El Torneig dels Quatre Bruixots - 29: Veus aquella muntanya d'allà? Doncs allà no és.
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 22/04/2011 a les 17:41:30
Última modificació 22/04/2011 a les 17:41:30
Tots els capítols de El Torneig dels Quatre Bruixots
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


29: Veus aquella muntanya d'allà? Doncs allà no és.

Tothom a despertar-se però ja!

Ja ha arribat el gran dia! La segona prova és aquí! Què ens tindran preparada aquesta vegada? Ningú no ha sabut resoldre el misteri de la poma (esperem que els paladins sí, o la cosa serà d'allò més vergonyosa!). Tot i així ens han arribat diverses teories.

La més interessant? La de la Poma d'Or! Suposo que molts ja haureu a sentit a parlar d'aquesta història mitològica, de manera que no perdré el temps explicant-la. De totes maneres, no li acabo de veure el què... com es pot fer una prova basant-se en aquesta història?

Bé, és igual, d'aquí a molt poc ho sabrem. Fa molt de sol, però molt i molt de fred, de manera que ja sabeu: agafeu-vos una bona bufanda i unes bótes. I als paladins... esperem veure un espectacle com el de la primera prova.

Les apostes per aquesta prova tiren per E. Com no, alguna cosa bona havia de tenir ser una rata de biblioteca. Sembla que la proba de set-ciències probablement li va com a anell al dit! Aquesta vegada us passarem la mà per la cara, guiris!

Ens veiem a l'estadi d'aquí una hora!

Sabeu que m'adoreu.

Xo Xo

Pandora.

 

 


 

Quan el James es va acabar de llegir Alícia al País de les Meravelles ja feia estona que havia sortit el sol. Es va mirar el rellotge, eren tres quarts de deu del matí. Faltava poc més d'una hora per la Segona  Prova i encara no havia dormit gens. Va considerar la possibilitat d'estirar-se encara que fos mitja horeta, però la va desestimar; de vegades, si només dormia una miqueta després semblava que tingués més son que no pas si no havia dormit gens. Es prendria una tassa de cafè ben carregada i seria més que suficient.

L'Angelos encara no havia tingut la decència d'aixecar-se i el James havia hagut d'aguantar tota la nit els seus roncs mentre ell llegia el llibre dels nassos. Era més complicat del que s'havia esperat, tot molt... filosòfic i enrevessat de collons. No sabia ben bé com s'ho farien per preparar les coses... allò del conill tenia sentit, també tenia la sensació que hi hauria alguna mena de gat de cheshire pel camí, potser una partida de criquet, una festa de no-aniversari... però com podia res d'allò ser una prova intel·lectual pròpiament dita?

Va estirar les articulacions i va fer un badall abans de posar-se dempeus. Va adreçar-li una mala mirada a l'Angelos, que no per molt ser ple hivern s'havia plantejat el fet de posar-se pijama... o calçotets.

En fi, es va posar uns texans i un jersei qualsevol; s'hi hauria mirat una mica més en ser una ocasió especial, però sabia que probablement tindria alguna mena d'uniforme preparat, igual que a la primera prova. Esperava que fos el mateix, el lleó de l'esquena era imponent. Va rentar-se la cara i va intentar pentinar-se una mica davant del mirall, tot i que sabia que era una pèrdua de temps. Cada vegada li agradava més la seva cicatriu, trobava que li donava personalitat, tot i que segur que la seva mare posaria el crit al cel quan la veiés.

Com que no havia passat els Nadals a casa, encara no havia vist els seus pares. Mai havia estat tant de temps sense veure'ls i, sincerament, estava sorprès de no trobar-los a faltar gaire. A la Lily tampoc semblava que li tragués la son ser lluny de casa i l'Albus... bé, segur que l'Albus sí que els enyorava una mica. El James va pensar que si ell es portés millor amb el seu pare també els enyoraria, però des de feia tres o quatre anys la relació amb el Harry es limitava a crits o sarcasmes. Ha! I espera quan sabés que ja no tenia la capa i que l'havia canviada per informació de la Segona Prova... I li havia donat a l'Oracle, ni més ni menys, que vés a saber de part de qui estava, ara que sabien que ella no era la que enviava els anònims als aurors... I per allò també li fotria les culpes al James, ja hi podia pujar de peus... "James, em vas dir que era ella i que estava de part nostra, i jo em vaig refiar de tu! Sabia que hauríem hagut d'investigar qui era que ens les enviava, ho sabia!" Li veia la cara i tot.

—Ja sí, és clar. Segur. Ja sé que tu ho sabies —va remugar els James amb veu alta, mentre sortia del bany cap a l'habitació—. Tu sempre ho saps tot. Subnormal...

—Tampoc cal que et posis així, només t'he agafat una mica d'aigua... —va dir l'Angelos, que s'acabava de despertar.

—Tranquil, no t'ho deia a tu.

