El Torneig dels Quatre Bruixots - 25: Mira, digue'm temerari
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 07/09/2010 a les 09:29:36
Última modificació 07/09/2010 a les 09:31:40
Tots els capítols de El Torneig dels Quatre Bruixots
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


25: Mira, digue'm temerari

SERÉ BREU

La millor festa del món mundial, gent! Qui s'esperava que portessin els Dracs de Mikonos a tocar? Ni tan sols se m'acudeix cap crítica...! Bé, la veritat és que se me n'acudeixen moltes, com ara, heu vist el vestot de la C? Per favor! Quina cosa més horrible! I on va l'L tan pintada? Suposo que deu voler semblar més gran, però és mala idea oplir-se de llapis d'ull negre quan es té pensat suar tant... I preferia la S grassa. Ara no puc ficar-me amb ella per res! Quin fàstig!

Sabeu que m'adoreu.

Xo xo

Pandora


L'Alice va mirar els seus predadors. I va saber que no tenia escapatòria. Eren quatre homes llop contra una marreca tota sola, que només havia cursat tres anys d'estudi de màgia. En aquells moments, la vareta li semblava poc més que un palet de fusta insignificant.

Per uns instants va semblar que el temps s'havia aturat mentre la presa i els seus caçadors es miraven en silenci. Sabent que no podia fer res més, l'Alice va trencar aquell moment màgic i va arrencar a córrer. De seguida va notar que, potser a causa del pànic o perquè les seves cames semblaven tenir pensaments propis, anava molt més de pressa del que hauria d'haver pogut anar una persona normal. Ah, és clar. La pantera. Les panteres eren àgils i ràpides, tot i que després va pensar que no tenien gaire resistència, de manera que la poca avantatge que els duia duraria poc. Va saltar àgilment roques, arrels i arbusts, però les quatre bèsties podien seguir el seu pas sense massa dificultat, tot i que estava clar que no estaven acostumats que les seves preses fugissin d'ells de manera tan ràpid i gràcil.

Homes llop… homes llop… els havien estudiat a segon… a veure, què havia dit l'Agatha McGonagall? Els maleficis estabornidors els rebotaven, que bé, però els matava... què els matava? La plata! Exacte. Era una llàstima no portar a sobre els quilos i quilos de plata que un normalment porta a la butxaca...

Sorpresa de ser capaç de seguir pensant sarcàsticament donades les circumstàncies, l'Alice va saltar a una branca i es va enfilar un arbre. Per desgràcia per ella, un dels homes llop també ho va aconseguir.

—Merda! —va dir abans de tornar a saltar a terra, i seguir corrent.

Hi havia alguna cosa més que els matava a part de la plata... el foc!

Incendo! —va cridar sense mirar enrere, i quan es va girar va veure que els homes llops havien esquivat el sortilegi, i que a més havia incendiat un arbust.  Merda, necessitava descansar uns segons, necessitava respirar i pensar... Va tenir una idea, i tot i que sabia que no era massa bona, era allò o les urpes dels llops.

Incendo! —va tornar a cridar, però aquest cop va apuntar a terra als seus peus, i va anar traçant una circumferència al seu voltant, que va crear flames altres, ja que el sec fullatge era un bon aliment per al foc.

Els homes llop no podrien creuar el cercle de foc on ella es trobava, però no disposava de més d'un parell de minuts fins que les flames acabessin cremant-la a ella. Almenys podia respirar i preparar-se per una altra correguda. Sentint-se burra per no haver-hi pensat abans va treure's el mirallet intercomunicador de la butxaca.

—Frank! Frank, contesta!

Però ningú no va contestar.

—James! James! Geena! Geena! Siusplau, necessito ajuda! Sóc al bosc rodejada d'homes llop!

