Escrit per hpkarinaEnviat el dia 01/07/2012 a les 23:42:31
Última modificació 07/02/2014 a les 15:52:40
Tots els capítols de Que difícil és l'amor...
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Capítol 22 – Tristesa i ràbia
I el temps passava. Julian i Pierre cada vegada estaven millor junts, quan més es coneixien més s’agradaven, a més, el noi, quan més seguretat tenia més es soltava, era molt de la broma i, a pesar del que semblava al principi, tenia molta seguretat en si mateix i la vergonya li passava prompte. En pocs dies ja no li importava que la gent els veiera abraçats, ni donar-li besos furtius quan ella menys s’ho esperava, i a Julian bé que li agradava.
&nb sp;
Per la seua banda, Martha i Remus passaven també molt de temps junts, quedaven per a estudiar o per a passejar pels jardins. Tots els Rondadors li havien insistit ja diverses vegades a Remus perquè donara el pas i li demanara d’eixir, però ell no es sentia segur, tenia por que quan ella sabera la seua condició d’home llop no voldria saber res d’ell, i tenia por que li ho diguera a tot el món. Però a pesar de totes les seues evasives, Remus no s’escapava, perquè també les seues amigues li insistien en què li ho diguera, que no es preocupara, que segur que a ella li donaria igual. Però ell no n’estava del tot convençut. Finalment i després de moltes reflexions i de moltes nits d’insomni, Remus es va decidir, li ho diria i que siguera el que Déu vulguera. Així que va agarrar pergamí i ploma i li va escriure una nota per a veure’s al llac aquella tarda de diumenge.
La noia va arribar puntual com sempre, i allà estava Remus, tremolós i nerviós com ell sol amb les mans plenes d’una suor freda que no hi havia manera de traure’s del damunt.
—Hola, Remus —saludà molt contenta la noia.
—Hola, Martha. Supose que voldràs saber per què volia quedar, no?
—Bé, un poc intrigada sí que ho estic, no t’ho vaig a negar, però és que la teua carta era un poc estranya —digué rient un poc.
—Ja ho sé, ja, ho sent. Bé, primer de tot gràcies per venir, ja sé que aquests dies no estem per a anar quedant, que tenim els exàmens finals a dos dies com aquell qui diu, però és que necessitava dir-te una cosa —Remus anava dient tot açò quasi sense respirar i fregant-se les mans nerviosament— no sé com t’ho prendràs, és possible que després de saber-ho no vulgues saber res més de mi, només et demane que no li ho digues a ningú, perquè per mi ja és prou difícil… Sóc un home llop —digué després d’una pausa un poc llarga i quasi amb sospir— i si t’estic dient açò és perquè ja fa temps que m’agrades, ets preciosa a més d’intel·ligent i divertida, quan estic amb tu em sent la persona més feliç del món, quan veig els teus ulls és com si tot l’univers es posara al lloc, des del moment que et conec el món s’ha tornat més bonic, és com si l’harmonia natural s’haguera instaurat de repent, però tenia molta por, perquè pensava que quan saberes quina mena de monstre sóc no voldries saber res de mi, i és normal perquè qui va a …
No va poder acabar la frase perquè Martha el va callar amb un bes. Quan Remus havia començat a parlar ella s’havia preocupat, però segons anava parlant el noi un somriure va anar apareixent al seu rostre.
—No digues res més —digué la noia mentre li donava besos curts— m’és igual el que sigues, m’és igual que sigues un home llop, com si fores un trol, el que m’importa és que eres tu, eres Remus, que eres una de la persona més bella que conec i que sàpigues que a mi també m’agrades, i molt.
La noia va continuar besant-lo i aquesta vegada el noi la va seguir amb un somriure a la boca i abraçant-la per la cintura. Era el dia més feliç de la seua vida. No van tardar molt a dir-li-ho als seus amics i tots es van alegrar molt per ells, fins i tot Pierre, que estava content que la seua germana haguera trobat algú com en Remus.