—I a qui li deies? Tens una tia aquí? —va dir aixecant-se de cop i mirant a l'interior del lavabo, mentre el James posava els ulls en blanc—. Oh. Llàstima.

—Estàs malalt...

—No sóc jo el que parla sol... —es va defensar l'Angelos—. Què, ja estàs preparat per la prova d'avui?

—Gairebé —va dir el James amb un somriure. No sabia a què s'enfrontava, però segur que estava en igualtat de condicions que els altres paladins i, siguem sincers: no podia ser el mateix allò que enfrontar-se al Lleó de Nemea, per tots els cels—. Només em falta una coseta.

Se'n va anar cap a la seva tauleta de nit i va obrir l'últim calaix, que era on guardava els seus objectes més preuats: la vareta, el mirallet intercomunicador, el mapa de Magatotis, l'anell màgic i... eh... on era?

—Angelos, has tocat aquest calaix?

—Jo? No, per què?

El James es va quedar petrificat. La brúixola! La brúixola que li havia regalat l'oracle! Va palpar l'interior del calaix desesperat, va treure'n el mapa per si s'havia quedat a sota... però allò no hi havia res més.

—A veure, has vist una brúixola per l'habitació? —va preguntar-li, cridant—. Rodona, daurada, ja saps, amb una fletxa vermella?

—No... no t'estàs referint a això? —va dir l'Angelos aixecant el rellotge de butxaca que havia aparegut a l'interior de la poma d'or i que era a la taula, juntament amb la poma i un a altra capseta marró fosc.

—No, no, no —va dir el James posant-se dempeus i mirant al seu voltant—, això també ho necessito però... és semblant a això, però més gran i pla... això només és un rellotge...

—I funciona malament —va dir l'Angelos, mirant-se el rellotge—. Són les deu i deu, aquí diu que són les onze i vint. Vols que te'l posi en hora?

—Angelos, centra't! —va cridar el James—. Una brúixola! Ha de ser per aquí, i la necessito! M'has d'ajudar a trobar-la!

—Eh... jo crec que no —va dir l'Angelos—. Sóc de l'Acadèmia, recordes?

—O sigui que me l'has robada! —va culpar-lo el James, assenyalant-lo amb ulls de boig—. ON ÉS? ON L'HAS POSAT?

—Eh! Para el carro, jo no t'he tret res! —va cridar l'Angelos ofès.

—He de trobar-la... —va murmurar el James, començant a aixecar coses—. Necessito la brúixola... com se suposa que trobaré el conill sense la brúixola?

—Saps que no sé de què em parles, oi?

—Si no m'has d'ajudar a regirar l'habitació, almenys marxa —va dir mentre el llançava a terra per mirar a sota els llits i després es va tornar a  aixecar per treure els llençols dels llits—. I avisa l'Alice, si la veus!

Quan l'Alice va arribar, semblava que haguessin entrat a robar i el James era en un racó, amb els braços envoltant-se les cames i balancejant-se endavant i endarrere, com si fos autista.

—No hi és... no hi és... falten vint minuts per la prova i no tinc res...

—Merda... —va dir l'Alice—. Hi ha d'haver més maneres de rastrejar un coi de conill a part de la brúixola... els altres s'hauran hagut d'empescar alguna manera, no?

—Però només queden vint minuts!

—Ja... eh... —l'Alice va mirar al seu voltant pensant a marxes forçades—. I amb la Raigdefoc? Podries buscar des de l'aire...!

—Sí però no tinc tan bona vista! He de veure un conill a molts metres de distància!

L'Alice es va quedar pensant uns segons.

—Si només és un problema de vista... crec que conec la persona adequada.

 

*   *   *

 

—O sigui, que em vols fer servir d'au de caça —va resumir el Frank deu minuts després, mentre caminaven cap a l'estadi—. Idea de la meva germaneta... on és, per cert? Podria venir a donar la cara, almenys.

—Està castigada, recordes? —va contestar el James—. I no tens més remei que acceptar, perquè no tenim cap pla B.

—Jo ja vaig col·laborar a la primera prova —va dir la Geena, que s'apressava rere seu—. Ara et toca a tu, F.

El Frank va fer un sospir i va assentir amb el cap.

—Només assegura't de seguir-me de prop amb la Raigdefoc... Estaré sobrevolant l'estadi, quan soni el canó deixa anar espurnes en direcció a mi i que sembli que li hagis emboirat la ment a un falcó que passava per allà.

La Geena es va acomiadar d'ells i se'n va anar cap a les grades, mentre el Frank desapareixia corrent i el James es dirigia cap al centre del camp, on ja l'esperaven el Gunnar, la Linette, l'Elektra i els directors de les quatre escoles. El James li va fer un somriure a l'Elektra, que li va correspondre amb una mica de nerviosisme. El James es va preguntar què farien servir els seus companys per perseguir el conill; les dues coses que se li havien acudit a ell era impensable que ho poguessin fer servir els altres. És clar que els altres també podien tenir a la seva disposició altres mètodes que no fossin al seu abast. Qui sabia.

