Escrit per hpkarinaEnviat el dia 22/07/2012 a les 23:56:22
Última modificació 22/07/2012 a les 23:56:22
Tots els capítols de Que difÃcil és l'amor...
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Capítol 24 – Stuck in my head
Allà era altra vegada. Al lloc de sempre. El lloc on tantes vesprades havia passat amb ell com a amics. El lloc on la va deixar plantada per primera vegada. El lloc on li va explicar la veritat sobre Remus. El lloc on tants petons s’havien fet. El lloc on tantes hores havien passat abraçats. I ara hi tornava. No sabia ni com hi havia arribat, al llac. Simplement havia corregut. Sense mirar cap on es dirigia. Només volia fugir, no volia continuar ni un segon més a dins d’aquella sala. Exhausta, es va deixar caure i es asseure recolzant-se a l’arbre. Es va abraçar amb les mans els genolls. Les llàgrimes queien, queien sense parar. Una darrere l’altra. Com una cascada. De sobte, va sentir una veu que venia de darrere seua.
Take your time, walk away,
But there's nothing I won't do,
Separate, know your fate,
Cuz I will run after you,
Coneixia aquella veu. L’havia sentida tantes vegades. I tantes vegades havia desitjat oblidar-la. I, tanmateix, allà era, darrere seua. A tan sols uns metres. Encara podia fugir, anar-se’n d’allà i tot s’hauria acabat definitivament.
I walk along an empty road,
Gave you a choice but I won't hear your voice,
Finalment, havia arribat on ella era asseguda. Es va asseure al seu costat delicadament, com si tinguera por que, en tocar-la, ella es trencara en mil bocins. Amb suavitat va fer que es soltés els genolls. Li va passar un braç per l’espatlla mentre amb l’altra mà li apartava els cabells de la cara amb tendresa i la mirava directament als ulls.
You'll always be the girl I will never forget,
You'll always be the girl getting stuck in my head,
You'll always be the girl haunting me everyday,
You'll always be the girl.
Es va traure un mocador blanc de tela de la butxaca i a poc a poc va començar a eixugar-li les llàgrimes, una darrere l’altra. Amb paciència. Amb delicadesa. Sense cap pressa. No li importava si s’havia de passar així tota la nit.
Go to sleep, take your pills,
But there's no way you're alone,
Think of me, think of us
In a moment it'll be gone
Després d’una estona, les llàgrimes van deixar
d’eixir. Ella el mirava, com expectant. No deia res. Només
mirava. Ell es va guardar el mocador a la butxaca una altra vegada i la va
abraçar més fort amb el braç que encara tenia passat
per l’esquena.
I walk along an empty road,
Gave you a choice but I won't hear your voice,
La va mirar als ulls. Aquells ulls marrons que tanta alegria transmetien feia anys. Aquells ulls que havien deixat de brillar per culpa seua. Els ulls que el feien sentir-se culpable cada vegada que el miraven. Els ulls més bonics que mai no havia vist.
You'll always be the girl I will never forget,
You'll always be the girl getting stuck in my head,
You'll always be the girl haunting me everyday,
You'll always be the girl...
Ell es va anar acostant a poc a poc. Amb una mescla de por i de tendresa. Ella no es va apartar. Els seus rostres cada vegada estaven més prop. Cap dels dos no tancava els ulls. Els seus nassos es van tocar. Sentien les seues respiracions. Entretallades. El seus pensaments anaven a mil per hora. Es miraven directament als ulls. A l’ànima. Els seus llavis es tocaven. S’acariciaven. Semblava que dubtaven. No es decidien. Ella va tancar els ulls. Ell va tancar els ulls. Els llavis d’ambdós es van tancar. L’un sobre l’altre. Després de tant de temps. Després de tants plors. Després de tant de patiment. El gust enyorat. La dolçor oblidada. Els sentiments amagats. Es van separar. Van obrir els ulls.
—Ho sent —digué ell.
Ella va continuar sense dir res. Va recolzar el cap sobre el pit del noi i va tancar els ulls. Així es van passar una llarga estona, sense dir res. Perdonant-se en silenci. La lluna ja havia avançat molt la seua posició quan un dels dos va decidir trencar aquell silenci.
—No la vaig besar.
—A Sarah?
—A ninguna…
—No t’entenc.
—Tot aquest temps, totes les noies, no n’he besada cap… No n’he sigut capaç. Sempre em venies a la ment i, a pesar de no estar junts, a pesar de saber que tu i jo ja no érem res, sentia que no podia fer-te una cosa així, no a tu…
—Però, si totes comentaven com de bé besaves i que si això, que si allò —digué ella estranyada.
—Tot mentida. Preferien inventar-s’ho a dir que no les vaig voler besar, i a mi, tant m’era el que digueren.
