Albus Potter - XIII- Veritasèrum
AvatarEscrit per lunalovegood
Enviat el dia 31/10/2009 a les 20:44:59
Última modificació 31/10/2009 a les 20:46:40
Tots els capítols de Albus Potter
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


XIII- Veritasèrum

XIII

VERITASÈRUM


—Ja passen 5 minuts de les 8. Com és que tarda tant? —l'Echo, exasperada, caminava d'un cantó a l'altre de la classe sense parar.

—Echo, maca, m'estàs posant una mica nerviós. Vols fer el favor de seure? Des de que vam decidir seguir la teva idea que no pares quieta. I no pares de menjar!

—Què vols que hi faci? —la noia va arronsar les espatlles i va alçar les celles— Quan em poso nerviosa el millor remei és rossegar alguna cosa.

—Doncs no em puc ni imaginar com estaries sense les pastanagues dolces que ens han donat a la cuina —va murmurar l'Albus.

—Ja teniu algun lloc pensat per a preparar-la? —va xiuxiuejar l'Aubrey. Els ulls li brillaven de l'emoció—. Perquè aquí no podem fer-ho.

—Hi ha un lavabo de noies al segon pis que està fora de servei... saps? És on acostumava a anar la Rose quan... —l'Albus va fer una cara teatral, però en veure que els ulls de l'Echo s'empetitien perillosament es va afanyar a callar, amb el cap cot.

—Sí, però allà no hi podem anar. Hi ha la Gemma Gemec —va dir l'Aubrey ràpidament.

—Ah, és veritat! No hi havia pensat en aquesta.

—I doncs?

—Bé... —va començar l'Aubrey misteriós.

—Digues!

—Va!

—Hi ha una gran sala al setè pis plena d'objectes varis, com si fos un magatzem. Potser ens hi podríem amagar, estic segur que ningú ens hi trobaria.

—Doncs és una bona idea!

—Sí senyor! —va exclamar l'Albus, xocant-la amb el seu amic.

Uns trucs a la porta els van fer emmudir.

—Em penso que ja tenim aquí el nostre aprenent de bibliotecari.

En Julius va entrar a la sala fent cara de por, i va afanyar-se a tancar ràpidament la porta rere seu, això sí, assegurant-se de fer el mínim soroll. Repenjat al batent de fusta massissa, va respirar, per fi, ben fons, amb els ulls tancats.

—Portes el llibre? —va demanar-li l'Aubrey amb un murmuri.

En Julius va agafar aire i es va desinflar de cop.

—No —va dir amb un fil de veu.

Davant de la mirada inexpressiva de l'Aubrey, el noi va abaixar el cap, amb els ulls ben tancats.

—Ho sento molt, però... és que no he pogut...

—Collons, Juls! —va exclamar l'Echo, traient-se una cinquena pastanaga dolça de la butxaca—. Miga gue ega fàhil!

—Tu calla i para de menjar —va dir l'Albus prenent-li la llaminadura.

—Tor-na-me-la —va dir poc a poc l'Echo, imperativa, intentant mostrar una mirada amenaçant—. Que no veus que si no menjo el pegaré?

Davant de l'exasperació de la seva amiga, l'Albus li va tornar la pastanaga.

—I ara què farem? —va preguntar, dirigint-se bàsicament a l'Aubrey.

—En Julius ho tornarà a intentar.

—Ah-ah... ah sí?

—Sí —va dir suaument, però amb un to que no admetia queixes.


—Mentre esperem que sigui dijous vinent —va mormolar l'Aubrey— podem anar preparant el lloc dels fets.

Els altres tres van assentir, uns més convençuts que d'altres. Estaven fent pinya en un passadís poc concorregut del setè pis, paral·lel al que havien trobat el cos de l'Alyssa Black, on hi havia un gran tapís i una estàtua. Davant de les incrèdules mirades dels seus companys, l'Aubrey va passar tres vegades per davant del tapís i, del no res, en va sortir una porta.

—Endavant —va xiuxiuejar amb un somriure als llavis—. Benvinguts al meu reialme.

L'Albus no va poder evitar quedar meravellat amb la imatge. S'havia pensat que el seu amic exagerava, vantant-se de la descoberta d'una "magnífica i enorme sala". Però no havia recordat que l'Aubrey mai xulejava d'alguna cosa que no fos veritat. Estrictament veritat. Aquesta vegada però, havia trencat les regles. Allò no era només enorme; era gegantí, colossal. Feia força temps que estava a Hogwarts i creia que, sobretot gràcies a les ensenyances (i a vegades no-ensenyances) del seu germà gran, tenia força controlat el castell. Ja s'havia oblidat d'aquells primers dies en què tot era una sorpresa, i en què no se n'anava a dormir sense haver emès unes quantes desenes de "oh"s i "ah"s pel cap baix. Allò era diferent. No se sentia tan impressionat des que va veure el Gran Saló per primera vegada, i és que aquella sala s'hi podia comparar pel que feia a la mida. No obstant, la visió era cent vegades més xocant. En comptes de taules, la cambra estava plena de muntanyes i muntanyes d'objectes varis, que formaven una espècie de ciutat curulla de gratacels estrambòtics, torts i trontollants. Fins i tot, li va semblar a l'Albus, se sentien sorolls com si la sala estigués viva, i d'una de les cantonades sortia el que hauria pogut ser una columna de fum.