I així passava el temps per als nostres amics. Els Rondadors continuaven fent de les seues; James intentava acostar-se més a Lily, però l’únic dia que ella no el va enviar a pastar fang va ser el de la reunió de Llagot; Remus estava d’allò més feliç amb Martha i no ho passava tan malament a les seues transformacions ara que per fi els tres amics havien aconseguit la transformació completa; Ben continuava tan empanat com sempre i Sirius aparentava que estava bé, però els seus amics sabien que no hi havia dia que no patira per Iris, que no somiara en ella, que no li passara per alt la seua mirada trista, però, tanmateix, es negava a solucionar les coses, no creia que fóra prou bo per ella i pensava que ella necessitava algú millor.
I els dies transcorrien, van arribar els exàmens finals i amb ells els GNOM. Estrés, nervis, nits d’estudi a la biblioteca i, per fi, es va acabar. Afortunadament van aprovar tots els exàmens, alguns amb millor notes que altres, com cada any, però tot aprovat al cap i a la fi. I abans que s’ho esperaren, ja era l’últim dia i estaven tots asseguts a les taules del Gran Menjador esperant que Dumbledore donara la copa de Residències. Aquell any, i com venia passant des de ja en feia uns quants, la cosa estava molt renyida entre Gryffindor i Slytherin, finalment, i per a l’alegria de molts, la copa va acabar anant per a la casa roja. I d’aquesta forma acabava un altre any per als protagonistes d’aquesta història, cinquè quedava enrere i ara els esperava un llarg estiu per a descansar i passar-s’ho bé.
Dies de calor, de platja, de sol i de descans que sembla que no passen però que quan menys t’ho esperes, ja s’han acabat. Van passar un estiu tranquil i sense gaires sobresalts, malgrat l’amenaça de Voldemort, que continuava planant sobre el món mag, però semblava que això a ells no els afectaria mai (NA: il·lusos...). I així, com qui no vol la cosa, l’agost va arribar i amb ell les cartes de Hogwarts. Aquell any, igual que els últims, Iris va rebre la carta amb una mescla d’alegria i tristesa; tristesa perquè tornaria a veure la persona que tant estimava i que al mateix temps tant de mal li feia, i alegria perquè estaria lluny dels seus pares i així ells no es preocuparien tant per ella. Els pobres ho estaven passant molt malament veient el canvi tan brusc que havia patit la seua filla, sempre alegre i amb ganes de fer coses, i ara trista, callada, sense cap somriure. Aquella vegada Iris va anar només amb sa mare a comprar els materials per al pròxim curs, els llibres, plomes, pergamins, ingredients per a pocions… Iris va estar molt alleujada per no trobar-se cap dels seus companys. Realment li sabia mal haver-se allunyat tant d’ells, però no podia fer-hi res, mai no tenia ganes de parlar, d’eixir, no tenia forces per a somriure, ni en tenia ganes, havia intentat contestar algunes de les seues cartes, però mai no es veia amb ànims i l’únic que li eixia quan començava a escriure-les eren frases depriments, així que va deixar d’intentar-ho. Tanmateix, li estava molt agraïda a Julian, mai no havia deixat d’estar amb ella, per molt que ella evitara el contacte humà, per molt que no li contestara les cartes, ella estava al seu costat, i això reconfortava mínimament Iris.
I ja era 1 de setembre, i ja eren tots els alumnes a l’andana 9 i ¾ de King Cross pujant al Hogwarts Express preparats per a un altre any ple de màgia i aventures. Iris va arribar justa de temps, a pesar del seu ànim, no perdia aquest costum. Julian ja li havia reservat un seient al mateix vagó on ella era, junt amb en Pierre i la Lily. El tren va començar el seu viatge amb la puntualitat de cada any. Iris estava asseguda mirant per la finestra sense dir res mentre els seus tres companys xerraven animadament. El viatge transcorria amb normalitat, va passar la dona amb les llepolies i de tant en tant sentien algun soroll dels compartiments veïns. Quan ja duien un poc més de mig viatge la porta es va obrir de repent i van entrar corrents James i Sirius que reien sense parar.
