Escrit per Potter_grangerEnviat el dia 27/07/2012 a les 14:57:10
Última modificació 27/07/2012 a les 14:57:10
Tots els capítols de La noia misteriosa
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
En Seamus estava preocupat i alhora intrigat. No sabia qui volia fer mal a en Louis i a la Mary, i també estava molt preocupat per en Dean. Ell no sabia què li podia passar si no acatava la voluntat de la noia que li ordenava de fer aquelles coses tan lletges i cruels. Va anar a classe, com si no hagués passat res.
Els hi tocava Transfiguració. El que faltava. A la professora McGonagall no se li escapava res, així que estava fotut. Evidentment, es va ensumar, o ja estava al corrent del que passava amb la Pansy, la Mary, en Louis, en Dean, aquella noia i ell.
A l’acabar la classe els va cridar.
-Senyors, Matieu i Finnigan, senyoreta Snape. Els he cridat per què sé que algú està atacant a les senyoretes Parkinson i Snape. Aquella persona actuava a través de vostè, no, senyor Finnigan?
-Sí. M’amenaçava i m’obligava a fer coses que jo no volia fer, i que estaven molt mal fetes, i que si algú ho descobria i li ho explicava, professora McGonagall, m’haurien expulsat segur.
-Ho entenc. I qui era?
-No ho sé, al principi mostrava la cara, però després, va anar amb més compte, es tapava la cara, em va fer oblidar la seva identitat, per si de cas se la canviava i es canviava la veu.
-Carai... Quanta precaució. Ja poden marxar. Per cert... De qui es serveix ara, aquesta noia?
-D’en Dean.
Els tres van marxar. Estaven molt preocupats. Van anar a Pocions, on es trobarien amb la Pansy, i a la sortida, li explicarien tot el que havien descobert des de que ho van posar en comú. El fet de que fossin de residències diferents era un gran problema, ja que a les seves respectives sales comunes, no podien investigar junts.
Per sort, van aconseguir solucionar aquell problema: estarien junts el màxim temps possible, i anirien a la sala comuna el més tard que els permetessin. Si no aconseguien desemmascarar a aquella noia abans de final de curs, tindrien un problema més gros encara: que ella tindria tot l’estiu per fer-los mal, i ells no es podrien defensar, ja que eren menors d’edat.
També podria ser una cosa a favor: si qui els feia tot allò era menor d’edat, no els podria fer res, a no ser que actués a través d’un major d’edat.
Van entrar a Pocions, i la Mary va seure, com sempre, al davant, aquest cop amb la Pansy i en Louis. Els hi tocava preparar un altre antídot, i a cadascú se li donaria un verí diferent, no n’hi hauria cap de repetit, com l’altra vegada.
A la Mary i en Louis se’ls hi donava bé fer pocions i antídots, l’Hermione ja se sap, la majoria de la classe mitjanament bé, i hi havia el cas d’en Neville, que no era que se li donés malament, el seu cas era de por al professor. Quan va acabar, la Mary no sabia què fer, ja que era molt d’hora. Va omplir una ampolleta amb el seu antídot, li va posar el seu nom, el nom del verí i la va deixar a la taula del professor.
S’avorria, i no sabia què fer. Va decidir fer inventari dels ingredients que li quedaven, i dels que necessitava comprar. Se li estava acabant la sang de salamandra, i a no ser que matés alguna salamandra d’en Hagrid i recollís la sang, hauria d’esperar-se una setmana. És clar que podria anar tirant de l’armari del material.
En Louis per fi va acabar, i es van passar el que quedava de classe parlant de les seves investigacions.
Quan va acabar la classe, van posar en comú amb la Pansy el que havien descobert. La Pansy va dir que ella coneixia algunes noies de Slytherin que eren prou cruels, però cap sabia l’encanteri d’esborrar la memòria, així que no podien ser qui buscaven.
-No en coneixes a cap que sigui prou cruel i que sàpiga fer el sortilegi de pèrdua de memòria?
-No.
