguda.

—Senyor Harry Potter, senyor Harry Potter! —va fer l'elf—. La Winky ho sap, la Winky el pot ajudar!

El Harru se la va mirar.

—Winky? Caram, ja feia anys que no et veia! Digues, saps per a qui treballava en Deet?

La Winky es va encongir d'espatlles.

—La Winky sap que el Deet va ser l'elf domèstic que va substituir el Dobby, senyor Harry Potter! I va arribar aquest curs a Hogwarts!

—Que va substituir el Dobby? —va fer el Harry—. Vols dir a... a casa dels Malfoy?

La Winky va tornar a assentir vigorosament.

—La mare que el va parir! —el Harry es va endur les mans al cap—. Belacqua, encarregui's de fer el que calgui amb el cos de l'elf. Columbus, vingui amb mi.

—Jo també vinc! —va exclamar el James i es va apressar a córrer darrere el seu pare.

—No, ni parlar-ne, tu et quedes aquí, no pots sortir de l'escola...

—Per què? —el va tallar el seu fill—. Per si de cas em volguessin expulsar?

El Harry se'l va mirar de fit a fit.

—Està bé, tens la capa d'invisibilitat?

—Sí, aquí mateix.

—Doncs posa-te-la i mira de passar desapercebut —va enllestir el Harry, i ell, el James i el Columbus van marxar de la cuina.

Els altres es van quedar allà sense saber gaire bé què fer.

—El Malfoy... —va fer el Neville—. Em costa de creure... es va posar del nostre bàndol... És clar que la seva família es va passar molts anys amagant el que eren realitat, però... —va mirar al seu voltant— Estem tots aquí?

—Sí—va fer l'Alice—.

—Hem deixat la Minerva sola? —es va espantar el Neville—. A les fosques?

Tots es van mirar i la visió de la cara que els posaria la McGonagall quan els enxampés els va fer reaccionar ràpidament.

Quan van tornar a entrar a l'habitació que feia servir, van trobar la directora arrossegant-se pel terra com podia, en direcció a l'escriptori, on hi tenia la vareta.

—Fills de la gran...!

—Perdó, perdó, perdó! —es va apressar a dir el Neville, i entre ell i el Frank van aconseguir portar-la fins al llit i acostar-li la vareta, que va encendre de seguida.

—No em puc estar tota la nit aguantant la maleïda vareta...! —es va queixar.

—Doncs aquesta nit no podem encendre veles...

—Ah! Ja sé! —va exclamar la Geena, i es va posar a remenar la butxaca interior de la seva túnica, i en va treure l'ampolleta que li havia regalat l'Oracle. La va sacsejar i va produir una llum blanca força tènue—. És llum líquida —li va explicar a la McGonagall, i li va deixar a la tauleta—. Li puc deixar fins demà al matí.

*  *  *

El James, el Harry i el sergent Columbus van travessar las portes decorades amb els porcs senglars alats que limitaven els terrenys de Hogwarts. Ara ja podien desaparetre.

—Agafeu-vos tots dos a mi —va dir el Harry.

—Ja saps on viuen els Malfoy? —va preguntar el James.

—Sí, hi vaig ser una vegada...

El James va sentir aleshores que alguna cosa l'engolia i no el deixava respirar, com si passés per un tub que el comprimia cada vegada més, cada vegada més... fins que va parar i un cop d'aire fresc va passar fins als seus pulmons sense consentiment previ.

—Buf! —va fer—. És horrible!

—Sí, a mi tampoc no m'agrada gaire...

El Columbus semblava una mica marejat. Es van girar i es van trobar davant d'una mansió.

—L'últim cop que vaig venir vaig passar empresonat a dins d'una furgoneta, amb la cara inflada perquè no em reconeguessin —va explicar el Harry—. El Ron i l'Hermione també hi eren... ens va treure d'aquí el Dobby, però al pobre li va costar la vida. Per aquell llavors el Lucius i la Narcisa encara vivien...

—Quan fa que van morir? —es va interessar el James.

—Uns deu anys o així —va contestar el Harry—. Quan hi va haver aquell brot de la malaltia aquella que va començar a afectar tota la població... van tenir la mala sort de morir dies abans que descobrissin la vacuna...

