Herois de barri - Per què sempre en el pitjor moment? (Segona part)
AvatarEscrit per Laura*Malfoy
Enviat el dia 28/03/2010 a les 14:46:14
Última modificació 28/03/2010 a les 14:46:14
Tots els capítols de Herois de barri
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Per què sempre en el pitjor moment? (Segona part)

Ja sé que aquest cop no tinc perdó per haver trigat tant... però en fi, ara ja he tornat a penjar i espero que us agradi molt el capitol i que comenteu moltissim!! :)
GRàcies també els que la seguiu tot i el temps que trigo en penjar! De debó que us estic mlt agraïda! :)

un petoo! ^^

 

La Laura es va despertar sobresaltada. Va mirar l'hora, ja quasi era hora de llevar-se. Es va tombar cap a l'altre banda i va intentar respirar amb tranquil·litat. Quan es va calmar va decidir incorporar-se i començar a preparar-se abans de que l'Olga es despertés, no pensava dirigir-li la paraula en tot el dia, a menys que es dignés a demanar-li perdó.

Quan va estar vestida i arreglada va sortir de l'habitació sense fer soroll i va baixar a la sala comuna. Es va sorprendre en veure que no era l'única que no podia dormir.

- Lyle, què hi fas aquí ta d'hora?

- Suposo que el mateix que tu...

La noia va sospirar i es va assentar al seu costat.

- Crec que això dels poders se'ns ha girat en contra... pensava que seria divertit.

El noi li va somriure.

- Jo crec que primer hauríem d'entendre què és el que passa i perquè.

- Si us plau! Tu també no, Lyle però que no ho veieu? L'únic que vull és portar una vida normal, i això no és normal, si no te n'has adonat, no ho és gens! No crec que us vulgueu passar la vida en aquell món surrealista.

- Jo l'únic que vull és entendre, Laura.

- Doncs jo no ho tocaria més...

Dit això va agafar les coses i va baixar a esmorzar. Quan va arribar al Gran Saló era gairebé buit. El que la va estranyar va ser veure tots els seus germans allà, normalment es llevaven més tard.

- Què hi feu tots aquí?- va preguntar quan s'hi va acostar.

Estaven tots davant la taula dels professors i parlaven amb la professora McGonagall.

- Laura, ja t'has despertat! Perfecte, ja hi podem anar doncs.- va fer la Duna.

- Anar a on?

Ningú no va respondre a la seva pregunta, la directora els va guiar fins el seu despatx i els va fer seure a les cadires que va fer aparèixer. Quan van ser tots instal·lats, la noia no va poder estar-se de preguntar què hi feien allà.

- Els pares han de venir.- va informar-la en David.

- Per què?

- La pregunta és, on erets tu ahir? No et vam veure en tot el dia....

- Tinc molta feina, em vaig passar el dia estudiant.- la mentida ja la tenia preparada.

- I era tan important que es va saltar les classes, senyoreta?

- Emm... si, és que anava molt endarrerida, però ara ja estic, ja no tornaré a faltar.

- D'això ho dubto...- va murmurar la Dina.

La Laura no va poder preguntar res perquè de sobte entre una bola de fum van aparèixer els seus pares i per sorpresa de tots anaven amb els seus germans grans.

- Ostres, hauré de fer el despatx més gran per rebre a la família Bennett.- va bromejar la directora.

- Bon dia, professora.- van saludar els ex alumnes de Hogwards.

La dona va fer aparèixer més cadires i així van poder seure tots, una mica estrets, clar està.

- Què passa?- va preguntar la Laura que ja no aguantava.

- Mireu nois, ja sé que això no us farà gens de gràcia, però no tenim cap altre opció... la Conselleria d'Afers Màgics vol enviar una tropa d'aurors a Espanya, hi ha molts problemes perquè allà ara mateix estan sorgint nous mags i no hi ha cap organització, per això ens hi ha d'enviar...