Res. Merda, merda, merda. Eren al ball, no duien l'uniforme i no tenien el mirallet a sobre. Moriria. O pitjor, encara, la convertirien en una dona-llop. Pitjor? Era pitjor? Les flames començaven a apropar-se a ella, i estava suant de valent mentre sentia els llops udolar fora del cercle. Estava sola allà enmig. Ningú no ho sabia, i ningú no aniria a rescatar-la. Durant un moment va imaginar-se la cara del seu germà i dels seus amics quan ho sabessin. Molt bé, Alice, moment de decidir. Què prefereixes, morir, o ser dona-llop? Les flames cada vegada cremaven més. Si la resposta era morir, millor que ho fes ella mateixa; patiria menys. I de tota manera... qui deia que els homes llops s'acontentarien en convertir-la i prou? I va ser quan es va acostar la punta de la vareta al cap i va tancar els ulls, quan va veure clar que no era capaç de suïcidar-se. Seria com rendir-se. Què pensaria el James? Segur que ho entendria, però en el fons del cor la despreciaria per allò. No. Si moria, seria lluitant.

Aquamenti! —va cridar, i va quedar tota xopa.

Va saltar les flames, que no se li van enganxar al cos perquè anava mullada, i va segur corrent. Però la llum potent del foc que l'havia encerclat l'havia encegat i ara no sabia per on anava. Inevitablement, va entrebancar-se amb una arrel i va caure de bocaterrosa a la vegada que li va saltar la vareta de les mans. Es va girar i va tenir temps de posar-se dreta abans que els homes-llop l'encerclessin.

—Molt bé —va fer l'Alice amb un somriure desquiciat, ara que sabia que ja no hi havia res a fer—. Jo moriré, però no me n'aniré sola.

I en un parell de segons, els homes-llop van veure desconcertats que allà on feia uns instants hi havia una noia, de cop i volta hi havia una pantera, que els rugia a la cara.

*   *   *

En una dimensió diferent, el Frank i la Sofia es van acostar suats a la tauleta on estaven asseguts el James i la Geena. L'Angelos havia anat a per begudes i la Sarah Vermer era en un racó xerrant amb totes les del club de fans fent escarafalls.

—Traieu-la de la meva vista —va sospirar el James, mirant-se-la.

—Ja no crec que quedi gaire perquè acabi el ball —va riure el Frank—.  Tu, Gee, que no balles? On és el nostre estimat Angelos?

—Ha anat a per begudes —va dir de morros.

—Oh, i t'ha deixat aquí? —va alçar les celles el Frank—. Que egoista. Au, va, vine a ballar amb mi!

—No, si no estic de morros per això... —va fer la Geena, i es va treure una sabata i li va ensenyar—. Mira, se m'ha trencat el taló. I quan faig un reparo no em dura ni dos minuts.

—Vaja —va fer el Frank, asseient-se a la taula.

—Estàs guapíssima, Sofia, per cert —va dir-li la Geena.

—Gràcies —va somriure ella. Era la primera vegada que se sentia bé enmig de tota aquella gent. Era genial.

De sobte, el Frank es va endur la mà al cor,  va ofegar un crit.

—Frank! —va saltar el James— Estàs bé?

El Frank va obrir molt els ulls.

—Sí... —va murmurar—. Em sembla que m'ha baixat la pressió o alguna cosa... Sofia, et fa res portar-me aigua?

—De seguida —va assentir la Sofia i va marxar corrents.

—Frank, què tens? —li va preguntar la Geena ansiosa, agafant-lo pel braç.

—L'Alice —va dir ell—. Li ha passat alguna cosa horrible. Té por... pànic!

—Què? —van cridar els altres dos a la vegada, posant-se drets.

—Hem d'anar a buscar-la... i de pressa!

Els tres van arrencar a córrer fora del Partenó, empenyent la gent al seu pas, i van seguir corrent fins que van arribar al mausoleu que feia de portal entre les dues dimensions. Van tocar les columnes amb la vareta i van esperar.

—Merda, i com sabem on és? —va exclamar el James—. Heu agafat algun el vostre mirall?

Els altres dos van fer que no.