Tots tres (el James amb la capa posada) van caminar cap allà, i van arribar a un enreixat. Van tocar al timbre.

—El Malfoy... —anava murmurant el Harry—. I jo que de veritat em pensava que tot allò ja havia passat...

—Són gairebé les tres de la matinada! Qui és? —va cridar una veu d'home a través de l'intèrfon.

—Malfoy, sóc el Harry Potter. Fes el favor d'obrir-me la porta! —va exigir el Harry.

L'intèrfon no va tornar a contestar. Al cap d'uns segons la porta de la casa, uns metres enllà, travessant el jardí, es va obrir i en va sortir un home pàl·lid i ros, que al James li sonava que havia vist a l'andana nou i tres quarts.

—Potter! —va cridar—. Què coi hi fots a casa meva? —i la seva mirada es va desviar cap a la figura enorme del Columbus.

—No és una visita de cortesia, Malfoy! —va cridar-li el Harry, i el James va pensar que probablement no es duien gaire bé—. Estàs detingut per l'intent d'assassinat de la Minerva McGonagall!

El Malfoy va parar de caminar en sec i es va quedar a un metre d'ells, separats per la reixa de ferro. Feia cara de sorpresa.

—Perdona?

—El senyor Potter el perdona si li dóna la gana! —va cridar el Columbus a ple pulmó.

El Malfoy es va girar cap a ell, de braços creuats.

—Estic parlant amb tu, tros de soca? Què coi representa això, Potter?

—Que estàs detingut, Malfoy! —va cridar el Harry—. Fot el favor d'obrir la maleïda porta!

El Malfoy se'l va mirar, burleta.

—No.

—Serp rastrera! Que obris la porta, et dic!

—Portes alguna ordre de registre o de detenció? —va preguntar amb malícia el Malfoy—. Per què si no, no tinc per què obeir-te.

—Aquet tio és gilipolles... —va remugar el Harry, mentre es treia un tros de pergamí i un bolígraf de la butxaca—. Sergent Columbus, posi's d'esquenes! —el Columbus va obeir i el Harry va recolzar el pergamí a la seva esquena. Va anar cantant el que escrivia—: Jo, Harry Potter... Cap del Departament... d'Aurors de la Conselleria d'Afers Màgics... em dono permís a mi mateix... per arrestar al senyor Draco Malfoy... pels càrrecs d'intent d'assassinat... en la data de... —va mirar el rellotge— 26 de maig del 2017 [NA: l'any és veritat, que ho he contat!]. Molts petons... —això ho va dir amb rintintín—, Harry Potter.

Va agafar el pergamí i li va donar al Malfoy.

—La teva ordre d'arrest. La vols per duplicat?

—Potter això és ridícul! —va dir el Malfoy—. Per què hauria de voler matar la McGonagall, jo?

—Això ja ho explicaràs al Wizengamot. Ara obre la porta!

—No!

—Faci el favor de fer el que li diu el senyor Potter! —va cridar el Columbus—. El podem detenir a les bones o a les dolentes! Faci el favor d'obrir la porta o sortirà d'aquí a trossets a dins d'un sac!

—Això és brutalitat policial —va remugar el Malfoy.

—No, això són crits policials! —va cridar el Columbus—. Si vol provar la brutalitat, per mi perfecte!

El Malfoy va anar a obrir la porta.

—Entrem a casa meva, Potter, vull que m'expliquis per què se m'acusa. Jo no he fet res! Vaig deixar el negoci fa anys, recordes?

—Està bé, entrem i tindrem una xerradeta —va accedir el Harry—. Columbus, quedi's aquí fora—. Després va fer un senyal al James perquè entrés amb ell a dins.

La casa era elegant encara que no molt acollidora. Només entrar, van veure que hi havia una dona amb una bata al peu de les escales, que es va acostar de seguida que va veure entrar el seu marit acompanyat.

—Draco, què passa...? —va preguntar, fent bellugar els seus cabells rossos.

—Potter, et presento la meva dona Asteria... —va fer el Malfoy— Asteria aquest és el Harry Potter. Ha vingut a detenir-me per intent d'assassinat, segons sembla —va fer rodar els ulls amb ironia quan va dir això.

