Un destí horrible, un orígen pitjor - Capítol 7: Records
AvatarEscrit per BelitBlack
Enviat el dia 23/03/2011 a les 09:33:18
Última modificació 23/03/2011 a les 09:33:18
Tots els capítols de Un destí horrible, un orígen pitjor
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 7: Records

Les parpelles es van obrir amb pesadesa i certa dificultat. La llum la va enlluernar uns segons els ulls grisos i càlids que observaven amb avidesa els sostre de l'infermeria intentant descobrir on es trobaven.

-Què ha passat? -va murmurar l'Helena incorporant-se al llit de llençols blancs on es trobava.

-Madame Pomfrey diu que va ser un excés d'esforços i emocions. -va contestar una veu des d'una cadira situada al costat d'on es trobava -Ja et trobes millor?

-S-si, -va dir sorpresa de que ell estigués allà mentre es mirava dissimuladament la mà lleugerament vermella- No vull semblar mal educada ni res, però que hi fa aquí, Professor Dumbledore?

-Bona pregunta, però em sembla que ja en saps la resposta.- va respondre ell, amb un petit somriure.

-És per tot això dels meus pares, no? -va preguntar l'Helena recordant la nit anterior, i que tenia uns pares que eren cavallers de la mort i estaven tancats a Azkaban, en el fons no era tan estrany que en Dumbledore hagués de parlar amb ella. No li va passar pel cap ni un moment qüestionar-se si ell ho sabia, era l'Albus Percival Wulfric Brian Dumbledore: per suposat que n'estava al corrent.

-Si. -va contestar el director mirant-la, ella ja es preparava per un rotllo de dos o tres pàgines amb tota la història com en els llibres; però pel que semblava en Dumbledore no començava.

"No em diguis que s'esperarà a final de curs, o quan hagi passat l'acció!" va pensar l'Helena, intentant utilitzar l'humor per no deprimir-se.

-Aleshores és veritat que són els Lestrange, els que estan a Azkaban. -va preguntar amagant el tremolor de la seva veu. Notava un nus al coll, i li coïen els ulls, però no va mostrar-ho.

El director va assentir amb el cap.

-T'hi assembles més del que et penses. -va afirmar amb una mirada que no veia res més que records. Amb prou feines va veure la cara de pomes agres de l'Helena, i els seus ulls cada cop més brillants- La teva mare també pensava que plorar era de dèbils.

-Un cosa menys en què ens assemblem -va fer empassant saliva per intentar reprimir les llàgrimes- Jo crec que plorar no és dolent, però plorar en públic quan es pot evitar és egoista. Només serveix perquè la gent es preocupi i tingui l'obligació moral d'ajudar-te.

-A vegades no és bo guardar-te el dolor a dins, i sempre hi ha gent més que disposada a ajudar-te a aguantar-lo. -va fer l'Albus amb un somriure- Però em sembla que això ara mateix no és el que he vingut a parlar, oi?

L'Helena encara sentia que es posaria a plorar en qualsevol moment, i tenia por de dir alguna cosa amb veu trencada, i que se li escapessin les llàgrimes que tan lluitava per mantenir a lloc. Va fingir un somriure i va assentir, mentre veia com en Dumbledore s'aixecava i es dirigia cap a la porta indicant-li que el seguís.

-Suposo que ja deus saber perquè hi són, a Azkaban -va dir en Dumbledore amb un somriure, quan tot just sortien al passadís- però encara no saps com vas anar a parar amb els teus pares adoptius, oi?

-No...- no va amagar estar sorpresa perquè ell ho sabés, ni va fer cap mena d'esforç perquè no es notés que tenia ganes de saber-ho, a més, estava massa ocupada intentant descobrir quina hora era.- de fet, no he trobat enlloc que jo existís. -va dir pensant que si als llibres no hi sortia i ningú havia descobert qui era (a part de l'Hermione, que és un cas a part), per algun motiu devia ser.

-Pel que veig el Ministeri va fer bé la seva feina per una vegada. -en Dumbledore semblava absort en els seus pensaments quan va pronunciar les paraules, però la seva atenció va tornar a recaure en l'Helena en pocs instants.- Però abans d'explicar-te la història, em sembla que seria convenient mostrar-te alguns records. Bales Brunzidores.

L'Helena va observar sorpresa com la gàrgola deixava a la vista les escales per pujar al despatx del director. Era molt més impressionant que no pas llegir-ho o veure-ho a través d'una pantalla, per un moment, va oblidar tots els seus problemes familiars i es va diexar envair per la màgia de Hogwarts.

Van pujar al despatx, ple de quadres i estanteries per totes bandes. A cada lleixa hi havia un aparell més sorprenent que a la anterior, fums de colors tornassolats i olors misterioses (i una mica desagradables, algunes) venien d'uns caramels que estaven al costat d'un gran ocell daurat i roig.