—Val, doncs espereu-me aquí —va seguir el James—. Tornaré a buscar la brúixola de l'Oracle de Delfos.

—Em sembla que no caldrà —va dir el Frank quan van sortir, senyalant el bosc.

Hi havia flames que s'elevaven cap al cel. Els tres es van mirar i van apretar a córrer.

—Merda, la sabata! —va cridar la Geena—. Diffindat! —va trencar el taló de l'altra sabata i va córrer cap al Frank, que l'esperava. El James havia seguit corrent com un esperitat i ja s'havia transformat en lleó.

—Ens transformem també? —va preguntar la Geena.

—No, potser necessitarem fer màgia —va dir el Frank, mentre intentaven atrapar el James.

—I si són... els vlads? —va fer la Geena sense parar de córrer—. Hauríem hagut... d'anar a buscar... el Charlie! Serem estúpids...!

—No hi... havia temps —va fer el Frank, apretant— Espero que arribem... a temps... de pressa!

*   *   *

I l'Alice, amb forma de pantera, va poder entendre els udols.

—Què passa? Què ha fet? —va fer un.

—Desconcertat! No sé! —va contestar un altre.

—Ataquem! —va dir el més gros i més ferotge dels quatre.

—Por! —va exclamar el que l'Alice va veure que era el més petit, de pelatge més clar, marronós—. No atacar! No atacar! No més ganes d'atacar!

—Calla! —va cridar el més gros, de color negre—. Ella matar si nosaltres no matar primer!

—No matar si no ataqueu! —va intervenir l'Alice.

—Mentida! —va cridar el gros, que els animava a atacar l'Alice—. Sabeu ordres! Ella humana! Nosaltres matar!

—Per què? —va fer el petit—. Ella ja no humana! No entendre, però no humana!

—Ella humana! Ella humana sempre! Si nosaltres no matar humans, humans matar nosaltres!

—Això mentida! —va grunyir l'Alice, que sabia que tot el que digués seria inútil.

—Gana! —van cridar els dos primers.

L'Alice no va saber com rebatre allò. Sabia que els homes llop no podien resistir atacar un humà, era superior a ells, però que sí que podien resistir la temptació de matar animals, per això els rondadors s'havien fet animàgics. De tota manera, semblava que aquells homes llop no eren bones persones, perquè eren conscients que estaven a punt de matar un humà i els importava ben poc. Tret del més jove, pel que semblava.

—Jo no atacar! —va somiquejar el petit.

—Tu atacar! —va bramar el gran—. Tu atacar primer! Ara! O jo matar tu!

I li va saltar a sobre per mostrar-li qui tenia el poder allà.

I el llop més petit va saltar sobre l'Alice que ja estava preparada, va saltar a la vegada, van xocar a l'aire i els dos van caure a terra. No suportava la idea de fer-li mal a un home-llop que no la volia atacar, però si no ho feia ell la mataria.

No va ser gaire difícil vèncer-lo. Li va esgarrapar la cara, i abans que pogués reaccionar, el va llançar a terra, li va clavar els ullals al llom i el va llançar contra un arbre. El llop va xocar i va caure a terra inconscient. Els altres tres reien. Mirant de no pensar si el petit home-llop seguia viu o no, l'Alice va tornar a enfrontar-los. Sabia que si atacaven alhora no tindria res a fer.

Va retrocedir mica en mica mentre els tres s'anaven aproximant a ella, rient,  burlant-se'n i bavejant. Aviat la van tenir acorralada contra una gran roca. L'Alice va bufar  se li van eriçar els pèls de ràbia. Va preparar-se per saltar.

Aleshores va apassar una cosa que no s'esperava. Quan el llop més gran va saltar per llançar-se-li a sobre, alguna cosa va caure del cel i el va llançar a terra en ple salt. Era un altre llop. Llop, o home-llop, no ho podia veure perquè estava rodolant pels terres amb l'altre.