—Què? Què dius?

—L'he fet entrar perquè ens ho expliqui detalladament...

—A veure Malfoy —va dir el Harry—, la McGonagall ha estat emmetzinada per un elf domèstic que treballava a les cuines de Hogwarts. S'anomenava (i dic s'anomenava perquè s'ha begut ell solet una ampolleta d'arsènic per no haver de trair el seu amo) Deet. Et sona d'alguna cosa, aquest nom?

—Sí —va assentir el Malfoy—. Treballava per la meva família.

—Així que ho confesses? El vas enviar tu a Hogwarts aquest curs?

—Aquest curs? —va exclamar el Malfoy—. Vaig acomiadar aquest elf domèstic quan van morir els meus pares, i ja en fa deu anys, d'això!

El Harry es va quedar de pedra.

—Que el vas acomiada fa deu anys...?

—Sí. A la meva dona no li agradava tenir esclaus, i no es portaven gaire bé amb el meu fill. No congeniaven massa. El vaig despatxar.

—Merda...

—Per què? —va fer el Malfoy amb un somriure burleta—, perquè ara ja no saps qui era el seu amo o perquè no em pots detenir?

El Harry li va dirigir una mala mirada.

—Suposo que per casualitat no deus saber on va anar a treballar després que l'acomiadessis, oi Malfoy?

—Ni la més remota idea —va dir el Malfoy.

El Harry va sospirar i es va endur la mà al front.

—Em sembla que necessito dormir... En fi...

—M'imagino que no estic detingut, oi? —va voler saber el Malfoy.

—No, no, és clar que no... Perdonin per la interrupció a aquestes hores intempestives, senyora Malfoy...

L'Asteria Malfoy va assentir i va deixar anar un sospir d'alleujament.

—T'acompanyo fins la porta, Potter —va dir el Malfoy, i van sortir, amb el James darrere sota la capa—. Així que la Minerva McGonagall... havia llegit als diaris que era una malaltia...

—Ho vam fer passar per això, per no donar l'alarma... —va explicar el Harry—. Ni se't passi pel cap comentar-ho a ningú! —el va advertir.

—O què? —va fer el Malfoy— Em detindràs per conspiració en contra del departament o per interposar-me a la feina dels aurors?

—Per exemple.

—Oh.

Van arribar a l'enreixat, on els esperava el Columbus amb unes esposes a punt.

—Guarda això, elefant —li va dir el Malfoy, i e Harry li va fer un gest perquè ho fes—. Potter. Jo per suposat no sé res però... si fos en el teu lloc... vigilaria una mica. Gent que s'escapa de la presó, intent d'assassinat del membre que queda viu més representatiu de l'Orde del Fènix... sembla com si... comencés alguna cosa, no?

—Què vols dir? —va fer el Harry, que va girar el cap de cop cap a ell.

—Jo? Res. Només procura estar ben atent al teu voltant.

—Si sabessis alguna cosa m'ho diries, oi Malfoy? —va dir el Harry—. Abans m'has dit que fa anys que vas deixar el negoci...

—I el vaig deixar, Potter —va assentir el Malfoy—. Però, pel que sembla, hi ha gent que no va fer el mateix. Bona nit, Potter.

I un cop dit això, el Malfoy es va girar d'esquenes i va tornar a enfilar cap a casa seva, sense dir res més.

—Què ha volgut dir amb això, papa? —va fer el James, sota la capa.

—No n'estic segur...

—Tornem a Hogwarts, senyor? —va fer el sergent Columbus amb la seva veu greu.

—Sí —va dir el Harry—. Tornem a Hogwarts.


Apa, ja està. Estic bastant satisfeta de com m'ha quedat el personatge del Malfoy. Em cau bé i tot.

Què us ha semblat el tema de les veles? Us ho esperaveu?

El rodlel14 i la Costa sí! Van ser els únics que ho van encertar a la primera!

Au, a passar-ho bé!

Petons nata i caramel!

Agatha Black

PD: ja només queden tres capítols!