En dos minuts, el Sòcrates va explicar a les grades en què consistiria la prova. No va donar gaires pistes: Tractaria sobre Alícia al País de les Meravelles, hi hauria vàries situacions que els paladins haurien de passar, i tot començava amb trobar el conill del color de la seva escola... bla, bla, bla.

El James es va preguntar si el fet que estigués més avorrit que nerviós no seria a causa de la son; no s'havia recordat més del cafè, i estava grogui. Si això d'avui surt bé, és que els miracles existeixen, va pensar. Ja veuràs tu... Quedaves desqualificat per adormir-te durant una prova?

Amb prou feines es va donar del compte enrere, dels crits de la gent i del canó, i no va ser fins que tots els altres paladins van haver sortit corrents i va sentir la veu de la McGonagall dir "Espero que això de quedar-se quiet al lloc sigui part del seu pla, Potter" a la seva orella que no va reaccionar.

—Mmmm? —va fer, endormiscat—. Ah! Sí, merci! D'això... eh... Accio Raigdefoc! I... com era allò altre...? Bah, què més dóna...

Va deixar anar espurnes taronja en direcció a, guaita tu quina casualitat, un falcó que passava per allà. A veure... ah, mira, la meva escombra. Pota amunt, pota avall i... amunt, amunt!

L'aire fred de febrer el va fer despertar una mica i va sentir els crits d'ànim de la gent de sota les grades. Portava el mateix uniforme que l'altre vegada. Quan se l'havia posat? Va tenir un flaix d'haver-se canviat mecànicament feia cinc minuts, tant bon punt havia arribat a l'estadi. Ni se n'havia adonat. Uuuhhhh, com anava...

—Vale, Frank, no sé el que em foto... no em miris malament, que no queda bé que un pollastre et miri malament —el Frank encara el va mirar pitjor—. Tu limita't a buscar, que jo et segueixo.

El James va desitjar que les proves no fossin gaire intel·lectuals perquè estava espès, espès. Hagués estat millor dormir i demanar-li a l'Alice que li expliqués el llibre ràpidament. No s'havia preparat per a res de res... segur que tots s'havien mirat un munt d'encanteris i de coses. El més impressionant que se sentia capaç de fer el James era badallar-li a la cara a un gat de cheshire. Bé, com a mínim resultaria desconcertant.

Ja portava deu minuts sobrevolant els carrers buits i morts de l'Atenes de l'univers paral·lel de l'Acadèmia, i el Frank encara no havia trobat res. En un moment determinat va veure que se'l mirava i se n'anava cap a les branques d'un arbre atapeït de fulles. El James el va seguir, i el Frank va recuperar la seva forma usual.

—On és el meu conill, Frank? —va demanar el James, cansat.

—Veus aquella muntanya d'allà? —va preguntar el Frank, assenyalant.

—Sí.

—Doncs allà no és —va contestar amb mala folla.

El James el va fulminar amb la mirada.

—Mira, no m'estressis, faig el que puc —va defensar-se ell—. Ja he vist el vermell i el blanc, no crec que trigui gaire a trobar el conill negre. No t'he fet parar per això.

—Per què, doncs? Estem perdent el temps! —el va apressar el James.

—Per allò —va dir el Frank, assenyalant l'Elektra, que passava en aquells moments per sota seu, corrent en línia recta—. Jo no vull dir res però... o la teva nòvia també coneix l'Oracle de Delfos... o ja sabem qui t'ha robat la brúixola.

El James va forçar la mirada. No. No podia ser. Però el reflex daurat de l'objecte que l'Elektra duia a les mans era inconfusible. Era la seva brúixola.

—Segur que hi ha una explicació —va dir-li el Frank, també seguint-la amb la mirada, tot i que al James no li va semblar que ho digués amb una veu massa convençuda.

—No busquis tantes explicacions. L'únic que has de buscar és el meu conill, o sigui que ja pots anar tirant —va dir el James amb un mal to, i el Frank va saltar de l'arbre amb un sospir, convertint-se durant la caiguda i alçant el vol.

El James no pretenia ofendre el Frank, però s'acabava de posar de molt mala lluna. Hòstia! Podia ser que l'Elektra hagués entrat deliberadament a la seva habitació a robar-li? Igualment... com ho sabia? Potser li havia comentat algun cop la Geena? Sí, podia ser. Hauria tingut tanta sang freda, de treure-li el que sabia que ell faria servir per passar la prova? D'acord que de moment aquell torneig podia treure el pitjor d'un, però... fins aquell punt de traïció? És clar que posats a fer trampes... ell també n'havia fet, però...  Hauria estat capaç d'entrar a l'habitació DE LA SEVA NÒVIA a robar-li la solució a una prova? No, no ho hauria fet. La mare que la va parir! Com l'havia pogut trair d'aquella manera?