—Bé —va dir l'Aubrey ja una mica més fort, trencant la màgia del moment—. Hauríem de trobar un bon lloc per amagar-nos (encara que no crec que hi hagi gaire gent que conegui l'existència d'aquesta sala, més aviat m'atreviria a dir que ningú més a part de nosaltres), una bona marmita i alguna cosa per seure i fer servir de taula. Procureu recordar el camí que feu, perquè és fàcil perdre's. Però si us fixeu una mica en els objectes que aneu veient suposo que podreu tornar enrere.

Es van posar tots mans a la obra. Entremig de llibres de tota mena (l'Albus va pensar que, si la Rose hagués estat amb ells se'ls hauria repassat tot, i se li va fer un nus a l'estómac) i artefactes d'allò més variats, es van anar separant uns dels altres.

—Una calavera de vés a saber què, una destral tacada de sang, un exemplar (encara viu i mossegant) del Llibre bèstia de les bèsti... au! Creieu que els ous de Llibre bèstia de les bèsties són necessaris per la poció?

—Echo, maca, que pots pensar en veu baixa?

—Que no la coneixes? Ella, veu baixa?

—Ella, pensar?

—Ha, ha, ha, molt graciosos tots. Doncs ja us apanyareu.

Un cop l'Echo va haver callat, es va fer un silenci quasi absolut, trencat només pel soroll d'objectes que queien o les queixes d'un o altre per haver d'apartar alguna cosa que hi havia al mig del camí.

—Aquí hi ha una marmita! —va dir l'Albus emocionat, després de ben bé set minuts de recerca—.Té alguna cosa a dins que... bé, que no fa massa bona pinta, però segur que la podem netejar... Aviat tots es van tornar a reunir al punt des d'on havien començat a buscar. L'Echo duia un munt de llibres per a fer servir de tamborets, i l'Aubrey havia localitzat un tros de porta que semblava que els podria fer de taula. També tenien un ganivet de plata per a tallar els ingredients i fins i tot unes balances de bronze, encara que havien de comprovar que anessin bé. El que no trobaven per enlloc, però, era en Julius. L'Aubrey es va posar especialment content amb la marmita que havia trobat l'Albus.

—Sí que té una cosa estranya incrustada... Purgo! —la massa solidificada va continuar allà—. Suposo que necessitarem més que un simple encanteri de nivell inicial per a netejar-ho. Potser amb àcid o alguna cosa així...

—Ah! —van sentir que cridava una veu que indubtablement era d'en Julius, uns quants metres endins de la munió d'objectes.

—Què passa?

—Ah! —va repetir la veu del noi, mig histèric.

—On ets?

—A-a-aquí!

L'Albus va endinsar-se a la ciutat d'andròmines, corrent. Va sentir que l'Echo li cridava alguna cosa, però no ho va entendre massa bé, i al cap de poc ja havia perdut de vista els seus amics.

—Julius! —va cridar.

—Al!

Va intentar seguir la veu del seu amic, però li va ser impossible. No només no el trobaria mai, sinó que tenia la sensació d'estar totalment perdut. De sobte, però, va tenir una idea. Al seu costat, vora una pila de llibres, hi havia un enorme trol dissecat. Com que era prim i força àgil, va enfilar-s'hi i, grimpant pel cos del trol, va poder arribar a un armari força vell i amb les portes bufades que hi havia a tocar. Respirant feixugament, es va aturar una estona sobre el moble, fins que el pols li va tornar a la normalitat.

—Juls? On ets?

—Aquí!

—No et veig! Pots intentar fer...

Amb un gran terrabastall, la fina xapa de fusta corcada i florida es va desfer sota el pes del noi, que no va poder aguantar un crit de sorpresa.

—Què passa, ara? —va preguntar l'Aubrey.

—Aquest ha estat l'Al, crec que li ha passat alguna cosa. Hauríem de...

—Sí, entra-hi ara tu i no ens tornarem a trobar mai més. Que no veus que és com un laberint?

—Doncs només els podem trobar d'una manera. Només hi ha una manera d'entrar i sortir del laberint sense perdre's —va dir la noia, somrient enigmàticament.

—Un fil màgic com el d'Ariadna? —va preguntar l'Aubrey amb les celles arquejades.

—Un què? No, no, no, no. Una cosa molt més simple.

Mig corrent, l'Echo es va dirigir a un dels passadissos propers i va desaparèixer. Molest, l'Aubrey es va asseure recolzant-se a la muntanya de llibres que havien recollit per a fer de seients.

—Visca! —va sentir que exclamava l'Echo des de dins del laberint. Quan l'Aubrey va alçar el cap, va veure la noia, que anava muntada sobra una escombra força vella, fins i tot més que les de l'escola, i que brunzia estranyament i tremolava fent-la virar una mica cap a l'esquerra. No obstant, semblava que podria enlairar-se prou com per tenir un altre punt de vista que l'ajudés a localitzar els seus amics.


