Albus Potter - XV- Fuga
AvatarEscrit per lunalovegood
Enviat el dia 22/11/2009 a les 18:42:36
Última modificació 22/11/2009 a les 20:57:25
Tots els capítols de Albus Potter
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


XV- Fuga

XV

FUGA


Tots quatre es van quedar mirant el quadre i, força inconscientment, van aixecar els braços. Els passos es van apropar i van veure com les seves ombres s'empetitien per el focus de llum que duia el seu descobridor. Sentien la respiració pausada d'aquest, que s'acostava cada vegada més, i se'ls van eriçar els pèls del clatell. A poc a poc, l'Albus va reunir el coratge suficient per girar-se (sobretot pensant en fer-ho abans que l'Echo pogués dir una bajanada que els costés encara més dies de càstig dels que ja es mereixien). No va poder evitar una ganyota de sorpresa i alleugeriment alhora, combinada amb una ràbia infinita, quan va veure la cara que els observava a les seves esquenes.

—QUÈ COLLONS HI FAS AQUÍ, ROSE? —va exclamar amb un to lleugerament alt. En sentir-lo, els altres es van girar.

—Shit! Despertaràs a tothom! —va fer en Julius, mentre l'Echo, alleugerida, s'abraçava a la seva amiga.

—Ens has donat un bon ensurt, Rosie. Però —va recordar separant-se de cop i volta d'ella— què hi fas aquí?

—Us... m'he despertat i... us he vist marxar i he volgut... seguir-vos per... per... per mirar què fèieu i...

—Ens estaves espiant, no?

—Doncs...

—Ens estaves espiant!

—Sí, i què? Esteu fent una cosa il·legal, Albus, i no ho dic només per aquesta escapada nocturna.

Tots es van quedar mirant a la noia, sense entendre què volia dir exactament.

—Ja ho sabeu que el veritasèrum és una poció controlada per la Conselleria d'Afers Màgics? —va deixar anar posant-se les mans als malucs—. No deu ser perquè sí...

Es van quedar parats. Com ho sabia?

—Entrades d'esquitllentes al despatx de la professora Leale, esbossos de quintapeds i llibres sobre animals fantàstics de la biblioteca (sí, Albus, et vaig veure; com se't va poder oblidar que jo visc a la biblioteca?), un interès inusual en la planta d'Asafètida, sortides nocturnes als hivernacles... —va enumerar ella comptant amb els dits de les mans.

Els altres continuaven callats, com si algú els hagués petrificat, sense mostrar cap expressió. El primer en reaccionar va ser l'Aubrey i ho va fer amb la seva calma habitual.

—Em trec el barret. Em sap greu haver pensat que eres solament una setciències empollona —tot i que no hi havia ni un deix d'ironia en la seva veu tranquil·la i el seu posat humil, la Rose se'l va mirar com si l'acabés d'insultar.

—Ah sí? Doncs que bé, tu. Quin honor! —els ulls de la Rose s'havien empetitit perillosament, però va remenar el cap i va tornar a centrar la seva indignació en el seu cosí—. Quina necessitat teniu en fer una poció tan prohibida i perillosa? Eh?

—Volíem fer cantar l'Aurelius —va fer l'Echo amb un fil de veu.

L'Albus li va donar un cop de colze a les costelles, però el mal ja estava fet.

—Encara esteu entestats amb allò de l'Aurelius? No hi ha manera de que canvieu d'opinió, eh? Doncs sabeu què us dic? El veritasèrum, si és que us surt bé (cosa que dubto), no us servirà de res.

—I per què, si es pot saber? —l'Albus treia foc pels queixals. Estava cansat que la seva cosina li digués què podia fer i què no. Ja era prou grandet, ell!

—Potser abans d'aventurar-vos a córrer pel castell de nit i sols hauríeu d'informar-vos una mica més.

—Però què t'empatolles?

—Em sap greu dir-te, Albus, que jo, altra vegada, tenia raó. L'Aurelius no hi és. Se n'ha anat. No sé com voleu donar-li, la vostra poció.

—Que què?

—El que has sentit. L'Aurelius s'ha fugat.

—Senyoreta Weasley?

La veu rogallosa d'en Filch els va deixar a tots garratibats.


—Sempre són vostès, sempre! —va remugar per enèssima vegada, aturant-se davant d'una porta ajustada—. Passin cap a dins, vinga! —amb empentes i males paraules els va fer entrar a un despatx que tots van reconèixer com el del cap de la seva residència. Sortosament per a tots ells, va semblar que no hi havia ningú. El Filch va trucar sorollosament unes quantes vegades a una porta massissa de roure que devia donar a una cambra adjunta a la saleta, però ningú va respondre.

—On s'ha ficat ara aquest? —va remugar encara de més mal humor.

—Són tots a la infermeria, Argus —va fer-li saber un home des d'un dels quadres del despatx—, i em sembla que estan ocupats. No crec que els faci massa gràcia que els vagis a destorbar.