- Què vols dir amb això?- va preguntar la Duna.

- On pretens arribar, papa?- va dir amb cara d'horror la Laura.

- Doncs...- l'home no sabia com continuar i la seva dona el va ajudar una mica.

- El que el pare us està intentant dir és que ens haurem de mudar per un temps... ens ho han dit molt precipitadament i hem de marxar el mes que ve...

- COM?!- van fer tots els fills alhora.

Van començar a parlar tots a la vegada cridant cada vegada més.

- PROU! SILENCI!- va fer la directora.- Deixin que s'expliquin, home.

- Gràcies Minerva... Com us deia, el mes que ve ja hem de ser a Espanya...

- Perquè no hi pot anar el pare sol?

- Perquè no, i s'ha acabat!- va fer la mare.- Jo ja he trobat feina allà i marxarem tots junts...

- Bé, no tots...- va aclarir el seu pare.- He pensat que vosaltres, ja que us ha costat tan trobar feina, podeu quedar-vos, així us quedeu a la casa si voleu i sabem que la tindrem bé quan tornem.

- Val, a mi em sembla bé!- va fer la Claire respirant alleujada.

Ella, en Kevin, la Susan, en Donathan, la Dina i en Dani es van relaxar de cop.

"Clar, com que ells no marxen..." va pensar la Laura indignada.

- Doncs jo proposo que els que estem a l'últim curs ens quedem, no vull jugar-m'ho tot per uns mesos que em queden!- va fer la Molly.

- Jo també ho crec, en ha costat molt arribar fins aquí, ara que ja quasi hem acabat l'escola marxem... i si passés alguna cosa a l'escola nova i no poguéssim passar de curs?- va ficar-ho cullerada la Duna.

- Si, també ho hem estat pensant amb la vostra mare i creiem que és la millor opció... però m'heu de prometre que us portareu bé i que no donareu feina als vostres germans, que estareu al seu càrrec.

- Promès!- van dir les dues alhora amb un gran somriure.

- És a dir que, Marc, David i Laura vindreu amb nosaltres.- va aclarir la mare.

- Què? No és just!- es va queixar en Marc.- Jo estic molt bé aquí...

- Ja ho sé, però només serà un temps, no és per tota la vida.

La Laura estava callada, intentant assimilar tota la informació que li enviaven els seus pares a través d'aquelles dures paraules. No, ella volia quedar-se, ara havia trobat el seu lloc. Llavors va pensar en els que havia pensat que eren amics seus, cap no havia recolzat les seves paraules, no els hi semblaven prou atrevides, doncs mira, potser si que seria una bon canvi, potser la gent d'Espanya seria més amable i comprensible amb ella.

- On anem exactament d'Espanya?- va preguntar.

 

En aquell moment pensava que era la millor opció marxar, estava molt enfadada. Però després us vaig trobar molt a faltar, nois!

- Ho sabem! I tu dient que no, que havies estat reflexionant, si home!

Bé, seguim amb la història.

 

- A Barcelona.

- Barcelona?- van dir l'Olga, en James i en Lyle alhora.

- Però no entendràs res... vull dir, allà no parlen anglès.

- I què, ja m'espavilaré, el cas és que allà podré començar de nou.

- Doncs que et vagi molt bé, espero que trobis el que busques en una escola de mala mort.- va fer l'Olga.

- Que sigui petita no vol dir que hagi de ser dolenta!

- Ja ho veurem, si tornes es clar.

- Ja val, noies. Ja n'hi ha prou!- va tallar en James.

- Laura, no pots fer res per quedar-te?- va insistir en Lyle.

- No Lyle, ja està decidit, almenys allà m'escoltaran.

- Ja ho veurem!

- Calleu ja!- va tornar a intervenir en James.- I quan de temps hi estaràs?

- No ho sabem encara.

- Promet que escriuràs.- va fer en Lyle.

- No puc prometre res, de moment.- va dir mantenint-se freda.