Malgrat que li va costar una mica, finalment va aconseguir convèncer en Julius perquè pugés a l'escombra. Un cop l'Echo el va portar al costat de l'Aubrey, però, el noi havia agafat un to lleugerament verdós i feia encara més cara de poca salut. El va deixar allà i va sortir a buscar l'Albus, que rondinava des de dins de l'armari.

—Es pot saber per què has trigat tant? Estava allà encarcarat i no podia sortir! Té, Aubrey un altre llibre per a la col·lecció —va dir l'Albus tirant-li el llibre de mala manera i es va tornar a girar cap a l'Echo—. No saps el fàstic que feia, allò.

—Mira, noi, si ho arribo a saber et deixo allà dins.

—Era fastigós.

—No més fastigós que el que m'he trobat jo —va fer en Julius, que finalment havia recuperat la parla, amb un fil de veu—. Allà hi havia un esquelet. Un esquelet humà.

Amb un moviment reflex el noi va engrapar la marmita i es va posar a vomitar.


—Ja és aquí —va dir simplement l'Aubrey quan feia més de trenta minuts que esperaven en Julius. Efectivament, al cap de poc més d'uns segons la porta de la sala es va obrir i va entrar el noi, esbufegant.

—M-m-ma-mai m-m-m-més —va quequejar.

—Estàs bé? —es va afanyar a preguntar l'Albus, conscient de que era una pregunta retòrica, perquè tots en sabien ja la resposta.

En Julius va obrir molt els ulls per mirar-se el seu amic.

—No —va respondre amb una exhalació—. Com vols que estigui?

—Jo... no...

En alçar la mirada es va trobar amb l'Aubrey davant seu, que l'observava pacientment però amb el braç ja estirat. No li va preguntar res, però li va dirigir una llambregada inquisitiva i va arquejar lleugerament les celles. En Julius va assentir i, poc a poc, es va treure un volum força desgastat i tenyit de verd per la floritura que s'havia apropiat de les seves cobertes. El va agafar ben fort amb les dues mans, prement-lo contra el seu pit.

—No sabeu com m'ha costat. Primer, aquella harpia ho vigilava tot, tenia els ulls a tot arreu. I un cop ja el tenia a la bossa i he marxat... aquella gata... m'ha estat seguint tot el viatge.

L'Aubrey va agitar el braç estès, impacientant-se, però en Julius no va captar la tensió del noi.

—Ha estat pitjor del que em pensava. En un primer moment m'he equivocat i n'he agafat un que feia un carrisqueig esgarrifós cada vegada que el movies, i Madame Pince m'ha dirigit una d'aquelles mirades seves que glacen la sang. Per sort l'Aurelius ha tirat per terra la secció "W" d'autors de llibres sencera i he tingut temps de buscar-lo amb més calma. Però estic segur que m'ha vist quan me'l posava a dins la bossa, seguríssim! Per això la gata m'ha seguit, he hagut de passar pels camins més remots abans d'arribar aquí, sinó ens hauria descobert!

—Va...

—Per no dir com pesa, això! Ja ho notaré, ja, en un futur, quan tingui una hèrnia discal o m'agafi lordosi. Ja tinc una mica d'escoliosi i de ben segur que no m'ha anat massa bé, portar tant de pes, per a l'esquena. I qui ho patirà això? Jo!

—Tranquil, Juls...

—Tranquil? Tranquil! Com vols que estigui tranquil si quasi m'agafa una crisi nerviosa quan he sentit el miol d'aquella gata ronyosa?

—No crec que quasi sigui la paraula correcta. Em sembla que tens alguna cosa més que una crisi nerviosa —va riure l'Echo, burla que li va costar un cop de colze a les costelles de part de l'Albus.

—Vinga —va dir l'Aubrey impacient—. Hauríem d'anar per feina.

Finalment en Julius va accedir a deixar anar el seu preuat trofeu (que li va deixar una bona taca de verdet a la túnica) i li va allargar a l'Aubrey. Aquest, amb ull entès, va repassar cada pàgina del pesant volum. Les imatges que il·lustraven el llibre mostraven escenes esgarrifoses on les persones que prenien les pocions patien transformacions horripilants i doloroses, com es podia veure en les seves cares tenyides pel patiment.

—A veure, que l'Aurelius em cau malament, però no tant com per... —va fer en Julius amb un fil de veu, però va callar davant la impressió que causava la il·lustració d'una dona a qui li sortia un tercer braç pel pit. No va poder evitar fer una ganyota de fàstic.

—Nois —va fer finalment l'Aubrey—. Em sap greu dir-vos-ho, però tenim un petit problema.

Amb cara de culpabilitat va ensenyar-los el llibre obert. Les il·lustracions mostraven un home arronsat de dolor, amb la boca ben oberta de la qual sortien unes tirallongues de paraules que embolcallaven i lligaven les altres figures que observaven l'escena amb cara diabòlica. Al costat hi havia un text força llarg escrit en lletres gòtiques, iniciat per una caplletra ben ornamentada. Encapçalant la pàgina es llegia el títol de "Veritasèrum" en lletres roges i a sota s'estenia una llarga llista del que devien ser els ingredients.

