Albus Potter - II- La tria
AvatarEscrit per lunalovegood
Enviat el dia 26/08/2009 a les 16:11:58
Última modificació 28/08/2009 a les 12:00:10
Tots els capítols de Albus Potter
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


II- La tria

II

La tria

El professor Flitwick va desplegar un llarg pergamí i es va escurar la gola. De sobte es va fer un silenci absolut. L'Albus va tenir ganes de sortir de la fila i marxar corrents, i no parar fins a arribar a casa. Però ja era massa tard; ara no es podia fer enrere. Feia un any que desitjava aquest moment, des que en James va agafar el Hogwarts Exprés. Va tornar respirar fondo i s'intentà calmar.

—Alastair, Andròmaca —la primera de la fila, una nena de cabells negres i rinxolats i pell lleugerament olivàcia, va dirigir una mirada esporuguida a tots els altres que s'esperaven a la cua i, empassant saliva una mica teatralment, avançà amb pas decidit cap als graons que dirigien al davant de la taula de professors. S'assegué al tamboret amb un somriure que s'eixamplà en sentir la veu del barret que cridava:

—Gryffindor!

El següent va ser l'Arnold Affleck, nom que va provocar una reacció semblant al riure a l'Albus (si és que se'n pot dir riure del fort estossec que li va sortir, del que el salvà una Rose amb cara de preocupació, i que quasibé li causa una mort per ofegament), en recordar les fotos del vell puf pigmeu de la seva mare; i és que, en realitat, aquell noiet rodanxó que baixava de la tarima per dirigir-se a la taula de Hufflepuff hi retirava força.

—Barnett, Echo —va llegir en veu alta el professor. L'Albus, ja recuperat del tot de l'incident, va girar el cap per donar una llambregada a l'Echo, que es trobava just darrere de la Rose. La noia de cabells curts va pujar a l'estrada i es va asseure sobre el tamboret. Hi va haver uns segons de silenci. L'Echo va arrufar el nas i el cúmul de pigues que hi tenia es va moure amunt i avall. Semblava que murmurava alguna cosa. Finalment, el barret va parlar.

—Gryffindor!

Hi va haver una onada d'aplaudiments a la taula roja i daurada i la nena va saltar de l'estrada i se n'hi va anar amb aire decidit. El que hauria donat l'Albus per ser al seu lloc!

—Barresi, Ottavia —va continuar el professor. Una noia prima i escanyolida, morena, va avançar amb pas vacil·lant. Al cap de poc el barret la col·locava a Ravenclaw.

L'Albus va veure com l'Echo el saludava efusivament des de la taula de Gryffindor. Encara que la noia s'havia passat tot el viatge sencer parlant, exceptuant, és clar, el temps que tenia la boca ocupada engolint dolços, no els havia comentat a quina residència volia anar. Ell, òbviament, no havia tingut ocasió de fer-li saber la seva opinió però, almenys, allò li havia servit per no pensar-hi durant una bona estona. Les seves cavil·lacions van fer que es perdés la tria d'una altra nena, que va trotar cap a la taula de Gryffindor.

—Black de Lioncourt, Eugenos.

El barret va cridar "Slytherin!" just a l'instant que tocava els cabells negres i lluents del nen que s'estava assegut amb l'esquena recta sobre el tamboret.

—Bishop, Baccus —l'Albus va reconèixer el noi ros i gros que havia compartit amb ells la barca per arribar al castell. No massa temps després aquest es dirigia a la taula de Hufflepuff on el rebien amb un somriure l'Arnold i els companys d'altres cursos.

—Carroll, Alice —la nena rossa que l'Albus tenia tres o quatre llocs per darrere va sortir de la fila. Un cop a dalt, mentre observava a tots els alumnes amb els seus ulls grossos i blaus amb cara de por, el barret la va enviar a Hufflepuff.


Poc a poc, els alumnes de primer van anar repartint-se per les diferents taules i la fila es va anar empetitint cada vegada més.