—És pot saber que cony feu ací vosaltres? I de què rieu? —digué Julian de mala llet.
—Tranquil·la, Hiddleston, només necessitem amagar-nos ací uns minuts, i no et preocupes, que a nosaltres tampoc ens agrada la vostra companyia.
—Per què no et calles d’una vegada i te’n vas a molestar a una altra banda, Black?
—Molts rumors de què no parles mai, però quan és per a contestar-me a mi sí que obres la boca, eh Stanmore? No seràs que encara m’estimes?
—Tanca la teua gran boca, malparit! —intervingué Julian que s’havia alçat malgrat els intents de Pierre per evitar-ho.
—Ui, i si no, què?
James, que veia que la cosa se n’eixia de mare i no estava del tot d’acord amb el comportament que estava tenint el seu millor amic, intentava calmar en Sirius agafant-lo pel braç i dient-li que seria millor que se n’anaren.
—Si no, acabaràs al terra del corredor agonitzant i demanant clemència per tots els maleficis que et tiraré, imbècil —respongué Iris que estava dreta amb la vareta a la mà amenaçant-lo i uns ulls que li brillaven de ràbia.
Sirius intentà traure la vareta ràpidament, però Iris fou més ràpida i amb un “expelliarmus” el va desarmar en un obrir i tancar d’ulls.
—Mira, Black, que et quede clar, no em tornes a dirigir la paraula en el que et resta de vida, no se t’ocórrega mirar-me ni que siga de reüll, que no m’entere jo que parles de mi a les meues esquenes, perquè si no, et jure que et faré sentir un dolor més gran que el que Bellatrix et puga causar, t’ha quedat clar?! —digué Iris mentre s’acostava a poc a poc a ell amb la vareta encara alçada.
Sirius havia anat retrocedint cautelosament mirant-la directament als ulls, ja no quedava cap rastre del somriure d’abans al seu rostre. Darrere d’ell, James havia obert feia una estona la porta del compartiment i tan bon punt la vareta del seu amic havia eixit volant va anar a per ella. En aquell moment, va agafar en Sirius de l’espatlla, el va estirar cap al passadís, va tancar la porta, li va tornar la vareta i el va arrastrar cap al seu compartiment on estaven esperant-los Remus i Ben. Ni l’un ni l’altre els van comentar res als seus dos companys, no volien escoltar com Remus els renyava, i amb raó, però Sirius no s’escaparia d’aquesta, James li deixaria les coses ben clares quan tingueren un moment sols (NA: pareixen una parelleta, eh que sí? ^^).
Per la seua banda, el compartiment on estava Iris s’havia quedat en complet silenci després que els nois se n’anaren. Iris s’havia tornat a asseure tranquil·lament, s’havia guardat la vareta a dins de la capa altra vegada i va tornar a mirar per la finestra amb la mirada perduda, una mirada plena de tristesa i de dolor com la del noi que acabava de fer fora d’allà sense cap mirament. Com havien acabat així? Com havien acabat dient-se coses tan cruels l’un a l’altre? Pensar en com havia començat i veure en què s’havia convertit li feia tant de mal. Els seus companys s’havien quedat molt parats, no sabien què dir i els feia cosa tornar a parlar com ho estaven fent abans de la sobtada aparició dels dos rondadors. La resta del viatge fou bastant incòmoda, així que l’arribada al castell fou un descans per a tots. Una altra vegada estaven en aquella màgica construcció que durant tants anys havia acollit a joves mags i bruixes. Un altre curs començava, seguirien les coses iguals? Millorarien o, pel contrari, empitjorarien encara més?
******************
Ueeeee!! Ho he aconseguit!!! Hui diumenge, a última hora, sí, però diumenge, he pujat el capítol! El principi no m’acaba d’apanyar, però el final m’agrada més. I bé, què en penseu? Us agrada? No? Què vos pareix com avancen les coses? Penseu que aquest any la cosa anirà a millor, no? Opinions! (si vos digneu a comentar...)