—Esquelet de Quintaped en pols, arrel d'asafètida, lamentines, plomes de Jobberknoll,... aquests seran els més difícils —va dir l'Aubrey, sospirant—. Em temo que tindrem feina per a trobar-ho tot. Bé, més aviat m'atreviria a dir que és quasi impossible.


Van estar mirant per tot arreu buscant els ingredients necessaris per a l'elaboració de veritasèrum. En tenien alguns, que eren força comuns i que utilitzaven ells per a les classes de pocions, però, com molt bé havia predit l'Aubrey, els faltava aconseguir plomes de Jobberknoll, arrel d'asafètida, lamentines i pols d'ossos de Quintaped. Després de descobrir que era una poció de nivell de sisè, es van dedicar a intentar robar una caixa d'ingredients d'algú d'aquest curs, però va resultar una empresa més difícil del que s'imaginaven. La vegada que havien estat més a punt d'aconseguir-ne algun de l'escola, de la classe de pocions, la professora Leale els havia descobert i havien acabat tots traient boles de pèl.

—Jo aquest animal l'he vist a algun lloc —va rondinar l'Albus traient-se els últims pèls de la llengua, quan sortien de la infermeria, brandant el dibuix esquemàtic que els havia fet l'Aubrey d'un Quintaped perquè el poguessin reconèixer—. I aquesta arrel d'asafètida... arg! Em fa una ràbia no recordar aquestes coses!

—A mi em fa més ràbia no formar part de l'equip de Quidditch. Mira-te'ls, ara tindrien una hora lliure per entrenar i, en canvi, tots a la sala comuna. Són uns penques i uns ganduls. Però si el partit contra Ravenclaw està a tocar! Jo ja estaria volant fa estona si...

—Echo, per favor, has vist quin temps fa? Si plou a bots i a barrals! És tan fosc que semblen les dues de la matinada i no les sis de la tarda!

—I què? El jugador ha de superar qualsevol inclemència del temps o l'espai i aprofitar-ho per aprendre tècniques noves. Vés a saber quan caldrà (i en quines condicions) pujar sobre una escombra. Mira l'altre dia! Era una carraca d'escombra, però us vaig aconseguir salvar a en Julius i a tu, i mira que ell estava tenint una crisi nerviosa! I tu allà encabit, que no et podia treure!

—És clar! —va saltar l'Albus. De sobte, va arrencar a córrer i els va deixar allà plantats.

—Algú sap què carai...?

Els dos nois van fer que no amb el cap.


—Es pot saber on eres? —li va demanar l'Echo quan, al cap d'unes hores, l'Albus va tornar a reunir-se amb ells a la Sala Comuna—. T'has perdut en James ficant-se amb en Niall per —va fer el gest de comptar amb els dits de les mans— mil·lèsima vegada. Ha estat divertit.

—Ja. Però jo he trobat un esquelet de Quintaped.

—Sí? Que guai! On?

L'Albus se la va quedar mirant, com quasi tota la sala comuna.

—Perdó —va mormolar ella, posant-se vermella, i amb un to gairebé imperceptible va repetir:—. On era?

—A la Sala dels Objectes Perduts. Saps l'armari on vaig caure? Hi havia un calaix que va quedar just davant meu. D'allà vaig treure el llibre i, sota, hi havia un esquelet d'una criatura de cinc potes. He anat a la biblioteca i he llegit que els Quintaped són els únics animals de cinc potes i m'he posat a buscar-lo. Per això he trigat tant.

—Que bé! L'Aubrey es posarà contentíssim!

Efectivament el nou ingredient els va apujar la moral a tots. Entre els pilons de deures que tenien últimament (i que, per sort, l'Aubrey els ajudava a fer) les pràctiques, un treball especialment complicat sobre la poció de l'oblit, i la poca fe que tenien a trobar els ingredients que els faltaven, la notícia els va proporcionar a tots una bona dosi de moral. Amb els que tenien podien començar la poció, que tenia una elaboració força complicada, ja que els que els faltaven s'havien d'incorporar més endavant. Com que calia deixar reposar un mes la poció un cop feta en un lloc humit i fred els coincidia exactament amb les vacances de nadal, si aconseguien collir les lamentines a la següent lluna plena sens falta.

El que no va posar tan content a l'Albus va ser la carta que li va deixar en Hiro sobre la torrada de melmelada l'endemà al matí.


Hola Albus!

Com estàs? Què tal tot? Fa molt de temps que no ens expliques res, i et trobem a faltar, sobretot la Lily. Com van els amics? I les classes? No patim perquè ara que ve Nadal ens ho explicaràs tot, oi?

T'escribim per preguntar-te sobre un tema delicat. Com ja saps, aquesta setmana és l'aniversari de la Rose i no tenim ni idea de què regalar-li. Necessitaríem que intentessis esbrinar què li faria gràcia. Ho faràs, oi?


Esperem que et vagi tot molt bé. Ens veiem per Nadal! Molts petons per a tu i pel James.

Mare, pare i Lily.


P.D.: com està la teva amiga Echo? Dóna-li records de part meva.


—Merda! —va remugar un cop va haver acabat de llegir la carta—. No hi havia pensat més!