- I quan marxes?- va fer l'Olga.

- D'aquí un mes.

- Vaja, encara un mes aguantant-te.

- Seràs...

En James va haver d'aguantar-la perquè no es mengés a l'Olga que al seu temps era aguantada per en Lyle.

Van aconseguir calmar-les i es van quedar els dos nois sols i en silenci. En Lyle va ser el primer en trencar el gel.

- Per què sempre en el pitjor moment?

- Què vols dir?

- Vull dir que, tot anava bé, llavors aquelles dues es barallen i l'últim que faltava era que la Laura marxés, ara no es podran reconciliar ni de conya!

- Encara queda un mes... dóna'ls-hi temps.

- Ai... no sé com acabarà tot això... et confesso que estic una mica cagat per tot això del mirall... és molt estrany.

- Si... a mi també em costa d'entendre.

 

I el temps es va escórrer més ràpid del que havien previst els dos joves i les seves amigues seguien de morros i sense dirigir-se la paraula, fins que va arribar el fatídic dia de la despedida.

 

La Meryl havia intentat per la seva banda fer alguna cosa, però semblava que les dues noies no estaven disposades a perdonar-se.

- Laura, estàs segura que has de marxar?

- Si, ja t'ho he dit... t'escriuré. t'ho prometo.

- Gràcies... ets molt bona amiga, no vull perdre el contacte, em promets que no ho faràs?

- T'ho prometo!

Les dues amigues es van abraçar.

Els pares havien anat a buscar-la a ella i als seus germans i ara esperaven que acabessin les despedides. La Molly i la Duna es van despedir també de la família.

El moment més tens va ser quan la Laura va preguntar per l'Olga i aquesta no va aparèixer.

- Se li passarà- va fer en James.- ja veuràs que quan tornis se't tirarà als braços.

La Laura va fer un somriure trist i els dos amics la van abraçar. Aquí es van acabar els adéus i la Laura va marxar amb la seva família dins de la xemeneia, entre un munt de pols. Els dos joves no sabrien quan de temps estaria de seva amiga fora, però ja la trobaven a faltar.

La Laura va aterrar a casa seva, on va acabar d'empaquetar les seves coses.

- Molt bé nois.- va fer el seu pare.- Poseu-vos aquests collarets...

- Jo no em penso posar cap collaret...- va fer en David.

- No sigui burro, són per entendre el que ens diuen, allà es parla el castellà i el català i nosaltres no els sabem aquests idiomes... bé, ara crec que ja està tot.

- Com hi anirem?

- A l'estil muggle, filla.

- I això ve a ser...?

- En avió!

- Avió? A mi aquelles màquines amb fan un nosequè que no mola, saps?- va fer en Marc.

- Si, donen molt yuyu...- va puntualitzar en David.

- Què yuyu ni què yuyu!- va fer l'Angelina.- Són còmodes i segures, millor que les escombres que feu servir.

- No sé què dir-te...- va fer la Laura recordant els vols amb escombra al costat dels seus amics.

- Va home va, ja esteu a punt?

Els tres germans es van mirar i van sospirar. La casa semblava tan buida i gran. Se la van mirar per última vegada i van sortir cap el cotxe perquè els dugués a l'aeroport.

Els joves es miraven el paisatge tan familiar passar ràpid pel seu costat. No sabien quan tornarien a veure'l.

- No us preocupeu, els aurors que venen amb mi a la missió també tenen fills, ja us hi entendreu.

La Laura va abraçar amb més força l'Akila que se la mirava amb ulls tristos, la noia sabia que l'allunyava de la seva verdadera llar, però no tenia cap altre remei.

Van arribar a l'aeroport, la Laura va observar com tancaven a l'Akila en una gàbia i de l'enduien juntament amb les òlibes dels seus germans, no li va fer gens de gràcia.