Excusar-me per a haver estat absent tantes setmanes, ho sent, però és que entre exàmens, el pis, fer la maleta per tornar a casa, una vegada ací concert (sí! Vaig tornar a veure a Simple Plan! I vaig tocar a Pierre! I el vaig tenir a un pam de nas! Ldcvnjaskjdnakvhjbnksjhbndabsn). I moltes vegades he intentat escriure aquest capítol però em posava a pensar, aleshores pensava en la parella de Julian, inspirat en el meu amor platònic, començava a pensar en ell, m’empanava, em posava a veure imatges seues... I la cosa no tirava... Però mira! Ja està!
La declaració de Remus ha estat inspirada en aquest fragment d’un altre amor platònic a qui he agarrat prestat el cognom per a Julian :P
“When I fall in love with someone, then that doesn’t “just” happen… When I love someone’s character, over time I’ll see that personality, I love so much, shining through their eyes and fusing with their appearance, turning them in the most beautiful girl in the world. It’s not about appearance, it’s about someone’s beautiful, amazing, wonderful, fantastic personality, you’ll see everytime you look at her. It’s about the fact that when you look in her eyes, you just feel home… You forget all your problems, all your fears, you just feel safe, you feel like you’ve finally found a place where you belong… A place you can spend an eternity, where you will spend an eternity, cause those enchanting, beautiful eyes will slow down time and make every second; looking in her beautiful eyes, right into her amazing personality, last more than a lifetime.
It’s about the fact that the whole world, the whole universe just
looks so much more beautiful!! All of a sudden everything looks different
and your heart will just start smiling. That’s what love is all
about… the moment someone you only “liked “before,
changes into the most aesthetical pleasing girl in the world. The moment
you realise how blind you’ve been all those days, how you were living
in a fake universe, never knowing that the only thing your life is all
about, the only thing that keeps you smiling, was all the time right next
to you.”
Tom Hiddleston about Love
Jo sí que estic in love, sí, fill meu.... XD
A veure.... Alguna altra cosa a comentar??.... Bé, el capítol te’l dedique a tu, marta, com ja ho saps ;) no et queixaràs quins moments més bonics que tens eeh?? Me’n deus algun! XD
Cançons que recomane hui:
“L’home que dobla en Bruce Willis” dels Amics de les Arts
“My Alien” de Simple Plan
Moltíssimes gràcies per llegir-me i fins una altra!
Molts petons,
Rouss
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 02/07/2012 a les 14:55:37 #23424 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols L'home que dobla en Bruce Williiiiiiiiiis! És el meu últim vici xD Ö una de SP que no conec? vaaaaaig!
Saps que el personatge de la Martha ha perdut qualsevol opció d'assemblar-se a mi? xD Ho has aconseguit en 7 paraules: "La noia va arribar puntual com sempre". Això és una antítesi pura de la meva persona xDD
Però bueno, molt maco tot ^^ Sí sí, t'he de trobar a tu un noi ben guapo a la meva ff :P I vaaaa, no allarguis més lo de l'Iris, que ja n'hi ha prou de patir!
Ale doncs, continua aviat! ^^
hpkarina Enviat el 02/07/2012 a les 17:43:14 #23427 He escrit 4 fanfics amb un total de 43 capítols hahahhaha m'encanta aquesta cançó!! ^^ bé, aquesta i totes les dels amics de les arts :P són taaaaaaan monees hahaha uii la de my alien és d'allò més divertida!! A mi em dona ganes d'anar saltant i cantant-la XD és del primer CD, què jovenets eren!
Hahahahha molt malament! Jo solia ser puntual, aquest any perdia tots els trens ^^ i els meus amics estaven farts d'esperar-me! :D
hahaha eh que sí? Si és que Remus és un sol de persona :P això això, busca-me'n un de ben guapot! Ja que tots els que et deia ja els tenies ocupats XD aiiii Iris, Iris, Iris, ja veurem com acaba la cosaaaa....