—Què passa? —va preguntar l'Echo, mig escandalitzada.

L'Albus li va ensenyar la carta.

—Es recorda de mi! La Ginny Potter es recorda de mi! —"i a hores d'ara ja ho sap tota l'escola incloent-hi el calamar gegant" va pensar l'Albus—. La teva mare és un sol, Al! És la millor, la millor! I pregunta que com estic, i em dóna records! Per què no m'ho havies dit abans? Ja saps que és molt important per a mi. I aleshores, per què has dit merda? —va saltar de sobte recordant el tema que havien iniciat segons abans—, de què no te'n recordaves?

—De que la nostra estimada Rose fa dotze anyets —va respondre l'Albus fastiguejat—. Quina alegria!

L'Echo va canviar la cara i se li va esborrar el somriure de cop, es notava que li estava començant a pujar la mosca al nas.

—No et passis tant, Al. Pot ser pesada i setciències, però és la teva cosina.

—Però què d...?

—Dic que ja comença a ser hora de que feu les paus.

El noi va creuar els braços, buscant l'ajuda del seu amic amb la mirada.

—Ah, no —va dir, tossut.

—Jo... jo estic d'acord amb l'Echo —va fer en Julius abaixant el ulls a la taula.

—Gràcies, Juls.

—Però només en això de les paus, eh? —va aclarir el noi.

—Que no veus que ens ho esteu fent passar malament a tots? —va continuar l'Echo passant per alt el comentari—. No és massa agradable haver-vos de separar cada vegada que esteu a menys de cinc metres un de l'altre. Que no veus que ella també s'ho està passant malament?

—S'ho mereix per insuportable. No deu ser casualitat, no, que no tingui amics?

—Al, a nosaltres ens cau bé —era potser, la primera vegada que veia l'Echo seriosa de veritat. I se li feia estranya aquella cara, acostumat com estava a la rialla que sempre lluïa. Semblava que hagués crescut de cop uns tres o quatre anys.

En Julius va assentir amb un cop sec.

—Sí —va fer-li costat en Julius amb un fil de veu.

—Doncs aneu-vos-en amb ella.

—Al, no podem estirar-nos com si fóssim de xiclet. I tampoc et volem deixar sol a tu; ets el nostre amic! I jo m'ho passava millor quan anàvem tots quatre junts...

—Ara tenim l'Aubrey.

—Sí, ja, però... has d'entendre que no és el mateix. Amb perdó, eh? No sé si te n'has adonat, però jo sóc una noia.

L'Albus se la va mirar. En realitat, a vegades s'oblidava d'aquest petit detall. En un primer moment, al tren, l'havia confós amb un noi. Ara duia els cabells més llargs però... com que l'Echo era tan diferent a les seves cosines, i li agradava tot allò que li agradava a ell, i es moria pel Quidditch... a vegades... que potser era una nena suportable? Mira que eren difícils de trobar! Les altres noies de la seva classe es passaven l'estona xiuxiuejant als racons i fent riures ximplets cada vegada que un noi els passava pel davant, especialment si era més gran. Aleshores hi havia la Rose, que no ho feia tant però simplement perquè no tenia temps entre llibre i llibre. I llavors venia l'Echo.

—I? —va dir finalment, sense adonar-se de l'estona que havia trigat a contestar.

—Doncs que a vegades m'agrada tenir amigues.

Ostres, no, resulta que era normal i enyorava les rialletes estúpides.

—Ens tens a nosaltres —"però em nego a murmurar tonterietes per les cantonades" va afegir per si mateix.

—Que no és el mateix, t'he dit! Què costa tant d'entendre?! —va saltar, emprenyada. "Ah, no, ja comença a ser la de sempre" va pensar, somrient internament, l'Albus—. Per què no podeu fer les paus? Per q...

—Doncs que es disculpi —va continuar ell, caparrut—. És tot culpa seva al cap i a la fi.

—El què exactament és culpa seva?

—Doncs...

—No hi ha culpa de ningú, heu de perdonar-vos mútuament, parlar i fer les paus.

—Doncs jo no ho penso fer, si ho vol, que vingui ella.

—El seu aniversari seria un bon moment per a tornar-ho a intentar —va deixar anar l'Echo, com qui no vol la cosa.

—Jo no la penso felicitar.

—Al!

—Que no. Igual que no felicitaria en Malfoy. I no vull que en parlem més!

Amb pas ferm i decidit, el noi es va aixecar de la taula i es va dirigir cap a la classe de pocions.


—Bon dia a tothom —va fer amb la seva veu suau la professora Leale quan van ser tots dins de l'aula.

—Bon dia professora —van respondre a cor els alumnes de Gryffindor i Slytherin davant del somriure de la dona.

—Com tots saben, ara que ja han treballat una mica la teoria de la poció de l'oblit, passaran a posar els seus coneixements a la pràctica. Senyor Malfoy i senyoreta Weasley, em farien el favor de recollir els treballs dels seus companys?

Sense fer soroll, la Rose es va aixecar a l'instant. En Malfoy va rondinar una mica i va riure amb els seus companys, però quan va veure que la professora Leale li clavava la seva mirada perillosa, es va aixecar a l'acte i es va posar a recollir treballs.