—O'Sullivan, Orfeu.

L'Albus sentia que el cor li bategava tan fort que no va arribar a saber a quina residència havia estat designat aquell nen. Cada cop s'acostaven més. La veu del professor s'anava tornant dèbil i llunyana, ofegada pel batec histèric del seu cor.

—Packman, Paulus.

—Hufflepuff!

—Parker, Amanda.

—Ravenclaw!

—Pennington, Achilles.

—Slytherin! —quan va sentir aquest nom el cor li va fer un bot.

—Pomfrey, Rosemary.

—Hufflepuff!

La Rosemary va córrer a seure al costat d'en Paulus.

—Potter, Albus.


En sentir el seu nom tot es va aturar. Li va semblar que la veu del professor Flitwick ressonava i retrunyia per tota la sala silenciosa com si fos un tro. El cor li va deixar de bategar; sentia com si l'haguessin cridat per anar al patíbul. Sort en va tenir de la Rose que, ara que ja havia recuperat la calma, l'empenyé suaument per fer-lo reaccionar. Amb pas lent va avançar fins a l'estrada, va pujar els quatre graons i s'assegué al tamboret. Els peus no li tocaven del tot el terra; mai havia estat especialment alt. El professor Flitwick li col·locà el barret al cap i aquest se li enfonsà fins a sobre els ulls.

Hola, noiet! —va exclamar una veu. L'Albus va fer un bot, però en veure que ningú feia una cara rara va arribar a la conclusió que només ho havia sentit ell.— Oh! Però si ets un altre Potter! Com està el pare?

L'Albus va murmurar un "bé".

Ai, sí, anem per feina... a veure... perquè sou tots tan difícils els Potter? Amb el teu pare em va passar el mateix. Teniu les qualitats... i els defectes, de Slytherin i Gryffindor. Sí, prou que ho sé que no vols anar-hi pas, a Slytherin. El dia que algun dels vostres em faci cas, farà grans coses, i tant! Encara que, bé, el teu pare ja va fer prou... però, tan se val, mentrestant, us anireu trobant tots a Gryffindor!

L'Albus va veure com la taula de Gryffindor aplaudia i va sentir-ne l'estrèpit, cosa que li va fer pensar que el barret havia pronunciat aquella paraula en veu alta. Una onada d'alegria li va envair el cos. Ho havia aconseguit!

Estava tan exultant que no va escoltar massa els noms que venien a continuació. Havia baixat corrents de l'estrada, i s'havia assegut a la taula més allunyada de l'entrada, a la punta, ben a prop del seu germà, que l'havia felicitat amb un somriure i un cop a l'esquena.

—Ja sabia jo que no ens defraudaries, Al! —va exclamar.

—Ui! I tant! —va cridar una veu una mica més enllà—. Estàvem segurs —"seguríssims", va aclarir en James— que et tindríem ben aviat entre nosaltres! —Un cap pèl-roig va sortir entre els alumnes de la banda de la taula on ell estava assegut.

—Gràcies, Fred. —se sentia tan feliç, tan complet, que no va acudir-se-li res per replicar el seu germà o el seu cosí, per molt que li busquessin les pessigolles.

—Tu també n'estaves, de segur, eh?

L'Albus va empassar saliva. Seria capaç, el seu germà, d'esbombar tot el que havia estat passant les últimes nits? La cridòria de la taula de Slytherin en acollir la "Quenby, Queenie" li va treure aquell pensament del cap. Era el seu germà i ara que era un Gryffindor com ell només s'havia de preocupar de tenir tírria als d'Slytherin. Un tal Konrad Quinn va dirigir-se cap a la taula de Ravenclaw, que el va rebre amb un fort aplaudiment. Es va estar mirant com els altres nois i noies anaven avançant un a un cap al barret. Va intentar memoritzar-ne els noms, (qui sap si algun d'ells seria el seu millor amic) però aviat se'n va cansar (en realitat li feia vergonya recordar com d'espantat estava feia uns moments) i es va posar a observar el Gran Saló. Des de la taula de professors, en Neville Longbottom i el Hagrid li van somriure quan les seves mirades es van creuar.