Òbviament en Filch va arrossegar-los cap a la infermeria, sense fer cas dels consells del retrat, i encara de més mal humor, si és que era possible. Els cinc s'havien d'afanyar rere seu per a poder seguir el ritme de les seves llargues gambades. Per això quan aquest es va aturar de cop i volta, quasibé va provocar una col·lisió en cadena. Quan van treure el cap per darrere de l'home, els nois es van trobar un espectacle no massa agradable: Madame Pomfrey plorava com una magdalena, abraçada a la directora, que observava l'escena amb les celles arrugades de preocupació. El professor Frewin i el professor Arley intentaven separar dos cossos inerts que estaven estranyament entortolligats, procurant no fer mal als individus afectats. Assegut en una cadira massa alta i lleugerament apartat de la resta hi havia un noi blanc i amb la mirada perduda. Els peus, que no li arribaven a terra, s'anaven gronxant endavant i enrere amb un moviment metòdic i maquinal, absent.

En Filch es va escurar la gola enèrgicament, provocant una mala mirada de la professora McGonagall.

—Ja t'hem vist, Argus. Però, com pots observar, tenim coses més importants per fer.

La directora va aixecar-se poc a poc, deixant Madame Pomfrey amb el professor Flitwick, que, en ser tan petit, havia quedat amagat rere els llits.

—Bé, veig que són els mateixos de sempre —la professora McGonagall se'ls va adreçar amb una mirada severa i penetrant—, i la veritat és que no hi ha res a fer, ho porten a la sang.

L'Albus va somriure interiorment.

—Argus, emporta-te'ls cap a la seva residència i assegura't que es queden a dins. Ah! I endú-te també en Mauch —va afegir fent un gest al noi de la mirada perduda, que es va aixecar com un robot i s'hi va acostar amb pas lent—. Va a Ravenclaw. I a tots vosaltres, us demanaria que tot això que heu vist quedi en secret. Tot i que sé, conec bé aquesta escola, que és impossible, agrairia que no ho anessin escampant per aquí i per allà —va remarcar mirant l'Echo—. Ja podeu marxar, Argus.

La directora va donar la conversa per acabada, malgrat els nombrosos renecs del zelador. Aquest, remugant, va demanar als nois que s'afanyessin, queixant-se d'haver de fer de mainadera. Tot i les presses, van tenir temps de veure la cara dels atacats.

—La Penny Pomfrey! —va exclamar en Julius a sota veu quan els dos professors van aconseguir separar els nois.

—I tu com ho saps? Si mai saps res! —li va recriminar la Rose, amb un murmuri. En Julius es va posar molt vermell.

—Ell era en Nathan Nott —va dir com si res l'Echo.

—Què passa, que ara us heu convertit en facebooks humans? (NA: vale, sé que la Rose no pot dir això perquè segurament els mags no utilitzen facebook, però ho va dir un dia la meva tieta i em va fer molta gràcia... XD)

—És que juga a l'equip de Quidditch d'Slytherin —va fer ella com si amb això quedés tot explicat.

—Calleu! —els va etzibar en Filch des de davant de la fila—. Només em faltaria que despertéssiu tot Ravenclaw.

No se n'havien adonat, però es trobaven a davant d'una estreta escala de caragol que no havien vist mai. D'un en un, hi van pujar, fins que es van trobar una porta llisa de fusta, decorada simplement amb un picaporta amb forma d'àliga. En Filch va picar, nerviós.

—Quin és el líquid més car del món? —va preguntar amb veu suau l'àliga.

—Però què t'empatolles? Què dius? Vols fer el favor d'obrir-te ja?

Però el picaporta va restar impassible davant de les exigències del zelador, i es va limitar a repetir:

—Quin és el líquid més car del món?

—Home, si està xupat! —va exclamar l'Echo—. Òbviament, el gasoil de les escombres HDI.

—No —va fer solemnement el picaporta.

—Doncs aquí et quedes —va grunyir en Filch empenyent en Mauch cap a la porta—. Ja t'apanyaràs.

—La professora McGonnagall ha dit que s'assegurés que ens quedàvem a dins de les nostres residències —va dir la Rose fent cara de nena bona. Després d'una llarga mirada assassina, l'home va obrir la boca.

—El líquid netejador de terres de Madame Patène —va remugar.

—No.

—La sang de drac? —va provar sort l'Albus.

—No.

—Channel nº 5?

—No.

Només quedaven per respondre l'Aubrey i la Rose, a part d'en Mauch, que no estava en masses bones condicions. La Rose pensava frenèticament, picant-se les temples de tant en tant i remenant el cap, sempre amb els ulls tancats. De tant en tant murmurava alguna cosa intel·ligible. En canvi, l'Aubrey només se la mirava a ella, expectant.

—Vinga, què esperes? —va dir-li l'Echo, que es mossegava el llavi nerviosament a falta de qualsevol aliment que l'ajudés a relaxar-se.

—A la Rose.

La noia va obrir els ulls de cop i li va clavar una d'aquelles mirades que maten.

—Tu primer —va fer l'Aubrey suaument.

—Per què? —li va etzibar ella de mala manera.

—Perquè segurament l'encertaràs.

Va semblar que la Rose donava per vàlida la resposta, així que va respirar fondo i, tot apartant-se un ble de cabells de la cara va fer, amb un murmuri tímid.