Els colors del gran Fènix semblaven il•luminar l'habitació més que qualsevol dels altres aparells estranys de les parets. L'Helena estava tan absorta observant com l'ocell es girava cap a ella que ni es va fixar en com en Dumbledore agafava una ampolleta amb un contingut platejat.

Els ulls negres de l'au de foc es van clavar als ulls grisos de l'Helena, els negres eren perspicaços, llestos, i tristos. Tenien un deix trist de soledat, d'incomprensió.

L'Helena l'entenia, i s'hi va acostar amb un mig somriure, ara mateix no s'imaginava ningú capaç d'entendre-la. Qualsevol que es poses al seu lloc arribaria a la mateixa conclusió que ella: allò no canviava res. Tota la vida havia sigut adoptada i mai li havia suposat cap problema.

Però li feia mal, li feia mal saber que els seus pares li havien amagat un secret tan gros durant tota la seva vida, li feia por descobrir més secrets i mentides. Li feia por que això despertés cares seves que estaven latents, un dia descobrir que la seva simpatia selectiva era tan selectiva que era casi exclusiva, o que la bogeria i sang freda dels seus pares es despertava amb l'edat i les males companyies de Slytherin.

L'ocell va inclinar el cap, amb comprensió, respecte i empatia. En Dumbledore es va sentir un intrús en una conversa íntima i personal, però va haver d'interrompre.

-Saps què és un pensiu? -va fer des del costat oposat de l'habitació. L'Helena es va girar i va assentir, anant cap allà, perdent a cada pas la poca tranquil•litat que li havia transmès en Fawkes.

-Si. -va contestar l'Helena inclinant-se i deixant-se xuclar pel líquid del pensiu.

Va notar com flotava al no-res fins aterrar en un camí de roca envoltat de bosc.

Al seu voltant hi havia una vintena de mags vestits amb capes negres i una mà dins la túnica, preparats per treure la vareta si s'acostava alguna amenaça.

En un moment, en Dumbledore va aparèixer al seu costat.

No li va dir res, ella ja ho entenia, una brigada d'aurors d'aquella envergadura només podia significar una cosa. A poc a poc es van anar acostant a la mansió Lestrange, un gran casalot gòtic degradat i brut.

En les èpoques més riques i esplendoroses de la família Lestrange, la casa havia sigut la enveja de molts habitants d'aquell poble, els vitralls acolorits i els grans i decorats arcs ogivals li donaven l'aparença d'un petit monestir.

Però durant la caça de bruixes, tota la família havia hagut de fugir amb totes les seves pertinences, i l'habitatge havia quedat abandonat, sense cap inquilí que es volgués instal•lar a la casa on les llegendes hi situaven bruixes malvades assassines de nens i destructores de les collites.

El que mai havien sabut els habitants del poble, era que la família seguia vivint en aquella casa, amb més luxes dels que cap d'ells podrien ni imaginar, però que un potent sortilegi, allunyava els curiosos d'aquell estrany habitatge.

Pocs anys després la casa havia sigut abandonada realment, i no s'havia tornat a habitar fins més de tres segles després, quan en Rodolphus i la Bellatrix Lestrange s'hi havien instal•lat fugint de la conselleria, buscant un lloc on poguessin intentar fer retornar el seu Senyor.

L'Helena i en Dumbledore s'acostaven amb tots els aurors que la conselleria havia pogut reunir a l'actual residència del matrimoni Lestrange.

Encara que la pressió i el nerviosisme fos present entre el grup d'aurors experts, cosa no molt normal, l'Helena seguia impassible caminant al costat del director mentre s'acostaven a la casa. En Dumbledore es mirava impertèrrit l'escena, només patia per la reacció de l'Helena, que esperava que les pocions tranquil•litzants que li havia donat Madame Pomfrey suavitzessin.

Van entrar silenciosament a la casa, l'interior de la qual estava ampliat màgicament. Hi havia un gran rebedor de dos pisos d'alçada, amb una gran escala de marbre coberta per una gran catifa vermella ennegrida pel temps. Retrats buits o adormits flanquejaven les parets i els passadissos, portes grans i robustes tancaven camins cap als Lestrange.

Sense dir-se res, ni fer cap mena de soroll, els aurors es van dividir en dos grups. Eren grups mixtes, amb homes i dones, gent més vella i gent més jove, però tots anaven coordinats com una sola persona.

El primer grup va marxar per un passadís a escorcollar el primer pis, mentre el segon pujava les escales. L'Helena es disposava a buscar pel seu compte el soterrani, quiada pel somni de la seva primera nit a Hogwarts, però en Dumbledore la va aturar i li va indicar amb el cap que mirés cap amunt.