L'Alice no entenia ben bé el que passava, però va aprofitar la confusió dels altres dos per llançar-se a sobre del que tenia a la dreta. La va intentar mossegar, però l'Alice va esquivar-lo, i li va fúmer dues bones esgarrapades als morros i als ulls. Van rodolar fins a tocar de les flames. El llop va agafar-li la cama amb les dues potes davanteres per mossegar-li, però ella va fer una estrebada abans que pogués. Li va fer un dolor insuportable i va notar que hi devia tenir ferides profundes, però es va alçar i va tornar a llançar-se a sobre del llop. Pel que es veia, el tercer havia decidit acudir el l'ajuda del llop gros que estava sent atacat per un de la seva mateixa espècie. En els preciosos moments que va perdre l'Alice per mirar com anava l'altra batalla, el llop la va tirar a terra i se li va posar a sobre.

—Digues adéu —li va dir, obrint la boca per clavar-li els ullals.

Però l'Alice, que tenia les potes sota la seva panxa, va clavar una coça amb totes dues alhora i el va llançar pels aires a dins les flames.

—Adéu —va dir mentre sentia els udols d'angoixa del llop mentre s'anava consumint.

Va intentar aixecar-se però no va poder. Ni tan sols tenia forces per mantenir el seu estat animàgic durant gaire estona més, però va donar-se la volta per veure què passava. El llop gros acabava de llançar pels aires el seu contrincant, que va caure a la vora d'ella i es va posar dret de seguida. No semblava que hagués pres gaire mal. La va mirar uns instants amb els seus ulls blaus brillants i llavors es va girar per grunyir als altres dos, que se li acostaven agosaradament.

—Meva! —va bordar—. Meva! Fora!

Els altres només van riure i es van seguir acostant.

L'Alice va notar que tornava a la seva forma humana sense poder evitar-ho, i de cop, va tenir por que a l'home llop que l'estava ajudant se li emboirés la ment i l'ataqués també. Però no ho va fer. En comptes d'això, va saltar contra el llop més petit dels dos. I el gros es va acostar cap a ella, udolant i grunyint, tot i que ella ja no el podia entendre.

Va tornar a intentar incorporar-se, però tenia l'espatlla i una cama ferides. S'havia acabat. Havia aguantat més del que es pensava, però s'havia acabat. I aleshores... un rugit.

—Alice! —va cridar una veu coneguda.

El llop es va girar per mirar què passava, però abans que pogués reaccionar, un lleó amb una cicatriu que li travessava l'ull se li va llançar a sobre i va caure rodolant uns metres enllà.

—Alice! Alice! —van cridar les veus del Frank i la Geena, que van córrer fins on era.

L'Alice no s'ho poda creure i es va abraçar fort al seu germà, plorant, plorant per primera vegada aquell vespre, ara que sabia que, probablement, tot sortiria bé. O no, però hi havia més possibilitats. Ara eren cinc contra dos.

—Frank, queda't amb ella —va dur la veu de la Geena—, vaig a veure si em carrego aquells dos d'allà...

—No! —va cridar l'Alice—. Un m'està defensant!

—Què?

—Ajuda el James! —va cridar—. L'altre és fort; ajuda el James!

La Geena va marxar i l'Alice va seguir agafant-se fort al Frank.

—No em deixis, no em deixis anar!

—No vaig enlloc, Alice, però he d'anar a ajudar-los.

Quiets.

—Què dius?

Quiets! Tots!

—Jo no estic dient res... —va fer el Frank, mirant al seu voltant.

Quiets o disparem!

No era ben bé una veu. De fet, no era per a res una veu. Ara que s'hi fixava, l'Alice no hagués pogut dir si era d'home o de dona. I estava segura que no havia sentit res. Era com si les paraules se li haguessin ficat directament dins del cervell i arribessin al seu enteniment sense passar per les orelles.

Últim avís.

L'Alice i el Frank van mirar enlaire. La Geena va abaixar la vareta i va fer el mateix. El James, encara en forma de lleó va separar-se del llop i va mirar enlaire, buscant la nova amenaça. Els tres llops van quedar quiets on eren.