—Echo —va murmurar l'Albus a la seva amiga—. Tens una grapadora màgica?

La noia va fer que no amb el cap enèrgicament.

—Ho sento —va dir mentre li mostrava un treball malgirbat i arrugat, no massa gruixut però tot i així ple de grapes, amb un mig somriure de culpabilitat—. Tenia por que no s'aguantés bé...

El noi va tocar l'ase. Per acabar-ho d'adobar, la seva cosina va passar de llarg, sense agafar-li el treball. L'Albus la va maleir interiorment, però en pensar que ell hagués fet el mateix per a fer-li la punyeta va recordar la discussió amb l'Echo i es va sentir una mica culpable. Només una mica.

—Veig que me l'hauràs de donar a mi, Potter —va fer en Malfoy, dret al seu costat, amb un somriure de superioritat, que no va agradar gens a l'Albus, a la cara.

Resignat, l'Albus li va allargar el treball.

—Oh, no tens grapes? Deu ser que als Potter no els calen. Bé, avui em sento generós i... mira, encara et faré un favor.

L'Albus se'l va mirar recelós. Cap favor del Malfoy augurava res de bo. Els Malfoy, per naturalesa, no feien favors. Mai. Però no tenia altra sortida si no volia acabar transfigurat en un porc senglar o una morsa, així que va haver de donar les gràcies al noi quan aquest li va grapar el treball amb un somriure de triomf, que va ser acompanyat amb un cor de rialles dels seus amics des de l'altra punta de l'aula. El que l'Albus no va veure, però, va ser el pergamí que el d'Slytherin va adjuntar al final del treball.


—És l'hora —li va murmurar l'Echo quan faltaven aproximadament vint minuts per acabar la classe. L'aula s'havia omplert de fum d'un to lilós, que emetia la trentena de marmites borbollejants, plenes de poció de l'oblit. El noi va assentir amb un cop sec i va aixecar el braç.

—Professora —va cridar entre el soroll ambiental—. Que pot venir a ajudar-me? Tinc un dubte...

Al cap de poc la professora Leale va acabar d'ajudar la Queenie Quenby, una noia cursi i insuportable de Slytherin (perfecte exemple de les noies normals de la seva edat), i es va dirigir cap a la seva taula.

—Què vol, senyor Potter?

—Em preguntava què passaria si... si posés més pols d'escarabat rosa de Tailàndia a la meva poció. Si en comptes de posar-hi cinc grams n'hi poso sis i mig...

La professora no va tenir temps ni de cridar un "Nooooo!", perquè la marmita de l'Albus va explotar a l'acte. En un tres i no res totes els companys que tenia al voltant van quedar coberts d'una pasta violeta enganxifosa, i els van començar a sortir grans. La reacció d'alguns dels afortunats va ser tal que la professora Leale, després de fer un gran esforç per a controlar els desitjos que tenia de convertir l'Albus en un ós formiguer, els va haver de donar la seva pròpia poció de l'oblit per a que no li guardessin rancor etern a l'Albus. Finalment els va enviar tots en corrua cap a la infermeria. Inexplicablement, l'Albus no va sentir-se millor quan va veure que l'Echo sortia del despatx de la professora i li feia un gest afirmatiu amb el dit, somrient. Potser va ser per la mirada assassina que no li treia del damunt la senyoreta Leale, o, qui sap, pel fet que la seva cosina ho havia vist tot.


—No penso felicitar-la. No i no.

L'Albus estava emmurriat, amb els braços plegats, assegut al terra de la sala dels objectes perduts, negant-se a tots els intents dels seus amics de fer-lo anar a la sala comuna, a esperar la Rose.

—Vinga, Al!

—Que et dic que no!

—Al, tens un morro que te'l trepitges. M'és igual que et caigui malament o no, és la teva cosina i punt. Ja vaig haver de contestar jo la teva mare —l'Echo va sospirar, prement fortament la carta d'agraïment que li havia escrit la Ginny Potter i que duia a la butxaca de l'uniforme cada dia—, però això es passa de la ratlla. Hi aniràs com jo em dic Echo Leopoldina Hester Lucretia Barnett.

Es va fer un silenci incòmode fins que l'Albus va anar per obrir la boca.

—No, no em pots dir Leopoldina ni cap derivat d'aquest estúpid i horrorós nom. Viiiingaaa!

—No m'hi pots obligar, estimada Le...

—Ah no? —semblava que la noia estava esperant aquella frase. Demostrant una força que cap dels altres sospitava, l'Echo el va agafar pel braç i el va estirar amb una estrebada, que el va fer posar els peus a terra per no caure.

—Ostres, nena!

—Gràcies —va fer ella somrient agraïda, feliç de la vida. De cop, però, es va recordar que estava enfadada i va afegir, secament:—. I ara, anem.

—Ja però... és que no tinc regal! No es pot anar a una festa sense regal!

—No em toq... —l'Echo va inspirar profundament amb els ulls tancats per relaxar-se—. Mira, a la Rose li agraden els llibres, oi? Doncs té —amb un moviment ràpid li va passar un dels llibres de les enormes piles que havien acumulat per a fer servir de seients i de tauletes auxiliars—. Ja està, ja tens regal. Algun inconvenient més?