—El Felix Felicis?

—Ostres! Poca gent hi pensa... ets intel·ligent, noia, quina pena que no siguis de Ravenclaw!

—Sí, quina pena —va murmurar l'Albus, però la Rose estava tan radiant que no en va fer cabal.

—T'hi faríem un lloc, t'ho puc ben assegurar...

—Doncs us la regalo —aquesta vegada l'Echo no es va poder estar de donar-li un bon cop de colze a les costelles.

—Està molt ben pensat però... no és el Felix Felicis. Em sap greu. Seria la resposta correcta si no es tractés d'una pregunta amb trampa.

—Aix! —va fer la noia pegant-se amb el palmell de la mà al front.

—Seràs imbècil? Tu creus que són hores de posar-nos preguntes trampa? —va cridar l'Echo a l'àliga.

—Us podria haver preguntat l'alineació de la selecció de Lienchestein de la copa d'Europa de 1891, però com que sou de Griffindor, he pensat que de Quidditch vosaltres no en sabíeu.

—Tschütscher, Schartl, Jehle, Ospelt, Zech, Hefti, Hasler, amb Gigon, Beck, Buchel, Stocklasa, Telser i Frick a la banqueta —va fer l'Echo amb posat de superioritat—. I com tornis a fer algun comentari del partit d'avui, m'estudio la biblioteca sencera per trobar un encanteri fonedor de metalls, entesos?

—Molt bé. Però, quin és el líquid més car del món?

—La tinta HP —va sentenciar l'Aubrey.

—Home, haver començat per aquí!

En veure la cara de la Rose, l'Echo va pensar que, si la mirada assassina que li havia clavat la seva amiga al picaporta no el desfeia, cap encanteri fonedor ho faria.


Quan el Filch els va deixar davant del quadre de la Senyora Grassa perquè anessin a dormir, van entrar tots cinc sense fer soroll i sense tantes dificultats. Un cop a dins, però, va semblar que anar a dormir era l'última cosa que tenien pensat fer.

—Echo, on vas? —va demanar la Rose, badallant, en veure que la seva amiga no pujava amb ella les escales que duien al dormitori.

—Anem a mirar si l'Aurelius s'ha deixat alguna cosa que l'inculpi.

—Encara...

—Que no ho veus, Rose? Està clar que ha estat ell i ha fugit per por a ser descobert!

La Rose, tot i que s'havia aturat, no semblava massa disposada a seguir la seva amiga. Després d'uns segons de dubte, i d'una bona estirada per part de l'Echo, finalment es va decidir a anar amb ells.

Feia molt de temps que la Rose no pujava al dormitori dels nois, i ara estava molt més desendreçat que la primera vegada. Es podia distingir fàcilment la part de l'Aubrey, tota neta i curiosa, de la dels altres. Envoltant el llit de l'Scott McDougal hi havia alguns pòsters de cotxes i vehicles de tota mena, tan màgics com muggles, encantats perquè es moguessin i fessin senyals de llum. Al costat del llit d'aquest començava una catifa de roba variada que omplia tot el terra de l'habitació, canviant una mica de tonalitats i estils depenent del llit al voltant del qual es trobava. No li va costar reconèixer el llit de l'Aurelius. A part d'estar buit, tenia quasibé tants pòsters i relíquies com el de l'Echo, però totes les imatges, immòbils, mostraven gent jugant a tennis. Sobre el llit i sobresortint del bagul hi havia una col·lecció de roba d'esport, majoritàriament blanca. També era blanca la samarreta sense mànigues que reposava sobre la tauleta de nit, mig cobrint una desena de revistes d'esport, una espelma i un llibre de tapes gastades.

L'Albus i en Julius es van abocar sobre el bagul, per tal de regirar-ne el contingut, a la recerca d'alguna pista que involucrés el noi en els atacs. Per la seva banda, l'Echo es va interessar més pels nombrosos pòsters, sense deixar de mormolar les grandeses del Quidditch.

—Creieu que no s'haurà encarregat de fer desaparèixer les pistes? I encara més havent marxat... —va preguntar la Rose, que s'ho mirava tot amb ull crític i els braços plegats.

—Home, si ho ha deixat quasi tot aquí... —va fer en Julius mostrant-los el necesser del noi,

—Ho ha deixat tot aquí? —va saltar la Rose, estranyada—. Ningú es fuga deixant-ho tot darrere seu, no?

—Tot no —va assenyalar l'Aubrey—. La raqueta no hi és.

Efectivament, la preuada raqueta de l'Aurelius Niall no estava al seu lloc d'honor de sempre.

—Així doncs, sí que se n'ha anat —va concloure en Julius.

—Mai es separaria de la seva raqueta —l'Aubrey semblava pensatiu—. No crec que hi hagi res més a la vida que li interessi tant.

—Està obsessionat —va coincidir l'Echo, assentint.

—Així doncs, sembla que no haurem de fer servir el veritasèrum, no? —va fer l'Albus.

—Tanta feina per no res —va dir l'Echo amb la mirada perduda.

—Tant patir per no res —la va corregir en Julius.