La Pansy havia mentit. Sí que en coneixia a una: la Stella. El cas era que la Stella no podia ser... A no ser que algú fes servir poció de la mutació i es fes passar per ella en els moments en què hauria de ser a classe o a la sala comuna, algú que tingués aquella estona lliure. No! Es va treure la idea del cap. No podia ser la Stella, ella no li faria res, l’estimava molt.
Els altres es van ensumar que estava dient una mentida.
-De debò, Pansy?
-No. En conec una de sola: la Stella. Però ella no pot ser, ja que va ser víctima de la màgia de la fal·làcia unes quantes vegades, i no és capaç de fer-me el que m’ha fet, ni a vosaltres, que sou els meus amics, encara que sigueu de Gryffindor. Per una vegada, no m’ha importat si sou de sang pura o no, de quina residència sou! I a la Stella tampoc li importa!
***********************************************************
Al vaixell de Durmstrang, en Karkaroff i la Katrina discutien. En Karkaroff deia que ella havia vingut per equivocació, i que havia de tornar al castell. La Katrina es volia quedar.
-Senyoreta Seminoff, no es pot quedar! No té l’edat requerida per participar al torneig, i ara, hauria de ser a classe.
-No, professor Karkaroff, jo em vull quedar!
-Per què?
-Recorda a la Mary Snape?
-I tant! Com no me’n recordaré? Era molt bona alumna, i a les sessions que es feien de resistència al malefici del suplici, aguantava molt més que molts dels nois, fins i tot més que el senyor Krum.
-Exactament. Doncs ara estudia aquí. Els professors segur que la tenen en un pedestal.
-Sobretot el de Pocions.
-El de Pocions? No era la millor de la classe, en Pocions. N’hi havia de millors.
-Sí, té tota la raó, senyoreta Seminoff, però resulta que el professor de Pocions d’aquí, el professor Snape, és el seu pare!
-El seu pare? No m’estranya. Ella em va dir que el seu pare era professor a Hogwarts, però no m’ho vaig creure, li agradava massa fanfarronejar.
-Tornem al tema. No es pot quedar, senyoreta Seminoff.
-Jo! Sap que si no és ara, potser ja no torno a veure mai més a la Mary?
-Rucades!
-Si us plau, professor Karkaroff, deixi’m quedar-me!
-No, i s’ha acabat el tema. Demà a primera hora tornaràs a Durmstrang.
-Si em quedo, prometo repetir el curs que he perdut.
-Llavors sí.
La Katrina estava molt contenta. A l’hora de sopar, va decidir seure amb la Mary. Va anar tirant, quedava mitja hora.
Algú la seguia. Es movia silenciosament. Va apuntar... I la va estabornir. Llavors, se la va endur a pes de braços. Van anar a un lloc molt poc concorregut. La noia va fer una fotografia a la Katrina, la va revelar i la va enviar a la Mary, per mitjà d’un mussol.
*****************************************************************
La Mary estava al gran saló. No veia a la Katt per enlloc. Era molt estrany. Li passava alguna cosa, de ben segur. Va acabar de sopar i va anar a la sala comuna. Un cop allà, va rebre un mussol. Li enviaven una foto de la Katt i una carta que deia així:
Hola, Mary;
Ja hauràs vist que a l’hora de sopar, la Katrina no hi era. M’he pres la llibertat d’emportar-me-la. Si la vols viva, t’espero tan bon punt llegeixis la carta al passadís de Bernabé el Tastaolletes. Ja saps què has de fer.
T’odia
La teva Noia Misteriosa.
-M’he de posar en marxa. Ja deu saber que he rebut la carta. Fins després. Ah! Una cosa! Prometo tornar amb la Katt.
-Vinga, corre, Mary!
La Mary va agafar la carta i es va posar en marxa. Anava tan de pressa que no sabia amb qui xocava i a qui envestia. Va trepitjar la cua a la pobra Senyora Norris, va envestir a un desconcertat Argus Filch i va tirar per terra als germans Parra.
Quan finalment es va parar, al passadís de Bernabé el Tastaolletes, no hi havia ningú. Tota aquella carrera havia sigut per res? Llavors, va sentir un soroll. Com si algú donés una plantofada a una altra persona. Va anar a investigar. Déu meu! Eren la noia misteriosa i la Katt!