—Noooo —va sospirar finalment l'Albus, derrotat.


En realitat, la festeta no va estar tan malament com es pensava. Simplement es tractava d'un dia normal a la sala comuna, amb l'únic canvi que l'Echo, que ho havia organitzat tot perquè es sentia molt culpable d'haver estat deixant la Rose de banda aquells dies, havia encarregat algunes ampolles de batut de bescuit i suc de carabassa al seu germà, i hi havia alguns dolços corrent per aquí i per allà (i que van deixar de córrer quan l'organitzadora els va pescar). El primer regal que la felicitada va obrir va ser el de l'Echo: una goma de cabell amb possibilitat d'efecte liso perfecto o rizos definidos que li va agradar molt a ella (i no tant a l'Albus). A part d'aquest, va resultar que tothom havia tingut la mateixa idea que l'Albus, perquè la Rose va rebre llibres de tot arreu. En Fred i en James li van regalar un llibre de bromes (que no li va fer massa il·lusió) amb un lot de la botiga ben complertet (l'Albus va tenir la sensació que el farien servir més ells dos que no pas sa cosina), que es va unir a la gran pila de volums que ja havia rebut dels altres cosins i, va suposar, dels seus pares i tiets. El llibre sobre botànica enviat per un tal "tiet Neville" va deixar molt intrigats a tots els que no eren de la família. La Rose el va fullejar amb fruïció.

—Mira, Echo. Oi que és una preciositat? —va preguntar-li a la seva amiga amb els ulls brillants.

—Sí, i tant. Preciós —va dir la noia concentrada en escollir les llaminadures més grans d'un bol que li havia arribat a les mans—. I interessantíssim.

—Doncs ho és de veritat —va contestar-li la Rose mig rient però d'allò més convençuda—. I també ho hauria de ser per a tu. Botànica és una assignatura molt important, encara que no ho sembli: les plantes poden ser d'allò més útils, però també perilloses.

—Iau bods bend dih —va fer l'altra assentint, mentre engolia un parell de bales brunzidores.

—Que sí! No saps mai quan podràs necessitar una mica d'asfòdel o levístic o asafètida...

—Asafètida?! —mitja sala es va girar per mirar-la, però ella no en va fer cas—. Has dit asafètida?

—Sí...

—Què és?

—Doncs és una planta que... que no recordes que el professor Longbottom ens ho va explicar? Va dir que...

—I n'hi ha als hivernacles de l'escola?

—S-s-sí, suposo —va fer en veu baixa l'altra—. Per què? —va preguntar encuriosida.

—Ah, no, per res —va dir l'Echo fent un gest amb la mà per treure-li ferro a l'assumpte—. La meva germana em va dir que anava molt bé pel cutis.

L'Albus, que se les escoltava una mica apartat, va somriure.


Hola! Què tal tot? Ja comenceu a tenir exàmens? perquè jo sí! :(

Què us ha semblat el capítol? Us ha agradat? Què en penseu de la relació Albus-Rose? Haurien de fer les paus? Us esperàveu lo de la sala de la necessitat?

tot i que no tindré massa temps per respondre els vostres comentaris, sempre fa il·lusió entre examen i examen trobar-ne (és a dir, comenteu molt! XD)

us responc als de la setmana passada:

marta potter weasley: em sap greu, he trigat una mica més d'una setmana a penjar, però la setmana que ve no l'altra no tinc exàmens i escriuré molt per tenir uns quants capítols ja fets i anar penjant encara que tingui feina. m'alegro que ho trobis emocionant, sé que ha trigat a sortir l'acció, però necessitava una mica d'introducció (rodolí XD). a partir d'ara, espero, no pararan! XD

nathalilupin: sí veristasèrum, aquests van més al gra que no pas els seus pares, ai, el jovent d'avui en dia! han fet fer al julius el que t'esperaves? era el més lògic, crec jo, tenint un infiltrat a la biblioteca. no crec que haguessin tingut la sort de trobar un professor tan estúpid com el Decors per a poder ensarronar.

Tooru: sí, sí, a l'Albus li ve de família, encara que ell no ho sàpiga ;). tot i que crec que la Rose, ara per ara, no s'atreviria a fer una poció prohibida, qui sap...

Porcupintí-na: mmmmm aaah! qui sap, qui sap! pot ser la Rose, pot ser en Julius pot ser l'Aurelius o algú altre, tot i que no vas del tot desencaminada. t'hauràs d'esperar que la poció estigui feta per a descartar l'Aurelius del tot, em sembla. I veig que en el rànquing de personatges més estimats l'Aubrey va guanyant posicions... ja en farem un un dia d'aquests, i em curraré unes gràfiques (el que fa haver d'estudiar exàmens avorrits com història d'espanya o castellà,... aix!)

ivi_potter: tranquil·la, que em sembla que ara estem totes igual, s'acosten els semi-trimestrals (que en el meu cas es fusionen amb els trimestrals :'( així que estàs perdonada! ;)

marta_ginny: vale, em sembla que en el rànquing la Rose estaria a baix de tot. sota zero. pobreta! XD així, que en penses d'ella ara, creus que l'Albus i ella han de fer les paus? (no sé per què però em sospito quina serà la teva resposta, XD)

_llunàtica: està bé dir les coses, encara que no siguin segures, perquè sinó després fa una ràbia! jeje em sembla que tots tenim coses a amagar, algunes més importants que d'altres, qui sap! bé, bon profit, XD

Laura*malfoy: em sap greu dir-te que trigarem una mica a descobrir l'atacant, però mentrestant pots provar a veure si l'encertes tu! ;)

MOLT BONA CASTANYADA (que no Halloween) A TOTHOM!!!