—Adéu, Niall —va fer l'Albus somrient.


—Molt bé, gent —la Rose va trencar aquell moment màgic amb poca delicadesa—. Ara que heu comprovat que jo tenia raó, ens en podem anar a dormir. No sé si ningú hi ha pensat, però demà és dilluns. I encara que el cap de setmana que ve ja comencin les vacances, tenim feina. Bona nit.

—Ja ha parlat la veu de la consciència.

—Echo, véns o què? —va demanar la Rose que ja estava a la porta, observant enfurrunyada com la seva amiga remenava encara la tauleta de nit de l'Aurelius—. Deixa estar això. El joc ja s'ha acabat.

—Síiiiiiiiiiiiii —va fer l'Echo arrossegant-se amb poques ganes fins a les escales—. Boooona niiiit.

—Bona nit —va dir la Rose secament.

—Eh! No fos cas que contestéssiu, eh? —va saltar l'Echo traient el cap pel marc de la porta.

—Eh! —va fer en Julius posant-se els pantalons del pijama a corre-cuita.

—Shiit!

—Bona niiiit! —van fer a cor els tres nois.

—Així ja està millor —va somriure ella— i Al, recorda que has de parlar amb en Ju... amb aquesta gallina mullada que dorm al teu costat.

—Ostres, gràcies, no hi havia pensat!

—Què? Què? Què passa? Què dieu? —l'Scott McDougal es va incorporar, amb els ulls mig oberts, i a tots se'ls va aturar el cor. Havia estat al corrent de tota la conversa? Havia sentit que parlaven del veritasèrum?—. On sóc?

—És un somni, Scott. Res és real —va mussitar l'Aubrey amb una veu que semblava d'encantador de serps.

—Ah, és clar —va respondre l'altre, com si fos el més normal del món. Després de tornar-se a estirar, però, va afegir—. Mama? Jo no vull mullar les gallines, mama. Que ho faci en Sean.

Amb tantes emocions per un sol dia, l'Albus va decidir que potser era millor dormir ara i parlar amb en Julius més tard.



L'endemà al matí, com molt bé havia pronosticat la Rose, estaven tots morts de son. En Julius, mandrós com era, encara va notar més la manca d'hores dormides, cosa que el va fer tornar d'allò més irritable. Per acabar-ho d'adobar, es van llevar tard i van haver de baixar corre-cuita, sense tenir temps per esmorzar, cosa que va fer posar dels nervis a l'Echo. La mala maror que es respirava va fer que l'Albus es trobés entre dos fronts, cosa que no li va resultar gens agradable. Potser, si haguessin trobat temps per a baixar al menjador, en Julius i l'Echo s'haurien tirat els plats pel cap, però a falta de plats, es van limitar a insultar-se i fer-se males cares. El que potser va contribuir a convertir aquell dia en un dia per oblidar va ser l'incident de classe de pocions.

—He corregit els seus treballs —va començar la professora Leale quan van estar tots asseguts altre cop a les seves cadires, després d'una intensa classe sobre les pocions antioblit— i m'han decebut enormement. Els han dit que tenen un nivell pèssim? La seva redacció és penosa, no hi ha qui ho entengui!

—Molt bé senyoreta Weasley —va fer la professora felicitant la Rose, que havia estat tremolant violentament des de que la classe havia començat imaginant-se una nota més baixa que un 8—. S'expressa molt bé. Deu punts més per a Gryffindor. També està molt bé el seu, senyor Yorweth. I el seu, i el seu —va afegir repartint els treballs a l'Echo i en Julius, que van fer un senyal de victòria a l'Aubrey en veure els 7,5 que els havia posat la professora, tot un rècord per ells— són passables, encara que comparant-los amb els de la resta de la classe, es mereixerien ser emmarcats. I vostè, senyor Potter... —va fer la senyoreta Leale en allargar-li el treball a l'Albus—. M'agradaria que es quedés a parlar amb mi.

Es va quedar glaçat i el cor se li aturà. Parlar amb ella? Els havia descobert. Segur. Havia descobert que li faltaven plomes de Jobberknoll i, si la Rose havia pogut pillar-los, segur que a la professora li havia estat més fàcil, encara. També hi havia l'opció que la seva cosina s'hagués xivat. Però no ho creia. Era estúpida i repel·lent, però no tan cabrona. No ho hagués fet, oi? Encara que, potser estava tan enfadada que... potser... de totes maneres, ara ja s'havia acabat. L'havia descobert i ja podia començar a fer les maletes. Va donar una ullada al seu voltant. Era l'última vegada, segurament, que veuria aquella classe. Per sempre. Només de pensar-hi notava que el cor se li desfeia a trossos. Per sempre.

Va sentir unes rialletes des de l'altra banda de la classe. En Malfoy devia haver explicat alguna cosa molt graciosa, perquè al cap de poc l'onada expansiva va aconseguir que mitja classe es petés de riure. Sí, devia tenir gràcia des de fora. Però estar allà, esperant el judici final, no feia venir masses ganes de recaragolar-se de riure, precisament.