-Animo Linqui! Uf, ha anat de poc! Bueno, ja està. Li esborrarem la memòria i problema solucionat.
Van anar per passadissos i més passadissos. Van sortir a fora i es van ficar per un túnel. Van entrar en una casa desconeguda. << Una casa? Ah, sí! Ca l’Alfred! >> Llavors la noia va dipositar en un pensiu el record de la seva cara, la Mary havia vist la seva cara de veritat, sense canviar. La veu, no importava. De ben segur que hi havia moltes noies amb una veu molt semblant a la seva, a Hogwarts.
La Mary es va despertar. No va veure a la Katt, només una noia amb la cara tapada per un mocador.
-On és la Katrina?
-La Katrina? És aquella noia que he segrestat abans?
-La mateixa.
-Mira-la. És a l’habitació de dalt.
-Molt bé. Com sigui una enganyifa o un parany, ja et pots anar preparant.
La Mary va pujar. Tot estava fosc. No veia res. Quan la vista se li va acostumar a la penombra, va veure una espècie de farcell molt gros estès a terra. Va encendre la vareta i s’hi va acostar a una distància prudencial. Va enfocar el raig cap a aquell farcell. No era un farcell, era una persona de la seva edat. La Katrina! La Mary va baixar.
-Què li ha passat a la Katt?!
-Baixa-la i ho mirem.
El seu to era brusc, com qui no vol tenir relacions amb la persona amb la qual està parlant. La Mary va baixar a la Katrina. A baix hi havia molta més llum.
-És morta!
-No, morta no, està inconscient.
La Katt estava plena de cops, sobretot al cap i la cara. També tenia esgarrapades i talls. Li regalimava sang per la barbeta, producte d’un tall que tenia al llavi. La Mary s’hi va apropar, i va sentir que respirava. Molt dèbilment, però respirava. Estava molt preocupada. Si no es feia alguna cosa per curar el tall del llavi, que estava obert, es dessagnaria. Tot indicava que el tall estava obert des de feia més de dotze hores.
Era molt tard. La Mary estava tan cansada que va caure rodona al terra de Ca l’Alfred. Perfecte. El major problema ja estava solucionat. Ara només quedaven el noi i les germanes Parkinson.
Quan estiguessin tots quatre, els torturaria davant de tots els altres, i quan hagués acabat amb el noi i les Parkinson, mataria a la Mary. Una mort lenta i esgarrifosa. Faria com els Malfoy. La torturaria, una mica cada dia, i poc a poc, ella s’aniria apagant fins que la llum que donava vida als seus ulls desaparegués.
La va lligar i la va pujar a dalt. Havia de pensar un pla, i ho havia de fer ella. Ho tenia! Es faria passar per la Snape i els atrauria. Llavors els estaborniria i els lligaria. Quan estiguessin lligats, deslligaria al més jove... I començaria l’espectacle! Però ella no sabia que tindria un greu problema...
***************** ***********************************************
En Louis es va aixecar. Va anar a esmorzar. La Mary no hi era. Allò li feia mala espina. No va venir en tot l’esmorzar, i en Harry se li va acostar.
-Escolta, Louis. Ahir a la nit, vaig consultar el mapa de magatotis i vaig veure una cosa que em va sobtar molt. La Mary estava al passadís de Bernabé el Tastaolletes, i dues persones amagades a la cantonada. Llavors, la Mary i aquestes dues persones sortien i anaven cap al pi cabaralla. Agafaven el passadís de just a sota i desapareixien del mapa.
-És un mapa de Hogwarts, no?
-S&iac ute;.
********************************************************************** **
Bueno, ja es veu que va una mica forta. Qui pot ser tan cruel? Bueno, ja la desemmascararem.
&nb sp;
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 28/07/2012 a les 17:11:40 #23486 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols Perdona, ja l'havia llegit però no me'l deixava comentar... :/ jo no entenc res TT Sí que va forta eeh? El més obvi seria que fos l'Hermione... però normalment el més obvi no és la veritat xD Jo tinc bastant clar que té molts números de ser-ho, però el que deia, que com a autora sé que ens agrada sorprendre a la gent... ale doncs, continua aviat :)