De cop va veure que el Frank es llançava en picat cap a terra, de manera que ell va fer el mateix. Va buscar una taca negra al terra que es bellugués... allà! Va estirar el braç, va redreçar l'escombra, mentre el conill corria com un esperitat... i se li va escapolir. Cony! Va tornar a pujar enlaire, però va veure que el falcó redreçava el seu vol i clavava les urpes al conill que va deixar anar un crit. Va tornar enrere i va aterrar.

—Menys mal que no t'ha vist ningú... —li va deixar anar el Frank amb el conill a les mans—. I tu et fas dir caçador? Si això ho haguessis fet en un partit, el Fred ja et tindria preparada la làpida.

—Tinc un mal dia —va disculpar-se el James—. Tu estigues amb mi tota l'estona i tot anirà bé. Falten dos minuts per les onze i vint. Què fem, esperem?

—Suposo. Prepara les coses, que després potser hem de córrer.

El James va treure's la capseta marró de l'uniforme, i va provar d'obrir-la per vici, tot i que tenia la impressió que s'obriria tota sola al cap de dos minuts. Es van asseure amb el conillet negre mirant-se'ls de fit a fit. El Frank amb prou feines li havia fet dues esgarrapades i no es queixava gaire.

—Tres... dos... u...

En comptes de la capsa, el que va canviar d'estat va ser el conill, que es va convertir en una claueta de ferro negre brillant.

—Va —el va apressar el Frank—. No crec que es quedi transfigurat gaire estona.

Tenia raó, just després que el James hagués obert la caixeta, la clau es va tornar a transfigurar en un conill completament astorat.

—Deixa'l marxar —va dir el James—. Si m'hagués capturat un ocellot que després es transforma en un humà, m'haguessin canviat de forma, grapejat, posat a dins d'un forat, retorçat i haver-me'n tret abans de tornar a ser jo, crec que em mereixeria menjar una pastanaga amb tranquil·litat, com a mínim.

—Tu estigues per la capsa. Què hi ha?

—Doncs un mapa —va dir el James, desplegant un paper que hi havia a dins—. A veure, això és el nord... ara som...

—Aquí —va assenyalar el Frank, perquè el James estava espès—. I suposo que hem d'anar a aquest punt vermell senyalat. Això és a la [NA: aquí ens han anul·lat un gol -.-' ] platja. No hi ha hora, o sigui que com més aviat hi siguem més avantatge. Fot-li gasto a la Raigdefoc. Ens veiem allà... hi arribaràs tu sol o vols que et guiï?

—Crec que puc seguir la línia del mar, gràcies.

No va trigar ni quatre minuts a plantar-se al punt on havia d'anar. Havia estat una bona idea endur-se l'escombra, guanyaria temps. Li sorprenia que deixessin tenir-la, perquè allò jugava en favor seu respecte als altres...

El Frank va arribar un minut després que ell.

—I bé?

El James va assenyalar un... un manyoc com de carn o d'herbes de color verd marronós que levitava davant dels seus ulls on petaven les ones contra la sorra i les roques. En penjava una etiqueta que deia "Menja'm".

—Escafalga —va dir el Frank, examinant la bola de... carn (amb una mica de sort). La va allargar al James—. Molt em temo que no et puc seguir. Si tornes a sortir a la superfície, avisa pel mirallet. I mentrestant... espero que l'aigua et desperti.

—Segur que no t'apuntes a una remulladeta? —va somriure el James, que sabia quina seria la resposta.

—Eh... No. Seguríssim —va dir el Frank—. I també et pots acomiadar la Raigdefoc. Au, tira. Recorda't d'avisar-me [NA: Aquí ha marcat el Madrid T.T].

—Quant duren els efectes d'això?

—L'escafalga de mida estàndard et permet respirar sota l'aigua durant una hora —va respondre el Frank—. Aquesta és més petita. Jo diria que en tens per mitja hora. Sort. M'amagaré pels arbres.

El James va treure la roba perquè va pensar que no es podria bellugar bé, i es va quedar només en roba interior. Es va ficar a l'aigua; era gelada, esperava que l'escafalga li fes passar aquella sensació. Es va capbussar encara amb l'escafalga a la mà, buscant alguna pista del que hauria de fer després. Va veure unes llums de color rosa que brillaven al fons, però no va ser capaç de veure què deien. Amb un sospir, es va ficar l'escafalga a boca i la va mastegar. Era millor del que havia esperat; no tenia gust a res, i tenia el tacte com de menjar pop. Va sentir que es quedava sense respiració i va fer l'únic que podia fer: es va capbussar.

Era estrany acostumar-se a aquelles mans membranoses i als peus d'ànec, però el que més el destarotava eren les brànquies. Es feia extremadament estrany respirar aigua d'aquella manera. En fi, va notar que hi veia molt clar de sobte i va nedar cap a les lletres de neó.