Llegit 1356 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris04/09/2008 a les 15:19:49
#17305Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Ah! Disculpeu per si algú se sent ofès amb tants insults dels grossos, però he pensat que l'ocasió s'ho mereixia...




Avatarivi_potter 512 comentaris04/09/2008 a les 15:39:03
#17306Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

ostres ostres però que guay ha estat aquest capitol! No se m'havia acudit pas lo de les veles, molt ben trobat! Però ens has de prometre que quan acabis aquesta història et posaràs amb l'altre eeh, siusplau!

Un petó




AvatarCosta 271 comentaris04/09/2008 a les 16:02:47
#17307Encara no he escrit cap fanfiction

M'ha agradat molt el Malfoy que has escrit.

M'olora a una guerra a la següent fic... i tot relacionat amb la Geena, no sé si m'equivocaré.

M'ha agradat el capítol, tot molt interessant en el moment que el Harry escriu el comunicat, he rigut tant...




Avatarclara_cat 53 comentaris04/09/2008 a les 16:25:03
#17309Encara no he escrit cap fanfiction

Nooooo no vull que comencis cap comte enrrere plis!!!!!

Continua aviat!




Avatarlluna_de_plata 264 comentaris04/09/2008 a les 23:38:34
#17312Encara no he escrit cap fanfiction

K guay!!!!! (matare a l'Asteria... SORRY... se m'ha escapat...)

Esta molt be!!! La Costa te rao... aixos te caire a "s'acosta una guera Harry" (del trailer de la cinquena...)

Marta 2




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris05/09/2008 a les 11:47:53
#17315Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

guaaaaaai

sort q la McGonagall ncara es viva...

weno aixo s esta posant moooool interessant, segueix aviat

ale dw

Marta

PD ja se com posar punts i comes




laia.weasley Anònim05/09/2008 a les 20:10:46
#17319Encara no he escrit cap fanfiction

eii! jo també vaic dir lo de les espelmes(valee, numes de passada¬¬).

M'ha encantat el capitol, es vritat...el Malfoy sembla simpatic i tot!!No pot ser que nomes quedin tres capitols T.T




gemmaevans Anònim08/09/2008 a les 09:24:44
#17331Encara no he escrit cap fanfiction

ola!! ma agradat mol!!
no u auria dit mai k eren les espelmes! kuan la laia.weasley mu va dir li vaic di k stava cm una cabra!! xdxdxd
wenu dons axo!




AvatarLaura*Malfoy 233 comentaris08/09/2008 a les 12:20:16
#17334Tinc 1 fanfictions i un total de 16 capítols

Molt bo, molt bo!!!

genial m'ha encantat!! que bé que la dire no es morii XD!!

Lauraaa




AvatarLUN@ 194 comentaris08/09/2008 a les 20:34:04
#17341Tinc 2 fanfictions i un total de 13 capítols

M'ha encantat!!! (com sempre!^^) Aix, m'encanta el Draco i m'encana el Harry! Lo de "molts petons" és tan bo! xD

Ho has deixat molt interessant, eh!^^




Avatarnuria.potter 115 comentaris14/09/2008 a les 03:17:21
#17384Encara no he escrit cap fanfiction

hola! veno la veritat es k estic una mika detrecada am els capitols pero vueno, am per cert , el capitol com sempre GENIAL !! vueno pos res, ja anire llegit kuan pugui k ja toca!!




AvatarPorcupintí-na 235 comentaris04/07/2009 a les 00:40:13
#18896Tinc 1 fanfictions i un total de 16 capítols

SÍII! Ho he endivinaat! És que com que jo ho he llegit molt més tard.. xd




AvatarBelitBlack 37 comentaris25/10/2010 a les 22:12:30
#22072Tinc 1 fanfictions i un total de 9 capítols