Després de facturar la maleta van pujar a l'avió i es van instal·lar als confortables seients. La Laura estava molt nerviosa, mai havia volat en una andròmina d'aquelles. Segons la seva mare, era del tot segur, i la gent es veia tranquil·la, fins i  tot el pare, però a ella no li feia cap gràcia, es podia entendre que una escombra volés, però que aquella cafetera s'enlairés... tenia els seus dubtes.

Quan per fi van donar la senyal d'enlairament, la Laura va comprovar que el seu cinturó estes ben cordat i va tancar els ulls.


Llegit 834 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Avataranna_lovegood 206 comentaris28/03/2010 a les 23:03:01
#21323Tinc 3 fanfictions i un total de 26 capítols

Wiiiiiiiii! Has tornat :D Ja trobava a faltar la fic!

Perquèèèèèèèèèèèèèèè?! La Laura s'envà i encara estan enfadades...Jo, que trist

Bé, no tinc gaire temps, espero el proxim capitol!




AvatarClara_Weasley 133 comentaris29/03/2010 a les 12:35:43
#21324Encara no he escrit cap fanfiction

Bieeen :)

Per què s'ha anat? Aaaaargghhh, em fa molta rabia que s'hagin enfadat, en serio, i a sobre s'envà...




Avatarivi_potter 512 comentaris29/03/2010 a les 18:08:03
#21326Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

Holaa! M'ha agradat moltíssim, súper interessant!




AvatarLaura*Malfoy 233 comentaris30/03/2010 a les 21:09:15
#21337Tinc 1 fanfictions i un total de 16 capítols

Sii! he tornaat, moltes gracies per comentar noiees... veig que no te massa exit ja la ff :( pero tranquis, jo la seguire encara que nomes sigui per vosaltres! ^^
Pel que fa al capitol, la Laura s'enva temporalment, en el proxim ja veureu com ho fare anar, peroo encara trigare a penjarlo per veure si comenta mes gent, tinc aquesta esperança :P

mua! :)




Avatarnathalilupin 181 comentaris31/03/2010 a les 11:45:44
#21338Tinc 3 fanfictions i un total de 27 capítols


Hola!!!
Per fi puc continuar llegint la fic jaja.
Mola molt però no m'ha acabat d'agradar que l'Olga no es despedis de la Laura xDxD.

Continua aviat.

ptons

nathalilupin




AvatarMarta Potter Weasley 272 comentaris31/03/2010 a les 19:19:45
#21339Tinc 3 fanfictions i un total de 23 capítols

Per fiiiii!! molamolt, pero no tinc temps per comentarte ok? Al proper et faré el comen més llarg!

Segueix abiat!


Petons de:
Marta Potter Weasley




AvatarLaura*Malfoy 233 comentaris31/03/2010 a les 22:20:58
#21341Tinc 1 fanfictions i un total de 16 capítols

moltes graciees per comentaar!! :)
espero que el proxim no trigui taant a penjaarlo! :S

un petoo!^^




AvatarTooru 240 comentaris07/04/2010 a les 18:32:09
#21359Encara no he escrit cap fanfiction

Hola!!

No pasa res el que tardes, mentres penges.

Esata molt be, tot i que se'n vajen enfadades, es dur.

A ningu li pareix extrany que embarquen dos olibes?

Fins aviat!




Avatar_llunàtica 88 comentaris01/05/2010 a les 00:31:10
#21444Tinc 1 fanfictions i un total de 16 capítols

es podia entendre que una escombra volés, però que aquella cafetera s'enlairés... tenia els seus dubtes.

XD Que bo això hahaha
sé que fa segles i segles q el vas penjar i... merda, ja n'hi ha un altre!:O




Coy 1 comentaris02/07/2010 a les 00:39:41
#21578Encara no he escrit cap fanfiction

Ja l'he passada tota a word, ara toca llegir-la, ja et diré que tal. Llegeix-te tu els textos que tinc penjats al feisbuc i diguem que et semblen