—No, professora, vaig ser jo —va saltar de cop i volta l'Echo, aixecant-se del seu seient, acte que va fer emmudir de cop a tots els d'Slytherin.

—Què fas? —va murmurar-li l'Albus.

—No penso deixar que t'enduguis tota la culpa... o tota la glòria —li va somriure la seva amiga—. I menys quan va ser realment culpa meva.

—Però... —va començar l'Albus, mig emocionat per aquell gest inesperat de la seva amiga. Sabia com n'era d'important per ella arribar a formar part de l'equip de Quidditch.

—Calla que ja me'n començo a penedir.


—Com ha anat? —va preguntar en Julius, abordant-los nerviosament quan, minuts més tard, van sortir de l'aula. Tota la seva preocupació va desaparèixer en veure l'Albus, que tenia el nas vermell i inflat, com de pallasso, i que emetia una tènue brillantor roja que feia pampallugues, i es va posar a riure.

—L'esperit nadalenc de la professora Leale —va dir ell fent un somriure forçat—. Avui estava especialment inspirada.

—I què us ha dit?

—No res —va fer l'Echo—. Només era una cosa que tenia relació amb el treball de l'Albus. Es veu que algú li va posar un pergamí encantat al final del treball. Era una broma, no tenia massa importància.

—Aleshores, si no tenia importància, per què tens aquests ullals tan llargs? —va riure la Rose—. Potser hauries d'anar a la infermeria, que Madame Pomfrey te'ls mirés.

—Què hi fas tu aquí? —va fer l'Albus, arrufant el nas vermell.

—Ella pot estar on vulgui, Al —li va contestar l'Echo, ensenyant, segurament sense voler, els ullals de felí amb què l'havia obsequiat la professora Leale.

—Sí, ja, però...

—Albus, fes el favor de...

—Deixa-ho, Echo —la va aturar la Rose—. Ja sóc prou gran com per saber quan sobro en algun lloc —va afegir, girant cua i allunyant-se pel passadís.

—Estaràs content —va deixar anar l'Echo secament, abans de córrer darrere la seva amiga.


Com que havien fet tard i havien hagut de baixar directament dels dormitoris fins a la classe d'Encanteris, no va ser fins a l'hora de dinar que els van posar al corrent de les noves. Com era de suposar, la notícia de l'atac de la Penny Pomfrey i en Nathan Nott s'havia estès per tota l'escola, però, a diferència del que havien pensat tots, aquest dos eren notícia per una altra cosa. Va córrer la veu que l'atacant els havia pillat in fraganti, en una posició un xic compromesa. La relació secreta entre els dos de setè, pertanyents a les dues residències enemistades, va posar l'escola potes enlaire. Tothom estava escandalitzat, tots ho murmuraven entre classe i classe, i fins i tot algun professor en va fer comentaris. Aquest notícia va fer que ningú s'adonés de la falta de l'Aurelius Niall (potser també hi va ajudar el fet que no tenia amics), tema que semblava haver-se convertit en tabú pels professors.

—Ai, que romàntic! —van sentir que sospirava l'Axelle Leonard quan va passar amb la Deborah Wasp per darrera seu—. Una relació prohibida, els dos joves enfrontats per una tradició. I ara han mort junts, com a Tomeu i Nurieta!

L'Albus va estar a punt de treure el que s'acabava d'empassar. Com podia existir una persona tan bleda i toia? Va veure, descansat, com l'Echo, en sentir-les, aixecava els ulls al cel i va aplaudir interiorment quan la Rose les va aturar.

—Deixa'm dir-te, Axelle, que la Penny i en Nott no han mort. I que l'obra es diu Romeu i Julieta, inculta.

Les dues noies es van quedar mirant la Rose com si fos un cuc menyspreable. L'Axelle va agafar aire, buscant alguna cosa per a dir-li.

—Tu calla —va saber dir només.

—Deixa'm dir-te, Rose, que hi ha una cosa que es diu suavitzant. Només perquè ho sàpigues —va fer la Deborah, sortint a la defensa de la seva amiga.

—Tu calla, estúpida —va saltar en Julius, aixecant-se—. Potser hauries de preocupar-te una mica més per allò que tens sota els cabells.

Després de pensar una mica, les dues noies van fer cara de fàstic absolut.

—Vigileu el que dieu —va fer l'Axelle amb veu d'espinguet.

—El que es fica amb nosaltres no se'n surt així com així —va continuar la Deborah.

—Us en penedireu.

Amb moviments exactes i totalment coordinats, com si portessin mesos d'entrenaments diaris, la parelleta se'n va anar amb pas altiu. Sortosament, no van veure com l'Echo les escarnia a la seva esquena.

—Ui, Weasley, no és bo crear-se enemistats dins la pròpia residència —va riure l'Eugenos Black—. Bé, pel que m'han dit, no és que facis enemics, és que directament no tens amics. Això sí, sense contar les rates de biblioteca...

Feia força pena. Des de l'atac li havien caigut alguns cabells, i els que li quedaven havien perdut la brillantor que tenien abans. No feia precisament bona cara. Res indicava que, tot just feia uns mesos, era aquell noi altiu i elegant que, amb l'esquena recta i la mirada de clara superioritat, havia entrat a Slytherin.