 

El teu destí és una cova

que es troba a cinc minuts cap al nord.

 

Va mirar el rellotge: tres quarts de dotze. Si el seu destí era una cova a cinc minuts d'allà, perquè els donaven escafalga per mitja hora? No podria pas sortir de l'aigua fins que no s'haguessin acabat els efectes! De veritat, de vegades la gent semblava subnormal... Qui coi organitzava aquelles coses? Aix...

Es va posar en marxa pensant que potser es trobaria sirenes o grindilows que li barrarien el pas i s'hi hauria d'enfrontar, però no es va trobar res de res. Aquella prova no tenia cap sentit. Van passar cinc minuts, però, i no trobava cap cova. Però va tornar a trobar unes lletres roses:

 

El teu destí és una cova

que es troba a cinc minuts cap al nord.

 

Com? Cinc minuts més? Per què no li havien dit deu minuts des del principi? Allò no tenia ni cap ni peus. Enfurismat, i encara amb son, va seguir nedant cinc minuts més. Ni rastre de cova. I li començava a fer mal el braç dret, se'l notava molt cansat. Va tornar a trobar el mateix cartell que abans. Ja li estava pujant la mosca al nas. Què coi volia dir, tot allò?

Proves intel·lectuals. Toca't els ous. Es va quedar quiet on era, pensant, mentre es feia un massatge al braç dret. Com era que se li havia cansat més un braç que l'altre? Potser la cosa no tenia més secret que anar nedant de cinc minuts en cinc minuts fins que trobés la cova...

Quan es va tornar a trobar una quarta vegada amb el cartell ja estava enfurismadíssim. Tenia son, allò no tenia ni cap ni peus, s'havia quedat sense el Frank, li feia mal un braç i a més només podria seguir respirant sota l'aigua durant deu minuts més. A veure, James, pensa. Allò havia de tenir alguna cosa a veure amb Alícia. El mar salat... allò era el mar de llàgrimes segurament, sí. Molt bé. I per sortir del mar... què havien fet? Res especial, no? Només s'havien posat a córrer tots en cercles per assecar-se... En cercles! És clar! Aquelles roques, aquelles algues... tot allò li sonava. I no eren diversos cartells, eren les mateixes lletres tota l'estona! Allò devia ser una il·lusió! I per això li feia més mal un braç, perquè amb un estava fent més força que amb un altre.

Molt bé, a veure. Tranquil·litat. No hi havia un conjur que et feia que la vareta assenyalés el nord? Com era...? Argh, tenia al cap com un timbal, tenia son... no se'n recordava! Mai més no tornaria a fer una cosa important sense haver dormit. Molt bé, i ara què? Es va fregar els ulls i va mirar al seu voltant. Hi havia unes algues per allà. Molt bé, el seu intel·lecte era més aviat nefast, però no per això deixava de tenir idees. Com era allò que li havia dit l'Oracle? Una persona era cos, ment i ànima. I tothom tenia dels tres en proporcions diferents. I el seu punt fort era l'ànima. I ànima en aquell moment, volia dir sortir-se'n. Doncs a prendre pel cul i a confiar en els instints. Si el que feia que es mogués en cercles era una il·lusió visual, el que havia de fer era no mirar.

Va arrencar una alga i se la va lligar al voltant dels ulls, com una bena. Cinc minuts cap al nord, no podia passar-se. Va programar el rellotge que duia perquè sonés al cap de cinc minuts justos (Ha! I s'havien burlat d'ell perquè el rellotge submergible li havia costat un ull de la cara!) i va començar a nedar en línia recta, resant per no xocar contra res. Esperava que sortís bé, perquè era l'última oportunitat que tenia.

Tot i que si hagués mirat li hauria semblat que tota l'estona estava a punt de quedar encaixat contra les roques que tenia a la seva dreta, no va xocar amb res en cap moment.

Quan el rellotge va sonar, el James es va treure l'alga dels ulls. Ja no hi havia rastre de les lletres, però sí que va veure una fletxa que assenyalava un punt entre les roques uns deu metres més enllà... quan va notar que els efectes de l'escafalga començaven a marxar. Va aguantar la respiració i va nedar tan de pressa com va poder, notant que ara es movia molt més lentament sense les membranes. Esperava que hi hagués oxigen al cap de poc... Es va ficar per un forat entre les roques, no hi veia gens i li coïen els ulls... es quedava sense aire, però sabia que havia d'aguantar. Va començar a deixar anar l'aire lentament mentre s'apressava a seguir endavant, fins que va veure que a uns metres sobre seu hi havia unes ondulacions de l'aigua. Es va impulsar des de terra amb força... i va sortir a la superfície amb un splash.