—Així que ell és el teu germà, oi? —va començar l'Echo, que seia justament al seu davant i que havia estat parlant durant tota aquella estona amb una nena del seu costat, de la qual l'Albus no recordava el nom—. Com...

L'Albus la va fer callar, tot fixant la mirada a la fila on havia passat aquells moments tan terribles. Només quedaven tres persones: la Rose, dues nenes amb cara esporuguida i cabells de color ros intens i el noi seriós que l'Echo els havia presentat com a Aubrey.

—Wasp, Deborah.

—Gryffindor!

—Wasp, Melissa.

—Ravenclaw!

La Deborah, asseguda al costat de l'Echo, va saludar amb la mà la seva germana bessona, una mica decepcionada per no haver anat a parar a la mateixa residència.

—Weasley, Rose.

L'Albus va creuar els dits i va mirar al seu voltant. Pel que li va semblar, eren ja deu nous en total a Gryffindor. Hi hauria lloc per la seva cosina? Mai s'havia preguntat si hi havia un màxim d'alumnes per residència. I si no hi cabia? Va dirigir la mirada a la Rose, allà asseguda. El barret li havia caigut de gairell i li tapava quasi mitja cara, però l'Albus va poder veure com se li posaven les orelles vermelles, mentre mig somreia amb els ulls tancats.

—Gryffindor!

Un cop el professor Flitwick va treure el barret de l'espessa cabellera pèl-roja fosca de la Rose, ella corregué cap a la taula a seure al costat de l'Albus, a la punta de la taula, on aquest li guardava el lloc.

—Uf, sort que ja s'ha acabat! —va sospirar la Rose, visiblement descansada.— La veritat és que no les tenia totes...

—Però ara ja està, no hi pensis més —va ficar cullerada l'Echo, que tenia la cara ben vermella de tanta estona com s'havia estat aguantant per no parlar—. Jo sí que no estava convençuda i... mira! Gryffindor! El meu avi estarà content... sempre em deia que era la millor residència, però suposo que és perquè és a la que va anar ell.... ja veureu quan li digui! Segur que...

Va callar en veure que ningú se l'escoltava; tota la taula mirava l'últim nen que quedava. Aquest cop el que va dirigir-se al barret va ser l'enigmàtic company de compartiment que l'Albus havia conegut al matí. La veu del professor va sonar anormalment forta per la seva escassa mida. El silenci era sepulcral.

—Yorweth, Aubrey.

El nen va seure al tamboret i li col·locaren el barret a sobre. Hi hagué una bona estona d'expectació, durant la qual l'Aubrey restà impassible i el barret romangué silenciós. Estava tot seriós, amb els ulls de color de gos com fuig clavats en un punt indefinit del terra del gran saló, sense moure ni un pèl. Finalment el barret exclamà:

—Gryffindor!

Tant l'Albus com els seus companys de taula van alçar-se per aplaudir, tot i que no l'Aubrey li havia caigut massa bé el primer moment. L'emoció que l'envoltava i el descans d'haver-se tret un pes de sobre li encantaven. Es van haver d'apretar una mica per fer lloc al nouvingut, que se'ls va afegir amb un tímid somrís a la cara. Encara no s'havia acabat d'asseure que l'Echo ja el va abordar amb tot de disculpes per haver-lo fet enfadar al tren i l'Albus no va poder reprimir somriure també. Realment, allà hi havia gent de totes menes.

L'aparició del menjar el va fer oblidar de tots els seus pensaments. No se n'havia adonat fins en aquell moment, però tenia gana, realment estava afamat. Tantes coses bones al seu abast!