M'encanta el fic! Encara no havia deixat cap comentari perquè m'havia fet mandra posar-me a escriure entre capítol i capítol, amb lo facil que era pitjar un botonet i seguir llegint un fic tan genial. Però, com que de petita em vaig menjar més de 300 capítols de Detectiu Conan (i vam estudiar els elements principals de la taula periòdica la setmana passada a FiQ, encara que de l'arsènic vam treure el tema nosaltres) no he pogut evitar dir-te que l'arsènic no podria mai actuar com descrius al fic. No vull semblar borde ni res, però l'arsènic gasós és ataronjat o fosforescent (depenent de la temperatura)i amb l'escalfor i la llum es torna gris metàl·lic, a més, una dosi petita com la que debia respirar la McGonagall no era suficient per posar-la ni mínimament malalta. Si de cas, ho podries haver provat amb Cianur, que faria un efecte semblant al que descrius i és invisible en estat gasós, però la mataria molt més ràpid. Però, és clar, si els mags viuen 150 perquè no aguantarien una mica més els verins que un muggle corrent? Espero que no t'ho prenguis malament ni res, només era una crítica constructiva, però sempre que en fas una, no pots evitar semblar una borde sabelotodo... Però, com tu ja saps, la perfecció fa fàstic, i si no fos por això, em faria fàstic el teu Fic!! PErquè és tan genial, que és casi perfecte!! Molta sort, i segueix escribint tan bé com fins ara (o com fa dos anys, més ben dit) perquè tindras una lectora fidel que et seguirà llegint amb la mateixa passió. =) ( a que ha quedat bonic, esque abui estic amb la regla i em va canviant l'humor cada cinc segons ;D, segur que si seguís escribint et faria una rabieta, o em posaria melodramàtica...) P.D: M'encanta el teu fic!! Ara mateix em poso a llegir els altres capítols i després les altres parts!




AvatarAntares_Black 375 comentaris22/08/2014 a les 19:50:23
#24938Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

P { margin-bottom: 0.21cm; }

Quin capítol!!! Cada cop tinc més ganes de saber com acabarà tot plegat!!!

Emm però has de repassar alguns trossos, eh. L'emoció mentre escrivies t'ha distret d'alguns lapsus: Dius molts Harry, però ha de ser James, no? Quin embolic que m'ha provocat tot això!

No recordava que la nota que va trobar estigués escrita amb retalls de diari... No deien que eren lletra manuscrita? Am les Q que es recargolen... I l'Oracle envia notes amb les lletres de retalls de diari? xD hahahahaahaaaa Bé, ja m'espero qualsevol cosa d'aquesta dona!

I és que «com més n'hi ha, menys es veu»!! (o s'hi veu). Com és que no se m'havia acudit abans? O sia que al final sí que passava alguna cosa amb les espelmes! Jo em pensava que estaven ullerosos per no dormir. Apa i durant el dia què! Tothom hauria de sentir-se una mica dèbil, no?

O sia que el Mateït ja té nom propi! Deet!! O almenys el que treballa pel maleït!! I m'ha encantat la visita a ca els Malfoy! Bé, a la gran Mansió Malfoy! Però, tenen intèrfon a casa, aquests? No em facis riure xD

Mira que inventar-te que en Lucius i la Narcisa van morir d'una plaga!!!!! Acabes d'eliminar dues fonts de trama fantàstiques! Ara que... On hi hagi els teus Rondadors, que s'apartin les criatures!! I, a més, portes una trama molt bona :)

Jo crec que en Harry s'ha precipitat. La fe en en Draco Malfoy (després de la guerra, vull dir) s'ha acabat ràpid, eh. Potser li hauria d'haver preguntat abans per en Deet, o anunciar-li la seva mort a veure com reacciona (que hem vist que no li importa gens...). Ara que potser ens ha enredat... Ens pensàvem que a ho resoldríem i resulta que no... Si els Malfoy van acomiadar en Deet fa deu anys... Per qui treballava?

«El senyor Potter el persona si li dóna la gana» xD Aquest Columbus...! Molt divertit també quan es dóna a si mateix el permís de detenció.

I ara m'agradaria dirigir-me especialment a BelitBlack. No sé si el que dius és del tot cert... M'explicaré: a continuació, hi deixo un comentari per a tu ;)

Antares




AvatarAntares_Black 375 comentaris22/08/2014 a les 19:54:52
#24939Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

P { margin-bottom: 0.21cm; }

Resposta a BelitBlack (espero que ho llegeixis algun dia xD) :

Em sap greu dir-te que la descripció malaltissa que es fa dels efectes del verí de la McGonagall no és tan escabellada com afirmes, i aquests encaixen força amb l'arsènic. Potser no ha fet una recerca exhaustiva del tema, però es nota que Agatha Black s'ha informat i és un punt a favor seu.