L'aire era fred i tallant, però era més que benvingut. La cova era més aviat fosca, o sigui que es va encendre la vareta. Va veure que hi havia alguna cosa a terra a les roques, una mica més enllà, que li va cridar l'atenció. Tremolant i en roba interior es va dirigir cap allà, quan va sentir una veu coneguda.

—James, per Déu, ja fa més de mitja hora, digues-me que has sortit!

Era la veu de la Geena. El James va agafar el mirallet que duia enganxat a la goma dels calçotets.

—Tot bé. Potser moro d'una galipàndria, però sóc viu.

—Menys mal, porto cinc minuts cridant-te.

—No et sentia, era sota l'aigua.

Quan va arribar al lloc que li havia cridat l'atenció va veure que a terra hi havia dos pilonets de roba ben plegada. Una negra, l'altra blava. Eren uniformes de recanvi. A sobre de cada un hi havia un flascó de vidre amb un líquid blau turquesa que deia "beu-me".

—Déu meu, la Linette encara no ha sortit? —es va alarmar el James.

—No, però s'ha pres l'escafalga gairebé deu minuts més tard que tu, o sigui que encara té temps.

—No fotis que ens vigilen! —va cridar el James, alarmat, perquè haurien vist que estava amb el Frank i parlant amb la Geena.

—No, però sabem quan us preneu cada "menja'm" o "beu-me", així us podem anar controlant. Beu-te ja la poció. El Gunnar se l'ha pres fa només dos minuts; l'Elektra va com un quart d'hora per davant.

—No em diguis —va fer el James de mala lluna, mentre es prenia la poció turquesa.

Una escalforeta se li va estendre per tot el cos, va deixar de tremolar i ja no tenia gens de fred. Fins i tot tenia els cabells secs, de manera que es va apressar a tornar-se a posar la roba.

—Et deixo que m'estan mirant —va dir la veu de la Geena, i va deixar de parlar.

Una altra fletxa de neó rosa assenyalava un camí rocós i fosc, de manera que va començar a anar cap allà. No sabia si era perquè havia estat molta estona sense rebre oxigen al cervell, però la visió li feia coses estranyes, veia puntets de llum per tot arreu. El passadís feia pujada, de manera que va pensar que aviat sortiria a la superfície. Era cert, al cap d'un parell de minuts va veure llum al fons i va poder apagar la vareta, preguntant-se què vindria després. L'ideal seria una becaina, però dubtava tenir tanta sort.

No va tenir era en mig d'un bosc i tot era molt... lluminós. Hi havia molt de color per tot arreu, fins i tot les fulles dels arbres eren de colorins... que estrany. I els puntets de llum no desapareixien... Quina son...!

—Frank? —va dir, agafant el mirallet.

—Ei! —va fer la veu del Frank—. Ja has sortit de l'aigua? On ets?

—Mmmm... —va fer el James—. En un bosc de colorins. Tot té molts colors... i hi ha llumetes per tot arreu...

El Frank va trigar una mica a respondre.

—James, què t'has pres?

—Una poció blau turquesa... tenia gust com a...cítrics?

—Turquesa? Cítrics? —va repetir el Frank—. Sensació d'escalfor?

—Sí!

—Arg. És una poció al·lucinògena.

—Probablement —va estar-hi d'acord el James—. Però tot és molt bonic. És com si fos a...

—No m'ho diguis, al País de les Meravelles, eh? —se'n va burlar el Frank.

—Ahà...

—Alguna pista més d'on pots ser?

—He nedat cap al nord.

—Cap al nord. Molt bé. Vinc volant, o sigui que no et contestaré. Mira de bellugar-te, que et veuré més de pressa.

El James es va encongir d'espatlles i es va posar a caminar. No hi havia més indicacions, o sigui que qualsevol camí seria encertat.

—No vas bé —va dir-li una veu rovellada, que semblava força familiar.

Va aixecar la mirada cap a la branca d'un arbre del qual semblava que procedia la veu. Es va quedar pedra quan va veure qui hi havia allà.

—Kreacher?

—Si tu ho dius... —va dir l'elf domèstic.

Era evident que era ell, però... tenia la pell de color violeta! I una cua, i orelles de gat. I el James no l'havia vist mai somriure d'aquella manera. Si creieu que el somriure d'un gat pot ser escabrosa, no vulgueu veure un elf domèstic vell amb un somriure d'orella a orella.

—Kreacher què t'ha passat?

—A mi no em miris, és cosa teva.

—Ah, ja, la poció. O sigui que no ets aquí.

—Qui sap —va contestar el Kreacher/gat misteriosament—. Pot ser que sí, o pot ser que no...

—Odio aquest llibre... —va remugar el James, veient com el cos del Kreacher desapareixia, i en quedava només el cap, flotant sobre la branca.

—El que sí que sé, és que has d'anar en aquella direcció —va dir, fent aparèixer una mà amb un dit estirat assenyalant en direcció contrària d'on ell anava.

