Escrit per LUN@Enviat el dia 18/03/2012 a les 13:36:51
Última modificació 18/03/2012 a les 13:36:51
Tots els capítols de CONTINUACIÓ D' Un slyth pot estimar
< Anterior capítol ||
[Sé que sembla impossible. M]
Al Gran Saló, xiscles, crits, els alumnes s'ajupien sota les taules i aquelles figures terrorífiques amb màscares.
La professora McGonagall dreta al mig de la sala, s'encarava amb Lucius Malfoy.
-
Minerva – va saludar ell, sec.
-
Lucius – va respondre la professora
-
Vinc a buscar al meu fill, vinc a acabar amb tot això – una pausa – vinc a fer que Hogwarts recuperi el seu rang d'institució digna
La dona va pensar en els dos joves, en aquell amor fràgil i adolescent que acabava de florir, en les mentides, les mirades i aquell món horrible que els volia separar. Ella mai havia estimat amb tanta força. No va moure un sol múscul mentre escoltava les paraules d'aquell home, que per fanatisme s'havia convertit en tirà.
-
És el teu fill – era una frase simple, una veritat pesant, un dogma impossible de trencar i dolorós de sentir – i hauries de fer de pare, i deixar-lo ser feliç
-------------------------- -----------------------------------------------------------------------
En aquella aula i regnava el silenci. L'Snape mirava el noi ros, que estava a terra sense deixar anar la noia, i en escoltar aquell nom “Lily Evans” va entendre l'escena, aquell jove davant d'ella amb el front arrugat de preocupació disposat a donar-ho tot.
-
Professor, deixi-la marxar – va dir el noi – jo em quedo, però deixi-la viure
L'Hermione se'l va mirar amb els ulls molt oberts, intentant recordar cada detall d'ell, aquells pòmuls marcats, els ulls freds de mirada càlida, els llavis carnosos, el cabell ros gairebé blanc, aquell cos prim i atractiu, aquella pell blanca i suau; va acariciar el seu braç que li passava per la cintura i va dictar la seva sentència.
-
No vull anar-me'n, no sense tu – un somriure dèbil – prefereixo morir avui que viure sense vida.
El professor els va mirar, i va demanar a un Déu que no existia tornar enrere en el temps i tenir el mateix valor que estaven tenint ells davant aquella noia pèl roja. En Draco la va mirar, fred, estàtic, colpit per aquelles paraules perquè això era la vida real, no era un llibre i morir per amor no estava inclòs.
-
Hermione, si us plau – ho va dir poc a poc, contenint les llàgrimes – sobreviu per mi
I aleshores Severus Snape va fer allò prohibit, allò que no ajudava a cap bàndol, allò pel qual el podrien taxar de traïdor. Es va asseure amb ells i els va posar les mans a les espatlles. La sala va desaparèixer, tot donava voltes, quan van obrir els ulls estaven al mig del no res.
-
Aquí no us trobaran – i va tornar a aparetre a Hogwarts
La parella va mirar al seu voltant. Una boira baixa cobria un extens paisatge de turons verds, hi havia alguna casa perduda, i vaques pasturant. Regnava el silenci.
-
On som? – va preguntar ella
-
No ho sé – i va afegir – Però l'Snape ens ha salvat, de moment.
-
Però jo creia que des de Hogwarts no es podia aparetre
-
Hi ha solucions per tot
Es van abraçar, era una promesa sense paraules, de no separar-se mai. Ella li va fer un petó dolç, tendre. Com si fos el primer, sense por de qui els pogués veure. Sense amenaces imminents.
-
I ara què? - va somriure ella
-
Hem de buscar un lloc on dormir, crec
-------------------------- --------------------------------------------------------------------------- ---------
En Harry els mirava, el pare i la filla. Semblava impossible, era una broma de mal gust, aquella noia l'havia enganyat, havia jugat amb ell com si fos una titella.
-
És bonica, oi? - va riure tètricament Lord Voldemort
-
Em....em...sap greu...Harry – va balbucejar ella
-
No demanis perdó – va cridar el seu pare – Has fet una gran feina... l'hem atacat des de dins, des del cor
El noi estava paralitzat, tenia la vareta agafada, amb posició amenaçant, però semblava haver-se oblidat de tots els maleficis.
-
Harry... – va intentar explicar ella – Em va salvar, em va cuidar quan no tenia ningú més... m'ha criat mon père.
-
Charlotte reina, crec personalment que ara no hauries d'estar aquí – va pujar la veu – I menys donar explicacions a en Potter, entès?
-
Però pare, jo l'estimo, l'estimo...
Una ma gran, estesa, amb força, va anar a parar a la galta de la noia. Una llàgrima va saltar del seu ull.
-
És en Potter, l'ésser inhumà d'en Potter! I NINGÚ l'estima, i tu, filla meva – va dir remarcant-ho- MENYS!