—Mmmm! Això està boníssim, ho has tastat? —va fer l'Echo amb la boca mig plena. Mentre que ell encara estava observant el goig que feia la taula curulla de menges de totes menes i colors, meravellat, ella ja tenia al plat una muntanya de menjar.— això s'aprèn quan tens uns germans golafres que s'acaben tot el que els passa per davant —va aclarir ella en veure la cara que feia l'Albus—. La mare diu sempre que és un miracle que hagi crescut tant, amb el poc menjar que em deixen els meus germans... i és clar, ara he de recuperar!

—Tens més germans a part de la... de la...? —va preguntar la Rose, mentre examinava un tall de pastís de carn.

—De la Tàl·lia? La que estava al tren? Doncs sí. L'Apol·lo i en Prometeu. Tots dos van a Hufflepuff, com la mare i la Tàl·lia a Ravenclaw, com el pare...

Quan es va acabar el sopar ja coneixien tot l'arbre genealògic de la família Barnett (amb llocs i dates de naixement i defunció inclosos) que, per sort per tots els presents, no era ni la meitat d'extensa que la família Weasley. La narració va quedar estroncada una estona pel discurs de benvinguda que els va adreçar la directora, però un cop aquest es va acabar, la noia continuà exactament al punt on ho havia deixat. Abans, però, que l'Echo passés a relatar-los les vacances d'estiu de feia tres anys, una veu familiar els va cridar.

—Alumnes de primer, siusplau, veniu amb mi! Els de primer de Griffindor, vinga! —es van aixecar tots d'una revolada i van seguir la Victoire, que duia la xapa vermella lluent de cap de delegats al pit. L'Albus va col·locar-se al costat d'un nen moreno que estava embadalit admirant la seva cosina.

—Hola, sóc l'Albus, com et dius tu? —va preguntar-li mentre mirava de reüll com la Rose estava una mica més enrere discutint amb l'Echo sobre les diferents residències de Hogwarts.

—Jo, jo... ai, hola! Sóc en Julius...

—Encantat —va fer l'Albus, somrient, i el nen li va retornar un somrís sincer.

El grup format pels nous alumnes i els delegats que els guiaven va arribar a davant del quadre de la senyora grassa, que estava d'esquenes arreglant unes flors que hi havia al fons del seu quadre. Mentre els delegats parlaven entre ells, els nens no paraven de donar llambregades al seu voltant, intentant recordar detalls que els ajudessin a distingir els corredors per on havien anat dels altres i així començar a memoritzar el camí cap a la sala comuna. Aviat van fer tots silenci. La Victoire es va escurar la gola i la seva veu ferma i vellutada va ressonar pel passadís.

—Molt bé. Aquí darrere, rere aquest quadre, hi ha la sala comuna de Gryffindor. Per poder entrar-hi, cal, però, dir una contrasenya. Sinó la senyora grassa no els deixarà passar. Aquests dies la contrasenya serà Garrinots barrugats.

Es va sentir un murmuri entre els alumnes de primer curs. Però van callar quan la senyora grassa va girar-se.

—Què deia, jove? —la Victoire la va mirar, somrient-li—. Perdona, però és que estava entretinguda... què deies?

—Els estava dient als nous alumnes que la contrasenya és Garrinots barrugats.

—Què m'has dit? la seva veu va tronar i ressonar pel passadísNena impertinent! Com t'atreveixes a insultar-me així? Garrinota arrugada? Només perquè tens una cara bonica i estàs com un clau et creus millor que jo?

La Victoire va apartar-se un floc de cabells de color panotxa de la cara, amb impaciència i l'Albus va sentir com en Julius sospirava al seu costat. Els crits de la senyora grassa, però, van tornar a captar ràpidament la seva atenció.

—Creguda menja-mocs! Semi-gabatxa desnerida! es veia d'una hora lluny que la Victoire estava a punt de perdre la paciència i pel bé de la senyora grassa era millor que no ho fes, va pensar l'Albus en veure que la seva cosina es col·locava les mans a les caderes en el millor estil de l'àvia MollyNo pateixis, no que no t'atacarà pas un vampir, amb la ferum d'all que emanes! Et put l'alè!

