Sense paraules - Capítol 17: Un minut de silenci
Escrit per impedimenta
Enviat el dia 24/01/2011 a les 22:48:27
Última modificació 24/01/2011 a les 22:48:27
Tots els capítols de Sense paraules
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 17: Un minut de silenci

He de dir que el que m'agrada més es el títol, sabeu a qui es refereix? avait ho sabreu

__________________________________________

Capítol 17: Un minut de silenci

 

-Sabeu per què sou aquí?- va dir la directora.

-Ha sigut ell!-van culpar les set assenyalant el barret que tria que restava dalt d'un prestatge.

La directora les va mirar amb una barreja de WTF (What the fuck?!) i Terminator.

-Alguna cosa havíem de dir- va dir la Neus- A més, no troba que el barret té cara de delinqüent? Així tot arrugat...esperando en la esquina su próxima víctima.

XAN, XAN, XAN, XAN (trompetes i timbales: BSF)

-Tu has vist molta peli, no?-va dir la Laia.

-Deixin-se d'històries, vull saber de qui ha sigut la idea- va ordenar.

Ràpidament l'Helena va senyalar la Marina, la Isabel i l'Estel.

-M'ho imaginava per la fila que fan...sort que em arribat a temps.

Les tres noies tenies els uniformes estripats, els cabells electrocutats, estaven cobertes de terra, sorra, branquetes i fulles i ja començaven a aparèixer els primers blaus.

-Miri, aquesta vegada ens ha de creure!- va dir l'Estel- Vostè sap què és el Caga Tió?

En sentir l'última paraula, la directora va posar cara d'estranyada i de no saber quin tipus de màgia era aquella.

-Mmm... Doncs és una tradició catalana que es celebra al Nadal i que consisteix a picar un tronc mentre es canta una cançó (sempre la mateixa) i el tronc et ‘caga' regals..mm...Màgia fictícia. Tipus Santa Claus.

-El cas és que aquest any, malgrat estar aquí, volíem celebrar-lo, i la Isa, les bessones i jo, les em convençut per fer-lo- va acabar dient la Marina- tot i que la Laia i l'Helena s'hi han negat.

-I per què justament havien de triar el pi que baralla? Si es pot saber.

-És que...-va dir la Marina- anàvem cap el bosc prohibit, que no pensàvem trepitjar-lo- es va afanyar a afegir.

PAUSE

Srmr Enselm: Ya,ya...

PLAY

-I hem vist aquell arbre, amb el tronc tan gruixut... I he pensat:  ‘Per què no?'

-Mirin...em sembla bé que celebrin les seves tradicions, però han d'entendre que vostès tres han incomplert una norma de l'escola, i que per tant, informaré d'immediat a la seva directora.

-NO!! -van dir totes alhora.

-Farem el que sigui!-va insistir la Neus- Rentarem tots els plats de la cuina si cal, netejarem  tot el castell!

-Tanta por tenen de la seva directora?

-Jo diria que més aviat por dels pares- va aclarir la Marina.

-Bé...com que tinc una feina per fer summament important, de moment us assignaré un càstig. Però només aquest cop- les va advertir.

Van acceptar més encantades que mai.

-Madamme Pomfrey i Madamme Binns necessiten ajudants per ordenar llibres i medicaments. Vostès dos- va dir assenyalant la Isabel i la Marina- ajudaran a Madamme Pomfrey cada tarda després de classes i si fa falta faran d'infermeres. I vostè a Madamme Binns amb els llibres. Ja pot començar avui amb la biblioteca restringida, que no sé per què -i no ho vull saber- va quedar mig destrossada.

La Marina va mirar cap a una altra banda, fent veure que contemplava l'ample despatx.

-I ara vagin-se, que el temps és or i tinc molta feina.

-No ens podria parlar del seu despatx i per a què serveix cada instrument estrany que té?-va preguntar de sobte l'Helena.

-No hi veig el perquè.

-Veurà, és que durant la nostra estada hem de fer un treball sobre com es l'altre escola i bé...Necessitem documentar-nos- es va inventar la Isabel.

-Aaah... Bé, si és per un treball... Començaré per la paret dels quadres. Heu de saber que aquí descansen tots els quadres dels nombrosos directors que ha tingut aquesta escola. L'últim va ser Albus Dumbledore, que en pau descansi...

( Autora: puff...amb aquest "que en pau descansi" m'ha semblat molt al meu pare)

Mentre la director anava explicant, l'Estel i la Carla, discretament, es varen allunyar del grup i van entrar en una sala que hi havia amagada darrera l'escriptori, on hi varen trobar un armari d'estil rústic i un gran bagul.

Van obrir-ho tot, i varen començar a treure roba cuidadosament, per no arrugar-la. Fins que varen trobar el que buscaven.

-Mira- va dir la Carla aixecant unes calces vermelles- Aquestes són de flors.

-T'imagines que trobem un consolador? El gran pecado...

Després de treure quatre sostens i tres calces, la Neus va trobar la peça perfecta.

-Carla, hem d'agafar aquesta tanga d'estampat de vaca.