-------------------------------------------------------------------------- ------------------------------------
Minerva McGonagall intentava guanyar temps. El claustre de professors estava darrere seu, cara a cara contra els cavallers de la mort.
-
Lucius quan eres estudiant, el meu millor alumne, un alumne brillant – anava xerrant – vas conèixer aquella noia, recordes? L'Emily, era baixeta, morena... – per la cara de l'home era evident que se'n recordava – Els teus pares no la aprovaven, perquè part de la seva família era Muggle, quina gran noia, i jo ho veia que te l'estimaves però no vaig poder fer entrar els teus pares en raó, i al final, tu, obedient com sempre, et vas casar amb la Narcisa. Diga'm Lucius, ets feliç?
Hi va haver un silenci terrible a tota la sala, ningú respirava, però ella va continuar amb el seu discurs, tot i els ulls d'aquell home impregnats de ràbia rere la màscara.
-
Crec que no – va afegir suaument – I sembla que vols fer-li el mateix al teu fill... ell mereix ser tant feliç com tu ho mereixies. Els conec a tots dos, en Draco, és intel·ligent, sarcàstic, fred, astut... i ella, l'Hermione, és llesta, brillant, decidida, honesta... Dóna'ls una oportunitat, potser és passió juvenil, potser els passarà....Lucius, en Draco demana ser feliç
Una làmpada va caure a terra, es va omplir de vidre, va fer un gran soroll. I va començar la guerra. Allà lluny va aparèixer el professor Snape, caminant per acostar-se als seus col·legues. Els professors de les altres escoles van anar a ajudar, els alumnes més grans acompanyaven els petits a les habitacions.
En Ron i l'Erica van ser dels que els van aïllar, en una sala tancada en una de les torres. Devien ser uns vint alumnes allà, la Ginny va córrer a abraçar el seu germà. Un petó a la galta pigada i un somriure de tranquil·litat al veure que ningú estava malferit.
-
En Fred i en George s'han quedat a baix, a lluitar! - va dir ella exasperada
-
Se'n sortiran, tranquil·la – va contestar ell. - a ells no els volen
Els seus ulls es movien ràpid, no va poder localitzar en Harry ni l'Hermione i això el preocupava més perquè ells sí que eren objectius. En un racó de la sala hi havia en Neville i la Luna, intentant encendre una petita llar de foc. L'Erica es va asseure a terra intentant processar tot el que estava passant, en Paul estava allà també. Ningú deia res, hi havia una por col·lectiva, i sospirs retinguts cada vegada que es sentia un cop a baix.
-------------------------------------------------------------------------- ------------------------------
En Draco i l'Hermione van caminar cap a un poble que es veia en la llunyania. Cases petites, de pedra i fusta, taulades de pissarra.
-
Anem amb el vestit del ball, no serà estrany?
-
Si... però tampoc tenim més roba...
Es van acostar a una ,semblava una casa humil, de camp, una porta fosca de ferro forjat i van trucar al timbre. Un home atrotinat, geperut, amb la cara marcada pel pas del temps va baixar a obrir la porta.
-
Hola – tenia una veu profunda i ronca – què hi heu perdut aquí, joves?
-
Em... veurà – va començar ella – venim d'una Escola que ha estat atacada i...- en Draco la va aturar
-
Permeti'm explicar-me – va agafar aire – ens hem perdut, no sabem on som, per problemes diversos em perdut el nostre grup...i si fossin tan amables, els agrairíem que ens deixessin passar aquí la nit – afegí – no tenim diner però ajudarem si fa falta.
-
Espereu.
L'home va tornar a entrar cap a la casa. La noia es mirava el seu xicot amb admiració del seu do de la paraula.
-
M'encantes – va xiuxiuejar-li a l'orella, i ell va envermellir
Abans de poder continuar amb el moment encaramel·lat va sortir una dona, i els va mirar de dalt a baix. Era grassa, amb la cara rodona, ja gran.
-
Joves mags... - els dos van empal·lidir, però ella va afegir – Bé... a casa meva tothom tenia màgia, jo no... sé, perquè el meu germà que treballa a la conselleria, m'ha dit que les coses no són gaire maques... L'escut es de Hogwarts, oi?
-
Sí, senyora
-
Han atacat l'Escola? Què ha passat?
-
No, no han atacat Hogwarts, ha estat una altre escola, però érem allà d'intercanvi
-
Passeu, pobrets, sembleu cansats...
Van entrar a la casa, era gran, rústica, van seure a la taula i aquella dona els va treure un plat d'escudella per cada un.
-
Us podreu quedar aquí tot el temps que faci falta – va dir amb un somriure – el meu marit us ensenyarà on dormireu. Des de Londres m'han dit que l'Innombrable sembla estar creant un feixisme, quina por, que Déu ens agafi confessats
-------------------------------------------------------------------------- ------------------------------------
En Harry estava allà, sol i indefens, la Charlotte confusa entre quedar-se amb el seu pare, l'home que l'havia salvat o aquell jove tan odiat que havia arribat a estimar.