—I Sarah…?
—T’ho he dit, no he besat a ningú…
—Però jo ho vaig veure…? —digué indecisa Iris.
—Jo no la vaig besar, ella em va besar a mi. Se m’havia insinuat i jo li havia dit que no volia saber res d’ella, aleshores, va veure algú per damunt del meu muscle i em va besar …
—I per què no em vas dir res?
—Et vaig buscar, et vaig buscar per tot el castell amb la intenció d’explicar-t’ho tot, però, quan per fi et vaig trobar, et vaig sentir cantar aquella cançó. Se’m va trencar el cor en mil bocins. I jo t’havia trencat el teu. Vaig sentir que no et mereixia, que no era prou bo per a tu. Com anava a ser-ho si havia fet que et sentires d’aquella manera? Així que vaig decidir que el millor seria que m’allunyara de tu…
—Aleshores em vas sentir quan estava a l’aula de música aquell dia?
—Aquell dia i cada dijous des d’aleshores. Anava, m’asseia a la porta i quan estaves a punt d’acabar me n’anava perquè no em veieres. Em sentia avergonyit. Vaig intentar oblidar-te, però no vaig poder, necessitava tenir-te prop, escoltar-te, saber que encara hi eres. Et necessitava. Et necessite.
Iris el va abraçar. Es sentia com una nina trencada que, poc a poc, anava arreglant-se. Peça a peça. Pas a pas. Per primera vegada des de feia tres anys es sentia bé. Serena. Tranquil·la. Feliç.
—Deuríem tornar al castell. La festa segurament haurà acabat i si ens troben per ací ens en caurà una de grossa. Va, que t’acompanye fins a la teua Sala Comú.
—No cal, la Sala Comú de Gryffindor està a l’altra banda del castell i correràs el perill que t’enxampen.
—M’és igual, vull acompanyar-te i estar segur que no et passarà res —respongué ell amb un somriure.
Els dos es van alçar i es van encaminar cap al castell agarrats de la mà. Tot era obscur i en silenci. Avançaven intentant no fer cap soroll. Quan estaven a punt d’arribar a la torre oest, on es troba la Sala Comú de Ravenclaw, van sentir un soroll que venia del passadís més proper. Ràpidament es van amagar darrere d’un tapís que tenien a la vora i es van aguantar la respiració esperant que passara qui fóra que estiguera allà a aquelles hores. Van sentir que els passos s’acostaven i es paraven prop del tapís.
—Ai… Els amors adolescents… Sempre aconseguint que la gent faça bogeries… Ja m’agradaria a mi tenir la seua edat…
Dit açò, l’ombra es va moure i els passos es van allunyar. Quan ja no el sentien, els dos nois es van decidir a eixir del seu amagatall respirant alleujats.
—Era el professor Dumbledore?
—Em pareix que sí…
—Sabia que estàvem darrere del tapís, veritat?
—Sempre ho sap… Però mai no diu res.
—És estrany aquest home.
—Sí, però ens n’ha salvat de moltes, als Rondadors.
Dit això, van continuar caminant fins que van arribar a la porta on estava l’àguila i es van abraçar. Després de tant de temps havien aconseguit tenir l’ànima tranquil·la. Iris va respondre a l’endevinalla i va entrar a la seua Sala Comú mentre en Sirius girava cua i s’encaminava cap al setè pis. Iris va entrar sense fer cap de soroll a la seua habitació. En entrar, va veure que Julian encara desperta, cosa que la va sorprendre. Tan bon punt la seua amiga la va veure entrar per la porta, es va alçar amb cara de preocupació. Iris es va acostar on ella era, es va asseure al llit al seu costat, li va somriure i la va abraçar mentre pronunciava suaument un “gràcies” ple de sentiment i d’estima. Julian en un principi no va saber com reaccionar. Estava atònita. Iris acabava de somriure? I li havia donat les gràcies? I estava abraçant-la? Quan per fi es va refer de la sorpresa inicial, li va correspondre a l’abraçada mentre somrient li deia “de res, dona, per a això estem”. Quan es van separar, Iris li va explicar tot el que havia passat aquella nit. Julian no les tenia totes, tenia por que Iris tornara a patir tant com ho havia fet aquests tres anys, però la seua amiga li va dir que no es preocupara, que sabia el que es feia i que confiava plenament en Sirius.
Mentrestant, Sirius s’encaminava sigilosament cap a la seua Sala Comú que, com bé havia dit Iris, estava a l’altra banda del castell. Aquella nit es sentia calmat i tranquil com ja feia temps que no es sentia. Tranquil amb si mateix. Finalment havia aconseguit arreglar-ho tot amb Iris. Quan ja anava pel quart pis va sentir unes veus que venien d’una aula buida. Qui devia ser a aquelles hores? El professor Dumbledore segur que no, haguera reconegut la seua veu. I no li semblava que cap de les persones que estaven parlant, o més bé, discutint, foren professors. Es va acostar un poc més a l’aula per intentar escoltar el que deien.