Amb tot aquest terrabastall, com és lògic, no va trigar en aparèixer el professor Longbottom, visiblement estressat, just a temps per evitar l'explosió de la delegada.

—Què està passant, aquí?

—Bruixeta de pacotilla, tastaolletes de guarderia, franchuta de la...

—Ja n'hi ha prou, he dit!

—Quina barra!, i tu qui et penses que ets per anar donant ordres d'aquesta manera? És que el jovent d'avui en dia ja no és el que era.

—Estimada, sóc el professor Longbottom, cap de Gryffindor.

—Ai, perdoni, professor, no l'havia reconegut... com que es conserva tan bé...

—Au vinga, deixi'ns passaren Neville va començar a picar amb el peu dret al terra, amb els braços creuats—. Garrinots barrugats.

—Però professor, com els ha dit? Borinots malarrugats? Quines coses més lletges de dir, professor! En el meu temps...

Es van sentir unes quantes rialles entre els alumnes de primer però la mirada bondadosa i estricta del professor Longbottom va exigir atenció.

—No,... Garrinots barrugats, la contrasenya.

—Ah! Que és com es diu ella? —va bramar amb veu aguda, ja més tranquil·la, la senyora grassa senyalant la Victoire, i fent una ganyota, mig tapant-se la cara perquè només la sentís en Neville, afegí, amb veu tan alta que els nens van fer un bot:—. Quins noms més estranys que els posen avui en dia, no? I mira que és lleig!, Però deixi'm dir-li que s'ho mereix, aquesta nena és una creguda descarada! Ja se sap, aquests gabatxos tenen uns costums d'allò més estranys... la meva amiga Antoniette, la del quadre del segon pis, és francesa i assegura ser la comtessa de Chantilly. De Chantilly, quines bajanades! I jo sóc la duquessa de Crema de llet, saps?! Però no us penseu, a part d'això, és una bona noia... menja poc, pel meu gust, i va sempre una mica estrafolària, però com que diuen que París és la capital de la moda... doncs porta-li tu la contrària! Això sí, s'ha acostumat ràpidament a les nostres estimades sessions de te a les cinc, fins i tot...

GARRINOTS BARRUGATS! —va cridar una veu clara i estricta des del passadís més proper. La senyora grassa va obrir la porta per deixar passar els nens mentre apareixia la figura de la directora.

—Minerva, no sé perquè ens has interromput! El professor Longbottom i jo estàvem mantenint una interessant conversa sobre els noms d'avui en dia. T'ho pots creure, hi ha una nena que es diu Borinot Malarrugat! La veritat, és un nom ben estrany! Trobo que fins i tot sembla més una contrasenya que no pas un nom. Pobra criatura!

Van deixar la senyora grassa murmurant en un to més aviat alt a fora, mentre s'apinyaven al voltant del professor Longbottom.

—Com han pogut comprovar, la senyora grassa és... una mica... dura d'orella. És molt gran, i ho han de tenir en compte. Per això hauran de tenir paciència a l'hora d'entrar a la sala comuna.

Els pocs riures que se sentiren van quedar aviat sufocats per la mirada estricta del professor i l'espectacle que els envoltava. L'Albus va mirar al seu voltant. Mai havia estat allà en persona, però era la part de Hogwarts que més vegades havia creat la seva imaginació. Nit rere nit, els seus pares li havien descrit la sala, cada vegada que ell els demanava que li expliquessin coses de quan eren petits. Sentir que el seu pare, tants anys abans, havia segut en aquelles butaques roges i daurades, desgastades pels milions de culs que s'hi havien estirat, recolzat, arrapapat, arronsat i, segurament, assegut, i pensar que ara s'hi estiraria, recolzaria, arrapaparia, arronsaria i seuria ell, el feia sentir especial. No va poder contenir l'emoció en veure la llar de foc on, segons el que li havia explicat el pare, havia aparegut un dia el cap del seu padrí. Va somriure àmpliament, tant, que en Julius li va preguntar què li passava.