—Mmm... ja, gràcies —no sabia si era convenient fer gaires preguntes. La veu era la del Kreacher i l'aspecte també (en la mesura del possible donades les circumstàncies) però el to que feia servir el Kreacher era molt més servicial, sempre parlava de vostè i ho omplia tot de "senyoret James", a diferència d'aquell... gat de Cheshire.

Va decidir no donar-hi més voltes. Aquell dia havia començat malament, i no tenia pinta d'acabar gaire millor. Se'n va anar xino-xano cap on li havien dit.

—James, ves en compte amb la prova d'ara! —va cridar de sobte la veu de la Geena—. No puc parlar gaire, i no sé de què es tracta, però el Gunnar ha abandonat. L'han vingut a buscar i ha arribat amb les dues cames trencades i un trau al cap!

—Perdona? —es va escandalitzar el James—. Espera un moment! Perquè acabo de veure el Kreacher?

—El Kreacher? No, pel que han explicat t'has de trobar amb diferents funcionaris del Senat que s'han ofert voluntaris per col·laborar. He de marxar.

Doncs així són les drogues, va pensar el James mentre seguia caminant. Collons, collons, collons. S'havien passat una mica de la ratlla. Primer gairebé els ofegaven... i ara podien acabar amb les cames trencades? D'acord que allò amb una poció de la infermera de l'Acadèmia estava tot curat però... i el mal que feia, què? I això comptant que no es desmaiés del dolor abans de poder retirar-se. Ai, mareta.

Gairebé ni se'n va adonar que va arribar a una casa molt petita i molt bonica. No hagués sabut dir el color de la paret, perquè tot de colors s'hi arremolinaven. La porta era completament circular i un unes lletres tallades en fusta deien "Pica'm".

El James va fer un sospir, es va inflar de valor, i va picar a la porta tres cops. Es va obrir de seguida, i el James es va haver d'ajupir una mica per poder-hi passar. Es va endur un ensurt quan va veure qui hi havia allà.

Eren el Frank i l'Alice.

—Tinc un dia dur.

 

 


 

VIST:

Els quatre paladins corrent com si els anés la vida. J mig adormit a punt de caure's de l'escombra. Això de compartir habitació amb Mr Playboy havia de tenir conseqüències. E passant la mà per la cara a la resta de paladins amb un quart d'hora d'avantatge. G abandonant i tornant fet un cromo. Ui, ui, ui! Què serà dels altres? Miss Simpatia castigada amb el Profesor Chiflado sense poder seguir la Prova. Quina pena que em fa...! Hahaha!

Sabeu que m'adoreu.

Xo xo

Pandora


Llegit 1365 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris22/04/2011 a les 17:44:47
#22507Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Dedicat a la Cris, que porta tots la Sentmana Santa insistint... m'ha tingut a pan i cuchillo, que ho sapigueu... en fi, que aquí va. Ni descansar pot una, acabo els axàmens i ja em busquen més feina.

Feliç Santa Georgina a tothom! XD

Jo, com que no tinc res més a fer el dia dels enamorats, estaré venent roses i maleïnt la felicitat dels altres. Life sucks.

Muas, muas!

Agatha Black




Avatarharry_james_potter 119 comentaris22/04/2011 a les 21:31:32
#22508Tinc 1 fanfictions i un total de 3 capítols

1r!

Al·leluia!

(ara m'ho llegeixo).




AvatarBelitBlack 37 comentaris23/04/2011 a les 13:47:15
#22509Tinc 1 fanfictions i un total de 9 capítols

No sé qui és la Cris, però és la millor. No saps com és de frustrant enganxar-te a un fic i de cop veure que ja no actualitza. (FFFFFUUUUUUUU!) M'ha encantat el capítol, i la història en general és boníssima(ara estic flipant de veure que encara no havia comentat, em pensava que si que ho havia fet... de fet n'estava completament segura O.o'). Pobre Kreacher, com el pots haver fer violeta, només d'imaginar-lo... hahahah Espero que segueixis aviat! Belit




Avatarivi_potter 512 comentaris23/04/2011 a les 14:24:17
#22510Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

HOLAA! Quna alegria quan he vist el teu capítol! Tu si que ens tenies a pan i agua a tots amb l'espera! jajaj Bé, parlem del capítol... m'ha agradat molt, molt i molt! Genial la idea que els droguin, en serio, acollonant! Ui, em fa mala espina que vegi a l'Alice i al Frank, aquest és capaç de xerrar-ho tot! Tinc ganes de continuar llegint, petons!




Avatarrodlel14 119 comentaris24/04/2011 a les 00:20:16
#22512Tinc 1 fanfictions i un total de 3 capítols

Genial, capítol nou!

Aviam... m'ha agradat molt, de veritat, però m'he hagut de rellegir el capítol anterior per situar-me. Ja has acabat exàmens? Doncs espero que això signifiqui més regularitat, eh?