Aleshores es van il·luminar cinc figures... gairebé humanes. Resplendien amb llum pròpia. I volaven. Estaven flotant entremig dels arbres. Anaven vestits amb... amb lianes i fulles, i tenien la pell molt clara, els cabells completament blancs i els ulls violeta. I, de la part inferior de l'esquena els en sortia el que no podia ser res més que una cua de mico, només que molt més llarga, que feien bellugar i entortolligar-se. Tots anaven equipats amb un arc i una fletxa i apuntaven als llops.

Homes-llop, marxeu. Ara. O disparem.

El llop més gran va grunyir, plantant-los cara, i va fer un salt cap a l'aparegut que tenia més a prop. En una fracció de segon, tres fletxes se li van clavar al llom i va caure a aterra inert. Els altres dos van fugir amb la cua entre les cames, i l'Alice va respirar tranquil·la en veure que el que l'havia protegit no semblava ferit.

Els cinc nouvinguts van abaixar les armes i van descendir dels arbres cap a ells, levitant.

Esteu tots bé?

El James va tornar a la seva forma humana. Tenia el llavi partit i una màniga esquinçada.

—Qui sou? Què sou? —va cridar.

—James, són gal·lípades! —va dir la Geena.

*   *   *

L'Angelos s'anava passejant per la sala sense trobar ni rastre de la Geena. Se n'hauria anat amb algú altre? Era possible. Havia trigat una mica... I el James, on era? En un racó va veure-hi una noia molt i molt bonica amb un vestit vermell. Va somriure i s'hi va acostar.

—Qui ets tu i què has fet amb la Sofia?

La Sofia va riure.

—Me la vaig menjar.

—No ho sembla —va somriure l'Angelos—. Que has vist a la Geena o a la colla?

—No... jo he perdut al Frank...

—Vaja... té, doncs, queda't aquesta beguda —li va oferir el got que havia de ser per la Geena—. Saps que tens uns ulls molt macos? Mai no m'hi havia fixat.

—Els meus ulls són dos pams més amunt, Angelos —va deixar-li anar ella, tot i que va agafar el got que li oferia—. Espero que no els hagi passat res...

—La G se'n deu haver anat amb algun noi —es va encongir d'espatlles l'Angelos. No semblava que li importés massa—. Llàstima, m'agradava. En fi. El teu motorista deu haver anat a fer un tomb amb la seva estimada... la moto, em refereixo. I el James... espero que quan arribi a l'habitació hi hagi una corbata penjant del pom.

La Sofia se'l va mirar amb fàstig.

—Estàs malalt, A. A més, la seva parella és allà.

—Aleshores serà amb una altra... —va murmurar—. Parlant d'això, no creus que tu i jo hauríem de fer alguna cosa? —va dir posant-li la mà a la cama.

La Sofia se'l va mirar incrèdula.

—Déu meu, seràs el primer noi a qui doni carbasses!

*   *   *

(No m'hi cabia, perquè és llarguíssim. Segueix al següent "capítol")


Llegit 955 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarClara_Weasley 133 comentaris07/09/2010 a les 14:21:59
#21888Encara no he escrit cap fanfiction

Aaaaaaah! No m'ho puc creure! Dos capítols! (La Clara es posa a fer la conga per la habitació)

M'he quedat amb les ganes de saber qui era el llop que ha ajudat a l'Alice.

Bé, me'n vaig a llegir el següent!

I l'Angelos i la Sofía tampoc queden tan malament




Avatarharry_james_potter 119 comentaris07/09/2010 a les 17:13:09
#21896Tinc 1 fanfictions i un total de 3 capítols

Jo crec que la Sofia es mereix algú millor que l'Angelos. Està malalt de debò! I sempre toca cuixa aquest o què? L'Angelos està tan calent que podria incendir tota l'Acadèmia en cosa de nanosegons!!!




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris07/09/2010 a les 19:27:09
#21897Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

ale, al pròxim ^^