Després de guardar ordenadament tota la roba, es van jugar a ‘piedra, papel, tijeras, lagarto, Spock ‘ per veure qui portava la peça.

I així, la Neus, juntament amb la Carla, que portava la tanga a la butxaca, van sortir, per fi, del despatx.

Només havien caminat uns metres quan un avió de paper va venir volant i va aterrar perfectament sobre les mans de la Isabel. Ella el va desplegar i va llegir:

 

Abans de sopar aneu al costat de les escales  i digueu: @            

 

-I una merda! Jo penso sopar!- va declarar la Marina, indignada.

La campana va recordar-les que tocava entrenament.

-Uff... Què malament em trobo! -va començar a dir la Marina.

-Ja... Portes tres dies dient que et trobes malament just en aquesta hora, i te'n vas al llit- va dir la Neus.

-Sí... Ja veus quin fenomen més paranormal, eh?

-Resumint: portes tres dies sense anar als entrenaments de quidditch i dormint com una marmota -la va acusar l'Estel.

-D'acord, tens raó... I precisament perquè és veritat... Mmm... Me'n vaig al llit.

-Tu vas al partit com em dic Laia- va dir aquesta agafant-la per la orella i portant-la.

-Aaah... Vale, vale, vale...

* &n bsp;             ;   *                  *

Quan varen arribar al camp, allò era un panorama: el grupet de Gryffindor estava jugant a baseball. La Peyton tirava la pilota, que en realitat era la bomba, en Lucas es preparava  per trepitjar les bases, en James es preparava per agafar la pilota i la Brue es disposava a batejar, fent servir una escombra com a bat. Però en allò que es va fixar més la Isabel,  va ser del pobre Max, que restava en un racó, respirant forta i desesperadament, com si li faltés aire. Ignorant els altres es va acostar a ell, i ell va obrir els ulls.

-Estic fent els exercicis de respiració... Però no funcionen com abans... M'estaborniran?

-Mira... Sincerament, abans de practicar la respiració, crec que hauries de practicar més l'autoritat. Fes un crit.

El noi va assentir i va cridar amb veu de nena:

-PROU!!

Durant un segon se'l varen mirar tots, però de seguida van riure i van seguir jugant. En Max es va girar respirant encara més fort.

-No funciona.

La Isabel va pensar amb rapidesa.

-A veure, per què aquest grupet La-la-la està a l'equip?

-Perquè malgrat tot, són bons.

-I?

En Max va rumiar una mica.

-I perquè els agrada el quiddich

-I qui els pot amenaçar en treure'ls de l'equip si no paren?

En Max va pujar les espatlles, sense tenir ni la més remota idea del que la noia li estava dient.

-Tu.

-Jo?... Ah, sí! Jo. Vale.

-I fes cara seriosa- va afegir ella abans que es gires.

Amb la cara més seriosa que podia fer, va dir serenament:

-Com no comenceu a donar voltes al camp d'una vegada, us juro que demà mateix esteu fora de l'equip.

A l'acte van parar tots i es van posar a fer voltes.

Es va girar somrient.

-Ho he aconseguit!

-Sí!

-Bueno... Ho em fet... Mmm... D'això... Gràcies. T'ensenyo a marcar punts? Bé, si no vols... No estàs obligada a acceptar... És només que he vist els arcs i...

-Accepto -va dir la Isabel abans que el pobre noi s'acabés perdent en les seves pròpies paraules.

A l'altre banda del camp, en James va baixar de la seva escombra i va dirigir-se a certa nova mala alumne seva.

-Què? Per fi t'has dignat a aparèixer?

-Sí -va contestar la Marina- Fenòmens paranormals de la panxa m'impedien l'accés al camp.

-Ja...-va dir ell que no es creia ni una paraula- El que tu diguis... Saps què? Em fas pena.  Una altra persona que veritablement hagués vingut a intentar volar malgrat el seu vertigen, seria digna d'admiració. Però una persona cobrada que no es digna ni ha intentar-ho, no dic aconseguir, superar les seves pors, no es mereix ni un aplaudiment.

La Marina se'l va mirar molt seriosa.

-Porta'm una escombra. Et demostraré qui d'aquí és el covard.

 Una de les seves qualitats -o punts febles, depèn de com es miri- era el seu orgull, o sigui que ni morta pensava deixar que aquell maleït noi li digues covarda.

*        &n bsp;             ;      *                     &n bsp;     *

Cansada de l'entrenament, l'Estel va deixar l'últim llibre de l'última prestatgeria de la biblioteca prohibida al seu lloc, i va tancar la sala amb clau. Amb un crit de Madamme Pince va tornar.

-Mira maca, ja pots guardar aquest llibre al passadís del fons.

Odiava que li digues maca, chata, nena... Estava clar que encara li guardava rancor per aquell dia que es varen posar a fer tertúlia allà. Doncs ella també podria dir-li uns quants noms a ella: Harpia, bruixa, vella, caducada, gorda, foca, tumor...Però es callava.