Aquesta mena d'estat de malaltia (decaïment) correspon, per exemple, als efectes de l'aigua tofana (acqua di Napoli o Manna di San Nicola, com li vulguis dir). L'aigua tofana és una barreja a base d'arsènic, de plom i de diverses herbes (com ara la belladona en la majoria dels casos); líquida, insípida, transparent i quasi incolora (els àrabs van aconseguir eliminar-ne l'olor característica de l'arsènic). Era molt popular als segles XVII i XVIII, emprada en assassinats. A partir de la recepta antiga, una cortesana de Palerm -sud d'Itàlia- del segle XVII (Giulia Toffana), en va elaborar una de molt semblant i en va fer un gran negoci. Es venia en botigues de cosmètica (també com a objecte de devoció religiosa, amb la imatge de Sant Nicolau) amb instruccions d'ús! Anava dirigit a dones que volien esdevenir viudes. Sí, efectivament: era bàsicament per matar llurs marits.

Van morir, si fa no fa, 600 persones! Que no és poca cosa... Però no es podia detectar l'arsènic. I, encara que s'aconseguís més endavant (a partir de l'Assaig de Marsh, principis del segle XIX), no era gens fàcil demostrar l'assassinat: hi ha sòls rics en arseniurs i l'acumulació d'arsènic als cabells o a les ungles no evidenciava res.

La cosa frega gairebé l'absurd. Si en cerques informació (en llibres, preferiblement) veuràs que és un tema realment apassionant i fins i tot divertit (segons com t'ho miris, és clar), si t'interessa el món del verí.

Et parlo de l'aigua tofana més de l'arsènic en si, perquè els efectes que produeix (a causa de la barreja i de les proporcions, en especial de l'arsènic) poden simular aquesta mena de malaltia. Les víctimes mostren, de cop i volta, un estat de decaïment i d'anorèxia, una set extrema, depressió profunda... de vegades, palpitacions o angines de pit. Es donava per malaltia (de pèrdua de salut) i mort natural. Altrament, segurament mataria abans.

L'arsènic pur no és estrictament tòxic. De fet, calen vestigis d'arsènic dins l'organisme; és constitutiu de les cèl·lules (probablement, com a catalitzador -accelerador de les reaccions químiques). Tot que s'associa amb el crim, l'arsènic és essencial per a la vida (el seu dèficit pot presentar complicacions). A més, en prenem diàriament (carn, peix, vegetals, cereals...). El que és tòxic realment, un verí molt potent, és el triòxid de diarsènic (que, en el crim, de vegades anomenem, extraoficialment, senzillament 'arsènic' per simplificar). I l'arsènic s'oxida superficialment amb facilitat.

Dins l'organisme, el triòxid de diarsènic crea nous enllaços químics (ponts disulfur) i així inactiva la funció d'unes substàncies essencials (enzims) per a fer les reaccions que necessita fer el cos. Això provoca símptomes de desordres gastrointestinals, rampes i col·lapse respiratori. Exposicions agudes (per ingesta o per inhalació) provoquen vòmits, dolors abdominals i diarrea. El decaïment i el desordre alimentari que duia la McGonagall dins la fic es poden deure a això. I és el que deies de la malaltia gastrointestinal que, segons deies en el teu comentari, es devia al cianur (?). No crec pas que fos cianur.

El cianur és un potent inhibidor de la respiració cel·lular (en bloqueja el procés): no es pot obtenir energia i tot el metabolisme queda interromput i bloquejat. D'acord, provoca vertígens, vòmits, debilitat muscular, dispnea, convulsions, hipertensió (efectes semblants als que tenia la McGonagall), cianosi... Però no crec que pugui durar tantes nits inhalant-lo. Si l'agafen a temps, amb un restat gàstric i inducció al vòmit et pots salvar... però després de tants dies ja series en coma o mort. A més, l'olor d'atmetlles amargants seria prou evident i delatant... No dic rotundament que no pugui ser, però l'arsènic hi encaixa més... Com bé dius, el cianur la mataria més ràpid i no podria simular una malaltia tant prolongada com l'arsènic.