—Jo de tu no parlaria tant, Black. Amb la pinta que fas, no seria esbojarrat pensar que algun dels teus esbirros no t'estigui enverinant.

Amb el temor dibuixat a les pupil·les, l'Eugenos es va girar frenèticament, per vigilar qui tenia a les esquenes.

—Deixa-ho, Eu —el va calmar l'Scorpius tot col·locant-li la mà sobre l'espatlla—. I tu, Potter, si tornes a pensar alguna aberració com aquesta, te les hauràs amb mi —va fer amenaçador, evitant, molest, els ulls clavats en ell de l'Aubrey—. No m'agraden els mentiders.

—Doncs no et miris al mirall, Malfoy —va fer l'Echo mentre ja se n'anaven.

—Ah, me n'oblidava —va fer l'Scorpius, girant-se, amb un somriure malèfic als llavis que deixava ben clar que ah, no se n'oblidava pas—. Ha estat contenta la professora Leale, amb el petit regalet que li vas fer?


—Va, Al, ensenya'ns-ho! —va suplicar l'Echo per enèsima vegada consecutiva.

—Però si tu ja l'has vist! —va retreure-li el seu amic.

—I què! No me l'has deixat examinar amb calma. A més...

—Ara me l'estic mirant jo! —va dir el noi amagant-lo rere l'esquena perquè en Julius no el pogués agafar.

—Ja el tinc!

—No!

—Deixa'm provar-lo!

—Va!

—Prou! —va fer-los callar l'Albus—. A veure, d'un en un. I no feu tan de xivarri. Total, és només una broma. Això sí... —va fer posant-se seriós i prement a batzegades l'estèrnum dels seus amics amb el dit índex—. No-en-di-gueu-res-a-la-Rose.

—Ups...

—Echo?

—Jo... no...

—Echo?!

—No em pensava que fos tan important!

—Ets una boques!

—Ho sento...

—Aaaaargh! Saps què vol dir això, oi? La Rose voldrà que el porti a algun professor. Segur que diu que és màgia negra o alguna cosa per l'estil.

—És que potser ho és, Al —va fer en Julius posant-se seriós, amb cara de preocupació—. Potser l'hauries de tornar.

—Però si li va posar en Malfoy al treball...

—Per això mateix...

—Aaaargh! M'esteu posant nerviós. A veure. Si hagués estat alguna cosa de màgia negra, la professora Leale hauria fet alguna cosa més que convertir-me en un Rudolf humà, no? Però no, ella ha considerat que tan sols era una broma, si fins i tot m'ha preguntat on ho havia comprat!

—On ho havies comprat?

—A veure, Juls, com t'ho he de dir? Jo no el vaig posar allà. Va ser en Malfoy, quan em va grapar el treball. Que no has sentit el que ha dit aquest migdia?

En Julius va arronsar les espatlles.

—I què li has dit?

—Que l'havia trobat a Bromes dels Bruixots Bessons. Sempre va bé fer propaganda del negoci familiar, encara que no en necessiti, de propaganda!

—Així doncs, creus que no és perillós?

—Nooooooo.

—Molt bé. I aleshores, per a què serveix?

—No ho sé, encara. La professora ha dit que quan anava a escriure els comentaris i la nota del treball a l'última pàgina han començat a sortir-li paraules. No crec que li diguessin coses massa dolentes, perquè sinó també tindria banyes —va fer tocant-se inconscientment el nas, ja normal.

—I a tu no et passa?

—No ho he provat, encara. No m'heu deixat temps!

—I doncs, què esperes? —el va instar l'Echo, traient-se de la butxaca de la túnica un bombó explosiu.

—Ja va, ja va. A veure. Què hem de fer?

—En moments com aquests trobo a faltar la Rose.

L'Albus va sucar la ploma al tinter i va escriure un 10.

—Això és més o menys el que deu haver posat la professora Leale, no?

—Més aviat així —va contestar l'Echo tatxant el 0—. I ara firma.

L'Albus va estampar la seva firma desmanegada al pergamí. Però no va passar res. Amb un atac d'inspiració, l'Albus es va treure la vareta de la butxaca i va donar un copet al pergamí. A l'instant, van aparèixer unes lletres com si una mà invisible estigués escrivint.


El senyor Enllunat saluda el senyoret Potter i li recomana que estudii una mica més.


El senyor Forcat desitja el millor al senyoret Potter i li aconsella que, per res del món, faci cas al senyor Enllunat. Un 1 és sempre millor que un 0.


El senyor Lladruc felicita al senyoret Potter per la seva bona lletra i confia que també hagi heretat els ulls de la seva àvia.


El senyor Cuapelada voldria animar el senyoret Potter a seguir els passos del seu avi.


Es van quedar tots perplexos, mirant el pergamí fins que les frases es van haver esvaït. Amb un cop de vareta va fer desaparèixer el 10 de la superfície llisa de color crema, i es va guardar el full a la bossa.