Encara que fossin invisibles i no els poguessin sentir, no es deien res, miraven esperant alguna cosa que tranqués el silenci.

PAM!

De cop, va sortir una porta volant i tot de fogonades van tallar l'aire del segon pis. En Rodolphus Lestrange va sortir d'una de les habitacions cridant i tirant maleficis a tort i a dret. I encara que fos un contra deu, el combat semblava bastant igualat, un auror va caure al terra, tocat per un llamp porpra procedent de la vareta d'en Rodolphus.

Els aurors s'anaven apartant i anaven desplaçant la batalla just a sobre l'escalinata. Des d'on l'Helena i en Dumbledore tenien una visió perfecta del què passava. La batalla que al principi havia semblat igualada s'anava decantant en contra d'en Lestrange, que poc a poc s'anava debilitant, fins que el van aconseguir reduir i li van prendre la vareta.

Encara que des de sota les escales, coneixent el resultat final del duel,havia semblat poca cosa, els aurors van baixar esgotats amb cara d'estar molt agraïts de que tot hagués anat bé. Els altres van tornar del passadís uns minuts després.

El que semblava més vell, va sacsejar el cap mirant cap avall en senyal de negació. Va mirar-se un moment a un home dels que havien pujat a dalt, i va assentir.

-On està la Bellatrix Lestrange? - va dir amb una veu amenaçadorament suau apuntant al manyoc de cordes que era en Rodolphus Lestrange.

Els ulls petits i freds li van tornar una mirada freda, desafiant, però ni una paraula.

-No ho tornaré a repetir, on és la Bellatrix Lestrange?- va repetir l'home posant la vareta al coll d'en Rodolphus, i va aguantar-li la mirada sense pestanyejar. -Crucio!

En Rodolphus Lestrange va caure a terra, recargolant-se com un cuc entre les flames, cridant com un boig.

-Però què fan! Són de la conselleria! No poden fer servir maleficis imperdonables!- va cridar l'Helena escandalitzada sense poder apartar els ulls del cos del seu "pare", que es retorcia sota espasmes de dolor.

-Nous mètodes legalitzats per en Bartemius Mauch.- va dir en Dumbledore - suposo que ja deus saber qui és.

-S-ss-si... -va aconseguir murmurar l'Helena quan en Rodolphus tornava a quedar-se quiet.

Per fi en Rodolphus va parlar. Tenia una veu greu i severa, amb un deix d'amenaça.

-Creieu què heu guanyat? Creieu que un bebè pot guanyar el Senyor de les Forces del Mal? -i va començar a riure, amb un riure fred potent i sinistre.

L'home qui l'havia torturat va tornar a aixecar la vareta, però ell no en feia cas.

-Torneu a escorcollar la casa, mireu dels ciments a la teulada! Ha de ser aquí! -va cridar mentre tornava a torturar a en Rodolphus.

En Dumbledore es va emportar l'Helena cap al passadís, mentre ella intentava no mirar cap avall. Encara que sabia que es mereixia allò i més, no podia evitar sentir pena en veure algú patint d'aquella manera.

Per fi, un auror va obrir una porta i va baixar unes escales seguit de prop per en Dumbledore i l'Helena.

Ella ja havia estat allà, havia viscut la mateixa escena des del bressol on s'inclinava la Bellatrix Lestrange. L'auror va llançar unes espurnes cap a dalt del passadís mentre s'acostava silenciosament a la Bellatrix. En pocs segons, van començar a baixar més aurors amb absolut silenci.

-Obitus per... -va cridar la Bellatrix apuntant a l'interior del bressol.

No va poder acabar la frase, que tota l'esquadra d'aurors es va fer notar darrere seu i va començar un duel desequilibrat exageradament a favor de la Bellatrix. Un auror va caure a terra, i la Bellatrix encara estava perfectament, atacant sense pietat.

Però això va durar poc, perquè va arribar l'altra meitat del grup. Dinou contra un. Per estrany que semblés encara estaven bastant igualats. De cop un plor va interrompre la batalla.

Des del bressol un bebè de poc més d'un any va començar a plorar amb totes les seves forces. La Bellatrix ni es va immutar i va seguir lluitant, fins que de cop, la seva vareta va anar a parar a les manetes del bebè.

Va amagar-se darrere el bressol i li va prendre amb força, fent que la nena, que s'agafava amb massa força a la vareta anés a para a terra. L'Helena sabia perfectament que la nena era ella, i que aquella que l'acabava de tirar per terra sense ni mirar-se-la era la seva mare; ara, el que no entenia era: si els seus pares no l'havien abandonat a l'altra punta d'Europa, qui ho havia fet? Serien capaços els de la conselleria d'apartar a algú del món de la màgia d'aquella manera?