Mmm... També deies que l'arsènic gasós és ataronjat o fosforescent, que es torna gris metàl·lic amb escalfor i llum... Vaja, que gasós no és incolor i que podria haver estat advertit (era això el que volies dir?). Crec que no tens en compte les formes al·lotròpiques (és a dir, formes que tenen propietats diferents degut a l'estructura de les molècules -orientació, forma) de l'arsènic, que en té tres. Totes tres podrien ser, en certa manera, vàlides, però suposo que la forma alfa hi encaixa més. La forma α és de to gris metàl·lic (estable en condicions normals) i és bon conductor de la calor (no de l'electricitat); i el cordó de les espelmes era calent mentre cremava. El color no és un problema, atès que el seu llustre metàl·lic es perd quan s'exposa a l'aire.

Finalment, parlaves de la dosi. La dosi tòxica del triòxid de diarsènic volta els 2mg/kg, o sia que amb 0'120g n'hi hauria d'haver ben bé prou per a un adult. I la McGonagall n'ha estat respirant nit rere nit: jo crec que sí que és suficient per posar-la malalta...

Potser sí que no en dóna prou detalls i jo mateixa havia pensat que la resta de persones que han estat amb la McGonagall al dormitori també haurien d'estar afectades... Però potser hem de pensar que només encenia les espelmes durant la nit; i que durant el dia aprofitaven la llum natural que entrava per les finestres. Ho veig prou factible, però si per aquí hi ha algun EXPERT que em vulgui explicar res, jo estaré encantada de llegir-lo :)

Vaja... Em sap greu haver-te deixat anar un discurs tan llarg, com si fos una classe de toxicologia xD. Te l'hauria deixat en algun fòrum, però no se m'acudia quin... Aquí es veu llarg, però més fàcil de trobar. Potser no cal que ens posem tan meticulosos, perquè al cap i a la fi l'objectiu és divertir-nos amb la fic, però també va bé especular i discutir possibilitats. Així la cosa encara es torna més interessant i entretinguda, no trobes ;D

Espero que no em titllis de setciències. Com la teva, només és una crítica constructiva.

Antares

PD: Si et vols informar, fes-ho preferiblement amb llibres i contrasta la informació :)




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris22/08/2014 a les 22:51:44
#24966Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Guau, gràcies per tota la info de l'arsènica, Antares! Que fort, que en sàpigues tant! Ets química? M'alegro que tot encaixí, sí que vaig buscar coses de l'arsenic, però per Merlí, no havia arribat pas a tant! Per favor! XDD

Només aclariri que efectivament les espelmes només les feia servir de nit, quan estava sola, per això només l'afectava a ella. 

Pel que fa a les noes que troba el james al despatx, n'hi ha dues! una és de retalls de diari i diu "Billy carrington, Tower Bridge, 25 de gener", que és a l'escriptori. L'altra l'ha escrit el Ron i la troba a la llar de foc, gairebé cremada i parla d'infiltrats i de fer alguna cpsa a l'esquena del conseller. Són dues cartes diferents! ^^




AvatarAntares_Black 375 comentaris04/09/2014 a les 22:06:40
#25075Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

P { margin-bottom: 0.21cm; }A:link { }

-Bé, no, no sóc química. Sóc metgessa forense.

I, com a curiositat: com bé deus saber, en grec clàssic, arsenikós (αρσενικός) vol dir 'masculí'. No em preguntis per què, perquè no en tinc ni idea, però és així! ;) Ho haurem de descobrir ;) La resta dels elements químics, tots (o gairebé) els seus noms tenen una explicació raonable.

-D'acord, només a la nit. Quadra la mar de bé, així!!

-Ah! que n'hi ha dues, de notes! Ara ho entenc!

Antares

PD: No, no és cert!!! No sóc pas metgessa forense!! xDDD




hermione_phoenix 42 comentaris03/02/2016 a les 09:08:00
#26551Tinc 1 fanfictions i un total de 6 capítols

Ostia, 

m'encanta!! Es genial aquesta hiatòria