—Aleshores, al final, la reunió dels Cavallers de la Mort serà la setmana que ve?
—Sí, Goyle, quantes vegades t’ho hem de repetir? Com es pot ser tan curt, per l’amor de Déu…
—Valdrà més que no obrigues la boca davant del Senyor de les Forces del Mal.
Goyle? Aquell era un alumne d’Slytherin d’un any més que ell. Sempre anava amb el grup de la seua cosina i del Malfoy, però com que aquell any ja no hi eren perquè havien acabat els seus estudis el curs anterior, anava bastant perdut pel castell. Però de què estaven parlant? Cavallers de la Mort? Senyor de les Forces del Mal? Què era allò? En aquell moment va sentir que els de dins de l’aula es movien, semblava que la reunió havia acabat i se n’anaven a les seues habitacions. Ràpidament, Sirius es va amagar darrere de la primera armadura que va veure i va resar perquè no el veieren gràcies a la poca llum i al convenciment de què estaven sols. Afortunadament, no van notar la presència del Gryffindor i es van dirigir cap a les masmorres. Quan ja no els sentia les passes, en Sirius es va tornar a encaminar cap a la Sala Comú, però tota la tranquil·litat se li havia esvaït. Què estaven tramant? Reunió? On? A Hogwarts? Impossible, en Dumbledore els descobriria sense cap problema, però, on si no? Eren alumnes, no podien eixir del castell així com així. Es va passar tot el que li restava de camí rumiant i quan va haver arribat al quadre de la Senyora Grassa havia pres una decisió: l’endemà aniria a parlar amb en Dumbledore, ell sabria què fer. Després d’aguantar un sermó per part de la Senyora Grassa, que estava molt emprenyada per haver sigut despertada a aquelles hores de la nit, i de discutir amb ella perquè no volia deixar-lo passar a pesar d’haver-li dit la contrasenya correcta, Sirius va aconseguir entrar a la Sala Comú. Estava realment cansat, així que es va dirigir cap a l’habitació amb unes ganes boges de gitar-se i dormir fins ben tard, sort que eren vacances i que l’endemà podria alçar-se tard sense cap problema. De tan cansat que estava, ni li va passar pel cap que ja era Nadal i que aquell matí era dia d’obrir regals i de passar-lo amb els amics i la gent que estimes.
*****************
Sí! Ho he aconseguit, en l’últim moment! Espere escriure aquest tros en menys de huit minuts per a poder dir que vaig pujar el capítol en diumenge! XD
I bé? Què vos ha paregut? Vos ha agradat? Vos ha semblat real o massa forçat? Què en penseu d’en Sirius? I què serà això dels Cavallers de la Mort? Com penseu que s’ho prendran la resta dels amics? Doneu-me opinioooooons!!! ^^
Aquest capítol li’l dedique a Marta (no t’avorreixes que sempre te’l dedique? XD)
Cançons que recomane hui:
“My Dear” de Sébastien Lefebvre
“With You Around” de Yellowcard
Molts petons,
Rouss.
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 23/07/2012 a les 00:16:03 #23474 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols oooooooooooooooooix *-* que monoooos! I havies d'acabar amb això de Voldemort per espatllar-ho, no? Si és que... xD Però bueno, anyway, que m'has fet ressorgir la vena cursilona! xD I tinc ganes d'arreglar-ho tot amb els de la meva ff perquè sigui així tot maco i tal (però no, la vida és dura...) Nà, no m'avorreixo ^^ Així em sento valorada i tal xD Què més... Ah, sí. El Dumbledore és el puto amo. I punt. xDD
Ale doncs, continua aviat! ^^
hpkarina Enviat el 23/07/2012 a les 15:06:24 #23476 He escrit 4 fanfics amb un total de 43 capítols eiii!! m'alegre que t'agradee!! ^^ el principi m'agrada molt com m'ha quedat! En principi no anava a ser així, però vaig escoltar aquesta cançó per pura casualitat, però casualitat de les grans! I vaig dir, aquesta lletra.... i mira, em va eixir açò! :D
hahaha això de Voldemort és que era o explicar reaccions dels amics, que no m'apetia geeeens o posar alguna cosa, i clar, Voldemort quasi no ix, i això no pot ser perquè ens agrade o no, ja està donant pel sac xD
ueeeeeeee!!! la vena cursilonaaaaaaaaaa!! ^^
sí, sí! arregla-ho!! jo vull veure moments cuquis a la teua ff! :D
M'encanta escriure coses d'en Dumbledore, és genial, en sóc tan fan! XD
petoonss! ^^