En arribar a l'estret passadís es va aturar. En Fred Weasley dormia amb la mateixa posició que la primera vegada que el va veure i, com sempre, no duia l'uniforme. Amb cura de no despertar-lo va intentar col·locar el llibre sense èxit, ja que va caure a terra, no fent molt soroll, però suficient per despertar el noi que ho va fer d'una revolada.

Agafant el llibre que se li acabava de caure i posant-se'l  a la cara va suplicar-li.

-No em matis!

-No et penso matar , no estic tan malament joder.

Físicament havia de reconèixer que tenia raó, però d'humor i llenguatge...

Es va treure el llibre de la cara i ell la va reconèixer, però seguidament va posar una ganyota.

-Joder! Una altra vegada tu? Què vols s? Ser el meu puto despertador personal?

-No...

-Pues pirat.

-Sí, Senyor!

-Senyor? Senyor?! És que tinc cara de vell de setanta anys?

-No...

-Llavors?!

-No sé... M'ha vingut.

El noi va fer que no amb el cap amb menyspreu.

-Pirat i desperta'm d'aquí a un quart d'hora.

-Sí.

I se'n va anar, però de seguida va tornar a treure el cap. En Fred amb el ulls mig tancats va remugar.

-I ara què?!

-Emm... No tinc rellotge.

-Es pot saber per què cony la gent va aquesta puta escola si no es per aprendre màgia dels collons?!

Amb un toc de vareta va fer aparèixer un rellotge.

-Té, plasta.

-Gràcies.

I finalment se'n va anar, o més aviat, va fugir.

Un quart d'hora més tard, va tornar de puntetes i es va trobar el noi dormint. I amb la veu més dolça que va poder va intentar despertar-lo.

-Fred...Fred...

Com que no es despertava va tocar-lo un mica, però al fer-ho ell de sobte la va agafar pel canell fortament. Ella es va espantar i va fer un petit crit ofegat.

-Ho sento -es va disculpar ell, deixant-la anar.

Després d'uns segons de silenci, ella es va atrevir a dir:

-Té, el rellotge.

-Queda-te'l... Total, per què coi el faré servir?

Va girar cua i se'n va anar.

*             ;            &n bsp;  *           &n bsp;             ;   *

A l'hora que haurien d'estar a les escales, estaven sopant arrastrades per la Marina, mentre l'Estel i la Carla els explicaven que el vell fantasma havia olorat la tanga amb enyorança .

Totes xerraven a les seves taules i la Neus li robava el menjar al pobre Leonard quan ell estava girat.

De cop un mussol va interrompre la sala. Portava una caixa molt gran que va aterrar al lloc de la Marina.

-Se suposa que el correu és al matí- va murmurar la Neus.

La Marina va agafar la carta que estava lligada al paquet.

Ei M, de part meva (que la mama no volia compra-ho perquè diu que estàs gorda). T'hee aconseguit tot el menjar, inclosa la Nutella. I per cert, que sàpigues que a canvi (com molt bé saps) he venut les teves calces negres i les vermelles.

Perfecte, havia venut les seves preferides, en fi...

PAUSE

Srmr Enselm: Pero mira si es buena persona, eh?

PLAY

La carta seguia.

P.D: A dins veureu una caixeta... En realitat és un taüt pel periquito que vàreu enviar... A mort durant el viatge a causa del pes excessiu de portar la caixa durant un quart de trajecte.

Adéu i recorda: BIG BROTHER WATCHING YOU!

 

Encara més refutudament perfecte! I ara, com li explicava a l'Helena?!

Va mirar la caixa i seguidament al cel màgic del saló que representava una nit de lluna plena. Pensà en el pobre periquito.

I va fer un minut de silenci.

________________________________________

Què? ja no faig tantes faltes, oi? es que tinc una editora que treballa gràtis per a mi. Muhahaha!

Avera a qui mato en el pròxim capítol....


Llegit 678 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Avataranna_lovegood 206 comentaris25/01/2011 a les 18:37:59
#22241Tinc 3 fanfictions i un total de 26 capítols

Físicament havia de reconèixer que tenia raó, però d'humor i llenguatge... xDDD Freeeeeed ^^ I, bueno, almenys els meus ulls no han cridat de dolor en aquest capítol, yupi ^^ Apa, ens veiem al pròxim!




AvatarClara_Weasley 133 comentaris25/01/2011 a les 18:54:05
#22242Encara no he escrit cap fanfiction

Que guay és el Fred xDD Em cau molt bé, aunque sigui un borde de merda xDD

I el Max XDD Pobret, que ningú li fa cas xDD

Pobre periquito, que cruel ets. M'ha sentat mlamament xDD




AvatarMarta Potter Weasley 272 comentaris01/02/2011 a les 20:57:18
#22253Tinc 3 fanfictions i un total de 23 capítols

eii júlia!! Ho he notat, estava pensant, i les faltes? xD Que guaii, un minut de silenci pel periquito! (no crec que em costi gaire, estic sola a l'habitació...) I de passada per l'Eliott Smith (:

Que guai, m'ha agradat molt el capi! sort de l'Isabel, eh? Que bona persona, és la millor! (porque yo lo valgo xD) que pobre Max, qupe faria sense ella? aix!

Petons de:
Marta Potter Weasley