Adéu! no us empatxeu de castanyes, panallets i moniatos, i penseu amb tot lo bo que es perden els anglesos (i l'Echo, XD)
petons!!!


Llegit 770 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris01/11/2009 a les 09:27:38
#20592Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Primeraa??

Aiix, segueixo pensant que la Rose no em cau bé. És que és pitjor que l'Hermione, i mira que a aquella no la suporto. Estaria bé que fessin les paus, no dic que no (tot i que trobo molt natural que l'Albus s'hagi enfadat amb ella i estava per trencar-li la cara a l'Echo, per xantatgista).

Continuaa aviaat!

1 pto

Marta

PD jo també estic d'exàmens. Tot el maldito curs estic d'exàmens.




AvatarTooru 240 comentaris01/11/2009 a les 11:23:52
#20593Encara no he escrit cap fanfiction

Holaa!

Esta genial! A mi m'agradaria que feren les paus Albus i Rose. Lo de la sala, jo pensava que estaria un poc destruida (per lo del incendi del 7 llibre).

Sort amb els examens. Jo tinc casi tot el novembre ple. Ja queda menys per a nadal.

Fins aviat!




Avatarnathalilupin 181 comentaris01/11/2009 a les 15:11:37
#20594Tinc 3 fanfictions i un total de 27 capítols


Hola!!!!

Bé, ara que ho he llegit he trobat molt lògic el que li han fet fer al Julius jaja.

El capítol m'ha encantat però penso que l'Albus podria ser una mica més bon cosí jaja, perquè tot i que no es porti gaire bé amb la Rose (que ho entenc) és la seva cosina i no sé... però a la família l'acceptes sigui com sigui xDxD (m'ha sortit filosofic i tot xDxD).

Continua aviat.

nathalilupin

pd: Sí, em sembla que tots estem d'examens, perquè jo en tinc molts.

peto




Avatarivi_potter 512 comentaris02/11/2009 a les 00:04:19
#20596Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

m'encanta :)




Avatarivi_potter 512 comentaris02/11/2009 a les 00:04:27
#20597Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

m'encanta :)




Avatarivi_potter 512 comentaris02/11/2009 a les 15:01:32
#20598Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

Vaaaaaaaale :)

Avui que ja no és ahir per la nit súper tard i que estava súper morta, comentaré quatre cosetes del capítol :)

Penso que l'Albus s'està comportant com un tossut, la Rose és com és, molts cops insuportable, però és la seva cosina i també és una gran persona segur :) M'ha encantat l'Echo moment seriós sóc una noia xdddd! I ultimament hi ha alguna cosa del Julius que no m'agrada, el veig molt poruc i no sé no sé...

Bé, això ja està millor, continua aviat si us plau!




AvatarLaura*Malfoy 233 comentaris03/11/2009 a les 17:34:20
#20605Tinc 1 fanfictions i un total de 16 capítols

holaa!!

sta molt guaai el capitool!! em sap greu fer un comentari tan breu pero no tinc temps ¬¬'

un petoo!




AvatarMarta Potter Weasley 272 comentaris03/11/2009 a les 20:52:30
#20615Tinc 3 fanfictions i un total de 23 capítols

Ho sento per comentar tant tard, però bé, he comentat, xDD

M'ha agradat molt el capi, i a l'Albus que li passa? és que troba normal que l'hagi d'obligar l'Echo a felicitar-la i reconciliar-se? l'Echo és la millor!!

Si, jo també tinc examens, xD, per això no havia comentat abans..

Petons de:
Marta Potter Weasley




AvatarPorcupintí-na 235 comentaris04/11/2009 a les 14:02:00
#20621Tinc 1 fanfictions i un total de 16 capítols

Perdó per comentar tard!!! Vaig començar-lo, però havia d'estudiar molt i no vaig poder acabar-looo!!! ::SSSSS

Bueno, espero que em perdonis, i dit això:

Penso que l'Albus no ha de ser tan tossut. La Rose s'ho deu estar passant fatalíssimament, i sort de l'Echo i en Julius!

Ahhh així que no vaig desencaminada, eeh??? hahahahaahahah

I bueno, per acabar aquest comentari tan curtet (per favor, perdona'm!) et desitjo (tot i que massa tard) bona castanyada i no halloween!

:)

Maria




Avatar_llunàtica 88 comentaris05/11/2009 a les 21:32:56
#20643Tinc 1 fanfictions i un total de 16 capítols

UOOO!
Mm aquest en Julius... hahah
I l'Aubrey, no ho sé.
Està molt bé, continua aviat!(;
Avui també he d'anar a sopar... u..u'