Lord Voldemort va posar els seus dits allargats i fastigosos al voltant de la seva vareta la va apuntar contra ell. I per fi, per fi podia pronunciar les paraules que havia estat esperant tot aquell temps. Va omplir els pulmons d'aire, va fer un cop sec amb el canell
-
Obitus per Subitum! - un crit
Però ella, la seva dolça filla va fer allò impensable, va saltar, entre ell i en Potter. I aquell raig verd, fosc, mortal...va ser per ella. Va caure a terra, freda, immòbil. El Harry va abraçar el cos inert, plorant, desitjant que s'hagués complert la profecia. L'Escola es va quedar en silenci. I de cop, un crit, un crit d'un ésser sense cor que acabava de matar a l'única persona que havia estimat, era dolor en l'estat més pur. Ell es va esvair enduent-se la seva filla, i com ell tot els cavallers de la mort fins i tot Lucius Malfoy, que havia estat incapaç de recuperar a Draco.
-------------------------------------------------------------------------- -----------------------------------
Era una habitació gran, amb dos llits i un petit balcó per on entrava el sol i donava tota la vista als camps conreats. Els edredons eren blau cel, amb pedaços allà on s'hi havien fet forats. Hi havia un armari, vell, una mica corcat però prou ample i una taula de fusta, amb un petit llum metàl·lic a sobre.
La noia va asseure's al llit més a prop de la finestra, amb les cames creuades, recolzant l'esquena contra la paret i mirant-lo a ell. En Malfoy va pensar que així estava preciosa. El sol feia que aquells cabells desordenats semblessin daurats, els ulls li tornaven a brillar després de l'angoixa que havien passat, el vestit se li havia trencat, deixava una espatlla descoberta. Es va posar al seu costat i li va fer un petó al coll. Es va treure la camisa bruta i la va deixar a terra, i es va estirar al llit. L'Hermione se'l mirava, una mica vermella, però ara no estava per això, pensava en tots els que havien deixat, els cavallers i la guerra. I si els tornaven a trobar?
-
I ara què? - va dir ella
-
Ara ens estarem aquí uns dies... sense fer res més que això – va somriure – I després ja ho veurem – i la va tornar a besar – o...podríem no moure'ns mai...
-
I el torneig?
-
Ja s'ho faran...jo si et tinc a tu ja he guanyat – La va abraçar
hpkarina Enviat el 18/03/2012 a les 13:52:23 #23103 He escrit 4 fanfics amb un total de 43 capítols Buaaaaaaaaaaaaaah!! Quan he vist que hi havia nou capítol, NO M'HO CREIA! ÉS genial! De debò! M'ha encantat! Estic molt contenta que hages decidit continuar amb al ff! Segueix així!
Un petó,
Rouss
ginny_weasley_potter Enviat el 19/03/2012 a les 16:42:53 #23116 Ooh! Sí, l'has continuada! Ara em toca tornar-me-la a llegir des del començament... però me'n moro de ganes! :D
LUN@ Enviat el 21/03/2012 a les 16:25:27 #23123 He escrit 2 fanfics amb un total de 13 capítols Miree!! Déu meu! Casi em ve un infart llegint aquest capítol jajjajaja
I em dius: "no ha passat gaire cosa"
(Noooo vamos, només t'has carregat a la filla d'en Voldy, has perdut pel món a la parelleta Dramione i has tancat mig Hogwarts en una torre! xD)
Estrés a part, m'ha agradat molt!! Però ja em llegiràs, ja muahahaha
Att.Charlotte
ivi_potter Enviat el 28/03/2012 a les 22:55:18 #23155 He escrit 1 fanfics amb un total de 8 capítols Déu meeeeu!
He vist el capítol, he obert, he anat uns quants enrere i he pensat... en serio, pot ser que sigui de debó???
He al·lucinat! I com sempre, m'heu deixat amb la boca oberta i amb ganes de més i més...
La mort de la Charlotte ha estat un cop dur, molt dur, tant per una banda com per l'altra. En Voldy només l'havia estimat a ella a part del seu ego i el Harry... bé, se n'havia enamorat! Uff, complicat. I on han anat a parar aquells dos? Massa lluny no crec, i no sé per què...
En fi, m'he alegrat moltíssim al veure tot això, espero que el proper arribi aviaaat :P
Un petonàs!!!
irinawatson06 Enviat el 04/01/2017 a les 11:29:48 #27017 Fa 5 anys que heu escrit aixo, pero ja esta?! no pot acabar aixi!
Què fan en draco i l'hermione? i despres que en voldemort aparegues, celebraran els jocs igualment? i la ginny deixarà a en paul pel fet que també és "fill" den voldemort? no acabeu siusplaauuu!!!😢😢