Poc a poc, va anar agafant consciència del què passava, tornava a sentir un col•lapse d'emocions dins seu, però ara no podia perdre els estreps, no, ara s'havia de controlar, tornar a mirar-ho imparcialment. "Vinga, va, no pot ser tan complicat, això no canvia res, tu ja sabies que els teus pares biològics eren una merda. Bé van anar a Slytherin, no? I tampoc és res de nou, tu ja sabies que no et tindrien en una habitació rosa i et farien cares rares i et dirien que ets molt maca", calma't, calma't, calma't...

Per fi va recuperar el control de si mateixa, i va acabar de mirar com, per fi, reduïen lla Bellatrix i la lligaven igual que en Rodolphus. Una auror va agafar el bebè, i el va bressolar, fins que per fi l'Helena d'un any va deixar de plorar.

Tots els aurors van pujar les escales juntament amb la Bellatrix i la nena. Però quan l'Helena es disposava a seguir-los, en Dumbledore la va aturar posant la mà a la seva espatlla.

Un remolí d'imatges van passar davant seu, fins que per fi, va tornar a ser al despatx d'en Dumbledore.

-Si, el bebè eres tu -va dir en Dumbledore abans que l'Helena li preguntés- en Rodolphus va negar que fossis filla seva, en canvi, la Bellatrix va acabar admetent que si que ho eres. La conselleria va donar-te en adopció, però les poques famílies que volien adoptar a algun nen es feien enrere quan descobrien qui eren els teus pares. Tant la conselleria com ells, pensaven que de gran series un cavaller de la mort com els teus pares, i no va quedar més remei que anul•lar-te els poders i donar-te en adopció a una família muggle. Però amb el temps, el conjur va anar perdent força, i els teus poders van anar enfortint-se fins que vas tenir el poder necessari per entrar a Hogwarts, i per això vas rebre la carta.

-I perquè ningú em va dir qui eren els meus pares! Havia de viure tranquil•lament fins que alguna foto seva sortís als diaris i, PUM! Tothom em girés l'esquena i jo no sabés perquè, no! -l'Helena no havia pogut evitar dir allò, sabia que no era culpa d'en Dumbledore, i que segurament hi havia un bon motiu, però de tota manera li entrava com una patada al cul que li haguessin negat els seus poders.

-Et voliem estalviar tot això, en aquell moment en Voldemort havia desaparegut, els teus pares eren a Azkaban i al lloc on eres mai tindries cap problema.-va contestar en Dumbledore amb veu calmada. - i vaig pensar, típic error de vell, que no t'adonaries de qui eren els teus pares encara que vinguessis a Hogwarts.

-I trobes que apartar a una persona del món de la màgia és normal?! Amagar-li que té un poder especial, impedir-li anar a Hogwarts?! Si en Voldemort havia desaparegut, i els meus pares biològics estaven a Azkaban, aleshores com em tornaria un cavaller de la mort, eh?!-ara ja plorava a llàgrima viva, cridava amb desesperació i tenia la mateixa sensació que la nit a la mussoleria.

En Dumbledore s'havia assentat a l'escriptori, i la mirava tranquil•lament, mentre treia d'un calaix la seva vareta i l'anuari.

L'Helena ho va agafar tot i va sortir corrents, plorant més que mai, no va anar a la sala comuna, no tenia ganes d'haver de suportar els Slyhterin. Va entrar a la primera porta que va trobar oberta i sense ni mirar ones trobava es va deixar endur pels plors.

***

Sento molt haver tardat tant, tinc milers d'excuses i raons, però espero que amb un HO SENTO MOLT! I aquest capítol em perdoneu.

Només dir. Que aquest capítol no m'agrada com ha quedat, l'he reescrit com deu mil vegades i encara trobo que no queda bé, però mira, millor això que res :)

Espero que us agradi i deixeu algun comentari!

Belit


Llegit 792 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


JoanaPotter 185 comentaris23/03/2011 a les 19:03:46
#22427Encara no he escrit cap fanfiction

Ostia tu!
Aquesta manera d'escriure els rewiew mola Molt !!!
Ara o quan puguis em llegeixo el capi




JoanaPotter 185 comentaris23/03/2011 a les 19:07:19
#22428Encara no he escrit cap fanfiction

    Ja he llegit!!
Ma encantat i no tardis amb el seguent ( e llegit alt per alt... xd)




Avatarivi_potter 512 comentaris23/03/2011 a les 19:30:36
#22429Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

HOLA! Doncs a mi la veritat és que sí que m'ha agradat! I molt! La Bel·latrix és realment fastigosa, no saps que malament em cau! Molts petons i segueix aviat!




AvatarHermione Mitchie 47 comentaris29/03/2011 a les 18:07:59
#22462Tinc 3 fanfictions i un total de 13 capítols

Segueix aviat!