Val, i ara parlem del capítol: dubto que l'Elektra hagi "robat" la brúixola, no sé perquè, però ho dubto. Després: el Kreacher no era el Kreacher, i l'Alice i el Frank del final tampoc són ells. Vaja, que no veig sentit a tot això, però és el que passa quan dónes ampolletes de dietilamida d'àcid lisèrgic (pels socials/humanístics, LSD) als concursants.

Per cert, l'altre dia hi pensava i la tercera prova és la de l'ànima, no? Potser no té res a veure, però vaig pensar en un tema de "temptacions", que ajuntaria un mica tot el tema "amorós" amb el tema "torneig".

K.




JoanaPotter 185 comentaris24/04/2011 a les 13:40:21
#22513Encara no he escrit cap fanfiction

Ei, Agatha Black! M'ha encantat aquest capitol... a veure si ara escrius amb més regularitat perque et juro que la teva ff mola molt. Aquesta prova, encara que no me'n recordo de les altres ( per tardar tant a penjar XD ), es la que m'esta agradant més. Com és possible que la E porti un quart dora d'abantatge als altres si el J té escombra?? Potser si que té la bruixola... Penso que el Kreacker i el Frank i la Alice son cosa del que sa hagut de beure... perque si no, es cosa que algu va xungo xungo! Mencantaria saber qui es la tal Pandora... esper que abans d'acabar la ff sapiguem qui es... Podriem dir que no sa currat el comentari del final XD. Adeu!! Joana




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris24/04/2011 a les 19:15:01
#22514Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Osti tu. L'Elektra! Clar! És l'Oracle! (aquí tornen les meves anades d'olla, feia temps que no me'n venia cap xD). El que em falta és si ha agafat el cos en préstec i també era dins el llop pel mateix mètode... ni idea xD El capítol, genial! Molt enginyós tot! El James no tenia prou aspecte de fumat que ara li fas prendre una poció al·lucinògena, anem bé... Vull més regularitat ¬¬ que sinó ens oblidem de com estaven les coses... xD Felicitats pel teu sant ahir, i... ja està, no? Si tinc alguna altra anada d'olla d'aquestes divertides ja t'ho faré saber! Vaaaaagi bé! :)




AvatarJuliet Bell 36 comentaris24/04/2011 a les 21:26:52
#22515Encara no he escrit cap fanfiction

Viscaaa!!!! Per fi has penjat!! jajjaa Bé, sobre el capítol, jo voto que l'Elektra en realitat és molt mala persona i sí que li ha robat la brúixola a en James...(perdoneu però aquesta noia sempre m'ha caigut com un gra al cul!) Apa, amb això ho he dit tot!! xd Espero que segueixis molt aviat, m'encanta la teva ff!!!!




Avatarharry_james_potter 119 comentaris25/04/2011 a les 21:13:56
#22520Tinc 1 fanfictions i un total de 3 capítols

Perdona per no haver comentat abans, però no he tingut temps!

COLLONS! Que put@ l'Elektra! A veure si en James la deixa d'una maleida vegada, que ja tocaria (he, he, he!).

Pel que veig, aquestes drogues fan que vegis a coneguts teus, interessant (hum).




AvatarClara_Weasley 133 comentaris26/04/2011 a les 19:49:14
#22526Encara no he escrit cap fanfiction

Agatha, t'estimo! Yuju! Capítol!

A veure, comencem per lo important: L'Elektra, si ha sigut ella la que ha robat la brúixola, és una puta. No sé si haurà sigut ella o no, però per mi te tota la pinta...

Per cert, és ñegal, en el món dels mags, drogar a alumnes? No sé. És curiós xDD

Me'n vaig a llegir l'altre! ^^




AvatarArwen Black Moderador/a 154 comentaris29/04/2011 a les 22:51:03
#22537Encara no he escrit cap fanfiction

L'Elektra és l'Oracle!!!! No recordo si ja havia sortit, aquesta teoria, però en aquests moments té sentit... Perquè ella no ha robat la brúixola al James, n'estic segura. Al menys, si la té, no sap que és d'ell (algú l'ha deixat al seu abast o l'hi ha donat). Agatha, gràcies per tornar a penjar! Necessitava un descans i això és molt millor! (: A




AvatarArwen Black Moderador/a 154 comentaris30/04/2011 a les 15:20:40
#22538Encara no he escrit cap fanfiction

Ostres! Ara he vist que la marta_ginny ja ho havia dit... Perdona'm! És que estic espessa. Entenc tant el James.. xD Però bé, si no és l'Oracle, el que penso és que l'Elektra és qui envia les notes d'ajuda. O la de les notes era l'Oracle? Però l'Oracle no és la de la montanya? Uhhh disculpeu-me, no recordo com van quedar les coses -_-', ja mem despertaré i em posaré al dia per poder fer teories com déu mana! ^^