Totes les hores lliures dels dies que quedaven de classes l'Albus les va passar entretingut amb el pergamí. Li queien estranyament bé els senyors Enllunat, Cuapelada, Lladruc i Forcat i s'ho passava de meravella descobrint quina una s'empescaven. Havia trobat un moment també per a parlar amb en Julius, i l'havia aconseguit convidar a passar part de les vacances amb ell, i, tot i que no li va explicar per què en un primer moment havia decidit quedar-se a Hogwarts, l'havia pogut convèncer de que tornés a casa a passar les vacances amb la família. Tot això, òbviament, gràcies a la insistència de l'Echo, que no va callar fins que va decidir-se a parlar amb el seu amic, i a qui també havia convidat, per delícia de la noia. Aviat, però, se'n va penedir, perquè les mostres efusives de felicitat de la noia van durar tota la setmana.


—Que em sents? Al, m'estàs escoltant?

—Sí, Echo...

—No és veritat.

—A veure, Echo, com vols que t'escolti si estic llegint. Eh?

—Jo puc parlar i llegir a la vegada —va fer ella sense aixecar els ulls del llibre, com per emfatitzar les seves paraules.

—Només tu. I tu parles sempre, no té mèrit.

—Tan se val —va fer ella tancant de cop el llibre de tapes verdes i gastades—. Jo no vull que m'escoltis mentre llegeixes, jo vull que paris de llegir i m'escoltis. Portes tota la setmana enganxat a aquesta cosa! Potser sí que tenia raó en Juls quan deia que era cosa de màgia negra.

—Ha. Ha. Ha. Què vols?

—Tu sabies que el primer model d'Endreçallunes va ser inventat per Gladys Boothby el 1901?

—Endreçaquè?

—Endreçallunes. Jo em pensava que eren del 1906. Quin fallo!

—Sí, Echo, sí.

—Creus que la teva mare ho sap?

—I jo què sé!

—I que les antigues bombes duien una corretja perquè s'havien d'agafar i llançar amb una sola mà?

—Echo, què estàs llegint?

El Quidditch de totes les èpoques, de Kennilworthy Whisp. He pensat que m'havia d'informar una mica més si volia quedar bé davant la gran Ginebra Potter.

—D'on l'has tret? Però si porto demanant-lo a la biblioteca des del segon dia de curs i em van dir que hi havia una cua de sis mesos!

—Estava a la tauleta de nit de l'Aurelius Niall —va fer la noia arronsant les espatlles.

—Echo! I no ens ho havies dit?!

—Què no ens havia dit? —va preguntar en Julius encuriosit, mentre entrava pel forat del quadre. Tot i que anava ben abrigat amb una bufanda gruixuda de llana i un gorro que quasibé li tapava els ulls, tenia el nas i les galtes ben vermells i esbufegava deixant anar un baf blanquinós.

—Que l'Aurelius tenia aquest llibre a la tauleta de nit —va aclarir-li l'Albus senyalant l'Echo amb un dit acusador.

—Quin llibre?

El Quidditch de totes les èpoques, de Kennilworthy Whisp —va recitar l'Echo.

—Ah —va fer l'altre mentre es treia amb cura els guants—. Em sona.

—I per què no ens ho havies dit? —va repetir l'Albus.

—És que no ho vaig trobar rellevant.

—Que què?

—QUE... —va repetir ella, quasi cridant.

—Ja t'he sentit! I hi havia alguna cosa més que no vas trobar rellevant?

AVÍS: EL CAPÍTOL CONTINUA EN UN DELS COMENTARIS PERQUÈ SE M'HA TALLAT EL FINAL!


Llegit 909 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarMarta Potter Weasley 272 comentaris22/11/2009 a les 19:44:41
#20783Tinc 3 fanfictions i un total de 23 capítols

Primeeraaaa! ara m'ho llegeixo.

Petons de:
Marta Potter Weasley




AvatarMarta Potter Weasley 272 comentaris22/11/2009 a les 20:21:10
#20784Tinc 3 fanfictions i un total de 23 capítols

no tinc temps de comentar, però m'ha agradat molt, ok? està molt interessant.

Per cert, se t'ha tallat el final o algo?

Petons de:
Marta Potter Weasley




Avatarlunalovegood 167 comentaris22/11/2009 a les 20:41:11
#20787Tinc 2 fanfictions i un total de 45 capítols

aaaaarg! cert, se m'ha tallat el final. com pot ser? no sabia que era tan llart (i tampoc era taaaaan llarg, només ocupava 10 pàgines del word! XD) jo que volia ser bona i l'he escrit tot en un per no deixar-vos penjades a mig trimestre... buanu, el penjo en un comentari, ok? i us havia respost tots els vostres comentaris, però s'han esborrat, quina ràbia!!! només em faltava això, amb l'estona que m'hi he passat!

bé, us poso la continuació, i disculpeu les molèsties!




Avatarlunalovegood 167 comentaris22/11/2009 a les 20:51:41
#20788Tinc 2 fanfictions i un total de 45 capítols

aquí teniu el final, tampoc faltava gaire!

—No ho sé, però potser podríem mirar més a fons, si vols. Si trobes que és tan important... vull dir que ara ja se n'ha anat, no? Ja no hi ha perill...