Els dormitoris de primer havien estat engrandits màgicament per encabir-hi la gran quantitat d'alumnes que havien entrat aquell curs a l'escola. Eren sis nois i sis noies, segons el Fred, tots fruits del baby boom de la copa del món de Quidditch del 2004, competició que guanyà Anglaterra. L'Albus va agafar un llit vora la finestra, entre el d'en Julius i un nen rossenc i pigallat que es deia Aurelius Naill

******************************* ****************************************************

Hola! Moltes gràcies per haver-me deixat comentaris! (ja no recordava que feliç que fan, jeje)

De moment en aquest capítol tampoc ha passat massa cosa però ja vindrà, ja, que de moment he de perfilar els personatges (i pensar-me una mica millor la història). Em sap greu si ha resultat una mica avorrit, però clar, era necessari.

Vinga, espero que us agradi (si no aquest, almenys el següent ;-)!

Petons!


Llegit 816 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris26/08/2009 a les 16:43:57
#19307Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

M'encantaa!

De veritat que està molt bé. Ha calgut que vingués la McGonagall per a fer quatre crits i que els de Gryffindor poguessin entrar... una entrada magistral molt típica d'ella.

Doncs bé, continua aviat!

1 pto

Marta




Avatarnathalilupin 181 comentaris26/08/2009 a les 17:59:32
#19309Tinc 3 fanfictions i un total de 27 capítols


Hola!!!

Wow molt xulu el capi.
Bonissima la conversa de la senyora Grassa jaja quin riure xDxD

Ja m'agrada l'Albus a Gryffindor però a una altre ressidència estaria millor xDxD

nathalilupin.

pd: continua aviat




AvatarAgatha Black Moderador/a 1179 comentaris26/08/2009 a les 18:37:23
#19314Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Que xulo!

Escrius superbé, eh? M'encanta, de veritat. M'ha agaradat moltíssim la Senyora Grassa! Que cotilla! Espero que vagin sortint més personatges! El James sobretot, que és el meu preferit.

Estic molt contenta que hagi anat a Gryffindor, igual que la Rose. Al meu fanfic també van tots a Gryffindor (On, si no? XD)

Res, que espero que segueixis ben aviat! Un petonet!

G




AvatarTooru 240 comentaris26/08/2009 a les 19:16:18
#19317Encara no he escrit cap fanfiction

hola!!

Genial! Me ha encantat la conversa amb la senyora grasa i la McG. 

Continua Aviat!

Adeu!




Avatar_llunàtica 88 comentaris26/08/2009 a les 20:22:43
#19320Tinc 1 fanfictions i un total de 16 capítols

D'avorrit res! M'agrada perquè està molt ben escrit i es fa agradable de llegir. Ja tinc ganes de saber-ne la continuació! Un bes!:-)




Avatarullal 129 comentaris27/08/2009 a les 13:09:10
#19324Tinc 1 fanfictions i un total de 10 capítols

vale, ja veig que era jo que me liat. esta superbé. m'encanta. espero impacient. no és que et vulgui presionar pero espavila ha ha aha. 




AvatarLaura*Malfoy 233 comentaris27/08/2009 a les 19:46:06
#19333Tinc 1 fanfictions i un total de 16 capítols

Estaa super bee!!!
ma encantat!! espero que segueixi aviaat, esta molt ben escriit!

un petoo!




AvatarLuna Weasley 95 comentaris09/09/2009 a les 21:32:17
#19628Tinc 2 fanfictions i un total de 13 capítols

Guaiguaiguai!

Tota la familia a gryffindor!

wenno, jo em pend¡sava q faries alguna parida i que posaries la Rose a Ravenclaw i l'Albus a Slytherin. Pro no... tots sabem q en realitat acaven a Gryffindor!!!Total, en akesta parrafada et volia dir que pinta superb!!!