—Es pot saber què feu, cridant tant? —va demanar la Rose, traient el cap pel forat de les escales que duien als dormitoris de les noies—. Que sigui divendres i tinguem la Sala només per a nosaltres no us dóna raons per...

—No res —la va tallar l'Echo—, només és que... hem descobert una cosa sobre el cas Aurelius.

—Ahà.

—I volíem comprovar alguna cosa.

—Ahà. I aquesta cosa té a veure amb destrossar els timpans dels vostres companys de residència? Perquè si és així, us puc assegurar que la vostra missió ha tingut èxit.

—Sí, Rose, tu sempre tan agradable.

La Rose li va dedicar un somriure forçat al seu cosí que, seguit de l'Echo i en Julius, va tirar escales amunt ja més silenciosament cap als dormitoris dels nois.

—I tu què fas? —va etzibar-li la noia a l'Aubrey, que s'estava en un racó.

—No res.

La Rose va donar una llambregada ràpida a les escales per on havien desaparegut l'Albus, en Julius i l'Echo i va entrar a la sala comuna.

—Fas mitja? —va fer estranyada.

—Mmmm... sí.

—I per què fas mitja?

—Doncs... —l'Aubrey va empassar saliva, dubtant de si respondre o no—. No voldria que els elfs domèstics passessin fred —va fer humilment, vermell de la vergonya, mig amagant matusserament un parell de guants i de mitjons mida Babyborn.

La Rose no va poder evitar somriure.

____________________________________
Bé, doncs després d'aquest final accidentat, m'acomiado per uns dies. Tinc trimestrals i la FF s'haurà de quedar arraconada durant unes setmanes, però tranquil·les, que quan torni intentaré escriure el millor capítol de la història (millor que aquest, que no m'agrada gaire perquè és un pupurri) i confio que la meva alegria i tranquil·litat postexamils m'ajudaran. He volgut acabar amb aquest perquè així arribem ja a les vacances de nadal, que ja era hora!

Petons a totes i moltes gràcies pels comentaris del capítol anterior que, em sap greu, no us podré respondre!

comenteu molt, que així em donareu una alegria si trec el cap entre examen i examen! :)
fins aviat!




AvatarPorcupintí-na 235 comentaris23/11/2009 a les 20:23:54
#20791Tinc 1 fanfictions i un total de 16 capítols

Uooo genial! Uuuh la Rose i 'l'Aubrey acabaran junts, ja veuràs com sí hoho. És que aquest noi em recorda molt a l'Hermione, però amb tio, que això és lo millor haha. Un tiu sensible!!hhaahah

Jo també estic en plan exàmens horrorosos , així que et compadeixo, i el capítol caxo de llarg,, ehh??  molt bé, fes-los tots així! :P

Un petó!
Maria




Avatar_llunàtica 88 comentaris23/11/2009 a les 21:51:29
#20792Tinc 1 fanfictions i un total de 16 capítols

HOLA!
Està molt i molt bé, de debò.
La Rose.. abans no em feia ràbia, però és que hi ha vegades que... XD I nava a dir que entre ella i en Julius potser.. però no, entre ella i l'Aubrey. Que bo, fent mitja pels elfs coml'Hermione, si no m'equivoco!^^
Hosti, com sempre he d'anar a sopar. Que et vagin rebé els exàmens (el de català ja el tens ben assegurat(;)!
Un petonàs!




Avatarivi_potter 512 comentaris23/11/2009 a les 22:56:30
#20793Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

HOLAAA :) M'ha encantat! M'agradaria currarme un súper comen però jo també estic d'examens!

Molts petons i que vagin bé! :)




Avatarnathalilupin 181 comentaris24/11/2009 a les 18:55:18
#20794Tinc 3 fanfictions i un total de 27 capítols

Hola!!!

No tinc gaire temps el capi genial m'ha encantat.

nathalilupin


pd: tot i que sé que estas de trimestrals continua aviat.

kissss




AvatarLaura*Malfoy 233 comentaris25/11/2009 a les 00:02:56
#20796Tinc 1 fanfictions i un total de 16 capítols

ooh!! per fi l'he pogut llegir! porto dies intentant llegirmel i no tenia temps... examens i tal XD bno, que es molt tard, m'ha encantat el capitol, em perdu una mica de vegades, però estpa super bee! Ma fet moltissima gracia lu de Tometu i Nurieta... mira, encara ric ara! :P

que vagin molt be els examens doncs! ens llegim! ^^




AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris02/01/2010 a les 23:35:31
#21029Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Bieeen, un altre del que m'he posat al dia!

Woooo, m'encanta, nena, està genial! La Rose és tan, tan, Hermione! I m'he emocionat tant quan ha sortit el mapa de magatotis amb els meus rondadors... oh... els adoro...!

No sé com m'ho faig, però a totes les fanfix dels fills del Harry, l'Albus sempre m'acaba fent una mica de ràbia! XD

Ah, i he rigut molt amb la tinta HP! Hahahaha!

Bé, doncs a veure si segueixes ben aviat, eh? Que ara ja estem de vacances, dona, no tens trimestrals! Uhn petó molt gran!

G